Rames, cimals i branques

Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla d´activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n´hi ha una que em crida l´atenció perquè denota que l´autor/a de l´escrit té un coneixement insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les cordes d´una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.
Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les parts d´un arbre haguera dit o escrit que penjaria l´engrunsadora d´una bona branca, i així i tot no se´n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment les fulles, mentres que en castellà se´n passen, directament, del «tronco» a las «ramas», i poden penjar una engrunsadora d´una «rama consistente».
El valencià literari i universitari, procedent de l´enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l´han esporgat bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a més d´eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les branques principals d´un arbre».
Cal combatre l´empobriment lèxic recuperant per al valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.

J. Leonardo Giménez
· Article publicat a Levante-EMV.com el 03.02.2012 ·

Al Diccionari Català-Valencià-Balear Alcover-Moll:

BRANCA f.
|| 1. Cadascuna de les parts en què es divideix i subdivideix el tronc d'un arbre després de bifurcar-se, especialment les que arranquen del mateix tronc i les que arranquen d'aquestes primeres; cast. rama. Hauia posada sa garlanda... en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Hauia j arbre molt gran e molt spes de branques, Serra Gèn. 13. Hi ha algunes regions (per exemple el Ribagorça, la Conca de Tremp, la comarca d'Igualada) on el mot branca s'aplica quasi exclusivament a les que arranquen directament del tronc i que en altres regions tenen el nom especial de cimals o branques mestres. En canvi, a l'Horta de València i cap a la regió alacantina el mot branca designa especialment la part mitjana, que arranca d'un cimal o branca mestra i és més gruixat que les parts més altes, anomenades brancons, branquells o branquillons. a) Branca mascle: branca hipertrofiada per una proliferació desordenada de teixits vegetals (Mall.).
Fon.: bɾáŋkə (pir-or., or., bal.); bɾáŋka (Ribagorça, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); bɾáŋke (Gir.); bɾáŋkɛ (Tremp, Ll., Gandesa, Maó); bɾáɲсə (Palma, Manacor); bɾέ̞ŋka (Guardamar).
Intens.:—a) Augm.: brancassa, brancarra, brancota, brancot, brancarrassa.—b) Dim.: branqueta, branquetxa, branquel·la, branqueua, branquiua, brancona, brancó, brancoia, brancoi, branquilló.
Etim.: del llatí tardà branca, ‘pota’, tal vegada d'origen cèltic (cfr. Wartburg FEW, i, 498).

CIMAL m.
|| 1. Les branques més altes d'un arbre o arbust (Vic, Borredà, Camprodon, Artesa, Val.); cast. cima. Puja'm amunt, de branca en branca | des d'on lo món com arbre arranca | fins al cimal entre el fruit d'or, Canigó vii.
|| 2. Cadascuna de les branques principals, que surten de la mateixa soca de l'arbre (or., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Bal.); cast. brazo, leño, rama. «Jo estic damunt un cimal | es més alt de s'olivera; | feis pregàries, amor meva, | que si caic, no em faci mal» (cançó pop. Mall.). Adornar los balcons... ab simals de noguer y de cirerer carregats de fruyt, doc. a. 1827 (Hist. Sóller, ii, 257). O bé esclafats morien baix de cimals asprius | que ab cruixidissa horrenda dequeyen de l'altura, Costa Trad. 191. Llàstima de cimal, en tantes garrofes que farie enguany y està ja esgallant-se!, Guinot Capolls 44. Cimal campaner: la branca gruixada que va molt vertical i surt damunt les altres (Manacor). a) especialment: La branca principal que deixen en els arbres per a dirigir-los, en tallar les altres (Mall.); cast. guía.
|| 3. Ull o branqueta que neix de la soca o d'una branca mestra, i que du bona força (Mall.).
|| 4. Tanyada primeta i recta, que fa bon garrot (Menorca); cast. vara.
Fon.: simáɫ (or., occ., val., bal.).
Intens.:—a) Augm.: cimalàs, cimalarro, cimalot.—b) Dim.: cimalet, cimaletxo, cimaleu, cimaló.
Etim.: derivat per cima.

1. RAMA f.
|| 1. Conjunt de branques d'un arbre, sobretot les més primes o allunyades de la soca; cast. ramaje. Que tothom qui tayl rama en ço d'altre, que pach de ban per cascuna vegada XII dinés, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Aquest arbre posa molta rama, Lacavalleria Gazoph. Sols veu un bosch altíssim d'espessa rama, Costa Agre terra 39. Més especialment: a) Conjunt de branques d'arbres ja tallades, amb les seves fulles, per a cobrir alguna construcció, per a cremar en el forn, per a alimentar el bestiar, etc.; cast. ramaje, ramiza, hornija (la del forn), ramón (la del bestiar). Fiu fer moltes cases de taules e d'estores e de rama, Muntaner Cròn., c. 252. Faem apparellar una grua e molta lenya e rama per combatre, Pere IV, Cròn. 196. Cahien en los pous qui eren cuberts de rama, Tirant, c. 24. Habitaven en balmes e cabanes e quoves e barraques de rama, Sentències Morals, segle XV (Col. Bof. xiii, 278). S'ajocà vora la llar, prengué un braçat de rama, Pous Nosa 142.
|| 2. Cadascuna de les branques d'un arbre, sobretot les més allunyades de la soca i que porten més fulles (occ., Camp de Tarr., val.); cast. rama. D'aquels arbres rames ne rayus ne altres coses ne deuen esser remogudes ne toltes ne tallades, Cost. Tort. III, xi, 21. Axí com caye, tingué's a una rama de hun arbre, Sermons SVF, ii, 145. Les rames ornau de fruyt, fulles, flors, Passi cobles 149. Sobre aquesta flaca rama | tot hom fa sos tempraments, Ausiàs March cxxviii. Guarde't tu qui ten alt vols pujar, que no caygues ab les rames, Eximplis, i, 40. Aclarir les rames massa espesses de un arbre, Lacavalleria Gazoph. a) Botja o enramada dels cucs de seda (val.). Traure de rama: treure els capolls de la botja.—b) Caçar amb la rama: caçar perdius portant un home una rama fullosa enlairada, amb la qual es cobreix i va seguint la perdiu a poc a poc fins que la té al seu abast i li pot donar un cop de pala (Valls).
Loc.—a) Tallar rama: enraonar molt, xerrar.—b) Haver-hi molt que traure de rama: haver-hi molta cosa per explicar (val.). Encara no sabs de la missa la mitat a causa que y ha molt que traure de rama, Rond. de R. Val. 59. (Al·ludeix a l'operació de traure de rama els capells de seda).—c) Esser com qui tallar rama: esser una cosa molt fàcil, que no troba entrebancs (Mall.). Al punt fonch com qui tayar rama, Aguiló Rond. de R. 3.
Refr.—a) «Foc de rama, foc de flama» (Segarra, Urgell).—b) «Rama de capçal, talla més que cap destral»: significa que les converses de marit i muller en estar colgats són de gran eficàcia, sobretot perquè la dona convenç fàcilment l'home (Empordà).
Fon.: rámə (or., bal.); rámɛ (Urgell, Ll., Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); ráma (Andorra, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.).
Intens.: ramassa, rameta, ramota.
Etim.: del llatí rama, mat. sign. ||1, pl. de ramum ‘branca’.

Dels diccionaris:
Engrunsadora, engronsadora, engronxador, agrunsadora, gronxador :
Seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, travesser, arbre, etc., que s'usa per a engrunsar-s'hi. "De dos arbres, una corda | penjava, ornada de flochs, | era aquella agrunsadora | son més agradable joch, Llorente Versos, ii, 59". "Tant els hi done que puje un com tres a l'angronsadora, Guinot Capolls 44". "Al forc de la branca senyora i majora | penjàvem la corda de l'engronsadora, Alcover Cap al tard 56".
Engrunsadora, engronsadora, f. : Fon.: aŋgɾonsaðóɾa (Cast.); aŋgɾunsaóɾa (Alacant); əŋgɾonsəðóɾə (mall.). Engronxador, m. : Fon.: əŋgɾuɲʃəðó (Menorca). Agrunsadora, f. : Fon.: aɣɾunsaóɾa (Val.). Gronxador, m. : Fon.: gɾuɲʃəðó (or.).
· Fotos: · Joan Vicenç Lillo Colomar · Salvador Clavera · Aida · Joan Vicenç Lillo ·

El meu suc hivernal de taronges de sang



Fotos JV2febr12

Pensaré en els arbres perquè m'ajudin
Fa estona que no escric al blog. A vegades em fa vergonya quan hi penso. Perquè tots estem fets d’una pasta i jo que agraeixo formes antigues de la meva ensenyança, quan hi som hi som. El compromís no el defuig, ben al contrari. Però les coses venen com venen. Si, com a vegades sembla amb aquest invent que no conec del Twitter, la cosa fos tan fàcil com transmetre els pensaments, les accions que cada dia o sovint hom realitza, en aquest cas en relació als arbres, es podria saber que en aquest cas jo sempre hi som. Avui, sense anar més lluny i gràcies a la meva feina que repetiria tantes vegades em donessin l’oportunitat de viure, he marcat 237 pins per talar. Ho he fet amb un tallador de nissaga de Bunyola, en Joan Verdera i Riera i dos excel•lents treballadors de Bulgària, en Joan i en Xisco.
No passa dia que, en un sentit o altra, el meu pensament o acció no tinguin relació amb els arbres. Malamen sigui fornir malastrugances contra els qui donen ordres de maltractar els arbres del meu poble. O al contrari, contemplar la feina ben feta d’un veïnat del meu poble a l’hora de podar figueres, garrovers, ametllers, pruneres i qualque albercoquer i ordenar la rama per dar-li sortida.
Com em preocupen els boscos de la Serra i sent vergonya aliena de veure que el mal govern que el meu poble ha posat al Consolat de Mar, anuncia en castellà l’aparició del llibre “Arbres i boscos de les Illes Balears”, en el qual he aportat un gra d’arena amb qualque foto del fleix.
Cada vegada que contemplo la Serra i els seus boscos, sento tanta aproximació i entesa envers el seu present, passat i futur. Perquè admiro la vegetació del Myotragus, respecto els olivars i marjades, abomino dels constructors, polítics i propietaris que l’han tan maltractada i confio encara en aquest poble perquè se n’adoni de tot plegat.
Demà serà un altra dia i el capvespre parlaré amb un home a qui respecto i que em farà situar-me enfront de mi mateix perquè li respongui. Pensaré en els arbres perquè m’ajudin.JV

Fotos JV 11

Volem la plaça Riquer amb arbres, amb ocells, espai ciutadà amb zones verdes i d'ús públic

L'ajuntament d'Eivissa ha talat els 13 arbres d'una plaça emblemàtica i molt popular del nostre barri, la plaça Riquer. Ignorant que som una illa mediterrània, part del centre històric, un lloc on a l'estiu es donen temperatures altes i una ciutat protegida per la UNESCO, ha tret la serra mecànica i ens ha deixat sense aquests 13 bells arbres, en un barri en el que les zones verdes brillen per la seva absència. No sabem el motiu d'aquest arboricidi, s'al•leguen malalties, però l'ajuntament ha talat sense preguntar i s'ha saltat els desitjables principis de participació ciutadana, a més del procediment establert en el PEPRI, ja que la plaça està protegida per normes especials. Els interessos comercials que s'han revelat darrere d'aquesta tala han prevalgut, mostrant que l'habitabilitat del barri no interessa i que els veïns són un adorn molt secundari.
L'ajuntament d'Eivissa pretén col•locar a la plaça jardineres en comptes d'arbres. És molt difícil explicar a un ajuntament com el d'Eivissa les diferències que existeixen entre els arbres i les jardineres, però són moltes i variades. Els arbres són infinitament més beneficiosos per a tots, oxigenen les nostres vides i a més donen ombra. I en ells poden niar aquests éssers vius amb plomes anomenats ocells que refilen, als quals l'ajuntament també ha declarat la guerra. A la plaça, en canvi, proliferen tendals de plàstic i elements estranys al seu ús públic.
Hauria de ser un espai lliure, segons el PGOU i l'ocupació a l'estiu arriba gairebé la seva totalitat.
El món intenta ser cada vegada més ecològic i donar respostes positives a un futur mediambientalment sa. L'ajuntament d'Eivissa, que governa l'alcaldessa Marienne Sánchez-Jáuregui, del PP, va per altra banda.
Necessitem els nostres arbres, ajudau-nos a aconseguir-ho!
Per això demanem a tothom que signi aquesta petició adreçada a l’alcaldessa d’Eivissa:

Senyora Marienne Sánchez-Jáuregui , alcaldessa d'Eivissa.
Talats 13 arbres a la plaça Riquer, part del centre històric protegit pel PEPRI i per la UNESCO,
- Volem que planti 13 arbres, o més, en aquesta Plaça Riquer. Que atengui a la seva conservació.
- Volem que promogui l'existència d'ocells, i que es desenvolupin en un ambient saludable.
- Volem aquesta plaça destinada realment a ús públic, en què es compleixi el PEPRI i el PGOU.
- Volem que atengui, en compliment d'aquest PEPRI, a la seva urbanització i que es compleixi el PGOU
- Volem que torni a aquesta plaça el seu caràcter públic i que tregui reixes, plàstics i tendals.
- Volem que la sostenibilitat del barri prevalgui sobre. Els interessos comercials
- Volem democràcia i entorn saludable, amb el major espai verd possible.
- Volem que l'ajuntament tracti als veïns com a éssers humans amb plens drets.
A l'espera del compliment d'aquestes peticions,
Atentament,

Es pot signar aquesta petició en el formulari d’aquest enllaç :
SOS. Eivissa. ¡Ajuntament, retorna els arbres a la plaça Riquer!

Associació de Veïns Sa Riba d’Eivissa

Inici d'un projecte per a reproduir
el Pollancre d'Elx "populus euphratica"

El diumenge 29 de gener vam plantar un centenar de plançons del xop d’Elx "populus euphratica". A vegades no costa tant ajudar a la conservació d'una espècie en perill d'extinció a Europa, com és el "populus euphratica", i em sento orgullós d'haver assolit un desig personal pel bé comú d'Elx. La setmana passada vaig acompanyar personalment a un tècnic de la conselleria de medi ambient que va vindre des de València per a estudiar l'espècie prop del pantà, i aquest diumenge gràcies a l'ajuda de bons amics com José Ferrando, Vicente Antón i altres, podeu veure en les fotos l'inici del nostre projecte per a reproduir el Pollancre Il•licità a través d'una associació perquè els discapacitats mentals tinguen una ocupació. Per a això ens hem dirigit a la finca d'Oliver, familiar afeccionat a la botànica, que ens ha facilitat l'obtenció de rebrots, i els hem plantat, amb la intenció d'assolir la seua reproducció per mètodes asexuals i posar-los a la venda per a tots els il•licitans interessats.
De totes maneres he localitzat exemplars mascle en la localitat murciana de Cieza, i a més tinc l'esperança que algun regidor assolisca fer realitat el projecte per a posar en valor turístic el paratge original dels nostres pollancres mitjançant la senyalització d'un sender de petit recorregut, o bé només ha de fer les gestions oportunes amb els propietaris de la sèquia major del pantà que està inclosa juntament amb els seus pollancres en la declaració de la UNESCO, així com amb els propietaris i amics meus de la finca confrontant (senyors García). En qualsevol cas, com la sensibilitat cap a les persones necessitades ha de prevaldre als arbres, espere que l'associació il•licitana Tamarit continue podent desenvolupar la seua labor d'ajuda a aquests éssers humans que només necessiten el viver per a jardineria que ells mateixos han creat i instal•lat de degoteig, continuant amb l'ús de l'hivernacle per a realitzar les seues tasques ocupacionals, imprescindibles per a les persones amb malaltia mental, a l'aire lliure i usant les seues pròpies mans en un hort declarat patrimoni de la humanitat que ells contribueixen a la seua conservació a pesar de la minusvalidesa psíquica. Gràcies.
Raúl Agulló

Despertar

De sol a sol
brancada
De la saba
al desig
la clatellada
Alzina al nord
-manyoc
badoc-
de brosta
llum
s'hi amara alhora
Amb dits de pop
l'albada molla
Hora i olla

Lluís Calvo
(Saragossa, 1963)

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.

(Llepolies i joguines, 1946)

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958)

Tot ve per mar, de fosc, a les alzines

Si dic: Montnegre, en pintar una marina,
quan la foscor posseeix els brillants
i el Carro Gros del firmament tragina
una estiba amb feixines i aglans,

l'ombra del nom hi enfosqueix els turons.
Tot ve per mar, de fosc, a les alzines,
amb raigs glaçats als fars dels espigons,
si dic: Montseny, entre vels i boirines,

guaitant l'obaga alpina dels estels;
o bé, si veig, amb els cims bo i presents,
jocs de mars i torderes, rere cels

llevadissos, o, enllà dels plegaments,
vessants pairals i pics d'oratge, als gels
acolorits de la rosa dels vents.

'Perejaume'
Pere Jaume Borrell i Guinart
(Sant Pol de Mar, Maresme, 1957)

Diumenge assolellat

La boira d’ahir s’ha esvaït;
el cel és ara d’un blau límpid,
els niguls d’un blanc benvolent.
Jo sec a l’ombra d’una alzina;
mentre escric sent com gisca, lluny,
una engronsadora; veus, nins...
La papallona i la libèl•lula
passaren; fugaç companyia.

Jaume Galmés
(Sant Llorenç des Cardassar, 1967)

L'alzinar i el pollanc

Un alzinar tot negre en el matí
on s'arrossega un poc de boira morta,
en legió s'allarga, sense fi,
com l'amistat, plegadissa i forta.

I a un llambregueig de sol, que vol i dol,
la fontanella riu en una prada,
i el fi pollanc devora un corriol
es torç com una dona enamorada.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

· Fotos : · Àngels Cordón · Argamassa Blog · Catalina Fuentespina ·
· Ferran Nogués · Tiet Mikel Que vas a França · La garripedia ·

Alzines de bona arrel i de gran resistència

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Quercus ilex'

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.
No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.
Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel•lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.
És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 22/26.01.2012 ·

· Foto: · Joan Grífols ·

Un xilo-llenguatge encriptat

El creixement de les larves d’escolítids i barrinadors, que progressaren baix la pell d’aquests cimals d’ullastre, deixaren unes estètiques empremtes semblants a art rupestre o a complicats petroglifs amb enrevessades i espesses escenes de vida.
A posta de sol, i abans d’entrar a la foganya he trobat adient intentar desxifrar-les per si s’estan comunicant amb nosaltres. “No n’he tret aguller”, només el plaer d’observar-los.

Amb la serra nevada, ara ja són caloreta.

Rafel Mas, Búger 30 de gener de 2012

25 anys sense J. V. Foix

Homenatge al poeta Josep Vicenç Foix
En el 25è aniversari de la seva mort
•
En un País de forta olor boscana
i amb el mar pressentit...

Tornaven totes tres de les sardanes:
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire,
en un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants
turbulents d'una ambigua manigua
on el sol no té llit ni la lluna mirall,
dels vins feixucs, dels colors envilits
i dels encantaments de la flamenqueria.

Venien pel torrent de les moreres,
untades de vermell d'esponja barba-roja
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-.
Guarnien el cabell, quasi el cobrien,
papallones de grisos i blaus apagats,
bacants i sàtirs de selves alpines
amb un no re esblaimat de minses taques grogues,
tot al voltant de les ales ullades.

-Si alcem els braços i ens donem les mans,
i petgem fort i puntegem airoses,
farem arrel a la terra comuna
i granarem al ginestar dels dalts.
Cad'un és ell, i agermanats fem un.
Va dir una d'elles, que era la més alta,
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega,
lloa l'amor i la raó, i confia.

Ara reien de riure i s'hi gaudien
com si es veiessin sense flocs ni roba
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber;
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat
al pas d'un corriol les amoixava.
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins,
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge
o el campanar d'un temple que no vèiem.

Es descalçaven per moure fullaca
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel•les
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin
-si la brisa bufava del maresme-
tal les meduses cap allà mig març,
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües.
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren,
i moren al fossar de les conquilles.

Tornaven transparents a la fresca dels verns,
com qui llisca amb esquís, a cada oberta
pels revolts de la llum, deçà el Carlit,
amb clots sobtats i planelles esquerpes;
com esquinçalls de boira matinera
-quan guaita, ardit, l'isard d'orella freda
al pic extrem de la mola de Busa-;
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada.

Van trencar pel costat de la riera
talment una que fuig; o espera i vol,
i ara afluixa el vestit, ara es pentina,
o fa veure que esporga la bruguera.
Quan els vam dir si ens volien per guia
-nosaltres els tardans i bells garlaires-
ja el vent se les enduia enllà la plana
amb el pol•len lleuger, per a enflorar els estanys.

Puigcerdà, juliol de 1971

J.V. Foix
•
Nova balada del Cap de Creus

A mitjanit navegàvem
A tres milles de Cap Gros;
Érem cinc a cos de sarja,
I el timoner amb vesta d’or.
Els quatre vents de la barca
Bufaven de cara nord,
I ençà i enllà flamejava
Un Ull coronat de flors.
Quan érem prop de Talabre,
Algú ens cridava pel nom:
Era una pedra, era un arbre,
Un casull entre vinyots
O el somriure d’una balma
Que paria dues fonts.
El patró ens demana calma
I mirem els fars d’escorç;
Als estels brollen albades
I a ponent dormen els ports.
Una perla s’esfullava
A la brossalla del moll.
Quatre llunes s’encovaven
Al portell d’un gira-sol,
El molà que les encalça,
Mars enllà calava foc.
Ja un menhir ens amenaça,
I ombra i blavors caça al vol,
Cellajunt, la passa llarga,
Per la corol•la dels rocs.
Suren mans amb roses cald
I un safir clama el seu dol,
Les Medelles s’encrespaven
I a Culip tot és revolt.
Cremen llavis per les cales
I somiquen els pujols;
Els astres es despullaven
I s’espien pels bassols.
–Cantarem una balada
Que fermenti el vi dels cors,
Ens amoixi amb alè d’algues
I mitenes del record:
De rous lunars que amaraven
La palla, l’ase i el bou,
Quan una verge era Mare
D’un Infant que ens dava el nom
I tres prínceps cavalcaven
Tres dofins, pels Farallons;
De carrosses que alejaven
Amb la peixalla d’un bol
I les conquilles nacrades,
De les covasses del Port.
(Quan les llances foren palmes
I els apòstols, pescadors.)
Prou voldríem tornar a casa
A ple sol d’un corriol,
Quan bresquen les atzavares
I Una Veu enaigua l’hort;
Però la mar és la fada
Que ens acotxa amb flocs dels Pols.
Una campana descalça
Sotjava la nostra mort.

El Port de la Selva, Nadal de 1950

J.V. Foix
•
Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni amagat darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.

Setembre de 1942

J.V. Foix
•
Si de noiet delia l’hora malva
I amb ull plorós cercava el no-sé-què,
I, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,
Bastia el clos d'on clamava una fe.

Si de fadrí fugia a punta d'alba
I anava al mar o al bosc sense voler,
Mes amb l'orgull que el cor de raça salva
Reia de foll o llanguia d'un re.

I era feliç, i trist, ensems, d'ençà
Que só granat el deler no em reposa
I, ple d'enyors, dins una estança closa.

D'un arbre en ment faig paisatge llunyà,
O de ponents perduts un cel més clar
On juguen sol i estels amb núvols rosa.

J.V. Foix
De 'Sol i de dol', fragment de 'Si pogués acordar Raó i Follia'
•
Baixava de Coll Formic al Brull, i en ésser prop de la morera em van aturar els ciclops. volia fugir, però, burxanc en mà, em van forçar a mirar com ensacaven llibres i més llibres meus, impresos i nèdits, pergamins dels avantpassats sostrets al rector dels torrents de lladurs i manifests eversius. El meu cos fullava com un faig, i un ull desclòs als brulls del front em va fer veure, aiguosa i transparent, la meva pròpia irrealitat

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.

De les irreals omegues (1948)
Gualba, 1944 - Viladrau, 1948

J.V. Foix
•
Les xifres

« - Amaguem-ens hem dit els uns als altres

- les xifres!

Grosses o petites, vermelles o blaves, de fusta, de bronze o de llautó.
Sota terra, si us plau.
Al damunt plantarem un arbre de bosc, no pas de jardí.
Que ombregi, dellà els segles, els qui amen per amar, el qui naveguen per navegar, els qui riuen per riure, els qui pinten per pintar i acoltellen, si cal, el marxant nassut i l'estult col•leccionista.

I, també, els qui volen per volar, els qui, en terra o mar, sallen per sallar, els qui escriuen llibres, purs o envitricollats, els estibadors de pells fresques, els poetes del mot, del roc, de l'arrel cremada, dels fantasmes diürns, del paper d'estrassa i de les cordes sauloses.
O els qui cremen calendaris, trossegen els rellotges i creuen en el Més Enllà.

- Amaguem els números al mès pregon dels clots! Esborrem-los arreu!

Ja els poetes i llurs amants occeixen a codolades, els servidors d'idols, icons i fetitxes, els erudits escarxofats dels nombres imparells, els avanguardistes del dòlar amb coeficient avantatjós i les xifres àrabs amb caperons etruscs.

- Amaguem, per un mai més, nombres números i xifres.

- Tatuem-nos el cos amb els mots i les llegendes proscrites!
(Però jo guardo, per a mi sol, el 0 i l'1. Ni se n'han adonat) »

J.V. Foix
•
Josep Vicenç Foix i Mas
(Barcelona, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987)
#jvfoix
· Fotos: · Dani Morell · Andrew Satter · Jordi Roy Gabarra · Francesc Mas ·
· Toni Barabino · Tomàs Badia · Carquinyol ·
· Homenatge blocaire a J. V. Foix pels 25 anys de la seva mort ·
· Llista de participants a l'homenatge 25 anys sense J. V. Foix ·

Entra dins el bosc

Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el bosc seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.
Entra dins el Tot seré i acollidor.

[del disc Sagrat cor]

Eduard Canimas

Escoltau-la a goear :

•Salut Jack i Elena!
· Fotos del Montseny, de Gemma Carrasco i Rafel Mas

Broussonetia papyrifera
La morera de la Xina o morera del paper

Fa uns mesos vaig veure com a la zona de ca’n Sales, al Molinar, Palma, l’ajuntament havia sembrat diversos exemplars del bell arbre de morera del paper (B. papyrifera). De fet els arbres ja són grossos i produeixen un fruits taronges molt vistosos. En vaig agafar uns quants i després de llegir que eren comestibles, tot i que insípids, els vaig tastar. Vaig ser testimoni de les anades i vengudes d’una mèrlera mascle (Turdus merula) que tastava els cridaners fruits i els espipellava enduent-se’n fragments lluny d’allà, i per tant també llavors, segurament fèrtils.
Fulla lobulada i a continuació fulla ovada pertanyents al mateix exemplar

Cercant una mica per la xarxa aviat trobareu informació sobre aquest vegetal que no és una planta considerada invasora a països on es cultiven clons només mascles. Malgrat això en alguns altres països és una autèntica plaga que s’adapta ràpidament i que dona lloc a grans cobertures vegetals. Aquesta espècie s’adapta a condicions extremes de sequera, calor, exposició al sol, i fins i tot a sòls salins i pròxims a la mar. En definitiva és una espècie que ben bé podria estar en les llistes del nou real decret d’espècies exòtiques que acaba d’aparèixer. Un bon candidat a convertir-se en invasora agressiva, de fet ja ho és a molts de països.
Inflorescència amb flors masculines

Aquesta espècie no surt a cap dels dos annexes del nou real decret (Real Decreto 1628/2011, de 14 de noviembre, por el que se regula el listado y catálogo español de especies exóticas invasoras) ni a l’annex I d’espècies declarades com a invasores, ni a l’annex II d’especies amb potencial invasor. Si aparegués en el decret, segons la disposició transitòria quarta se podría arribar a eliminar abans de que causi problemes:
[…] Disposición transitoria cuarta. Especies vegetales en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines públicos.
Los ejemplares de las especies de plantas incluidas en el Catálogo en posesión de particulares o ubicados en parques urbanos y jardines adquiridos antes de la entrada en vigor de este real decreto, podrán seguir siendo mantenidos por sus propietarios en el medio urbano, localizados en recintos ajardinados, con límites definidos, y siempre que los ejemplares no se propaguen fuera de estos límites. En este supuesto, los poseedores adoptaran medidas de prevención adecuadas para evitar la propagación de los citados ejemplares al medio natural y no podrán comercializar ni ceder los ejemplares a otro particular. En el caso de aquellos ejemplares de especies del Catálogo localizados en parques o jardines públicos, las administraciones competentes recomendarán, en los casos en que esté justificado, su eliminación o sustitución por otras especies, especialmente en los localizados en el dominio público hidráulico.[…]
Però pel fet de no sortir-hi, s’hauria d’iniciar el procés d’inclusió, que suposa un tràmit burocràtic que inclou molta paperassa i informes, tal com se pot llegir a l’article 5 (Artículo 5. Procedimientos de inclusión o exclusión de especies. R D 1628/2011).
Inflorescència globular de flors femenines

El que és una mica al·lucinant és que una espècie que ja fa anys que es coneix que és un problema a molts de països, sigui emprada en jardineria per un ajuntament. Seria bo d’arreglar, simplement emprant peus masculins per evitar la propagació per llavors. I em venen al cap una sèrie de preguntes com qui seria responsable en cas de que aquesta espècie escapi al control i envaeixi sistemes naturals ocasionant problemes?. El viverista que l’ha proporcionat?. La concessionària que ha enjardinat la zona?. L’ajuntament que ha aprovat un plec del projecte on s’especificaven o no les espècies que s’emprarien?. I en tot cas quin és el paper que ha de prendre la Conselleria de medi ambient, que te les competències en matèria d’espècies?
Fruit madur amb desenes de llavors als extrems dels lòbuls

Rafel Mas, Búger 28 de gener de 2012

L’arbre "El Senador" es va incendiar
i va caure destruït pel foc

L’arbre “El Senador”, situat al Parc de l’Arbre Gran de Longwood (Florida), al qual se li calculaven uns 3.500 anys d'antiguitat i considerat el cinquè més vell del món, es va cremar el passat dilluns 16 de gener del 2012.
Cap a les 5:45 del matí un transeünt va avisar de l'incendi i al voltant de les 5:50 ja hi van arribar els bombers. Per arribar a l’arbre es van haver de desplegar més de 250 metres de mànega i també es va utilitzar un helicòpter per a descarregar aigua a l'arbre cremant. Però no s’hi va poder fer gran cosa i l’arbre va acabar desplomant-se. El foc el va debilitar tant que l’arbre es va ensorrar en menys de tres hores després que l'incendi va ser detectat.
A les últimes hores l’arbre cremava de dalt a baix. Semblava una antorxa o una xemeneia fumejant. La part superior de l’arbre, d’uns 6 a 9 metres va caure als voltants de les 7:45 hores i al cap d’una mitja hora més tard l'arbre es va acabar d’esfondrar. Al caure l’arbre el foc es va escampar a uns 9 metres al seu voltant, que els bombers també van apagar.
Al principi es va pensar que l’incendi podia haver estat provocat per algú, però els bombers i els tècnics que investiguen l’incendi van descartar que fos provocat. Diuen que és possible que fos a causa d’un llamp caigut una setmana abans, o fins i tot una combustió espontània, i que amb la fricció oscil•lant del mateix arbre i l’efecte xemeneia de l’arbre buit per dintre, fes que el foc anés cremant poc a poc a través del centre buit de l'arbre durant uns dies fins que el foc va ser visible a l’exterior.
A la gent de la zona els ha dolgut i entristit molt la mort d’aquest arbre. Al cap de poques hores de l’incendi, allà prop, ja hi havien fet espontàniament un memorial en record del Gran Arbre.
‘El Senador’, l’arbre gran

“L’Arbre Gran” com l’anomenava la gent de la zona o “el Senador” com se l’anomenava oficialment era un xiprer calb o xiprer dels pantans, un “Taxodium distichum”, i era un dels arbres més llegendaris de Florida. L’Arbre Gran estava situat al Parc de l’Arbre Gran, als afores de Longwood, entre Sanford i Orlando, del comtat de Seminole a Florida.
L’arbre tenia entre 3.400 i 3.500 anys, era el cinquè arbre més vell del món i un dels arbres més vells als EUA. Fins a l’any 1925 feia uns 50 metres d’alçada, però un huracà que hi va haver aquest any en va escapçar uns 14 metres de la part superior i l’arbre es va quedar en uns 36 metres. De diàmetre feia 5,3 metres i de circumferència 10,8 metres. A més de ser un dels arbres més vells també era un dels arbres més grans, un estudi va determinar que el seu volum era de més de 5.100 metres cúbics, cosa que el feia el més gran del seu tipus als EUA i l'arbre més gran de qualsevol espècie a l'est del riu Mississippí.
Els indis natius americans que vivien a la zona central de Florida, com ara els els seminoles, ja coneixien i admiraven aquest arbre i a més utilitzaven l'arbre com una fita.
Al segle 19 l’arbre es va convertir en un atractiu turístic, tot i que els voltants era una zona pantanosa, la gent havien de caminar pel bosc i el pantà, saltant per esquivar els aiguamolls, per arribar a "El Senador". Més tard es va construir una passarel•la per poder acostar-se a l’arbre.
El 1927, el senador de l'Estat de Florida Moses Oscar Overstreet va donar l'arbre i la terra dels seus voltants al comtat de Seminole. És per això que l'arbre més gran va ser nomenat "El Senador" en el seu honor. A l’any 1929 el president Calvin Coolidge va inaugurar el Parc de l’Arbre Gran, que és un dels parcs més antics de la zona, i es va declarar l’arbre monument històric nacional.
Per a la majoria de la gent de Longwood, del comtat de Seminole i de l’estat de Florida, la mort de l’arbre gran ha estat una notícia molt trista. Algunes persones al saber-ho es van posar a plorar. Per a ells era part de la seva història personal, familiar i col•lectiva, era part de la seva vida. Més enllà de la història de l'arbre, el Senador era un referent i una part important de la cultura de la gent d’aquestes contrades.
Taxodium distichum, el xiprer calb dels pantans

El xiprer calb o xiprer dels pantans o xiprer calb dels pantans (Taxodium distichum) és una espècie d'arbre conífera de la família de les taxodiàcies originari del sud-est dels Estats Units.
Els troncs principals estan envoltats d'arrels aèries (pneumatòfors), prolongacions verticals de formes bonyegudes, dites “genolls”, que sobresurten de l’aigua per respirar, típiques de les plantes que habiten en terrenys amarats d’aigua o inundats i que poden arribar a 1,7 m d’alçada.
El xiprer dels pantans és una de les poques coníferes caducifòlies, per això també se'n diu calb, i l’única que viu tant dins de l’aigua com en terrenys més secs. Aprecia els llocs assolellats i els terrenys anegats, pantanosos o regularment inundats. Creix a la vora dels grans rius com el Mississippí.
El xiprer calb és considerat sovint com el símbol dels aiguamolls del sud dels EUA. Es troba a Louisiana, a Carolina del Sud, a Illinois, a Mississippí, a Florida i a Texas.
L'espècie també vivia a Europa fa 8 milions d'anys, com ho indica un descobriment del 2007 prop de Bükkábrány, al departament de Borsod-Abaúj-Zemplén a Hongria. On van trobar un grup d'arbres del miocè que la seva fusta no s'ha fossilitzat i s'ha conservat en una mina de lignit.
Aquest arbre va ser introduït a Europa el 1640 i ara també es troba plantat com a espècie ornamental en diversos llocs, per exemple a Barcelona a l'estany del Parc de la Ciutadella i al Jardí de Costa i Llobera a Montjuïc, al Cementiri de Palma, al Jardí Botànic de la Universitat de València.

La plaga de becut roig obliga a talar un centenar de palmeres en un any a València

Els tècnics han augmentat el tractament en els 16.000 exemplars, però la propagació dels insectes és veloç





Una de les palmeres afectades dels jardins de Vivers.:
: Irene Marsilla

Dades :
400 ous pot fer cada femella de picudo roig i es poden trobar en qualsevol mes.
2009 va ser l'any en el qual l'Ajuntament va iniciar un tractament per a evitar les plagues.

Les envaeixen silenciosament i acaben infectant-les totalment fins que moren i són talades. El becut roig segueix avançant per la ciutat i fent estralls en les 16.000 palmeres que decoren la ciutat.
L'any passat, el servei de poda de l'Ajuntament de València es va veure obligat a talar un centenar d'exemplars malalts per aquesta plaga. A pesar dels esforços del servei de jardineria, els tècnics les van haver d'eliminar per evitar el contagi a la resta de plantacions.
L'afecció s'ha estès per tota la ciutat i no són enclavaments concrets. Un dels llocs on pràcticament han desaparegut les palmeres ha estat en l'entorn del Cementiri General. Els danys eren importants i no van poder salvar-les. La gran majoria eren del tipus Canàries, mentre que les washingtònies han aconseguit sobreviure. Encara així, la situació és greu i el problema és evitar que la plaga s'estenga a altres exemplars.
Els tècnics asseguren que la zona més afectada és el sud de la ciutat, on hi ha més casos i nombroses palmeres malaltes. Un dels llocs on s'està treballant amb més intensitat és en els jardins de Vivers, on ja s'ha detectat la plaga. Els tècnics intenten salvar a les afectades, però temen que siga massa vesprada. Mentre, en l'entorn de Natzaret i del circuit de Fórmula 1 els efectes d'aquests insectes són notables. «El problema és que de vegades la malaltia es troba en exemplars de patis privats i ací no podem actuar. Per això, aquestes situacions propaguen la plaga per l'àrea i les plantacions confrontants», van afirmar operaris que actuen diàriament recorrent tota la ciutat.

Tractament curatiu
En 2009, la regidoria de Medi ambient va iniciar un tractament experimental i pioner en tota Espanya per a tractar les espècies afectades.
La mesura consistia a col•locar uns conductes al llarg de tota la palmera i inserir a través d'ells un insecticida per a protegir la palmera de la mortal plaga. El producte funciona i és efectiu, encara que la virulència de l'insecte és major i difícil de frenar. Els tècnics continuen treballant intensificant els tractaments en els punts on hi ha major afecció.
Mentre, les empreses del sector segueixen treballant al màxim per a trobar nous productes insecticides i frenar la plaga del Rhynchophorus ferrugineus. El producte amb el qual no cessen de ruixar les palmeres es denomina Nemàtodes, una substància química innòcua per a les persones. Des de fa anys, l'Institut Valencià d'Agricultura investiga per a trobar millors productes i més efectius que puguen frenar la plaga que ja assola a la resta de municipis de l'àrea metropolitana. «El fonamental és mantenir una vigilància constant dels exemplars. Aquesta és la clau per a actuar amb rapidesa i frenar la propagació», van assegurar les mateixes fonts.
La propagació d'aquesta plaga és veloç perquè una femella de becut roig pot posar entre 300 i 400 ous i la seua capacitat reproductiva i colonització és enorme. A més, dins d'una palmera es produeixen diverses generacions de becut roig, pel que en qualsevol època se’n poden trobar. La Comunitat Valenciana no és l'única afectada, a Canàries la plaga ha fet veritables estralls i a Andalusia i a Catalunya també ha arrasat amb les palmeres.
Els tècnics són conscients que el perill està en el carrer, però l'Ajuntament segueix apostant per la plantació de més palmeres en els nous jardins. «Sens dubte, són els exemplars que representen al Mediterrani i per això és necessari seguir apostant per elles, encara que supose un major control».
Els pròxims exemplars que es plantaran serà en el Pont de Fusta i en el seu entorn, una obra que obrirà al tràfic el 20 de febrer.
D'altra banda, la regidora socialista Isabel Dolz va proposar ahir que els tècnics de l'Ajuntament «estudien la conveniència de cessar la plantació de nous exemplars de palmeres en tant no es controle la plaga del becut roig».
La moció serà presentada en la comissió de Medi ambient d'avui, on es demana també que s'informe dels «resultats obtinguts en els dos anys de vigència del document de treball per a la Vigilància de la plaga del becut roig ».
En la seua opinió, «no té sentit que ens obstinem a omplir la ciutat de palmeres mentre no puguem controlar aquesta plaga». Dolz va recordar que al gener de 2010, la Conselleria d'Agricultura va emetre una ordre per a extremar el control d'aquesta plaga d'insectes.

C. Fernández | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

L'àrea metropolitana, de les més afectades
de la Comunitat

La plaga està fent estralls en molts llocs de la Comunitat però una de les zones més afectades es troba en l'àrea metropolitana de València. L'avanç del becut és «un problema molt seriós en tot l'entorn de València, també en zones de la Ribera i en la província de Castelló», explica Bernardo Llorca, vicepresident del Col•legi Oficial d'Enginyers Tècnics Agrícoles de València i Castelló.
La virulència de la plaga fa necessari actuar pràcticament en tots els casos ja que no només cal tractar i desfer-se a consciència de les restes infectades, també cal prevenir.
Només les empreses autoritzades per la Conselleria poden escometre aquest tipus de tractaments. Per a això, l'Administració disposa d'un registre al que acollir-se per a evitar tractaments massa cars o no efectius.
Propietaris de parcel•les, ajuntaments i viveristes han de desenvolupar actuacions preventives, que poden ser ecològiques amb nemàtodes o químiques. En ambdós casos «és indispensable realitzar diversos tractaments a l'any perquè encara que en època hivernal el cicle del becut s’alenteix, no significa que una palmera no estiga infectada. La reproducció continua en el seu interior».
Quan en el cor de la palmera es troben més de mil formes vives entre ous, larves i exemplars adults, salvar l'exemplar resulta una tasca pràcticament impossible.
A la tècnica de la cirurgia i poda, el tractament químic i els nemàtodes s'acaba de sumar una nova fórmula de tractament per microones que mata els insectes per hipertèrmia a l'elevar la temperatura de la palmera a uns 60 graus. Açò ja s'ha provat en alguns exemplars.
Però si la tendència continua, «en uns cinc anys ens quedarem sense exemplars de palmeres canàries a la Comunitat».

Marina Costa | València
· Article publicat a Las Provincias el 23.01.2012 ·

Jocs i plantació d’arbres a Aielo de Malferit

El proper cap de setmana, el dissabte dia 28 i el diumenge dia 29 de gener, a Aielo de Malferit, la Vall d'Albaida, es celebrarà el Dia de l'Arbre.
El dissabte dia 28 de 12'30 a 13'30, a les escoles noves, es farà un joc amb els xiquets i les xiquetes de primer cicle escolar (entre 7 i 13 anys).
El diumenge dia 29 al matí és farà una plantació d’arbres. Tothom que hi vulgui participar ha d’anar a la Plaça Palau d’Aielo a les 9 del mati per a realitzar una eixida a l'ombria per a fer la plantació. Cal portar l'esmorzar, roba còmoda, calçat adequat per a caminar i l’aixada.
Els organitzadors, el “Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit”, conviden a tothom a participar-hi i esperen que hi vagi força gent.

•
• Les fotos són del Dia de l'Arbre d'Aielo del 2011 •
•
• Dia de l'Arbre d'Aielo de Malferit al facebook •
•
• Grup de voluntariat d'Aielo de Malferit •
•
• Aielo de Malferit a la Viquipèdia •
•

«Abans que es pins facin magranes i ses figueres melons»
Primeres dades de dues recerques etnobotàniques
a Formentera i Mallorca
per Esperança Carrió, Marina Mayans, Joan Vallès

© Marina Mayans. Formentera és una illa pràcticament plana, tal i com s'observa en les imatges.

«La fascinació científica per les illes va començar amb els interessos evolutius de Darwin a les Galápagos i des de llavors les illes han estat investigades en profunditat»

© Marina Mayans

El principal objecte d'estudi dels treballs que es presenten és la recopilació dels coneixements tradicionals sobre plantes a Formentera i a Mallorca, amb especial atenció als usos medicinals i alimentaris, abans que no sigui massa tard. La percepció holística de l'etnobotànica dóna amplitud a l'estudi i permet enfortir el saber popular sobre plantes, convertir-lo en una referència i sentir-lo com un bon contrapunt a una societat que a vegades s'ha dit que creix sense timó.

L'interès etnobotànic per les Illes Balears

Alguns autors afirmen que la fascinació científica per les illes va començar amb els interessos evolutius de Darwin a les Galápagos, i des de llavors les illes han estat investigades en profunditat per altres raons, essent sempre un objectiu ben atractiu, també per als botànics i els antropòlegs mediterranis.

Tot i que es pot afirmar que l'estudi de les plantes és una pràctica tan antiga com la pròpia humanitat, en el cas de les Illes Balears les referències dels clàssics a la seva flora són escasses, i la informació recollida sobre les plantes en aquestes èpoques és molt dispersa i sovint provinent d'obres aplicades de medicina, farmàcia i literatura humanística. Més endavant i al llarg del temps, han estat molts els estudiosos il·lustres i d'altres d'anònims que des del segle xvii fins avui han descrit la botànica balear amb més o menys profunditat (Payeras, 2006).

D'entre els autors més coneguts i amb obres botàniques de reconeixement acadèmic i popular destaquen Francesc Barceló (1820-1889) i Francesc Bonafè (1908-1994), els treballs dels quals ja inclouen apunts etnobotànics. Des del vessant naturalista, doncs, l'etnobotànica balear documentada neix i creix al costat de catàlegs florístics i herbaris, en forma de notes a peu de pàgina, i també en forma de relacions d'espècies incloses en documents de disciplines aplicades com és el cas de la terapèutica. En el seu costat antropològic o etnogràfic, l'etnobotànica beu dels llibres de viatge d'uns visitants també il·lustres (com per exemple l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, 1847-1915), que varen obrir el camí a la gent de fora i progressivament internacionalitzaren les Illes. Per a l'acadèmia, les illes i la Mediterrània en general van agafar importància per la seva llunyania, ruralitat intacta, i gent encara poc corrompuda, que era el que els estudiosos de llavors buscaven, i el moment i l'estil de vida on nosaltres també ambientem els nostres treballs. Així mateix, cal destacar la feina d'autors locals, com és el cas de Guerau i Torres (1981) a Eivissa i Formentera, i la seva important tasca de recuperació de la memòria oral, també en l'ús de plantes.

Amb tot, i en la línia del grup de recerca EtnobioFiC, els nostres treballs dedicats a dues de les Illes Balears tenen l'objectiu d'establir el catàleg etnoflorístic de les àrees d'estudi, o sigui, recopilar els inventaris de les plantes que són conegudes, apreciades i usades per la gent que viu a les illes, especificant-ne els noms i usos diversos. Centrem l'atenció en aquelles plantes amb major originalitat en el seu potencial etnofarmacològic i etnoalimentari. El mètode de recerca és majoritàriament descriptiu, essent l'entrevista semiestructurada als informants el punt de partida per a la confecció d'un catàleg etnoflorístic, o sigui, de la flora útil del territori. Alhora, aquest catàleg és el referent per a l'anàlisi tant qualitativa com quantitativa de les dades etnobotàniques (per a més detalls, vegeu Vallès, 2007).

«Trobem plantes silvestres comestibles com la verdolaga i d'altres de cultivades des de fa molts anys a les Illes, com les figueres. També trobem usos domèstics, com l'elaboració de coixins en el cas de l'alga»

«Podem remarcar el cas d'"alga", denominació aplicada a una planta vascular pel seu hàbitat marí, que ha originat topònims en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com és el cas prou conegut de la ciutat de l'Alguer»

© Marina Mayans. Podem destacar sis tipus d'ambientsa l'illa de Formentera: brolla amb pinar, timoneda, savinar, vegetació dunar, halòfila i brolla de romaní.

Els coneixements etnobotànics illencs, un contrapunt al turisme

Per tal de contextualitzar el saber etnobotànic en els territoris estudiats, és important introduir el medi físic i humà que els caracteritza. Les illes de Mallorca i Formentera formen part de l'arxipèlag Balear, conjuntament amb Menorca, Eivissa, Cabrera i altres illes deshabitades. Mallorca té una extensió de 3.600 km2 i s'hi distingeixen tres àrees ben diferents: el pla central i les marines del sud, la serra de Tramuntana a l'oest, amb el Puig Major de 1.435 metres, i les serres del Llevant d'una altitud menor. La temperatura i la pluviositat mitjana anual són, respectivament, de 16 ºC i 550 mm. Aquestes característiques permeten trobar set classes de vegetació, que inclouen els camps cultivats, l'alzinar, les terres pobres i pedregoses de la muntanya, així com les costes rocoses que suporten una calor sufocant a l'estiu i les envestides de la mar a l'hivern. Formentera és la més petita de les quatre illes habitades i aquella on hi plou menys i hi fa més calor. El terreny és pla, però hi destaquen dos promontoris: un de 195 metres i l'altre de 108. En el paisatge vegetal destaquen sis tipus d'ambients: brolla amb pinar, timoneda, savinar, vegetació dunar i halòfila i brolla de romaní.

Per a l'elaboració d'aquests treballs s'han seleccionat a cada illa informants d'edat avançada, que han tingut una relació més o menys directa amb el treball al camp i que, per tant, tenen un gran coneixement del medi que els envolta. Les entrevistes han permès recollir un total de 129 tàxons a Formentera i 228 a Mallorca, amb usos ben diversos, des dels medicinals i alimentaris fins als domèstics i també de caire magicoreligiós. Els noms de les plantes també presenten diferències i similituds entre illes, o fins i tot podem trobar diferències dins d'una mateixa illa. Pel que fa a la fitonímia, podem remarcar el cas d'alga, denominació aplicada a una planta vascular (filogenèticament prou allunyada de les algues, doncs) pel seu hàbitat marí –que, certament, comparteix amb les algues–, que ha originat topònims en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com és el cas prou conegut de la ciutat de l'Alguer. En una de les illes a les quals fa referència aquest article, Formentera, hi ha es torrent de s'Alga i s'Algar es troba en una altra de les Balears, Menorca.

© Esperança Carrió. A Mallorca tenim tres àrees de paisatges ben diferenciats: el pla central i les marines del sud, la serra de Tramuntana, a l'oest, i les serres del Llevant, de menor altitud. En les imatges, diversos paisatges de l'illa.

L'alga, de fet, és un bon exemple d'ús d'una planta marítima molt lligada a la vida quotidiana dels illencs de fa més de cinquanta anys.

La nomenclatura mèdica és la més subjectiva a l'hora de ser expressada pels informants, i en aquest sentit a l'hora de realitzar un estudi etnobotànic és necessari sistematitzar la terminologia de les utilitzacions. Entre les espècies medicinals escollides, destaquen els usos antiinflamatori i diürètic. En general, tot i que en la restringida mostra exposada en la taula de la pàgina següent no és del tot apreciable, podem dir que els usos remeiers dels vegetals a les illes, així com hem vist que passa en altres treballs fets a la nostra àrea cultural, són sobretot destinats a malalties quotidianes i lleus. Pel que fa als usos alimentaris, distingim entre alimentació humana i animal. Trobem per exemple plantes silvestres comestibles com la verdolaga i d'altres de cultivades des de fa molts anys a les Illes com les figueres. També trobem usos domèstics de les plantes, com l'elaboració de coixins en el cas de l'alga, per exemple.

En aquesta taula es mostren alguns exemples d'usos de les espècies més citades a Formentera (F) i Mallorca (M), amb alguns dels seus noms populars. El 24% de tota la flora d'aquestes illes són plantes útils, el que ens demostra la importància dels coneixements sobre plantes.


Les figueres de moro (Opuntia maxima) són cultivades des de fa molts anys a les illes. Els seus fruits són comestibles, i per tant han format part de la dieta dels illencs.
(Foto: © Joan Vallès Xirau)


Una de les participants en l'estudi a Mallorca asseca un ramell de trencapedra (Herniaria glabra), una herba emprada com a diürètic, antiinflamatori renal i analgèsic, entre altres usos.
(Foto: © Esperança Carrió)

L'índex d'etnobotanicitat (el percentatge de plantes útils respecte el total de la flora del territori) de les dues àrees en conjunt té un valor aproximat del 24%. Aquest indicador ens permet posar de manifest l'amplitud dels coneixements sobre plantes que tenen els nostres avis, que han viscut en connexió amb el medi que els envolta. Aquestes persones exemplifiquen la unió dels dos mons que hem referit en l'apartat ante­rior: el saber identificar i conèixer les espècies vegetals i l'aprofitament que en fan (o en feien) les persones.

Aquesta informació es perdrà ben aviat per mor del canvi de rumb que han pres les nostres illes, si no hi posem remei «abans que es pins facin magranes i ses figueres melons». Sembla que les Illes, així com molts altres territoris per tots coneguts, s'han abocat al turisme i han girat l'esquena a tot allò que els havia ajudat a sobreviure fins als anys seixanta del segle passat. Ens cal tenir present que recollir tots aquests coneixements pot ser un valor afegit i, si el sabem aprofitar, un atractiu més per als nostres visitants. De fet, creiem que aquesta idea de retorn i valoració de les «coses d'abans» ja és una realitat, ara cal fer-la encara més quotidiana i general. A més, si no en som ambaixadors nosaltres –els portadors de la cultura, també la de les plantes–, qui ho ha de ser?

Bibliografia
Barceló Combis, F., 1879-1881. Flora de las Islas Baleares. Pedro J. Gelabert. Palma de Mallorca.
Bonafè Barceló, F. 1978. Flora de Mallorca. Moll. Palma de Mallorca.
Guerau d'Arellano, C. i N. Torres, 1981. Nova aportació al coneixement de les plantes d'Eivissa i Formentera. Institut d'Estudis Eivissencs. Eivissa.
Payeras, A., 2006. «Història de la Botànica a les Illes Balears: plantes vasculars». Bolletí de la Societat d'Història Natural de Balears, 49: 155-172.
Vallès, J., 2007. «La recerca en etnobotànica a Catalunya: objectius, mètodes, zones estudiades, alguns resultats i comentaris generals.» RIDEC (Recerca i Difusió de l'Etnologia Catalana), 2 – ix – 2011: 1-10.

Esperança Carrió i Marina Mayans. Investigadores del Laboratori de Botà­nica. Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
Joan Vallès. Catedràtic de Botànica. Laboratori de Botànica. Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
· Article publicat a Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València. Jardí Botànic de la Universitat de València.
Al número 72 : Botànica estimada. Etnobotànica, una ciència de persones i plantes. Hivern 2011/12. 128 pàgines Pvp: 7.00 €

Els nostres pins

¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
!Oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió
oh pi dels déus, fill de l’arena;

pi vigilant de les ermites,
entre una font i un vell pedrís;
pi suïcida que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort per a les passes,
a mitjan rost, bell travesser;
pi que en el sol t’estiregasses
cap a la llum, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;

pi contra vent, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi decandit, negant-te en l’heura;
i el més sortós, tu que pots heure
cançons de font, cançons de niu.

II

Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dones consells,
i, sumptuós com un califa
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.

¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel seré,
oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

Pi roig 2

Berguedà, Patum,
Castellar del Riu,
Pi de les Tres Branques,
el Pla de Campllong.

Pi roig europeu,
símbol nacional
d’una terra bella,
de boscos i mar.

que encara batega
malgrat el ponent
que fa segles bufa
contra arbres i gent.

Celdoni Fonoll
(Calaf, 1944)

El pi i el llamp

Vaig créixer per damunt de l’home i de la bèstia;
i si jo parlo—ningú no parla amb mi.

Massa alt vaig fer-me i massa solitari—
Espero, sí: però de fet què espero?

És massa prop de mi la seu dels núvols,—
Espero caure el primer llamp.

Friedrich W. Nietzsche
(Röcken bei Lützen, Saxònia, 15 octubre 1844 – Weimar, 25 agost 1900)
(Traducció de Joan Vinyoli)
•

Pinie und Blitz

Hoch wuchs ich über Mensch und Tier;
Und sprech ich - niemand spricht mit mir.

Zu einsam wuchs ich und zu hoch -
Ich warte: worauf wart' ich doch?

Zu nah ist mir der Wolken Sitz, -
Ich warte auf den ersten Blitz.

Friedrich W. Nietzsche

La drova

A Eduard Verger, a manera d’epitafi

Sota aquest cel pesant i xafogós
l’abatut romaní i el pi panteixen
aromes i resina. Com plugim
la llum es filtra al tendal. Per les cases

entrelligades del lloc brunz el dens
matí. La flaire dels tions es mescla
amb oli. La paella es cou. Els peus
i les rimes no aguanten el migdia.

Un concert regalima de la ràdio:
Alban Berg. A la gàbia el perico
sorprenentment callat es gronxa, es mira

a l’espillet. («Coneix-te a tu mateix.»)
S’adorm. ¿Pensa en el bosc, o en l’ocellaire?
«Es ist genug. So nimm Herr meinen Geist!».

Balázs Déri
(Orgovány, Budapest, 1954)
(Traducció del XI Seminari de Traducció Poètica,
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002)

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater i Soler
(Reus 1922 - Sant Cugat, 27 abril 1972)

Que voldria un dia lliure

Que voldria un dia lliure,
«dret talment un bosc de pins».
Això sí que fóra viure!

Climent Forner i Escobet
(Manresa, Bages 31 octubre 1927)

Dia d’estiu a la muntanya

Indolent moc el ventall blanc,
totalment un dins el bosc verd;
el meu barret suspès d’un roc,
l’aire dels pins sobre la testa.

Li Bai
(Suyab, 701 – Dang Tu, 762)
(Traducció de Ramon Dachs i Anne Hélène Suárez)
•

夏日山中

懒摇白羽扇，
裸体青林中。
脱巾挂石壁，
露顶洒松风。

李白

Corrandes LXXXIV

Després la terra s' esbauma
al seu bes cantan els pins
i sentireu la alenada
d' espigols i romanins.

Josep Iglésies i Guizard
(Barcelona, 19 octubre 1873- ibídem, febrer 1932)

· Fotos: · Xevi V · Hermann Falkner · Tomàs Badia ·
· Stefano Zerauschek · Pili Moreno · Jaume Marlès Magre ·
· Xevi V · José María Escolano · Hermann Falkner ·

El pi, bellesa resplendent

Il·lustració : Jordi Casamajor

Just davant nostre, vet aquí una nimfa de corbes suggeridores i luxuriosos cabells de color verd. Tenim el plaer de contemplar-la al mig de tres arbres del gènere Pinus, al bell dibuix de Jordi Casamajor que emmiralla, fidelment, l'antiga llegenda grega. La nimfa Pitis – aquest és el seu nom - té un problema que el nostre segle desconeix. ¿De què pateixen, amb freqüència, els fills del món global?
Abans que us passi pel cap començar a nombrar els mals veritablement greus (el càncer o l'atur, la crisi o el terrorisme), m'avançaré amb la resposta a la pregunta intencionada com a retòrica: la gent, a l'època de la mundialització, és afectada per la pèrdua d'arrels. Bé, la donzella nua està a punt d'experimentar un mal contrari, possiblement més dolorós: l'arrelament definitiu. Ha arribat al lloc del qual no es mourà fins a que es mori. L'hem agafat a punt de convertir-se en un pi. A la semblança de Dafne descrita als versos d'Ovidi (que citaré en la traducció de Ferran Aguilera), «un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent».
Les causes de la metamorfosi són poc clares, tot i que la més profunda i essencial raó per a qualsevol transformació no canvia mai: és tracta de l'amor. L'amor, o l'obsessió, l'ofuscament. Desig, pecat i gelosia. Sí, els antics tenien l'habitud de convertir les nimfes desitjades per déus en arbres. Ara bé, si Dafne es va convertir en llorer per la seva pròpia voluntat, després de fer una sentida pregària tot contemplant les aigües del Peneu, –«Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada»–, Pitis, en tota evidència, va ser transformada en un pi en un intent diví de prevenir la seva mort intempestiva. En diu una de les llegendes que va ser el déu del vent del nord Boreas qui la convertí en un pi; anhelava posseir-la per sempre. Però ¿quin profit es treu de convertir l'objecte desitjat en un arbre de fulla perenne?
Trobo més convincent l'altra font que manté que Pitis va tenir amors amb el déu dels pastors i dels ramats Pan, i explica que Boreas, mogut per la gelosia, va llençar la seva estimada i odiada nimfa des de dalt d'una roca. La mare Terra, Gea, sentint pena, la va transformar en un pi. Em puc imaginar a Pan dient, com ho va fer Apol·lo: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre». Va haver-hi, tanmateix, una diferència important: car la fusta del pi no podia refusar els petons del seu amant desconsolat. Les branques novelles de pi ja sabien que ornarien per sempre el cap del déu Pan; no implorava l'arbre, ans li donava l'esperança d'una nova vida.
Des d'aleshores, el pi roig, el del tronc de color taronja, és l'arbre de la tranquil·litat de l'esperit. És un arbre de llum que creix en vessants càlids. Des d'aleshores, és un arbre generós que neteja l'aire de les substàncies perilloses. És un arbre que allibera als pecadors del sentiment de culpa, s'emporta la ràbia i l'angoixa que s'acumula a l'ànima de tots els que pateixen sense parar. Des d'aleshores, hi ha una creença que s'ha conservat fins avui: diuen que el pi gemega quan bufa Boreas.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 14/16.01.2012 ·

· Foto: · Salvador Consul ·

Només l'amor pot ofrenar l'encens

Només l'amor pot ofrenar l'encens
que perpetuï el front d'un cos efímer.
L'amor és la premissa dels humans,
l'empremta digital, l'únic destí
que pot salvar les naus mentre les crema

Eduard Sanahuja
(Barcelona, 1953)

Els reis

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se’n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?

Joan Maragall
(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

Els presents

Gaspar, Melcior, Baltasar,
vasos d’or, mirra i encens,
aire embaumat, sonor i dens,
Baltasar, Melcior, Gaspar.

Fantasia triangular
constel•lada en celatge immens,
aquesta nit tot és propens,
musical, odorós, ignar.

Gaspar, Baltasar, Melcior
són baríton, baix i tenor
del concert blau d’aquesta nit

plena d’encens, or i mirra.
Els tres reis van per l’infinit
sota l’ombrel•la d’un cirre.

Carles Fages de Climent
(Figueres, 16 maig 1902 - 1 octubre 1968)

Correspondències

La natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l'home hi camina com per un bosc de símbols
que l'observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l'oboè, verds com les prades
-i n'hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s'escampen igual que coses infinites,
com l'arbre, com l'almesc, l'encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

Charles Baudelaire
(Paris, 9 abril 1821 - 31 agost 1867)
(Traducció de Jordi Llovet)
•

Correspondances

La Nature est un temple où de vivants piliers
Laissent parfois sortir de confuses paroles;
L'homme y passe à travers des forêts de symboles
Qui l'observent avec des regards familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent
Dans une ténébreuse et profonde unité,
Vaste comme la nuit et comme la clarté,
Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

II est des parfums frais comme des chairs d'enfants,
Doux comme les hautbois, verts comme les prairies,
— Et d'autres, corrompus, riches et triomphants,

Ayant l'expansion des choses infinies,
Comme l'ambre, le musc, le benjoin et l'encens,
Qui chantent les transports de l'esprit et des sens.

Charles Baudelaire

Enyorança de la pàtria

- És que fins i tot he fet de profeta.
- ¿A l’estranger? No té cap importància.
Ibsen, Peer Gynt

Allà lluny, més enllà d’aquelles serralades,
dels erms, de les planúries, dels boscos, dels deserts,
hi ha el país que sé, dels tarongers tan verds
i de les datileres remoroses i alades.

¡I l’alè que les gronxa és l’alè de l’encens!
Allà tot és atzur i or com als retaules,
i el cel s’obre, com un amor sense paraules,
als grans ulls dels ingenus animals i dels nens.

Joan Sales
(Barcelona, 19 novembre 1912 - 12 novembre 1983)

Julieta

Jo també en la nit càlida o freda
he sorprès el perfum torbador.
Entre copes de vi i de xardor
jo també he fet dringar una moneda.

Jo també m’he escapat de la cleda
amb la torxa i el ric dominó
i he tingut arran d’ulls un balcó
i a les mans una escala de seda.

Però quan el nou dia ha dissolt
la celístia, llençant a ple vol
llum, ocells i colors, tot en doina,

el miratge d’ahir, tan intens,
oscil.lava, fumós, en l’encens
d’un sol plany:
Ai, Senyor, ni una almoina!

Ferran Casas-Mercadé
(El Molí de Móra / Valls, 1908 -1988)

Ritu
II
A Pilar

No em parles de mel ni d’abelles
Safo

Parlam de mel i d’abelles. De vi.
Per primer plat: gin i pinya de pi.
Perfum, encens, sàndal, bàlsam. De nit.
Gran sinuós al mató. Vull el pit
flonjo per llit. Oh sortós! Ai de mi!
La flor i un floc de cabells són verí
dels jocs d’amor. Declamant, el rabí
vomita salms.

Vicenç Altaió
(Santa Perpètua de Mogoda, 1954)

Poema de mitja nit
Blasme del temps

Què se te'n dóna a tu, campana pia,
que ens dius, fidel, les hores del temps breu,
si la Ciutat, al bruit que mou de dia,
ta veu no esmenta, que és la veu de Déu...?

Per damunt de l'encens d'idolatria
que al vedell d'or ofrena amb tràgic preu,
brunzen tes hores, volen i fan via,
i al lluny es perden como borralls de neu...
Beneïda nit, que ens poses florida
vesta d'estrelles dins la immensitat,
vers on se'n van les hores de la vida,
de goig i dol, de pler i adversitat,
volves de temps, d'aquesta gran mentida
que és pols i fum davant l'eternitat.

Ramon Garriga i Boixader
(Vic, 1876 — Samalús, 1968)

Càntic dels càntics
(fragment)

Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge,
mel i llet tens a la llengua;
i l'olor dels teus vestits
és com l'olor del Líban.
Ets un jardí reclòs, germana meva, esposa,
un jardí reclòs, una font segellada.
Els teus recs formen un verger de magraners
i de fruits exquisits.
Cipres i nards,
nard i safrà;
canya aromàtica i cinamom,
amb tots els arbres d'encens;
mirra i àloes,
amb tots els bàlsams més fins.
Font dels jardins, pou d'aigua viva,
rierols que davallen del Líban.
Desperta, tramuntana, vine, migjorn,
venteja el meu jardí,
que s'escampi el seu perfum!

Salomó
(Jerusalem, Naixement: ca. 1011 a.C. - Defunció: ca. 931 a.C.)
La Bíblia, versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat

· Fotos: · Mohammed Khalifa · cm Bergfex · Dinesh Valke ·
· Eric Lafforgue · Phil pomphorhynchus · Sergi Bernal ·
· timn.harrison · Salem Al Shekaili · omprod · visitsocotra ·

L'arbre de l'encens que creix en llocs inhòspits

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Boswellia sacra'

El 7 de gener segons el calendari gregorià correspon al 25 de desembre segons el calendari julià. Avui l'Església Ortodoxa Russa i les altres esglésies que utilitzen el calendari julià, celebren el Nadal. En la percepció russa del temps còsmic, avui, els Reis acaben de veure l'Estrella de l'Orient, i han pujat als camells, amb or, encens i mirra, perquè, en les paraules de J.V. Foix, «a cal fuster hi ha novetat». Avui, quan al País dels Pirineus, se'ns acaba el temps de les festes, us parlaré de l'arbre de l'encens, del qual prové el regal del Rei Gaspar... però abans de posar-m'hi, algunes línies sobre la universalitat de l'alegria i l'estranyesa de viure en un lloc turístic i multicultural.
Al món modern, tots som els fills de més de dues tradicions distintes. El dia 5, dijous a la tarda, vam caminar pels carrers d'Andorra la Vella i Escaldes com a acompanyants de la cavalcada, fent costat a la nostra filla i altres elfs de la carrossa de l'Ós Polar que repartien tones de caramels a la multitud feliç, i tinc la sensació que gairebé la meitat dels qui havien vingut a veure els Reis Mags passar per Andorra eren turistes russos, esquiadors amb els seus fills. Devien pensar que els Reis havien pressentit el naixement diví i el celebraven abans que es fes realitat.
A Rússia, milers de fidels van avui a l'església: les dones, amb el cap cobert i faldilles llargues, els homes, al contrari, amb el cap descobert. No hi ha lloc que em doni la sensació més clara de la presència del cel a la terra, de paradís al món, que una església ortodoxa: si hi ha l'èxtasi de la pau, s'hi assoleix, allà, amb tant encens, que significa la presència penetrant de la virtut, amb el cant dels corals que és com el cant dels àngels, amb les imatges esquemàtiques de Marededéus que porten al seu fill en un cercle dibuixat per sota de la gola: al cor. Les lectures d'avui recorden els diferents camins cap a la llum.
No sabem del cert si l'encens que utilitzem avui en dia és el mateix que portaven els Reis. N'hi ha diferents varietats, però la més coneguda ve d'un arbre de fulla caduca, un arbre que es diu Boswellia sacra, o Boswellia carteri: l'arbre de l'encens. És un arbre petit que pot arribar a alçada de 2 a 8 metres, i creix als barrancs i a les pendents rocoses a Somàlia, Etiòpia, Iemen i Oman, a les regions seques del nord-est d'Àfrica i al sud de la Península Aràbiga. És l'arbre capaç de créixer en entorns molt inhòspits, com sòlides roques.
Per aconseguir l'encens, es fa un petit tall a la seva escorça, i la resina –la sang o llàgrimes de l'arbre– es coagula del contacte amb l'aire. Els talls es fan als mesos de febrer i març, i la resina en surt durant un temps prou llarg, cobrint tot l'arbre de saba. La resina coagulada es recull i es divideix en dos grups: Olimanum electum, o l'encens selecte, de color groc o rosa, i Olibanum in sortis, trossos més grans i foscos d'encens. Només els arbre que tenen de 8 a 10 anys comencen a produir resina. La seva qualitat varia molt i depèn de la qualitat de la terra i del clima. El millor encens prové de la boirosa regió de Nejd, fronterera amb les muntanyes de Dhofar, dels arbres que creixen molt, molt lentament.
La dita russa sosté que els dimonis tenen molta por de l'encens, se'n van corrent quan senten la seva olor.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 07/08.01.2012 ·

· Foto: · skorpio7272 ·

Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat

Els parcs i jardins de Barcelona componen un patrimoni ciutadà irrenunciable, herència de diverses generacions de barcelonins i barcelonines i fruit de molts anys de reivindicacions veïnals i de l’esforç pel manteniment d'aquests espais per part de la plantilla de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins. El govern municipal ha de ser garant d'aquest patrimoni, amb l'objectiu d'ampliar-lo i millorar-lo, mai per especular i afavorir interessos privats a través de la seva gestió.

La transformació de l’Institut en entitat pública empresarial local, l’any 2005, va suposar una ruptura respecte al model de gestió directa que el primer ajuntament democràtic havia recuperat als anys 80. En aquella etapa, el manteniment de la jardineria de Barcelona va ser un referent reconegut arreu. Des de llavors fins avui, Parcs i Jardins ha sofert la externalització -del 30 % dels treballs encomanats- a empreses privades, que subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral d’interessat descontrol, acaben deteriorant el servei que presten, augmentant gradualment el pressupost inicial i sense assumpció de responsabilitats pels reiterats incompliments.

Amb la privatització del servei, estem tornant al model fracassat dels anys 60 i 70, quan el manteniment del verd de la ciutat estava en mans d’empreses privades que mantenien un servei degradat, amb pràctiques corruptes.

Per tot això:

• Manifestem la necessitat d’augmentar el patrimoni verd públic, que manté a cada ciutadà de Barcelona molt per sota dels 10 metres quadrats aconsellats per l'Organització Mundial de la Salut.
• Denunciem la política de privatització de serveis, actualment més del 30%, cedint a empreses privades el manteniment dels jocs infantils, part de la poda d'arbrat, tractaments fitosanitaris etc, renunciant fins i tot a exercir un control de qualitat de les privatitzacions, el qual també s'externalitza.
• Mostrem el nostre rebuig a la política de contractació de personal. La supressió de la contractació de l’estiu, coincidint amb les vacances del personal fix (aprox. 80 eventuals), amb el consegüent deteriorament del verd, en èpoques de gran ús ciutadà. No es convoquen Ofertes Públiques d'Ocupació, obertes a tots els ciutadans, per tal de mantenir les ràtios necessàries per Ha. que permetin realitzar el manteniment suficient dels serveis encomanats. Es permet la contractació de personal (majoritàriament tècnic) sense procés selectiu conegut, ni tenint en compte els criteris de publicitat, mèrit i capacitat per accedir a un lloc de treball públic. Es vulnera l’acord signat l’any 2007 de Promoció de l’Ocupació a Parcs i Jardins, impedint l’accés a la jubilació parcial a persones que compleixen els requisits per fer-ho i nega el dret a treballar als integrants de la borsa de peons de l'Institut.
• Reclamem que es fomenti la participació de les organitzacions veïnals en el control de la gestió del patrimoni verd de la ciutat, reconeixent el seu dret a formar part del Consell d’Administració de Parcs i Jardins.
• Demanem que es faci una auditoria de l’estat actual dels treballs externalitzats, pel que fa al cost i la qualitat de servei prestada.
• Exigim una política d’ocupació de l’espai públic més sostenible, que eviti les grans inversions per la seva “posta a punt” o plans integrals i aposti per dotar-lo de manera justa de mitjans humans i materials propis, prioritzant l’ús de la ciutadania de Barcelona, i ens manifestem en contra de la mercantilització d’espais com el Parc Güell, a través del cobrament d’entrades o de les facilitats amb les que l’empresa privada ocupa espais públics, com la plaça Catalunya aquest Nadal amb la pista de patinatge. Mentre que la ocupació ciutadana de la Plaça pel moviment 15- M es va criminalitzar, l’autorització municipal pel seu ús nadalenc ha estat aprovada en temps rècord.

La política de reducció de plantilla i la creixent externalització de serveis mitjançant contractes a companyies privades, s’emmarquen en les polítiques de retallades que utilitzen d’excusa la crisi actual, sense entendre ni explicar a la ciutadania que la privatització implica pagar dues vegades, finançant el servei prestat per algú sovint mal pagat i en precari, i el guany empresarial d’intermediaris privilegiats. D’altra banda, es fomenta una elit polític-administrativa només dedicada a ordenar i parar la mà.

Es per tot això que els sota signants demanem el retorn al model de gestió directa amb personal propi que permeti dur a terme els treballs encomanats pels estatuts de l’Institut i que la ciutat mereix.

Pel manteniment sostenible de la jardineria pública, No a la privatització de Parcs i Jardins de Barcelona.

Barcelona, desembre 2011

- Comitè d'Empresa de l’I.M. de Parcs i Jardins de Barcelona
- Seccions Sindicals de CCOO, CGT, UGT, USOC
- Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)

- AV La Satalia. AV Clot-Camp de l'Arpa. AV Prosperitat. AV Turó de la Peira. AV Clot-Camp de l'Arpa. AV del barri Gòtic. AV Urbanització Vallhonesta - Font del Gos. AV Centre Social de Sants. CCOO del Barcelonès. CUP-Barcelona. Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Trobada Alternativa 9barris. Co.bas. Liga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples). Secció de CGT Ajuntament Santa Coloma. XIS (Xarxa d'Intercanvi de Sants). Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC). Associació Cultural el Raval "El Lokal". Federació d'Ensenyament de Catalunya de CGT. Lluita Internacionalista. Associació Entrepobles. O.T.Z.A. (Organització de Treballadors Zurich Assegurances). Assemblea comarcal del Barcelonès d'Endavant (OSAN). Secció sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona. Ecologistes en Acció de Barcelona. Ateneu Rosa de Foc. Secció Sindical de CGT a les Entitats Metropolitanes (AMB). Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi del 15-M. Les Refardes. Llavors de varietats locals de producció ecològica i fetes al país. Cordada, associació excursionista i ecologista. Amics arbres · Arbres amics.

Les entitats, grups i col·lectius que es vulguin adherir a aquest manifest poden enviar la adhesió a : favb@favb.cat

· "Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat", a Favb ·
· Recollida d'adhesions: "Manifest en defensa del patrimoni verd", al Facebook ·