Aquest freixe de fulla gran,
encerclat de matolls de boix i grèvol,
fa quaranta anys era un plançó
emmurriat, sense ombra.
Sota una branca que jugava amb el vent,
llançàvem minuts escadussers
d’una tarda de llavis delejants
quan encara no havíem après
a assaborir la fruita de l’amor.
Aquest freixe ha menjat primaveres,
ha comptat les estrelles de l’hivern
i ha begut la claror clandestina de la lluna.
Aquest freixe és ara
una mà invisible sobre el meu front.

Joan Mercader i Sunyer
(Tortellà - Olot, 1932)

Paisatge de ventall

Daurada fulla de freixe
fulleta dins l'aire fi,
caminet que saps la queixa
del pregadéu de setí.

Fondalada regalada
amb tants flocs de xuclamel,
dins del cor una tonada,
les estrelles dalt del cel,

i a la mà un brotet de menta
i a l'orella un cant de grill,
i la nit que arriba lenta
per damunt dels camps de mill.

i la dolcesa a llunyana
del núvol escadusser,
i una mica de campana
que somica en el cloquer.

(de Cordèlia)

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
(Barcelona, 5 març 1894 - 27 setembre 1961)

Thyrsis
Bell s'aixeca el pi en els vergers, el freixe en les selves.
L'alba a la vora dels rius, l’avet en les altes muntanyes;
Mes si vinguéssiu tu, Lycidas dolç, més sovint a reveure'm,
Te cediria el pi en els vergers i el freixe en les selves.

(de Les bucòliques de Virgili, i altres poemes pastorals)
Traducció de Carles Riba

Tons neutres

Érem vora l'estany tu i jo aquell dia
d'hivern; i, blanc, el sol renyat per Déu semblava;
a l'herba assedegada hi havia unes fulles
que van caure d'un freixe, i eren grises.

En mirar-me, els teus ulls eren com ulls que esguarden
uns avorrits enigmes ja aclarits anys enrere;
les paraules, jugant, anaven i venien
i el nostre amor més hi perdia encara.

El somriure als teus llavis era una cosa morta,
vivent tot just amb força per morir; i una amarga
rialla vacil•lava allí tot d'una
com ominós ocell batent les ales.

Thomas Hardy
(Stinsford, Dorset, 2 juny 1840 - Max Gate, 11 gener 1928)

Ítaca

El cor em bat com llargues cuixes de jove
Pascual Mas Usó

Avui t'he busca't,
he sotjat el teu rostre entre el bosc,
rere cada freixe on tu i jo fèiem l'amor,
en cada banc on et recitava càlids versos d'amor...

T'he buscat entre els llençols que ens bressaven,
entre les caloroses vesprades d'estiu i
les gèlides matinades d'hivern..

Avui t'he buscat entre l'alba i el crepuscle,
sota el mantell del vent,
en la frescor de cada gota de la pluja,
entre cada raig lumínic del sol.

Avui t'he buscat,
com ahir et vaig buscar i
com demà ho seguiré fent

pas a pas,

amb la meva opaca ambivalència i la meva amatent insistència...

Vall d'Alba, 2003

Llorenç Andreu i Barrachina
(Vall d'Alba - Plana Alta, 1979)

Retorn

Sempre el mateix inici.
El mateix moviment. Les mateixes paraules.
Et veig mentre camines a l'ombra dels xiprers
i t'acostes als ulls de la finestra.
Vine, em dius, no temis el fred ni la foscor.
Mira l'aigua del riu que esventra el freixe,
les arrels esqueixades pel corrent.
Mira les fulles seques, les brases de la tarda
que encenen els àlbers cansats.
Escolta el vent:
no té camins possibles sota el cel.

Sempre el mateix inici.
El mateix moviment. Les mateixes paraules
per dir cada final:
el vent que mor i sempre torna,
el riu que esbalça els arbres
i mor al mateix mar i sempre neix,
les fulles dels àlbers que aterren a l'herba
i broten com albats al mateix cel.
Sempre el mateix inici. Ho veus?
Sempre el mateix final en cada nou inici.

M. Rosa Font i Massot
(Sant Pere Pescador, 1957)

· Fotos: · TalkingTree · David Campos i Vilardebò · Jordi Roy Gabarra · lesfotosdelajubany · Mª Africa · Stefano Zerauschek · Ferran Turmo Gort ·

Freixe de flor, freixe lluminós

Il·lustració : Jordi Casamajor

Els déus dels grecs antics eren homes per excel·lència. Es dedicaven, amb passió, a fer l'amor i a potenciar la guerra, a les intrigues i a les festes, a la ira i a la venjança. Podrien dir, si se'ls hagués fet una entrevista sobre les seves eternes vides: «No som humans, però res humà no ens és aliè». Els animals i plantes que els simbolitzaven encarnaven una part de la seva potència il·limitada. L'irascible Posidó, el déu de l'oceà, que es traslladava en una quadriga impulsada pels dofins, acompanyat de miríades de peixos, hipocamps i nimfes marítimes, es representava amb un cavall – tot harmonia imparable–, i una freixera, l'arbre prou fort per suportar el cel del món. Els amulets fabricats amb la seva fusta apaivagaven el cor immortal de l'amo de les aigües: els mariners antics creien que aquell qui portava un amulet de freixe, mai no s'ofegaria, ni moriria d'una picada d'una serp verinosa.
Els grecs anomenaven la substància sucrosa que exsuden certes especies de freixe, «méli»: mel. Deien que les nimfes del freixe, que en conseqüència es deien Melíades, o Melies, s'havien originat de la sang d'Urà que va caure sobre Gea després de la seva mutilació. Hi havia qui les considerava les nimfes més antigues. De la mateixa sang, havien nascut les Fúries: es deia, per això, que les Melíades són les mateixes deesses del destí inexorable (Fatum), en una disfressa més amable. A aquell qui les evocava, li permetien veure l'avenir, si era sincer en el seu desig de conèixer-lo. Van ser cuidadores de l'infant Zeus en una cova a la illa de Creta, i el van alimentar de mel de freixe, de dolç suc de l'arbre de l'ambició, de la potència i de la magnitud, per a que creixés invencible: cosa que van aconseguir. Sempre apareixien en conjunt. Els seus noms individuals no tenien pes ni importància.
El freixe, a més a més d'útil, és estimat pels humans i pels déus. És quasi del tot cert que en un moment donat, un cop es va crear la terra, els germans d'Odin, Wili i We, van trobar un material idoni per convertir en humans: dos arbres. Del vern, van sortir les dones; del freixe, els homes. Del mateix freixe, es va fabricar la llança sagrada d'Odin. Els germànics creien que qualsevol arma amb l'asta de fusta de freixe era màgica per analogia amb la llança del déu de la Llum. El freixe, per a ells, simbolitzava la unitat del món interior amb el món exterior. Les runes fetes de la seva fusta predeien el futur amb més exactitud que totes les altres. Un foc fet amb llenya de freixe tenia poders curatius. Tots els bastons de fusta de freixe –tant els bastons dels mags com els bastons dels pastors – es reputaven de la millor qualitat. A Andorra, també se'n feien bastons per caminar i – segons el llibre Dones d'Andorra d'Adelaida Garcia i Montserrat Ronchera – es fabricaven els esquis de manera artesanal.
En llengua russa, el nom de freixe procedeix de la paraula «lluminós», «clar», i deuen haver-hi milers de poemes que li són dedicats, però el més conegut, esdevingut una cançó popular, és aquell on un amant desconsolat demana als núvols, a la pluja, a la lluna: «On és el meu amor?». Cap d'ells vol parlar, tots saben la resposta. Aleshores es dirigeix al freixe, la seva darrera esperança, i per últim cop, pregunta: «Freixe de flor, freixe lluminós, tu que ets el meu amic i germà, freixe, tu que ho saps tot i no t'amagaràs, confessa'm on és el meu amor...».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 28.01/04.02.2012 ·

· Foto: · Toni Rutab ·

Rames, cimals i branques

Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla d´activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n´hi ha una que em crida l´atenció perquè denota que l´autor/a de l´escrit té un coneixement insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les cordes d´una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.
Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les parts d´un arbre haguera dit o escrit que penjaria l´engrunsadora d´una bona branca, i així i tot no se´n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment les fulles, mentres que en castellà se´n passen, directament, del «tronco» a las «ramas», i poden penjar una engrunsadora d´una «rama consistente».
El valencià literari i universitari, procedent de l´enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l´han esporgat bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a més d´eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les branques principals d´un arbre».
Cal combatre l´empobriment lèxic recuperant per al valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.

J. Leonardo Giménez
· Article publicat a Levante-EMV.com el 03.02.2012 ·

Al Diccionari Català-Valencià-Balear Alcover-Moll:

BRANCA f.
|| 1. Cadascuna de les parts en què es divideix i subdivideix el tronc d'un arbre després de bifurcar-se, especialment les que arranquen del mateix tronc i les que arranquen d'aquestes primeres; cast. rama. Hauia posada sa garlanda... en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Hauia j arbre molt gran e molt spes de branques, Serra Gèn. 13. Hi ha algunes regions (per exemple el Ribagorça, la Conca de Tremp, la comarca d'Igualada) on el mot branca s'aplica quasi exclusivament a les que arranquen directament del tronc i que en altres regions tenen el nom especial de cimals o branques mestres. En canvi, a l'Horta de València i cap a la regió alacantina el mot branca designa especialment la part mitjana, que arranca d'un cimal o branca mestra i és més gruixat que les parts més altes, anomenades brancons, branquells o branquillons. a) Branca mascle: branca hipertrofiada per una proliferació desordenada de teixits vegetals (Mall.).
Fon.: bɾáŋkə (pir-or., or., bal.); bɾáŋka (Ribagorça, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); bɾáŋke (Gir.); bɾáŋkɛ (Tremp, Ll., Gandesa, Maó); bɾáɲсə (Palma, Manacor); bɾέ̞ŋka (Guardamar).
Intens.:—a) Augm.: brancassa, brancarra, brancota, brancot, brancarrassa.—b) Dim.: branqueta, branquetxa, branquel·la, branqueua, branquiua, brancona, brancó, brancoia, brancoi, branquilló.
Etim.: del llatí tardà branca, ‘pota’, tal vegada d'origen cèltic (cfr. Wartburg FEW, i, 498).

CIMAL m.
|| 1. Les branques més altes d'un arbre o arbust (Vic, Borredà, Camprodon, Artesa, Val.); cast. cima. Puja'm amunt, de branca en branca | des d'on lo món com arbre arranca | fins al cimal entre el fruit d'or, Canigó vii.
|| 2. Cadascuna de les branques principals, que surten de la mateixa soca de l'arbre (or., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Bal.); cast. brazo, leño, rama. «Jo estic damunt un cimal | es més alt de s'olivera; | feis pregàries, amor meva, | que si caic, no em faci mal» (cançó pop. Mall.). Adornar los balcons... ab simals de noguer y de cirerer carregats de fruyt, doc. a. 1827 (Hist. Sóller, ii, 257). O bé esclafats morien baix de cimals asprius | que ab cruixidissa horrenda dequeyen de l'altura, Costa Trad. 191. Llàstima de cimal, en tantes garrofes que farie enguany y està ja esgallant-se!, Guinot Capolls 44. Cimal campaner: la branca gruixada que va molt vertical i surt damunt les altres (Manacor). a) especialment: La branca principal que deixen en els arbres per a dirigir-los, en tallar les altres (Mall.); cast. guía.
|| 3. Ull o branqueta que neix de la soca o d'una branca mestra, i que du bona força (Mall.).
|| 4. Tanyada primeta i recta, que fa bon garrot (Menorca); cast. vara.
Fon.: simáɫ (or., occ., val., bal.).
Intens.:—a) Augm.: cimalàs, cimalarro, cimalot.—b) Dim.: cimalet, cimaletxo, cimaleu, cimaló.
Etim.: derivat per cima.

1. RAMA f.
|| 1. Conjunt de branques d'un arbre, sobretot les més primes o allunyades de la soca; cast. ramaje. Que tothom qui tayl rama en ço d'altre, que pach de ban per cascuna vegada XII dinés, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Aquest arbre posa molta rama, Lacavalleria Gazoph. Sols veu un bosch altíssim d'espessa rama, Costa Agre terra 39. Més especialment: a) Conjunt de branques d'arbres ja tallades, amb les seves fulles, per a cobrir alguna construcció, per a cremar en el forn, per a alimentar el bestiar, etc.; cast. ramaje, ramiza, hornija (la del forn), ramón (la del bestiar). Fiu fer moltes cases de taules e d'estores e de rama, Muntaner Cròn., c. 252. Faem apparellar una grua e molta lenya e rama per combatre, Pere IV, Cròn. 196. Cahien en los pous qui eren cuberts de rama, Tirant, c. 24. Habitaven en balmes e cabanes e quoves e barraques de rama, Sentències Morals, segle XV (Col. Bof. xiii, 278). S'ajocà vora la llar, prengué un braçat de rama, Pous Nosa 142.
|| 2. Cadascuna de les branques d'un arbre, sobretot les més allunyades de la soca i que porten més fulles (occ., Camp de Tarr., val.); cast. rama. D'aquels arbres rames ne rayus ne altres coses ne deuen esser remogudes ne toltes ne tallades, Cost. Tort. III, xi, 21. Axí com caye, tingué's a una rama de hun arbre, Sermons SVF, ii, 145. Les rames ornau de fruyt, fulles, flors, Passi cobles 149. Sobre aquesta flaca rama | tot hom fa sos tempraments, Ausiàs March cxxviii. Guarde't tu qui ten alt vols pujar, que no caygues ab les rames, Eximplis, i, 40. Aclarir les rames massa espesses de un arbre, Lacavalleria Gazoph. a) Botja o enramada dels cucs de seda (val.). Traure de rama: treure els capolls de la botja.—b) Caçar amb la rama: caçar perdius portant un home una rama fullosa enlairada, amb la qual es cobreix i va seguint la perdiu a poc a poc fins que la té al seu abast i li pot donar un cop de pala (Valls).
Loc.—a) Tallar rama: enraonar molt, xerrar.—b) Haver-hi molt que traure de rama: haver-hi molta cosa per explicar (val.). Encara no sabs de la missa la mitat a causa que y ha molt que traure de rama, Rond. de R. Val. 59. (Al·ludeix a l'operació de traure de rama els capells de seda).—c) Esser com qui tallar rama: esser una cosa molt fàcil, que no troba entrebancs (Mall.). Al punt fonch com qui tayar rama, Aguiló Rond. de R. 3.
Refr.—a) «Foc de rama, foc de flama» (Segarra, Urgell).—b) «Rama de capçal, talla més que cap destral»: significa que les converses de marit i muller en estar colgats són de gran eficàcia, sobretot perquè la dona convenç fàcilment l'home (Empordà).
Fon.: rámə (or., bal.); rámɛ (Urgell, Ll., Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); ráma (Andorra, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.).
Intens.: ramassa, rameta, ramota.
Etim.: del llatí rama, mat. sign. ||1, pl. de ramum ‘branca’.

Dels diccionaris:
Engrunsadora, engronsadora, engronxador, agrunsadora, gronxador :
Seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, travesser, arbre, etc., que s'usa per a engrunsar-s'hi. "De dos arbres, una corda | penjava, ornada de flochs, | era aquella agrunsadora | son més agradable joch, Llorente Versos, ii, 59". "Tant els hi done que puje un com tres a l'angronsadora, Guinot Capolls 44". "Al forc de la branca senyora i majora | penjàvem la corda de l'engronsadora, Alcover Cap al tard 56".
Engrunsadora, engronsadora, f. : Fon.: aŋgɾonsaðóɾa (Cast.); aŋgɾunsaóɾa (Alacant); əŋgɾonsəðóɾə (mall.). Engronxador, m. : Fon.: əŋgɾuɲʃəðó (Menorca). Agrunsadora, f. : Fon.: aɣɾunsaóɾa (Val.). Gronxador, m. : Fon.: gɾuɲʃəðó (or.).
· Fotos: · Joan Vicenç Lillo Colomar · Salvador Clavera ·
· senyorventura · Aida · Mari · Joan Vicenç Lillo Colomar ·

El meu suc hivernal de taronges de sang



Fotos JV2febr12

El 22 de novembre de 2011 el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya va presentar una  Proposta de resolució per iniciar les gestions de  l’ampliació de la ZEPA (acrònim castellà que vol dir Zona de protecció especial per als ocells) del Delta del Llobregat, i que en aquest moments s’està tramitant al Parlament de Catalunya.

 

En recolzament a aquesta proposta, DEPANA ha  enviat un informe científic que dona arguments ornitològics i determina les àrees i les espècies d’ocells que, en aplicació de les directives europees, tenen que ser incloses dintre de la ZEPA del Delta del Llobregat.

 

Aquesta demanda neix de la revisió de l’IBA (acrònim anglès que significa Àrees Importants per les Aus) Nº140 del Baix Llobregat,  feta el 2011. Les IBA (Important Bird Areas) són un inventari que elabora SEO/BirdLife al territori espanyol per identificar, sota criteris científics estandarditzats a nivell internacional,  les zones amb més valor ornitològic.

 

Mitjançant informes tècnics i dades científiques recents, SEO/BirdLife  va creure convenient incrementar  un 60% de la superfície respecte a l’anterior delimitació de la IBA. Això representa que les 950 hectàrees protegides (Reserves Naturals i ZEPAs) tan sols cobreixen un 28% de les actuals 3500 hectàrees de la nova delimitació, posant de manifest la insuficiència dels espais protegits per cobrir les necessitats de la avifauna deltaica i complir amb els objectius de conservació que exigeix la Unió Europea als estats membres.

 

S'ha de recordar que la anterior delimitació de la IBA del Delta del Llobregat (1992 i revisada el 1998) contava amb una superfície de 2200 hectàrees. La gran diferencia entre la delimitació de les zones protegides i de les que tindrien que està protegides posen de manifest la necessitat de incloure noves àrees, donat que la avifauna deltaica no troba suficient espai vital als terrenys protegits i busca d’altres per invernar, nidificar o durant la migració.

 

Entre aquestes àrees destaquen la nova desembocadura del riu, on, al 2011, han nidificat 380 gavines corses a l’illa del Molí de Ca l'Arana, la platja de Ca l’Arana, el Parc Agrari, el riu Llobregat entre el Prat i Molins de Rei, el Riu Vell o les pinedes de Gavà, entre altres. Aquests espais alberguen espècies d'aus protegides de l’Annex I de la Directiva Aus com el martinet menut, la polla blava, el cames llargues, la perdiu de mar, el xatrac menut, la gavina corsa, la terrerola, el trobat, etc.

 

Aquest informe ha sigut presentant per Depana a les autoritats competents per substanciar la  demanda d’una adequació de les zones protegides (Reserves Naturals i ZEPA) a les noves necessitats d’aquestes especies.

 

Pensaré en els arbres perquè m'ajudin
Fa estona que no escric al blog. A vegades em fa vergonya quan hi penso. Perquè tots estem fets d’una pasta i jo que agraeixo formes antigues de la meva ensenyança, quan hi som hi som. El compromís no el defuig, ben al contrari. Però les coses venen com venen. Si, com a vegades sembla amb aquest invent que no conec del Twitter, la cosa fos tan fàcil com transmetre els pensaments, les accions que cada dia o sovint hom realitza, en aquest cas en relació als arbres, es podria saber que en aquest cas jo sempre hi som. Avui, sense anar més lluny i gràcies a la meva feina que repetiria tantes vegades em donessin l’oportunitat de viure, he marcat 237 pins per talar. Ho he fet amb un tallador de nissaga de Bunyola, en Joan Verdera i Riera i dos excel•lents treballadors de Bulgària, en Joan i en Xisco.
No passa dia que, en un sentit o altra, el meu pensament o acció no tinguin relació amb els arbres. Malamen sigui fornir malastrugances contra els qui donen ordres de maltractar els arbres del meu poble. O al contrari, contemplar la feina ben feta d’un veïnat del meu poble a l’hora de podar figueres, garrovers, ametllers, pruneres i qualque albercoquer i ordenar la rama per dar-li sortida.
Com em preocupen els boscos de la Serra i sent vergonya aliena de veure que el mal govern que el meu poble ha posat al Consolat de Mar, anuncia en castellà l’aparició del llibre “Arbres i boscos de les Illes Balears”, en el qual he aportat un gra d’arena amb qualque foto del fleix.
Cada vegada que contemplo la Serra i els seus boscos, sento tanta aproximació i entesa envers el seu present, passat i futur. Perquè admiro la vegetació del Myotragus, respecto els olivars i marjades, abomino dels constructors, polítics i propietaris que l’han tan maltractada i confio encara en aquest poble perquè se n’adoni de tot plegat.
Demà serà un altra dia i el capvespre parlaré amb un home a qui respecto i que em farà situar-me enfront de mi mateix perquè li respongui. Pensaré en els arbres perquè m’ajudin.JV

Fotos JV 11

Volem la plaça Riquer amb arbres, amb ocells, espai ciutadà amb zones verdes i d'ús públic

L'ajuntament d'Eivissa ha talat els 13 arbres d'una plaça emblemàtica i molt popular del nostre barri, la plaça Riquer. Ignorant que som una illa mediterrània, part del centre històric, un lloc on a l'estiu es donen temperatures altes i una ciutat protegida per la UNESCO, ha tret la serra mecànica i ens ha deixat sense aquests 13 bells arbres, en un barri en el que les zones verdes brillen per la seva absència. No sabem el motiu d'aquest arboricidi, s'al•leguen malalties, però l'ajuntament ha talat sense preguntar i s'ha saltat els desitjables principis de participació ciutadana, a més del procediment establert en el PEPRI, ja que la plaça està protegida per normes especials. Els interessos comercials que s'han revelat darrere d'aquesta tala han prevalgut, mostrant que l'habitabilitat del barri no interessa i que els veïns són un adorn molt secundari.
L'ajuntament d'Eivissa pretén col•locar a la plaça jardineres en comptes d'arbres. És molt difícil explicar a un ajuntament com el d'Eivissa les diferències que existeixen entre els arbres i les jardineres, però són moltes i variades. Els arbres són infinitament més beneficiosos per a tots, oxigenen les nostres vides i a més donen ombra. I en ells poden niar aquests éssers vius amb plomes anomenats ocells que refilen, als quals l'ajuntament també ha declarat la guerra. A la plaça, en canvi, proliferen tendals de plàstic i elements estranys al seu ús públic.
Hauria de ser un espai lliure, segons el PGOU i l'ocupació a l'estiu arriba gairebé la seva totalitat.
El món intenta ser cada vegada més ecològic i donar respostes positives a un futur mediambientalment sa. L'ajuntament d'Eivissa, que governa l'alcaldessa Marienne Sánchez-Jáuregui, del PP, va per altra banda.
Necessitem els nostres arbres, ajudau-nos a aconseguir-ho!
Per això demanem a tothom que signi aquesta petició adreçada a l’alcaldessa d’Eivissa:

Senyora Marienne Sánchez-Jáuregui , alcaldessa d'Eivissa.
Talats 13 arbres a la plaça Riquer, part del centre històric protegit pel PEPRI i per la UNESCO,
- Volem que planti 13 arbres, o més, en aquesta Plaça Riquer. Que atengui a la seva conservació.
- Volem que promogui l'existència d'ocells, i que es desenvolupin en un ambient saludable.
- Volem aquesta plaça destinada realment a ús públic, en què es compleixi el PEPRI i el PGOU.
- Volem que atengui, en compliment d'aquest PEPRI, a la seva urbanització i que es compleixi el PGOU
- Volem que torni a aquesta plaça el seu caràcter públic i que tregui reixes, plàstics i tendals.
- Volem que la sostenibilitat del barri prevalgui sobre. Els interessos comercials
- Volem democràcia i entorn saludable, amb el major espai verd possible.
- Volem que l'ajuntament tracti als veïns com a éssers humans amb plens drets.
A l'espera del compliment d'aquestes peticions,
Atentament,

Es pot signar aquesta petició en el formulari d’aquest enllaç :
SOS. Eivissa. ¡Ajuntament, retorna els arbres a la plaça Riquer!

Associació de Veïns Sa Riba d’Eivissa

Ahir les direccions d'Esquerra i ICV van acordar aprofundir en els punts de consens i bastir estratègies conjuntes en temes tant importants com són l'assoliment del concert econòmic, donar a conèixer les alternatives a les retallades que pateixen les classes populars i mitjanes i fer efectiu el dret de decidir a través de la llei de Consultes.

Més enllà de les diferències estratègiques entre ambdues formacions existeixen grans coincidències programàtiques.

Seria positiu que en el futur aquest espais comuns de treball es materialitzessin també en formules electorals per superar a un PSC feble en polítiques socials i nacionals i amb una dependència total de Madrid.

Com deia en l'anterior blocada (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/212906 ) , es necessari crear ponts i sinergies per fer possible un front comú d'esquerres i independentista de cara a les eleccions catalanes del 2014.

UN Bloc que incorpori també amb la  CUP i a sectors independents amb l'objectiu de ser la primera força de l'esquerra a Catalunya, i ser alternativa a una Convergència que s'arronsa a l'hora de defensar els interessos dels catalans i que comparteix full de ruta amb el PP per aplicar polítiques neoliberals.

Inici d'un projecte per a reproduir
el Pollancre d'Elx "populus euphratica"

El diumenge 29 de gener vam plantar un centenar de plançons del xop d’Elx "populus euphratica". A vegades no costa tant ajudar a la conservació d'una espècie en perill d'extinció a Europa, com és el "populus euphratica", i em sento orgullós d'haver assolit un desig personal pel bé comú d'Elx. La setmana passada vaig acompanyar personalment a un tècnic de la conselleria de medi ambient que va vindre des de València per a estudiar l'espècie prop del pantà, i aquest diumenge gràcies a l'ajuda de bons amics com José Ferrando, Vicente Antón i altres, podeu veure en les fotos l'inici del nostre projecte per a reproduir el Pollancre Il•licità a través d'una associació perquè els discapacitats mentals tinguen una ocupació. Per a això ens hem dirigit a la finca d'Oliver, familiar afeccionat a la botànica, que ens ha facilitat l'obtenció de rebrots, i els hem plantat, amb la intenció d'assolir la seua reproducció per mètodes asexuals i posar-los a la venda per a tots els il•licitans interessats.
De totes maneres he localitzat exemplars mascle en la localitat murciana de Cieza, i a més tinc l'esperança que algun regidor assolisca fer realitat el projecte per a posar en valor turístic el paratge original dels nostres pollancres mitjançant la senyalització d'un sender de petit recorregut, o bé només ha de fer les gestions oportunes amb els propietaris de la sèquia major del pantà que està inclosa juntament amb els seus pollancres en la declaració de la UNESCO, així com amb els propietaris i amics meus de la finca confrontant (senyors García). En qualsevol cas, com la sensibilitat cap a les persones necessitades ha de prevaldre als arbres, espere que l'associació il•licitana Tamarit continue podent desenvolupar la seua labor d'ajuda a aquests éssers humans que només necessiten el viver per a jardineria que ells mateixos han creat i instal•lat de degoteig, continuant amb l'ús de l'hivernacle per a realitzar les seues tasques ocupacionals, imprescindibles per a les persones amb malaltia mental, a l'aire lliure i usant les seues pròpies mans en un hort declarat patrimoni de la humanitat que ells contribueixen a la seua conservació a pesar de la minusvalidesa psíquica. Gràcies.
Raúl Agulló

Despertar

De sol a sol
brancada
De la saba
al desig
la clatellada
Alzina al nord
-manyoc
badoc-
de brosta
llum
s'hi amara alhora
Amb dits de pop
l'albada molla
Hora i olla

Lluís Calvo
(Saragossa, 1963)

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.

(Llepolies i joguines, 1946)

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958)

Tot ve per mar, de fosc, a les alzines

Si dic: Montnegre, en pintar una marina,
quan la foscor posseeix els brillants
i el Carro Gros del firmament tragina
una estiba amb feixines i aglans,

l'ombra del nom hi enfosqueix els turons.
Tot ve per mar, de fosc, a les alzines,
amb raigs glaçats als fars dels espigons,
si dic: Montseny, entre vels i boirines,

guaitant l'obaga alpina dels estels;
o bé, si veig, amb els cims bo i presents,
jocs de mars i torderes, rere cels

llevadissos, o, enllà dels plegaments,
vessants pairals i pics d'oratge, als gels
acolorits de la rosa dels vents.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

Diumenge assolellat

La boira d’ahir s’ha esvaït;
el cel és ara d’un blau límpid,
els niguls d’un blanc benvolent.
Jo sec a l’ombra d’una alzina;
mentre escric sent com gisca, lluny,
una engronsadora; veus, nins...
La papallona i la libèl•lula
passaren; fugaç companyia.

Jaume Galmés
(Sant Llorenç des Cardassar, 1967)

L'alzinar i el pollanc

Un alzinar tot negre en el matí
on s'arrossega un poc de boira morta,
en legió s'allarga, sense fi,
com l'amistat, plegadissa i forta.

I a un llambregueig de sol, que vol i dol,
la fontanella riu en una prada,
i el fi pollanc devora un corriol
es torç com una dona enamorada.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

· Fotos : · Àngels Cordón · Argamassa Blog · Catalina Fuentespina ·
· Ferran Nogués · Tiet Mikel Que vas a França · La garripedia ·

Alzines de bona arrel i de gran resistència

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Quercus ilex'

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.
No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.
Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel•lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.
És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 22/26.01.2012 ·

· Foto: · Joan Grífols ·

Un xilo-llenguatge encriptat

El creixement de les larves d’escolítids i barrinadors, que progressaren baix la pell d’aquests cimals d’ullastre, deixaren unes estètiques empremtes semblants a art rupestre o a complicats petroglifs amb enrevessades i espesses escenes de vida.
A posta de sol, i abans d’entrar a la foganya he trobat adient intentar desxifrar-les per si s’estan comunicant amb nosaltres. “No n’he tret aguller”, només el plaer d’observar-los.

Amb la serra nevada, ara ja són caloreta.

Rafel Mas, Búger 30 de gener de 2012

25 anys sense J. V. Foix

Homenatge al poeta Josep Vicenç Foix
En el 25è aniversari de la seva mort
•
En un País de forta olor boscana
i amb el mar pressentit...

Tornaven totes tres de les sardanes:
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire,
en un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants
turbulents d'una ambigua manigua
on el sol no té llit ni la lluna mirall,
dels vins feixucs, dels colors envilits
i dels encantaments de la flamenqueria.

Venien pel torrent de les moreres,
untades de vermell d'esponja barba-roja
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-.
Guarnien el cabell, quasi el cobrien,
papallones de grisos i blaus apagats,
bacants i sàtirs de selves alpines
amb un no re esblaimat de minses taques grogues,
tot al voltant de les ales ullades.

-Si alcem els braços i ens donem les mans,
i petgem fort i puntegem airoses,
farem arrel a la terra comuna
i granarem al ginestar dels dalts.
Cad'un és ell, i agermanats fem un.
Va dir una d'elles, que era la més alta,
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega,
lloa l'amor i la raó, i confia.

Ara reien de riure i s'hi gaudien
com si es veiessin sense flocs ni roba
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber;
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat
al pas d'un corriol les amoixava.
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins,
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge
o el campanar d'un temple que no vèiem.

Es descalçaven per moure fullaca
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel•les
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin
-si la brisa bufava del maresme-
tal les meduses cap allà mig març,
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües.
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren,
i moren al fossar de les conquilles.

Tornaven transparents a la fresca dels verns,
com qui llisca amb esquís, a cada oberta
pels revolts de la llum, deçà el Carlit,
amb clots sobtats i planelles esquerpes;
com esquinçalls de boira matinera
-quan guaita, ardit, l'isard d'orella freda
al pic extrem de la mola de Busa-;
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada.

Van trencar pel costat de la riera
talment una que fuig; o espera i vol,
i ara afluixa el vestit, ara es pentina,
o fa veure que esporga la bruguera.
Quan els vam dir si ens volien per guia
-nosaltres els tardans i bells garlaires-
ja el vent se les enduia enllà la plana
amb el pol•len lleuger, per a enflorar els estanys.

Puigcerdà, juliol de 1971

J.V. Foix
•
Nova balada del Cap de Creus

A mitjanit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja,
I el timoner amb vesta d’or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
I ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabre,
Algú ens cridava pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d’una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d’escorç;
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports.
Una perla s’esfullava
A la brossalla del moll.
Quatre llunes s’encovaven
Al portell d’un gira-sol,
El molà que les encalça,
Mars enllà calava foc.
Ja un menhir ens amenaça,
I ombra i blavors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Per la corol•la dels rocs.
Suren mans amb roses cald
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s’encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols;
Els astres es despullaven
I s’espien pels bassols.
–Cantarem una balada
Que fermenti el vi dels cors,
Ens amoixi amb alè d’algues
I mitenes del record:
De rous lunars que amaraven
La palla, l’ase i el bou,
Quan una verge era Mare
D’un Infant que ens dava el nom
I tres prínceps cavalcaven
Tres dofins, pels Farallons;
De carrosses que alejaven
Amb la peixalla d’un bol
I les conquilles nacrades,
De les covasses del Port.
(Quan les llances foren palmes
I els apòstols, pescadors.)
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d’un corriol,
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort;
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.
Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.

El Port de la Selva, Nadal de 1950

J.V. Foix
•
Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni amagat darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.

Setembre de 1942

J.V. Foix
•
Si de noiet delia l’hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,
Bastia el clos d'on clamava una fe.

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re.

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa.

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J.V. Foix
De 'Sol i de dol', fragment de 'Si pogués acordar Raó i Follia'
•
Baixava de Coll Formic al Brull, i en ésser prop de la morera em van aturar els ciclops. volia fugir, però, burxanc en mà, em van forçar a mirar com ensacaven llibres i més llibres meus, impresos i nèdits, pergamins dels avantpassats sostrets al rector dels torrents de lladurs i manifests eversius. El meu cos fullava com un faig, i un ull desclòs als brulls del front em va fer veure, aiguosa i transparent, la meva pròpia irrealitat

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.

De les irreals omegues (1948)
Gualba, 1944 - Viladrau, 1948

J.V. Foix
•
Les xifres

« - Amaguem-ens hem dit els uns als altres

- les xifres!

Grosses o petites, vermelles o blaves, de fusta, de bronze o de llautó.
Sota terra, si us plau.
Al damunt plantarem un arbre de bosc, no pas de jardí.
Que ombregi, dellà els segles, els qui amen per amar, el qui naveguen per navegar, els qui riuen per riure, els qui pinten per pintar i acoltellen, si cal, el marxant nassut i l'estult col•leccionista.

I, també, els qui volen per volar, els qui, en terra o mar, sallen per sallar, els qui escriuen llibres, purs o envitricollats, els estibadors de pells fresques, els poetes del mot, del roc, de l'arrel cremada, dels fantasmes diürns, del paper d'estrassa i de les cordes sauloses.
O els qui cremen calendaris, trossegen els rellotges i creuen en el Més Enllà.

- Amaguem els números al mès pregon dels clots! Esborrem-los arreu!

Ja els poetes i llurs amants occeixen a codolades, els servidors d'idols, icons i fetitxes, els erudits escarxofats dels nombres imparells, els avanguardistes del dòlar amb coeficient avantatjós i les xifres àrabs amb caperons etruscs.

- Amaguem, per un mai més, nombres números i xifres.

- Tatuem-nos el cos amb els mots i les llegendes proscrites!
(Però jo guardo, per a mi sol, el 0 i l'1. Ni se n'han adonat) »

J.V. Foix
•
Josep Vicenç Foix i Mas
(Barcelona, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987)
#jvfoix
· Fotos: · Dani Morell · Andrew Satter · Jordi Roy Gabarra · Francesc Mas ·
· Toni Barabino · Tomàs Badia · Carquinyol ·
· Homenatge blocaire a J. V. Foix pels 25 anys de la seva mort ·
· Llista de participants a l'homenatge 25 anys sense J. V. Foix ·

Entra dins el bosc

Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.

[del disc Sagrat cor]

Eduard Canimas

Escoltau-la a goear :

•Salut Jack i Elena!
· Fotos del Montseny, de Gemma Carrasco i Rafel Mas

Broussonetia papyrifera
La morera de la Xina o morera del paper

Fa uns mesos vaig veure com a la zona de ca’n Sales, al Molinar, Palma, l’ajuntament havia sembrat diversos exemplars del bell arbre de morera del paper (B. papyrifera). De fet els arbres ja són grossos i produeixen un fruits taronges molt vistosos. En vaig agafar uns quants i després de llegir que eren comestibles, tot i que insípids, els vaig tastar. Vaig ser testimoni de les anades i vengudes d’una mèrlera mascle (Turdus merula) que tastava els cridaners fruits i els espipellava enduent-se’n fragments lluny d’allà, i per tant també llavors, segurament fèrtils.
Fulla lobulada i a continuació fulla ovada pertanyents al mateix exemplar

Cercant una mica per la xarxa aviat trobareu informació sobre aquest vegetal que no és una planta considerada invasora a països on es cultiven clons només mascles. Malgrat això en alguns altres països és una autèntica plaga que s’adapta ràpidament i que dona lloc a grans cobertures vegetals. Aquesta espècie s’adapta a condicions extremes de sequera, calor, exposició al sol, i fins i tot a sòls salins i pròxims a la mar. En definitiva és una espècie que ben bé podria estar en les llistes del nou real decret d’espècies exòtiques que acaba d’aparèixer. Un bon candidat a convertir-se en invasora agressiva, de fet ja ho és a molts de països.
Inflorescència amb flors masculines

Aquesta espècie no surt a cap dels dos annexes del nou real decret (Real Decreto 1628/2011, de 14 de noviembre, por el que se regula el listado y catálogo español de especies exóticas invasoras) ni a l’annex I d’espècies declarades com a invasores, ni a l’annex II d’especies amb potencial invasor. Si aparegués en el decret, segons la disposició transitòria quarta se podría arribar a eliminar abans de que causi problemes:
[…] Disposición transitoria cuarta. Especies vegetales en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines públicos.
Los ejemplares de las especies de plantas incluidas en el Catálogo en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines adquiridos antes de la entrada en vigor de este real decreto, podrán seguir siendo mantenidos por sus propietarios en el medio urbano, localizados en recintos ajardinados, con límites definidos, y siempre que los ejemplares no se propaguen fuera de estos límites. En este supuesto, los poseedores adoptaran medidas de prevención adecuadas para evitar la propagación de los citados ejemplares al medio natural y no podrán comercializar ni ceder los ejemplares a otro particular. En el caso de aquellos ejemplares de especies del Catálogo localizados en parques o jardines públicos, las administraciones competentes recomendarán, en los casos en que esté justificado, su eliminación o sustitución por otras especies, especialmente en los localizados en el dominio público hidráulico.[…]
Però pel fet de no sortir-hi, s’hauria d’iniciar el procés d’inclusió, que suposa un tràmit burocràtic que inclou molta paperassa i informes, tal com se pot llegir a l’article 5 (Artículo 5. Procedimientos de inclusión o exclusión de especies. R D 1628/2011).
Inflorescència globular de flors femenines

El que és una mica al·lucinant és que una espècie que ja fa anys que es coneix que és un problema a molts de països, sigui emprada en jardineria per un ajuntament. Seria bo d’arreglar, simplement emprant peus masculins per evitar la propagació per llavors. I em venen al cap una sèrie de preguntes com qui seria responsable en cas de que aquesta espècie escapi al control i envaeixi sistemes naturals ocasionant problemes?. El viverista que l’ha proporcionat?. La concessionària que ha enjardinat la zona?. L’ajuntament que ha aprovat un plec del projecte on s’especificaven o no les espècies que s’emprarien?. I en tot cas quin és el paper que ha de prendre la Conselleria de medi ambient, que te les competències en matèria d’espècies?
Fruit madur amb desenes de llavors als extrems dels lòbuls

Rafel Mas, Búger 28 de gener de 2012

L’arbre "El Senador" es va incendiar
i va caure destruït pel foc

L’arbre “El Senador”, situat al Parc de l’Arbre Gran de Longwood (Florida), al qual se li calculaven uns 3.500 anys d'antiguitat i considerat el cinquè més vell del món, es va cremar el passat dilluns 16 de gener del 2012.
Cap a les 5:45 del matí un transeünt va avisar de l'incendi i al voltant de les 5:50 ja hi van arribar els bombers. Per arribar a l’arbre es van haver de desplegar més de 250 metres de mànega i també es va utilitzar un helicòpter per a descarregar aigua a l'arbre cremant. Però no s’hi va poder fer gran cosa i l’arbre va acabar desplomant-se. El foc el va debilitar tant que l’arbre es va ensorrar en menys de tres hores després que l'incendi va ser detectat.
A les últimes hores l’arbre cremava de dalt a baix. Semblava una antorxa o una xemeneia fumejant. La part superior de l’arbre, d’uns 6 a 9 metres va caure als voltants de les 7:45 hores i al cap d’una mitja hora més tard l'arbre es va acabar d’esfondrar. Al caure l’arbre el foc es va escampar a uns 9 metres al seu voltant, que els bombers també van apagar.
Al principi es va pensar que l’incendi podia haver estat provocat per algú, però els bombers i els tècnics que investiguen l’incendi van descartar que fos provocat. Diuen que és possible que fos a causa d’un llamp caigut una setmana abans, o fins i tot una combustió espontània, i que amb la fricció oscil•lant del mateix arbre i l’efecte xemeneia de l’arbre buit per dintre, fes que el foc anés cremant poc a poc a través del centre buit de l'arbre durant uns dies fins que el foc va ser visible a l’exterior.
A la gent de la zona els ha dolgut i entristit molt la mort d’aquest arbre. Al cap de poques hores de l’incendi, allà prop, ja hi havien fet espontàniament un memorial en record del Gran Arbre.
‘El Senador’, l’arbre gran

“L’Arbre Gran” com l’anomenava la gent de la zona o “el Senador” com se l’anomenava oficialment era un xiprer calb o xiprer dels pantans, un “Taxodium distichum”, i era un dels arbres més llegendaris de Florida. L’Arbre Gran estava situat al Parc de l’Arbre Gran, als afores de Longwood, entre Sanford i Orlando, del comtat de Seminole a Florida.
L’arbre tenia entre 3.400 i 3.500 anys, era el cinquè arbre més vell del món i un dels arbres més vells als EUA. Fins a l’any 1925 feia uns 50 metres d’alçada, però un huracà que hi va haver aquest any en va escapçar uns 14 metres de la part superior i l’arbre es va quedar en uns 36 metres. De diàmetre feia 5,3 metres i de circumferència 10,8 metres. A més de ser un dels arbres més vells també era un dels arbres més grans, un estudi va determinar que el seu volum era de més de 5.100 metres cúbics, cosa que el feia el més gran del seu tipus als EUA i l'arbre més gran de qualsevol espècie a l'est del riu Mississippí.
Els indis natius americans que vivien a la zona central de Florida, com ara els els seminoles, ja coneixien i admiraven aquest arbre i a més utilitzaven l'arbre com una fita.
Al segle 19 l’arbre es va convertir en un atractiu turístic, tot i que els voltants era una zona pantanosa, la gent havien de caminar pel bosc i el pantà, saltant per esquivar els aiguamolls, per arribar a "El Senador". Més tard es va construir una passarel•la per poder acostar-se a l’arbre.
El 1927, el senador de l'Estat de Florida Moses Oscar Overstreet va donar l'arbre i la terra dels seus voltants al comtat de Seminole. És per això que l'arbre més gran va ser nomenat "El Senador" en el seu honor. A l’any 1929 el president Calvin Coolidge va inaugurar el Parc de l’Arbre Gran, que és un dels parcs més antics de la zona, i es va declarar l’arbre monument històric nacional.
Per a la majoria de la gent de Longwood, del comtat de Seminole i de l’estat de Florida, la mort de l’arbre gran ha estat una notícia molt trista. Algunes persones al saber-ho es van posar a plorar. Per a ells era part de la seva història personal, familiar i col•lectiva, era part de la seva vida. Més enllà de la història de l'arbre, el Senador era un referent i una part important de la cultura de la gent d’aquestes contrades.
Taxodium distichum, el xiprer calb dels pantans

El xiprer calb o xiprer dels pantans o xiprer calb dels pantans (Taxodium distichum) és una espècie d'arbre conífera de la família de les taxodiàcies originari del sud-est dels Estats Units.
Els troncs principals estan envoltats d'arrels aèries (pneumatòfors), prolongacions verticals de formes bonyegudes, dites “genolls”, que sobresurten de l’aigua per respirar, típiques de les plantes que habiten en terrenys amarats d’aigua o inundats i que poden arribar a 1,7 m d’alçada.
El xiprer dels pantans és una de les poques coníferes caducifòlies, per això també se'n diu calb, i l’única que viu tant dins de l’aigua com en terrenys més secs. Aprecia els llocs assolellats i els terrenys anegats, pantanosos o regularment inundats. Creix a la vora dels grans rius com el Mississippí.
El xiprer calb és considerat sovint com el símbol dels aiguamolls del sud dels EUA. Es troba a Louisiana, a Carolina del Sud, a Illinois, a Mississippí, a Florida i a Texas.
L'espècie també vivia a Europa fa 8 milions d'anys, com ho indica un descobriment del 2007 prop de Bükkábrány, al departament de Borsod-Abaúj-Zemplén a Hongria. On van trobar un grup d'arbres del miocè que la seva fusta no s'ha fossilitzat i s'ha conservat en una mina de lignit.
Aquest arbre va ser introduït a Europa el 1640 i ara també es troba plantat com a espècie ornamental en diversos llocs, per exemple a Barcelona a l'estany del Parc de la Ciutadella i al Jardí de Costa i Llobera a Montjuïc, al Cementiri de Palma, al Jardí Botànic de la Universitat de València.

L'absolució de Camps demostra una vegada més que la justícia espanyola s’està podrint.

Durant el judici ha quedat provat amb les escoltes telefòniques i la documentació recollida en el sumari que Camps va rebre regals de la trama mafiosa Gurtel .

Evidències clares, proves clares però possiblement un jurat popular condicionat per les conseqüències que podria patir si condemnessin a  tot  un poderós ex president Camps rei dels “pelotazos” urbanístics.

El País València  és l'iceberg de la corrupció del PP. Un PP que com a bon nucli mafiós utilitza les institucions per comprar voluntats, crear xarxes clientelars , promoure “pelotazos” i utilitzar les institucions públiques al servei del partit i no del país.

Amics i amigues aquesta es la justícia espanyola,la que perdona  corruptes. 

Això es Espanya i la seva justícia , la de Camps que no ha fer res mal fet, la de Pepe que no va trepitjar Messi, la de Millet que roba però  gaudeix de llibertat, la de la familia Reial  corrupte i la que creu que la terra encara es plana. Si us plau jo vull marxa d'Espanya!

La plaga de becut roig obliga a talar un centenar de palmeres en un any a València

Els tècnics han augmentat el tractament en els 16.000 exemplars, però la propagació dels insectes és veloç





Una de les palmeres afectades dels jardins de Vivers.:
: Irene Marsilla

Dades :
400 ous pot fer cada femella de picudo roig i es poden trobar en qualsevol mes.
2009 va ser l'any en el qual l'Ajuntament va iniciar un tractament per a evitar les plagues.

Les envaeixen silenciosament i acaben infectant-les totalment fins que moren i són talades. El becut roig segueix avançant per la ciutat i fent estralls en les 16.000 palmeres que decoren la ciutat.
L'any passat, el servei de poda de l'Ajuntament de València es va veure obligat a talar un centenar d'exemplars malalts per aquesta plaga. A pesar dels esforços del servei de jardineria, els tècnics les van haver d'eliminar per evitar el contagi a la resta de plantacions.
L'afecció s'ha estès per tota la ciutat i no són enclavaments concrets. Un dels llocs on pràcticament han desaparegut les palmeres ha estat en l'entorn del Cementiri General. Els danys eren importants i no van poder salvar-les. La gran majoria eren del tipus Canàries, mentre que les washingtònies han aconseguit sobreviure. Encara així, la situació és greu i el problema és evitar que la plaga s'estenga a altres exemplars.
Els tècnics asseguren que la zona més afectada és el sud de la ciutat, on hi ha més casos i nombroses palmeres malaltes. Un dels llocs on s'està treballant amb més intensitat és en els jardins de Vivers, on ja s'ha detectat la plaga. Els tècnics intenten salvar a les afectades, però temen que siga massa vesprada. Mentre, en l'entorn de Natzaret i del circuit de Fórmula 1 els efectes d'aquests insectes són notables. «El problema és que de vegades la malaltia es troba en exemplars de patis privats i ací no podem actuar. Per això, aquestes situacions propaguen la plaga per l'àrea i les plantacions confrontants», van afirmar operaris que actuen diàriament recorrent tota la ciutat.

Tractament curatiu
En 2009, la regidoria de Medi ambient va iniciar un tractament experimental i pioner en tota Espanya per a tractar les espècies afectades.
La mesura consistia a col•locar uns conductes al llarg de tota la palmera i inserir a través d'ells un insecticida per a protegir la palmera de la mortal plaga. El producte funciona i és efectiu, encara que la virulència de l'insecte és major i difícil de frenar. Els tècnics continuen treballant intensificant els tractaments en els punts on hi ha major afecció.
Mentre, les empreses del sector segueixen treballant al màxim per a trobar nous productes insecticides i frenar la plaga del Rhynchophorus ferrugineus. El producte amb el qual no cessen de ruixar les palmeres es denomina Nemàtodes, una substància química innòcua per a les persones. Des de fa anys, l'Institut Valencià d'Agricultura investiga per a trobar millors productes i més efectius que puguen frenar la plaga que ja assola a la resta de municipis de l'àrea metropolitana. «El fonamental és mantenir una vigilància constant dels exemplars. Aquesta és la clau per a actuar amb rapidesa i frenar la propagació», van assegurar les mateixes fonts.
La propagació d'aquesta plaga és veloç perquè una femella de becut roig pot posar entre 300 i 400 ous i la seua capacitat reproductiva i colonització és enorme. A més, dins d'una palmera es produeixen diverses generacions de becut roig, pel que en qualsevol època se’n poden trobar. La Comunitat Valenciana no és l'única afectada, a Canàries la plaga ha fet veritables estralls i a Andalusia i a Catalunya també ha arrasat amb les palmeres.
Els tècnics són conscients que el perill està en el carrer, però l'Ajuntament segueix apostant per la plantació de més palmeres en els nous jardins. «Sens dubte, són els exemplars que representen al Mediterrani i per això és necessari seguir apostant per elles, encara que supose un major control».
Els pròxims exemplars que es plantaran serà en el Pont de Fusta i en el seu entorn, una obra que obrirà al tràfic el 20 de febrer.
D'altra banda, la regidora socialista Isabel Dolz va proposar ahir que els tècnics de l'Ajuntament «estudien la conveniència de cessar la plantació de nous exemplars de palmeres en tant no es controle la plaga del becut roig».
La moció serà presentada en la comissió de Medi ambient d'avui, on es demana també que s'informe dels «resultats obtinguts en els dos anys de vigència del document de treball per a la Vigilància de la plaga del becut roig ».
En la seua opinió, «no té sentit que ens obstinem a omplir la ciutat de palmeres mentre no puguem controlar aquesta plaga». Dolz va recordar que al gener de 2010, la Conselleria d'Agricultura va emetre una ordre per a extremar el control d'aquesta plaga d'insectes.

C. Fernández | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

L'àrea metropolitana, de les més afectades
de la Comunitat

La plaga està fent estralls en molts llocs de la Comunitat però una de les zones més afectades es troba en l'àrea metropolitana de València. L'avanç del becut és «un problema molt seriós en tot l'entorn de València, també en zones de la Ribera i en la província de Castelló», explica Bernardo Llorca, vicepresident del Col•legi Oficial d'Enginyers Tècnics Agrícoles de València i Castelló.
La virulència de la plaga fa necessari actuar pràcticament en tots els casos ja que no només cal tractar i desfer-se a consciència de les restes infectades, també cal prevenir.
Només les empreses autoritzades per la Conselleria poden escometre aquest tipus de tractaments. Per a això, l'Administració disposa d'un registre al que acollir-se per a evitar tractaments massa cars o no efectius.
Propietaris de parcel•les, ajuntaments i viveristes han de desenvolupar actuacions preventives, que poden ser ecològiques amb nemàtodes o químiques. En ambdós casos «és indispensable realitzar diversos tractaments a l'any perquè encara que en època hivernal el cicle del becut s’alenteix, no significa que una palmera no estiga infectada. La reproducció continua en el seu interior».
Quan en el cor de la palmera es troben més de mil formes vives entre ous, larves i exemplars adults, salvar l'exemplar resulta una tasca pràcticament impossible.
A la tècnica de la cirurgia i poda, el tractament químic i els nemàtodes s'acaba de sumar una nova fórmula de tractament per microones que mata els insectes per hipertèrmia a l'elevar la temperatura de la palmera a uns 60 graus. Açò ja s'ha provat en alguns exemplars.
Però si la tendència continua, «en uns cinc anys ens quedarem sense exemplars de palmeres canàries a la Comunitat».

Marina Costa | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

Jocs i plantació d’arbres a Aielo de Malferit

El proper cap de setmana, el dissabte dia 28 i el diumenge dia 29 de gener, a Aielo de Malferit, la Vall d'Albaida, es celebrarà el Dia de l'Arbre.
El dissabte dia 28 de 12'30 a 13'30, a les escoles noves, es farà un joc amb els xiquets i les xiquetes de primer cicle escolar (entre 7 i 13 anys).
El diumenge dia 29 al matí és farà una plantació d’arbres. Tothom que hi vulgui participar ha d’anar a la Plaça Palau d’Aielo a les 9 del mati per a realitzar una eixida a l'ombria per a fer la plantació. Cal portar l'esmorzar, roba còmoda, calçat adequat per a caminar i l’aixada.
Els organitzadors, el “Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit”, conviden a tothom a participar-hi i esperen que hi vagi força gent.

•
• Les fotos són del Dia de l'Arbre d'Aielo del 2011 •
•
• Dia de l'Arbre d'Aielo de Malferit al facebook •
•
• Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit •
•
• Aielo de Malferit a la Viquipèdia •
•

Un manual de protecció de les radiacions, tant pels professionals exposats com per tothom. Un llibre de divulgació científica sense embuts ni enganyifes.

Les lliçons de la catàstrofe nuclear de Fukushima són la repetició del què ja sabem i el que un potent motor de l'amnèsia intenta amagar i oblidar: el poder nuclear, exponent màxim del fonamentalisme tecnològic i l'integrisme cientifista. Si la catàstrofe de Txernòbil (1986) va ser una metàfora del final del totalitarisme del segle XX i de que el risc en el món contemporani no té fronteres, ara Fukushima és una metàfora del nou totalitarisme de la indiferència i la resignació. El que pretén aquest llibre és repassar els temes claus del debat. Preguntes i respostes clares, sense embuts, amb tots els ets i uts. Un llibre de la col·lecció Producció Neta de Pol·len edicions que inclou els gèneres periodístics d'identificació i resposta dels tòpics més usuals, les enganyifes més corrents, un glossari, la bibliografia bàsica... Escrit i coordinat per Jordi Bigues, dissenyat per Manuel Reyes amb articles i el suport d'Ulrich Beck, Jaume Morron, Eduard Rodríguez Farré, entre d'altres. La infografia no simplifica la informació, sinó que pretén fer-la visible, accessible i atractiva. Els diagrames presenten tots els ingredients amb mapes, taules i gràfics, des dels reactors nuclears fins els residus radioactius, la propulsió de satèl·lits nuclears i les radiacions mèdiques d'exploració i medicina nuclear. Un món complex explicat de manera planera, no complicada i comprensible per tothom. Aquest era el repte que afrontava l'equip d'ecodisseny de El Tinter. 128 pàgines a tot color. 
UN LLIBRE ECODISSENYAT I ECOEDITAT
Un ecodisseny auditat, fet a una empresa amb sistema de gestió ambiental EMAS, imprés sota criteris d'impressió ecològica i eficiència, amb paper reciclat FSC, tintes vegetals i distintiu d'ecoedicío. Inclou la seva motxilla ecològica [de cada llibre], és a dir l'impacte ambiental reduït i, per primera vegada, la motxilla radioactiva, és a dir, els mil·ligrams de residus radioactius d'alta activitat generats i/o estalviats durant la seva impressió.