Un informe desclassificat pel ministeri d'Exteriors alemany ha deixat en evidència la versió oficial espanyola segons la qual el rei Juan Carlos I va tenir un paper destacat i decidit per aturar el cop d'Estat del 23-F de 1981 dut a terme per militars espanyols. Segons la revista "Der Spiegel" l'ambaixador alemany a Espanya l'any 1981, Lothar Lahn, va redactar l'informe, on explica que en una conversa privada amb el monarca espanyol aquest es va mostrar "comprensiu" amb els autors del cop d'Estat i no va mostrar "ni menyspreu ni indignació" per aquests fets. De fet, Lahn assegura que Juan Carlos I simpatitzava amb ells, ja que considerava que els militars colpistes " només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". Segons l'ambaixador alemany, el rei va culpar directament el president espanyol, Adolfo Suárez, d'haver estat el responsable de l'aixecament militar per haver "menystingut" els militars; de fet Juan Carlos I havia intentat aconsellar-lo perquè "atengués" les demandes dels militars "fins que van decidir actuar".

De la mateixa manera que l'estiu comporta admetre un bon doll de tòpics al seu entorn, molts dels quals resten exemplificats a les cançons aquestes que en diuen del verano, també l'hivern té la seva mitologia popular. Per més que visqueu en indrets on no neva i en els quals la majoria d'arbres autòctons conserven les fulles, els infants, als quals de forma inevitable a escola i a casa els repetim les nostres dèries recurrents, dibuixaran tardors amb fulles per terra i hiverns amb paisatges nevadets i cases de pagès, en general.
De vegades he escoltat a mestres explicar que anaven amb els infants al Montseny per veure la tardor, pel fet, és clar, que allà hi ha més arbres de fulla caduca que no pas al costat de casa. Tot i que per ciutat, com que hi tenim ara molts arbres forasters que s'han adaptat força bé,  també podem veure caure unes quantes fulles, ni que sigui una fora d'hores.
Hi ha moltes cançons i molts poemes sobre l'hivern. Un dels meus poemes preferits sobre el tema, potser pel fet que l'he llegit molt i l'he fet dibuixar molt a escola és el de Martí i Pol:

Estimo la quietud dels jardinsi les mans inflades i vermelles dels manobres.Estimo la tendresa de la plujai el pas insegur dels vells damunt la neu.Estimo els arbres amb dibuixos de gebrei la quietud dels capvespres vora l'estufa.Estimo les nits inacabablesi la gent que s'apressa sortint del cinema.L'hivern no és trist:És una mica malenconiós,d'una malenconia blanca i molt íntima.L'hivern no és el fred i la neu:És un oblidar la preponderància del verd,un recomençar sempre esperançat.L'hivern no és els dies de boira:És una rara flexibilitat de la llumdamunt les coses.L'hivern és el silenci,és el poble en silenci,és el silenci de les casesi el de les cambresi el de la gent que mira, rera els vidres,com la neu unifica els horitzonsi ho torna totcolpidorament pròxim i assequible.
Les estacions són un tema del qual crec que a escola n'hem abusat una mica i en continuarem abusant ja que resulta còmode per endegar quelcom temàtic i que pugui servir per generar murals decoratius. Es relacionen amb les festes populars i al seu volt es possible programar centres d'interès diversos i globalitzats. Inventar coses noves és difícil i sovint assoleix resultats poc reeixits, en comparació amb aquells que aconseguim amb els tòpics de tota la vida.
De la mateixa manera que hi ha cançons de l'estiu també existeixen cançons de l'hivern, cançons de l'hivern que podem ballar o cantar a l'estiu, és clar, només faltaria. Una de les ja clàssiques és el Tombe la neige de l'Adamo, cantant romàntic del meu temps que de tant en tant, com sol passar amb tants altres, encara fa una reaparició sobtada. Una altra de les meves preferides és aquella del Serrat, Quan arriba el fred, una de les primeres i crec que de les menys escoltades del cantant. Tots els cantants del meu temps s'han fet una mica vellets, ai. O són morts, com Ovidi Montllor que tal dia com avui hauria fet setanta anys.
Aquests dies, amb això del fred i les exageracions que s'han generat al seu entorn amb el tancament d'escoles i el mareig als pares i mares treballadors que els han hagut d'anar a buscar per si un cas, m'ha vingut al cap una cançó de la meva època que, com que sempre l'escoltava en la versió castellana, no coneixia gaire en l'original italià, ja que va guanyar un San Remo d'aquells d'abans i l'he buscat al youtube, indret virtual que espero que un dia d'aquests no em tanquin de forma definitiva. 


Sobre escoles, opino que són els directors els qui han de decidir el tema i, en tot cas, en ajuntaments petits, consultar amb els poders municipals. Les mides des de dalt i per a tothom generen aquesta mena d'absurds i de pors de morir vestits. Tant al curs de pintura on vaig com a un parell de reunions culturals on he fet cap aquests dies -al centre de Barcelona, ep, no pas al Pirineu- l'assistència ha estat absolutament minoritària i no pas per ordre del govern sinó per por al fred i a no sé quina mena d'apocalipsis congeladora. És clar que si arriba a nevar més i no es prenen mides també es criticaria el govern, manés qui manés. Recordo una vegada que havia de ploure molt, es van prendre mides, la gent no va sortir, no va ploure i després els de l'hosteleria es van queixar dels meteoròlegs pel fet que havien perdut calerons. En fi, què hi farem.
Bé, per a nostàlgics i per a joves ignorants de les belles cançons del passat, cançons d'aquelles que com sempre diu la gent gran, ja no es fan, penjo aquesta que comentava, Ma che freddo fa... I com que ahir parlàvem també de traduccions poètiques, aquí teniu la versió hispànica, doncs de catalana no n'he trobat, l'hauré de fer jo. Llàstima que ja no estic per posar-me minifaldilles com la de la cantant, per cert, poc adient a la fresqueta musical. Nada Malanima, aquesta noia de nom homèric i laforetià, que tenia tant de fred, continua en actiu, té bon aspecte i encara canta molt i bé, tot i que per aquí l'hem injustament oblidat, llàstima.
I repetiré un tòpic més, també molt recurrent en època de la meva joventut: que bé sonen les cançons en italià, és el millor idioma per a les tonades romàntiques...

Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.

A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.

Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...

Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.

El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...

Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.

Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.

El secretari general de CiU i portaveu del seu grup parlamentari al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha valorat positivament la trobada entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president espanyol, Mariano Rajoy, que ha tingut lloc aquesta setmana a La Moncloa. Ho ha fet en la seva carta setmanal a la web d'Unió, on Duran diu que ha servit per "deixar clar" els objectius de Catalunya i si el govern espanyol hi vol col·laborar o no. Duran espera que s'avingui a col·laborar i a entendre's amb el govern català i amb Catalunya, ja que del grau de "col·laboració i entesa entre CiU i PP" en dependrà el futur de les relacions entre els partits i entre "Catalunya i la resta de l'Estat". El secretari general de CiU tem que si com es preveu el govern espanyol tanca les portes al pacte fiscal que reclama la Generalitat això "seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar" i que al seu entendre "no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya".

 

Xavier Aliaga us presentarà a l'Espai el divendres 24 de febrer a les 20h, la seua última novel·la.

Xavier Aliaga és periodista i escriptor. Ha publicat tres novel·les: "Si no ho dic, rebente", "Els neons de Sodoma", premi Andròmina de narrativa dels Octubre 2008, i la més recent, "Vides desafinades", premi Joanot Martorell de Gandia, 2011.

Data i hora esdeveniment:  Dv, 24/02/2012 - 20:00 - 21:30

llegeix més

La vicepresidenta i progaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assegurat que "el govern considera que el que s'ha de promoure en totes les comunitats autònomes que tenen una llengua oficial pròpia, a més del castellà, és aquest bilingüisme integrador i equilibrat que es practica al carrer". Per això ha assegurat que "hi haurà diàleg" entre l'executiu espanyol i català i ha apostat per "treballar per la cordialitat que hi ha al carrer". També en la roda de premsa posterior al consell de ministres, Sáenz de Santamaría ha valorat positivament la trobada entre Mariano Rajoy i Artur Mas i ha remarcat "l'entesa entre tots dos en la necessitat que Espanya emprengui reformes estructurals en el camí de la consolidació fiscal i en el camí de la creació d'ocupació". 

El ple del Parlament Europeu ha votat aquest dijous en contra de la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols intercontinentals arran d'aprovar per unanimitat i votant a mà alçada una esmena de CiU que "demana a la Comissió Europea que s'asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d'un país a un altre", com passa a l'Estat. I és que un informe de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2009 assegura que els governs espanyols han signat almenys 23 tractats amb països d'altres continents -onze d'africans, sis d'Amèrica Llatina, quatre de l'Orient Mitjà i un d'Europa- que fixen Barajas com l'únic aeroport on poden enlairar-se i aterrar els seus avions. Altres acords, 42, sí que inclouen Barcelona i 15 donen llibertat a les aerolínies per escollir aeroport. Tots aquests acords encara són vigents avui dia. L'esmena és una iniciativa de l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que denuncia que "Espanya manté un manté un sistema aeroportuari com el de Romania" i confia que "la Comissió Europea pugui forçar-la" a abandonar-lo i permetre a l'aeroport de Barcelona "competir en millors condicions" amb Barajas. Tremosa, a més, lamenta la "mala notícia de l'eliminació d'Spanair", perquè "els vols intercontinentals són els que més valor afegit aporten a una economia, faciliten les inversions d'altres països, l'exportació i els intercanvis de tots tipus, el turisme, les fires i congressos i els creuers".

El Parlament Europeu ha aprovat aquest dijous l'esmena presentada a finals de 2011 pels eurodiputats catalans Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV), juntament amb la basca Izaskun Bilbao (PNB), la flamenca Frieda Brepoels (NVA) i l'eurodiputat escocès Alyn Smith (SNP) que defensa el concert econòmic per als territoris autònoms i dóna suport al federalisme fiscal; és a dir, que els grans tributs siguin recaptats pels governs territorials i no pels estatals. La cambra europea creu que així es guanyaria en eficiència econòmica, s'assoliria una major responsabilitat fiscal i es faria front al frau fiscal i a la lluita contra el dèficit. Concretament el text aprovat defensa que: "El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d'impostos en l'àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada". El text s'ha aprovat per 516 vots a favor, 113 en contra i 8 abstencions. Per Tremosa l'aprovació "carrega de raó la demanda catalana del concert, que no respon només a un desig d'autogovern o d'identitat, sinó també de gestió eficaç".

Després d'haver anunciat aquesta setmana importants canvis a l'ensenyament, que en principi inclourien la fi de la immersió lingüística a Catalunya, ara el ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, ha assegurat que el govern espanyol vol que les curses de braus siguin declarades "com a producte i bé cultural". Així ho ha dit auqest dijous al Congrés, on ha anunciat que el seu ministeri donarà suport a qualsevol administració estatal, territorial o internacional que doni suport als "valors" de la tauromàquia i dels braus com a "bé cultural". Per això el ministeri té previst augmentar les milionaries subvencions que ja dóna a les entitats i als promotors taurins (de més de 564 milions d'euros anuals) i impulsarà i sufragarà una campanya de comunicació que vol posar de manifest "els valors culturals, socioeconòmics i mediambientals de la tauromàquia en el seu conjunt". En una nova relliscada, Wert ha afirmat que altres països "com França" han demanat a la UNESCO que reconegui les curses com a patrimoni immaterial de la humanitat, fet que ja ha estat desmentit pel govern francès.

Com ja és costum des de fa uns quants anys, la pàgina web oficial de la lliga de bàsquet dels Estats Units, la NBA, ha ofert aquest 2012 la possibilitat d'usar el català a l'hora d'elegir els jugadors que els aficionats d'aquest esport vulguessin anar al partit de les estrelles d'enguany (l'All-Star). Com en l'any passat, s'ha pogut votar en 20 idiomes diferents, entre els que hi ha la llengua catalana. Això és així des que a la NBA hi juga un catalanoparlant, Pau Gasol, ara ja fa forces anys, i darrerament també hi ha altres jugadors del país, com el seu germà Marc, Ricky Rubio o el mallorquí Rudy Fernández. I és que la presència d'un de sol d'ells va ser suficient perquè la NBA traduís al català el seu espai web. El fet topa amb l'actitud de la lliga estatal espanyola de bàsquet, l'ACB, que tot i que gairebé un terç dels equips d'aquesta lliga (5 d'un total de 18) són de terres de parla catalana (Regal FC Barcelona, el FIATC Joventut, el València Basquet, l' Assignia Manresa i el Lucentum Alacant) continua amb la plana web exclusivament en castellà, malgrat que hi ha diverses desenes de jugadors catalanoparlants al conjunt de plantilles de la lliga.

Un reportage sobre Garzón, un sobre Rubalcaba i un altre sobre el GAL. Tres productes audiovisuals que no només estan fets des d'una òptica ultraconservadora sinó que per ells s'han pagat 634.840 euros quan ja han estat emesos per altres cadenes. Tal com denuncia El País, el juny de l'any passat Canal 9 va comprar a Triskel Audiovisual, una empresa vinculada amb Fernando Lázaro Quintela, director de RTVV, tres audiovisuals que havien dit que costaven 66.000 cadascun d'ells. Una xifra desorbitada tenint en compte que normalment l'emissió d'un documental en cadenes generalistes no costa més de 1.000-1.500 euros i que els que coprodueix Canal 9 només obtenen uns fons de 18.000 euros. Si la xifra ofisiosa no és prou escandalosa, la que ha denunciat el comité d'empresa de RTVV i no s'ha desmentit des de les cadenes afectades, és molt més elevada: el triple. El cas s'agreuja, però, quan resulta que aquests documentals ja han estat emsos. El de Garzón Canal 9 el va emetre el el passat dia 24 de gener però Intereconomia ja l'havia emès el 30 d'octubre; el de Rubalcaba i el del GAL encara estan pendents de ser emesos per Canal 9 tot i que el primer ja es va poder veure per TVE el 13 de novembre de l'any passat i el del GAL per Intereconomia el 6 de novembre. 

L'atur continua sense aturador als Països Catalans, segons les dades que ha fet públiques aquest dijous el Ministeri espanyol de Treball. A les Illes els aturats s'han incrementat en 840 persones (+0,86%%) respecte el desembre, per un total de 98.927 persones sense feina. Al Principat de Catalunya l'increment ha estat de 18.966 persones (+3,09%), per un total de 633.210 persones a l'atur, mentre que al País Valencià el total és ja de 551.793 persones, fet que suposa un increment de 16.757 aturats (+3.13%). En total l'atur "oficial" d'aquests tres territoris voreja els 1,3 milions, concretament 1.283.930 aturats (+36.563) als que caldria sumar-hi els de la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya del Nord. Cal recordar que aquestes dades no es poden comparar amb les que proporciona l'Enquesta de Població Activa (EPA) que publica el govern espanyol a través del l'Institut d'Estadística (INE), que el darrer mes indicaven més d'1,5 milions d'aturats als Països Catalans.

Un jutjat del Prat de Llobregat ha obert diligències per investigar la denúncia que un jove advocat ha posat després de ser agredit i vexat a l'aeroport del Prat per membres de la Guàrdia Civil només perquè els havia respost en català. El jove va posar una denúncia als Mossos d'Esquadra, que abans l'havien acompanyat al CAP per ser atès de les lesions que li va produir un dels agents després de conduir-lo a una habitació apartada i perquè quedés constància de les mateixes. La sucessió de fets del jove agredit al Prat recorden els que també va patir un home a l'aeroport de Palma, que fou igualment conduït a una petita habitació i agredit per la Guàrdia Civil pel mateix "delicte" d'haver parlat en català. Ara el jutjat cridarà a declarar el jove i requerirà la informació pertinent a la Guàrdia Civil per tal d'identificar els dos agents implicats en el cas. Mentrestant el ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha sortit en defensa dels agents i ha negat que agredissin el jove al Prat; segons la versió "oficial" el jove es va negar a passar el control de seguretat i va ser detingut sense maltractaments.

Las tres palabras más extrañas


Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba pertenece ya al pasado.Cuando pronuncio la palabra Silencio,lo destruyo.Cuando pronuncio la palabra Nada,creo algo que no cabe en ninguna no-existencia.

Versión de Abel A. Murcia


M'assabento de bon matí, gràcies a l'excel·lent blog Poesia infantil i juvenil, de la mort, als vuitanta-vuit anys, de Wislava Szymborska, poeta polonesa, premi Nobel 1996. Pensava dedicar-li un dia d'aquests una entrada al Tèrbol Atzur, però ho faré amb menys immediatesa i més aprofundiment.
Ja comentava ahir la relativitat dels premis, però el Nobel, tot i que també està envoltat d'interessos i condicionants, té el seu què i com que no el donen gaire sovint a les dames cal remarcar aquest cas amb insistència.
La seva poesia té un punt d'ironia que la fa molt original. Existeix un llibre amb versions en català d'alguns dels seus poemes, editat per Columna, Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. Em temo que no ha de ser fàcil de trobar actualment tot i que potser amb el traspàs de l'autora el revifen. O l'apugen de preu, car en un espai d'aquests de vendes per internet l'he trobat ofert a un euro, més despeses d'enviament, això sí.
Per la xarxa hi ha pocs poemes de l'autora en català. En castellà se'n pot trobar un recull en la magnífica web A media voz.
Tot i que ha mort als vuitanta-vuit anys, no ha mor de vella, doncs com que avui no existeixen els vells ningú no mor d'aquesta malaltia de la qual moria tothom en època dels meus avis, sinó de càncer de pulmó ja que, segons afirmen alguns comentaris periodístics ben intencionats i exemplificadors, era una gran fumadora. Aquestes afirmacions macabres, en casos de morts en edats avançades, em semblen tan ridícules que ni les comentaré. El mateix ens vam haver d'escoltar amb Paul Newman i amb d'altres i probablement diran el mateix de Helmut Schmidt, o de Carrillo que ja n'ha fet més de noranta i també fuma. O fumava.


En tot cas, què seria, una poeta sense vicis???
Una de la pila
Sóc qui sóc.Casualitat inconcebiblecom totes les casualitats.Uns altres avantpassatspodien haver estat els meusi jo hauria abandonatun altre niu,o m'hauria arrossegat coberta d'escatesde sota d'algun arbre.Al vestuari de la naturahi ha molts vestits.Vestit d'aranya, de gavina, de rata muntanyenca.Cadascun d'ells, com fet a mida,el vestim amb conformitatfins que s'esparraca.Jo tampoc no he triatperò no em queixo.Podia haver estat algúmolt menys individual.La part d'un banc de peixos, d'un formiguer, d'un eixam,una partícula del paisatge sacsejada pel vent.Algú molt menys feliç,
criat per a un abric de pellso per a una taula nadalenca,quelcom que es belluga sota un vidre de microscopi.Un arbre clavat a la terraal qual s'acosta un incendi.

Una herba trepitjadaper la cursa d'esdeveniments incomprensibles.Un tipus d'astre malastruc que brilla per a algunes persones.
I si fes por a la gent,o tan sols fàstic,o tan sols compasió?
I si hagués nascutno pas a la tribu on em calia néixeri es tanquessin els camins a davant meu?
El destí, fins ara,ha estat benèvol amb mi.Podia no haver-me estat donatrecordar els bons moments.Se'm podia haver privatde la tendència a comparar.Podia haver estat jo mateixa, però sense capacitat de sorpresa,cosa que hauria significathaver estat algú ben diferent.

(Versió catalana de Júlia Costa a partir d'una versió castellana de Gerardo Beltrán.)

Voldria dedicar un record a Fabià Estapé, que també va fumar i va menjar moltes lioneses, tota una època i tot un senyor de la seva època. La poeta i l'economista eren del mateix any, el 1923, el mateix en el qual va néixer la meva mare que ja fa quatre anys que ens va deixar i que no havia fumat mai. Tota una generació que va desfilant, de forma inexorable i que va ser testimoni de temps difícils i violents. Descansin en pau.
Nota: Els espais entre els versos dels poemes m'han quedat una mica desmanegats però ja miraré d'arranjar el tema més tard.

Miguel Arias Cañete, actual ministre espanyol d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, va ser protagonista d'una polèmica sobre el transvassament de l'Ebre quan era ministre amb la mateixa cartera amb el govern amb majoria absoluta d'Aznar. Ja aleshores va assegurar que el Pla Hidrològic Nacional (PHN) es tiraria endavant "per collons" i que el tràmit al Congrés dels Diputats seria "un passeig militar". Ara, torna a la palestra i aquest dimecres ha anunciat l'aplicació d'un nou pla hidrològic per garantir l'aigua "de manera integral i solidària a tot el territori". Ha estat durant la comissió d'Agricultura i Medi Ambient a la cambra baixa espanyola quan ha criticat l'herència rebuda del govern del PSOE en matèria d'aigua i sobretot les grans inversions fetes en dessalinitzadores i ha apostat per un pacte "de llarga durada" i de "caràcter estratègic i vertebrador per a tot el territori nacional [espanyol]". Segons Cañete, el nou PHN -que ja constava al programa electoral amb què els populars van concórrer a les legislatives espanyoles- "tindrà en compte totes les tecnologies i infraestructures existents" per si hi ha zones amb dèficit de cabal es pugui travessar aigua d'una altra conca hidrogràfica. 

"El llibre i la rosa" és la darrera obra de Geronimo Stilton, un autor que ven molt al mercat literari dedicat als infants tant a Espanya com a Catalunya, i que en aquest cas es basa en la tradició catalana de regalar un llibre i una rosa pel dia de Sant Jordi. El llibre surt a la venda aquest dijous, però mentre que la versió catalana il·lustra la seva portada amb diverses senyeres en una imatge del dia de Sant Jordi, a la castellana aquestes senyeres han estat retirades pels editors castellans de l'obra. A més a més el títol també ha estat rectificat en la seva versió per a distribuir a Espanya, i es dirà "El dia del libro". Segons la directora editorial d'Estrella Polar, Patrizia Campana, la intenció d'aquests canvis és "apropar la història a la Feria del Libro de Madrid". L'aventura en la que es basa l'obra passa a Catalunya durant el dia de Sant Jordi, però en la portada de l'edició castellana aquest fet passa totalment desapercebut.

La participació de Joan Tardà, diputat d'ERC-RCat-CatSÍ al Congrés dels Diputats, en una concentració a favor de la llibertat de l'exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, ha costat al republicà una denúncia per enaltiment del terrorisme. L'Associació ultradretana Dignidad y Justicia ha sol·licitat a l'Audiència Nacional espanyola que investigui Tardà per haver respost a la crida de la plataforma 'Arnaldo Askatu, Politika Askatu' (Allibereu Arnadlo, allibereu la política) de reunir-se davant la presó de Logronyo, el centre on Otegi hi és empresonat- i reclamar-ne el seu alliberament. En l'acte d'aquest dissabte es va exhibir una fotografia del líder abertzale i l'associació de Daniel Portero assenyala que "atés que Arnaldo Otegi ha estat condemnat per pertànyer a ETA en grau de dirigent" entén que "l'exhibició de la seva fotografia, la consideració d''heroi' tant a ell com a la resta de condemnats en el procediment 'Bateragune' no és més que menysprear les víctimes del terrorisme, enaltir la figura dels condmnats per pertànyer a ETA i una clara burla a les víctimes del terrorisme i els seus familiars'. 

Carme Chacón, candidata a liderar el PSOE i excap de llista del PSC a les darreres eleccions espanyoles, ha reiterat aquest dimecres la seva oposició frontal al pacte fiscal per a Catalunya, com ja havia fet aquest mateix mes en declaracions a un diari digital. Aquest cop però ha anat més enllà i en declaracions a Televisió Espanyola ha assegurat que "tot el PSC i tot el PSOE estem en contra del pacte fiscal català". Segons Chacón aquest "pacte fiscal" per a Catalunya "emmascara el concert econòmic", un terme que els defensors del pacte fiscal no usen perquè al seu entendre "sona molt pitjor" i que ha qualificat "d'insolidari" amb els altres territoris de l'Estat. Segons ha afirmat, tant ella com el PSC continuen defensant l'actual sistema de finançament pactat amb el govern Zapatero, perquè el camí "passa per la solidaritat". La candidata socialista i exministra de Defensa ha avisat Artur Mas que no tindrà el suport del PSC ni del PSOE per a defensar aquest pacte fiscal a Madrid.

220 municipis, més d'1.700.000 habitants o, el que és el mateix, més del 23% de la població catalana ja forma part de l'Associació de Municipis per la Independència. Amb les darreres adhesions d'Aiguafreda, Alcarràs, Argelaguer, Avià, Bellver de Cerdanya, Bellvís, Begur, Borges del Camp, Cabrera d'Anoia, Cabrils, Calders, Calella, Calonge, Casserres, Castelló d'Empúries, Collbató, Folgueroles, Fonollosa, Fornells de la Selva, Fulleda, Guissona, Ivars d'Urgell, l'Ampolla, l'Estany, la Pobla de Claramunt, la Secuita, la Vall d'en Bas, Llorenç del Penedès, Maià de Montcal, Masquefa, Mieras, Miravet, Molló, Monistrol de Calders, Monistrol de Montserrat, Montesquiu, Mora la Nova, Òdena, Olesa de Montserrat, Olvan, Òrrius, Pedret i Marzà, Piera, Porqueres, Puig-Reig, Puigdàlber, Rasquera, Roquetes, Roses, Sant Cugat del Vallès, Sant Guim de Freixenet, Sant Llorenç de Morunys, Sant Martí de Llémena, Sant Martí de Tous, Sant Martí Sarroca, Sant Pere de Vilamajor, Sant Sadurní d'Anoia, Santa Eulàlia de Riuprimer, Santa Maria de Palautordera, Sitges, Súria, Tavertet, Tiana, Torà, Torredembarra, Torrefeta i Florejacs, Vallbona d'Anoia, Vallgorguina, Vila-sacra, Vilabertran, Viladamat, Vilallonga de Ter, Vilamaniscle, Vilanova de Meià han assolit aquesta xifra rodona.

De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas. 
En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.
Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.
Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé  impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.
Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.
Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.
Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.
En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.
Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.
El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.
Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.
Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.
L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu. 
Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions. 
Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.
Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.
Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat. 
Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.
Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.
De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.
En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.
Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.
Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.
Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir. 
Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet. 
També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar. 
A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.
Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.
De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.
De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.