Acollirem els immigrants en català, però no pas els catedràtics? Aquesta sí que és bona. Fa anys va esdevenir icona de la catalanofòbia la història d'un paleta d'Olot que per entrar a la brigada municipal havia de passar la prova de català, el famós nivell C. Aquell paleta va ser tan famós com ho ha estat últimament Manuel Nevot, de Fincas Nevot de Vilanova i la Geltrú, sancionat per no retolar en català. La llegenda de la persecució lingüística a Catalunya s'engrandeix ara amb el decret del conseller Josep Huguet, que pretén garantir que els nous professors universitaris sàpiguen la llengua del país. I l'enrenou, novament, ha estat notable.
 

Alguns dels que diuen aspirar a l'Estat propi, com el professor Xavier Sala i Martín, s'han mostrat absolutament indignat per la mesura del govern, pendent d'aprovació i objecte de matisos declaratius per part d'un altre conseller, Francesc Baltasar. Que els mitjans de comunicació que fomenten l'odi a Catalunya s'enganxin al decret Huguet com un argument espanyolista s'entén perfectament.
 

El que no m'entra al cap, però, és l'obsessió d'alguns contra qualsevol acció de l'executiu de torn. Són capaços de rebutjar mesures que van clarament a favor del país i de la llengua. Perquè tots sabem que cap savi mundial deixarà la universitat catalana per aquest decret. Del que estem parlant és bàsicament de professors vinguts fa molts anys de la resta de l'Estat espanyol i que encara no pronuncien a classe un sol mot en català.
 

Si anys enrere l'Ajuntament d'Olot demanava al paleta que certifiqués el domini del català, per què no se li ha de plantejar ara als catedràtics que arriben de nou? O és que vénen a Catalunya a oferir docència gratuïta? A més, pel que es veu, el decret no evitarà que cada universitat fixi les condicions d'acreditació del nivell de català dels seus professors. Per tant, la polèmica té menys motiu encara.
 

La rebequeria de Sala i Martín i d'altres em recorda la reacció contra la llei del cinema. Hi ha una mena de gent que diu que vol la independència però que demostra escassa visió i compromís amb el país. L'autoodi també és transversal.

(Article publicat al diari Avui.)

Les últimes hores a Twitter hi ha una mena de revolta 2.0 per la caiguda de la graella de la nova temporada de Catalunya Ràdio del programa del cap de setmana L'internauta, que aquest setembre hauria arribat als 15 anys. L'etiqueta #internauta treu fum. Era el segon podcast més descarregat de Catalunya Ràdio. Aquest espai setmanal que presentava Vicent Partal com a continuador del mític Jordi Vendrell era el primer de la radiodifusió a tot l'Estat dedicat exclusivament a Internet. Partal feia companyia als que els dissabtes rentaven plats o anaven en cotxe d'un lloc a l'altre escoltant la ràdio tradicional. El periodista de Bétera ho feia envoltat de col·laboradors que feien tertúlia amb convidats vinculats a la xarxa que variaven setmanalment. Era un programa amè, pensat per als oients que no eren superexperts en Internet.

La història del programa i el seu èxit de subscripcions i escoltes a través de la ràdio moderna, la que es fa per ordinador, iPod, iPad, reproductors diversos d'mp3 i altres aparells, ha provocat un cert malestar entre els internautes, que han començat a demanar que el programa se segueixi fent en podcast per Internet, a través de Vilaweb o en l'emissora privada que competeix directament amb la pública líder i motor de la ràdio a Catalunya. Des del 2009, jo formava part del repertori de col·laboradors que un cop al mes trèiem el cap per Catalunya Ràdio per fer companyia a Vicent Partal i parlar "d'Internet i del que la gent fa amb la tecnologia i amb Internet". Amb aquesta rentrée no sentirem allò de "bona vesprada, xiquets i xiquetes", frase amb què Partal arrencava cada dissabte el programa referent de part de la comunitat internauta catalana. Una llàstima.

(Fotografia extreta del Flickr d'Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya.)

L'any de l'aparició de l'edició maresmenca d'El Punt, el 1995, es va produir l'aiguat més fort des del 1914 a la ciutat de Barcelona i la comarca del Maresme. Va ser el 21 de setembre de 1995. Ull amb els mesos de setembre al Maresme! Les fortes pluges torrencials normalment arriben a finals d'agost o al setembre. Tempestes d'estiu que cauen de cop i s'enduen tot per davant. En aquesta ocasió, va ser el pont de la carretera N-II sobre la riera de Sant Simó, a Mataró. "El pont de la N-II a Mataró s'enfonsa, però la sort evita una catàstrofe", era el titular de la pàgina d'El Punt que signava Iolanda Màrmol. Just en el moment en què el pont cedia no hi circulava cap vehicle per aquell tram de carretera. La rierada a Sant Simó es va endur la base dels pilars que aguantaven l'N-II de llavors, ara dita avinguda del Maresme en la mesura que la carretera s'ha civilitzat i pacificat passant a ser un carrer més de la ciutat. Aquestes fotos meves són l'última tongada de la digitalització de l'arxiu gràfic personal per aquest any. Fins l'estiu vinent!

Ho vaig comentar dilluns a @saulgordillo que estava impactat per la mort del periodista Carlos Torreiro, de 49 anys. N'havia tingut notícia el dia abans, diumenge, a través de la piulada del diputat socialista Josep Maria Balcells. Torreiro era el cap de continguts de la Xarxa de Televisions Locals, de la Diputació de Barcelona. Era un periodista dur, de formes no precisament diplomàtiques. A més, com a responsable periodístic de l'ens audiovisual de la Diputació de Barcelona era un periodista que observava el projecte de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) amb escassa simpatia. Per què enganyar-nos? A ell li agradava anar de cara, i és de justícia dir-ho. Torreiro era allò que en política en diuen adversaris o rivals. Però en el món de la informació i del periodisme, la cosa va diferent.

Era el cap periodístic d'un ens que durant molts anys va rivalitzar amb l'agència nacional, cert. De fet, ell i els seus companys observaven l'ACN com una competència, quan en realitat els dos projectes són complementaris o ho haurien de ser. La qüestió és que Torreiro, tot i la seva duresa, la seva franquesa, la seva passió i la seva convicció en veure les coses des del lloc que ocupava, va fer una evolució clarament positiva. Des de la meva arribada a la direcció de l'Agència, el març del 2007, he treballat per superar l'estadi d'enfrontament XTVL-ACN. Són projectes públics, i considero que cadascú pot ocupar el seu espai buscant perfectament la complementarietat. L'ACN és una agència nacional, una agència de notícies. La XTVL, i això no em correspon a mi dir-ho, és tota una altra cosa.

Recupero aquesta fotografia, del 17 de novembre de 2009, perquè per a mi va suposar la certificació d'un punt d'inflexió positiu en les relacions entre l'ACN i la XTVL, entre els dos mons que podem representar els dos projectes. A la foto se'm veu amb el delegat d'EFE a Catalunya, Leandro Lamor, i a la dreta de la imatge, Carlos Torreiro, Era una taula rodona sobre el paper de les agències de notícies de suport als mitjans de proximitat, en la jornada Infolocal de Terrassa, moderada per Ramon Pellicer (TV3) i en què també hi participava Loli Franco (Atlas). Aquell acte va anar bé perquè en Carlos i jo vam dir el que crèiem, a raig, com ho solem fer, i recordo que ell discrepava de mi en algun aspecte.

Però després d'aquella taula rodona al Parc Audiovisual de Terrassa va venir un altre dia un dinar, en què ens acompanyava Marc Melillas, @marcmelillas, el director general de la Xarxa Audiovisual Local, també de la Diputació de Barcelona. El dinar va anar encara millor que la taula rodona, i recordo les paraules de Torreiro, també directes i franques, però en una línia clara d'entesa i col·laboració que tancaven la històrica etapa d'enfrontament dels anteriors responsables d'un i altre projecte. Jo, d'en Carlos, em quedo amb les últimes paraules que vam tenir. I en aquesta línia de pensar en el bé comú, en el ciutadà i en el sector de la comunicació, és en la que hi hem de continuar treballant tots els professionals i responsables de mitjans públics.

Demà, dimecres, al migdia l'acomiadarem al Tanatori de les Corts.

Són les fotografies de les vacances al Pla de l'Estany una setmaneta d'agost. N'hi ha un parell de "periodístiques". La captura de la carpa albina a l'estany de Banyoles d'un noi que estava pescant el vespre que hi érem (després la va tornar perquè la pesca es practica sense mort) i un llamp al fons quan començava una tempesta elèctrica. La resta són vespres, paisatges, llunes que trenquen la foscor, moltes imatges a velocitat lenta, amb la càmera a terra, cap d'elles amb trípode, tirades una mica a ull. Totes són fetes amb gran angular (24) i no estan pas retocades ni corregides posteriorment. Queden boniques. Sobretot ara que les veig en pantalla. Fan patxoca, tot i que quan les estàs fent tens la sensació que quedaran mogudes o cremades, que no diran res.

La fotografia de vacances és molt experimental. Dispares gairebé sense adonar-te'n. A tot i a tothom. Els que t'acompanyen es deuen fartar de veure't amb la càmera a per tot i de sentir com dispara la Nikon. Però al cap d'uns dies, setmanes, anys... fa il·lusió. La gràcia de les fotos de vacances és que si captes qualsevol moment quotidià, qualsevol detall insignificant, et fa la impressió que no dirà res, però vist després, en el context de les imatges d'aquells dies, la captura obté tot el sentit.

Aquestes fotos que penjo aquí són les més impersonals, lògicament. No hi surt cap dels molts nens que teníem a la casa, ni els pares ni les mares, ni res que sigui comprometedor. Em fan ràbia els que pengen les fotos de les vacances indiscriminadament, sense vetllar per la privacitat dels menors. La lluna, l'estany, els edificis de Banyoles o els vespres a Vilademuls no es queixaran pas de ser penjats a Internet. De fet, sí que hi surt una foto d'un nen, el meu, però no se li veu la cara. És l'instant que es llença a la piscina. Igual que els meus peus, fotografiats en moviment mentre em gronxava. O una vaca de cartró a la plaça de Banyoles, fotografiada pel meu fill, la primera que fa i que publiquem. O una a les fosques, a l'entorn d'un país casolà d'aniversari.

M'agrada, doncs, pujar fotos de llocs del país, i etiquetar-los a Flickr perquè així farcim més la xarxa de continguts propis. Fotos d'aquí que poden sortir a qualsevol lloc del món. I m'agrada penjar les fotos d'un estiu de turisme interior com a reivindicació de les vacances al costat de casa, o a casa mateix, amb la idea que és possible passar-s'ho bé i fer coses interessants sense haver d'anar a l'altra punta del món, bàsicament perquè els de l'altra punta del món bé que venen a Catalunya.

Aquestes són en blanc i negre. Era el 18 de març de 1992. Enderrocament per part de la delegació de Costes de l'administració de l'Estat a Catalunya del càmping il·legal que ocupava la platja de Pineda de Mar i que va ser construït durant el franquisme. Era un càmping a mig camí del barraquisme, perquè les famílies eren majoritàriament modestes, provinents de l'àrea metropolitana, i moltes el feien servir pràcticament com a segona residència durant tot l'any. La instal·lació acollia centenars de persones i ocupava una franja marítima privilegiada, entre la caserna de la Guàrdia Civil i el camp de futbol de l'època. Ara és una platja amb pins guanyada per a l'ús públic.

A l'àlbum apareixen fotografies del cap de Costes a Catalunya de l'època, el mític Manuel Novoa, amb cabell blanc. Un home que va tenir una actuació molt decisiva en l'aplicació de la famosa llei de Costes en el litoral català. Aquestes fotos es van publicar al diari El Punt i més tard a la revista Repòrter. Moltes de les fotos són verticals no per cap mania, sinó perquè les portades de la revista eren una única imatge vertical que ocupava tota la primera plana.

Més arxiu digitalitzat. Déu n'hi do, la qualitat de les fotos químiques de l'època. Aquestes en color. Era el 15 de febrer de 1997, és a dir, fa 13 anys. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, inauguravava l'institut d'ensenyament secundari (IES) Joan Coromines a Pineda de Mar, amb l'alcalde de l'època, l'aleshores nacionalista Salvador Llorens (ara és regidor a l'oposició per un grup independent). A la inauguració, com en totes les inauguracions de llavors que es feien al Maresme, l'acompanyava el diputat al Parlament Ramon Camp, que era l'home de CDC a la comarca (ara s'ha tret el seu bigoti característic). També hi surt el conseller d'Ensenyament de l'època, Xavier Hernández, d'Unió, i el llavors president del Consell Comarcal, Joaquim Rey, que era alcalde de la veïna Calella.

Pujol era un crack en les inauguracions, per la seva desinvoltura. Fixeu-vos com se li apropen els nens, i llavors no existia el Polònia de TV3. Un altre detall que m'agrada ara que recupero les imatges de la inauguració que vaig cobrir per a El Punt i Repòrter és el costum de Pujol d'anar amb paperets i de prendre notes a qualsevol moment. Un Pujol d'avui, modern i tecnològic, seria un malalt de Twitter. Piularia a cada moment i seria un goig seguir-lo. A les últimes fotos de l'àlbum hi aprecio companys de professió que cobrien el Maresme per a diversos mitjans. Hi veig en Quim Barnola i la Montse Carles. Per cert, se m'oblidava. La inauguració era un dissabte. Una de les tradicions de Pujol era "fer territori" cada cap de setmana de l'any.

Continuo amb la digitalització de l'arxiu personal de fotografies. Pasqual Maragall va visitar la planta incineradora de la brossa de Mataró el 3 d'abril de 1997, com a alcalde de Barcelona. L'acompanyaven regidors socialistes de Mataró, capitanejats per l'aleshores tinent d'alcalde Remigi Herrero, home fort del PSC a la capital del Maresme en aquella època. La planta de Mataró va ser un referent llavors. Sempre m'ha sobtat com el llenguatge políticament correcte arriba a fer una gimnàstica tan espectacular per evitar dir-li a les coses pel seu nom. La planta era una incineradora, perquè allà es cremava en uns forns la brossa de la comarca. Però entre el reciclatge previ, el compostatge i un esforç per evitar la paraula maleïda d'incineradora, s'ha anat assumint que la instal·lació no és allò que inicialment va ser. L'ecologisme opositor i l'intent de modificar conceptualment amb el llenguatge equipaments o serveis públics incòmodes acaba provocant que a la incineradora se li digui planta de tractament de residus sòlids urbans del Maresme o coses per l'estil. Bé, la qüestió és que Maragall la va visitar fa 13 anys i que les fotos són curioses, o a mi m'ho semblen, vistes al cap d'un temps.

Era el 1990 a Mataró. En el context preolímpic, un projecte històric que va derivar cap a Barcelona tots els recursos possibles, el ministeri espanyol d'obres públiques havia anunciat la privatització de la prolongació fins a Palafolls de l'autopista de Mataró que havia de convertir-se en autovia gratuïta. L'autopista del Maresme no seria gratuïta, tot i els molts anys que feia que s'havia construït. Va ser la primera de tot l'Estat (Barcelona-Mataró), construïda en el franquisme tardà. I el govern socialista de Madrid no només no liquidava la concessió sinó que l'allargava amb la prolongació fins a l'Alt Maresme. La mesura va ser molt controvertida, i tant els ecologistes, els pagesos i les forces a l'esquerra dels socialistes van posar el crit al cel per l'impacte ambiental i per la imposició del peatge, mesura aquesta última que també va comptar amb el rebuig dels alcaldes de CiU.

El Maresme en peu de guerra, amb tractorades i manifestacions al carrer i negociacions polítiques als despatxos. Del carrer, conservo les fotografies que vaig fer en aquesta manifestació del 1990, en què apareixen un barbut Salvador Milà, aleshores regidor d'ICV, l'arquitecte Agàpit Borràs, el desaparegut Pep Manté, advocat, el dirigent pagès Pep Riera, poc canviat, l'ecosocialista Pep Canal, també força igual físicament, i l'independentista Toni Delgado, entre d'altres. L'autopista de peatge es va allargar fins a Palafolls (de fet, aquest estiu s'ha estirat fins a Tordera, saltant el riu) i ha estat fonamental en el creixement poblacional, econòmic i social de la comarca els últims anys.

La defensora en funcions del poble espanyol, María Luisa Cava de Llano, troba inútil que els immigrants parlin català. Aquest estiu que molts catalans han practicat unes saludables vacances de turisme interior, és a dir, sense sortir de Catalunya, hauran comprovat com els immigrants que treballen en el sector serveis s'adrecen als clients majoritàriament en català. La nova immigració, que en els últims anys ha fet créixer el país amb un milió i mig d'habitants, s'ha integrat en llengua catalana amb gran normalitat a la Catalunya dita “de comarques”. A l'àrea metropolitana de Barcelona aquesta realitat és matisada, però no pas per l'actuació de la senyora Cava.

Les autoritats de l'Estat –abans el Tribunal Constitucional i ara el Defensor del Poble– han demostrat que no aposten pel respecte a la pluralitat lingüística. El català, cal recordar-ho, és la vuitena llengua amb més parlants a la Unió Europea, la vintena més editada al món i la vint-i-sisena en nombre de pàgines a internet. A la pell de brau espriuana –d'aquell Salvador Espriu que volia l'entesa entre Catalunya i Espanya i que ha quedat desautoritzat per la història recent, segons confessa ara Jordi Pujol– el català no ha triomfat, però la nostra és una llengua que s'ensenya en 120 universitats de 31 països.

La vitalitat d'una llengua avui s'explica per la seva presència a la xarxa, i a la trinxera digital les xifres són imparables. El català és la vuitena llengua en nombre de blogs a internet, la catorzena de Google i la tretzena a la Wikipedia. De fet, la Viquipèdia catalana acaba de superar la noruega i creix a un ritme superior a la xinesa. Allà on no cal tenir estat propi per viure amb normalitat, com és internet, on el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble no poden posar entrebancs, el català s'expandeix.

En el món analògic, però, qualsevol mesura per òbvia que sembli –el català a TV3 i Catalunya Ràdio o la preferència del català que fixa la llei d'acollida– és objecte dels atacs més furibunds. Un argument més per als que reclamen l'estat propi. Només amb un estat a favor el català creixerà com ho fa a internet.

(Article publicat al diari Avui.)

Aquest era l'estudi central de Ràdio Pineda el 1989. L'emissora municipal ocupava una casa antiga a Can Xaubet, al costat de la carretera N-II. L'edifici va anar a terra, i en aquell espai s'han fet accessos a la zona esportiva, amb camp de futbol, poliesportiu i piscina noves. Aleshores, a Can Xaubet tot eren conreus, terres i torrents. Era una casa enmig del no-res. I des d'allà funcionava la ràdio. Hi havia un parell d'estudis, el dels directes i el de les gravacions. Un dia hi vaig anar a veure en Toni Fuentes, que feia un magazine els dissabtes, i m'hi vaig enamorar. En Joaquim Burjons, aleshores director, em va fer una prova, i no sé com però em va acceptar a l'emissora per anar fent cosetes, col·laboracions, programes d'estiu en hores intempestives, després un de setmanal, un programa diari a l'estiu i finalment els informatius...

En l'última etapa, amb en Francesc Gil de director, combinava els informatius de Ràdio Pineda amb les corresponsalies d'El Punt, Ràdio Marina i amb l'arrencada de la revista Repòrter. Crec que aleshores l'emissora va fer el procés de municipalització, perquè al principi era com tantes ràdios locals, d'associacions. L'actual director, Manel Colàs, era una de les estrelles de l'emissora, però va fer el salt a altres ràdios fins que va tornar com a màxim responsable, quan ja era del tot de l'Ajuntament.

Com veieu a la foto, tot era molt autèntic. Discs de vinil i la mítica Revox (que no es veu aquí), on es gravaven els talls de veu dels informatius, i les cintes de cassette de tota la vida per a les falques publicitàries i les promocions. Res de digital, cap ordinador. L'any 89 les ràdios anaven així. Dos plats, dues cassettes, una Revox, micro per al control, i micros per a l'estudi. Fixeu-vos en quin telèfon teníem! Res de mòbils. Jo, en el magazine, feia autocontrol, és a dir, em punxava la música jo solet, locutava i llegia els diaris. També feia entrar trucades dels oients en directe, i obria la porta si venia el carter o algun veí, i deixava notícies per a la tarda enregistrades, i feia com encara avui fan molts companys en un munt d'emissores locals del país: tots els papers de l'auca.

Grans estius, grans caps de setmana, grans inicis radiofònics. Parlo de fa més de 20 anys, quan rondava la majoria d'edat i quan, en el meu cas, parlar el català correctament encara suposava un esforç. Gràcies a Ràdio Pineda i després a El Nunci d'en Paco Grau, i a Repòrter, i després a El Punt i Ràdio Marina, vaig aprendre a fer de periodista. A cobrir des d'un ple municipal fins a l'elecció de la pubilla i l'hereu de la vila. A anar a reunions veïnals de protesta i a inauguracions de l'alcalde de torn. A aixecar temes policials i fer entrevistes d'artistes que exposaven al municipi. El que sempre hem conegut com ser un tot terreny. Això que ara en diem polivalent, multimèdia o multitasca.

Són fotografies antigues digitalitzades de diverses etapes de la revista d'informació de l'Alt Maresme Repòrter, guanyadora del Premi Tasis-Torrent 1994 a la millor publicació comarcal del país. La revista es va fundar el 1992 i va tancar el 2001. En la imatge de tot l'equip en blanc i negre, una fotografia de Quim Botey del 2001, apareixen, d'esquerra a dreta, i de dalt a baix, Joan Ferrer i Costa, Joaquim Costa, Joan Pujadas, Carlus Rodríguez, Pau Pujadas, Pep Montes, Francesc Arcas, Saül Gordillo, Àlvar Maduell, Josep Ferrer i Costa, Ana Villaverde, Neus Lloveras, Montse Martínez, Carme Guri, Francesc Santiago, Xavier Aragonés i Antoni Fuentes. Les fotografies de sota són dels primers anys, el 1992 i el 1994. En l'àlbum també apareixen fotografies que vaig fer el juny del 1992 de les presentacions de Repòrter a Pineda de Mar i Malgrat de Mar. De la presentació de Calella, com que les fotos no són meves perquè hi intervenia, encara no tinc imatges digitalitzades. La revista va tancar quan la irrupció d'Internet començava a plantejar dubtes sobre la necessitat que continuar editant en paper amb costos que a la xarxa es rebaixaven notablement. El més determinant, però, va ser que el relleu generacional al capdavant de la publicació no va acabar de produir-se.

Una de les grandeses de la revista de l'Alt Maresme Repòrter (1992-2001) van ser les entrevistes a personatges destacats de la comarca. Defugien la declaració oportunista marcada pel context informatiu. Pretenien anar al fons de l'entrevistat, fent un perfil a base de preguntes i de respostes que perdurés més enllà del moment. La trajectòria de la revista va servir per immortalitzar grans escriptors i artistes i també polítics i empresaris. Joan Coromines, Joan-Josep Tharrats, Fèlix Cucurull, Lluís Ferran de Pol, Francesc Grau, Josep Maria Pons i Guri, Perejaume, Max Cahner, Vicenç Ferrer i Carles Cordon són alguns dels homenots altmaresmencs que vam entrevistar a les pàgines de Repòrter. La polivalència del periodista que entrevista i fotografia la persona entrevistada té enormes virtuts, al meu entendre. Sempre m'ha agradat fotografiar els entrevistats, perquè és una manera de retratar-los doblement, de captar-los millor. Entre els polítics nascuts o vinculats a l'Alt Maresme que van destacar en aquells anys de Repòrter hi ha el dirigent comunista Francesc Frutos, Paco Frutos, en Paco de can Mias, de Calella. Va arribar a ser candidat d'Izquierda Unida per Madrid, és a dir, tàndem amb el socialista Joaquín Almunia per desbancar el PP en una operació electoral que va fracassar. Actualment, està en una fase de retirada política, però a la revista el solíem entrevistar aprofitant les seves estades a Calella, ja fos a l'estiu (com és el cas d'aquesta entrevista) o a tocar de les festes de Nadal. En aquesta entrevista, Paco Frutos em va rebre al domicili familiar de Calella en una etapa en què el calellenc era líder del PCE i d'IU.

El president de CiU, Artur Mas, ha visitat aquesta setmana la nova redacció de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), on ha concedit l'habitual entrevista d'agost a una agència de notícies. Mas va signar el llibre de visites com la resta de personalitats que durant les últimes setmanes han passat per les instal·lacions de l'ACN a Via Laietana. Visites a l'ACN (II).

El president de CiU, Artur Mas, ha visitat aquesta setmana la nova redacció de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), on ha concedit l'habitual entrevista d'agost a una agència de notícies. Mas va signar el llibre de visites com la resta de personalitats que durant les últimes setmanes han passat per les instal·lacions de l'ACN a Via Laietana. Visites a l'ACN (II).

Les nostres autoritats han instal.lat finalment cartelleres on es combina el suport per a grafittis i el suport per als nostrats cartells.

Ja era hora!

En nom de la seguretat i de la lluita contra el terror, els governs de països com Índia, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units reobren polèmiques com la de la censura de Xina amb Google i demanen al fabricant de telèfons mòbils Blackberry que permeti l'accés als seus servidors. L'espionatge contra el terrorisme s'imposa al dret a la intimitat i la privacitat dels ciutadans.
 

Aquest és un agost negre per a la comunitat internauta. L'ofensiva contra Blackberry coincideix amb l'aposta de Google i de la companyia de telecomunicacions Verizon de reclamar al regulador dels Estats Units una internet de dues velocitats en funció dels serveis, és a dir, que l'accés mòbil a la xarxa tingui un tractament diferenciat. Com que els usos i consums augmenten en telèfons, ordinadors portàtils, iPads i altres dispositius mòbils, els monstres d'internet i de les telecomunicacions hi veuen una gran oportunitat de negoci en les plataformes digitals. Com que el trànsit augmenta, demanen autopistes de peatge i deixar als usuaris que no passin per caixa autovies i carreteres secundàries.

La neutralitat d'internet està amenaçada. Si prospera el globus sonda de Google i Verizon s'acabarà l'era d'una xarxa lliure i oberta. Avui els serveis i els continguts no pateixen cap discriminació d'accés per raons comercials. Si la democràcia és un home un vot, a internet tots els bits són (encara) iguals. Aquesta internet idíl·lica, democràtica i que en el cas català ha permès una espectacular presència global de la llengua tindria els dies comptats. L'amenaça nord-americana ha encès els internautes organitzats, que retreuen a Google que traeixi el seu propi lema, “Don't be evil”, “No facis el mal”. Google, icona de llibertat, ha passat de la simpatia a l'antipatia.

A Catalunya, la majoria d'usuaris ens mirem aquestes pugnes globals amb distància. L'operador de telecomunicacions neutre català és un projecte segrestat; al barri de Montflorit, al costat del sincrotró Alba, els veïns pateixen talls constants a internet; i entre Vilademuls i Vilavenut poder enviar aquest article per correu electrònic és una odissea amb Movistar.

(Article publicat al diari Avui.)

Era el 1991. Sala de plens de l'Ajuntament de Pineda de Mar. Homenatge a l'escriptor Vicenç Riera Llorca. Pineda va acollir Riera Llorca després de l'exili. I com que Pineda ha estat generosa amb els seus prohoms i ha estat sensible a la cultura, en els últims anys de vida de l'autor de Tots tres surten per l'Ozama va merèixer una publicació biogràfica, una exposició i l'edició dels seus últims volums. L'any de la seva mort, el 1991, el consistori, aleshores amb Josep-Lluís Fillat d'alcalde, va retre un homenatge a Riera Llorca. La fotografia correspon a aquell acte, que va reunir dos Premis d'Honor de les Lletres Catalanes com Teresa Pàmies i Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i el també escriptor Pere Pagès, més conegut per Víctor Alba, a part de l'artista i membre de Dau al Set Joan-Josep Tharrats, que a Pineda hi té la seva fundació. Als extrems de la taula, hi havia la moderadora de l'acte, Carme Pla, i la professora Pilar Munné.

Les fotografies corresponen a l'estiu del 1994. Afortunadament no són recents, ni molt menys d'aquest estiu mateix. Va ser un incendi forestal al terme municipal de Calella, a tocar del terme de Tordera, a la zona que ja comença a ser del Montnegre, parc natural del Montnegre-Corredor. L'extenció del foc va anar a càrrec dels excel·lents professionals que són els bombers del parc de Pineda de Mar, els de l'Alt Maresme, amb suport d'agents forestals i d'helicòpters. En alguna de les imatges apareixen dos regidors calellencs de l'època, Xavier Pacheco i Francesc Montero (CiU), que estaven a l'equip de govern municipal de Joaquim Rey. En aquella època, els edils anaven a peu de carrer a resoldre, ajudar o interessar-se per les problemàtiques. També hi surt el llavors cap del parc, Miquel Martín. El reportatge fotogràfic es va publicar a la revista Repòrter i alguna foto a El Punt.

Aquí tenim una mena d'aparcament on els cotxes han de passar per l'"aro" per entrar.