Aquest és un post sobre la humilitat i la prepotència. Particularment, sobre la prepotència.

Tinc la teoria que bona part de la crisi actual es deu a que el més cutre es creu el rei del mambo. La mala educació és una forma de violència intangible que tots ens veiem forçats a aguantar. Però les coses que en el terreny personal et tires a l'esquena -un idiota més o menys a la teva vida no canvia res- no em semblen tan tolerables quan m'amenacen la feina o quan gent que no sap fer la "o" amb un canutu se les donen de gurús en el meu propi terreny. Perdona, bufona, però no.

Fa uns mesos que col·laboro a una revista setmanal. De tafaneries, per més pistes. És de les més llegides del país (ta mare la compra segur, tirada de més de 345.000 exemplars segons el darrer OJD, que es diu aviat), i malgrat això amb un grau de seriositat i rigor molt més alts del que el tema fa pressuposar. Ahir em van enviar a cobrir la inauguració d'una exposició sobre un conegut cuiner perquè hi assistien els actors d'una sèrie relacionada amb la cuina sobre la que la revista en parla sovint.

Tot bé, fins aquí.

Un acte com tants n'he cobert des de fa vint anys. Arribes, parles amb el de premsa, agafes el dossier, veus l'exposició, fas quatre preguntes als implicats, t'assegures que el fotògraf/a o càmera tingui les imatges que li calen, i "pa casa". Com a molt, si després t'ofereixen una copeta, potser t'hi quedes, però si l'acte és el vespre, està caient aiguaneu, i has d'entregar el text de cara al número que tanca l'endemà, el que menys ganes tens en aquest món és de fer el paripé.

El problema comença quan l'organització dels actes es confia a especialistes en paripés.

Més enllà de la pregunta de per què la imatge d'un esdeveniment pagat amb diner públic es confia al sector privat -entenc que si alguna cosa justament no han retallat mai els governs de CIU són els experts en protocol i autobombo- em qüestiono què feien allà realment els responsables del grup de comunicació que anomenarem XXX. Sí, uns dels que tallen el bacallà en la comunicació gastronòmica del país, dels que són jutge i part de moltes de les notícies sobre el tema que corren a la xarxa. De la mena que tan aviat fan la crítica d'un restaurant, com en porten la comunicació, com li munten un congrés a mida. Vaja, d'aquells que més "serveis integrals"no podrien arribar oferir, tret que també n'incloguessin de sexuals.

En arribar a l'esdeveniment, després de buscar una estona la persona que ens hi havia convocat -de premsa de la cadena de televisió on s'emet la sèrie- els responsables del recinte ens han comentat a la fotògrafa i a mi que provéssim a parlar amb la gent de XXX, que conduien el photocall en una sala apart. Un photocall, per si algú no ho sap, és la típica sessió de fotos que es fa als actes públics on les cares conegudes es deixen retratar pels mitjans assistents. L'espai natural on treballem els paparazzis en quilombos d'aquest estil.

Ens acostem a la porta -perquè la cosa estava delimitada per un cordó de vellut, talment discoteca d'extrarradi- i després d'identificar-nos, les dues noies que la guarden ens diuen que elles no en saben res de premsa i que no hi podem entrar. Els demano un dossier de premsa, si el tenen. Finalment, una d'elles, de mala gana, va a buscar a la seva cap -una Gran Patum del grup comunicatiu en qüestió, mirada concentrada de menyspreu, desinterès i supèrbia-, li torno a explicar la situació educadament, i em diu que no en sap res. I que no, no té dossier de premsa, i que si volem, que agafem quatre fulletons de l'exposició. I vaja, un cop més no entrem.

Retrocedim altre cop cap al vestíbul exterior. Els responsables del recinte ens diuen que, de fet, el dossier de premsa sí que existeix i envien algú a buscar-me'n un. Una companya d'un altre mitjà sent que el que ens està passant i amablement ens informa d'on són els actors, d'on és el cuiner, i d'on creu que aniran uns i altres (cal dir, arribats a aquest punt, que el periodisme pot ser per moltes raons una feina putíssima, però que la solidaritat entre companys, inclús entre companys de mitjans rivals, és un dels aspectes que em fan estimar la professió bojament).

Passen cinc minuts i en vista que els actors s'estan congregant al suposat photocall, torno a insistir en que ens deixin entrar, ni que sigui a fer una ullada, porfavorsiusplauserébuenaseñu. Perquè si no hi ha fotos, no servirà de res que haguem vingut a cobrir l'acte. Les de la porta tornen a cridar a la Patum, que amb cara d'exasperada ens diu "Què voleu?" (atenció a la tria del llenguatge: en cap moment "què necessiteu?" o "com us puc ajudar?", i ni pensaments de demanar-nos una tarja: es veu que ella ja coneix a tots els periodistes que cal conèixer en aquest món). Finalment, ens fa que entrem amb gest de perdonar-nos la vida i se'n va. Estem una estona al photocall -que no era més que un bar pels convidats. La primera norma per fer servir un terme en anglès hauria de ser saber-ne el significat-, voltem, saludem als quatre coneguts que sempre et trobes, prenc nota dels assistents i tornem a enfilar cap a la porta. La Patum m'intercepta un cop més i amb tonet de premura ens deixa caure un "entreu o sortiu o què feu?". La ignoro, segueixo treballant, surto de la seva sala i finalment cobreixo l'acte, que és el que he vingut a fer. El cuiner ensenya l'exposició als actors i demostra un cop més que a banda de crack gastronòmic també ho és mediàtic. Fem les fotos, i cap a casa.

Sempre explico que, a banda de fer de periodista, en aquesta vida m'ha tocat fer de cap de premsa i estar a l'altre costat de la barrera, durant molts anys. Considero que ni al blogger més arrastrao -i recordem que jo no hi anava de blocaire, a l'expo, era allà per un mitjà establert i potent- se l'ha de tractar mai amb altra cosa que no sigui el màxim respecte. Entenc que possiblement, la d'ahir era una festa pensada més per restauradors i amics del cuiner homenatjat que per a periodistes, però si aquests apareixen, tractar-los malament no treu cap a res, com no sigui a que algú es pugui creure important. Però una exposició no és una reunió dels Bilderberg, ni les vacances d'Angelina Jolie i Brad Pitt a la Polinèsia, ni un intercanvi d'espies al Berlin ocupat, ni l'entrada subreptícia a l'edifici Watergate. No, és només un acte social que al final ha de servir per promocionar la cuina d'aquí. Tractar els mitjans com si fessin nosa és, es miri com es miri, una manca absoluta de professionalitat, per molt que regalis una cervesa de disseny a la sortida.

Ja feia molt que no treia la gata, oi? No m'he pogut estar de fer un LOLcat amb la seva reacció de la caixa de taronges de mostra que em va enviar Naranjamanía, via promo de Bloguzz.

Com es tracta d'opinar, opino: Les taronges, molt bones (no debades havien estat collides a Xàtiva el dia abans). El servei de l'empresa, prou correcte (tot i que tenen un mòbil com a número d'atenció al client, que no mola, vaig trucar per concretar l'hora i em van tornar la trucada quan el van esbrinar. Les taronges anaven molt ben embalades i portaven un full indicant com conservar-les bé.). El preu de la caixa de 10 Kg? Raonable, 24,50€, tot i que jo no me les prenc de 10 en 10kg  mai. Ara, els encarregaria una caixa? No, però és que tinc una relació conflictiva amb les empreses de repartiment. El concepte "truquin abans de passar" no els agrada, el repartidor se'm va ficar a casa, i a mi tampoc no em satisfà estar pendent de sí han de venir. N'encarregaria si algú s'ho partís o per alguna raó especial. Ara, com a qualitat, tal i com testimonia aquí la Christie, donem el segell d'aprovació: boníssimes.

Ara feia molt de temps que no actualitzava el bloc i he pensat que aquesta era una molt bona ocasió per fer-ho.

Un grup de gastroblocaires molt coneguts i estimats per tots han tingut la iniciativa de fer una jornada de suport al Gran Recapte que el Banc d'aliments organitza demà i dissabte a tot Catalunya.
Es tracta de publicar receptes senzilles i econòmiques amb aliments de llarga durada: arròs, llegums, pasta seca, llaunes de tomàquet...

La recepta que penjo avui no té cap secret i potser no és la més fotogènica però és un plat complet deliciós, molt fàcil de fer i molt nutritiu. Sempre m'han agradat les llenties amb arròs de tota la vida però com a l'Ivan no li fan gaire el pes, ho he disfressat una mica amb la carbassa i les espècies.

Espero que demà tots hi col·laboreu i així el Banc d'aliments pugui arribar a recollir els 800.000Kg d'aliments que necessiten.

Arròs amb llenties i carbassa (per 2 persones)

1 Ceba
1 tassa d'arròs bullit
1 tassa de llenties bullides
200gr de daus de carbassa
1 raig d'oli d'oliva
1 grapat de pipes de carbassa
Sal, pebre blanc i curri en pols (al gust)

Tallar la ceba a juliana i confitar-la amb l'oli d'oliva a foc suau fins que estigui un xic fosqueta. Afegir-hi la carbassa a daus i donar un parell de voltetes junt amb la ceba. Condimentar al gust amb la sal, el pebre blanc i el curri en pols.
Cobrir la carbassa amb aigua i fer xup-xup fins que siguin tendres.
Barrejar amb l'arròs i les llenties i coure-ho tot junt durant 5 minuts.
Rectificar de sal, emplatar, decorar amb les pipes de carbassa i servir.

Una versió diferent de les patates d'Olot (aqui), aquest cop les hem fetes farcides de rossinyols aprofitant que hi ha hagut una certa abundància durant l'estiu.

Ingredients (10-12 peces):

pel farcit de bolets:
200 g de rossinyols o vaquetes (Cantharellus cibarius)
1 ceba petita
vi blanc
sal i pebre negre

per les patates:
1 clara d'ou2 patates mitjanesoli i sal

Per fer el farcit de vaquetes començarem per netejar-les i tallar-les a bocins no gaire grossos. Pelem la ceba i la tallem el més fina possible.

En una paella, posem una mica d'oli i la ceba i una mica de sal. Deixem que es cogui i quan comenci a tornar-se transparent, hi aboquem el vi blanc. Deixem que el vi es redueixi ihi afegim els rossinyols (vaquetes). Quan estigui tot ben cuit, retirem del foc i deixem refredar-ho. Quan s'hagi refredar, ho pasem pel passapures i en fem una pasta (pel turmix, millor que no, perquè tampoc no volem una papilla).

Netegem i pelem les patates, i amb la mandolina en fem llesques ben primes.
En una paella amb força oli, anem posant-hi les llesquetes ben primes, cal que es coguin una mica però que no enrosseixin, només que perdin la rigidesa. Les anem passant a un plat amb paper absorbent. Salem.

Quan siguin totes passades, n'agafem una i hi posem al damunt una cullerada de pasta de bolets, sense que arribi a les vores, llavors, la tapem amb una altra llesca i passem la patata d'Olot per clara lleugerament batuda, així queda segellada i no marxarà el farcit. La posem en oli calent i deixem que enrosseixi. Repetim amb totes les llesquetes fins acabar-les o acabar la pasta.

Una amanida molt complerta i refrescant, la recepta ens la vàren ensenyar en un curs de cuina.

Ingredients (2 persones):
1 endívia neta
1 poma grosa no farinosa, tallada a daus i regada amb suc de llimona
125 g de pinya natural, tallada a trossos
2 talls de pernil salat tallats fins
40 g d'avellanes torrades pelades
2 tomàquets madurs
1 llimona, el suc (per la poma)

salsa vinagreta de llimona:
6 cullerades soperes d'oli
3 cullerades soperes de suc de llimona
1 cullerada de mostassa
sal i pebre

Per la salsa: Barrejarem tots els ingredients i reservarem (aquesta salsa ens serveix també per amanides de salsa, d'arròs, patates i peixos i carns fredes)

Tallem la endívia en juliana. Pasem el pernil per una paella, sense oli, fins que sigui una mica cruixent.

Un un bol rodó, barrejem les pomes tallades, els tomàquets també tallats, l'endívia, la pinya i les avellanes. Hi afegim els talls de pernil i amanim amb una part de la salsa.

Servim la resta de la salsa a part.

Aquesta recepta d'escabetx varem decidir fer-la després de llegir-ne una de semblant en un blog, on deia que, per fer-la, s'havia inspirat en una recepta del Carvalho, el conegut detectiu galaico-català inventat pel Vazquez Montalban; immediatament ens vam enrecordar d'haver llegit aquell llibre... no ens enrecordàvem del títol, però recordàvem la història de la truita escabetxada, (una dels testimonis que interrogava el detectiu li servia per dinar)..
Així que ens vam posar deseguida a fer la nostra pròpia versió, afegint-nos a l'homenatge al detectiu Carvalho....

Ingredients (2 persones):

per la truita:
2 patates mitjanes
2 ous
sal
llet

per l'escabetx:
1/2 got de vinagre
1/2 got de vi blanc
2 o 3 alls
1 ceba petita
1 fulla de llorer
1 cullerada de cafè rasa de ginebrons
pebre negre en gra
pebre vermell dolç
orenga al gust
farigola al gust

Fem la truita de patates com de costum...pelarem i tallarem les patates. Les posarem amb una paella amb oli i deixarem que es coguin.

Mentrestant, batrem els ous sencers, els hi posarem una mica de sal i un raig de llet. Quan les patates siguin cuites, treiem una mica d'oli i aboquem l'ou a la paella.

Cal anar movent amb comte les patates perquè l'ou arribi a totes bandes, però sense trencar-les.
Quan l'ou comenci a quallar (sobretot la part inferir) vindrà l'operació més delicada: girar-la. Tapem la paella amb un plat fondo, i amb decisió, la girem , al plat ens quedarà al damunt la part més cuita de la truita, abaix la part més crua. Deixem relliscar des del plat la truita de nou a la paella i la tornem al foc. Deixem que es cogui del tot. Si cal, repetim l'operació de girar la truita.

Quan la truita sigui cuita al gust, la treiem del foc i la deixem refredar. Quan sigui freda, la tallem a daus.

Ara, en la mateixa paella, preparem l'escabetx: aboquem l'oli que ha sobrat de coure la truita, hi afegim una ceba tallada fina, els alls pelats, el llorer i les herbes , els ginebrons i el pebre negre. Quan la ceba sigui cuita, hi aboquem el pebre vermell dolç i , immediatament, el vinagre i el vi. Deixem que cogui uns minuts i es reduexi.

Posem els daus de truita en una cassola de terrissa, i hi aboquem ben calent l'escabetx. Deixem refredar unes hores, i millor si és d'un dia per l'altre. No treiem cap de les herbes.

Aquesta recepta la vàrem veure per primer cop per la televisió, en un programa que feien a mitja tarda al canal 33 i del que, la veritat, ni recordem el nom: hi sortia un xef (Paul Merret), una mica estressant de veure, explicava l'origen de determinats aliments i feia alguna recepta. Aquesta d'aqui va dir que era típica de Zanzíbar, on ell havia viscut. De seguida varem decidir que calia provar-la, i la veritat és que va tenir un èxit immediat!
(nota pels qui no els hi agrada el coco: la llet de coco no s'assembla per res al coco de pastisseria o als caramels de coco, o sigui que no cal tenir por, segur que agrada!)

Ingredients (4 persones):
1 pollastre d'1.900 g aprox. tallat a octaus
2 tomàquets vermells
2 cebes mitjanes
2 o 3 alls
2 pebrots verds picants, de venda en botigues exòtiques (no n'hi em posat)
2 llimes (el suc)
1/2 cullerada de cafè de cúrcuma
1/2 cullerada de cafè de coriandre
1/2 cullerada de cafè de comí
1/2 cullerada de cafè de cardamom
1 llauna de llet de coco per cuinar
alfàbrega

per acompanyar: arròs basmati cuit
(també hi podem posar patates)


En una cassola, rostim el pollastre ja salat fins que tingui un color daurat. El retirem i el reservem. En el mateix oli, hi tirem la ceba tallada petita i els alls també tallats petits. Deixem que es coguin a foc mig.

Quan la ceba comenci a agafar color, hi afegim els tomàquets ratllats i les espècies. Salem i deixem que cogui un parell de minuts. Si tenim els pebrots picants, els afegim; també hi podríem afegir un bitxo, si ens agrada el picant. Immediatament, hi afegim el suc de les llimes. Si decidim afegir-hi les patates (que no estan a la recepta original!), les posaríem ara, pelades i tallades a làmines no gaire gruixudes.

Ara, al cap d'un parell de minuts d'afegir la llima, afegirem la llet de coco.Cal anar amb comte, perquè la llet de coco, a vegades, es talla. Per evitar que es talli, millor afegir-la a poc a poc. Un truc que funciona, es afegir una mica del suc de la cocció a la llauna, per igualar una mica la temperatura.

Quan la salsa comenci a bullir de nou, hi afegim el pollastre de nou i deixem que cogui a foc mig durant uns 20 minuts més o fins que sigui cuit al gust. Uns minuts abans de finalitzar la cocció, hi afegim l'alfàbrega tallada ben petita. Rectifiquem de sal i deixem coure uns 5 minuts més.

Servim calent amb l'arròs basmati (si no li hem posat patates , es clar).

Un clàssic de l'estiu, un plat complet que poden tenir fred a la nevera, preparat el dia anterior i llest per consumir quan arribem a casa.

Ingredients (2 persones):
200 g de bacallà esqueixat sec
2 patates grosses
2 tomàquets madurs
1/2 ceba
2 ous
1 pebrot vermell
2 pebrots verds
olives arbequines
julivert
orenga
pebre negre
oli i vinagre

Començarem per posar en remull el bacallà. Si el comprem ja esqueixat només caldrà que el posem en aigua un parell d'hores abans.

Bullirem els ous, posant-los en un pot amb aigua freda i un raig de vinagre. Quan hagin bullit uns quants minuts els treiem del foc. Deixem que es refredin, els pelem i en separem la clara del rovell.

Pelem les patates i les tallem a daus. Posem una olla grossa al foc amb aigua i sal, quan arrenqui el bull, hi tirem les patates. Quan siguin cuites, les retirem, les reservem al escorridor fins al moment de fer-les servir.

Tallem els pebrots i el tomàquets a rodanxes petites. O a daus, si ens agraden més.

Tallem la ceba tallada ben fina, hi afegim les clares també tallades ben fines i reservem.

Barregem les patates amb els pebrots i els tomàquets, hi afegim la ceba i la clara i les olives arbequines. Hi afegim el bacallà esqueixat i ho amanim amb pebre negre.

A part, en un morter, piquem orenga, sal, julivert i els rovells d'ous. Quan sigui una pasta, hi afegim una mica de vinagre al gust i oli per deixatar-la. Afegim pel damunt de l'amanida.
Es posa a la nevera i es serveix fresc.

Vaig portar aquest pastís a una calçotada, i en van quedar poc més que les engrunes. Pel meu gust, va quedar massa carregat, amb tanta estrella de nata i trufa, però és que havia d'estrenar com fos el Decomax i, clar, em vaig embolicar a fer estrelles i estrelletes... ja ho sabeu, com la canalla quan té una joguina nova ;-)
El pastís és un bescuit ràpid del llibre bàsic de Thermomix (trobareu la recepta i el procés aquí). 
Decoració:
Mig litre de nata per muntar
Cacau en pols
Sucre llustre
Cors de sucre
Cagarrets de xocolata
Després d'haver cuit el bescuit i deixar-lo refredar, l'obrim pel mig i el farcim amb la melmelada que ens vingui de gust. Mentre es refreda el pastís podeu aprofitar per anar muntant la nata, el mig litre sencer; quan estigui ben muntada hi afegiu el sucre lentament, mirant que no perdi la cremositat. Un cop l'haguem incorporat tot, separem la la nata en dues meitats: una la reservem i a l'altra hi afegim el cacau en pols, també a poc a poc i batent contínuament, que no quedin grumolls.
Folrem tot el pastís amb la trufa i hi posem cagarrets de xocolata pels voltants. No sé si algú té la tècnica perquè quedin més enganxats, però jo no l'he trobat... si em voleu ajudar amb els comentaris... :-)
Ara carreguem el Decomax o la mànega pastissera amb la nata (blanca) i fem la primera passada d'estrelles: una sí, una no. Quan haguem fet tota la volta, carreguem amb la trufa i fem la segona passada, omplint els buits que han quedat. Ara només queda acabar de decorar amb els cors de sucre i cap a la taula.

Si ho voleu decorar amb xocolata més potent, podeu canviar la crema de trufa per ganache. Jo ho faria :-)

La rajada o escrita és un peix cartilaginós, sense espines, potser no gaire consumit, però molt bo i molt gustós. Nosaltres normalment la cuinem amb patates (aquí), però aquest cop, varem decidir cuinar-la amb un romesco.

Ingredients (2 persones):
1 rajada d'1 kg aprox.
1 ceba mitjana
2 o 3 tomàquet madurs
2 nyores
1 llesca petita de pa
6 o 7 ametlles torrades
5 o 6 alls (al gust)
sal i pebre negre

Començarem per posar oli en una cassola i fregir-hi la llesca de pa, quan sigui torradeta, la traurem i la reservarem.

Posarem les nyores a remullar en aigua tèbia.

En el mateix oli on hem fregit el pa, fregirem la ceba tallada ben petita i un parell o 3 de grans d'all també tallats petits. Quan la ceba sigui ben cuita, hi afegirem els tomàquets ratllats. Deixarem que es concentri bé el sofregit.

A part, picarem en el morter un parell de grans d'all més, la torrada i les ametlles amb una mica de sal. Quan estigui ben picat tot, hi afegim la carn de les nyores, sense pell ni llavors. Seguim picant perquè ens quedi tot ben fi i lligat.

Afegirem la picada al sofregit i al cap d'un parell de minuts, la rajada prèviament salada i empebrada al gust. Deixarem que cogui una mica i si cal, girem la rajada amb molta cura. (La rajada es cou ràpidament, per això la hem afegit tan tard). Si la salsa està molt espessa, hi podem afegir una mica d'aigua o un brou suau de verdures. Rectifiquem de sal.

En el nostre cas, aquell dia, la picada no ens va quedar gaire fina, per aquest motiu, quan ja quasi bé estava cuita la rajada, la vàrem treure de la cassola i la vam reservar. Llavors, vam agafar tota la salsa i la vam passar pel turmix. Un cop amb la salsa ben fina, vàrem tornar-la abocar-la a la cassola, hi vàrem afegir de nou la rajada i li vam donar dos minuts més de cocció.

Una recepta molt adient per a l'estiu i la forta calor: un gelat! Hem tret la recepta a base de combinar dues d'un blog italià fantàstic (aquí). Les proporcions són aproximades, perquè es tractava d'aprofitar 3 iogurts tipus grec que teníem a la nevera, a més, les quantitats de sucre sempre és millor adaptar-les als propis gustos i augmentar-les o disminuir-les a conveniència.

Ingredients (4-5 persones):
3 iogurts tipus grec
2 préssecs blancs (tipus mel-i-cotó)
2 cullerades grosses de sucre
1 cullerada grossa de sucre moreno
1 culleradeta escassa de cafè amb flors d'espígol

Traieu la pell i talleu els préssecs, posseu-los en una olla petita amb el sucre moreno i l'espígol. Deixar coure a foc baix fins que es desfaci el préssec i tingui la consistència quasi de melmelada.
Deixar refredar.

Barrejar en un bol que pugui anar al congelador (o a la geladora , si en teniu) el iogurt amb el sucre. Controleu la dolçor i afegiu-hi més sucre si voleu.

Afegiu la salsa de préssecs al bol i barregeu-ho, però no gaire! cal que ens quedin vetes de dos colors: blanc i taronja. Poseu-ho al congelador. Cal anar traient-lo cada poques hores per barrejar-ho i trencar els cristalls de gel, però tampoc gaire, perquè no es perdin les vetes de colors.

Treure el bol uns 10 o 15 minuts abans de consumir el gelat. Formar unes boles amb la cullera de gelat. Servir en copes. Es pot adornar amb més flors d'espígol, però comte! si no predominarà massa i "matarà" el gust del préssec.

Després de les vacances voltant per cases familiars i una escapada a Núria, vam celebrar el final de l'estiu amb una visita a un restaurant. En aquest cas vam decidir anar al restaurant L'horta, a Bellcaire d'Empordà. De fet, repetíem, ja que un parell d'anys enrere ja hi havíem sopat de meravella; és un d'aquells llocs on val la pena fer un esforç i repetir.El restaurant té un ambient molt bonic, amb quadres a la venda penjats per les parets (però sense que la quantitat arribi a carregar), ni massa fosc, ni massa clar. Nosaltres hi vam anar un dimarts i devíem ser unes 15-20 persones a tota la sala (unes 4 taules); si hi voleu anar un cap de setmana, assegureu-vos de trucar-hi abans, o us quedareu amb les ganes de tastar les especialitats de la casa.
El que sorprèn més és que només d'entrar et trobes un mostrador amb el peix fresc del dia, com si fos la peixateria, per fer-te venir encara més salivera si vens amb peix al cap... a no ser que optis per les carns, com vam fer nosaltres. Val a dir que vam fer un descobriment que ens va fer veure la llum!
 Pica-pica amb bacó cruixent, ametlla torrada i olives amb oli d'oliva.Les setrilleres i el pa, realment molt cruixent. Bou de mar gratinat al forn. Deliciós, amb molt gust de mar.Coca de gambes, ceps i pernil salat cruixent.  Espatlla de xai amb reducció de mel i mostassa. I aquí ve la perla del sopar: un entrecot tipus Kobe (amb vedella de Nebraska) que es desfeia literalment a la boca. Senzillament deliciós, únic.I per acabar, l'omnipresent coulant de xocolata, amb sorbet i gelat de fruits del bosc...... i rebosteria variada, amb pastissets diferents, molt bons i de textures lleugeres.Per rematar la feina i fer-ho baixar tot avall, vam prendre una infusió digestiva amb barreja de la casa, dominava l'anís i el cardamom i era deliciosa :-)

Una manera molt saborosa de menjar-nos les truites de riu: amb escabetx; aquest sistema de cocció permet conservar els peixos o les carns durant uns dies, si bé ara amb tanta calor, es millor tenir-los a la nevera igualment. En aquest cas, hem fet servir una recepta d'escabetx que preveu l'ús de fonoll.

Ingredients (2 persones):
2 truites de riu (1 per persona)
4 o 5 grans d'all, al gust
1 ceba petita
farigola
orenga
1 cullerada sopera de llavors de fonoll
1 cullerada de cafè de pebre vermell dolç
1/2 got de vinagre
1/2 de vi blanc
oli, sal i pebre negre
farina

Tindrem les truites ben netes, les enfarinem i en una paella amb oli, les fregim. Quan siguin guites al gust, les posarem en una cassola de terrissa o en una platera una mica fonda.

A la mateixa paella, hi posarem uns alls sencers (pelats) o tallats per la meitat i la ceba tallada en juliana. Quan la ceba comenci a agafar color, hi afegirem la farigola i l'orenga al gust i el fonoll. Donarem unes voltes, i hi afegirem el pebre vermell i immediatament, perquè no es cremi el pebre vermell, el vinagre i el vi blanc. Deixarem que cogui a foc fort uns 5 minuts i tirarem tot el contingut de la paella pel damunt de les truites.

Es poden menjar fredes o calentes, el mateix dia (millor deixar-les reposar unes hores) o guardar-les 5 o 6 dies si no fa calor. Sempre és més prudent, encara que estiguin escabetxades, guardar-les a la nevera.

Una altre plat amb les albergínies com a ingredïent protagonista, aquest cop vàrem aprofitar per a fer una recepta que havíem tastat durant el nostre viatge a Turquia i que volíem repetir: Iman Bayildi; albergínies cuites al forn i farcides de verdures exclusivament; el nom vol dir "l'iman es va desmaiar" de tant bones com les va trobar!.
Per a fer-les vàrem aprofitar de nou les albergínies blanques de la Garrotxa: la recepta original preveu coure les albergínies amb pell i tot, hi ha gent que la troba massa amargant, però amb les albergínies blanques això no es cap problema.

Ingredients (4 persones):
4 albergínies grosses
2 pebrots verds
1 ceba grossa
3 o4 tomàquets vermells madurs
2 grans d'all
julivert
1 cullerada de cafè de pebre vermell dolç
pebre negre i sal
1 cullerada de cafè de pebre anglesa (no en teníem)

Rentar les albergínies, treure-les la cua i fer-les un tall longitudinal, amb comte de no tallar-les. Salar i deixar que perdin l'aigua durant uns 20 minuts.

Tallar la ceba a trossos petits, i els pebrots també (i els hi traurem les llavors, es clar). Ratllem els tomàquet i tallem els alls ben fins.

En una paella, hi posem oli i quan sigui ben calent, afegirem la ceba i els pebrots i deixarem que es coguin, quan la ceba comenci a estar transparent, hi afegirem els alls. Deixem que cogui uns minuts, i hi afegim el tomàquet, les espècies i la meitat del julivert picat ben fi. Deixem que cogui i es concentri el sofregit.

A part, fregim les albergínies per totes bandes en oli ben calent. Quan siguin mig cuites, les traiem de la paella i les reservem posades en paper absorbent.

Quan les albergínies siguin fredes les posem en una cassola de terrissa, les farcim amb les verdures aprofitant el tall que hem fet al principi i aboquem pels cantons aigua calenta fins que arribi, més o menys , a la meitat de les albergínies. Enfornem a uns 180 fins que siguin cuites i tendres. Les deixem que es refredin dins la cassola, i quan ja siguin fredes, les traiem i hi tirem pel damunt la resta del julivert.

Hola blocaires!

Aquest dissabte 27 d’agost ens trobarem una colla de blocaires gastronòmics a Cantonigròs (Osona) per conèixer els embotits que elaboren a Can Colom i en acabat dinarem al Restaurant Ca l’Ignasi.

Si esteu interessats en venir-hi encara hi esteu a temps!

A part del dinar us proposem de fer una visita a Can Colom on elaboren embotits artesanalment. Està a Cantoni mateix (molt aprop de Ca l’Ignasi). Allà ens ensenyaran l’obrador on elaboren els embotits (sumaies, fuets, llonganisses, xoriços, bulls, pilota, formatges…) i ens explicaran la història de la casa i el procés l’elaboració dels embotits. Acabada la visita farem un tast dels embotits i formatges que elaboren.

A continuació anirem a dinar a Ca l’Ignasi.

Aquest és el menú que ens tindrà preparat:

l’àpat blocaire

entremesos Ca l’Ignasi:

pa blanc de Ca La Nàsia d’Olot

pa de Fajol de Can Carbasseres d’Olot

pa de pagès del forn Batallé d’Hostalets d’en Bas

plats de tomàquets amanits de Ca La Carme de Batet

llonganissa de Can Riera de Vic

plats i platillos:

taco de morro de bacallà al forn de llenya amb confitat de pebrot i cebes de Figueres i crema de patates del pais

arròs de Pals amb conill d’Artesa i verduretes del temps

cuixa de xai ecològic confitada i rostida al forn de llenya amb escalunyes caramelitzades

les postres

biscuit d’en Xixo de Vic amb figues caramelitzades

celler

Verol – escumós de qualitat fet al Montseny

vi negre Oriol – vi de l’any – d.o. Empordà

cafès

el preu d’aquest menú serà de 45 € iva inclòs 

(el preu original era de 60 € però l’Ignasi ens ha ajustat al preu. Val molt la pena!!)

Durant les postres i els cafès l’Ignasi seurà amb nosaltres a petar la xerrada. Ens explicarà la filosofia del seu restaurant i ens contestarà les preguntes que tinguem. En acabat el servei de migdia ens ensenyarà la cuina del restaurant i el forn de llenya on elabora molts dels seus plats (una autèntica virgueria!).

Us adjunto el PLÀNNIG:

11,30 h. Arribada a Cantonigròs i cafetó (o el que sigui) al bar de la Fonda del poble (c/ Major, 26. 08569 Cantonigròs)

12,00 h. Visita i tast d’embotits a Can Colom (c/ Major, 28. 08569 Cantonigròs)

13,30h. Dinar a Ca l’Ignasi (c/ Major, 4. 08569 Cantonigròs).

De moment tenim confirmats:

- La Cuina Vermella (Txell i Kike)
- Els Olleta de verdures (Massitet i Kissumenja)
- Delícies del rebost (Sara Maria)
- Cuina amb compte (Roger)
- Pa de nous (Marta i Albert)
- 5 Titius i Petroglifa a la cuina (Anna)
- Tiritinyam (Tiriti i la seva germana)
- Cuinetes (Miquel i Nuni)
- Apunts de cuina (en Martí que està treballant a Ca l’Ignasi!)

Si esteu interessats en venir a la trobada m’ho hauríeu de confirmar màxim divendres 26 d’agost, per tal de poder avisar al restaurant.

Per acabar us deixo un link sobre com arribar a Ca l’Ignasi (des de Barcelona són 1 hora i quart aprox.).

Animeu-vos a venir-hi perquè serà una passada!!!

Us deixo alguns links del bloc que parlen sobre Ca l’Ignasi i sobre Can Colom:

Restaurant Ca l’Ignasi i Can Colom a Cuinetes.

Blocaires! Dinem a Ca l’Ignasi? I tastet d’embotits a Can Colom!&layout=standard&show-faces=false&width=450&action=like&colorscheme=light" scrolling="no" frameborder="0" allowTransparency="true" style="border:none; overflow:hidden; width:450px; height:80px">

Tweet

Una altra amanida d'estiu que aprofita els brots més tendres dels espinacs. Fàcil de fer i molt gustosa i amb el toc de la vinagreta d'olivada

Ingredients ( 4 persones):
150 g de pernil d'ànec tallat fi
200 g d'espinacs ben tendres, nets i tallats a trossos si fos necessari
30 g de ceps escaldats i escorreguts

vinagreta d'olivada verda:
16 cullerades soperes d'oli d'oliva
3 cullerades soperes de vinagre
1 cullerada sopera d'olivada d'arbequines
pebre i sal

Primer farem la vinagreta, que no te cap secret: cal barrejar tots els ingredients. Rectifiquem de sal i pebre al gust i reservem.

Escaldarem els bolets: per això agafarem els ceps secs i posarem un cassó amb aigua al foc. Quan l'aigua bulli, hi aboquem els bolets, deixem que arrenqui el bull de nou, i bulli durant un minut i els escorrem. Reservem i deixem que es refredin.

Servim l'amanida barrejant els espinacs amb els ceps i el pernil tallat i amanit amb la vinagreta o be, podem fer la presentació que volguem: espinacs i ceps per una banda i el pernil d'ànec fent un ventall al costat; una flor o un ventall que alterni ceps i el pernil i els espinacs a una banda, etc.

Un clàssic de l'estiu, ideal per refrescar-se quan arriba la calor: la llet merengada. Amb la recepta familiar (bé, més o menys, perquè ho fem bastant a ull) i per tant, gelada...sempre em resultava estrany que a casa de petits ens fessin la llet merengada sempre gelada i a les botigues, la venguessin sempre líquida..així que un dia els hi vaig preguntar als de l'Orxateria del Portal de l'Àngel el motiu de vendre- la sempre líquida: l'amo em va dir que "perquè als catalans ens agradava líquida, i amb un to una mica sorneguer va afegir que la de " debò" (la valenciana, es sobreentenia) havia de ser gelada...o sigui, que gràcies a la meva àvia valènciana, a casa havíem sempre disfrutat de la de "debò"...quina sort!

Ingredients (2 o 3 persones):
500 ml de llet
1 llimona (la pell)
1 canó de canyella
2 clares d'ou
sucre al gust (2 o 3 cullerades per la llet i una altra per les clares)
canyella en pols

canyetes per xarrupar

Es fa bullir la llet amb la pela de la llimona, sucre al gust i el canó de canyella: es posa tot a foc baix i quan bull la primera vegada, es retira del foc, es deixa que la llet baixi i es torna al foc fins que torna a bullir..així fins a 3 cops. Ho colem i la llet un cop colada, la deixem refredar. Quan sigui freda, la posem al congelador perquè comenci a solidificar-se. Quan estigui començant a gelar-se, la tornem a treure i la remenem una mica (per trencar els cristalls de gel).
En aquest moment, muntem les clares a punt de neu ben fortes amb la batedora. Quan comencin a muntar, hi afegim una cullerada de sucre, així queden més fortes. Si la llet ens ha quedat massa poc dolça, hi afegim una mica més de sucre. Quan tinguem les clares ben fortes, les afegim a la llet gelada, remenem amb cura i ho tornem a ficar al congelador.
De tant en tant, ho anem treien per barrejar-ho bé i que es trenquin els cristalls de gel, així quedarà més fina. A l'endemà, ja estarà prou sòlida. La traiem uns 10 minuts abans de servir-la (dependrà de la calor que faci), hi la posem a cullerades en uns gots. Empolsinem amb canyella en pols pel damunt i servim amb canyetes per xarrupar-la.

Hi ha un petit supermercat-colmado en el meu barri que de tant en tant et dóna petites alegries; per exemple ara a l'estiu, sovint té raïm moscatell de l'"autèntic"..aquell del gra petit, que quan esta maduret sembla quasi bé una pansa...i l'altre dia, per primer cop aquest estiu, en tenia! així que el vam veure, va començar l'"operació arengada": vam comprar-ne uns quants gotims, i aquell mateix dia, unes hores més tard, a la plaça, vam comprar un parell d'arengades (també conegudes com "Guàrdia civils") i un bon tros de formatge sec; a casa teníem pa de pagès, o sigui que ja teníem tots els ingredients per poder engegar l'operació arengada a l'endemà al matí per esmorzar: pa amb tomàquet, arengada, raïm moscatell i una mica de formatge sec; la recepta familiar preveu també acompanyar-ho tot amb un vas de vi negre, però aquest cop ens ha semblat sempre una mica excessiu i més si cal anar a treballar mitja hora després...

Ingredients (per persona):
1 llesca de pa de pagès o pa rodó
1/2 tomàquet
oli i sal
1 arengada
1 o 2 gotims de raïm moscatell
1 tros de formatge sec (en el nostre cas, un Maó d'aquells que s'engruna només de mirar-lo)
1 got de vi negre (pels més valents)

Començarem per netejar l'arengada: cal desescatar-la amb l'ajut d'un ganivet i amb les mans, fer-ne filets.
Preparem el pa amb tomàquet de la manera habitual: torrem el pa i amb mig tomàquet vermell ben madur, refreguem la superfície fins deixar-la ben untada, però sense grumolls de tomàquet. Amanim amb oli i sal al gust.
Tallem un tros de formatge segons la gana que tinguem i ens reservem una mica de raïm, també segons el gust i la gana de cadascun.
Ho portem a taula i anem clavant-li mossegada un cop a cada cosa fins acabar-les totes!! es recomana començar amb el pa amb tomàquet, continuar amb l'arengada, el formatge i deixar-se el raïm pel final...i així queixalada a queixalada fins a acabar-s'ho tot!

Un altre plat senzill de fer i amb un ingredient no gaire habitual avui dia: el fetge. Antigament era molt consumit, tant el fetge de porc, com el de xai , com el de vedella, els canvis d'hàbits i de gustos, han deixat el seu consum a nivell testimonial. Nosaltres no en solem menjar molt, però de tant en tant sí que ens ve de gust.

Ingredients (2 persones):
1/2 fetge de xai
2 cebes
1/2 got de vi blanc
sal i pebre

En una cassola, hi tirem la ceba tallada ben fina i un bon raig d'oli; deixem que es faci a foc ben suau, de forma que es cogui però no agafi color. Quan hagi consumit quasi tot el suc que ella mateixa fa, hi aboquem el vi blanc, i deixem que redueixi. Quan s'hagi reduït, hi afegim el fetge tallat a llesques i ja salat, tapem la cassola i deixem que cogui tot plegat fins que el fetge sigui pràcticament cuit (canviarà de color), però millor no el deixem coure excessivament, perquè té tendència a quedar eixarreït si ens passem de cocció.

Un plat tradicional de Sicília, famosíssim i popularíssim allà! se'n poden trobar a pràcticament tots els bars de la illa; hi ha diversos farcits: de carn, de formatge i pernil i també d'espinacs, semblen ser els més populars. També la forma pot ser variada: la més comuna, és la de forma rodona, que els hi dóna nom: per color, forma i tamany, recorden a les taronges (arance en italià), però també se'n troben de forma piramidal...Quan vaig estar per allà, ja fa uns anyets, me'n vaig fer un tip, així que tenia moltes ganes de fer-los per la família.

Ingredients (2-3 persones, surten uns 8):
250 g d'arròs
100 gr de carn picada (de vedella o de vedella i porc barrejades)
50 g de pèsols
1 ceba
2 tomàquets
formatge parmiggiano ratllat
formatge de cabra tipus Garrotxa (en fan servir un altre, però no en teníem)
1/2 copa de vi ranci (fan servir vi negre, però aquest ens agrada més)
sal i pebre negre
mantega

per arrebossar-los:
pa ratllat
1 ou
farina

El farcit de carn i bullir l'arròs es millor fer-ho el dia abans, així ens assegurem que siguin del tot freds en fer els arancini.

En una paella, començarem per a sofregir la ceba tallada ben petita. Quan sigui quasi feta, hi afegim el vi ranci i deixem reduir. Després hi afegirem la carn, i deixarem que cogui. Quan la carn comenci a estar feta, hi afegim el tomàquet ratllat, sal i una mica de sucre. Deixem que la salsa espesseixi i perdi tot el suc. Mentrestant, bullirem els pèsols i els escorrerem.
Barregem la salsa i els pèsols i reservem.

Ara, passarem a bullir l'arròs, amb poca aigua, doncs ens interessa que conservi el midó, així serà més enganxós i podrem fer millor els arancini. Quan sigui cuit, l'escorrim, però no li passem aigua i el barregem amb la mantega (més o menys una cullera sopera) i el formatge parmiggiano (dues cullerades). Deixem que es refredi. Podem afegir a l'arròs una mica de la salsa perquè agafi color i gust.

A l'endemà, prepararem els arancini: començarem per a tallar a dauets el formatge de cabra i per a fer parts iguales de l'arròs. De cada una de les parts, farem una pilota i posarem la meitat al palmell de la mà, dónant-li ja la forma de pilota. Posarem dins de la cavitat que formarem 2 o 3 trossets de formatge, i una cullerada de farcit i taparem amb l'altra meitat de l'arròs. Acabem de donar-li forma el més rodona possible i de comprimir l'arancini perquè ens quedi compacte. Farem el mateix amb tota la resta fins a fer tots els arancini.

Ara prepararem 3 plats: el primer amb farina, el segon amb l'ou batut i el tercer amb farina de galeta i una paella amb oli. Anirem arrebossant els arancini amb la farina, l'ou i per últim la farina de galeta. Quan l'oli sigui calent, posarem els arancini i farem que es coguin, si pot ser fins que tinguin un color dauradet i igual per tot arreu. (Si tenim una fregidora ens quedarà molt millor).