Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 22 de novembre de 2010


La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.

"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé


No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!

El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.

Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?

Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.


http://twitter.com/marcarza

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011

Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.

Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.

Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?

Http://twitter.com/marcarza

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 28 de febrer de 2011

I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.

I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.

I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!

http://twitter.com/marcarza

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 24 de febrer de 2011



La política 2.0 va fent camí i les xarxes socials tenen cada dia més rellevància en el debat nacional. El discurs polític que es construeix a la xarxa rep molta atenció, coses de la moda, però també crítiques ben dirigides que assenyalen el risc de simplificació en uns missatges que són, per força, massa sintètics. Els usuaris de Twitter, per exemple, han de comprimir les seves opinions en menys de 140 caràcters i el cert és que sembla difícil recollir la complexitat del món en dues frases sense subordinades.






Però aquesta simplificació del debat polític no resulta gens estranya a Catalunya perquè replica de forma prou ajustada el format que es veu a TV3. La cotilla dels blocs en la informació política que imposa la Corporació marca una pauta repetitiva que se segueix a cada informatiu. El presentador anuncia el tema del dia, de l'impost de successions al maltractament animal, i a continuació van passant les intervencions de tots els partits de major a menor representació parlamentaria. Poc més de 140 caràcters per a cadascun, el lema com a discurs i la política reduïda a una llarga campanya de quatre anys.



Potser aquest model tindria sentit si el sistema polític fos estrictament bipartidista, però en un Parlament amb set partits les declaracions se succeeixen arribant a ratllar el ridícul. Set talls de veu, un a favor i sis en contra, que alimenten una imatge de la política en que la crítica mai no és constructiva i el consens sembla impossible. Un sistema que obliga a escoltar tothom fins i tot quan no hi ha res a dir, mentre es perden tots els matisos i s'ignora qualsevol altra cosa. Com si el debat polític fos només cosa dels partits i no hi hagués opinions interessants, constructives i rodones més enllà dels 135 escons de la Ciutadella.



http://twitter.com/marcarza

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 7 de febrer de 2011

Les enquestes confirmen any rere any que a l'hora de situar-se políticament els catalans es defineixen de forma molt majoritària com a persones d'esquerres. Prenent com a exemple el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i fent números gruixuts un 50% dels catalans se situen entre l'esquerra i el centre-esquerra. Si s'hi afegeix que gairebé un 20% es col·loca al centre i que un 17% no sap o no contesta queda clar que l'espai de les altres opcions ideològiques és més aviat escàs. No arriben ni al 12% els catalans que trien la dreta o el centre-dreta per definir-se ideològicament.

En això devia pensar el president Montilla quan als mítings de la darrera campanya demanava el vot per evitar que un país d'esquerres fos governat per una força de dretes. Però arriben les eleccions i amb una participació superior a la de comicis anteriors Convergència i Unió guanya amb comoditat en totes les comarques mentre tots els altres partits excepte el Partit Popular perden suport electoral. Alguna cosa falla en les definicions i els marcs ideològics del país quan una societat tan abrandadament d'esquerres vota de forma majoritària opcions que més aviat no vesteixen de roig.

Potser seria hora d'anar assumint que l'eix esquerra/dreta com a definició ideològica bàsica ha quedat tan obsoleta com el telègraf en un món d'smartphones. Per adonar-se'n n'hi ha prou d'intentar enquadrar en aquest marc un ciutadà que estigui a favor dels matrimonis homosexuals però en contra de l'avortament, o un que aprovi l'impost de successions però alhora sigui partidari de l'acomiadament lliure. La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes. Però més enllà d'això hi ha una resposta força senzilla a la paradoxa catalana. Els catalans es declaren d'esquerres perquè no poden fer altra cosa. Quatre dècades de dictadura i trenta anys de tirania cultural esquerranosa han marcat a l'inconscient col·lectiu un sil·logisme irrefutable. Ser de dretes és ser mala persona. Ser de dretes és ser egoista, escanyapobres, carca i autoritari. I és clar, quan es pregunta a algú si és d'esquerres o bé mala persona la resposta és més aviat previsible.

http://twitter.com/marcarza
-

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

• Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd


• La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.


• Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

• Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.


• Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.


• "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.


• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Salut i res pública! #saluduspostmoderns


• Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots


• Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
  

SOBIRANISME:

• El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO


• Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco


• El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
  Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!


• Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
  :

Publicat al diari digital Catalunya Obertat el 27 de gener de 2011

A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

http://twitter.com/marcarza

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. http://bit.ly/sANjTz


• Si no has plegat bé el paracaigudes no diguis que la gravetat és culpa dels especuladors.


• Els diners ajuden a ser lliure però només si s'evita ser esclau dels diners.

POLÍTICA:

• Les monarquies constitucionals sòn com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no fan massa preguntes.


• Tot el respecte a les víctimes d'ETA però cap ni un als polítics que les utilitzen com a excusa remenenant-les com un espantall. #agurETA


• Fa gràcia. Els partits, tots, fan mans i mánigues per evitar primàries. I quan ja són inevitables van i farden de democràcia interna.


• I a poc a poc els anys deu s'assemblen cada cop més als anys trenta... I la lliçó dels trenta encara per aprendre!


• De vegades sembla que els independents s'apunten a la política per fer quedar bé els polítics professionals. #marededeusenyor

EN CLAU D'HUMOR:

• No us en fieu dels immigrants asiàtics. Són vigatans venedors de sants però van d'incògnit. #invasiosubtil #calders


• Hi ha pobles que organitzen fires d'oficis antics i ja hi posen arquitectes, promotors immobiliàris i encofradors. Quins records!


• Una calzone és una pizza solipsista! #papanatades


• No, no és un patinet. És un Segway analògic.


• La premsa en paper s'acabarà el dia que la revista Pronto tingui versió iPad.

.

Article publicat al digital Catalunya Oberta el 24 de gener de 2011



El Partido de la Ciudadania que encapçala el diputat Rivera va treure un resultat força digne a les darreres eleccions però els vots aconseguits tenen un mèrit especial quan es contrasten amb el rotund fracàs d'Unión Progreso y Democracia. La lògica més elemental diria que posats a fer espanyolisme camuflat de regeneracionisme els votants potencials d'aquesta opció es decantarien pel partit de la senyora Rosa Díez. Però resulta que Catalunya és tan particular, tan nacionalment sòlida, que fins i tot els adversaris més durs de la sobirania del país trien oposar-s'hi des d'un espanyolisme fet i pensat a Barcelona. Quina ironia!



L'èxit dels Ciudadanos per sobre l'espanyolisme madrileny ve justament de la seva capacitat d'entendre el país i adaptar-hi el missatge. D'haver sabut vendre un projecte d'eutanàsia nacional sota la bandera de la llibertat i la tolerància. Quan el Partido de la Ciudadania es va presentar al País Valencià proposant que a l'escola la llengua pròpia del país fos només una assignatura optativa va quedar clara la seva impostura. A Catalunya han fet el discurs del bilingüisme perquè qualsevol altra cosa seria intolerable fins i tot per al seu públic però el seu model és clar i es pot veure en funcionament a la ciutat de València. Deixar el català a la intempèrie fins que sigui una anècdota etnològica i transformar el sentiment de país en un “regionalismo sano y bien entendido”.



Que fins i tot els enemics més directes de la construcció nacional necessitin fer de Catalunya el seu centre de referència per treure un bon resultat electoral és una bona notícia. Una prova insòlita de fortalesa nacional però sense cap efecte més enllà de l'anècdota. Potser l'espanyolisme català té la seu a Barcelona i un discurs que lliga amb l'esperit del país però els matisos es queden a l'embolcall i no arriben al projecte. Sota la mascara melosa del diputat Rivera s'hi amaga el rictus sinistre de don Alejandro Lerroux. No s'hi val a badar.



http://twitter.com/marcarza


.

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:


INTERNACIONAL:

• El món es mou en un context de fulla seca que recorda massa l'any 1914. Qualsevol espurna és un perill.


• Una pregària pel bell imperi austro-hongarès. Víctima de la rigidesa moderna. Mort pel somni d'una llibertat impossible. DEP


• Les dictadures emergents semblen imparables però sense llibertat no podran guanyar la batalla de les idees. http://t.co/iKp575f

ECONOMIA:

• Hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. http://bit.ly/ry2o94


• Només genera riquesa el que genera riquesa. No el que un estudi qualsevol diu que genera o generarà riquesa.


• El diner es crea i es destrueix. No es transforma però transforma.


• Quan la riquesa desapareix i s'escola amb tanta facilitat potser és que no hi era i només ho semblava.

POLÍTICA:

• No és cert que l'ascensor social s'hagi aturat. El problema és que ara va cap avall.


• La política no és una vocació, és una infecció que no et deixa viure.


• Del vestit fosc dels tecnòcrates a la camisa caqui i el pas de l'oca no hi ha pas tanta distància. Prudència que la por és perillosa!


• En un país democràtic si falla la política està fallant la societat. bit.ly/rb9pVO

C

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 13 de gener de 2011


Des de Prat de la Riba la gestió del catalanisme polític ha aspirat a l'excel·lència per pura obligació. Perquè només amb creativitat i lideratge es compensen les mancances i limitacions d'un projecte nacional enfrontat a un dels estats més antics d'Europa. Sempre forçats a fer-ho millor que l'adversari per continuar construint un país lliure. Els darrers set anys la institució nacional que millor ha representat aquest esperit ha estat el Parlament de Catalunya.


Potser és encara massa incipient, però l'impuls a la política 2.0 que s'ha donat des del Parlament va molt més enllà de l'anècdota que alguns hi han volgut veure. Ha estat una aposta per explorar noves formes de fer política buscant la proximitat i la participació dels ciutadans. Hi ha hagut un esforç important d'obertura a la societat per mitjà de tots els canals possibles, de la televisió a la web, i amb especial atenció a les eines 2.0. Avui els catalans coneixen millor la seva cambra legislativa, tenen més canals per adreçar-s'hi i línies de contacte més directes amb els seus diputats. El president Benach ha fet un esforç per ser present a les xarxes socials i molts diputats l'han seguit. Per primera vegada milers de ciutadans han pogut conèixer el dia a dia del seus representants, hi han tingut accés immediat i la distància amb els diputats s'ha reduït de forma dràstica. Un apropament que també ha permès als diputats escoltar la societat sense intermediaris i d'una forma nova. Una porta a l'exercici de la democràcia deliberativa que facilita als diputats les eines per anar resseguint els interessos i les inquietuds del país al llarg de la legislatura.


Aquest és el llegat de la Presidència Benach. Haver fet del Parlament de Catalunya una cambra capdavantera a nivell global en l'ús de les noves tecnologies i l'exploració de la política 2.0. La nova presidenta Núria de Gispert haurà de trobar el seu projecte per al Parlament, la seva aportació a la vida de la cambra catalana. Però seria bo que reconegués el valor i el potencial del camí fet per aconseguir que el Parlament continuï liderant un àmbit en que és pioner per mèrits propis.




http://twitter.com/marcarza
.

Una de les efemèrides polítiques més significatives del 2011 ha acabat passant sense pena ni glòria. L'any 1986 Convergència i Unió va impulsar, amb altres partits de l'estat, el Partit Reformista Democràtic per concórrer a les eleccions generals i vint-i-cinc anys després encara queden lliçons per aprendre d'aquella experiència.


L'operació reformista no buscava controlar la política espanyola des de Catalunya sinó amarar-la de catalanitat. Construir una veu espanyola que plantegés una proposta econòmica productivista, un projecte social progressista però no assistencial, una visió política allunyada de la crispació i una aposta europea decidida i vocacional. L'enèsim projecte catalanista amb l'objectiu d'aixecar una Espanya moderna i sòlida que sintonitzés amb els interessos del país. Però els reformistes van patir una derrota electoral severa perquè els grans partits espanyols veien el PRD com un risc per a l'estat i es van mobilitzar per ofegar-lo. Abocant tots els recursos necessaris per presentar-lo com un partit aliè.


El més interessant de l'aposta reformista és que recollia el millor d'Espanya. Les elits intel·lectuals, socials i econòmiques més dinàmiques i obertes a Europa van sumar-se al projecte. Acabada la transició, quan la política espanyola començava a amarar-se de mediocritat, el PRD era un partit dels millors. Repassant les llistes del partit en cada província s'hi troben molts candidats que anys després han destacat en tots els àmbits perquè en força casos ja eren referents en aquell moment. I tot i això el seu fracàs va ser rotund.


Les propostes catalanes que arriben a Castella, fins i tot les més benintencionades, fidels, compromeses i positives, topen amb el recel i el rebuig d'un estat al·lèrgic a tot el que fa tuf de catalanitat. Ni tan sols quan es mobilitza una part de les elits d'arreu d'Espanya s'aconsegueix traspassar el prejudici anticatalà. Fa vint-i-cinc anys de l'operació reformista i l'estat no ha canviat ni mica ni gens però una part del catalanisme encara es mou amb el lliri a la mà. L'aposta estatutària esperava rebre diàleg però va trobar una paret i la dèria federalista del socialistes catalans continua picant ferro fred esperant algun miracle. Com si res.


http://twitter.com/marcarza

El número de consultas acerca de como salvaguardar los depósitos ante una posible “quiebra” del sistema financiero español no dejan de llegar. Me preguntan por email, en persona, a través de los comentarios del blog, tras cualquier evento, en los aeropuertos cuando alguien me reconoce, me consultan familiares, amigos, socios, periodistas y, aunque parezca sorprendente, trabajadores bancarios. Al respecto he ido…

El próximo viernes estaré en la provincia de Tarragona, en concreto en Terres de l’Ebre para ofrecer una conferencia de acceso libre titulada “The Crisis is Over, construyendo la nueva hipersociedad”. En esta conferencia, que se llevará a cabo en el edifici “El Casal” que está en la calle Simpática número 6 de la ciudad de la…

Artículo escrito por Luís Benguerel.  En mi primer comentario Bits libres propuso el tema, y en la comida del día 1 lo volvimos a comentar. Se me acerco Vizcaíno  y me habló de perder el miedo al cooperativismo. Me dijo que “la experiencia cooperativa de Mondragón puede aportar claves interesantes para las organizaciones del futuro”. La experiencia cooperativa de Mondragón ha creado organizaciones de…

El próximo viernes estaré en la provincia de Tarragona, en concreto en Terres de l’Ebre para ofrecer una conferencia de acceso libre titulada “The Crisis is Over, construyendo la nueva hipersociedad”. En esta conferencia, que se llevará a cabo en el edifici “El Casal” que está en la calle Simpática número 6 de la ciudad de la…

El número de consultas acerca de como salvaguardar los depósitos ante una posible “quiebra” del sistema financiero español no dejan de llegar. Me preguntan por email, en persona, a través de los comentarios del blog, tras cualquier evento, en los aeropuertos cuando alguien me reconoce, me consultan familiares, amigos, socios, periodistas y, aunque parezca sorprendente, trabajadores bancarios. Al respecto he ido…

Artículo escrito por Luís Benguerel.  En mi primer comentario Bits libres propuso el tema, y en la comida del día 1 lo volvimos a comentar. Se me acerco Vizcaíno  y me habló de perder el miedo al cooperativismo. Me dijo que “la experiencia cooperativa de Mondragón puede aportar claves interesantes para las organizaciones del futuro”. La experiencia cooperativa de Mondragón ha creado organizaciones de…

En los próximos días este blog cambiará de dominio. A partir de la semana que viene será marcvidal.net en lugar de marcvidal.cat. Durante los últimos meses no he actualizado de manera efectiva la versión catalana de este espacio y eso está penalizado por los gestores de dominios lingüísticos entre los que se encuentra la Fundació Puntcat que vigila que los .cat tengan contenido en…

En los próximos días este blog cambiará de dominio. A partir de la semana que viene será marcvidal.net en lugar de marcvidal.cat. Durante los últimos meses no he actualizado de manera efectiva la versión catalana de este espacio y eso está penalizado por los gestores de dominios lingüísticos entre los que se encuentra la Fundació Puntcat que vigila que los .cat tengan contenido en…