Des del 324cat ens han fet la proposta de recomanar coses a fer, veure o visitar de l'indret del món on ens trobem.

Com bé sabeu ens trobem a Ithaca, un poblet situat al nord de l'estat de Nova York. Darrerament aquesta zona és va fer una miqueta més famosa entre els telespectadors de TV3, ja que pels qui seguien el programa de 'El Convidat' amb l'Albert Om, segur que van veure el capítol dedicat a en Miquel Calçada, que estava fins fa ben poc a Syracuse! una petita ciutat que és troba a unes 40km al nord d'on som nosaltres.

Em va agradar molt aquell capítol, perquè realment reflectia la vida i el paisatge del Upstate New York! D'altra banda va ser una llàstima que en Miquel no portés a l'Albert a Ithaca, ja que és un indret preciós! Valgui dir-ho, més maco que Syracuse! jajaja.

Ithaca és troba al comptat de Tompkins i més concretament a la zona dels Finger Lakes,en la que trobem 5 llacs en forma dels 5 dits de la mà. No cal dir que si veniu a Ithaca us recomanem la visita al Finger Lakes i dels poblets que es troben a punta i punta dels llacs.

Aquesta zona és maca a qualsevol estació de l'any. Ara a l'hivern val la pena fer fotos de la neu i els llacs mig gelats, així com de les nombroses cascades congelades! A la tardor val la pena venir, perque l'Estat de Nova York és vesteix de colors. Tots els arbres és posen taronges, grocs, morats, vermells. De debò que és increïble.

Diuen que, segons si un any ha estat més plujos o menys, els arbres estan de color més o menys viu! I finalment si veniu a la primavera o a l'estiu, heu de fer una volteta amb barco, vela o pràcticant esquí aquàtic pels llacs!

Si veniu per la zona, ja us he comentat que no us podeu perdre les cascades que tenim, però sobretot heu d'anar a Watkins Glen State Park, un parc situat a 20 minuts d'Ithaca. Nosaltres el vam descobrir fa un parell de mesos i és una passada! Té diversos camins que recorren les cascades, i els gorgs i vas passant per sobre o per sota l'aigua tota l'estona. De debò que val molt la pena.

A banda de tot l'indret natural, si veniu a Ithaca heu de fer una ullada a la zona dels Amish. Aqui en tenim una comunitat i és espectacular veurel's com van vestits, veurel's a cavall, i el que ens va impressionar més, veurel's llaurar la terra encara amb 4 cavalls, com és feia antigament! Val la pena!

Finalment, si veniu a Ithaca, veureu-ho que és un poble amb moltes activitats i si busqueu a les pàgines DownTown Ithaca o a Ithaca Events, veureu totes les festes que s'organitzen.

Per exemple: al desembre tenim el concurs de figures de gel, a l'octubre el Festival de les pomes, entre moltes altres activitats!

I finalment, si veniu a visitar Ithaca, ja sabeu, aqui teniu dos catalans que amb els braços oberts us faràn el tour!

Fins aviat,
David i Laura

----------------------
Foto 1: Concurs figures de gel al desembre passat.
Foto 2: Arbre vermell a l'octubre del 2011.

Aquests darrers mesos han estat una mica atrafegats. Quasibé tot l’any el vam passar a França mentres esperàvem el feliç naixement del nostre fill David que va arribar després de nou mesos que van passar volant com un suspir, a mitjans d’octubre.

Amb aquest motiu, per primera vegada he hagut d’estar realment al damunt del sistema de salut françès i de tots els mecanismes de seguiment i control previstos en un embaràs normal. Nosaltres n’ hem quedat bastant satisfets.

Tot i no poder comptar amb el tenir a la familia al costat – és part del preu a pagar al viure fora- al menys hem pogut sentir en tot moment hi ha hagut estructures d’acompanyament i de seguiment. Aquí va, en unes breus pinzellades, el que es pot esperar d’una situacio aixi a França.

a) Un parell d’ecografies gratuïtes i obligatòries –una a final de cada trimestre- i, a partir del segon trimestre, un seguiment mensual a l’hospital .

b) Unes 10 sessions pre-part durant el trimestre final. Amb temes de lo més variat, des d'exercicis de respiració a xerrades sobre els beneficis de la lactància. L’assitència dels futurs pares està fortament aconsellada.

c) Normalment la mare es queda a l’hospital durant els 3 o 4 dies posteriors al part. Tant la mare com el nen es poden posar les piles abans d’anar a casa i alhora el servei de pediatria de l’hospital organitza sessions obligatòries per ensenyar els gestos bàsics de neteja. Com fer els primers biberons si les mares no volen o no poden donar el pit, com agafar-lo, posar-lo a dormir, etc. La idea és tenir-nos en un entorn controlat i ensenyar-nos com ser 100% autònoms de tornada a casa.

d) Just el dia després del naixement un pediatra ve a fer tot tipus de proves i revisions al nadó. Després t’obliguen a agafar cites amb un especialista perquè visiti el nen un cop al mes fins que tingui sis mesos. Aquestes cites estan pagades per la seguretat social.

e) La baixa per maternitat és de tres mesos –el pare en canvi toca uns 14 dies-. Daltra banda passats els primers 3 mesos la meva companya té dret a uns altres 6 mesos en que se la dispensa de treballar i rebem una petita ajuda de l’Estat de 600 EUR al mes.

f) Un cop ja instal.lats a casa tenim, a nivel local, unes estructures conegudes com PMI (Protecció Materna i Infantil) on hi ha especialistes de tot tipus– ginecologia, puericultura, assistents socials, etc. - Responen en qualsevol moment a les preguntes que es puguin tenir –. A un nivell més bàsic ens permet pesar el David de tant en quant i veure si continua fent-se gran com li toca.

En resum, finalment i des de ja fa uns mesos, hi ha un altre català pel món.
Això sí, nascut a França en el dia de la Hispanitat.

Antoni

(Continua de la part 1)

El dia 26 de desembre és festiu: és el "boxing day", un d'aquests festius estranys ja que tot és obert i comencen les rebaixes (per cert Nadal és dels pocs dies on tot o gairebé tot és tancat). Arreu del país se celebren moltes competicions esportives però a Sydney és un dia important perquè comença la regata Sydney-Hobart, a l’illa de Tasmània, que segons sembla és una de les més difícils del món. L'any 1998 van morir 6 participants i molts altres van haver de ser rescatats per les tempestes i els forts vents que hi havia.

Aquesta regata de 650 milles reuneix el bo i millor dels velers de tot el món i va començar el 1945. El rècord el va aconseguir el 2005 el Wild Oats XI que va fer el trajecte en 1 dia, 18 hores, 40 minuts i 10 segons.

L'espectacle comença dies abans amb els velers al port de Sydney, fent els últims preparatius, sent entrevistats pels mitjans de comunicació i preparant els darrers detalls.

El mateix 26 de desembre pots veure la sortida de la cursa de moltes maneres: per exemple si tens un veler o barqueta (i aquí molta gent en té) pots anar a la mateixa badia i posar-te a banda i banda d'on passaran els velers per veure'ls passar. Ja us podeu imaginar el batibull que hi ha de vaixells: els de la policia, els controladors de la cursa, els que van a veure l'espectacle, etc.

De fet algunes companyies organitzen una sortida pel port amb dinar inclòs i música en directe que et permet gaudir de l’espectacle. Això també ho fa la companyia de ferris de Sydney, que prepara un ferri especial per a l'ocasió on pots escoltar jazz i dinar el que et donen en una caixeta de pícnic mentre fas temps fins que comenci la cursa.

Encara que comença a la una, durant el matí la gent va prenent posicions dins la badia o els diferents penya-segats i platges que l'envolten per veure-ho tot plegat. I és que la badia de Sydney es converteix en un batibull de vaixells i barques de tots els colors i mides, un espectacle difícil d'explicar.

He passat les festes a Sydney dues vegades: la primera varem agafar un d'aquest ferris especials i va ser prou distret: molta gent per pujar, alguns personatges típics d'aquests que no s'ho perdren mai, un grup de jazz tocant. Tot i que a la mateixa badia hi ha poca visibilitat per poder veure-ho tot a causa de la quantitat de vaixells i a les restriccions per poder-se moure per allà.

Aquest any vàrem decidir anar a veure-ho des d’un dels penya-segats que envolten la badia i que antigament era un punt important de la defensa de la ciutat: el Georges Head. És un antic emplaçament militar on encara hi queden restes de canons però que ara està habilitat com a parc. És un dels llocs on anem sovint a passejar, a llegir o a portar a la gent que ens ve a veure.

El dia no va acompanyar massa, però a partir de les 12 el lloc es va anar omplint de gent que venia a veure-ho. Alguns, molt clàssics, amb les seves cadires o mantes, cistelles de pícnic i copes de vi. Altres disposats a veure-ho sí o sí amb escales plegables per poder ser els més alts de tots. I tothom disposat a passar una bona estona.

Poc abans de la una els velers ja eren a la zona de sortida donant voltes en una petita superfície preparats pel tret de sortida. A la una en punt va començar la cursa. En primera línia els "maxis", els velers grans, en segona línia els mes petits. I des d' allà dalt tothom va aplaudir i va gaudir de l'espectacle.

Un cop van arribar a la sortida de la badia, a mar obert, van girar cap al sud i els vàrem deixar de veure i fins a l'any vinent. Llàstima que el dia era núvol, però va aguantar fins a la tarda sense ploure.

Per veure una bona foto del que això representa us aconsello anar a la Wikipedia per veure la panoràmica del 2007.

Marina
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1 i 2: Badia de Sydney des de George Head durant la sortida de la regata Sydney-Hobart

Setmana 4 (23-4-2011)


Aquesta setmana he fet algunes coses noves, com per exemple anar a comprar al supermercat. Aquí una empresa espanyola, amb base a Canàries, té la major cadena de supermercats del país. La veritat és que sembla com ser a Espanya, hi ha de tot, només que un xic més car. Lògicament no hi ha productes frescos, ja que tot ve congelat. Però per ser a l'Àfrica, no està gens malament poder seguir prenent Nescafé, paté el Ramat, etc.

Com que els supermercats no tenen pàrquings, hi ha uns nois molt amables que t'omplen les bosses un cop buides el carro, i te les porten al cotxe. Tot i que cobren per això, una propina mai està de més. Sempre porto bitllets de 500 francs (menys d'un euro) per ajudar-los a complementar el seu escàs sou.

Aquesta setmana també he experimentat la meva primera sortida nocturna. Que, per cert, no m'ha agradat gens. A on vam anar primer estava ple d'espanyols i occidentals en general. Quina gràcia! Per això em quedo a Barcelona!

I per acabar d’"alegrar" la nit, em porten a una espècie de discoteca, on als 30 segons tenia una negreta penjada del coll. Per Déu! Quin aclaparament... Si és que està clar, com deia un amic meu: “Allà seràs una cartera amb cames”. Blanc i ben vestit, presa fàcil d'aquestes noies de dubtosa moralitat que, sense arribar a ser prostitutes professionals, esperen una compensació al final de la nit. Així qualsevol triomfa. Com li vaig dir al meu company de treball: “M'has portat al paradís dels lletjos”. Està clar que si em perdo a Malabo no m’hi han de buscar allà.

La sortida de dissabte a la nit va ser molt més, diguem-ne, normal. Visita al cafè Malabo, el local amb més estil de la ciutat, amb música en viu i gent benestant gaudint-ne amb còctels de qualitat. M'he pres el meu primer mojito, ja que els fan també sense alcohol, de manera que em van guanyar a l'instant.

Després vam anar a una discoteca normal, on jo era l'únic blanc, la qual cosa cridava bastant l'atenció. Ara ja sé a qui m’he d’arrambar per sortir: al meu company Victor, que el tinc a càrrec d'una de les obres. És un negre colombià la mar de simpàtic que, a més, es vesteix elegant per sortir a la nit.

Ja us podeu imaginar l'estampa: un negre i un blanc amb americana, ben vestits i elegants a la nit malabenya. Si fóssim al meu TT, semblaríem dos policies d'una sèrie de finals dels anys 80. Endevineu quina? Més pistes, s'anomenaven Croquet i Tubs.

Setmana 5 (5-5-2011)

La veritat és que una de les coses que no t'esperes és que aquí hi hagi tanta seguretat. El primer dia estava espantat però, després d'uns dies aquí, em vaig adonar que no és ni de bon tros el que m’imaginava. El fet de ser blanc, paradoxalment, em dóna una imatge de respecte, i més quan vaig amb el vestit i el xofer.

Gairebé cada dia he d'anar al banc, per un motiu o un altre. Aquí tot es mou en efectiu, o amb transferència, però tot s'ha de fer manualment. Entrar o sortir d'un banc amb bastants diners en efectiu no és problema. Intenteu fer-ho a Espanya, segur que hi ha algú dins que li diu al de fora qui va "carregat".

A la nit és més del mateix, he passejat pels carrers de Malabo de nit sense problemes, de vegades en cotxe, de vegades caminant, sense incidències. Tot s'ha de dir, hi ha prou presència policial i això ajuda.

En definitiva, totes les meves pors a la seguretat en aquest país han quedat en res. Cada dia estic més a gust i integrat.

José.
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Supermercat de Malabo.
Foto 2: Cafè Malabo.

Aquest hivern està resultant un merder. Primer va començar amb massa poca aigua i temperatures altes. Ara les temperatures altes continuen però amb tempestes atlàntiques amb molt de vent i molta aigua.

Han hagut d'evacuar pobles, evacuar bestiar, estudiar quins pòlders es poden deixar inundar primer (per evitar inundacions a pòlders on hi hauria encara més pèrdues), i posar sacs de sorra a indrets que encara es poden salvar. Al final pels pèls tot ha anat bé.

A Frísia han hagut de posar en marxa una bomba de treure aigua que gairebé mai es posa en funcionament, una bomba d'aigua del segle XIX, que de fet és un museu, que funciona amb motors a vapor.

A Amsterdam no s'ha notat, els problemes eren sobretot al nord, a Frísia i a Groningen.

Però les temperatures són tan altes que la natura ja es pensa que és la primavera. Hi ha plantes i arbres que comencen a créixer com si fos primavera i hi ha gent que té problemes d'al·lèrgia al pol·len, tot i estar en ple mes de gener.

Recordo que el 1988 va ser un hivern així, amb molt vent i pluja. Bé, ara que he d'estudiar de valent ja em va bé que faci un hivern càlid i fastigós. Fins ara he passat tots els exàmens, però quina feinada! No tinc temps per res més. Amb prou feines vaig a les competicions de patinatge sobre gel marató, que aquest any degut a la manca de concentració i dedicació no em van gaire bé. Ara bé, els exàmens els he passat tots amb bones notes. No es pot tenir tot.

El febrer haurem de fer una escapada a patinar en gel natural a Suècia, tot i que allà tampoc fa gaire fred. Segons tinc entès pràcticament no hi ha llacs prou glaçats com per patinar-hi.

També allà fa massa calor aquest hivern. Paciència. El problema és que normalment un hivern suau amb molta pluja i vent ve acompanyat d'un estiu fresc amb pluja i vent. Quin horror!

Miquel
---------------------------------------------------------
Foto 1: Dic amb sacs de sorra per protegir les cases al pòlder. (Font: Del diari NRC)
Foto 2: Carretera inundada amb barca a la deriva. (del diari Volkskrant)
Vídeo de la bomba d'aigua a vapor de Frísia. (del telenotícies Nos)

Tal como us he anat informant, l’any que s’ha acabat ha estat un any intens des del punt de vista electoral. Però ara, en ple gener, tot està tancat per vacances, inclòs el Congrés i el Senat.

Però abans de les vacances hi va haver una marató de lleis aprovades que van tenir gran significació i repercussió als mitjans. No és d’aquestes que vull parlar, sinó d’una que beneficia un nombre no gaire gran de persones però que parla molt i molt bé d’una societat: es tracta de la llei d’Identitat de gènere, que ha passat el tràmit del Senat i ben aviat ho farà al Congrés.

Parlava fa un any i mig en aquest blog de com vam viure l’aprovació del matrimoni igualitari i el debat social que es va formar al seu voltant. Va ser un debat intens, porta a porta, família a família. El millor de l’aprovació és que va permetre aflorar un tema que estava amagat, fora d’allò públic, i que està permetent que moltes persones puguin accedir a una sèrie de drets que no tenien reconeguts.

Ara bé, hi ha un col•lectiu que quedava fora d’aquesta llei i que continua movent-se en les fronteres més amagades de les nostres comunitats: les persones trans. Així, la llei d’identitat de gènere és per a elles i ells.

Tal com es pot veure en el vídeo de presentació en el Senat de la llei per part de Marcela Romero, una activista de l'ATTTA (Asociación de Travestis, Transexuales y Transgéneros de Argentina), la qüestió és tan bàsica com demanar tenir opcions. La mitjana d’edat d’una persona trans a l’Argentina és de 35 anys. El 80% s’ha de dedicar a activitats que tenen a veure amb la prostitució (sobretot a l’interior del país). I el 85% no pot acabar la Secundària ja que com a societat no hem trobat la manera de superar el prejudici i la discriminació davant d’elles i ells.

Durant la setmana d’aprovació hi va haver una significativa presència de persones trans a programes de televisió i altres mitjans que parlaven des d’una òptica molt diferent de l’habitual: des de to “burlesc” de les artistes o des de la foscor de les cròniques policials. Fixeu-vos que al vídeo que acompanya aquestes línies quasi totes les persones trans que parlen ho fan en condició d’artistes. Doncs bé, en aquella setmana vam conèixer bomberes, advocades, policies... i mestres.

Bachillerato Popular "Mocha Celis" from ProyectoGroncho on Vimeo.

D’aquestes darreres volia fer un apunt. A Buenos Aires un grup d’activistes de l’ATTTA ha creat, amb ajut públic, el primer secundari per a persones trans. Es tracta d’un espai – de nom Mocha Celis - amb especial sensibilitat amb les persones trans i amb la voluntat que puguin acabar els estudis totes aquelles que no van tenir-ne l'oportunitat per la discriminació. La veritat és que amb la llei – que permet posar-te el nom segons la identitat autopercebuda, entre d’altres coses – i amb iniciatives com aquesta el futur pinta una mica més esperançador.

A Bell Ville és realment més complicat però la sortida a la llum de la llei i d’iniciatives com aquesta permeten posar el tema sobre la taula i que algunes noies es puguin reivindicar més enllà d’haver d’anar a “fer la ruta”.

Bon any.

Xavi
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto: Batxillerat popular trans Mocha Celis
El Vídeo del bachillerato popular per travestis “Mocha Celis” està extret de la seva pàgina oficial de Facebook

Benvolguts lectors,

Bon any 2012! Havia pensat de presentar-vos una de les meves habituals rutes italianes per començar l'any, però malauradament la rigorosa actualitat em porta a escriure algunes reflexions sobre el desastre marítim que hem patit en aigües toscanes divendres passat al vespre.

A Itàlia no es parla d'un altra cosa, a la feina comentem aquests dies les darreres notícies que ens arriben.

Quina manera d'encetar l'any! Tots els mitjans en parlen i encara ens sembla a tots increïble com un creuer “d'última generació” ( si així el podem batejar) hagi pogut enfonsar-se a pocs metres de l'illa del Giglio. Ara bé el més greu de tot plegat és que sembla la causa hagi estat un error humà.

La mà humana, és a dir l'home, com a primer responsable d'aquest desastre. Quantes vegades hem sentit parlar de la responsabilitat de l'home en la contaminació ambiental, l'escalfament global de la terra, el forat a la capa d'ozó, etc..... Ara bé recordem que el mateix error humà ha estat moltíssims cops responsable d'accidents de transport: tot i que les tecnologies ajudin a millorar la nostra vida en general, és molts cops la mà de l'home qui les controla.

La crisi global ens envolta i en el sector del turisme on jo treballo també es fa sentir molt. Contradictòriament la gent continua viatjant. Hi ha molta competència. Penseu que en els darrers 4 anys la demanda de les vacances en un creuer ha augmentat un 70 %. Qui no coneix algú que hagi fet un viatge d'aquest tipus?

Els meus pares van fer el seu primer creuer pel Mediterrani fa poquets anys. Jo mateixa en vaig fer un pel Nil a Egipte fa sols dos anys. Abans els preus eren poc accessibles, però des de ja fa pocs anys el mercat creuerístic és ben competitiu i gairebé tothom s'ho pot permetre.

Llàstima que el greu accident del creuer Concordia ens hagi arribat justament ara. Parlo des del punt de vista del turisme i del país. Per una banda mala imatge pel turisme, per una empresa líder, per no dir la millor o la més ben considerada. D'altra banda un dany irreparable per una illa que corre el perill de patir un desastre natural immediat.

El que voldria transmetre a qui m'està llegint és que tot i que l'accident hagi estat considerable, hem de continuar viatjant, i encara més si és que sou uns enamorats del mar i heu fet més d'un creuer.

Crec que el que ha passat no hauria de tornar a repetir-se. Segurament a partir d'ara les mesures de seguretat i sobretot les responsabilitats de qui ens portarà en la propera nau estaran més controlades i mirades. Llàstima que noves mesures o accions correctives s'hagin aplicat sempre després d'un accident greu o tragèdia amb l'objectiu de que no es torni a repetir. Per tant si “naveguem”, assegurem-nos que en el nostre proper creuer se'ns expliquin bé les mesures de seguretat i que un assaig per un hipotètic cas d'evacuació es faci sempre.


A la televisió, a la ràdio, a les xarxes socials....tothom en parla i la gent comença a organitzar-se, sobretot els afectats, per demanar accions justes i futures indemnitzacions. Menys mal que gràcies a aquestes xarxes, a internet i als telèfons, els mateixos viatgers van poder enviar missatges de socors a terra ferma. Menys mal que les mateixes tecnologies ens poden ser útils en cas d'emergència. Segurament fa uns anys aquests missatges no s'haurien pogut enviar.

D'altra banda la pregunta que ens fem aquests dies quan comenten la notícia és sempre la mateixa: com actuaríem en un cas similar? Com reaccionaríem? L'instint de supervivència ens porta a fer coses increïbles per poder superar una situació similar de vida o mort....però mai ho sabrem si no ens passa “en primera persona”. I millor que no passi potser. Les notícies diuen que la gent no s'esperava pas, i que tampoc deixaven passar primer a dones i nens durant la mateixa acció d'evacuació de la nau. Com ho faríem nosaltres? Segurament no ho sabem, però el que sí tenim clar és que el que compta és sobreviure.

Veurem quines novetats tindrem en els propers dies. Quina tristor saber que potser la nau pugui “amagar” encara gent que no hagi tingut la sort d'escapar. Tinguem en compte que abans de danys morals a persones, empreses o sectors, hi ha les persones que vam contractar aquest creuer amb tota la il·lusió del món i que no ho podran explicar.

Finalment, no deixaré de repetir que Itàlia, és un país únic, meravellós i ple de contrastos. Val la pena que vingueu, ja sigui per terra ferma o per mar.

Pels més “porucs”, si no veniu per mar i voleu visitar la zona per on ha passat ben a prop el creuer del desastre, no dubteu a reservar un allotjament en les boniques platges de la Toscana.

Fins al proper article.

Gemma Grau Solé.

-----------------------
Foto 1: (Font: Corriere della Sera)
Foto 2: La meva mare en un creuer
Foto 3: Jo, en el creuer pel Nil

+ Informació: Galeria de fotos del Concordia

Setmana 2 (7-4-2011)

Era molt difícil poder fer un relat de cada dia. Les novetats de la primera setmana donaven per a això, però un cop passada la sensació que tot és nou, encara hi ha força coses per explicar. A partir d'ara intentaré fer uns escrits temàtics.

La veritat és que la primera setmana va passar volant. Segur que ha estat perquè no he parat ni un segon. I la segona, ha passat igual de ràpid.

Setmana 3 (15-4-2011)

Durant aquesta setmana he tancat un projecte per cobrir 4 passarel·les de vianants. M'ha fet molta il.lusió, ja que vaig començar a treballar-hi des d'Espanya, demanant pressupostos i avançant feina abans d'arribar aquí.

Aviat tornaré a tenir la mateixa sensació que tinc quan passo per una obra civil en què he intervingut. Podré dir: "Això ho vam fer nosaltres". Però ara a 6.000 km de distància i a l’Àfrica.

La veritat és que estem portant projectes, i més que en portarem, perquè som aquí. Tenir presència al país ens dóna avantatge davant altres empreses que operen des de fora. Envien els treballadors i quan acaben l'obra els tornen.

A nosaltres ens tenen al costat, per a qualsevol cosa que necessitin, estem a 10 minuts de qualsevol lloc. Això és molt valorat. Això, i que en aquest país, Espanya és sinònim de serietat, rapidesa i qualitat.

He tingut l'oportunitat de veure el complex lúdic que s'està construint a l'est de Malabo, a Sipopo, per a la cimera de caps d'estat de la Unió Africana. El director general de la l’empresa contractista a qui se li va adjudicar l’obra ha tingut l'amabilitat d’ensenyar-nos-el. És impressionant.

Hotels, vil·les de 1.000 metres quadrats per a cada president, piscines d'aigua salada, port esportiu, passeig marítim, locals d'oci, restaurants, lloguer de motos d'aigua, esquí aquàtic. No hi faltarà de res, i és molt similar al port d'Alacant.

Perquè us en feu una idea, és com quan Barcelona es va posar a construir per les olimpíades. Un cop passi tot l'esdeveniment, aquestes infraestructures quedaran per al gaudi dels habitants de l'illa. La veritat és que és una obra faraònica.

José.
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Passarel·la de vianants.
Foto 2: Complex lúdic a Sipopo.

Amb molta curiositat he estat seguint la campanya electoral i el posterior dia d’eleccions a Espanya. Malgrat que ja veia venir els resultats que es van donar, no deixo de donar-hi voltes a moltes qüestions.

Pocs mesos després de la meva marxa d’Espanya cap a Mèxic es respirava un profund sentiment de ràbia i fins i tot d’odi cap al PP (més o menys com ara cap al PSOE), successos com l’enfonsament del petroler Prestige i la canalització de la informació a l’opinió pública, els atemptats de Madrid perpetrats per Al Qaeda i l’encaparrament del govern dient que va ser ETA van acabar per tombar la truita el dia de les eleccions, la reacció de la gent és comprensible, però penso que es van deixar portar pels sentiments, la mostra la tenim avui dia.

Encara recordo com molta gent em deia que votar al PSOE era votar pel futur dels nostres fills, i tant que era votar pel seu futur, mare meva quin futur. Potser les intencions del govern anterior eren bones, no ho dubto pas, però ho pensava aleshores i ho penso ara, no estaven preparats.

Segurament el partit guanyador no és el millor pels interessos d’alguns col•lectius (minoritaris), però també estic segur que almenys per sortir de la crisi sí estan preparats, ja ho van demostrar l’any 96, remuntant devaluacions de la pesseta (dues), alts índex d’atur i un elevat dèficit. Segurament no són els mes populars (irònic tenint en compte el nom del seu partit), però en temps com aquests hi han altres prioritats.

Potser generalitzo, però sempre he cregut que els governs d’esquerres estaven per gastar el que estalviaven els governs de dretes. Sinó...després de tantes polítiques d’ajudes socials, què ha quedat?

Només puc treure una conclusió: el poble ha parlat i ha parlat amb la veu alta. No sé si sap el què vol, però em queda clar que sap el què NO vol.

Salutacions des de Mèxic.

Rafa Torrejón
___________________________________________________________________________________
Foto 1: Rajoy celebrant la victòria el 20N.
Foto 2: Rubalcaba felicita al guanyador de les eleccions.

El Japó té totes les característiques d'un país sofà, és a dir, un país tan còmode, que t'ho fa repensar molt alhora de voler tornar a casa.

La raó principal, és la seva comoditat. És tan còmode com estar en un sofà mirant la televisió, mentre t'ennuegues amb les patates fregides i la cervesa. En canvi, Espanya té totes les característiques d'una masia, gran i amb molt d'espai, enmig d'un paisatge extraordinari. Vegem-ne però, els pros i els contres d'aquests dos tipus de país.



Un país sofà és tan còmode, que la imatge de la masia no agrada gaire, tot i que l'espai que ens ofereix sigui molt sexy. Tenir qualsevol andròmina a qualsevol hora, menjar a qualsevol hora del dia o de la nit, estar connectat tant físicament com electrònicament a tot arreu a la velocitat de la llum, fa que les poques comoditats de la masia et facin venir urticària.

La metàfora pot semblar una mica fora de lloc, però en realitat el Japó és molt còmode, sobretot Tòquio. Les botigues obren 7 dies a la setmana, i moltes estan obertes 24 hores al dia tots els dies de l'any. Fins i tot pots trobar perruqueries a Tòquio a hores vampíriques. Després de tallar-te els cabells, sempre pots anar a esmorzar a la cafeteria propera mentre surt el sol. Això sense comptar les caminades nocturnes per milers de carrers tipus gola de llop, i estar segur de no deixar-hi ni els diners, ni la càmera, ni la pell. Anar en metro o en tren on vulguis, i fer que et portin a casa els paquets que vulguis fan d'aquesta ciutat un paradís una mica singular.

És molt còmode tenir la nevera totalment buida, excepte per un tros de tomàquet, i anar al konbini del barri a buscar el que falta. Si un vol, pot sortit a fer un vol nocturn amb la bicicleta fins a un barri més cridaner i anar a un restaurant cap allà a les 4 del matí. És molt còmode sortir quan vols, comprar fins i tot l'andròmina més extraterrestre de l'Univers i tornar al cublicle panxacontent.

El problema: l'espai. Parlem d'edificis en plan rusc, plens de cubicles on milers de persones fan les seves vides. Tot és petit. Fins i tot l'aspiradora. De vegades, sembla realment liliput. La pega és que tots som gegants! S'ho mereix això d'estar-se al sofà, si vius encongit als seus coixins?

Per l'altra banda tenim la masia on de comoditat, tret de l'espai i les vistes a la natura, ben poca. Sense carro, res d'anar al poble del costat. Sense previsió setmanal de teca, si se t'acaben els queviures del rebost, acabes fent dieta. D'andròmines estranyes ben poques, i si les demanes per internet, trigaran en arribar.

Les connexions són lentes, i les idees de fer passejades pel bosc tot sol no són precisament afalagadores, sobretot tenint en compte que d'animals ferotges n'hi ha en abundància. S'ho mereix estar-se a la masia i viure una mica en plan Mad Max?

Tant el model dofà com el model masia estan en crisi. Sabem del cert que si no s'hi posen remeis reals, tots dos models acabaran amb una gran patacada. Tot i amb això, no estaria malament fer un mix amb aquests dos models.

Sofà o masia, vet aquí la qüestió dels nous Hamlets del segle XXI, emigrants a països estrangers que trobem comoditats que són gairebé pel.lícules de ciència-ficció a casa.

Pepi Valderrama

Chop Suey, Edward Hopper, 1929 
Aquest és la proposta nº 50 de Relats Conjunts! Per celebrar-ho, tornem a l'autor amb que es va obrir el projecte, ara fa més de cinc anys.

Què us suggereix aquest quadre?

Què ha suggerit a... (47 propostes)

• Jesús M. Tibau
• Yáiza
• Xexu
• Kweilan
• Lolita lagarto
• Quadern de mots
• Fanal blau
• Alyebard
• Lapsus calami
• Gerònima
• Núria
• Barbollaire
• Montse
• Garbí24
• Zel
• Rafel
• Vicicle
• Carme
• Joana
• Barbollaire (segona proposta)
• Marta
• Cantireta
• El fem fatal
• Montse
• Ventafocs
• Pilar
• Ricderiure
• Alba
• MBosch
• Kweilan (segona proposta)
• Cualquier otro
• El que em passa pel cap
• Elfreelang
• Assumpta
• Joan
• El porquet
• Isabel
• Jpmerch
• McAbeu
• Carme (segona proposta)
• Ferran
• XeXu (segona proposta)
• Peix
• Rits
• Egaara
• Lisebe
• Laia

Tal com ja vaig avisar a l'equip de Catalans pel Món, la meva participació en aquest blog es veurà aviat tancada de forma indefinida.

La principal raó és que després de viure una temporada llarga a Finlàndia, i moltes temporades curtes a la Xina, encetaré una etapa (a dia d'avui indefinida) altre cop a Catalunya. De totes maneres, això no serà fins al mes de febrer i, fins llavors, intentaré explicar-vos algunes de les experiències que he pogut viure a la Xina.

La història que avui comparteixo amb vosaltres és, d'alguna manera, un dels temes per a mi més recorrents d'aquest any: els casaments.

L'any ja va començar amb les noces d'un molt bon amic, però a l'estiu vaig poder veure per primer cop no un ni dos, sinó tres casaments xinesos, al darrer dels quals fins i tot vaig fer de padrí! Això em va permetre (a més de passar força nervis) entendre com es desenvolupa un dia tal com marca aquí la tradició.

Abans que res, he de deixar clar que aquest esdeveniment aquí és una festa, més que no pas una cerimònia. No hi ha, en cap moment, la solemnitat dels casaments que havia assistit fins al moment (ben bé mitja dotzena a Catalunya i un a Finlàndia), sinó que la gresca i el xivarri perduren des del principi fins al final.

Tots tres casaments van mantenir moltes característiques en comú, tot i que amb diferències molt evidents de poder adquisitiu. Pel que fa al ritual -i aquí és on vaig endur-me una certa decepció- he de dir que el vaig trobar molt diluït, ja que pel que es veu les parelles joves intenten emular les festes més occidentals, però mantenint moltes de les supersticions més arrelades a la societat xinesa. El resultat és un aiguabarreig on el significat de cada gest és purament anecdòtic. Així doncs, només us faré cinc cèntims d'algunes de les diferències més grans que he vist.

La festa s'acostuma a fer molt dies després de signar els documents al Registre Civil. De fet, he sentit de casos de parelles que s'han divorciat abans de cel·lebrar-lo.

Una altra diferència és l'orgia de fotografies que es fan els nuvis abans de la festa: centenars de fotografíes amb dotzenes de vestits i escenaris diferents, tot per l'ocasió.

Una característica interessant és que, segons marca la superstició, el casament ha d'haver acabat abans de les dotze. Però és que a més hi ha tot un ritual a seguir (el nuvi va a buscar la núvia a casa o a l'hotel, ha d'aconseguir que li obrin la porta de la cambra, ha de trobar les sabates de la núvia, etc.) abans de començar la cerimònia, pel que la durada de la festa on hi participen els convidats és sovint molt curta.

Evidentment, no hi ha capellà ni un representant civil presidint l'acte, ja que no és necessari que hi hagi cap autoritat (recordeu que no és més que una festa, ja que el pas "oficial" s'ha fet setmanes abans). Qui ho fa és un presentador/narrador, que explica cadascuna de les escenes que es van duent a terme.

Com us podeu imaginar, a banda d'algunes similituds causades per pur mimetisme, com el vestit blanc de la núvia, tallar el pastís amb una espasa o escampar xampany en una torre de copes (que possiblement ningú tastarà, a banda dels nuvis per fer un brindis per la foto) la resta no té res a veure amb el que podem estar més habituats.

Però si encara esteu encuriosits per les interioritats de tota la cerimònia, no patiu. Aquest mes de gener em caso a Beijing, i ho faré seguint els cànons. Ja us explicaré amb més detall com va tot plegat!

Oriol

-----------------------
Foto 1: Sala típicament decorada per a fer-hi casaments.
Foto 2: Casament on vaig fer de padrí.

Hola tothom!

Ja som de nou dalt del tren! Ens esperen 24 hores de viatge.

Aquest cop som 15 nens i 6 adults cap a un santuari que es diu Ecodaya. Anem a passar deu dies en aquesta illa, en plena natura, dormint en coves i reconnectar uns amb altres sense les rutines de la vida quotidiana.

Ecodaya va ser fundat en una illa en el riu Thungabhadra a l'estat de Karnataka, al sud de la India ,on s'intenta portar una vida extremadamemnt senzilla i espartana, un llogaret que intenta ser el màxim sostenible possible a nivell ecològic, social, cultural i espiritual.

L'aigua de les aixetes és aigua bombejada del riu, tota la llum és creada amb energia solar, els vàters són compostables. Realment les necessitats que tens en un lloc aixói són mínimes.

La fauna és gairebé la mateixa que hi ha a Auroville, doncs a part de les serps i escorpins de sempre, tenim hienes i l'ós, però aquest és vegetarià.

Ecodaya està situat no gaire lluny de Hampi, ciutat Patrimoni Mundial de la Humanitat,també conegut com el Machu Pichu d'Asia.

Hampi va ser la capital de Imperi Vijayanagar (1336 -1565) i és famós per la seva arquitectura. Va ser un imperi extramendament ric a tots nivells i va caure per les conquestes mughals al sud de la India. Es calcula que hi ha uns 350 temples!

Un dia qualsevol per a nosaltres és llevar-se d'hora, cap a la sortida del sol, i anar al riu a veure els macacs o les llúdries si tenim sort. Cap a les 8 a esmorçar i a prepar-nos per a l'excursió diària.

Un bol de farinetes ple de fruits secs i un té i ja amb el banyador, el barret i la crema solar disposats a caminar!

Algun dia ens hem perdut entre roques i vegetació, creant moments tensos entre els petits que volien anar a un lloc en concret. Però sempre hem trobat algun indret mangnífic per remullar-nos o saltar. He arribat a saltar de 5 metres!

El dinar és a la una en punt, i és fa en silenci, lo qual és un plaer després de tant xivarri i disbauxa a les excursions. Després arriba el moment del relax fins a les 3, que serveixen té amb galetes i llavors és l' hora per anar de nou a caminar o a banyar-se al riu del costat. Durant aquestes hores, alguns llegeixen, dormen, escolten històries o es renten la roba.

Fins a les 6 del vespre hi ha llum, i aquí les postes de sol són magnífiques. Llavors intentem posicionar-nos en alguna roca alta i amb el so de la guitarra o cançons esperem la posta.

El sopar és a les 7, qui vulgui es pot dutxar però si has estat tota la tarda sucant-te al riu no te gaire sentit. És la mateixa aigua!

Després del sopar recollim tot i fem caminades sota la lluna o expliquem històries al costat d'un foc. I asseguts al voltant més cançons fins anar a dormir. Després d'un dia tan actiu, acompanyar als petits al vàter, a rentar-se les dents i a preparar sacs de dormir o mosquiteres sota els estels.

Bé ,els 10 dies han passat volant. Han estat meravellosos i ens hem posat morenets, més forts i potser més savis?

Aquestes aventures són la base de la nostra escola i creiem que exposar nens i adults a aquestes situacions on sorgeixen conflictes i moments màgics és la base de la vida.

Matilde

---------------------------
FOTO 1: Cantant al tren
FOTO 2: Hampi Old bazaar
FOTO 3: El grup a Black POol
FOTO 4: Salt de l'Edén

El proppassat 22 de novembre, Ferran Adrià va ser a Mont-real per rebre un premi de l’Institut de turisme i hostaleria del Quebec, l’ITHQ.


Amb motiu d’aquesta visita, el popular programa matinal 'Des kiwis et des hommes' de la primera cadena de Radio-Canada, la televisió pública canadenca, va voler dedicar un programa a Catalunya.

En tant que responsable del programa d’estudis catalans a la Université de Montréal i alhora vicepresident del Casal català del Quebec, em van convidar per fer-me una entrevista d’uns 10 minuts i alhora descobrir i degustar la cuina tecno-emocional del xef quebequès Frédéric Laplante.

Durant l’entrevista vaig aconseguir un dels meus principals objectius: fer publicitat dels cursos de llengua i cultura catalana a la universitat i alhora donar a conèixer la colla dels Casteliers de Montréal del Casal català del Quebec.

Tot i la nit en blanc i els set anys que feia d’ençà que vaig deixar el món de la televisió a Catalunya per venir al Quebec, em vaig sentir força còmode en el directe perquè, tot s’ha de dir, l’equip de recerca del programa va documentar-se notablement i no s'hi van infiltrar ni castanyoles, ni olés, ni flamenc, cosa que és molt d’agrair.

L’únic que sí que em va saber una mica de greu és que preferissin fer servir unes imatges del presentador del programa pujant a les espatlles d’un casteller a Vilafranca del Penedès, en comptes de l’actuació que els Castellers de Montréal van fer amb motiu de “Castells, Patum, Sibil·la”, la presentació del patrimoni immaterial de la humanitat d’origen català que va tenir lloc a la Maison de la culture de Côte-des-Neiges, una setmana abans, el 14 de novembre.

Éric

(Aquest text va ser escrit al desembre del 2011)

"Per a mi un Nadal realment exòtic és un Nadal fred, amb abrics, amb neu...." això em deia una amiga fa poc.
I sí, el que per nosaltres és "normal", que el Nadal coincideixi amb l' entrada del hivern, per ells és "exòtic".

Aquí les festes de Nadal i Cap d' any són l' avançada de les vacances anuals que la gent s' agafa majoritàriament el mes de gener (que seria el corresponent al agost per les nostres terres).

Encara que he passat alguns d'aquests Nadals a la calor segueix semblant-me estrany, no tant la calor, sinó com els elements propis d' un Nadal fred es passen a l’hemisferi sud sense gairebé canvis: recordo quan era a Argentina que la gent, depenent dels seus orígens familiars, menjava exactament el que corresponia als seus països: brou, sopes, pollastres farcits, bé, etc. tota mena de plats amb moltes calories per combatre el fred i això ho feien al costat de la platja o d' una piscina.

I aquí veig mes o menys el mateix: els plats tradicionals són les cuixes de porc al forn o pernils glaçé encara que també hi ha una clara tendència a menjar marisc, i plats freds. I de postres es mengen tota classes de dolços també típics com poden ser els torrons,el panetone, puddings de Nadal, pa de gengibre , etc..

Una altre de les coses, típicament australiana, és fer una barbacoa, a casa, al parc o a la platja .No ho he pogut aclarir encara quan es fa el gran menjar si el vespre del 24 o el migdia del 25 ja que cada persona a qui pregunto em diu una cosa diferent depenent dels costums dels països d' on provenen, o de els gustos personals....potser el mes curiós ha estat trobar una referència on deia que tradicionalment a Austràlia " el sopar de Nadal es serveix a l' hora de dinar del dia 25 a casa de l'avia".

Les cantades de nadales als vespres..."Carols by candelights" és també una tradició a Austràlia.

Va començar a Melbourne l' any 1937, i són concerts de nadales als vespres, la gent seu en mantes al terra amb espelmes enceses, porten el seu pícnic i escolta un recital de nadales. A Sydney se'n fa un de molt gran al parc del Domain a ple centre.

Deixant a part el menjar es torna a veure tota la parafernàlia típica dels països del Nord: pares noel (suant de valent a sota la disfressa) arbres de Nadal (molt d' ells de plàstic o altres material artificials i fets amb forca mal gust), gent portant banyes de ren de plàstic, etc. Ah! i també la gent a la platja amb els seus gorrets de Nadal combinant amb el banyador.

Us envio una felicitació de Nadal molt australiana. Encara que si el temps continua igual de dolent, plujós i fresc, no crec que podem celebrar-ho a la platja.


Marina
-----------------------
Foto: Felicitació de Nadal ben especial

Finalment, després d'estudiar durant més d'un any sencer ara he començat a treballar en el programa de l'ajuntament (un tipus de programes que a Holanda es diu 'treballar i aprendre').

L'ajuntament em paga els estudis d'enginyeria de gerència de construcció, i em dóna feina per dos anys. A la facultat he d'anar-hi 2 dies per setmana. A la feina hi vaig de dimecres a divendres.

La feina és al departament de permisos de construcció. Totes les construccions que es fan han de complir la legislació i a l'ajuntament avaluem si es compleix. És una feina molt precisa, però està molt bé. Ets força independent, el cap et dóna un nombre de permisos i hi ha un termini de 8 setmanes per a donar una resposta.

Puc començar a treballar a l'hora que jo vulgui entre les 7 del matí i les 9:30. Tot i que el meu cap comença a les 7 i no li fa bona impressió que la gent comenci a les 9:30.

El que és fix és el nombre d'hores que has de treballar. Has de treballar 8,5 hores en total amb una pausa de mitja hora per dinar. De manera que si comences a les 7 del matí a les 15:30 ja te'n pots anar a casa. Jo que començo a les 8 me'n plego a les 16:30, que em va de conya.

Avui hem anat d'excursió a la nova línia de metro, que és una obra molt complexa d'enginyeria.

Hi ha trossos que volen surar, ja que el sol d'Amsterdam és bàsicament aigua. Hi ha trossos que es volen enfonsar, que són com un fangar. Altres zones les han de glaçar abans de poder fer-hi forat perquè es desfaria tot.

El marge d'error amb que treballen és d'un centímetre, i només es permet que el sol s'enfonsi un mil·límetre. Realment un projecte impressionant. Ara tindré per dos anys en aquest trajecte d'estudi i treball.

Si tot va bé d'aquí dos anys m'oferiran un contracte laboral 'normal', això si l'economia encara va bé. De moment a Holanda la cosa va tirant, però tal com està Europa en aquests moments és difícil fer prediccions.

Miquel

-----------------------------------------------------------------
Fotos:
A l'oficina.
El meu cap m'està ensenyant el procediment dels permisos.
Al Carrer Scheldestraat es veu el forat del metro passant per sobre els edificis.

Escric aquest post perquè, malgrat que ja hi ha algunes persones del meu voltant que ja ho saben (i les tinc al corrent del que va passant), vull compartir amb vosaltres un fet que per mi és molt important: l'any que ve deixaré Bèlgica... i em traslladaré als Països Baixos.

He de confessar que he pres aquesta decisió molt ràpidament, perquè no fa gaire m'he adonat de la situació que estic vivint en aquests moments i he decidit parar-ho. Encara que aquí, a Bèlgica, hi tinc amics, i que hi he passat moments inoblidables, he decidit passar pàgina i buscar un lloc millor per mi.

Abans d'aquest estiu passat estava segura que volia quedar-me a Gant, però quan vaig començar a fer les pràctiques a Brussel·les (ara només em queden 20 dies per acabar-les), em vaig sentir molt sola. Quan trucava a gent que em pensava que em podria donar suport per quedar i simplement veure'ns, em donaven alguna mena d'excusa que al final s'esvaïa amb el vent. Per suposat, no tothom ha estat així, però és molt frustrant veure que quan estàs buscant ajuda, ningú t'ajuda perquè "estan molt ocupats", "se senten deprimits" i una llarga llista de raons que no posaré aquí perquè no us vull avorrir gaire.

He tingut moltes decepcions durant aquest any i quasi mig que estic instal·lada a Bèlgica. La més recent ha estat la que he viscut amb un noi del qual estava enamorada des de feia 5 anys. En qüestió de mesos, s'ha tret la "careta" i m'ha demostrat que només li importa ell mateix... ni la seva xicota (de la qual sento compassió...) ni, per suposat, jo. Fa molts anys i en un altre context, era jo l'"enganyada" i va ser una experiència que em va marcar profundament, per tant sé com se sent un quan se sent enganyat per la persona que s'estima. Només puc sentir rebuig per aquestes persones que juguen amb els sentiments dels altres, i he decidit, malgrat que em faci mal, no saber res més d'aquest noi.

D'altra banda, les persones que em pensava que eren "els meus amics" ja no es posen en contacte amb mi. El fet que ja no estic per Catalunya no hauria de significar que estic fora del cercle d'amistats, però potser s'ho prenen de forma diferent. Quan la gent em pregunta si vull anar a casa per Nadal sempre dic "sí, per suposat!" però a part de veure un parell d'amics amb qui encara mantinc relació, i per suposat la meva família, no tinc moltes ganes de veure la resta de gent. És trist veure com els nostres camins es van separant però potser és millor que sigui així. Resumint, sembla que molts aspectes de la meva vida no acaben d'anar tant bé com jo desitjaria.

De totes formes, cap d'aquestes coses m'està parant. Encara que a les pràctiques de vegades em costa molt concentrar-me en la meva feina (i he de deixar d'estar al davant de l'ordinador perquè o és això o si no, no ho aguanto), encara intento tenir contacte amb persones que em demostren que no tothom és - parlant curt i ras - una colla d'imbècils. Aquest és el motiu pel qual, des de fa 2 mesos, vaig més i més a Holanda. Sempre m'ho passo molt bé allà, i encara que després rebi una "bufetada" de realitat cada cop que torno a Gant, em dóna forces suficients per afrontar la setmana i torno a tenir ganes de tornar-hi.

Per això, l'any que ve faré d'Holanda la meva llar. El dia 4 de desembre tinc una visita a Gouda, al que podria ser el meu futur pis i la meva futura companya de pis, i estic en el procés de buscar una feina. És una mica complicat però és una cosa que faig amb moltes ganes i hi estic dedicant molt d'esforç. I sé que, tard o aviat, tindrà la seva recompensa.

Només dir que estic molt agraïda a tota la gent que ha fet de la meva estada a Bèlgica una genial experiència. Ja saben qui són... Ara al gener aniré al meu nou destí.

Laia
---------------------------------
Foto: Jo a Brussel·les de nit

(Text escrit al desembre del 2011)

Ja tenim el Nadal a sobre un any més, normalment a aquestes alçades de desembre escric un article de com els americans viuen aquestes festes tan especials, però després de tants anys de televisió i crispetes crec que tots els catalans estem mes que empatxats de pel·lícules de Hollywood que ens mostren el nadal anglofamiliar. Així que ho deixaré per un altre dia.

Enguany us explicaré una història de caganers i al mateix temps un bon exemple de com al món no acaben d'entendre què és això de Catalunya, i aquestes manies paganes que tenim de lligar el Nadal amb la "caca".

Poc temps després d'arribar a les Amèriques, i quan el primer Nadal s'acostava, vaig pensar que els meus sogres i cunyades apreciarien tenir cadascun el seu caganer personalitzat. Vaig mirar què hi havia per internet i vaig fer la comanda.

Hauríeu de veure les cares quan el dia de Nadal van desembolicar els caganers fets de fang i pintats a mà amb el xurro marro apuntant al cel. En veure les cares em vaig afanyar a explicar la tradició i la raó de posar els personatges al pessebre, però tot i així em miraven amb cara de no estar gaire convençuts.

Un parell d'anys mes tard, me'ls van tornar, dient que els caganers no encaixaven amb les seves tradicions i no sabien què fer-ne.

Els vaig posar a la venda als Estats Units a Ebay, i per la meva sorpresa van tenir una gran demanda i els vaig vendre de seguida.

Una de les compradores és la Karen Duffy, una escriptora i periodista de Nova York molt interessada en el tema. Vam tenir diverses converses on em va preguntar sobre els caganers i finalment es va decidir i va escriure un article al "New York Daily News".

La idea d'escriure sobre tradicions del món i sobre les nostres en particular ens ha de fer sentir molt orgullosos, però és que això de tenir regions amb tradicions pròpies ho complica tot. Per simplificar-ho, l'article fa una barreja de regió catalana, amb Espanya i Portugal per explicar caganers i cagatiós.

Per tranquil·litzar una mica el lector, us he de dir que ja he escrit al diari per aclarir els detalls, així que Bon Nadal a tothom, i no oblideu de donar forca menjar al Tió i de col·locar el vostre caganer.

Nosaltres, catalans... a la nostra.

Ferran

______________________
Foto: Caganer del Barça (Font original: Caganer.com)

Aquesta és la frase alemanya per desitjar-se bon any: "Guten Rutsch ins Neue Jahr". La falta de gel ha fet que aquesta vegada el canvi d'any hagi estat més segur. Els alts talons de les noies han trepitjat terra segura, tot i les copes de més de "prosecco", que les feien trontollar amb un somriure a la cara i ulls vidriosos amb ganes de celebrar el nou any.

Berlín s'ha convertit en una destinació perfecte per celebrar el Cap d'Any. Els escenaris a la Porta de Brandenburg a l'espera de més d'un milió de persones i els múltiples bars i mítiques discoteques presentant la millor cartellera de DJs han fet que la ciutat rebi milers de turistes aquest cap de setmana, coincidint també en els centenars de joves que van arribar a la ciutat per la 34 trobada religiosa de Taizé.

Jo, que encara no he experimentat una nit de Cap d'Any a la porta de Brandenburg, vaig estar a casa d'uns amics alemanys i amb visita francesa, menjant i bevent. Vaig trobar a faltar el raïm, les campanades i el cotilló.

A Alemanya vam fer un compte enrere amb copes de xampany (no cava...) a la mà i vam cridar ben alt "Frohes Neues Jahr". Llavors es van sentir per tots els carrers i racons de la ciutat petards, coets, fonts de foc com si es tractés de la revetlla de Sant Joan.

I mentre uns miraven els petards des del balcó, altres escalfaven el coure, per tirar-lo en un bol d'aigua i descobrir-ne una figura, que ens havia de mostrar el futur. La meva figura va ser una mena de fulla, però no hi havia cap explicació de "fulla" al dors del paquet que vam comprar, per tant em vaig quedar amb un futur incert. Em pregunto què li devia sortir a la cancellera Angela Merkel... també incert?

Mentre uns seguien la festa a la porta de Brandenburg i a les cases, altres desfilaven per les andanes del metro ja a les 4 de la matinada. Uns cap a casa, altres a completar la resta de la nit amb, encara, molta música.

Alguns amics em van trucar a l'endemà al migdia dient-me que anaven a ballar a les 4 de la tarda. Ja ho veieu: a Berlín la festa no para.

Qui tampoc van parar van ser els bombers i les ambulàncies, amb 1.135 viatges, segons el diari "Tagesspiegel".

A tots un bon any amb molta salut, amor i bons projectes!

Maria

L’altre dia un ABC (American Born Chinese) em deia que després de portar un any a Hong Kong, ja no ho suportava més i que marxava, que estava fart de la gent d’aquí.

La veritat és que si per alguna cosa es caracteritza Hong Kong, en general, és per la superficialitat de la gent i perquè els encanta aparentar. Tot és façana.

Es compraran un bossa de marca que val 6.000 € encara que no en tinguin ni per arribar a finals de mes; et somriuran i faran veure que els caus molt bé, quan realment pensen tot el contrari; no et diran mai el que pensen de forma directa i, si ho fas tu, es quedaran descol•locats .

Els nens aprenen francès no pel fet que sigui útil sinó perquè queda “guai”. Per la cerimònia de graduació de la universitat, els joves es passen hores i hores fent-se fotos amb el vestit de graduació, amb la família i els amics al voltant. Durant quinze dies van a cada racó de la ciutat que troben mentre aguanten rams de flors i ninots de peluix de tot tipus.

Els pares són els primers consumistes que compren el que sigui necessari per demostrar a tothom que tenen un cert estatus. Realment aquest consumisme arriba fins a límits insospitats.

Jo, en el seu moment, només per ser estudiant universitari (sense demostrar que cobrava cap sou) tenia una targeta de crèdit amb 2.000 € de límit. Al contrari del que passa a casa nostra, aquí el temps d’estrènyer el cinturó sembla que encara no ha arribat!

Salut!

David
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Jove amb el vestit de graduació.
Foto 2: Joves amb rams de flors i ninots de peluix.