La qüestió era molt senzilla, es tractava d'escollir entre Rasputín Pérez Rubalcaba o Emma - manyaga - Bovary Chacon, afortunadament s'ha escollit dins l'ermot del PSOE, el més raonable: Rasputín Pérez Rubalcaba, no serveix de res i la travessa del desert serà més llarga que la inutilitat congènita de Conveniència i Unió, però el que no es podia era votar la banal i intranscendent inconsistència zapateril, i això és al màxim a que arriba Carme, o Carmen Chacon. Dins la desfeta i el desgavell, en els votants del PSoE ha imperat el sentit comú, o el sentit de la pervivència. Mai tanta inconsistencia ha tingut nom de dona, o 'la donna e mòbile'. 467 vots ha tret Chacon, quatre-cents seixanta set vots inùtils,i el que si se és que són els vots dels qui dins el PSoE no han entés res, i  quan algú no enten res, se sol dir dell que és un idiota. I em sap greu, però al PSoE n'està farcit pel que es veu, i així els hi va, i anirà, durant molt de temps. Farà falta molt desert.

Testimoni d'un temps
  Per Mateu Morro  i Marcé, historiador 
     La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.    Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional. [Continuar]

"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, no fa massa es va acomiadar Charles Aznavour, als 83 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fa un parell d'anys al Grec, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als seixanta i quants anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió. 
He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies.
Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."


El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era. Ah! avui hauria complert 70 anys.

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa..........per sempre.

Des de les dues de la matinada que neva, verticalment i obliquament, suau, continuat. Ara, migdia, surt un feble sol - lluminós, però - i s'amaga tot d'una. Continua nevant.

Veure la neu com cau, com es manté, malgrat la seva fragilitat, com deixa un rastre efímer, de vegades bellíssim, de vegades mortal, com omple els ulls d'un fogasser blanc i el cel d'un fum de plom, estranyament lleuger.

Veure nevar i rebre el fred que m'arriba.

Es glaça el cor d'Europa, aquesta Europa que ens enlluerna, farcida de banderes, i no acaba de ser res ben bé nostre, sotmesa i humiliada pels mercats i els productes tòxics, les falses promeses, els paradisos fiscals i la manca de sentiments que sustentin la unitat i justifiquin els sacrificis.

     Almenys això fou el que prometé en campanya electoral. Però sembla que una vegada més ens mentí (o callà allò que sabia que vindria en ocupar el seient del consell de ministres). I per què m'estranye? Ja hauria d'estar escarmentat solament mirant l'estat en què tenim el País Valencià després de 16 anys de governs del PP. 

     Aleshores què fem? Les darreres dades diuen que la crisi (de la qual cal donar tota la culpa a José Luis Rodríguez Zapatero -que tampoc no és sant de la meua devoció-, enteneu-me la ironia, per favor!) situa un milió més d'espanyols en risc de pobresa. I si ens centrem al PV és un de cada quatre valencians (un 25%) l'amenaçat per la pobresa econòmica. I si en volem més, parem el cabàs: el PV, Múrcia i Catalunya són les zones amb pitjor evolució. Tot un èxit per al govern de MRB. I per acabar solament cal afegir que el PV inicia l'any amb 540 aturats més cada dia. Anem a fer un càlcul, cosa a la qual tan afeccionats són els del PP. Al PV, si no em fallen les matemàtiques, des que Rajoy ocupà el seient de president de govern, se n'han anat a l'atur 18.360 persones (solament compte des de l'1 de gener d'enguany). Com que som els millors del món mundial, n'hem d'estar agraïts. Bon dia.

A les 11,57, el president de les Illes Balears, JRB, entra telefònicament a un programa especial d’IB3 televisió sobre la nevada que afecta pràcticament totes les quatre illes. En aquesta hora, feia pocs minuts que havia cessat un tempesta de neu que ha durat molt. Les conseqüències més serioses, setze trams de carreteres tallats a Mallorca; el monestir de Lluc, aïllat i, el més greu, sis persones atrapades dins els seus cotxes a sa Comuna de Bunyola. Entra, com dic, JRB, i enfloca: “No sé si dir Bon Dia o Bon Nadal”.

Aquest text és de prova. Quan introduïu el primer missatge l'heu d'esborrar.
Gràcies

Es diu que tots tenim una estrella. I que només és nostra.
L'Albert (alcohòlic, arruïnat, enganyat per la seva dona amb el seu millor amic i mort d'accident) encara busaca la que li pertoca, més enllà d'Orió.

Tabú (Tabu)

Amic del nostrat Albert Serra, amb qui coincidí a la Quinzena de Realitzadors de Canes, el portuguès Miguel Gomes (Lisboa, 1972) puja a la primera divisió de festivals, presentant a la Berlinale Tabú, tres anys després d'haver aconseguit un notable ressó internacional amb Aquele querido mês de agosto (passejant-se aquell 2008 per certamens com la Quinzena, el FIDMarseille, el Festival de São Paulo 2008 —on guanyà el premi de la crítica al millor film—, el Festival de Valdívia —on fou guardonat com a millor pel·lícula "internacional" i per la crítica—, el Festival de Viena —on obtingué el premi FIPRESCI de la crítica internacional—, el Festival de Las Palmas —on Gomes fou reconegut com al millor cineasta jove—). Gomes va estudiar cinema a l'"Escola Superior de Teatro e Cinema" i va treballar com a crític de cinema a la premsa portuguesa entre 1996 i 2001, a més de publicar nombrosos articles de teoria cinematogràfica. La seva primera activitat cinematogràfica com a director fou en el camp dels curtmetratges (premiats als festivals d'Oberhausen, Vila do Conde, Belfort o CinemaTexas i presentats a Locarno, Rotterdam, Viennale, Buenos Aires...):  Entretanto (1999), Inventário de Natal (2000), 31 (2002), Kalkitos (2002), Dinamitem a terra do nunca (2003), Pre-Evolution Soccer’s One Minute Dance After a Golden Goal in the Master League (2004) . Activitat que seguí —amb Cántico das criaturas (2006)— després d'haver debutat ja amb el seu primer llargmetratge A cara que mereces (2004)

És interessant de llegir-ne algunes entrevistes publicades: The Rules of the Game: A Conversation with Miguel Gomes (Mark Peranson, Cinema Scope),  Entrevista Miguel Gomes (Ángel Santos Touza i Martin Pawley, Miradas de Cine)

Tabú (Tabu)

Director: Miguel Gomes. Guió: Miguel Gomes i Mariana Ricardo. Producció: Shellac Sud (França), O Som E A Fúria (Portugal), Komplizen Film (Alemanya), Gullane (Brasil). Format 35mm, Blanc-i-negre. Durada: 1h51.

Repartiment: Laura Soveral (Aurora), Teresa Madruga (Pilar), Isabel Cardoso (Santa), Henrique Espirito Santo (Ventura), Ana Moreira (Aurora als anys seixanta, Carloto Cotta (Ventura als anys seixanta).

Sinopsi: Una dona gran de caràcter fort, la seva criada capverdiana i la veïna dedicada a bones causes comparteixen el mateix pis d'un edifici a Lisboa. Quan mor la dona gran, les altres dues s'assabenten d'un episodi del seu passat: una història d'amor i de crim en una Àfrica de pel·lícula d'aventures.

Vídeos: Pendent.

***

Berlinale 2012 · Competició: TABÚ (al / ang).  Premis a la Berlinale 2012: Pendent.

***

Webs oficials: Pendent. Facebook oficial: Pendent. Twiter oficial: Pendent.

Més informació: Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinéma (fr) | MyMovies (it).

AP: x. Vendes internacionals: The Match Factory. Distribuïdores: Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja i Andorra, pendent | Catalunya Nord, pendent | mercat italià, pendent.

***

Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Berlín 2012: pendent.

***

Actualitzacions informatives posteriors a Berlín 2012: pendent.

Altres festivals: pendent. Premis: pendent.

***

FOTO Tabú, de Miguel Gomes

Fet i fet, aquesta “valencianidad bien entendida”, portada a terme pels partits espanyolistes que ens han governat fins ara als valencians, ens ha portat on som. Una “Comunidad” empobrida i endeutada, sense cap pes polític en els òrgans importants de decisió del Govern. Una societat anestesiada, amb molt poca capacitat de reacció davant el descarat menyspreu i espoli de l’estat. Una societat emmirallada pels esdeveniments de cartó pedra i que s’hi conforma amb les engrunes. Una societat governada per una colla de llepons corruptes que sempre tenen el pessebre a vessar i que quan alguna vegada se’l  hi veu la merda, i s’han d’enfrontar amb la justícia, algú, “por los servicios prestados” remena Seca i Meca perquè no els hi passe res.

Era d'esperar. En un moment o en un altre, el patrimoni de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, havia d'ésser expoliat. Una de les institucions fonamentals de la societat catalana (i una de les més deliberades) amb 110 anys d'història, ha estat violada, dues vegades en un mes. I aquest cop se n'han emportat material d'incalculable valor. Ara bé, més enllà de la responsabilitat directa dels lladres, hi ha la col·laboració nececessària per a l'execució del crim: la totallitat de les institucions culturals del país.
Sóc soci de l'Ateneu des de fa quinze anys. Vaig treballar per a la meva tesina i tesi doctoral, i vaig trobar el millor arxiu sobre moviment obrer i llibertari de tot el món (amb el permís del professional l'IISG d'Amsterdam, i, potser, el CIRA de Lausana), i sobretot vaig trobar amics. Un grup d'apassionats curadors, com els germans Manel i Ferran Aisa, Carles Sanz i tants d'altres. Gent que treballava desinteressadament per la recuperació del patrimoni comú. Tanmateix, i malgrat el valor del que es va poder recuperar de la negra dictadura (la biblioteca de l'Ateneu fou cremada públicament a Barcelona el gener del 1939 pels enemics de la intel·ligència) i les aportacions de vells llibertaris.

Recomano l'entrevista que Joan Safont i Anna Punsoda, han fet al President Jordi Pujol i que publica "El Matí Digital". La darrera resposta és a la pregunta  sobre si es díficil la independència, que reprodueixo, ja que pot ajudar a reflexionar sobre l'actual situació del país i el perill de trobar-nos en un atzucac, el que fa més urgent que l'independentisme democràtic defineixi d'una vegada, sense necessitat d'escarafalls i flamarades, una estratègia intel·ligent  per assolir l'estat propi: 

"La independència és molt difícil, més per raons polítiques que econòmiques. Nosaltres, com a país independent som viables. Aniríem millor que una pila de països independents d’Europa. Però la dificultat és política: desenganxar-se d’Espanya, que Europa ho accepti, que dins de Catalunya hi arribi a haver una majoria social independentista. A més, en èpoques de crisi com l’actual el problema s’agreuja. Si no canvia el sistema de finançament de Catalunya no serem capaços de crear un Estat del Benestar com el que necessitem i, sense Estat del Benestar, Catalunya corre molt perill. M’explico: som un país que ha rebut molta immigració i que té molta heterogeneïtat interna. Aquí la gent pot sentir-se catalana per les arrels, perquè s’hi ha establert o perquè li ha anat agradant, però sobretot la gent es pot sentir catalana si l’ascensor social funciona. Si el país entra en crisi no hi haurà ascensor social, i si no tenim diners per fer un país integrador, morirem". 
 
http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3285

S'ha mort Wislawa Szymborska, la poetessa polonesa, Premi Nobel de Literatura l'any 1996. Va traduir a paraules allò que no es pot expresar nomès amb paraules. D'aquí el seu mèrit.
Aquí parla precisament de la mort, peró sense exagerar.

(la traducció al català a "llegir més")

"O śmierci bez przesady"

"Nie zna się na żartach,

na gwiazdach, na mostach,

na tkactwie, na górnictwie, na uprawie roli,

na budowie okrętów i pieczeniu ciasta.

 

W nasze rozmowy o planach na jutro

wtrąca swoje ostatnie słowo

nie na temat.

 

Nie umie nawet tego,

co bezpośrednio łączy się z jej fachem:

ani grobu wykopać,

ani trumny sklecić,

ani sprzątnąć po sobie.

 

Zajęta zabijaniem,

robi to niezdarnie,

bez systemu i wprawy.

Jakby na każdym z nas uczyła się dopiero.

 

Tryumfy tryumfami,

ale ileż klęsk,

ciosów chybionych

i prób podejmowanych od nowa!

 

Czasami brak jej siły,

żeby strącić muchę z powietrza.

Z niejedną gąsienicą

przegrywa wyścig w pełzaniu.

 

Te wszystkie bulwy, strąki,

czułki, płetwy, tchawki,

pióra godowe i zimowa sierść

świadczą o zaległościach

w jej marudnej pracy.

 

Zła wola nie wystarcza

i nawet nasza pomoc w wojnach i przewrotach,

to, jak dotąd, za mało.

 

Serca stukają w jajkach.

Rosną szkielety niemowląt.

Nasiona dorabiają się dwóch pierwszych listków,

a często i wysokich drzew na horyzoncie.

 

Kto twierdzi, że jest wszechmocna,

sam jest żywym dowodem,

że wszechmocna nie jest.

 

Nie ma takiego życia,

które by choć przez chwilę

nie było nieśmiertelne.

 

Śmierć

zawsze o tę chwilę przybywa spóźniona.

 

Na próżno szarpie klamką

niewidzialnych drzwi.

Kto ile zdążył,

tego mu cofnąć nie może."

 

 

El PSOE celebra congrés i em sorprèn el tuf d'autarquia econòmica que desprenen moltes declaracions dels seus dirigents, en contra de l'austeritat pressupostària i de possibles imposicions de la UE en la política fiscal. Carme Chacón ha dit que "el PP s'agenolla davant de la dreta europea": se li ha de recordar que, sense les compres de deute públic espanyol per part del Banc Central Europeu, l'Estat espanyol que ella ha governat ja hauria fet suspensió de pagaments a l'agost de 2011? se li ha de recordar la reforma "exprés" PP+PSOE de la Constitució espanyola, el nou article 135.3 de la qual diu literalment que "el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta?" També la Carme Chacon s'ha mostrat públicament en contra del concert econòmic, però aquest dijous els eurodiputats del PSC Obiols i Badia han votat a favor del federalisme fiscal (concert econòmic), esmena presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, l'escocès SNP i el flamenc NVA. El desprestigi internacional del PSOE també afecta Rubalcaba: en el seu debat amb Rajoy, va dir literalment que si ell esdevenia president espanyol demanaria a la UE "dos anys d'ajornament de reformes i ajustos". El ministre alemany Wolfang Schäuble el matí següent, a la Comissió d'Economia del PE, va contestar-li: "aquest senyor no sap encara qui li permet pagar les nòmines a final de mes?". Quin constrast amb Martin Schultz, nou president del PE!! Aquest socialdemòcrata alemany, bon coneixedor de literatura catalana en alemany, acaba de dir que "reduir el deute públic és també una qüestió de justícia intergeneracional". Quin contrast amb l'esquerra irresponsable catalana i espanyola!! Ells han fet que avui se senti a dir a Brussel·les que "Sud-amèrica comença als Pirineus": la retirada de les primes amb efectes retroactius al sector fotovoltàic o un sector públic espanyol que deu 50.000 milions a PIMES i autònoms i és el principal causant de ‘atur deixen astorats els europeus, que veuen que la paraula responsabilitat no existeix a l’esquerra espanyola i catalana.

"Amaltea 2009"
Vi negre criança
DO Penedès Penedès central
Vilobí del Penedès Celler: Loxarel (Masia Can Mayol) Anyada: 2009 Raïm: cabernet sauvignon, merlot
Grau alcohòlic: 14% vol Preu aproximat: 5 euros
Agricultura biodinàmica



Comentari:

Reinventar-se o morir. Aplicació de mètodes innovadors de conreu com ara la biodinàmica, bona relació entre qualitat i preu, estètica modernitzadora ..., propostes com l'Amaltea demostren com alguns vins negres del Penedès es posen al dia per guanyar atractiu i sumar complicitats amb el consumidor.

SANJOSEX, Luz de Gas (Barcelona), 27 de gener de 2012







El set-list de Sanjosex

Tweet
//

SI tornarà a presentar una llei d'independència Fan una crida a CiU, ERC i ICV per articular plegats la norma Si no hi ha consens tiraran endavant el projecte tots sols La iniciativa és un dels puntals de la nova ponència de la formació per al 2012-2014 23/01/12 02:00 - BARCELONA - Marc Bataller  El Punt Avui+



L'any passat, la formació independentista ja va presentar una llei semblant i va organitzar actes de suport Foto: 0. DURAN / ARXIU.
"proposen als grups que han votat els últims anys a favor de l'autodeterminació, CiU, ERC i ICV, fer un front comú per articular l'anomenada llei de transició nacional a la independència."

Solidaritat està disposada a tornar a obrir el meló de la independència al Parlament aquest mateix mandat després que fracassés la tramitació d'una llei sobre la sobirania plena que van presentar la primavera de l'any passat. Els solidaris volen fer aquest pas sols o acompanyats. És per això que proposen als grups que han votat els últims anys a favor de l'autodeterminació, CiU, ERC i ICV, fer un front comú per articular l'anomenada llei de transició nacional a la independència. Si no hi ha consens, Solidaritat articularà en solitari la normativa per tal de tornar a encetar el “debat” sobre l'estat propi.

La iniciativa és el pal de paller de la ponència política que ha de regir l'estratègia de Solidaritat en el bienni 2012-2014 i a la qual ha tingut accés aquest diari. El document, que els simpatitzants poden esmenar, es preveu que s'aprovi a l'assemblea nacional de SI que se celebrarà el 19 de febrer. Els solidaris també desenvolupen els passos que hauria de seguir aquesta norma i que té com a eix principal la negociació del govern català amb la comunitat internacional perquè es reconegui la independència de Catalunya. Mentre durin aquestes converses, l'executiu crearà els ministeris d'Afers Estrangers, Seguretat, Energia, Hisenda i Seguretat Social per anar posant els ciments de l'estat català. La Generalitat també impulsarà una campanya per difondre els beneficis de la sobirania plena per tal que la societat s'hi involucri i es pugui guanyar un referèndum sobiranista, que seria el pas següent. Un cop el legislatiu declari la independència, caldria estendre el procés a la resta de Països Catalans amb una assemblea de representants de la nació catalana i de les majories democràtiques de les institucions de cada territori.

SI troba de vital importància que es pugui bastir aquest acord amb CiU, ERC i ICV, perquè vaticina que el pacte fiscal fracassarà i l'única sortida possible per a Catalunya serà la independència.

Consignes pròpies

La ponència marca el camí que ha de seguir el partit internament per reforçar-se i intentar tornar a tenir representació en les pròximes eleccions. Es determina que han de seguir amb la “coherència” de la seva política netament sobiranista i prioritzar la “unió” per la independència. També especifica que Solidaritat ha ser el grup més “combatiu” amb el PP i amb “l'espanyolisme que voldran imposar” a Catalunya.

Per afrontar la situació límit del país, SI proposa a CiU, ERC i ICV un acord per iniciar la transició a la independència.

El pacte fiscal està abocat al fracàs, a xocar contra el mateix mur polític espanyol. Tant el PSOE com el PP s'hi oposen.

La subordinació a Espanya ha conduït
a una cruïlla: o assolim la independència o la nació catalana podria desaparèixer.

--------------

Emulant al Sr. Roca, pare de la Constitución invasora:

Els Independentistes no podem d'ací a 30 anys lamantar-nos de no haver trencat amb Espanya i França aquest 2014 ! (Salvador Molins, BIC-CA)

Les formules per començar el dia ben despert i amb energia per plantar cara a tot el que ens arribi són molt individuals. Hi ha qui prefereix fer uns minuts de gimnàstica, d'altres prenen un complexe vitamínic i fins i tot alguns asseguren que uns ous ferrats i un cafè ben fort són imprescindibles. 

Un sistema infal·lible, encara que un xic masoquista, és escoltar uns deu minuts al senyor Federico Jiménez Losantos, per exemple a les set del matí. Només deu minuts, que tampoc el cos està fet per suportar massa temps la tirallonga de despropòsits, insults i mentides que dia si dia també el popular periodista deixa anar contra Catalunya. 

Després d'escoltar al senyor Jiménez Losantos, ja estarem una mica vacunats per rebre sense massa alteració les bajanades sobre Catalunya i els catalans que molts personatges i mitjans de comunicació de fora ( i també alguns d'aquí) deixaran anar la resta del dia. 

Els deu minutets dedicats al senyor Jiménez Losantos ens poden permetre saber per on ens atacaran tots el que per enveja, malicia o ignorància volen una Catalunya despersonalitzada, amb mala memòria històrica i submisa a la voluntat dels altres.

Cada dos mesos el Consell Comarcal del Bages cel.lebra una sessió plenària on els representants de les forces polítiques que han tret representació als diferents ajuntaments de la comarca ens barallem per les quatre cadires de l’organisme i s’aproven, quasi sempre per unanimitat, subvencions i convenis amb administracions superiors. Aprofitant que ens hem reunit, mirem de conèixer-nos una mica i debatem sobre qüestions polítiques d’interès general. En el darrer ple, per exemple, vam votar l’adhesió a l’Associació Catalana de Municipis, amb el vot en contra del PSC, la portaveu dels qual ho justificava dient que ells són catalanistes, socialistes i federalistes. Coi, vaig pensar, si la gent de la CUP em sembla que també ho som tot això, i en canvi votem al revés que ells. Curiós, no?, que uns idèntics arguments serveixin per argumentar posicions diametralment contraries.