Ahir a la tarda, segons tornàvem a casa després de passar el dia fora amb uns amics, vaig veure al carrer, tirada a les escombraries, una carpeta gran d’aquelles que acostumen a portar els estudiants d’arquitectura. De l’interior en sortia un paper que semblava ser una làmina del segle XIX, a punt de caure a la vorera.

Desde fa anys m’he acostumat a anar tafanejant pels mercats d’antiguitats –aquí a França n’hi ha molta afició- i només em va caldre una ullada per reconèixer que el paper i l’estil s’assemblava molt a alguns dibuixos que tinc per casa de la mateix època.

La carpeta estava just davant d'uns baixos, a la mateixa vorera de casa, on durant uns quants anys sempre hi havia assegut un home ja gran que hi tenia tot tipus de paperots. Vaig obrir la carpeta amb compte -un no sap mai el que es pot trovar- i per la meva gran sorpresa va resultar estar plena de dibuixos i gravats del segle XIX.

Després de passar una bona estona classificant el lot, hi vaig comptar unes 200 làmines diverses. Es notava que el conjunt havia tingut problemes d’humitat, però hi havia algunes làmines on els dibuixos encara estaven en un estat raonable.

La majoria són representacions de sants i d'història sagrada, però també hi ha llocs comuns de França o dibuixos satírics.

Un dels que més m’ha cridat l’atenció és una representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832 –avui he vist que el Museu Britànic en conserva una còpia-. Representa la LLibertat, sopant amb els seus apòstols –els polítics francesos de la època- i dient allò de “en veritat us dic que un de vosaltres em trairà”.

Per cert, la reproducció que em vaig trovar data del període de la revolució de juliol de 1830, coneguda arreu pel famós quadre de Delacroix: “la Llibertat guiant al poble”.

Avui he tornat a pasar pels baixos dels veins, però les portes tornen a estar tancades, com ja és normal durant aquestos últims mesos. Em pregunto que més deu haver-hi al interior i quantes coses a vegades acaben a la brossa per no saber-hi trovar un lloc millor.

Antoni Chumillas, Antibes (França).

-------------------------------------------------------------
Foto 1: Gravat del segle XIX.
Foto 2: Representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832.

Si teniu només deu minuts, de debò, deu minutets de res... us recomano que no deixeu escapar l'oportunitat de donar-vos el plaer i tastar aquest postre. Només cal que disposeu de: 2 mangos, 200 ml de nata per muntar, 150 g de sucre i 250 g de mascarpone. Us llepareu els dits!
els elements que formen el postre
Comencem per muntar la nata. Una vegada muntada pelarem els mangos i els trossejarem per a triturar-los.

Preparat tot això, ens posarem a triturar els mangos i hi afegirem, mentre ho triturem, el sucre, fins aconseguir una crema ben fina. Finalment, hi afegirem la nata muntada i ho mesclarem de nou.
moment en que afegim la nata
Posarem la mescla final en vasets a la nevera i els deixarem reposar. La decoració final anirà a gust del consumidor. Personalment hi he afegit un galló de mandarina i unes virutes de xocolata. Tot i que, aprofitant l'inici de la collita de cireres, podríeu afegir un parell de decoració o altres fruites vermelles.

Us desitjo que el disfruteu moltíssim!!!

Fa uns mesos vam visitar la Missió de San Juan Capistrano, una parròquia espanyola situada al sud de Califòrnia. Aquesta missió va ser erigida l’any 1776 pel Pare mallorquí Juníper Serra. És una de les missions més importants de totes les missions californianes.

L’objectiu primari de les missions era el de convertir el major nombre possible de natius cap al cristianisme. Espanya, en comptes de portar espanyols a habitar les colònies, com van fer els britànics, van creure que podrien convertir els natius en espanyols.

Per aquesta raó van crear les missions, per educar i convertir la gent. Aquells que es van convertir, van anar a viure a la missió i no en podrien sortir sense permís. En menys de 30 anys la missió va anar prosperant fins a tenir 1000 habitants.

La missió compta amb una basílica de pedra, una capella i una església; habitacions/cel•les i menjadors, sales de música, sales on feien el vi i l’oli, una gran extensió d’horts, forns i jardins, un cementiri i la caserna dels soldats, entre d’altres.

L’any 1812 hi va haver un terratrèmol que va destruir gran part de la missió, que posteriorment va ser reconstruïda. De fet avui dia les obres de reconstrucció encara segueixen. A partir d’aleshores, la missió va entrar en declivi.

Quan Mèxic es va declarar independent d’Espanya, el 16 de setembre de 1810, el govern va decidir acabar amb la missió. Però quan Califòrnia va passar a ser part dels Estats Units, el govern va retornar la missió a l’església catòlica.

Tot i que aquesta missió és propietat de l’església, està dirigida per una organització no governamental, així doncs només reben subvenció de les donacions dels visitants i els benefactors.

Estel i Lluís, EUA.

------------------------------------------------------------
Foto 1: Horts de la parròquia.
Foto 2: Restes d'un forn en el que feien estris de metall.
Foto 3: jardins de la parròquia

Ja fa uns dies que El Bloc dels Viatges va ésser guardonat amb el premi Liebster, motiu d'alegria especial ja que que ha estat un guardó rebut per part d'un dels meus blocs preferits i que segueixo amb especial carinyo, Roda el món i torna al Born...


El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. La dinàmica es força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que rebeu un d'aquests premis:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t'ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Bé, dit aixó, resta el més difícil, la meva elecció, ja que no és fàcil triar cinc blocs d'entre tots els que segueixo i més quant són molts els que s'ho mereixen. Però com només puc escollir cinc, em guiaré pels sentiments i premiaré a cinc blocs  (que combinen viatges i moltes coses més) que dia rere dia segueixo i gaudeixo:

"Books in cities, un bloc de fotos, llibres i llocs que coneixerem". Un espai que ja fa tres anys que dona a conèixer llibres al mateix temps que em descobreix llocs a visitar i a més d'una manera divertida... sempre que puc faig una visita i ho intento, encara que  la veritat és que sense gaire sort... i tot gràcies a la Marta i el Fidel i un munt més d'amics que s'han engrescat.

"Voltar i voltar". Com el seu nom indica el "Cargol viatger" i els "voltaires" Imma i Miquel ens descobreixen fascinants destinacions, però no s'aturen aquí ja que a més aquest bloc és un excel·lent espai per parlar de teatre, cinema, música i literatura... Molt recomanable...

"Com gotes a l'oceà". Ja fa anys que tinc la sort de seguir el bloc de l'Eduard, un bloc amb causa, on combina genialment temes tan diversos com cooperació al desenvolupament, ciència, filosofia, literatura, educació o creativitat.

"Sorrobloc". L'espai d'en Salvador ple de viatges, muntanya, música, cultura, art i actualitat... Sempre és un plaer navegar per les seves imatges i mots...

 "El blog de Huacal". Fa més de cinc anys que Huacal, ong de solidaritat amb El Salvador, va crear aquest espai com un pont de coneixement i intercanvi amb el país més petit d'Amèrica Central on trobar tota mena d'informacions sobre actualitat, cooperació, cultura, turisme, art, literatura, música, política, etc. El considero una fantàstica porta oberta a descobrir un fantàstic país i la seva gent...

Fa molt temps que no us explico res des de Berlín. Torno a ser aquí després de moltes setmanes de silenci, amb vacances pel mig i una reincoporació laboral molt intensa. Escriure al bloc és sovint buscar un forat a l'agenda, estar inspirat, trobar idees i escriure sense presses ni estrés. No és precisament en el moment que en trobo jo, però ara mateix m'estic adonant que escriure és un bon mètode de relaxaciò per trencar amb la rutina i les obligacions.
Ara mateix sóc al metro, a la línia U8 i anant cap a Alexanderplatz, són les 08:30 del matí d'un dissabte i mentre alguns miren sense pauses el seu smartphone, jo doncs he decidit agafar un paper i escriure-us.

Després d'una setmana de més de 70 hores treballades de dilluns a divendres (!!!) em sorprèn que Berlín encara em faci somriure en un moment d'esgotament absolut. Ahir a la nit, sortint de la feina sobre les 12 de la nit, vaig endinsar-me als mons subterranis per anar cap a casa. Observar el què passa al metro pot ser molt emocionant i sobretot un divendres a la nit.

Ahir tothom semblava feliç, només hi havia gent jove amb ganes de gresca i els vagons estaven plens de gom a gom. Encara que per molts visitants pugui semblar sorprenent, la festa pels que viuen a Berlín comença al metro. La primera cervesa es fa al metro, de camí cap a la festa que toca aquella nit; així que el consum d'alcohol pot preocupar a països on hi ha "llei seca", però pels berlinesos és una acte rutinari i un clar indici de cap de setmana!!!.

Imagineu-vos-ho doncs: 12 de la nit, vagons plens i cervesa. Estar a aquell vagó després de 15 hores treballades em va resultar surrealista, però al mateix temps molt emocionant. Un al costat de la porta del metro, altres seguint-los en l'estrofa principal, turistes seguint l'exemple dels alemanys ja amb la cervesa a la mà i rialles i crits que es sentien per tot arreu. Era inevitable somriure i meravellar-se de tan bon rollo. Era una sensació estranya. Estava esgotada, tenia el cervell saturat, tenia ganes d'anar a casa i dormir, però aquell ambient enganxava i em van arrencar unes bones rialles durant els 20 minuts de trajecte.

Aquesta és una de les grans virtuts de Berlín. Els berlinesos seràn antipàtics, serà una capital sense calers ni feina, una ciutat amb poc sol, però enganxa, cautiva, sorprèn i sempre fa somriure.

Aquesta ciutat es plena de personatges bojos, bohemis inspiradíssims i joves enèrgics que fan fascinar a qualsevol. Serà la força del ying yang, que mostra només la part maca de les coses en una moment de devallada? Serà una façana que no deixa veure la incertesa i solitut de les persones en una impersonal gran ciutat de 892 km quadrats?

Maria Miquel Quadra, Berlín.

--------------
Video 1: Flashmob a un vagó del metro de Berlín (línea U8).
Video 2: Un grup tocant a la parada de metro de Alexanderplatz.

Hola Família,

Avui fa dues setmanes que vam deixar Varanasi, després de passar uns mesos més col·laborant amb SeedForChange, l’Ong que us vam introduir en aquest altre post: Seed For Change.
Vam tornar a Varanasi només mig any després d’haver-ne marxat, sobretot perquè el vincle que vam establir amb les famílies beneficiaries era i és molt fort, però també perquè teníem la sensació d’haver deixat moltes coses a mitges… Hi hem tornat doncs, hem fet un munt de feina i en canvi aquest cop hem marxat amb la satisfacció de veure que està funcionant tot molt bé. Tots els projecte, Educatiu, Nutricional, Sanitari i Capacitació s’han anat consolidant, amb personal local cada com més involucrat amb la tasca social de l’Ong.

Com l’altre vegada, hem fet una mica de tot… La Sheila però s’ha centrat més en el l’aspecte educatiu, preparant el programa anual de les activitats dels nens, formant professores, etc.  El Jordi apagant focs (o encenent a vegades…) mentre la Maria, la directora  és a Espanya uns mesos com cada any. Al final però acabes fent de tot diem, entrevistar famílies que ho sol·liciten per agafar nous nens del slums o de Dashaswameth, preparar el inici de curs comprant material escolar, uniformes, portar el nens a les revisions metges, oculista, dentista, buscar tints i matèries primes pel programa de pintar seda de les mares, fer obres com posar baranes a les escales, trasllat de l’oficina a la planta baixa, establir col·laboració amb un important centre de nens discapacitats física i mentalment on aniran els nens dels slums que ho necessitin, mediar en problemes entre famílies del slums, entre els treballadors, o anar a un parell de bodorrios!
Esperem veure-us aviat altre cop Soma, Putul, Anthra, Virat, Sapna, Sajida, Nidhi, Avinash, Ansarul, Nargis, Piya, Mima…

Amb tot, finalment vam decidir que ens mereixíem un viatge d’aquells nostres, més breu però esperem que igualment intens, per acabar-nos de fotre la pallissa, malgrat que el Jordi continua treballat a distància com pot... Som a Uganda,  d’on escrivim aquest post.



Vam volar a Nairobi, Kenya, com va fer en l‘últim dels nostres viatges ja que hi ha vols molt barats des de Delhi. D’allí amb poques hores de bus ets a Uganda.

No tenim cap ruta prevista per variar, però si que a Nairobi vam provar de fer-nos el visat de Sudan del Sud, un país amb menys d’un any de vida al cor d’Àfrica on ens feia molta gracia anar. El visat però resulta massa car i degut al conflicte passat i al que viu ara mateix, és NacionsUnidesLandia, PeriodistaLandia i OngLandia, amb lo que pel que ens diuen és un país caríssim amb moltes de les coses més bàsiques a preus Europeus.  S’hauria d’anar a comprovar perquè no ens ho acabem de creure...

Al final hem tirat cap al nord d’Uganda on no havíem estat mai, mentre que bona part de la resta del país ja l’havíem visitat fa uns anys, des d’on vam escriure aquest post: Àngels Negres.
El Nord són ara terres famoses per Joseph Kony, però la part oriental des de sempre ha estat habitada pels Karimojong, tribals guerrers al més pur estil Etíop ja que de fet provenen d’allà, semidespullats i amb la Kalashnikov a l’esquena com qui porta un bolso…
Karamoja és amb diferència la zona més pobre del país, en permanent conflicte amb els seus veïns, Uganda inclòs, que en nombroses ocasions ha enviat l’exèrcit en campanyes de desarmament que sovint han acabat amb atrocitats.  I definitivament, és una zona molt aïllada. De fet en època de pluges com l’actual és del tot inaccessible. Impossible arribar a les zones més remotes del nord amb transport públic, que desapareix per culpa de carreteres impracticables, ponts inundats, etc.  Al final hem acabat viatjant amb boda-boda (moto-taxis), camions o inclús amb un d'aquells 4x4 de les Nacions Unides que ens agraden tan poc, i tot i això ens hem quedat a tres quarts de camí...  Sens dubte ja ha valgut la pena.




Ara som a Gulu, la “ciutat” gran del Nord, i d’aquí ja es veurà. Si res canvia demà agafarem un bus cap a la frontera amb Sudan del Sud, es veu depenent de quin cantó del llit es llevin et fan permisos especials per entrar molt més barats que el visat. Si no funciona doncs cap al sud, el Congo ens atreu sobre manera però el tema visats també està complicat al haver-hi ambaixada a España. I si no Rwanda o Burundi, i si no cap a casa...  però sempre ens esverem quan comencem viatjar, no ho podem controlar.

Una abraçada a tots,

Salut!

Com ja us vaig comentar en entrades anteriors El Bloc dels Viatges vol donar a conèixer campanyes, webs o iniciatives que considero prou interessants i avui us volia presentar "Alguna cosa es mou a Andorra".
Ja sabeu que Andorra és un petit paradís pels amants de la natura on es poden realitzar tota mena de rutes guiades, rutes cicloturístiques, rutes a cavall o senderisme gaudint de fantàstics espais naturals i on descobrir els secrets de la vida tradicional d’alta muntanya o practicar un munt d'esports d'aventura.
Però, per quan us vingui de gust descansar una mica, no oblideu totes les activitats de relax que podeu fer que van des de la gastronomia o els museus a les aigües termals o les rutes ecoturístiques... i  a més, recordeu que hi han centenars d'establiments, comerços, restaurants i allotjaments que us esperen durant tot aquest maig, perquè ara per primavera, Andorra s’altera !!!
Així que aquest cap de setmana aneu a Andorra a gaudir del shopping i el millor allotjament i a més, emporteu-vos premi! Podeu guanyar 6.000€ diaris per les vostres compres i a més, guanyar nits d’hotel !!!

Hola, catalans!!

Aquí s'acaba la nostra experiència a Ithaca!!

Pels qui heu anat llegint els nostres textos des de l'inici, sabreu que vam venir a Ithaca per estudiar a la Universitat de Cornell. Malauradament el màster ja s'acaba i ja toca recollir.

Amb aquests gairebé dos anys, hem acumulat moltes experiències, hem après molt anglès, molta cultura americana, hem menjat moltes hamburgueses, hem fet moltes barbacoes, hem visitat molts indrets i ciutats: NYC, Boston, Chicago, San Francisco i un llarg etcètera...

També hem conegut molta gent, hem fet amics, ens hem enriquit com a persones, hem enyorat casa nostra, la família i els amics, hem enyorat el pernil i el fuet!!! i un llarguíssim etcètera...

La bona notícia és que encara ens quedem per Estats Units. Sembla que ara marxem cap a l'Estat de Massachusetts; així que de moment seguirem a la East Coast!!

Si tot va bé, seguirem actualitzant. De fet, en menys d'un mes tenim la graduació del David, així que ja us penjarem
les fotos del ritual de la toga, el birret i tot el cerimonial. Hahahah...

De moment comencem a recollir!!

Petons i fins aviat!

David i Laura, Ithaca.

---------------------------------------------------------------
Foto 1: David i Laura passejant per Ithaca.

Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.

Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.

L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.

— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.

Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:

— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.

—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.

—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!

Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.

—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?

I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.

—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.

La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.

—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.

L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.

—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.

La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.

Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà  i  que aquest conte m’ha fet reviure…

Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.

I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:

El Cirque du Soleil, la gran multinacional del circ d’origen quebequès, té en compte la llengua catalana dins i fora la carpa de circ.

En primer lloc, fa uns quants mesos, amb motiu de l’estrena de l’espectacle “Corteo” a Barcelona, circulava una oferta de feina relacionada amb l’atenció al públic en llengua catalana i, l’Íngrid, una de les estudiants de català a la Université de Montréal, va ser seleccionada.



D’aquesta manera, l’estudiant de nivell avançat aprenia el català al vespre i el practicava activament cada matí amb els catalans que, sense saber-ho, parlaven per telèfon amb una quebequesa d’origen colombià. Des de Mont-real, l’Íngrid els venia les entrades i els donava les instruccions per arribar a la carpa de circ.

Paral·lelament, a Mont-real, el Cirque du Soleil preparava el seu últim espectacle, “Amaluna”, amb la participació de la pallassa catalana Pepa Plana.

El Cirque du Soleil té un equip de lingüistes especialitzats a crear una mena d’esperanto universal que s’acosti als parlants de diferents llengües per tal d’afavorir l’exportació dels seus espectacles.

Tanmateix, la Pepa va anar modelant els seus esquetxos en la seva llengua materna, de manera que ja es pot dir que, amb Amaluna, la primera llengua real present en un espectacle del Cirque du Soleil haurà estat, senyores i senyors, la llengua catalana.

Des d’aquest article vull reivindicar no només la professionalitat i rigor de la Pepa (abastament reconeguts i aplaudits pel públic i la crítica), sinó també el seu rol indiscutible d’ambaixadora de la cultura catalana per la naturalitat i perseverança amb les quals la pallassa de Valls ha situat el català i el país dins una de les companyies més importants del món del circ.

Èric
--
Foto: Pepa Plana en el personatge de la dida de la protagonista de l'espectacle Amaluna

L'Edu i la Marina, català i mallorquina, són una parella inquieta i de ment oberta que tenen una passió en comú: viatjar i conèixer noves cultures i persones, per això, al març del 2012 han iniciat un fantàstic viatge de 267 dies per fer la volta al món i ens ho expliquen la mar de bé en el seu bloc A l'est per l'oest. Avui us animo a acompanyar-los en la seva ruta per Bolivia:
"Teniem clar que Uyuni era el plat fort de Bolívia. Però no fins aquest punt. El tour de 3 dies ens va deixar bocabadats. Tant, que preferim que les fotografies parlin. Si la dita es bona, cadascuna val per mil paraules. Aquí no hi ha fotoshop. El que veieu és una aproximació en dos dimensions dels paratges que vem trepitjar en el nostre camí cap a la frontera amb Xile..."

Els Carnavals de Rio de Janeiro són uns dels més famosos del món. Es comencen a preparar des de mesos enrere, ja que les Escoles de Samba tenen assatjos cada setmana, on s'hi pot anar a veure com es prepara la banda de música i la coreografia i, fins i tot, alguna "bahiana" vestida amb la disfressa típica de bikini i plomes. Les escoles més famoses de Rio són Salgueiro, Beija-Flor, Mangueira, Portela... Totes elles desfilen al Sambòdrom durant el Carnaval, i una d'elles serà la guanyadora de l'any.

A mí, les festes de Nadal i Cap d'Any aquí se'm van fer bastant estranyes perquè no vaig veure gaires llums pel carrer, ni l'ambient era gaire nadalenc... Clar que a ple estiu, és difìcil que l'ambient sigui el que ens imaginem allà, amb el fred, el Pare Noel i els llums il.luminant els carrers a la nit i les campanyes publicitàries massives per fer-nos comprar regals... A més, aquí no venen els Reis Mags el dia 6, o sigui que és acabar les celebracions de Cap d'Any i ja començar amb les preparacions pel Carnaval, que és amb el que els brasilers realment s'identifiquen.

Des d'un parell de mesos abans, els gimnàs ja ofereixen classes de samba intensives d'un mes per arribar preparats al Carnaval, que sobretot és música, ja que la desfilada que veiem per la tele al Sambòdrom, a la que pocs brasilers poden accedir pel preu de les entrades, no té res a veure amb el Carnaval popular, de carrer, que gira al voltant dels "blocos" (comparses). Els blocos són grups de música que es preparen durant tot l'any per tocar durant el Carnaval, alguns d'ells amb algun tema especial, com el bloco "Sargento Pimenta", que toca música dels Beatles, "Mulheres de chico", format només per dones que toca cançons del famós Chico Buarque, molt estimat al Brasil, o "Toca Rauuul", que només toca música de Raul Seixas, un altre cantant brasiler. A vegades, els blocos estan estàtics en un lloc concret, o tenen el format de carrossa fent un recorregut, però no significa que els seus participants hagin d'anar disfressats, ja que el que importa és la música, però la gent que va a veure'ls ja s'encarrega d'animar l'ambient amb les disfresses.

La programació de quan i on estaran els diversos blocos apareix a internet uns dies abans. Aquest any, hi va haver assajos de blocos des d'una setmana abans del Carnaval, que va ser del dia 18 al dia 21, i també n'hi han fins al cap de setmana següent, o sigui que en total, el Carnaval dura unes dues setmanes aquí!!

Sobre les disfresses, són molt diferents de les d'allà, ja que aquí és ple estiu!! Això té avantatges i inconvenients, ja que no poden ser tan elaborades com les d'allà (la gent es moriria de calor), però a la vegada, amb quatre coses pots sortir disfressat. Pots anar de hawaiana només amb un bikini, faldilla de tires i collaret de flors; de núvia, amb un vestit blanc, guants blancs, ram de flors i un vel; o de pirata, amb un barret de pirata, mocador de monedes de dança del ventre i una samarreta negra de només una màniga.... Les combinacions amb poques peces de roba són infinites, el que fa que hi hagi molta gent disfressada i l'ambient sigui molt divertit.

L'ambient durant el Carnaval és molt animat però hi ha zones de la ciutat on es pot tornar perillós, ja que es roben moltes carteres i càmeres, per això s'avisa els visitants que és millor sortir sense dur res a sobre. També perquè la gent beu molt, hi ha baralles i fins i tot tirotejos, però pel centre de Rio no vaig sentir que hi hagués hagut res greu. La veritat és que va ser tota una experiència, sobretot el bloco "Mulheres de chico" que va tocar a Ipanema en un entarimat a la platja i cap al tard, o sigui que no feia massa calor. Tot i que, per refrescar-se, sempre hi ha gent venent cervesa i "sacolé" (polo estil "flaix" en un saquet de plàstic) de caipirinha, que està boníssim!


Eva Crespo, Brasil.

---------------------------------------------------------------------------------------
Fotos 1, 2: Santa Teresa.
Foto 3: Ipanema.
Foto 4: Bloco "Mulheres de chico" a la platja d'Ipanema.

Un mes a Viena dóna per molt. De fet, és una ciutat bastant fàcil de recórrer caminant. Tot i això, té punts en comú amb Tòquio: molta seguretat, transports que funcionen i troballes inesperades a carrerons.

M'explico: Anant amunt i avall per la ciutat, he descobert que als carrerons laterals dels carrers principals a on hi ha botigues, s'hi troben les millors sorpreses. Una d'elles m'ha fet recordar el tarannà japonès. Com ja sabeu, els japonesos són molt gelosos de les seves tradicions, però no els hi costa gens adaptar-les per fer-les noves. Doncs bé, això passa amb el sector moda a Viena.

El vestit tradicional es diu Dirndl i és molt cucarró. Les faldilles són bastant llarguetes i les samarretes són curtes amb les mànigues abombollades.
L'últim crit de la ciutat són les mànigues d'aquest tipus, i en concret una versió moderna de la samarreta del Dirndl.

L'idea és d'una noia que ha creat Monkey on my Shoulder, una petita botiga-boutique on ven les seves creacions. El curiós del tema és que em va cridar l'atenció la seva botiga pels “kimonos” estranys que hi havia a l'aparador. Es veu que ha participat a la Setmana de la Moda a Tòquio on no només va presentar les mànigues de Dirndl, sinó que també hi va presentar els quimonos que va dissenyar. (Si no teniu oportunitat d'anar a Viena, no us preocupeu, que té una botiga online).

Aquesta mena de barreja tradició-modernitat em crida moltíssim l'atenció. Això també marca molt el caràcter de la gent. Tot i que els vienesos són bastant més secs, val a dir que quan s'han obert, són molt simpàtics. (Tot i que encara estan plens de manies pel meu gust).

Una altra de les sorpreses de Viena és la sala Prunksaal de la Bibioteca Nacional. És impressionant. Jo que sóc una rata de biblioteca m'ho vaig passar pipa mirant tota la sala. Aquest tipus de biblioteques sempre m'han agradat. Al Japó n'he visitat moltes, però la majoria són totes molt modernes. Aquesta és una joia!

Si alguna vegada penseu passar per Viena, per poder-ho veure tot tranquil·lament, us recomano no menys de dues setmanes. La raó és simple: hi ha masses coses per veure. Us fareu un tip de fer-hi fotografies. No només hi ha els llocs tradicionals, sinó que els carrers que semblen que no tenen res poden amagar sorpreses!

Trobar gent que només parli en alemany és bastant estrany. Tot i que l'accent moltes vegades pot ser una mica estranyot, la veritat és que amb l'anglès ho pots fer tot (correus, supermercat, llocs d'interès turístic, preguntar direccions, etc).

Us aviso: la majoria dels vienesos són molt 'fashion'. Tot i que encara hi ha gent que va a la seva, la veritat és que els hi agrada marcar-se el punt amb modelets originals, com ara les mànigues del Dirndl, Monkey on my shoulder.

Anar a Viena i no fer un cafè o un brunch (esmorçar-dinar) és tot un crim.
Els vienesos estan bojos, literalment parlant, pels cafès i els brunchs. La ciutat està plagada de cafeteries. N'hi ha de tradicionals, de modernes, d'estranyes...

És normal trobar, en un mateix carrer, tres o quatre cafeteries gairebé juntes!

Pepi

----------------------------

Tot just a un dia de visitar la fira del vi del Priorat, ens hem arribat a la capital del Bages, Manresa, per visitar el celler El Molí, en el cor de la DO Pla de Bages. Un curs de viticultura ecològica ha estat el motiu d'aquesta visita. La visita ha valgut força la pena. Però el que ha estat una gran descoberta han estat els seus vins i, en particular, el seu vi negre Singular.

El vi Singular (2007) prové d'una vinya de cabernet sauvignon en reconversió en agricultura ecològica i de producció molt limitada, uns 4.500 kg/ha. La veritat es que el resultat no us deixarà indiferents. Singular és un vi ple d'aromes especiades i fruites madures. En boca, els seus tanins són molt suaus i fan que una vegada ens l'haguem empassat la nostra llengua no deixi de seguir-lo buscant. L'enòleg ens va recomanar un maridatge d'aquest vi amb dolços i, especialment, amb xocolata. Vins com aquest fan gran a una DO com Pla de Bages.

Si en pocs anys el celler ecològic El Molí ja ha estat capaç d'elaborar un vi com Singular... demostra el bon fer d'aquesta casa. Des d'aquest bloc els hi enviem els millors desitjos!

L'Enric Martin és l'autor del fantàstic bloc Arrosegant la motxilla que tot just ha canviat d'imatge per començar a delectar-nos amb el seu nou viatge al Japó que va tenir lloc aquest mesos de març i abril del 2012. Us deixo amb els sesu comentaris i imatges:
"Caminant per els concorreguts carrers de la ciutat, el pes de les motxilles es comença a notar sobre les nostres espatlles, i de moment no veiem cap lloc per allotjar-nos excepte un hotel amb pinta de ser car. Kanda és una zona més allunyada del centre, amb preus més baixos, però repleta d'edificis amb neons sense res a envejar a Shinjuku. Mentre busquem cartells amb anglès entre tantes lletres japoneses, trobem un lloc que diu "Hotel, Sauna, Capsule, 24H", aixo es justament el que estàvem buscant. Davant nostre tenim el "Passage", un hotel càpsula situat en aquella zona a meitat de preu que el hotel càpsula de Shinjuku i al mateix nivell de comoditats...."
I molta més informació del JAPÓ a NARINANT.CAT

Fa aproximadament un any vaig començar a participar com a blogger al The Korea Blog, impulsat pel Ministeri de Cultura de Corea del Sud. Ara continuo amb el meu compromís i aportant continguts tant pel blog, la pagina a Facebook, i al Twitter. 
És gratificant veure que un any més compten amb mi i ho agraeixen amb algun obsequi de tant en tant.
Ja fa temps que dic que no escric gaire, però ho compenso aportant continguts a altres llocs, com Twitter, Facebook, etc.
---
Hace aproximadament un año empecé a participar como blogger en The Korea Blog, Promovido por el Ministerio de Cultura de Corea del Sur. Ahora sigo con mi compromiso y aportando contenidos para el blog, su página de Facebook y su Twitter.
Es gratificante ver que un año después todavía cuentan conmigo y me lo agradecen de vez en cuando con pequeños obsequios.
Ya hace tiempo que digo que no escribo mucho, pero lo compenso aportando contenidos en otros sitios como Twitter, Facebook, etc.
---
About one year ago I started to participate as blogger in The Korea Blog, promoted by South Korea's Ministry Of Culture. Now I keep on with my appointment and offering new contents for the blog, the Facebook page, and Twitter.
It's quite gratifying one year later they still count on me, and they thank me giving me some nice gifts.
It's been a few times that I say I don't write much often, but I compensate it with contents in other sites like Facebook, Twitter...
---


한국해외문화홍보원과의 협력을통해 일년전부터 한국문화를 알리기 위해서   The Korea Blog 와 페이스북과 트위터를 통해서 활동하고 있습니다. 
일년이 지난 지금도 매우 만족하며 활동하고 있습니다. 또한 작은 선물까지 받아 매우 감사하게 생각합니다. 
블로거로써 글을 올린지가 꽤 되었습니다. 하지만 트위터나 페이스북을 통해 더 많이 활동할것을 다짐합니다. 

D’aquí a quatre dies els francesos escolliran el president de la República que haurà de dirigir el país durant els pròxims cinc anys.

La campanya electoral ha sigut força llarga i la primera volta, que es va celebrar fa una semana, va donar unes quantes sorpreses:

1. D’ una banda, les forces d’esquerra, encapçalades per Jean Luc Mélenchon del Front de Gauche, van recollir un 11% dels sufragis.
El partit ha aconseguit multiplicar per tres els resultats –comparat amb les eleccions precedents- i el seu candidat, un molt bon orador, ha marcat el pas de molts dels temes generals de la campanya, sobretot en qüestions de justícia social.

2. D’altra banda, hi ha Marine Le Pen, de l’ultranacionalista (o per dir-ho clarament, xenòfob). Front National, que amb el 17% dels vots ha marcat l’agenda de la segona volta, amb temes d’immigracio i seguretat que s’ha intentat apropiar el president sortint, Sarkozy.

Ara mateix les espases encara estan en alt. El debat entre els dos candidats, seguit per uns disset milions d’espectadors, va servir, almenys, per mostrar que hi ha dues maneres d’entendre el país i d’entendre la crisi.

La que creu que l’Estat ha de respondre amb serveis públics de qualitat o l’alternativa que proposa amputar el que calgui per tal que els interessos dels préstecs d’Estat no s’envolin.

L’ambient que es respira, en general, és d’una certa fatiga amb Sarkozy. La seva forma autoritària de governar, les seves amistats amb les grans fortunes del país, la legitimitat que està donant a les tesis dels partits d’extrema dreta i, en general, el desgast a causa de la crisi són elements que no l’estan ajudant gens tot i que, s’ha de reconèixer, com a polític, té molt de nervi.

Aquest diumenge se celebren les eleccions i aviat sabrem si Sarkozy aconsegueix un nou mandat o si és el canditat socialista, François Hollande, i les seves propostes de creixement abans que rigor els triomfadors.

A la meva oficina les veus durant les eleccions precedents estaven a favor de Sarkozy. Aquesta vegada, en canvi, és més difícil trobar-ne partidaris que defensin el seu balanç com a president.

A mi em sembla que bufen aires de canvi a l’Elisi –el palau presidencial- i no seria gens estrany veure Hollande com a president a partir de dilluns.

La resposta, definitiva, d’aquí a uns quants dies a peu d’urna.

Antoni

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Midlake en The Courage of Others
Cel·luloide fresc: Carne de neón, La mujer de negro + Caballo de guerra
Partides analògiques: Puerto Rico, Ekonos, Agricola, Twilight Struggle, Die Burgen von Burgund, El Grande
Cojón de sastre: Skopos




Hui al campus un xiquet molestava la mare demanant-li alguna cosa inintel·ligible a la meua distància i aquesta li ha hagut de dir que no podia ser, que açò era la universitat, que ací vindria quan fóra major. 'No pot ser, açò és la universitat, ací vindràs però quan sigues major' i el menut ha acceptat i ha demanat a la mare ésser portat al braç. La mare, cansada supose, s'ha negat. 'Va, camina que tu ja eres majoret' li ha amollat.

Aixina estem educant-nos. A base de mentides fàcils, fintes evasives, assercions que contradiuen l'anterior. El verbo hecho carne y el pescado hecho anisakis.


Que tot açò a cuento de què? Vos pareix poc, redéu, tanta construcció social?! Jo tinc un blog nou que va de lo que va, escrit en la de castella, que és on hi ha afició. Salut i verbo!

Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:

- “Un gra, i d’ell milers.”

Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:

- “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”

I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.

Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.

Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:

- “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.

Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:

- “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.

L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.

- “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.

La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.

- “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.

El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:

- “Com pesa! Ai, com pesa!”

El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.

Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.

Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.

- “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”

Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.

Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.

La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:

- “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. “

El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.

- “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.

Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.

La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:

- “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? “

O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.

- “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.

Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:

- “Socors, socors, ajuda’m!”

Però la llebre, impassible, li va dir:

- “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.

La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.

Aquest conte  té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó: