Ho explicava ahir el gerent de Finder Mac, Carles Díaz, per argumentar les noves idees i projectes que vol dur a terme la seva empresa per afrontar els nous temps. Després de quinze anys com a evangalitzadors de productes d’Apple, arriba un moment que la gran companyia decideix “matar” els distribuïdors amb els seus propis canals de venda, les Apple Store -els intermediaris ja no tenen margers-. Pioners a Catalunya de la marca Apple, ara toca planificar noves estratègies i continuar liderant el canvi. No són temps fàcils per ningú, però el sector TIC consolidat resisteix, de moment, bé a la crisi. Hi ha camí a recórrer en el seu segment i la idea em sembla atractiva i interessant: oferir a les empreses -sobretot a les mitjanes- un servei a la carta per als mòbils i tablets perquè tinguin un control dels seus serveis. És un canvi immediat, en temps de milions d’aplicacions, que cada vegada més són la font d’ingressos de les multinacionals. O sigui, els guanys provenen més de les descàrregues que dels aparells, que acabaran a cost zero a canvi dels contractes de permanència.

En temps que l’audiència és a les xarxes socials -atenció a la nova sensació: Pinterest-, la socialització de les marques, consum global, la mobilitat, el màrqueting digital, la geocalització, la realitat augmentada, el cloud computing i milions d’aplicacions aspiren a tenir èxit, les empreses també necessiten la manera d’adaptar-se al canvi tecnològic i obtenir una major rendibilitat a través dels nous formats digitals i la mobilitat. Aplicacions a la carta. Qüestió de mentalitat i ganes d’afrontar el canvi. És cert que encara és un procés de transformació inicial, però el mercat avançarà en aquesta direcció.

Música | Exile, Vilify # The National

Comparteix o guarda-te'l:

El mes passat parlàvem del “Mataró sense lideratge” de l’alcalde Joan Mora. Tres dècades després del restabliment democràtic, Mataró pateix una deriva per la feblesa del govern de CiU i la poca traça del nou batlle. El lideratge, en canvi, és una de les qualitats que ha demostrat al llarg de la seva llarga trajectòria l’empresari Ramon Bagó, primer alcalde de la democràcia a Calella. Polític local i empresari, ha bastit el principal grup turístic del país i l’empresa més important de la comarca. El Maresme ha perdut entitats financeres, i un munt d’empreses amb la crisi. Però tenim el Grup Serhs, que és una cooperativa de petits empresaris de l’Alt Maresme esdevinguda grup que genera 2.700 llocs de treball. Parlem de 64 empreses, amb 1.600 accionistes, un 45% dels quals són propis treballadors.

Bagó és una personalitat d’una energia i fermesa incomparables. Ha aixecat Serhs, ha fet d’alcalde quan Calella era capital de l’Alt Maresme i ha jugat un paper clau en el turisme català. L’onze de febrer rebrà la Medalla d’Or i serà nomenat fill predilecte de Calella. L’acte es farà a l’antic Ajuntament, on fa 22 anys vaig conèixer Bagó quan era alcalde de puny de ferro, i jo un incipient periodista. La nostra va ser una relació de por, per part meva. Amb els anys ha evolucionat cap a l’admiració. Quan penso en Bagó em vénen al cap paraules com lideratge, força, ambició i progrés. Sí, sí, el progrés entès com la capacitat que tenen les empreses de generar riquesa i repartir-la capil·larment en el territori.

Ja voldrien els alcaldes d’ara tenir una part de la valentia i generositat de Bagó. Generositat i intel·ligència, perquè va ser capaç, essent un càrrec destacat de CDC, d’incorporar al seu equip municipal i empresarial destacats militants de l’esquerra independentista, com Josep Puig. Des del PSUC fins al PSAN, el ventall de talent que Bagó va saber captar és una demostració d’aquell no-sectarisme que res té a veure amb els polítics actuals. Bagó afronta ara una investigació darrere de la qual jo hi veig l’ombra del PP. El temps dirà si hi ha irregularitats en la duplicitat de càrrecs. De moment, el temps ens diu que la multiplicitat d’èxits és mereixedora d’un just reconeixement a la seva ciutat natal.

(Article publicat a Tribuna Maresme)

Nova imatge del blog després d’uns anys a les mans de l’Albert Simó, a qui li estic agraït sempre per tantes hores de dedicació i predisposició. Ara ja està allotjat a ServeisWeb (després dels Estats Units i Londres, ara ja és aquí, a Catalunya) i amb un nou disseny que ha tingut l’atenció de Ferran Serra. Noves il·lusions i ganes de presentar una imatge fresca i funcional, més adaptat al canvi de professió, però espero que tingui l’esperit de sempre. L’essència. I agraeixo les vostres lectures, recomanacions per correu i comentaris. Seguirem per aquests camins…

Tot seguit us deixo la presentació que li he demanat a l’autor de la capçalera, Jordi Serra, mestre de professió però que estic convençut que s’hauria de dedicar molt més a la pintura. A ell, també, les gràcies per la dedicació, quan només havia de ser un dibuix d’una silueta. La seva inspiració ara és real.

Nascut a Girona l’any 1975, Jordi Serra i Prieto fa mitja vida que es dedica a la pintura. Mestre de professió i amb estudis de Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha estat seleccionat en diversos premis de pintura a Palamós, Begur, Centelles, La Garriga, i ha participat en exposicions col·lectives i individuals a diverses poblacions de la província de Girona, tarragona Lleida i Barcelona.

Música | I’m goin’ dowm # Bruce Springsteen

Comparteix o guarda-te'l:

A los treinta y cinco años de la creación del grupo, y tras romper un doliente silencio de más de una década, Víctor Nubla y Juan Crek mantienen su apego al espíritu fundacional de Macromassa. La sorpresa permanente marca la trayectoria de esta banda/laboratorio cuyas actividades se extienden más allá de lo estrictamente musical, abarcando  otras disciplinas artísticas e incidiendo en una constante labor orientada a construir canales de difusión…

Llegeix l’article sencer a Rockdelux #302 (gener 2012)

La nit del pacte del Majestic amb José María Aznar, el llavors president Jordi Pujol es va adonar de la transcendència de l’acord CiU-PP davant d’aquell espectacle mediàtic. Massa càmeres i periodistes per captar una encaixada de mans entre el líder de CiU i l’Aznar en minoria de la primera legislatura. Va ser tan excessiva la gesticulació que un astut Pujol no es va poder estalviar durant el sopar el comentari a Joaquim Molins: «¿No creus que ens estem passant?». La foto Pujol-Aznar a l’hotel Majestic va acabar passant factura a CiU en la recta final del pujolisme quan la segona victòria d’Aznar, aleshores ja amb majoria absoluta, va agafar a contrapeu una coalició nacionalista que perdia vots pel Pla Hidrològic Nacional i el desgast de dues dècades de poder a la Generalitat. La posada en escena i els detalls d’aquella famosa nit del 1996 al luxós hotel figura en el tercer i últim volum de les memòries de Pujol, que arribarà a les llibreries precisament el 23-F.

La data, símbol d’involucionisme per a l’autogovern català i per a la democràcia espanyola en general, és una metàfora prometedora de l’epíleg amb què Pujol tanca els tres volums escrits a quatre mans, amb l’ajuda del periodista Manuel Cuyàs. ¿Serà un text de l’independentista d’epíleg en què s’ha convertit el mateix Pujol? En tot cas, l’editorial promet «revelacions impagables» del pacte amb Aznar, coincidint amb el primer aniversari del delfí Artur Mas com a president, en minoria i gràcies al soci preferent que està sent novament el PP. La diferència entre el primer i aquest Majestic 2 és que els estrategs nacionalistes han après la lliçó, i treballen a consciència per amagar-ho. La política són imatges, pur màrqueting. I la foto de Mas amb Alicia Sánchez-Camacho no és la del 1996 perquè CiU l’evita com sigui malgrat la insistència de la líder del PPC per immortalitzar les repetides coincidències polítiques i suports parlamentaris. De la gran foto del 1996 amb càmera professional i en blanc i negre a la dosificació d’instantànies de menys qualitat, como si es tractés d’una antiga Polaroid.

Demà Mariano Rajoy rebrà Mas a la Moncloa. La textura institucional del decorat, amb arribada en cotxe oficial, banderes i encaixada de mans a l’escalinata del palau presidencial difumina l’acord tàcit a què apunten tots dos partits. No es tracta d’un pacte CiU-PP, sinó d’una entesa cordial Barcelona-Madrid. Els responsables de comunicació de CiU treballen fi. Han renovat el Majestic però s’han estalviat la fotografia. Menys llast electoral, però acord, al capdavall. Llàstima que el cove tingui tan poc peix.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

Dijous vaig publicar Obús als consells comarcals, el meu últim article a les pàgines d'El Punt Avui. He renunciat a la col·laboració setmanal d'opinió perquè el dia 1 de febrer començaré a treballar a la redacció d'El Periódico de Catalunya. Poso punt i final a una llarga etapa professional a El Punt, l'Avui i El Punt Avui. A finals de 1989 vaig iniciar les meves col·laboracions a El Punt de les comarques gironines, com a corresponsal de l'Alt Maresme. No va ser fins l'estiu de 1990 que la vinculació amb el diari es va intensificar. De la mà d'Antoni Fuentes, després acompanyat de Josep Maria Flores, i amb l'ombra encara present per la delegació a la comarca dels Oriol Ferran, Jordi Martínez, Lluís Gendrau i Pep Montes, la seu de Calella i després la de Blanes van ser escenaris de gran aprenentatge, anant en moto al principi i després en cotxe d'Arenys de Mar fins a Tossa de Mar, cobrint qualsevol notícia a l'Alt Maresme i la Selva marítima.

Fotografies i textos, tot s'hi valia. Si el text anava acompanyat de foto, i aquesta s'acabava publicant, la peça era més ben pagada. La corresponsalia a l'era del fax i la màquina d'escriure era multimèdia d'aquella època, o sigui text picat a màquina amb molt de típex al full i rodets de fotografia en blanc i negre, d'aquells rodets que eren metàl·lics i s'omplien de pel·lícula i que s'havien de posar en sobres que a determinada hora de la tarda havies de portar a l'estació d'autobusos de Lloret si no t'havia donat temps d'entregar-los d'hora als xerrics que passaven per les delegacions de Calella i de Blanes. I el periodisme, a comarques per a un rotatiu de comarques, era de tota temàtica possible. Des d'esports (quines tardes de diumenge als camps del Calella i el Malgrat, on un dia vaig haver de sortir escortat per la Guàrdia Civil!) fins a plens municipals, actes culturals o manifestacions veïnals.

Perdoneu que expliqui aquestes batalletes, però deixar El Punt i l'Avui ara que les dues capçaleres històriques del periodisme imprès català s'han fusionat em porta molts records al cap. Amb El Punt vam obrir l'edició del Maresme, de la qual vaig acabar sent director en substitució de Manuel Cuyàs. Jo tornava de l'experiència de Rubí, una ciutat del Vallès Occidental on veníem menys de mil exemplars diaris en català parlant només de continguts locals i amb les pàgines generals que es tancaven a Girona. Quan Joan Vall Clara volia obrir una edició fora de Girona, sabia que tenia dos periodistes disposats a "conquerir territoris" en la construcció d'un diari nacional per edicions. Érem en Flores i jo, que ens vam retrobar després de les aventures de Rubí i del Maresme, i la seva del Garraf-Penedès, amb la sortida del diari a Barcelona.

No guardo gaire bon record del director d'aquella sortida estratègica, Jordi Busquets, per què negar-ho. Part dels mals d'avui tenen el seu origen en aquella direcció errònia, que no va saber captar el millor del gran talent que tenien els periodistes joves i desacomplexats de la casa. Si El Punt hagués sortit amb el seu ADN a Barcelona ciutat, amb una edició nacional ambiciosa, sense estar més pendents del que publicaven la resta de mitjans, i hagués sabut jugar les cartes digitals amb l'experiència d'un company de viatge a la pròpia redacció com era el diari electrònic Vilaweb de Vicent Partal, crec que un altre resultat hauríem tingut. Al cap d'uns anys, i quan m'estava florint a la redacció del carrer Tàpies de Barcelona, vaig marxar a dirigir l'Agència Catalana de Notícies. Portava quinze anys a El Punt, i calia canviar d'aires, tot i l'estreta relació que tenia amb molts dels companys i la complicitat amb grans persones com en Joan Ventura i, des del Catalonia Today, en Carles Puigdemont.

Mentre dirigia l'ACN, el director de l'Avui Toni Cruanyes em va oferir d'escriure articles d'opinió. Ho he fet setmanalment des de llavors, amb els directors Carles Flo i, actualment, Xevi Xirgo, un home d'El Punt que havia passat per Blanes. L'Avui i El Punt Avui m'han permès, sempre amb total llibertat, opinar de l'actualitat política del país. Ho he intentat fer amb valentia i honestedat, sabent que algunes de les coses que escrivia podrien ser utilitzades en contra meva quan dirigia l'agència i, fins i tot, després. Tanco una etapa de gairebé vint-i-dos anys, que no són pocs, amb la satisfacció d'haver donat el millor de mi mateix des de qualsevol de les responsabilitats que m'havien confiat: des de corresponsal de la meva comarca, fins a director de les edicions de Rubí i Maresme o, últimament, articulista d'opinió. De la mateixa manera que quan feia informació no em vaig estalviar algunes denúncies -totes guanyades davant de la justícia, al final de tots els processos- quan he fet opinió m'he guanyat algun estirabot sectari. Afortunadament, he tingut sempre la consciència tranquil·la i la seguretat de tenir-hi al darrere una empresa editora, la d'El Punt i la de l'Avui, que fan confiança i deixen treballar amb llibertat i respecte per la llibertat d'expressió.

M'agradaria citar noms de companys del diari, però la llista seria molt llarga i segur que em deixaria gent. Tothom amb qui he treballat a les delegacions de Calella i Blanes, a la redacció del carrer Figuerola (Girona), del camí de la Geganta (Mataró), del carrer Terrassa (Rubí), de la Farinera Teixidó (Girona) i del carrer Tàpies (Barcelona) forma part del meu record ara que dic adéu. Són temps difícils per a l'economia i per al sector. Diuen que també per al periodisme, però sóc optimista de mena i desitjo el millor als companys i a les capçaleres. A la bona gent d'El Punt Avui i també de Presència, Catalònia Today i El 9 Esportiu. Endavant!

Són les empreses que van donar sentit divendres al primer TicketDay. que es va estrenar amb aquest vídeo inspiracional sobre el Yosemite. Va ser el primer pas per promoure l’emprenedoria i models d’empresa que ens conviden a passar més a l’optimisme dins aquest escenari de desencís i intentar divisar un futur millor. Quatre relats que tenen el seu propi ADN comercial i un valor diferenciat per divulgar. Aquest és l’esperit del TicketDay, amb el qual ens hem de sentir molt satisfets amb l’expectació que va generar a la sala i també a Twitter, amb el hashtag #TicketDay.

• Mainada. Com una empresa tradicional de mainada aposta pel comerç electrònic des de Lleida i arriba a ser distingida per Google com a referent.
• Marcelinus. Com una jove empresa intenta recuperar el valor del tèxtil tradicional a Catalunya des d’Olot i ofereix una marca que aposta per la qualitat.
• Sixtemia. Dos joves creen una empresa d’aplicacions des de Banyoles i tenen el mateix valor que si haguessin començat des d’una zona TIC d’una gran ciutat. Només cal veure els seus clients.
• Giroska. Un emprenedor com Quim Quintana intenta crear un nou concepte que associï un producte, en aquest cas unes galetes, a una ciutat. Catedralícies: Les galetes de Girona.

El divendres 24 de febrer tornarem amb TD #2. Us esperem al data center de ServeisWeb a partir d’1/4 de 10 del matí, amb tres empreses més, un tast gastronòmic i un relat d’un periodista convidat. Moltes gràcies a tots els qui ens vau donar suport i estímuls per continuar apostant per aquestes iniciatives, en positiu, i de caràcter esperançador: oportunitats compartides per progressar de manera col·lectiva.

Música | End of the game # Sting & Polish Radio Symphony Orchestra

Comparteix o guarda-te'l:

GZA/Genius
Sala Apolo (25 /I / 2012)

El 1995, el rapejador nord-americà GZA/Genius, membre fundador del col·lectiu Wu-Tang Clan, publicava el segon treball discogràfic en solitari, Liquid swords, un àlbum que amb el pas del temps ha anat adquirit la consideració de clàssic del gènere. D’uns anys ençà, GZA és contractat per recrear aquesta obra en sessions de caire extraordinari. Dimecres passat, ho va fer en el context del cicle Los Caprichos del Apolo, on va combinar el repertori de Liquid swords amb al·lusions a la resta de la seva producció personal, la de WTC i el record d’Ol’ Dirty Bastard, desaparegut el 2004.

En un format bàsic (ell i el DJ, amb l’afegitó curiós d’un assistent que va estar-se tota l’estona fent fotos al mateix escenari), GZA va construir una funció concisa (cosa de 50 minuts). És cert que alguns assistents esperaven una mica més de la nit (tant en temps com en recursos), però al capdavall van imperar el patrimoni i el carisma d’un artista que va exhibir intensitat, bons equilibris entre la contundència i la subtilitat (episodis minimalistes a les bases), i cops d’efecte tan celebrats com el segment que va interpretar entre el públic.

Publicat a La Vanguardia (28 / I /2012)

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, va signar un article a La Vanguardia amb globus sonda sobre el tancament dels consells comarcals. Al final, el llegat del pujolisme serà irreconeixible. Jordi Pujol va fer la Generalitat. Recordin aquella frase recollida al llibre de José Antich El virrei: “Prenafeta, la Generalitat som tu i jo.” Després va reconstruir un país, amb estat del benestar inclòs. No es va atrevir amb la llei electoral, i amb la qüestió territorial va patir el contrapès metropolità socialista.

Artur Mas, en canvi, ho té tot de cara, malgrat la duresa de la crisi. Ha fet el triplet electoral i acumula més poder que mai per a CiU. No té oposició, i la més hàbil, que avui és la del PP, s'hi ha aliat per guanyar centralitat. El president està en disposició d'afrontar les reformes que ens treguin de la retallada per la retallada. Dubto que ho acabi fent, malgrat que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han advertit que només retallant no ens en sortirem.

La reforma implica avui eliminar els consells comarcals, com apunta la vicepresidenta? Hi ha territoris on el consell comarcal té un paper fonamental. En d'altres, és un pegat sense sentit, amb un cost innecessari. El problema és que no hi ha un debat seriós ni honest. Consells comarcals, diputacions i el Senat mateix serveixen per pagar polítics. És una argúcia per mantenir estructures de partit per la covardia dels mateixos polítics de no dotar-se d'un finançament digne i transparent. Ells fan les lleis, i les trampes.

L'obsessió perillosa per la retallada sense criteri posa en perill un model de país, el pujolista, i els esquemes del catalanisme. Mantenim diputacions perquè no podem acceptar les vegueries, però ara volem tancar tots els consells comarcals. O abaratim estructures de partit o assumim que haurem de fer aflorar l'economia “submergida” dels mil càrrecs polítics que s'aixopluguen als consells. I els convertim en consells d'alcaldes, més tècnics i menys polítics.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

A la secció País en xarxa del programa Extraradi de COMRàdio hem parlat de l'Anuari 2011 de Mèdia.cat, l'observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup Barnils. Aquí teniu l'àudio del programa. Aquest anuari està finançat via Verkami.

Va ser emotiu tornar a retrobar ahir Jil van Eyle: vam preparar una nova entrevista per al nou canal d’entrevistes de ServeisWeb. El seu projecte, el Teaming, em té fascinat des de fa tres anys, quan m’hen va parlar la coach Laura Ubalde. I des d’aleshores, aquest holandès cada vegada més català no para de progressar amb el seu petit gran projecte. En temps de dificultats i de canvi de paradigma, la seva raó de ser a causa del naixement de la seva primera filla és una causa que suposa una experiència personal. Per això, us en vull tornar a parlar. Sé que molta gent li ha comentat al creador del Teaming com és que no n’ha fet una causa professional, però ell continua amb la vocació tan personal de compartir el projecte més que fer-ne una professió. I això li dóna un aire fresc, transparent i que encara la persona o, sobretot, els equips professionals i empreses encara s’ho facin més seu. Cada vegada té més èxit aquesta causa social i empreses innovadores i amb esperit TIC són les més participatives. No em sorprèn. I crec que aquest repte, malgrat el motiu de la creació, encara dóna més energies a aquest holandès de tracta afable, incansable i extrovertit.

I ara, el nou repte passa per crear el Teaming 2.0 -més voluntari a través d’internet i les xarxes socials- i projectar-lo a Silicon Valley a partir de febrer. Fins i tot, la germana del creador de Facebook, Randi Zuckerberg, s’ha interessat per aquesta causa. Així és que Jil, una vegada més, molts ànims i molta sort, que te la mereixes.

Música | The best # Tina Turner

Comparteix o guarda-te'l:

El magistrat Baltasar Garzón afronta el segon dels tres judicis que el poden apartar de la carrera judicial. És, sens dubte, el que tindrà més ressò internacional perquè lluny de jutjar Garzón es dictarà veredicte sobre la maduresa democràtica d’Espanya. ¿Pot ser condemnat el jutge que va ordenar la detenció d’Augusto Pinochet per voler investigar els crims del franquisme? La paradoxa és evident. Allò que és vàlid per a altres règims totalitaris no funciona amb la dictadura franquista.

Juristes i organitzacions internacionals recolzen Garzón perquè no s’entén que un jutge pugui posar contra les cordes un dictador xilè o els militars argentins però, en canvi, cedeixi davant el tabú de la dictadura de Franco. Ni la transició espanyola va ser tan exemplar com diuen ni la justícia actua amb prou independència respecte al poder polític i l’herència franquista. Acabem d’assistir, després de la mort de Manuel Fraga, a un panegíric col·lectiu d’un personatge que va ser més un home de la dictadura que no pas de la democràcia. La nebulosa interessada que tenyeix alguns mitjans de comunicació conviu amb un poder judicial molt conservador, amb estructures procedents del règim anterior i una casta judicial poc oxigenada.

A ningú se li escapa que rere els judicis a Garzón s’hi amaga una ofensiva politicojudicial. El viacrucis consta de tres parts: Gürtel, Franco i, la tercera, el cobrament de conferències a l’estranger a través del Banco Santander. Més enllà del resultat, el missatge és que aquí no hi ha lloc per als jutges estrella. Garzón va interpretar el paper a la perfecció, amb un pas efímer per la política. L’esquerra se solidaritza amb ell davant d’una dreta que dissimula la seva satisfacció. A Catalunya, els sectors catalanistes observen el procés sense deslligar-lo del record de l’operació olímpica de 1992 contra militants independentistes i de les tortures que aquests van patir en la seva detenció. Una garzonada, que va ser condemnada per la justícia internacional.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

No iframes supported

La publicació de l'anuari de Mèdia.cat del 2011, dedicat als temes silenciats pels mitjans de comunicació als territoris de parla catalana, es finança a través de micromecenatge. En poques hores el projecte gairebé assoleix la meitat de l'import que pretén recaptar (3.200 euros) per fer possible l'edició. Mèdia.cat és l'observatori del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que enguany ha usat Verkami, la plataforma de crowdfunding d'èxit entre els creadors i periodistes del país, per a la publicació d'aquest dossier sobre els temes ignorats pels mitjans catalans. Coordinen aquest anuari -el segon de Mèdia.cat- els companys Roger Palà [Twitter] i Sergi Picazo [Twitter], amb l'ajut d'un equip de dotze periodistes especialitzats. Feina necessària. Bona feina.

Divendres que ve impulsem a ServeisWeb el I TicketDay, un repte que vam plantejar amb Xavier Serra des de la meva arribada a l’empresa, ara fa dos mesos. Serà la primera d’unes jornades matinals que voldran destacar projectes, empreses i ponents que destaquin pel seu valor afegit, siguin “agents de canvi” i que difonguin idees i conceptes que sigui motivador destacar-los (notícia a l’Aragirona). I mantenir l’esperit de compartir-los. Fer-los a la pròpia empresa, a Fornells de la Selva, suposa encara un repte més gran però estic convençut que amb els ponents que hem anat tancant per als propers mesos seran prou engrescadors perquè tinguem assistents a la sala d’actes i, a més, tingui projecció a la xarxa a través del canal a Twitter @ticket_day i el hashtag #TicketDay. Ho intentarem. Aquest és l’objectiu, així com també que els professionals que vingueu volgueu treure’n el màxim profit de la vostra assistència amb la interacció amb convidats i ponents.

A més, estic convençut que el TicketDay tindrà més extensions ben aviat fora de la pròpia empresa i farem jornades en altres ciutats. El mateix intent i la mateixa convicció: en temps de crisi buscar dosis d’esperança, en temps d’aprenentatge constant a causa de la nova Revolució Digital.

Així és que comencem divendres que ve amb quatre projectes que marquen la nostra filosofia de jornada:

Mainada. Una empresa de Lleida dedicada a l’infant que ha apostat pel comerç electrònic i ha estat premiada per Google Espanya.

Sixtemia. Una jove empresa de Banyoles que destaca per haver realitzat les aplicacions de companyies de primer nivell estatal.

Marcelinus. Una empresa d’Olot que intenta donar continuïtat al món tèxit de la localitat i promoure una marca de qualitat que té l’esperit dels famosos “Marcelinos”.

I el tast que ens proposa Jordi Àvila és el de Giroska amb les Catedralícies, un projecte nou que dimensiona la ciutat de Girona a través de les galetes. L’encarregat de fer el post-relat serà Eduard Muntaner. per qui tinc una predilecció especial.

Música | Linger # The Cranberries

Comparteix o guarda-te'l:

He conegut Jil Van Eyle [bloc], impulsor de Teaming, un projece de microdonacions (un euro mensual) des del 1998. Sabeu aquella figura que hi ha a totes les empreses que es dedica a organitzar des d'una porra de futbol fins un sopar o a recollir diners pel regal a algun company de feina? Sí, em refereixo a la persona que va taula per taula i no para d'organitzar saraus. Doncs la versió moderna, adaptable a projectes i causes de tota mena, és Teaming, una eina esdevinguda -encara en versió beta- una comunitat virtual amb molta potencialitat. Hi entres, et dones d'alta del teu perfil, crees un grup i comences a recollir donacions (un euro al mes, aportació inamovible) amb la finalitat que et proposis. Està en proves, però ja té una seixantena de grups arrencant. Teaming és un projecte molt adient per a oenagés (ONG) i entitats sense ànim de lucre que veuen com els seus fons i les subvencions d'abans de la crisi han caigut. Una opció per democratitzar i repartir l'obtenció de recursos és la microdonació en una textura de social media. Una oportunitat en l'era de les xarxes socials. Un projecte apassionant d'un home a qui un fet inesperat li va fer obrir els ulls i veure la vida i el món d'una altra manera.

La cantant de rhythm and blues i soul Etta James va morir als 73 anys en un centre hospitalari de Riverside, Califòrnia, a causa de les complicacions derivades de la leucèmia que patia, segons va indicar ahir la seva mànager i amiga Lupe de Leon.

Nascuda a Los Angeles el 25 de gener del 1938 com Jamesetta Hawkins, Etta James ha estat una de les intèrprets fonamentals de la música popular del nostre temps, amb una carrera prolongada que ha inclòs diferents gèneres musicals, i en la qual ha destacat per la seva poderosa veu, així com per l’ànima i temperament que han caracteritzat els seus àlbums.

Terry Stewart, president del Rock and Roll Hall of Fame, s’hi va referir ahir i la va assenyalar com “una pionera” que “ha influït en el rock and roll, el rhythm and blues, el pop, el soul i el jazz. Des de Janis Joplin a Joss Stone, un nombre increïble d’artistes tenen un deute amb ella”, va agregar.

Fora d’això, l’artista s’ha mantingut en actiu fins al final, ja que va llançar el seu últim disc, The dreamer, el novembre del 2011, amb un repertori en el qual s’incloïen cançons d’Otis Redding, Ray Charles, Johnny ‘Guitar’ Watson o el grup de rock Guns N’Roses, entre molts altres artistes.

Rebuda amb desolació pels admiradors de tot el món, la notícia no ha estat totalment inesperada, ja que dies abans de Nadal la cantant dels Estats Units havia estat hospitalitzada, tot i que posteriorment va millorar lleument, cosa que li va permetre tornar a casa el 5 de gener. En aquella ocasió, d’acord amb fonts mèdiques, diversos mitjans van assenyalar que Etta James –que també patia de demència– era una malalta terminal, i que es comunicava principalment amb gestos i paraules simples.

Enquadrada en el llegendari segell Chess Records, Etta James va gravar el 1960 la balada At last, una de les interpretacions que li va reportar més popularitat. Aquesta va ser la cançó triada per Barak Obama perquè sonés en les celebracions de la presa de possessió el 2009, encara que el president nord-americà va preferir que la interpretés Beyoncé, cosa que va causar un malestar profund i comprensible a James. Anteriorment, el 2008, Beyoncé havia encarnat el paper d’Etta James a la pel·lícula de Darnell Martin titulada Cadillac Records, basada precisament en la història de Chess Records.

El 1967, Etta James va assolir un altre dels cims de la seva carrera amb la sanguínia i enlluernadora Tell mama. La mort del productor Leonard Chess el 1969, i els problemes de la cantant amb les drogues, van marcar temps especialment durs que la cantant va reflectir el 1995 en una autobiografia escrita amb la col·laboració de David Ritz.

El 1994, va rebre el primer dels seus quatre premis Grammy per l’àlbum Mystery lady: Songs of Billie Holiday. Posteriorment va rebre el mateix guardó pels discos Let’s roll (2003), com a millor àlbum de blues contemporani; Blues to the bone (2004), com a millor lliurament de blues tradicional, sense oblidar el Grammy especial que va rebre l’artista l’any 2003 en reconeixement a tota la seva carrera.

Per una cruel casualitat, la cantant ha mort només tres dies després que morís també Johnny Otis, precisament el músic i promotor que la va llançar sent encara menor d’edat amb la cançó The wallflower, tema que va assolir el número dos a les llistes de rhythm and blues del 1954.

Publicat a La Vanguardia (21 / I / 2012)

Ute Lemper
Palau de la Música Catalana (18/I/2011)

En algún moment de la dècada del 1980, Ute Lemper va tenir l’oportunitat de conèixer Astor Piazzolla a París, en un encontre impulsat pel representant artístic que compartien. En l’amable trobada, van parlar de la possibilitat de fer alguna cosa plegats. Un desig que mai es va arribar a concretar, tal vegada perquè a l’època, i en paraules de l’artista alemanya, ella “no estava preparada per entrar a fons en la seva música, amb tanta càrrega cultural”.

Molts anys després d’aquella reunió, Ute Lemper ha trobat la manera d’acostar-se a l’obra del compositor argentí des de divesos punts de vista, ja que en aquest moment ofereix dos espectacles diferents que la relacionen amb Piazzolla. El dimecres, Barcelona va acollir el que duu per títol Last tango in Berlin, exercici que proposa un passeig per ciutats (Berlín, París, Buenos Aires…) i déus (l’esmentat Piazzolla, Weill, Brel…), que s’articula amb una disposició instrumental mínima (només piano i bandoneó), però agafa una volada notable gràcies a les excepcionals qualitats vocals i dramàtiques de la cantant, així com per les arestes del relat que n’encadena les cançons.

Un recorregut multilingüe en el que, juntament amb l’alemany, l’anglès, el francès i el yiddish, Ute Lemper també va cantar en castellà temes com Yo soy María, La última grela i Pájaros perdidos, cançó que va facturar amb un especial joc expressiu. Aquesta va ser una de les seves millors interpretacions de la nit, juntament amb Ich bin die fesche Lola o un Ne me quitte pas a trenc de plor.

Publicat a La Vanguardia (21 / I / 2012)

Open publication - Free publishing
L'últim número de la revista Capçalera és molt recomanable. A part dels temes d'actualitat, com l'obituari de Josep Maria Cadena sobre Josep Pernau, i l'entrevista al degà, Josep Maria Martí, hi ha un especial amb motiu dels 25 anys del Col·legi de Periodistes [Facebook]. Un reportatge dedicat a cada any que val molt la pena repassar per veure l'evolució de la professió i del sector en un quart de segle.

Va ser molt interessant la visita d’ahir amb l’Anna Molas a tres seus d’empresa de Vic. La pluja d’idees amb Josep Alcàntara, director de Bisgràfic, sobre la comunicació i el disseny gràfic va ser molt estimulant. Em va agradar que em proposés no parlar de la crisi i buscar la idees i la motivació per continuar progressant com estudi. Vam coincidir en la necessitat de trobar projecte de continuïtat en el temps més enllà d’accions puntuals en el temps. Fins i tot, malgrat les retallades en el pressupostos, cal tenim la mentalitat de defensar la professionalitat d’empreses com Biscart, que ja ha complert 18 anys. Al final de la conversa, em vaig quedar amb la seva sentència després de valorar el reportatge que els van fer a la revista Étapes: “La notícia perfecte passa a ser ara un hashtag. És quan ja és notícia”. Amb les quatre barres # que simbolitzen el famós ADN de la notícia: què, qui, com quan.

En la mateixa línia va anar l’entrevista amb Josep Alberti, el creador del portal Grèra al VIT. Un complex que m’agrada i que Vic no pot deixar escapar l’oportunitat de potenciar en aquests nous temps de transformacions. És un bon equipament. Alberti es un convençut del seu projecte i té una visió molt atractiva sobre com voler fer negoci a les xarxes socials. No són temps fàcils, però Grèra no para de créixer i tenir l’ambició de voler progressar encara més. Se’l veu un lluitador i un professional connector: Em va fer descobrir projectes com els de Depor Village, Motor Buykers i Kantox, entre altres. Interessants. Models amb visió digital i adaptats al nou comerç electrònic. Però també d’altres com Prepara tu ciudad, de Jacint Bofies i Shottols, d’Àlex Puig.

I per últim, la visita a El 9 Nou, gràcies a una de les seves ànimes periodístiques: Josep Comajoan. Pendent de feia massa temps, anys. Una seu amb “llum” i, malgrat la recessió, amb resultats. Hibrida molt bé el diari, la televisió i la nova ràdio. No són temps fàcils per al periodisme però com a grup afronten bé el cop. Estimulant i meritori per a tot l’equip de professionals que ho han d’intentar cada dia. La Revolució Digital està trencant el periodisme i transformant-lo tan radicalment que sempre tens por de no estar a l’alçada. Però El 9 Nou hi és. I Comajoan , que s’autodefineix com a inquiet 2.0, volia continuar tocant fusta. L’entenc. I aplaudeixo que el seu projecte es consolidi gràcies al 60% de les vendes a través dels subscriptors. Això és bona feina i saber quin és el seu segment d’informació. I si combinen la informació escrita amb la ràdio i la televisió ja avancen en la bona informació. Lloable i una dosi d’esperança. Per tant, sort i molts ànims a tots els professionals.

Música | Fake empire # The National

Comparteix o guarda-te'l:

Mai no he entès per què els socialistes catalans abandonen determinades causes que afecten els seus ciutadans. Penso en la llengua a Europa. Han estat els eurodiputats de CiU, ICV i ERC, Ramon Tremosa, Raül Romeva i, fins ara, Oriol Junqueras, els que han aixecat la bandera del català al Parlament Europeu. No han disposat del suport ni l'empenta de la resta d'eurodiputats catalans, els del PSC i el PP. Entenc que Aleix Vidal-Quadras no perdi ni un segon per defensar l'oficialitat de la llengua de 10 milions de catalanoparlants a Brussel·les i Estrasburg. De fet, destina energies a boicotejar-ho sistemàticament. En aquest combat, els europarlamentaris del PSOE tampoc no queden curts. Però el que no puc assimilar és per què Raimon Obiols o Maria Badia, catalans i socialistes, es desmarquen del front que han liderat fins ara Tremosa, Romeva i Junqueras.

El PSC hauria de fer autocrítica. Té al·lèrgia a determinades batalles perquè veu nacionalisme català per tot arreu. Si demanes el català a Estrasburg, ets nacionalista. I possiblement no ets prou d'esquerres. Com que aquesta idea és errònia, em revolto. Si el PSC és un partit federalista, hauria de lluitar perquè els catalans se sentissin còmodes dins d'un estat, l'espanyol, que hauria d'evolucionar en el respecte a la pluralitat cultural i lingüística. Aquesta miopia se'ls gira en contra, perquè com que la conclusió és que per usar el català a Europa has de tenir un estat –com el tenen països més petits que Catalunya–, la proliferació d'independentistes no té aturador. Si Espanya no defensa el català a Madrid ni a Estrasburg, i si el govern català és incapaç de plantejar el tema ara que viatja tant presumint de les retallades, l'única sortida és l'estat propi. Això és el que volen Obiols i Badia.

Quan penso en l'oficialitat del català a Europa, no em puc treure del cap la imatge de la cabina que vaig veure a Brussel·les per als traductors de gaèlic, una llengua usada per 70.000 europeus i coneguda per 260.000.

(Article publicat a El Punt Avui)