Estem en un país de xafarderies. Tot hom es veu en cor d'opinar, dir i comentar la vida privada de la resta de la gent.
La vida privada, és, ha de ser, això, privada. Qui en pot parlar?, sense cap dubte els i les "titulars".
Però és clar, la versió pot diferir molt segons qui l'explica. La part A o B, això si no és un joc a "tres bandes"!.
Quan em pregunten, jo dono la meva, és clar i evident, ningú està més autoritzat que la persona que ho viu i no pot ser criticable explicar la teva história, per algo és teva. Després cada ún pot fer la versió que vulgui i d'aqui al final de les explicacions, el que has explicat ha crescut o decaigut segons els interessos del que ho "sub explica".
De versió n'hi ha una, la certa, la documentada i viscuda, però és evident que amb d'altres interessos per el mig, cada ún creu qui li dona la gana.
I tot això ho vaig rumiar divendres al vespre mentre intentaba trobar algo per veure a la tele que no fos "coti coti", a les 11 era al llit, ja veus.
Com tant bé diu Alejandro Sanz, "no es lo mismo"...

Divendres al matí, que no treballava, vaig anar a fer una gestió a la Comissaria de Mataró.
En Martí marxa una setmana d'intercanvi musical amb l'institut a Alemania i em diuen que li cal un paper de permís per sortir del país al ser menor.
Lo primer que em va sorpendre és que has de pujar unes 20 escales per accedir, ni rampa ni punyetes, per sort no portava en Dídac. (Per cert, vaig haver d'accedir per l'escala on posa "Extrangeria"... deu ser per lo de Catalans?).
Un cop a dins un agent em pregunta, sempre en castellà, què vull, un cop explicat m'adreça a la cua on un grapat d'inmigrans esperen per recollir la seva tarja de residència.
Després de mitja hora em va tocar entrar, el senyor que em va atendre, molt amable això sí, no entén el català i em dona dos fulls per omplir amb les meves dades i les del nen, (noi, que si no s'enfada).
Em fa tornar a sortir mentre els omplo i el full també és en castellà, no sols això, tot el full és en masculí, res de en/na, no no, soc "hijo" dels meus pares... ja em diràs tu si als 48 anys he de posar el nom dels meus pares, ell ja és mort per cert!. Així que vaig posar unes "cuetes" a les "o", cosa que el va fer riure....
Un cop els vaig tinir plens vaig tornar a fer cua i és clar, no m'he em vaig poder estar de preguntar al mateix agent per quin motiu no teníen fulls de "llenguatge no sexista" i en català.
Crec que encara riu, va i em contesta que abans, deu fer 50 anys, només els pares anaven a fer aquestes gestions, les mares no podien signar aquests papers, però que jo no em preocupés, que ara ja podia signar!.
brrrrrrrrrrrrr, vaig comptar fins a 10, li vaig dedicar un somriure i li vaig dir: bueno, d'aqui 50 anys torno i signo els documents del besnèt, a veure si ja son "normalitzats"...
Això sí, li vaig dir amb un somriure y en la llengua del "país d'aqui al costat", ves que no hagi de trucar el meu fill gran que em vingui a treure de comisaria.

Un any espectacular, son ja 15 mesos. I sí, és tan dimoniet com sembla.
Espereu, vaig a buscar un pitet... :)

Diumenge a la tarda vaig de concert i mira que costa que jo em mogui un diumenge a aquesta hora...
Però les bones causes tenen això. A més, canta la Gwuen Perry, entre d'altres, s'ho val.
Vinga, no sigueu així!

Concert benèfic per recaptar fons pel manteniment anual del pavelló de maternitat de l´Hospital de Goundi (Txad).
Detalls del concert.

Sovint he parlat del concepte "ser de missa", com és evident jo no en soc.Quan he rumiat sobre aquest tema he arribat a la conclusió que els que van a missa, sobre tot els que hi van molt, els reconforta. Les persones tenim moltes maneres de recuperar la calma, perduda sovint per camins inexplicables de la vida, sobre tot incomprensibles.Jo, quan vull recuperar la calma, marxo al passeig marítim. Miro el mar, oloro el seu perfum de sal, observo les ones....Reconec que torno a casa relaxada i amb un altre tarannà. També reconec que aquestes excursions les tinc que fer sola, sols així puc pensar i gaudir a la vegada.Per tant crec que els que van a missa sovint deuen sentir una mica el mateix que sento jo amb el meu passeig.Una altre cosa son els que hi van per ser perdonats, per les malifetes que fan, les mentides que expliquen i la hipocresia que fan servir...Aquests van a missa per tornar a començar l'endemà a fer coses dolentes, a veure com poden fotre el veí, l'amant o la ex.D'aquests en conec un bon grapat!Crec en les persones, encara hi crec, però la majoria, no son de missa.(Avui he començat el dia de manera deliciosa, amb aquesta bonica imatge de Jordi Gras, publicada a Diarimaresme.com)

Ja fa un xic més de tres mesos que vaig canviar de feina, amb els nervis d'una"novata", però amb la seguretat que era per bé, el meu bé.
La cosa és que m'ha passat volant, molt!, Tinc un munt de feina, com tenia abans, de trucades, de correus, de peticions... en això ha canviat poc la cosa. Si ho ha fet en les formes, en les gràcies, en la manera...
Tinc menys visites, aqui la gent ve per gestions més puntuals i el correu electrònic és el que mana.
He trobat paciència, he trobat amabilitat, petons i abraçades noves, d'altres ja conegudes, viatjo més per la Comarca, hem toca per formació per "un tubo", no per ignorant, aqui tot funciona d'una altre manera.
He de recordar més noms, més càrrecs, mes pobles, no és el mateix 1 executiva que 28...
NO oblido que serà un any molt dur, fins el maig de l'any que ve podem dir que estarem en campanya, però en això, no soc gens nova.
Total, estic feliç, de veritat, anyoro la meva companya de despatx, aixó sí, però sempre ens quedaràn els nostres dinars de "puesta a punto".
(Felicitats a totes les dones que sou treballadores, com jo)

Enganxo per aquest ciber espai, tard, com sempre, un "repte" llençat per J.M: Tibau de posar música dels anys 70. Deixo aquesta, Hotel California, canço que em porta uns records estupendos, lo bó del pas del temps és que et vas quedant amb lo millor de les persones, la memòria és selectiva.
El meu primer marit em va demanar de sortir amb aquesta i encara ho recordo!, tenia jo 16 anys...
Si la voleu subtitulada aneu aqui.

Avui he tingut una tarda diferent....
He tingut que anar a Malgrat de Mar per feina. Allà la Joana carregada amb el llibre, la música i contemplant aquest recorregut que tant m'agrada, amb tren, veient el mar...
A l'arribada m'esperava un jove encantador, afectuós i amable que ha estat el meu guia, reconec, amb certa vergonya que no conec la població.
Hem anat a veure el que m'havia dut allà i fins que hem arribat al lloc m'ha anat explicant què veiem, quins projectes estàn fent etc, tot aixó passejant.
Després, tant sí com no, que jo soc molt meva amb aquests temes.... m'ha dut a veure la Conxita, sense compliments, sense hora concertada ni punyetes!, ha trucat i hem entrat. Ella s'ha sorprés un munt de la meva visita i ha insistit que seiés una estona, que li agradava molt que després de tants anys l'hagués anat a veure! (Conxita Campoy és l'Alcaldessa de Malgrat de Mar) .
Hem parlat una estona, hem recordat i rigut, és una política d'aquelles d'abans, propera, simpàtica i afectuosa.
Després hem anat fins a la Seu del PSC de Malgrat, inaugurada fa un any. Allà he saludat la Caterina i un parell de c ompanys i després de veure la seu m'he despedit amb petons i petons.
He tornat a Mataró, i al meu despatx, amb un gust inmillorable a la boca, encara queda gent que fa política de proximitat, el meu guia, en Jordi, n'ha estat un bon exemple. Gràcies.
La tarda ha pasat poquet a poquet, de manera dolceta....

Als que no pensen com ells.
Aixó és el que ha fet, i fa, el diputat socialista David Pérez.
Ha fet perles com aquesta el cap de setmana, tot un personatge, sobre tot a l'hora de matxacar els que estem en contra, que malgrat la seva opinió, no som pocs!
És clar que ves a saber què han fet a la visita a les deveses i que després, a toc de pito, se sortiràn amb la seva i aqui seguiràn maltractant animals...
I si ens deixen votar a les bases?, aiiss no... no ens deixen!

1.- Pérez también ha explicado que en Cataluña está, en relación con los toros, el debate "animalista", por un lado, al igual que en toda España, pero también se plantea la prohibición de las corridas como "rechazo a lo que es español", en relación con un debate de identidad del pueblo catalán.

2.- Pérez reconoció que tras la ILP firmada por 180.000 personas se esconden intenciones en pos de la protección de los animales pero también otras con marcado carácter identitario «para intentar prohibir aquello que no es propio de Cataluña».

3.- David Pérez reveló que el PSC tratará de poner de acuerdo a taurinos y antitaurinos en Cataluña antes de la votación definitiva que podría celebrarse en mayo o junio. Si ese acuerdo no fuera posible, reiteró, «el PSC no optará por prohibir los toros en Cataluña».

4.- El parlamentario catalán (referint-se a David) también ha explicado que dentro de su partido hay tres tipos de pensamiento en relación a las corridas:

• Los que están a favor (la mitad más o menos)
• Los que están claramente en contra (una minoría)
• Los que están indecisos (más menos la mitad)

En cuanto a los antitaurinos, los socialistas catalanes han explicado que es cierto que existen dentro del PSC, "pero son un grupo reducido que no serán un problema para la decisión que hemos tomado".

Sovint mirem, però no hi veiem. Sovint sentim, però no escoltem.
De vegades, quan matino i prenc el meu primer café, malgrat ser dissabte i que no faci falta cap urgència en llevar-se, gaudeixo d'un silènci que la setmana no porta, de la calma de l'Avinguda, de la tranquilitat de llegir sense cap pressa i poc a poc els blocs que m'agraden, i rebo imatges del fill que és a Nova York i m'inspiren i emocionen, ara, que aqui sembla brotar la primavera, al final del recorregut per la xarxa, que els dissabtes poca gent escriu, acabo amb un llibre a les mans, veient Mataró als meus peus i desitjant gaudir l'instant.
Ho faig.

Imant (J.L. Bruguera)

Llavis molsuts, vermells, imants del bes.
Sensual guiatge per rutes d'amants.
La boca, ofrena de balma plaent
on fer-hi estada mentre levitem.
Després serà la veu tota murmurís
on clam ferotge proclamant l'amor
a tots els vents.
I novament els llavis pervindran
centre d'un univers que ens engoleix.
Llavis molsuts, vermells, imants del bes.

Com diria la meva amiga Encarna, "los mismos perros con distintos collares", és molt de refranys ella...
Les propostes de CíU, les mateixes que el PP, i és que no podem oblidar qui forma part d'aquests partits i les seves direccions. Empresaris i potentants que sols cerquen una cosa, treballadors i treballadores "més econòmics".
No oblidem que sols és pell d'ovella, el llop és ben amagadet.

Una troba coses com aquesta i s'ho passa de conya!
La música també acompanya!!

Doncs no.
Mai, de mai de mai! no m'he disfressat. Sempre ha estat una "festa" que trobo bastant absurda, apart, quan jo era joveneta, uuffff...., no hi havia aquesta febre tan forta com hi ha ara.
Cert que vaig vestir els nens quan "tocaba" i a l'escola així m'ho deien... en Carles, el meu fill gran, encara no m'ha perdonat aquesta foto!
En Martí si que gaudeix, dissabte vaig anar amb les "meves nenes" a veure la Rua de Mataró, crec que és la primera vegada que la veig tota i amb el fret que feia!, anava amb el seu grup de Batukada i li voliem donar ànims!, ni que estava ja animat je je. Eren una grapat de Gansters molt guapos!

Ara toca en Dídac, divendres el vaig recollir a la guarderia i feia aquesta fila...
Què voleu?, un dimoniet a la vida li dona certa... salsa!!

Potser hauria de dir 12 + 1 per els que tenen manies, però no crec en supersticions jo...
Avui, el meu company de pis, amic, abraçador i petonejador número 1, aquest "Hipiji", (hippie i pijet), el que ja és més alt que jo malgrat que li vaig prohibir, el que deixa la casa feta un "cristo" però sempre ho reconeix, el que diu que em cuidarà quan sigui velleta...
Avui fa 13 anys que després d'un tractament de fecundació, tres en realitat, molt durs i forts, va nèixer en Martí, va nèixer amb el que seria la meva quarta cesàrea, però estimar ens fa fer aquestes coses, i n'estic del tot encantada amb ell.
Amb lo clar que parla i expressa, amb lo directe que és, amb que no es deixa enrredar per falses promesses mai complertes...
El que m'espera amb espelmes i música quan arribo cansada i compatrtim uns instants de relax al sofà.
El negociador permanent... el que sap que cada vegada que escolto aquesta cançó de Maná, els meus ulls brillen més del normal.
Quina sort que tinc amb ell, fins i tot ara, que ja marca bigoti i passa llargues estones al telèfon amb jovenetes que l'empaiten!
Per molts anys "somriure" de la meva vida.

Si deixés de costat les pors.
Si decidis donar un pas més.
Si confiés en el fons d'aquests ulls tan negres.
Si no fos tan comlicat tot, ho jo ho fes més senzill.
Si tanqués els ulls i em deixés portar.
Si la teva força fos la meva.
Si reconegués que t'estimo.
Si fes cas dels i les que m'animen a seguir, a provar.
Potser llavors, obriria del tot les portes sense dubtes ni recances...
Potser, si no sentis tant quan m'abraces, seria tot més senzill.
Diu la cançó.... Tengo un amor....

Llegeixo, bastant sorpresa, ho admeto, que a Mataró s'han concedit dues llicències per obrir dos prostíbuls, Serem la ciutat amb la casa de putes més gran de Catalunya.
Com podeu notar per la ironia ho trobo del tot fastigós.
Estem farts i farts i farts de sentir parlar de l'explotació de dones de paisos del tercer món, i d'aquest que "supuestamente" és el primer. I ara, aqui, on "supuestamente" teim un govern d'esquerres que ha de lluitar contra tot això, doncs apa, com a bons capgrossos que som, la fotem més gran que ningú!, que per putes no sigui!.
Ja vaig parlar fa un temps sobre si prohibir, o no, la prostitució, però si us plau, que no em diguin que no "ho poden evitar", donar llicència, de vegades, els camins, poden ser recargolats i no facilitar aquestes coses.
A la Junquera tenen un problema ben real amb aquest tema, ara, aqui, ja han fet un crit ben gran, Putes! cap a Mataró que tenim llicències i permís!
Ara m'agradarà veure si algunes associacions es movilitzen com per altres coses.
Per fí em sortit al canal33!.
(Com és evident amb aquestes pobres dones, al meu entendre ho son, vindrà tot el que comporta i envolta aquest ambient, delincuència, drogues, mals tractes i explotació, diguin el què diguin)

Ahir al vespre, per fí!, vaig anar a veure la Maternitat d'Elna a la Sala Cabañes.
Lo primer que em va emocionar és un munt de persones que vaig "retrobar". Des de que no soc al "5è" pis les veig poquet i ahir vaig repartir petons i abraçades a "tuti pleni".
També em va emocionar trobar un grapadet d'amigues que m'esperaven, persones que em varen dir que anyoren arribar al "5è" i no veure'm, de veritat, va ser molt emotiu.
L'obra, com no podia ser d'una altre manera, magnífica, els pèls de punta, quan varen patir els exilats, quanta fam, fred, por, morts... i ara.. volen posar en Garzón a la pressó per investigar totes aquestes morts i assasinats, quin país...
Va ser un vespre molt emotiu, vaig veure plorar persones que tenia molt aprop, l'emoció i el silènci, i no podem oblidar una cosa important, l'obra la representa una sola actriu acompanyada d'un pianista, ho fa molt i molt bé.
Potser jo estava bastant cansada, ahir vaig tornar a cuidar el "chico serio", després d'un matí inténs de feina, però a mi, també em va costar i molt, mantenir les emocions a ratlla...
Al final vaig poder saludar l'Assumpta Montellà, autora del llibre i amiga, crec que estava tant emocionada com nosaltres. Crec que el seu llibre hauria de ser d'obligada lectura als Instituts.
Per fí, la meva amiga, podrà "descansar" i deixar els nervis aparcats.

L'he buscada sota el llit, on per cert he trobat una arrecada que havia perdut.
També l'he buscada per la cuina, i mira que és petita.
Entre la roba que voleiava en un aire gèlid i tampoc, no hi era.
Entre els ous i la botifarra, de dijous gras... res..
Entres els llibres que tinc a la vora del llit, les cremes i els taps d'orella...
A l'habitació d'en Martí, camp de mil batalles d'adolescent.
Fins i tot a la caseta del gos.
Però m'ha fugit. Fa dies que només tinc una cosa al cap i aquesta, no és la meva inspiració, no se pas on l'he deixada...
Potser ara, que ja he posat fil a l'agulla, puc pensar.
Segueixo esperant, com la imatge, la inspiració.
(quadre de Mila Hajjar, "Esperando la inspiración")

Amb el "chico serio".
Després d'un matí de feina, aquest dissabte em va "tocar", al migdía vaig recollir aquest "terratrèmol" de nen.
Un amor, per molt que m'esgota, és un amor, de simpàtic, divertit i dolentot!
A la tarda, 5 hores amunt i avall, amb visita a la besàvia que l'han operada, i amunt i avall per Mataró. Amb persecucions per part de les tietes a la Palça Santa Anna, i és que no para!.
Com podeu veure, al vespre, gaire bé a les 10, va quedar "rendit" al "poder relaxant" dels meus pits :).

Primero que todo,

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

(jo afegiria: M'agrada el teu somriure, i més, quan no hi ets, el recordo i em fa feliç)