Testimoni d'un temps
  Per Mateu Morro  i Marcé, historiador 
     La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.    Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional. [Continuar]

No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
  Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans
                   Per Lluís M. Xirinacs
  En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".  No hi estic gens d'acord. La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes. Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya. [Continuar]

Terra Mítica, parc temàtic preferit pels especuladors i polítics corruptes, lluny de destruir els seus mostres sota l’abundantíssima merda que ha fet, els manté en vida, pudents com un carnús, per a retornar-los, si convé, a la política activa. El rumor, un escoltellet que encén la sang de la gent honrada, escapolida i indefensa, diu que aquell Zaplana que afirmava sense rubor que estava en política per a fer-se ric, amic íntim –«amiguito del alma» en llenguatge coent d’un altre acabacases, també ninot indultat per la justícia espanyola (oxímoron!)–… amic íntim, deia, de Vicentico Sanz, àlies «Pega’m una mamaeta», aquest sinistre pardalot de l’Albufera, doncs, aquest cartagenero moreno, diu el rumor que Mariano de España, àlies Rajoy, està pensar a nomenar-lo capo di capos de RTVE. I tot d’una, nosaltres, gent de compte i raó, ens esbalaïm en sentir un tal rumor, o amenaça. Ens esbalaïm només de pensar en el model d’informació que va imposar a RTVV quan era president de la Cheneralitá, o siga a Canal Nou Que Ens Costa Un Ou I No Val Una Merda; model encara vigent i potent, model «diu més mentides que alena, i alena més que un porc». Hi haurà, doncs, a RTVE, mentides i més mentides, i Rajoy i companyia sempre sota pal·li. «Viva er No-Do!». I de la pela de tots, o siga dels patxaqüens públics, no deixarà ni el pollegó, si arriba a manar-hi el Zaplana. I la Cospedal –quin altre pardal!–, com un gínjol de veure-hi un dels seus posant-hi «ordre». Amagueu els patos, que torna Zaplana!

És que ja fa temps que en tenim els collons plens de tanta martingala malèvola...El vei de dalt surt al replà.

Dijous em van entrevistar al magazine de tarda de Ràdio Nacional d'Andorra, el programa "La Caravana".

Són 20 minuts parlant del projecte a Verkami d'En cap cap cap Diccionari de dites i refranys sobre el cap. Detalls, anècdotes i molta il·lusió.

Si ho voleu sentir, aquí teniu un reproductor per fer-ho. per cert, els adios els allotjo a Ipernity, un fantàstic servei (amb interfície en català) per allotjar fotografies, audios i vídeos, amb moltes i bones possibilitats.



No iframes supported

Un llibre de Dewey Lambdin Traducció de Núria Gres Bibliópolis, 2009 – 316 pàg. BIB-ID 1554034396 – N LAM Més informació a la pàgina web de l’autor (enllaç) Contra todo pronóstico, Alan Lewrie ha conseguido sobrevivir a la Revolución americana y a la estricta vida en la Armada Real. Ahora ha llegado el momento de [...]

Direcció i coordinació a càrrec de Roberto Rodríguez Fernández Instituto Geológico y Minero de España, 2010 – 217 pàg. + 1 mapa BIB-ID 1554034350 – CL 55 PAR Més informació a la pàgina web de l’editor (enllaç) Esta guía es la llave para descubrir los secretos geológico de este maravilloso Parque Nacional situado en el [...]

...No existeix aquella vidaque, si més no per un instant,no hagi arribat a ser immortal.
A aquest instant,la mort hi arriba sempre tard.
Debades s'empara del pomd'aquella porta invisible.I, tant com hàgim aconseguit,tot això que no ens prendrà.
( fragment de   "Sobre la mort sense ultrança",Wislawa Szimborska: Gent dalt del pont, 1986 )

Un film de Christopher Nolan Amb Christian Bale, Michael Caine, Heath Ledger i Gary Oldman Estats Units-Regne Unit, 2008 – 147 min. BIB-ID 1554034378 – DVD 791.4 NOL Autoritzada a majors de 13 anys Més informació a la pàgina web del film (enllaç) La continuación de Batman Begins, El Caballero Oscuro vuelve a reunir al [...]

Diu la Fiscalia Anticorrupció espanyola que no recorrerà l'absolució de Camps i Costa perquè «no hi ha base jurídica suficient». Jo crec que hauria d'esforçar-se per trobar-la. Ni que fóra perquè no ens quedàrem amb la idea que la Fiscalia Anticorrupció és tan corrupta com els corruptes que, en teoria, ha de perseguir i engarjolar. Fa pudor, doncs, la Fiscalia Anticorrupció. S'avé amb els corruptes com s'avenen els lladres a la fira.

Avui s’afegeixen al nostre fons… Flashpoint: Batman Knight of Vengeance (núm. 2, setembre 2011) Idees + Teletodo (núm. 74, 3 febrer 2012) QuèFem? (3 febrer 2012)

Llibres d’excursions i viatges: Les danses de la terra i les fotografies de Bartomeu Payeras
  Per Miquel López Crespí, escriptor
  Les fotografies de Bartomeu Payeras ens situen davant una Mallorca tan autèntica, tan real, que, en veure tanta bellesa, un calfred de pànic ens viatja per l'espinada, conscients com som que tot és a punt de desaparèixer davant els nostres ulls. Visions de miratges. L'aigua, les muntanyes, l'albufera, els rierols de muntanya, el pla, els estrats kàrstics d'abans de la història escrita, els habitants d'aquesta terra que viuen al costat d'aquests paisatges ens demanen com és possible l'actual encimentació de l'Illa. El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills. Quan Jaume Font, conseller de Medi Ambient del govern de les Illes i l'amic Francesc Gost, normalitzador del català a l'Ajuntament de sa Pobla i que actualment treballa a la Conselleria de Medi Ambient em demanaren fer un llibre sobre Mallorca i el seu paisatge em vaig sentir interessat. I en explicar-me, el projecte, en veure les fotografies de Bartomeu Payeras vaig saber que escriuria el llibre. Ja al primer cop d'ull, en el mateix instant d'obrir la carpeta que les guardava, hom constatava com aquella obra palesava  un amor fora mida per la nostra terra, una sensibilitat única i especial que es mereixia tota mena de recerques per a portar endavant el projecte que em demanaven.  El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l'alta qualitat  d'un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l'angle adequat per a prémer l'obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra. Sovint, i ho reconec sense cap mena de vergonya, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l'obra que tenia davant, m'aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Les fotografies que he comentat en el llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient són solament una part, magnífica, de la ingent obra que silenciosament ha anat realitzant aquest gran artista pobler, un autèntic  poeta de la fotografia. [Continuar]

Un llibre de John Connolly Traducció de Maria Iniesta Bromera, 2011 – 362 pàg. BIB-ID 15545153592 – N CON Més informació a la pàgina web de l’editor (enllaç) La frontera entre Maine i el Canadà és una línia porosa on tot és susceptible de passar de contraban: drogues, diners, armes, persones… En aquest punt s’està [...]

Un film de Roland Emmerich Amb John Cusack, Chiwetel Ejiofor, Amanda Peet i Oliver Platt Estats Units, 2009 – 151 min. BIB-ID 1554034369 – DVD 791.4 EMM Autoritzada a majors de 7 anys Més informació a la pàgina web del film (enllaç) Roland Emmerich, el director de El día de mañana e Independence Day, presenta [...]

Blai Bonet en el record

| 02 Febrer, 2012 19:03 | Compartir: 

Blai Bonet, màrtir de l’estultícia

Pau Vadell | 30/01/2011 |

Tots els lectors d'aquestes pàgines coneixen més o menys l'escriptura de l'autor santanyiner Blai Bonet (1926-1997). La seva obra ha estat considerada entre les millors mai escrites en llengua catalana. Tot i això, l'oblit i la desaparició que ha patit des de la seva mort, l'any 1997, ens indica quin és el nivell de decadència nacional que vivim.

Blai Bonet va signar l'edició de les seves obres completes poètiques abans de morir. L'any 1998 aquestes obres ja havien de ser al carrer i se n'havia de fixar el text definiu, la cosa més normal que es fa a un autor que ha excel·lit per la seva qualitat i el seu geni. Això sembla no ser possible a la cultura catalana. Una dècada després, comença a desaparèixer de la consciència col·lectiva i de les editorials una obra tan important i sòlida com la de Blai Bonet. No ha tengut fins aleshores cap edició completa i els adveniments polítics i els cicles naturals de la mala fortuna han aprofundit més en la llaga que l'autor santanyiner arrossega. Han estat infructífers molts d'intents per part d'alguns jovençans i no tan jovençans d'esmerçar aquesta situació malaltíssa.

L'editorial 62, qui ha de ser l'encarregada de l'edició de l'obra completa, després d'assegurar-se l'ajuda institucional illenca -com si el pes i la qualitat de l'obra no fossin un aval- ha començat un llarg procés de reflexió i de repensament i un cúmul d'emperons. Si no és així, no s'explica com pot ser que a dia d'avui no tenguem notícies ni de les obres completes, ni de la reedició dels dietaris ni de les seves novel·les. No és possible que un autor com Blai Bonet, amb tantes vídues literàries com té, no hagi evolucionat gens. Que El mar no sigui un llibre del gran cànon empastifat de la catalania ens ha de fer avergonyir a tots. No cal dir que ja han aparegut un parell de cases museu per davant de la que s'havia de projectar a Santanyí, no hi ha doblers, diuen. Només un país com aquest de pa sucat amb saïm ranci pot deixar que això s'esdevengui. Més diré, que quasi hauria de ser un tema d'estat! El nostre president Francesc Antich hauria de gestionar en persona aquest desastre. Vull pensar que és oblit i no una jugada de mala fe per part de cap dels cacics encara presents a la societat balear.

Caldrà pegar un cop de puny damunt la taula i mostrar les dents. Voleu dir que Blai Bonet encara fa nosa? No queda gent que digui les coses clares, tal com han de ser? El meu vot de confiança s'acaba al maig; la paciència fa molt que l'he perduda. La fe ja és tema de burla.

Des d'aquestes poques ratlles deman a la societat civil, cultural i social un pas endavant per fugir de l'estultícia imperant. Hem de recuperar el seny i solucionar algunes enrocades que fan avergonyir fins i tot les truges de palau.

Diari de Balears (dBalears)

Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)

Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)

Blai Bonet i la generació literària dels 70


Blai Bonet

És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.

Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!

Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel×lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.

Revista S´Esclop (Octubre 2007)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai

Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren

F.MARÍ. Palma.

Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.

Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.

«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».

Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».

El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».

Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.

Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».

Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».

Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».

Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.

Diari de Balears (21-XII-07)

Avui s’afegeixen al nostre fons… Cotxes (núm. 24, febrer 2012) Desnivel (núm. 308, febrer 2012) El Temps (núm. 1442, 31 gener 2012) Flashpoint: Batman Knight of Vengeance (núm. 1, agost 2011) Grandes Espacios (núm. 174, febrer 2012) Perfiles (núm. 277, gener 2012) SoloBici (núm. 249, febrer 2012) Tiempo (núm. 1539, 27 gener 2012)

   Demà, a les vuit de la vesprada, a l'Àgència Municipal de Lectura de "Baix la Mar" de Dénia, farem una mena de tertúlia poètica per presentar els dos darrers lliuraments de la col·lecció "Razef", d'edicions 96: Blasfèmia, del croata Janko Polic Kamov - traduït per Pau Sif - i el meu poemari Nausica.   Pau i jo estarem acompanyats per la poeta i directora de la col·lecció Maria Josep Escrivà. La vetllada esperem que sigui ben animada i profitosa. Hi esteu tots convidats. Per anar fent boqueta podeu mirar aquest vídeo: