La majoria d'objectesaficions i rutines
a les que estem enganxats són totalment prescindibles,molt més del que pensem.Només cal trencar amb la monotonía del dia a diai desplaçar-se a un altre estatper alterar l'ordre i prioritatde les velles i les novesadquirides en el trasllat.No som tan sedentaris com ens pensemi trencar amb la rutina de tan en tantés bo i aconsellable.

Versifiquem la natura? (il. de Claudia Legnazzi)Una vegada mes Literatura Vertical ens fa una proposta molt interessant: busquen poetes, versos per exposar. Us ho expliquem: ens donen l'oportunitat de veure el nostre poema exposat al Jardí Botànic de València. Els poemes han de tenir un màxim de 10 versos, de rima lliure i la seua temàtica girarà al voltant  de la naturalesa, el medi ambient i la sostenibilitat. Podem escriure'ls en castellà o en català. Teniu de temps fins els 11 de febrer. Cal entrar a la pàgina del  Facebook "Convocatoria Exposición" i deixar allí escrit el nostre poema.
Un jurat composat per Eva Pastor, directora de comunicació del Jardí Botánic de la Universitat de València; Cristina Camarena, editora de Kireei Magazine i Marta Garreta, en representació de Literatura Vertical, triarà entre tots els poemes a dos autors. El 15 de febrer es faran públic els guardonats.
Les il·lustracions d'Ana Ventura i Camilla Engman acompanyaran els versos de Gemma Martí O'Toole (i els vostres) en l'exposició a l'espai Estufa freda, dins del Jardí Botànic valencià, que s'inaugurarà el 27 d'abril. 
A què espereu per escriure els vostres poemes!? No hi ha límit d'edat, grans i menuts. Sabem que els lectors d'aquest blog sou molt creatius... animeu-se!

 Quan s'escriu... per a qui ho fem? (il. Sarah Wilkins)

Estas palabras(Jorge Teillier)
Estas palabras quieren ser un puñado de cerezas, un susurro -¿para quién?- entre una y otra oscuridad. 
Sí, un puñado de cerezas, un susurro -¿ para quién ?- entre una y otra oscuridad.

És un forat de verdor on canta una ribera
enganxat bojament a les herbes de parracs
d'argent; on el sol, de la orgullosa muntanya
resplendeix: és una petita vall que escumeja raigs.

Un soldat jove, boca oberta, cap nu,
i el clatell banyant-se en el fresc creixent blau,
dorm; és estès a l'herba, sota el cel,
pàl·lid al seu llit verd on la llum plou.

Els peus en els gladiols, dorm. Somrient com
somriuria un nen malalt, fa un son:
Naturalesa, bressola’l calorosament: té fred.

Els perfums no fan estremir el seu nas;
Dorm al sol, la mà sobre el seu pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

Jean Artur Rimbaud
Octubre de 1870.

  Anit vaig tornar a veure «La vida de Brian», però aquesta vegada em vaig quedar amb l’escena que us deixe penjada més amunt. Ens dos flaixos, em van venir a la memòria, primer, l’apocalipsi d’aquella grip A i les despeses dels governs, i després l’apocalipsi d’aquesta crisi i les retallades dels governs: l’apocalipsi experimental [...]

Unos llorando y otros cantando,y así va el mundo rodando.

La música té els seus propis refranys, com totes les arts. Podem trobar-ne molts al llibre Refranero musical, de José Ramón Carbonell Beviá, editat pel propi autor. Dites populars i refranys dels instruments musicals, de la seua interpretació, de la seua unió amb la festa, del cant i les cobles, del ball, d'estils musicals... Sobre aquests refranys populars ja vàrem estar xerrant al blog: la música i els refranys / la música y los refranes.
Hem copiem un quants refranys, aquest llibre, tots al voltant del cant i les cançons.

Refranes sobre el canto y las canciones
Cantar es una forma de escapar. Él se lo canta, él se lo baila.Palabras y canciones, el viento las traspone Cantar de ángel y sesito de cascabel. El que canta y danza se agita y no avanza. De padres músicos, hijos cantores. Quien no sabe más que una canción, no tenga presunción. El que te canta la copia, ése te la copla. Quien la copla te canta, ése te la planta.Cantar el salmoEn la iglesia cantar; y en casa, llorar.Según canten, así bailaremos.Andar en copla. A ti mismo te haces la copla. Quien le canta al asno, pedos saca de recambio.Por dinero canta el ciego y baila el perro. El abad debe cantar y el acólito acompañar. Gallo que es bueno lo mismo canta en su corral que en el ajeno. El pelo y el cantar no entran en ajuar, pero ayudan a enamorar. Quien canta, su mal espanta. Día vendrá en que el que hoy llora, cantará. Quien hoy canta, llorará mañana. Tal se canta como alegre se tiene el corazón.El agua hace sudar; el vino, cantar. Coser y cantar, todo es empezar. Este mundo es casa de locos: cantan unos y lloran otros. A nueva canción, nuevo contrapunto.Quien te canta la copla, ése te la sopla. En cantalapiedra y en catalpino, canta la moça con el buen vino.En tierra ligera, el arador canta y el amo desespera.Entre contar y cantar, lo primero has de procurar.Más se perdió en Cuba y volvieron cantando.Niño que en la mesa canta, se atraganta.O cantas o callas.Oyó cantar, y no sabe en qué muladar.Qué bien canta María después de la comida.Quien canta sus males espanta, y quien llora los aumenta.
La il·lustració és de Lyle Motley.

Conservo alguns records
de la nevada de nadal del 62,
els carrers nevades primer i a penes
ningú caminant per ells, i,
més tard gelats perquè
algun il·luminat del Consistori municipal
ordenà regarlos amb aigua per treure la neu
i aquesta aigua es va glaçar.
La gent patinava per les voreres
involuntàriament,
i sovintejaven caigudes i fractures.
Una setmana va durar el gel als carrers
en què el trànsit rodat va estar paralitzat,
i tot a causa d'un il·luminat de l'Ajuntament.
L'estupidesa .....
és tan antiga com l'home.

Adverbiem i versifiquem... s'animem? (il·lustracions d'Andrea Zuill)
Hui volem jugar amb les paraules i els versos, així que hem acudit a un especialista amb el joc de la poesia: Miquel Desclot. Descobrir el joc del llenguatge sempre és molt divertit, enginyós i interessant, per a totes les edats, però més encara per als xiquets i xiquetes. El ritme, la musicalitat i el joc són peces clau per descobrir la poesia, com ben bé ens va dir Miquel Desclot en la seua ponència a les Jornades nacionals de Poesia Infantil i Juvenil que vàrem tenir a Cocentaina.
Doncs... juguem, juguen amb els adverbis i la poesia.
De gramática(Miquel Desclot)
Si navegar es lo que hace el navegantee ignorar, el ignorante,si habitar es lo que hace el habitantey restaurar, el restaurante,será que vuela el volante,turba el turbante,sembla el semblantey tala el talante.
Si de veras cantar es lo que hace el cantantey ayudar, el ayudante,si es cierto que consonar es lo que hace laconsonantey caminar, el caminante,enntonces es una verdad exasperanteque, por detrás o por delante,infa en su corte el infante,giga en su cueva el gigante,elefa en su sabana el elfante,diama en su diadema el diamante,bienpiensa en su fuero interno el bienpensante,diosmedia donde puede diospensante,y alica todo el día la buena gente deAlicante
Basant-se en aquest poema anem a canviar el verbs i adverbis. Per tal de simplificar abans farem un llistat i així després tan sols hem de substituir. Ens sortirà poemes com aquests:

Si pasear es lo que hace el paseantey liar, el liante,si vivir es lo que hace el vivientey morir, el muriente,será que persevera el perseverante,pica el picante,irrita el irritantey vianda el viandante.
Podem aprofitar, també per a jugar amb el sentit de les paraules:

Si assonar és el que fa l'assonanti capejar, el capejant,si parlar és el que fa el parlanty trencar, el trencant,serà que vola el volant,cura el currant,llista l'enllistanti mor morrejant.


O podem crear nous poemes d'estructura diferent, però sempre utilitzant sols els adverbis.

Corrent i passejantva el caminant.Pujant i travessantcamins transviant.Home transhumant.
I, de vegades, pot resultar un embarbussament humorístic:

Convincente y contuntende,siempre consciente, yendo a contracorriente,llora rienteel contribuyenteclamo rosa mente
S'animeu vosaltres? Apa! Ens encantaria que deixareu les vostres noves creacions a l'apartat de comentaris. 

...Un adéu en acomiadament a una gran dona, a una gran poeta: Wislawa Szymborska. Poeta de la bellesa, de la memòria, de la condició humana. Dona lluitadora, poema a poema, vers a vers. Mestra de la parula i de les emocions... Ens resten, per sempre, els seus poemes.
Todos mis poemas nacen del amor. Diría incluso que todos los poemas nacen del amor; incluso aquéllos que transmiten el mal tienen en el fondo una forma de amor hacia el mundo. Estoy totalmente convencida... Y si no es así, lo siento por esos poetas.
Posibilidades 
(Wislawa Szymborska)


Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas
del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.

No més incerta de tan vehement la sorpresa amb què aculls la llum que esclata rera el mirall opac i els cortinatges angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova. És així com la vida expressa el seu misteri i en referma la bellesa. L'entreteixit del temps no mostra cap fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit. 

Miquel Martí i Pol

Hi ha paraules, hi ha poemes que malgrat el pas del temps sembla que sempre estiguen de plena actualitat. Llegiu aquest poema que hem triat per encetar el mes de febrer, de Sor Juana Inés de la Cruz, parlant sobre la relació dels homes i les dones i de com aquests les acusen, justament, d'allò que promouen (malauradament sembla que per alguns els temps no han canviat).
En veu de dona....
Redondillas(Sor Juana Inés de la Cruz)
Arguye de inconsecuentes e gusto y lacensura de los hombres que en las mujeresacusan lo que causan.
Hombres necios que acusáis
a la mujer, sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis;

si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?

Combatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.

Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco,
al niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.

Queréis, con presunción necia,
hallar a la que buscáis
para prentendida, Thais,
y en la posesión, Lucrecia.

¿Qué humor puede ser más raro
que el que, falto de consejo,
él mismo empaña el espejo
y siente que no esté claro?

Con el favor y el desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.

Opinión, ninguna gana,
pues la que más se recata,
si no os admite, es ingrata,
y si os admite, es liviana.

Siempre tan necios andáis
que, con desigual nivel,
a una culpáis por cruel
y a otra por fácil culpáis.

¿Pues como ha de estar templada
la que vuestro amor pretende?,
¿si la que es ingrata ofende,
y la que es fácil enfada?

Mas, entre el enfado y la pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos en hora buena.

Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.

¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada:
la que cae de rogada,
o el que ruega de caído?

¿O cuál es de más culpar,
aunque cualquiera mal haga;
la que peca por la paga
o el que paga por pecar?

¿Pues, para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.

Dejad de solicitar,
y después, con más razón,
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.

Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.
Les il·lustracions són de Francesca Cosanti.

A través de les ulleres de sol
estirat indolent a la sorra
contemplo rere els vidres
el que passa al meu voltant.
El soroll de les onades en morir a la platja
les gavines volant mentre
lluiten contra el fort vent.
la cridòria alegre dels nens,
un negre que ven begudes fresques
i una oriental que ofereix massatges als peus.
la fina sorra que s'incrusta en la meva pell,
i després apareixes tu ...
sortint de l'aigua radiant
mentre em convides a banyar-me.
Hi ha moments de vegades,
que freguen la felicitat.

Mal negoci és juntar els ratolins amb els gats (il. de Marta Mayo)
S'acomiadem d'aquest gener amb humor. Un poema divertit i molt actual, de Joan Josep Roca.

El mixino(Joan Josep Roca)
A la font,
ben pobrissons,
he trobat:
dos ratolins,
blancs i fins,
amb un gat.
El mixino, bona cara,
els contava:
una història
de un regne amb bona llei
i remei,
a les portes de la glòria.
Els ratolins escoltaven
i menaven
llargs bigotis,
de tant en tant, s'envolaven
i pensaven:
Serem socis!
No cal dir que aquesta empresa,
farcida de gran promesa,
s'ha acabat,
han expirat els dos socis,
els dels bigotis,
a les urpes d'aquell gat. 

Tot s'esdevé sobtadament amorf,com si la fragilitat del vidreagafes una certa ingravitat temporal,més Newton tenia raói el got finalment espetega al terramentre el cafè s'escampa per la cuinai el got s'esmicola en mil bocinsque dies i dies sortiran en escombrar.Sóc prou maldestre,en porto dos en un mes.

Pau, paz, peace! (il. Lora Zombie)La niña / El grito(Mahmud Darwish)
En la playa hay una niña, la niña tiene familia y la familia una casa. La casa tiene dos ventanas y una puerta... Una mano no divina que la ayuda. Grita: ¡Padre!
¡Padre! Levántate, regresemos: el mar no es como nosotros.
El padre, amortajado sobre su sombra, a merced de lo invisible.No responde.
Sangre en las palmeras, sangre en las nubes.
La lleva en volandas la voz más alta y más lejana de
La playa. Grita en la noche desierta.
No hay eco en el eco.
Convierte el grito eterno en noticia
rápida que deja de ser noticia cuando
los aviones regresan para bombardear una casa
con dos ventanas y una puerta.

Vaig pel camí gelat
entre la boira del matí
llums i clarors, i silenci,
no surt fum de la xermeneia
d'alguna masia dels voltants
ni hi ha pagesos cremant rostois.
Un home sense ell mateix
camina davant meu,
fuma una cigarreta i el posat
cap-cot és d'abatiment.
L'avenço i em giro per dir-li
. . .. . . . . . . . . . . . - bon dia -
Contesta quelcom que no entenc,
i m'adono que els seus ulls brillen,
està plorant. No dic res i segueixo
cal respectar el seu dolor
i la seva intimitat.

*

...agafa'm la mà (il·lustració d'Alexander Daniloff)Quan tot sembla naufragar, de vegades, sols necessitem que ens agafen la mà. Una mà que acaricia, protegeix, ens dona seguretat, ens arrossega cap endavant, ens uneix... una mà que ens estima.
Si el món s'ensorra
avisa'm,
però mentrestant,
agafa'm la mà!(Xelo Llopis Roca)

25 ANYS SENSE FOIX

A Joan Vinyoli
´

Si en el camí perdut entre gatsaules
Trob el repòs en un matí de calç
I consir el passat, en curs de faules
Que m'he compost en inútil trasbals;
I contemple el país, joc de retaules:
El bosquet i el castell, i uns núvols alts
Que em fan present l'hivern, sense paraules,
I el fullam cruix, m'ullprenc dels propis mals.
De quin secà sóc hereu? I en la ment
Debat amb mi la sort que em fa clement
I em crec l'epíleg d'una història feta.
I al desboscat, pel brossall, indolent,
Em són conhort l'ocell que fuig, fuent,
O els ulls d'un carboner en balma secreta.