Música
Avui l'Ovidi Montllor faria 70 anys. Ell ens ha ensenyat moltes coses. I nosaltres, d'entre totes les que podem fer, d'entre totes les que tenim al nostre abast, ja fa dies que vam escollir seguir-lo recordant.
Ja fa alguns anys, el 2007, en el nostre segon disc vam enregistrar aquesta cançó, Ovidi, en homenatge i en reivindicació.
Algú altre cantarà amb la seva veu
que ets valencià
i tens senyera on blau no hi ha!
Per molts anys, Ovidi!
Dia d'assaig. La veritat és que d'aquí un mes ja estarem gravant el quart disc. Queda molt poquet, certament, i ja podríem dir que estem fent la carrera final. En Víctor Nin, que és qui produeix i porta a terme els arranjaments, s'hi està deixant ben bé la pell. Sortim contents dels assajos i això sempre és una assegurança. Gaudim del feeling i n'estem convençuts. En el fons, tinc moltes ganes de poder-ho compartir. Ara que ja hem descobert el nom, falta acabar de presentar-vos les cançons.
De moment, moltes gràcies per seguir aquí!
Capítol 9 de la secció El país sota els teus peus a Nació Digital. Aquest cop caminem cap a l'oest i hi trobem la cantautora Meritxell Gené. Ens acompanya a visitar alguns dels racons més bonics de la ciutat de Lleida, i hi passegem coneixent algunes de les seves històries més secretes. Les Terres de Ponent, un indret amb encant i poesia.
Podeu llegir l'article aquí > Malva, com uns vers de Màrius Torres. Ocre, com la ciutat de Lleida.
CHE SUDAKA, La [2] (Barcelona), 31 de gener de 2012
//
- Hi ha res més indigne que ser explotat? - Sí, explotar.
És un diàleg que reprodueix Manuel de Pedrolo en un dels seus llibres. Publicada per primera vegada l'any 1976, disset anys després de ser escrita, Tocats pel foc és una de les obres més humanes, sinceres i ideològiques de l'autor. És per aquest motiu que el cantautor Cesk Freixas ha decidit recuperar-la i convertir-la en el títol del seu quart disc: per la vigència d'aquelles paraules, i per la memòria d'un dels escriptors més importants que hi ha hagut al nostre país. Tocats pel foc serà el quart disc del cantautor Cesk Freixas. Sortirà editat amb la discogràfica Temps Record a mitjans del mes de maig de 2012. Primeres presentacions confirmades: 2 de juny de 2012 / Barcelona / Centre Artesà Tradicionàrius / compra les entrades aquí!
8 de juny de 2012 / Vilafranca del Penedès / Auditori Municipal
10 de juny de 2012 / Vic / Jazz Cava
15 de juny de 2012 / Manresa / Sala Stroika
30 de juny de 2012 / Girona / Sala La Planeta / compra les entrades aquí!
7 de juliol de 2012 / La Granada / Celler Cooperatiu 29 de juliol de 2012 / Vilanova i la Geltrú / Plaça de les Neus 11 d'agost de 2012 / Sa Pobla / Teatre Sa Congregació / compra les entrades aquí!18 d'agost de 2012 / Gàver / Plaça Major Aquest és un primer llistat dels concerts de presentació de Tocats pel foc. Al llarg de les properes setmanes l'anirem actualitzant amb noves dates i poblacions. Més informació a la secció de concerts del menú de la dreta. Contractació oberta: 679 51 42 67 (Sílvia) contractacio@ceskfreixas.cat
JANIS IAN, sala Apolo (Barcelona), 31 de gener de 2012
//
A los treinta y cinco años de la creación del grupo, y tras romper un doliente silencio de más de una década, Víctor Nubla y Juan Crek mantienen su apego al espíritu fundacional de Macromassa. La sorpresa permanente marca la trayectoria de esta banda/laboratorio cuyas actividades se extienden más allá de lo estrictamente musical, abarcando otras disciplinas artísticas e incidiendo en una constante labor orientada a construir canales de difusión…
Llegeix l’article sencer a Rockdelux #302 (gener 2012)
Demà... el títol del nou disc, les dates de presentació i la venda d'entrades! Ja queda menys!
:)
Queden dos dies, 48 hores, més o menys, per tal que destapem quin serà el títol del nou disc, enumerem les dates dels concerts de presentació, i posem a la venda les entrades per les presentacions oficials!
Així que, ja ho sabeu, estigueu atents i atentes, que ja queda poc per començar el compte enrere de veritat per tenir el nostre quart disc a les mans!
MILES KANE, Palau Sant Jordi (Barcelona), 28 de gener de 2012
//
ARCTIC MONKEYS, Palau Sant Jordi (Barcelona), 28 de gener de 2012Crònica publicada a El Punt Avui en data 29 de gener de 2012
S'HAN FET GRANS
29/01/12 02:00 - Barcelona - Xavier Mercadé
El grup de Sheffield Arctic Monkeys, durant el concert que va oferir ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona Foto: X. MERCADÉ.
El maig del 2006 Alex Turner es va presentar amb els seus micos de l'Àrtic a la sala Razzmatazz amb la cara plena d'acne juvenil, la guitarra cordada a l'alçada de l'aixella, amb moviments insegurs i incapaç de mirar la cara del públic sense enrogir. Eren aleshores una banda massa jove per fer-se grans, però els anys han transformat Turner en un ja tot un home de 25 anys, amb estètica rockera, pantalons cenyits, camisa de llenyataire, mirada convincent i un tupè al més pur estil de Richard Hawley. La progressió ha anat paral·lela a la del seu públic, que no només ha crescut amb les cançons d'Arctic Monkeys sinó que s'ha multiplicat exponencialment passant de sales petites a ser caps de cartell de festivals o fer un Palau Sant Jordi amb una acceptable mitja entrada amb prop de 7.000 persones. Al Sant Jordi no es va arribar a la bogeria col·lectiva de l'últim FIB, però sí que es van viure moments d'hormones descontrolades quan els músics es movien sobre l'escenari o destapaven el pot de les essències amb èxits nascuts per ser corejats una nit de dissabte.
Adreçant-se en català amb un “com esteu, Barcelona?”, Turner va saludar un públic ansiós d'emocions que es va trobar amb una posada en escena sòbria i senzilla. Arctic Monkeys van sortir a pegar allà on més saben funcionar, començant per Don't Sit Down 'Cause I've Moved Your Chair, del seu darrer disc, Suck it & See, i deixant tothom convençut abans de mig concert amb la tripleta seguida de Brianstorm, The View from the Afternoon i I Bet You Look Good on the Dancefloor. Un repertori molt ben equilibrat en què va manar la seva essència més rockera i arribant a veritables focs d'artifici de pop urgent amb cançons com ara Brick by Brick, Fluorescent Adolescent o 505 (amb la col·laboració del teloner i amic de la banda Miles Kane) amb què van tancar la poc menys d'hora i mitja de concert.
ARCTIC MONKEYS, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de maig de 2006El set list d'Arctic Monkeys
//
GZA/Genius
Sala Apolo (25 /I / 2012)
El 1995, el rapejador nord-americà GZA/Genius, membre fundador del col·lectiu Wu-Tang Clan, publicava el segon treball discogràfic en solitari, Liquid swords, un àlbum que amb el pas del temps ha anat adquirit la consideració de clàssic del gènere. D’uns anys ençà, GZA és contractat per recrear aquesta obra en sessions de caire extraordinari. Dimecres passat, ho va fer en el context del cicle Los Caprichos del Apolo, on va combinar el repertori de Liquid swords amb al·lusions a la resta de la seva producció personal, la de WTC i el record d’Ol’ Dirty Bastard, desaparegut el 2004.
En un format bàsic (ell i el DJ, amb l’afegitó curiós d’un assistent que va estar-se tota l’estona fent fotos al mateix escenari), GZA va construir una funció concisa (cosa de 50 minuts). És cert que alguns assistents esperaven una mica més de la nit (tant en temps com en recursos), però al capdavall van imperar el patrimoni i el carisma d’un artista que va exhibir intensitat, bons equilibris entre la contundència i la subtilitat (episodis minimalistes a les bases), i cops d’efecte tan celebrats com el segment que va interpretar entre el públic.
Publicat a La Vanguardia (28 / I /2012)
DORIAN, The Brandery-Fira de Barcelona (BCN), 27 de gener de 2012
//
I la curvatura del món pesa com una llosa
en aquest absurd fet de viure amb un cos prestat,
prestat sense conèixer el prestador;
amb hipoteca de per vida.
I, després, quan no saps si has pagat l'últim rebut,
te l'embarguen sense més,
sense cap ordre judicial,
i a vegades sense testimonis,
com si el fet de pagar a diari no servís
com aval per fer el viatge;
aquest últim viatge que no havies contractat.
I a on aniran a parar després tantes coses,
la tendresa d'aquells dies, la solitud de les nits...
I miro perplex tot el mobiliari de la casa,
i no trobo enlloc la meva bitàcola,
potser la hi vaig deixar a algun estrany
que estranyava la buidor d'aquella copa,
el desencís de tanta misèria a la deriva,
la fluïdesa de les paraules mai no escrites.
Però tu saps que aquest paisatge és perenne,
perquè acaba cada dia i torna als vespres,
i mai no s'immuta però és tan fràgil,
malgrat tot,
que un sospir d'incertesa el fa morir.
I, ara, que és gairebé de nit,
encara no sé si ha nascut el dia,
perquè el sopar el trobo a taula però no les teves mans.
I quan intento buscar un recer trobo tempesta
i una llarga cua resseguint la borada del terra,
el terra de tantes petjades misterioses
que il·luminaven els dies de la casa,
i les veus cridaneres i tendres
de l'alegria de tants episodis antics.
Quan jo tanqui la porta, el món quedarà enrere,
i la càmera cinematogràfica passarà els últims fragments de cinta.
I tot romandrà en silenci,
la llar de foc amb la seva cendra quotidiana
i aquell soroll que mai no vaig saber d'on venia
seguirà immune amb els segles
anunciant que tot no ens era cognoscible
Jordi Gomara. Vallromanes, 27 de gener de 2012
Fotografia: "Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes" per Jordi Gomara. Vallromanes, 23 de maig de 2008 (Alguns drets reserats)
PITBULL, Pavelló Olímpic (Badalona), 26 de gener de 2012
MOHOMBI, Pavelló Olímpic (Badalona), 26 de gener de 2012
ETHERNITY, Pavelló Olímpic (Badalona), 26 de gener de 2012
//
El País Valencià es troba al sud del sud de l'economia estatal. Durant anys, ha sigut el camp de proves d'una estratègia de partit que també s'ha aplicat en altres zones de l'Estat, potser amb formes no tan agosarades, i amb objectius més suaus. Però aquí, molt especialment, es va posar en pràctica l'estratègia més dura, portada a l'extrem, que va consistir en explotar al màxim el territori a base de construcció i Marines d'Or, sense regulació ni cap mena d'aturador. Culpables, els instigadors. Víctimes, tots. Però amb la sensació d'emportar-nos, també, una quota de culpabilitat per no haver-ho pogut evitar. Això té unes conseqüències evidents: un cop la indústria del totxo va col·lapsar-se, el País Valencià també ho va fer.
Per allò que cantava l'Ovidi d'el poble està calmat, no s'ha posat nerviós, els generals del Partit Popular sabien que el millor era continuar repartint cavalls de troia, seguir engreixant l'aparença i convertir el País Valencià en un gran aparador, perquè els seus ciutadans n'estiguessin ben cofois i orgullosos, i puguéssin anar pel món dient, ei, aquí hi tenim la Fórmula 1. L'estratègia no ha sigut res de l'altre món. Ha sigut el pa i el circ de sempre. Tenir la gent contenta amb grans esdeveniments que han buidat de diners les arques de la Generalitat.
Avui, el País Valencià és el lloc de l'Estat amb la taxa d'atur més elevada. No ens hauria d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que el camp de proves els hi ha fallat. Sí, ha fallat, però això s'ha notat molt poc a les urnes. Aquí hi ha el problema. La cosa no es pot resumir en un judici per uns quants vestits. S'ha jutjat un ex-president i un ex-secretari general per corrupció. Corrupció. Tothom ha escoltat les converses que podrien servir com a autoinculpacions. Però no. Hi ha hagut cinc senyors que no ho han volgut fer. Ni tan sols s'han dignat a veure el global de les proves acusatòries. Voler encasellar aquest procés en tan sols un delicte de suborn impropi és ridícul. Aquí se'ls jutja per un model polític que s'aguanta per la mentida, l'opulència i el despotisme. Absoldre'ls de tot això també és ridícul.
És un cop baix a les aspiracions democràtiques. Una altra vegada, observem atònits la desviació de la intervenció del poble. Això és caciquisme, i hauria d'estar prohibit per qualsevol democràcia amb una mica de sentit comú.
És una demostració més que el traspàs de poders dut a terme a la transició va ser només això: un traspàs de poders. Arrosseguem la il·legalitat i la impunitat de les polítiques franquistes. I és alarmant que el poble, que la societat, que els votants, no siguin capaços de veure-ho, de criticar-ho i de censurar-ho.
No estem preparats per aguantar aquesta democràcia, perquè no té qualitat, perquè el poble se la mira amb ulls de cec. Se la mira, i no hi intervé.
Prou, siusplau. Que el carrer doni a la política aquell trosset de dignitat que es mereix.
LOVE OF LESBIAN, Estudis Blind Records (Barcelona) 18 de gener de 2012
//
|
![On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]](http://baladre.info/imatges/onanar/logo_onanar200bl.jpg "On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]"){kind=logo}
![Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]](http://baladre.info/imatges/macblogs/macblogslogo200.gif "Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]")
