Aquest és un post sobre la humilitat i la prepotència. Particularment, sobre la prepotència.

Tinc la teoria que bona part de la crisi actual es deu a que el més cutre es creu el rei del mambo. La mala educació és una forma de violència intangible que tots ens veiem forçats a aguantar. Però les coses que en el terreny personal et tires a l'esquena -un idiota més o menys a la teva vida no canvia res- no em semblen tan tolerables quan m'amenacen la feina o quan gent que no sap fer la "o" amb un canutu se les donen de gurús en el meu propi terreny. Perdona, bufona, però no.

Fa uns mesos que col·laboro a una revista setmanal. De tafaneries, per més pistes. És de les més llegides del país (ta mare la compra segur, tirada de més de 345.000 exemplars segons el darrer OJD, que es diu aviat), i malgrat això amb un grau de seriositat i rigor molt més alts del que el tema fa pressuposar. Ahir em van enviar a cobrir la inauguració d'una exposició sobre un conegut cuiner perquè hi assistien els actors d'una sèrie relacionada amb la cuina sobre la que la revista en parla sovint.

Tot bé, fins aquí.

Un acte com tants n'he cobert des de fa vint anys. Arribes, parles amb el de premsa, agafes el dossier, veus l'exposició, fas quatre preguntes als implicats, t'assegures que el fotògraf/a o càmera tingui les imatges que li calen, i "pa casa". Com a molt, si després t'ofereixen una copeta, potser t'hi quedes, però si l'acte és el vespre, està caient aiguaneu, i has d'entregar el text de cara al número que tanca l'endemà, el que menys ganes tens en aquest món és de fer el paripé.

El problema comença quan l'organització dels actes es confia a especialistes en paripés.

Més enllà de la pregunta de per què la imatge d'un esdeveniment pagat amb diner públic es confia al sector privat -entenc que si alguna cosa justament no han retallat mai els governs de CIU són els experts en protocol i autobombo- em qüestiono què feien allà realment els responsables del grup de comunicació que anomenarem XXX. Sí, uns dels que tallen el bacallà en la comunicació gastronòmica del país, dels que són jutge i part de moltes de les notícies sobre el tema que corren a la xarxa. De la mena que tan aviat fan la crítica d'un restaurant, com en porten la comunicació, com li munten un congrés a mida. Vaja, d'aquells que més "serveis integrals"no podrien arribar oferir, tret que també n'incloguessin de sexuals.

En arribar a l'esdeveniment, després de buscar una estona la persona que ens hi havia convocat -de premsa de la cadena de televisió on s'emet la sèrie- els responsables del recinte ens han comentat a la fotògrafa i a mi que provéssim a parlar amb la gent de XXX, que conduien el photocall en una sala apart. Un photocall, per si algú no ho sap, és la típica sessió de fotos que es fa als actes públics on les cares conegudes es deixen retratar pels mitjans assistents. L'espai natural on treballem els paparazzis en quilombos d'aquest estil.

Ens acostem a la porta -perquè la cosa estava delimitada per un cordó de vellut, talment discoteca d'extrarradi- i després d'identificar-nos, les dues noies que la guarden ens diuen que elles no en saben res de premsa i que no hi podem entrar. Els demano un dossier de premsa, si el tenen. Finalment, una d'elles, de mala gana, va a buscar a la seva cap -una Gran Patum del grup comunicatiu en qüestió, mirada concentrada de menyspreu, desinterès i supèrbia-, li torno a explicar la situació educadament, i em diu que no en sap res. I que no, no té dossier de premsa, i que si volem, que agafem quatre fulletons de l'exposició. I vaja, un cop més no entrem.

Retrocedim altre cop cap al vestíbul exterior. Els responsables del recinte ens diuen que, de fet, el dossier de premsa sí que existeix i envien algú a buscar-me'n un. Una companya d'un altre mitjà sent que el que ens està passant i amablement ens informa d'on són els actors, d'on és el cuiner, i d'on creu que aniran uns i altres (cal dir, arribats a aquest punt, que el periodisme pot ser per moltes raons una feina putíssima, però que la solidaritat entre companys, inclús entre companys de mitjans rivals, és un dels aspectes que em fan estimar la professió bojament).

Passen cinc minuts i en vista que els actors s'estan congregant al suposat photocall, torno a insistir en que ens deixin entrar, ni que sigui a fer una ullada, porfavorsiusplauserébuenaseñu. Perquè si no hi ha fotos, no servirà de res que haguem vingut a cobrir l'acte. Les de la porta tornen a cridar a la Patum, que amb cara d'exasperada ens diu "Què voleu?" (atenció a la tria del llenguatge: en cap moment "què necessiteu?" o "com us puc ajudar?", i ni pensaments de demanar-nos una tarja: es veu que ella ja coneix a tots els periodistes que cal conèixer en aquest món). Finalment, ens fa que entrem amb gest de perdonar-nos la vida i se'n va. Estem una estona al photocall -que no era més que un bar pels convidats. La primera norma per fer servir un terme en anglès hauria de ser saber-ne el significat-, voltem, saludem als quatre coneguts que sempre et trobes, prenc nota dels assistents i tornem a enfilar cap a la porta. La Patum m'intercepta un cop més i amb tonet de premura ens deixa caure un "entreu o sortiu o què feu?". La ignoro, segueixo treballant, surto de la seva sala i finalment cobreixo l'acte, que és el que he vingut a fer. El cuiner ensenya l'exposició als actors i demostra un cop més que a banda de crack gastronòmic també ho és mediàtic. Fem les fotos, i cap a casa.

Sempre explico que, a banda de fer de periodista, en aquesta vida m'ha tocat fer de cap de premsa i estar a l'altre costat de la barrera, durant molts anys. Considero que ni al blogger més arrastrao -i recordem que jo no hi anava de blocaire, a l'expo, era allà per un mitjà establert i potent- se l'ha de tractar mai amb altra cosa que no sigui el màxim respecte. Entenc que possiblement, la d'ahir era una festa pensada més per restauradors i amics del cuiner homenatjat que per a periodistes, però si aquests apareixen, tractar-los malament no treu cap a res, com no sigui a que algú es pugui creure important. Però una exposició no és una reunió dels Bilderberg, ni les vacances d'Angelina Jolie i Brad Pitt a la Polinèsia, ni un intercanvi d'espies al Berlin ocupat, ni l'entrada subreptícia a l'edifici Watergate. No, és només un acte social que al final ha de servir per promocionar la cuina d'aquí. Tractar els mitjans com si fessin nosa és, es miri com es miri, una manca absoluta de professionalitat, per molt que regalis una cervesa de disseny a la sortida.

Espai encantador, tant per l'antic molí del segle XIX que acull el restaurant com per la preciosa terrassa. A la carta hi trobareu plats interessants com el carpaccio de tonyina amb vieira saltada i confitura de tàpera, pasta d'alvocat, el filet de rèmol o, de postres, la lassanya de poma. La carta es renova bastant sovint. Servei atent. Disposen d'un menú degustació interessant.

Hi trobareu delicioses, grosses i econòmiques pizzes que el tirolès Tomassini s'encarrega de fer al forn de llenya del restauran, com la mexicana (coenta), la vegetariana o la napolitana (d'anxoves). En podeu comanar d'un i dos gusts. A més, a la pissarra hi trobareu escrites altres especialitats basades en la cuina italiana.

Sens dubte l'especialitat de la casa són les croquetes (espinacs i gambes, stroganov, etc.) i els tartars (d'anxoves i parmesà, de dos salmons). També hi fan delícies com l'esqueixada de bacallà confitat, el dau de bou kobe i els ous romputs. De darreries hi ha croquetes de crema i ametlla flamejades amb Cointreau i pa amb xocolata, oli i sal.

Hi trobareu diferents opcions, des d'entrepans i amanides (la de la casa duu pollastre, pinyons, mostassa, xampinyons i crostons de pa) a plats de carn i antipasta (humus amb pa de pita o variat de verdures planxa amb embotits i formatge). De postres, panacota amb fruites vermelles i dolç de llet amb coco. També hi fan cóctels perfectes per a després de sopar.

És un dels establiments més antics de Palma i el més conegut arreu de l'illa. Va ser creat l'any 1700. Hi podeu prendre cafè, infusions, sucs i xocolata, acompanyats d'ensaïmades, coques de patata, cremadillos, gelats (albercoc, llet merengada, vainilla, etc.) i molt més, que ells mateixos s'encarreguen de fer. Servei molt atent i productes de qualitat.

La carn torrada és una de les seves especialitats, com les puntetes de brinça, la tagliatta de bou, la mitjana o el rostit de tira. Tot i això, hi ha altres plats ben interessats com el pop al forn, l'amanida de pernil de jabugo i gambes o els ravioloni de brossat i tòfona. Local agradable i servei atent. Els migdies feiners hi trobareu un menú de plats de temporada ben interessant.

Restaurant familiar especialitzat en l'arròs. N'hi ha de tots els tipus: de llamàntol, perelada, a banda, de verdures, negre, etc. Ara bé, també cal parlar de la seva caldereta de marisc, la parrillada de peix, les croquetes de rap i gambes, el gall frit amb ceba o el suquet de peix. Local agradable i ampli. Per al bon temps obren la terrassa per gaudir de la fresca.

Ja feia molt que no treia la gata, oi? No m'he pogut estar de fer un LOLcat amb la seva reacció de la caixa de taronges de mostra que em va enviar Naranjamanía, via promo de Bloguzz.

Com es tracta d'opinar, opino: Les taronges, molt bones (no debades havien estat collides a Xàtiva el dia abans). El servei de l'empresa, prou correcte (tot i que tenen un mòbil com a número d'atenció al client, que no mola, vaig trucar per concretar l'hora i em van tornar la trucada quan el van esbrinar. Les taronges anaven molt ben embalades i portaven un full indicant com conservar-les bé.). El preu de la caixa de 10 Kg? Raonable, 24,50€, tot i que jo no me les prenc de 10 en 10kg  mai. Ara, els encarregaria una caixa? No, però és que tinc una relació conflictiva amb les empreses de repartiment. El concepte "truquin abans de passar" no els agrada, el repartidor se'm va ficar a casa, i a mi tampoc no em satisfà estar pendent de sí han de venir. N'encarregaria si algú s'ho partís o per alguna raó especial. Ara, com a qualitat, tal i com testimonia aquí la Christie, donem el segell d'aprovació: boníssimes.

Ara feia molt de temps que no actualitzava el bloc i he pensat que aquesta era una molt bona ocasió per fer-ho.

Un grup de gastroblocaires molt coneguts i estimats per tots han tingut la iniciativa de fer una jornada de suport al Gran Recapte que el Banc d'aliments organitza demà i dissabte a tot Catalunya.
Es tracta de publicar receptes senzilles i econòmiques amb aliments de llarga durada: arròs, llegums, pasta seca, llaunes de tomàquet...

La recepta que penjo avui no té cap secret i potser no és la més fotogènica però és un plat complet deliciós, molt fàcil de fer i molt nutritiu. Sempre m'han agradat les llenties amb arròs de tota la vida però com a l'Ivan no li fan gaire el pes, ho he disfressat una mica amb la carbassa i les espècies.

Espero que demà tots hi col·laboreu i així el Banc d'aliments pugui arribar a recollir els 800.000Kg d'aliments que necessiten.

Arròs amb llenties i carbassa (per 2 persones)

1 Ceba
1 tassa d'arròs bullit
1 tassa de llenties bullides
200gr de daus de carbassa
1 raig d'oli d'oliva
1 grapat de pipes de carbassa
Sal, pebre blanc i curri en pols (al gust)

Tallar la ceba a juliana i confitar-la amb l'oli d'oliva a foc suau fins que estigui un xic fosqueta. Afegir-hi la carbassa a daus i donar un parell de voltetes junt amb la ceba. Condimentar al gust amb la sal, el pebre blanc i el curri en pols.
Cobrir la carbassa amb aigua i fer xup-xup fins que siguin tendres.
Barrejar amb l'arròs i les llenties i coure-ho tot junt durant 5 minuts.
Rectificar de sal, emplatar, decorar amb les pipes de carbassa i servir.

Una versió diferent de les patates d'Olot (aqui), aquest cop les hem fetes farcides de rossinyols aprofitant que hi ha hagut una certa abundància durant l'estiu.

Ingredients (10-12 peces):

pel farcit de bolets:
200 g de rossinyols o vaquetes (Cantharellus cibarius)
1 ceba petita
vi blanc
sal i pebre negre

per les patates:
1 clara d'ou2 patates mitjanesoli i sal

Per fer el farcit de vaquetes començarem per netejar-les i tallar-les a bocins no gaire grossos. Pelem la ceba i la tallem el més fina possible.

En una paella, posem una mica d'oli i la ceba i una mica de sal. Deixem que es cogui i quan comenci a tornar-se transparent, hi aboquem el vi blanc. Deixem que el vi es redueixi ihi afegim els rossinyols (vaquetes). Quan estigui tot ben cuit, retirem del foc i deixem refredar-ho. Quan s'hagi refredar, ho pasem pel passapures i en fem una pasta (pel turmix, millor que no, perquè tampoc no volem una papilla).

Netegem i pelem les patates, i amb la mandolina en fem llesques ben primes.
En una paella amb força oli, anem posant-hi les llesquetes ben primes, cal que es coguin una mica però que no enrosseixin, només que perdin la rigidesa. Les anem passant a un plat amb paper absorbent. Salem.

Quan siguin totes passades, n'agafem una i hi posem al damunt una cullerada de pasta de bolets, sense que arribi a les vores, llavors, la tapem amb una altra llesca i passem la patata d'Olot per clara lleugerament batuda, així queda segellada i no marxarà el farcit. La posem en oli calent i deixem que enrosseixi. Repetim amb totes les llesquetes fins acabar-les o acabar la pasta.

La Rioja és una terra prou coneguda per la seva producció vitivinícola i sempre que en tinc l'oportunitat intento arribar-m'hi. D'aquesta manera, un aprofita per visitar alguna que altra bodega interessant i conèixer les darreres  tendències en tècniques vitivinícoles.

El Mesón de Briones és un bon lloc per passar-hi la nit - es tracta d'un allotjament rural i molt familiar. Des de Briones podem visitar la zona de la Rioja Alavesa i la població de Haro - situada a molt pocs kilòmetres. Briones també disposa del Museu del Vi, de la bodega Dinastia Vivanco. Val la pena per aquells que vulguin endinsar-se a conèixer la zona i la elaboració del vi.
casa rural, el Meson de Briones... tot ben gelat!
només de veure-ho ja em torna a agafar fred...De les tantes bodegues visitades us recomano fermament 2!! Així com, també, no deixeu passar l'oportunitat de tastar els seus vins:

• Remelluri: una bodega arquitectònicament sense pretesions, segurament no us correspondrà a la imatge que pugueu tenir dels nous cellers de la Rioja. Però se'ns dubte dins seu si pot trobar un dels millors vins de la Rioja (si tenim en compte el seu preu). La visita sovint es realitzada pel personal de producció de la mateixa bodega i això fa que la visita encara doni molt més fruit.

sala de barriques de Remelluri



entre les vinyes de Remelluri i amb la caixa de vi sota el braç

• Roda: aquest bodega, molt més sofisticada que l'anterior, representa un pal de paller dins la Rioja. Val molt la pena la seva visita i encara molt més tenir l'oportunitat de tastar el seu vi estrella, Cirsion. Pel que a mi respecte, el millor vi negre que mai he degustat. Increïble!!!

sala de barriques de RodaEs clar que si vas a la Rioja, no pots passar per alt la visita a les bodegues Marques de Riscal i l'obra de l'arquitecte Frank Gehry. L'opinió d'aquesta monstruositat prefereixo reservar-me-la. La visita a Marques de Riscal us ajudarà a entendre les particularitats de la Rioja i els seus inicis vitivinícoles.

la catedral dels vins de la Rioja... Bodega del Marqués de Riscal

Entre tanta bodega, per la nit, sempre podem fer una escapada a la capital, Logroño, per menjar unes bones tapes als carrers Laurel i San Juan. Imperdonable no arribar-s'hi i gaudir de l'ambient que s'hi respira.

Una amanida molt complerta i refrescant, la recepta ens la vàren ensenyar en un curs de cuina.

Ingredients (2 persones):
1 endívia neta
1 poma grosa no farinosa, tallada a daus i regada amb suc de llimona
125 g de pinya natural, tallada a trossos
2 talls de pernil salat tallats fins
40 g d'avellanes torrades pelades
2 tomàquets madurs
1 llimona, el suc (per la poma)

salsa vinagreta de llimona:
6 cullerades soperes d'oli
3 cullerades soperes de suc de llimona
1 cullerada de mostassa
sal i pebre

Per la salsa: Barrejarem tots els ingredients i reservarem (aquesta salsa ens serveix també per amanides de salsa, d'arròs, patates i peixos i carns fredes)

Tallem la endívia en juliana. Pasem el pernil per una paella, sense oli, fins que sigui una mica cruixent.

Un un bol rodó, barrejem les pomes tallades, els tomàquets també tallats, l'endívia, la pinya i les avellanes. Hi afegim els talls de pernil i amanim amb una part de la salsa.

Servim la resta de la salsa a part.

Aquesta recepta d'escabetx varem decidir fer-la després de llegir-ne una de semblant en un blog, on deia que, per fer-la, s'havia inspirat en una recepta del Carvalho, el conegut detectiu galaico-català inventat pel Vazquez Montalban; immediatament ens vam enrecordar d'haver llegit aquell llibre... no ens enrecordàvem del títol, però recordàvem la història de la truita escabetxada, (una dels testimonis que interrogava el detectiu li servia per dinar)..
Així que ens vam posar deseguida a fer la nostra pròpia versió, afegint-nos a l'homenatge al detectiu Carvalho....

Ingredients (2 persones):

per la truita:
2 patates mitjanes
2 ous
sal
llet

per l'escabetx:
1/2 got de vinagre
1/2 got de vi blanc
2 o 3 alls
1 ceba petita
1 fulla de llorer
1 cullerada de cafè rasa de ginebrons
pebre negre en gra
pebre vermell dolç
orenga al gust
farigola al gust

Fem la truita de patates com de costum...pelarem i tallarem les patates. Les posarem amb una paella amb oli i deixarem que es coguin.

Mentrestant, batrem els ous sencers, els hi posarem una mica de sal i un raig de llet. Quan les patates siguin cuites, treiem una mica d'oli i aboquem l'ou a la paella.

Cal anar movent amb comte les patates perquè l'ou arribi a totes bandes, però sense trencar-les.
Quan l'ou comenci a quallar (sobretot la part inferir) vindrà l'operació més delicada: girar-la. Tapem la paella amb un plat fondo, i amb decisió, la girem , al plat ens quedarà al damunt la part més cuita de la truita, abaix la part més crua. Deixem relliscar des del plat la truita de nou a la paella i la tornem al foc. Deixem que es cogui del tot. Si cal, repetim l'operació de girar la truita.

Quan la truita sigui cuita al gust, la treiem del foc i la deixem refredar. Quan sigui freda, la tallem a daus.

Ara, en la mateixa paella, preparem l'escabetx: aboquem l'oli que ha sobrat de coure la truita, hi afegim una ceba tallada fina, els alls pelats, el llorer i les herbes , els ginebrons i el pebre negre. Quan la ceba sigui cuita, hi aboquem el pebre vermell dolç i , immediatament, el vinagre i el vi. Deixem que cogui uns minuts i es reduexi.

Posem els daus de truita en una cassola de terrissa, i hi aboquem ben calent l'escabetx. Deixem refredar unes hores, i millor si és d'un dia per l'altre. No treiem cap de les herbes.

Aquesta recepta la vàrem veure per primer cop per la televisió, en un programa que feien a mitja tarda al canal 33 i del que, la veritat, ni recordem el nom: hi sortia un xef (Paul Merret), una mica estressant de veure, explicava l'origen de determinats aliments i feia alguna recepta. Aquesta d'aqui va dir que era típica de Zanzíbar, on ell havia viscut. De seguida varem decidir que calia provar-la, i la veritat és que va tenir un èxit immediat!
(nota pels qui no els hi agrada el coco: la llet de coco no s'assembla per res al coco de pastisseria o als caramels de coco, o sigui que no cal tenir por, segur que agrada!)

Ingredients (4 persones):
1 pollastre d'1.900 g aprox. tallat a octaus
2 tomàquets vermells
2 cebes mitjanes
2 o 3 alls
2 pebrots verds picants, de venda en botigues exòtiques (no n'hi em posat)
2 llimes (el suc)
1/2 cullerada de cafè de cúrcuma
1/2 cullerada de cafè de coriandre
1/2 cullerada de cafè de comí
1/2 cullerada de cafè de cardamom
1 llauna de llet de coco per cuinar
alfàbrega

per acompanyar: arròs basmati cuit
(també hi podem posar patates)


En una cassola, rostim el pollastre ja salat fins que tingui un color daurat. El retirem i el reservem. En el mateix oli, hi tirem la ceba tallada petita i els alls també tallats petits. Deixem que es coguin a foc mig.

Quan la ceba comenci a agafar color, hi afegim els tomàquets ratllats i les espècies. Salem i deixem que cogui un parell de minuts. Si tenim els pebrots picants, els afegim; també hi podríem afegir un bitxo, si ens agrada el picant. Immediatament, hi afegim el suc de les llimes. Si decidim afegir-hi les patates (que no estan a la recepta original!), les posaríem ara, pelades i tallades a làmines no gaire gruixudes.

Ara, al cap d'un parell de minuts d'afegir la llima, afegirem la llet de coco.Cal anar amb comte, perquè la llet de coco, a vegades, es talla. Per evitar que es talli, millor afegir-la a poc a poc. Un truc que funciona, es afegir una mica del suc de la cocció a la llauna, per igualar una mica la temperatura.

Quan la salsa comenci a bullir de nou, hi afegim el pollastre de nou i deixem que cogui a foc mig durant uns 20 minuts més o fins que sigui cuit al gust. Uns minuts abans de finalitzar la cocció, hi afegim l'alfàbrega tallada ben petita. Rectifiquem de sal i deixem coure uns 5 minuts més.

Servim calent amb l'arròs basmati (si no li hem posat patates , es clar).

Un clàssic de l'estiu, un plat complet que poden tenir fred a la nevera, preparat el dia anterior i llest per consumir quan arribem a casa.

Ingredients (2 persones):
200 g de bacallà esqueixat sec
2 patates grosses
2 tomàquets madurs
1/2 ceba
2 ous
1 pebrot vermell
2 pebrots verds
olives arbequines
julivert
orenga
pebre negre
oli i vinagre

Començarem per posar en remull el bacallà. Si el comprem ja esqueixat només caldrà que el posem en aigua un parell d'hores abans.

Bullirem els ous, posant-los en un pot amb aigua freda i un raig de vinagre. Quan hagin bullit uns quants minuts els treiem del foc. Deixem que es refredin, els pelem i en separem la clara del rovell.

Pelem les patates i les tallem a daus. Posem una olla grossa al foc amb aigua i sal, quan arrenqui el bull, hi tirem les patates. Quan siguin cuites, les retirem, les reservem al escorridor fins al moment de fer-les servir.

Tallem els pebrots i el tomàquets a rodanxes petites. O a daus, si ens agraden més.

Tallem la ceba tallada ben fina, hi afegim les clares també tallades ben fines i reservem.

Barregem les patates amb els pebrots i els tomàquets, hi afegim la ceba i la clara i les olives arbequines. Hi afegim el bacallà esqueixat i ho amanim amb pebre negre.

A part, en un morter, piquem orenga, sal, julivert i els rovells d'ous. Quan sigui una pasta, hi afegim una mica de vinagre al gust i oli per deixatar-la. Afegim pel damunt de l'amanida.
Es posa a la nevera i es serveix fresc.

Vaig portar aquest pastís a una calçotada, i en van quedar poc més que les engrunes. Pel meu gust, va quedar massa carregat, amb tanta estrella de nata i trufa, però és que havia d'estrenar com fos el Decomax i, clar, em vaig embolicar a fer estrelles i estrelletes... ja ho sabeu, com la canalla quan té una joguina nova ;-)
El pastís és un bescuit ràpid del llibre bàsic de Thermomix (trobareu la recepta i el procés aquí). 
Decoració:
Mig litre de nata per muntar
Cacau en pols
Sucre llustre
Cors de sucre
Cagarrets de xocolata
Després d'haver cuit el bescuit i deixar-lo refredar, l'obrim pel mig i el farcim amb la melmelada que ens vingui de gust. Mentre es refreda el pastís podeu aprofitar per anar muntant la nata, el mig litre sencer; quan estigui ben muntada hi afegiu el sucre lentament, mirant que no perdi la cremositat. Un cop l'haguem incorporat tot, separem la la nata en dues meitats: una la reservem i a l'altra hi afegim el cacau en pols, també a poc a poc i batent contínuament, que no quedin grumolls.
Folrem tot el pastís amb la trufa i hi posem cagarrets de xocolata pels voltants. No sé si algú té la tècnica perquè quedin més enganxats, però jo no l'he trobat... si em voleu ajudar amb els comentaris... :-)
Ara carreguem el Decomax o la mànega pastissera amb la nata (blanca) i fem la primera passada d'estrelles: una sí, una no. Quan haguem fet tota la volta, carreguem amb la trufa i fem la segona passada, omplint els buits que han quedat. Ara només queda acabar de decorar amb els cors de sucre i cap a la taula.

Si ho voleu decorar amb xocolata més potent, podeu canviar la crema de trufa per ganache. Jo ho faria :-)

La rajada o escrita és un peix cartilaginós, sense espines, potser no gaire consumit, però molt bo i molt gustós. Nosaltres normalment la cuinem amb patates (aquí), però aquest cop, varem decidir cuinar-la amb un romesco.

Ingredients (2 persones):
1 rajada d'1 kg aprox.
1 ceba mitjana
2 o 3 tomàquet madurs
2 nyores
1 llesca petita de pa
6 o 7 ametlles torrades
5 o 6 alls (al gust)
sal i pebre negre

Començarem per posar oli en una cassola i fregir-hi la llesca de pa, quan sigui torradeta, la traurem i la reservarem.

Posarem les nyores a remullar en aigua tèbia.

En el mateix oli on hem fregit el pa, fregirem la ceba tallada ben petita i un parell o 3 de grans d'all també tallats petits. Quan la ceba sigui ben cuita, hi afegirem els tomàquets ratllats. Deixarem que es concentri bé el sofregit.

A part, picarem en el morter un parell de grans d'all més, la torrada i les ametlles amb una mica de sal. Quan estigui ben picat tot, hi afegim la carn de les nyores, sense pell ni llavors. Seguim picant perquè ens quedi tot ben fi i lligat.

Afegirem la picada al sofregit i al cap d'un parell de minuts, la rajada prèviament salada i empebrada al gust. Deixarem que cogui una mica i si cal, girem la rajada amb molta cura. (La rajada es cou ràpidament, per això la hem afegit tan tard). Si la salsa està molt espessa, hi podem afegir una mica d'aigua o un brou suau de verdures. Rectifiquem de sal.

En el nostre cas, aquell dia, la picada no ens va quedar gaire fina, per aquest motiu, quan ja quasi bé estava cuita la rajada, la vàrem treure de la cassola i la vam reservar. Llavors, vam agafar tota la salsa i la vam passar pel turmix. Un cop amb la salsa ben fina, vàrem tornar-la abocar-la a la cassola, hi vàrem afegir de nou la rajada i li vam donar dos minuts més de cocció.

Una recepta molt adient per a l'estiu i la forta calor: un gelat! Hem tret la recepta a base de combinar dues d'un blog italià fantàstic (aquí). Les proporcions són aproximades, perquè es tractava d'aprofitar 3 iogurts tipus grec que teníem a la nevera, a més, les quantitats de sucre sempre és millor adaptar-les als propis gustos i augmentar-les o disminuir-les a conveniència.

Ingredients (4-5 persones):
3 iogurts tipus grec
2 préssecs blancs (tipus mel-i-cotó)
2 cullerades grosses de sucre
1 cullerada grossa de sucre moreno
1 culleradeta escassa de cafè amb flors d'espígol

Traieu la pell i talleu els préssecs, posseu-los en una olla petita amb el sucre moreno i l'espígol. Deixar coure a foc baix fins que es desfaci el préssec i tingui la consistència quasi de melmelada.
Deixar refredar.

Barrejar en un bol que pugui anar al congelador (o a la geladora , si en teniu) el iogurt amb el sucre. Controleu la dolçor i afegiu-hi més sucre si voleu.

Afegiu la salsa de préssecs al bol i barregeu-ho, però no gaire! cal que ens quedin vetes de dos colors: blanc i taronja. Poseu-ho al congelador. Cal anar traient-lo cada poques hores per barrejar-ho i trencar els cristalls de gel, però tampoc gaire, perquè no es perdin les vetes de colors.

Treure el bol uns 10 o 15 minuts abans de consumir el gelat. Formar unes boles amb la cullera de gelat. Servir en copes. Es pot adornar amb més flors d'espígol, però comte! si no predominarà massa i "matarà" el gust del préssec.

Una de les ofertes turístiques més interessants de Catalunya és la Vall de Boí. El senderisme pirineic i la important petjada romànica és el que ens ofereix aquesta zona. Per tal d'agafar-nos-ho amb calma ens calen uns 4 dies. No obstant, amb un cap de setmana, podem gaudir perfectament d'aquelles punts de major interès. En el nostre cas varen ser dos dies (això si! superintensos): el primer dedicat a seguir les esglèsies romàniques de la vall i el segon a moure un xic les cames.

Tant bon punt varem deixar les maletes al petit hotelet, va començar la nostra visita per les diferents esglésies. Us recomano anar amb la ruta ben estudiada i veure abans els horaris de les visites guiades. No hi ha massa distància entre les diferents esglésies, però rentabilitzareu el temps. Per a saber-ne més en quan a horaris, consulteu: el centre romànic. Nosaltres vam visitar les 9 esglésies que conformen el conjunt del romànic: Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, La Nativitat de Durro, Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i Assumpció de Coll. Dues d'elles amb la visita guiada.    


cementiri de sant Joan de Boí sant Joan de Boí Sant Joan de Boí és l'església que conserva més elements arquitectònics originaris del S.XI. Val molt la pena la seva visita per les pintures que es conserven en el seu interior - tot i no ser les originals, les quals trobarem al MNAC-.

santa Maria de Taüll
Es creu que va ser a partir de l'església de Santa Maria de Taüll que es va donar peu al assentament del poble, entorn el SXII. Al igual que la majoria d'esglésies, no veurem cap original del romànic en el seu interior. Però si que podrem veure una reproducció de l'absis central i un conjunt que representa l'Epifania.

Fa ben poc TV3 en un programa especial va parlar dels saquejos que es produïren a la vall i els continuats robatoris de peces, pintures i murals romànics. Us recomano 100% el programa per fer-vos una idea del que ha patit la gent de la vall de Boí.



sant Climent de Taüll

 L'església de Sant climent va ser construïda sobre un temple del S.XI. Segurament, és la que representa millor la petjada del romànic a la vall de Boí.

El pantocrator ha estat la imatge més utilitzada del romànic català. Actualment, a l'interior de l'església veurem una reproducció. L'original cal anar-lo a veure al MNAC de Barcelona.





imatge de la reproducció del pantocrator de Sant Climent de Taüll sant Quirc de Durro


No us perdeu la excursió fins a l'església de Sant Quirc de Durro. Aquesta té un paisatge privilegiat des de la muntanya de Durro!

Aquesta data del S.XII i rep aportacions del barroc en la seva estructura. Nosaltres no hi varem poder accedir pel tard que varem arribar-hi. Ens quedarà com a pendent per tornar a la vall de Boí.





els Encantats i el llac de sant Maurici
El parc nacional d'Aigüestortes ofereix un paisatge únic per a gaudir-lo en família. Aquest ens ofereix varies possibilitats per fer senderisme i practicar-hi diferents esports.

Cal almenys abans de marxar de la vall arribar-se fins l'estany de sant Maurici i els Encantats. La excursió val la pena i no té una durada molt llarga - per tots els públics -. 


Un llibre per acompanyar aquesta escapa... "el llegat de la vall" de Jordi Badia i Luisjo Gómez.