El mes passat parlàvem del “Mataró sense lideratge” de l’alcalde Joan Mora. Tres dècades després del restabliment democràtic, Mataró pateix una deriva per la feblesa del govern de CiU i la poca traça del nou batlle. El lideratge, en canvi, és una de les qualitats que ha demostrat al llarg de la seva llarga trajectòria l’empresari Ramon Bagó, primer alcalde de la democràcia a Calella. Polític local i empresari, ha bastit el principal grup turístic del país i l’empresa més important de la comarca. El Maresme ha perdut entitats financeres, i un munt d’empreses amb la crisi. Però tenim el Grup Serhs, que és una cooperativa de petits empresaris de l’Alt Maresme esdevinguda grup que genera 2.700 llocs de treball. Parlem de 64 empreses, amb 1.600 accionistes, un 45% dels quals són propis treballadors.

Bagó és una personalitat d’una energia i fermesa incomparables. Ha aixecat Serhs, ha fet d’alcalde quan Calella era capital de l’Alt Maresme i ha jugat un paper clau en el turisme català. L’onze de febrer rebrà la Medalla d’Or i serà nomenat fill predilecte de Calella. L’acte es farà a l’antic Ajuntament, on fa 22 anys vaig conèixer Bagó quan era alcalde de puny de ferro, i jo un incipient periodista. La nostra va ser una relació de por, per part meva. Amb els anys ha evolucionat cap a l’admiració. Quan penso en Bagó em vénen al cap paraules com lideratge, força, ambició i progrés. Sí, sí, el progrés entès com la capacitat que tenen les empreses de generar riquesa i repartir-la capil·larment en el territori.

Ja voldrien els alcaldes d’ara tenir una part de la valentia i generositat de Bagó. Generositat i intel·ligència, perquè va ser capaç, essent un càrrec destacat de CDC, d’incorporar al seu equip municipal i empresarial destacats militants de l’esquerra independentista, com Josep Puig. Des del PSUC fins al PSAN, el ventall de talent que Bagó va saber captar és una demostració d’aquell no-sectarisme que res té a veure amb els polítics actuals. Bagó afronta ara una investigació darrere de la qual jo hi veig l’ombra del PP. El temps dirà si hi ha irregularitats en la duplicitat de càrrecs. De moment, el temps ens diu que la multiplicitat d’èxits és mereixedora d’un just reconeixement a la seva ciutat natal.

(Article publicat a Tribuna Maresme)

La nit del pacte del Majestic amb José María Aznar, el llavors president Jordi Pujol es va adonar de la transcendència de l’acord CiU-PP davant d’aquell espectacle mediàtic. Massa càmeres i periodistes per captar una encaixada de mans entre el líder de CiU i l’Aznar en minoria de la primera legislatura. Va ser tan excessiva la gesticulació que un astut Pujol no es va poder estalviar durant el sopar el comentari a Joaquim Molins: «¿No creus que ens estem passant?». La foto Pujol-Aznar a l’hotel Majestic va acabar passant factura a CiU en la recta final del pujolisme quan la segona victòria d’Aznar, aleshores ja amb majoria absoluta, va agafar a contrapeu una coalició nacionalista que perdia vots pel Pla Hidrològic Nacional i el desgast de dues dècades de poder a la Generalitat. La posada en escena i els detalls d’aquella famosa nit del 1996 al luxós hotel figura en el tercer i últim volum de les memòries de Pujol, que arribarà a les llibreries precisament el 23-F.

La data, símbol d’involucionisme per a l’autogovern català i per a la democràcia espanyola en general, és una metàfora prometedora de l’epíleg amb què Pujol tanca els tres volums escrits a quatre mans, amb l’ajuda del periodista Manuel Cuyàs. ¿Serà un text de l’independentista d’epíleg en què s’ha convertit el mateix Pujol? En tot cas, l’editorial promet «revelacions impagables» del pacte amb Aznar, coincidint amb el primer aniversari del delfí Artur Mas com a president, en minoria i gràcies al soci preferent que està sent novament el PP. La diferència entre el primer i aquest Majestic 2 és que els estrategs nacionalistes han après la lliçó, i treballen a consciència per amagar-ho. La política són imatges, pur màrqueting. I la foto de Mas amb Alicia Sánchez-Camacho no és la del 1996 perquè CiU l’evita com sigui malgrat la insistència de la líder del PPC per immortalitzar les repetides coincidències polítiques i suports parlamentaris. De la gran foto del 1996 amb càmera professional i en blanc i negre a la dosificació d’instantànies de menys qualitat, como si es tractés d’una antiga Polaroid.

Demà Mariano Rajoy rebrà Mas a la Moncloa. La textura institucional del decorat, amb arribada en cotxe oficial, banderes i encaixada de mans a l’escalinata del palau presidencial difumina l’acord tàcit a què apunten tots dos partits. No es tracta d’un pacte CiU-PP, sinó d’una entesa cordial Barcelona-Madrid. Els responsables de comunicació de CiU treballen fi. Han renovat el Majestic però s’han estalviat la fotografia. Menys llast electoral, però acord, al capdavall. Llàstima que el cove tingui tan poc peix.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

Dijous vaig publicar Obús als consells comarcals, el meu últim article a les pàgines d'El Punt Avui. He renunciat a la col·laboració setmanal d'opinió perquè el dia 1 de febrer començaré a treballar a la redacció d'El Periódico de Catalunya. Poso punt i final a una llarga etapa professional a El Punt, l'Avui i El Punt Avui. A finals de 1989 vaig iniciar les meves col·laboracions a El Punt de les comarques gironines, com a corresponsal de l'Alt Maresme. No va ser fins l'estiu de 1990 que la vinculació amb el diari es va intensificar. De la mà d'Antoni Fuentes, després acompanyat de Josep Maria Flores, i amb l'ombra encara present per la delegació a la comarca dels Oriol Ferran, Jordi Martínez, Lluís Gendrau i Pep Montes, la seu de Calella i després la de Blanes van ser escenaris de gran aprenentatge, anant en moto al principi i després en cotxe d'Arenys de Mar fins a Tossa de Mar, cobrint qualsevol notícia a l'Alt Maresme i la Selva marítima.

Fotografies i textos, tot s'hi valia. Si el text anava acompanyat de foto, i aquesta s'acabava publicant, la peça era més ben pagada. La corresponsalia a l'era del fax i la màquina d'escriure era multimèdia d'aquella època, o sigui text picat a màquina amb molt de típex al full i rodets de fotografia en blanc i negre, d'aquells rodets que eren metàl·lics i s'omplien de pel·lícula i que s'havien de posar en sobres que a determinada hora de la tarda havies de portar a l'estació d'autobusos de Lloret si no t'havia donat temps d'entregar-los d'hora als xerrics que passaven per les delegacions de Calella i de Blanes. I el periodisme, a comarques per a un rotatiu de comarques, era de tota temàtica possible. Des d'esports (quines tardes de diumenge als camps del Calella i el Malgrat, on un dia vaig haver de sortir escortat per la Guàrdia Civil!) fins a plens municipals, actes culturals o manifestacions veïnals.

Perdoneu que expliqui aquestes batalletes, però deixar El Punt i l'Avui ara que les dues capçaleres històriques del periodisme imprès català s'han fusionat em porta molts records al cap. Amb El Punt vam obrir l'edició del Maresme, de la qual vaig acabar sent director en substitució de Manuel Cuyàs. Jo tornava de l'experiència de Rubí, una ciutat del Vallès Occidental on veníem menys de mil exemplars diaris en català parlant només de continguts locals i amb les pàgines generals que es tancaven a Girona. Quan Joan Vall Clara volia obrir una edició fora de Girona, sabia que tenia dos periodistes disposats a "conquerir territoris" en la construcció d'un diari nacional per edicions. Érem en Flores i jo, que ens vam retrobar després de les aventures de Rubí i del Maresme, i la seva del Garraf-Penedès, amb la sortida del diari a Barcelona.

No guardo gaire bon record del director d'aquella sortida estratègica, Jordi Busquets, per què negar-ho. Part dels mals d'avui tenen el seu origen en aquella direcció errònia, que no va saber captar el millor del gran talent que tenien els periodistes joves i desacomplexats de la casa. Si El Punt hagués sortit amb el seu ADN a Barcelona ciutat, amb una edició nacional ambiciosa, sense estar més pendents del que publicaven la resta de mitjans, i hagués sabut jugar les cartes digitals amb l'experiència d'un company de viatge a la pròpia redacció com era el diari electrònic Vilaweb de Vicent Partal, crec que un altre resultat hauríem tingut. Al cap d'uns anys, i quan m'estava florint a la redacció del carrer Tàpies de Barcelona, vaig marxar a dirigir l'Agència Catalana de Notícies. Portava quinze anys a El Punt, i calia canviar d'aires, tot i l'estreta relació que tenia amb molts dels companys i la complicitat amb grans persones com en Joan Ventura i, des del Catalonia Today, en Carles Puigdemont.

Mentre dirigia l'ACN, el director de l'Avui Toni Cruanyes em va oferir d'escriure articles d'opinió. Ho he fet setmanalment des de llavors, amb els directors Carles Flo i, actualment, Xevi Xirgo, un home d'El Punt que havia passat per Blanes. L'Avui i El Punt Avui m'han permès, sempre amb total llibertat, opinar de l'actualitat política del país. Ho he intentat fer amb valentia i honestedat, sabent que algunes de les coses que escrivia podrien ser utilitzades en contra meva quan dirigia l'agència i, fins i tot, després. Tanco una etapa de gairebé vint-i-dos anys, que no són pocs, amb la satisfacció d'haver donat el millor de mi mateix des de qualsevol de les responsabilitats que m'havien confiat: des de corresponsal de la meva comarca, fins a director de les edicions de Rubí i Maresme o, últimament, articulista d'opinió. De la mateixa manera que quan feia informació no em vaig estalviar algunes denúncies -totes guanyades davant de la justícia, al final de tots els processos- quan he fet opinió m'he guanyat algun estirabot sectari. Afortunadament, he tingut sempre la consciència tranquil·la i la seguretat de tenir-hi al darrere una empresa editora, la d'El Punt i la de l'Avui, que fan confiança i deixen treballar amb llibertat i respecte per la llibertat d'expressió.

M'agradaria citar noms de companys del diari, però la llista seria molt llarga i segur que em deixaria gent. Tothom amb qui he treballat a les delegacions de Calella i Blanes, a la redacció del carrer Figuerola (Girona), del camí de la Geganta (Mataró), del carrer Terrassa (Rubí), de la Farinera Teixidó (Girona) i del carrer Tàpies (Barcelona) forma part del meu record ara que dic adéu. Són temps difícils per a l'economia i per al sector. Diuen que també per al periodisme, però sóc optimista de mena i desitjo el millor als companys i a les capçaleres. A la bona gent d'El Punt Avui i també de Presència, Catalònia Today i El 9 Esportiu. Endavant!

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, va signar un article a La Vanguardia amb globus sonda sobre el tancament dels consells comarcals. Al final, el llegat del pujolisme serà irreconeixible. Jordi Pujol va fer la Generalitat. Recordin aquella frase recollida al llibre de José Antich El virrei: “Prenafeta, la Generalitat som tu i jo.” Després va reconstruir un país, amb estat del benestar inclòs. No es va atrevir amb la llei electoral, i amb la qüestió territorial va patir el contrapès metropolità socialista.

Artur Mas, en canvi, ho té tot de cara, malgrat la duresa de la crisi. Ha fet el triplet electoral i acumula més poder que mai per a CiU. No té oposició, i la més hàbil, que avui és la del PP, s'hi ha aliat per guanyar centralitat. El president està en disposició d'afrontar les reformes que ens treguin de la retallada per la retallada. Dubto que ho acabi fent, malgrat que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han advertit que només retallant no ens en sortirem.

La reforma implica avui eliminar els consells comarcals, com apunta la vicepresidenta? Hi ha territoris on el consell comarcal té un paper fonamental. En d'altres, és un pegat sense sentit, amb un cost innecessari. El problema és que no hi ha un debat seriós ni honest. Consells comarcals, diputacions i el Senat mateix serveixen per pagar polítics. És una argúcia per mantenir estructures de partit per la covardia dels mateixos polítics de no dotar-se d'un finançament digne i transparent. Ells fan les lleis, i les trampes.

L'obsessió perillosa per la retallada sense criteri posa en perill un model de país, el pujolista, i els esquemes del catalanisme. Mantenim diputacions perquè no podem acceptar les vegueries, però ara volem tancar tots els consells comarcals. O abaratim estructures de partit o assumim que haurem de fer aflorar l'economia “submergida” dels mil càrrecs polítics que s'aixopluguen als consells. I els convertim en consells d'alcaldes, més tècnics i menys polítics.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

A la secció País en xarxa del programa Extraradi de COMRàdio hem parlat de l'Anuari 2011 de Mèdia.cat, l'observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup Barnils. Aquí teniu l'àudio del programa. Aquest anuari està finançat via Verkami.

El magistrat Baltasar Garzón afronta el segon dels tres judicis que el poden apartar de la carrera judicial. És, sens dubte, el que tindrà més ressò internacional perquè lluny de jutjar Garzón es dictarà veredicte sobre la maduresa democràtica d’Espanya. ¿Pot ser condemnat el jutge que va ordenar la detenció d’Augusto Pinochet per voler investigar els crims del franquisme? La paradoxa és evident. Allò que és vàlid per a altres règims totalitaris no funciona amb la dictadura franquista.

Juristes i organitzacions internacionals recolzen Garzón perquè no s’entén que un jutge pugui posar contra les cordes un dictador xilè o els militars argentins però, en canvi, cedeixi davant el tabú de la dictadura de Franco. Ni la transició espanyola va ser tan exemplar com diuen ni la justícia actua amb prou independència respecte al poder polític i l’herència franquista. Acabem d’assistir, després de la mort de Manuel Fraga, a un panegíric col·lectiu d’un personatge que va ser més un home de la dictadura que no pas de la democràcia. La nebulosa interessada que tenyeix alguns mitjans de comunicació conviu amb un poder judicial molt conservador, amb estructures procedents del règim anterior i una casta judicial poc oxigenada.

A ningú se li escapa que rere els judicis a Garzón s’hi amaga una ofensiva politicojudicial. El viacrucis consta de tres parts: Gürtel, Franco i, la tercera, el cobrament de conferències a l’estranger a través del Banco Santander. Més enllà del resultat, el missatge és que aquí no hi ha lloc per als jutges estrella. Garzón va interpretar el paper a la perfecció, amb un pas efímer per la política. L’esquerra se solidaritza amb ell davant d’una dreta que dissimula la seva satisfacció. A Catalunya, els sectors catalanistes observen el procés sense deslligar-lo del record de l’operació olímpica de 1992 contra militants independentistes i de les tortures que aquests van patir en la seva detenció. Una garzonada, que va ser condemnada per la justícia internacional.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

No iframes supported

La publicació de l'anuari de Mèdia.cat del 2011, dedicat als temes silenciats pels mitjans de comunicació als territoris de parla catalana, es finança a través de micromecenatge. En poques hores el projecte gairebé assoleix la meitat de l'import que pretén recaptar (3.200 euros) per fer possible l'edició. Mèdia.cat és l'observatori del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que enguany ha usat Verkami, la plataforma de crowdfunding d'èxit entre els creadors i periodistes del país, per a la publicació d'aquest dossier sobre els temes ignorats pels mitjans catalans. Coordinen aquest anuari -el segon de Mèdia.cat- els companys Roger Palà [Twitter] i Sergi Picazo [Twitter], amb l'ajut d'un equip de dotze periodistes especialitzats. Feina necessària. Bona feina.

He conegut Jil Van Eyle [bloc], impulsor de Teaming, un projece de microdonacions (un euro mensual) des del 1998. Sabeu aquella figura que hi ha a totes les empreses que es dedica a organitzar des d'una porra de futbol fins un sopar o a recollir diners pel regal a algun company de feina? Sí, em refereixo a la persona que va taula per taula i no para d'organitzar saraus. Doncs la versió moderna, adaptable a projectes i causes de tota mena, és Teaming, una eina esdevinguda -encara en versió beta- una comunitat virtual amb molta potencialitat. Hi entres, et dones d'alta del teu perfil, crees un grup i comences a recollir donacions (un euro al mes, aportació inamovible) amb la finalitat que et proposis. Està en proves, però ja té una seixantena de grups arrencant. Teaming és un projecte molt adient per a oenagés (ONG) i entitats sense ànim de lucre que veuen com els seus fons i les subvencions d'abans de la crisi han caigut. Una opció per democratitzar i repartir l'obtenció de recursos és la microdonació en una textura de social media. Una oportunitat en l'era de les xarxes socials. Un projecte apassionant d'un home a qui un fet inesperat li va fer obrir els ulls i veure la vida i el món d'una altra manera.

Open publication - Free publishing
L'últim número de la revista Capçalera és molt recomanable. A part dels temes d'actualitat, com l'obituari de Josep Maria Cadena sobre Josep Pernau, i l'entrevista al degà, Josep Maria Martí, hi ha un especial amb motiu dels 25 anys del Col·legi de Periodistes [Facebook]. Un reportatge dedicat a cada any que val molt la pena repassar per veure l'evolució de la professió i del sector en un quart de segle.

Un bon mètode per no doblegar l'esquena és traslladar les poltrones amb grua. D'aquesta manera hom s'assegura que mentre duri el trasllat ningú s'asseu en cadira aliena.
Les poltrones doncs, millor pels aires.
(Ciqueu a sobre de la foto per veure-ho amb més detall)
Mil disculpes a tota la gent pendent de respostes.

Mai no he entès per què els socialistes catalans abandonen determinades causes que afecten els seus ciutadans. Penso en la llengua a Europa. Han estat els eurodiputats de CiU, ICV i ERC, Ramon Tremosa, Raül Romeva i, fins ara, Oriol Junqueras, els que han aixecat la bandera del català al Parlament Europeu. No han disposat del suport ni l'empenta de la resta d'eurodiputats catalans, els del PSC i el PP. Entenc que Aleix Vidal-Quadras no perdi ni un segon per defensar l'oficialitat de la llengua de 10 milions de catalanoparlants a Brussel·les i Estrasburg. De fet, destina energies a boicotejar-ho sistemàticament. En aquest combat, els europarlamentaris del PSOE tampoc no queden curts. Però el que no puc assimilar és per què Raimon Obiols o Maria Badia, catalans i socialistes, es desmarquen del front que han liderat fins ara Tremosa, Romeva i Junqueras.

El PSC hauria de fer autocrítica. Té al·lèrgia a determinades batalles perquè veu nacionalisme català per tot arreu. Si demanes el català a Estrasburg, ets nacionalista. I possiblement no ets prou d'esquerres. Com que aquesta idea és errònia, em revolto. Si el PSC és un partit federalista, hauria de lluitar perquè els catalans se sentissin còmodes dins d'un estat, l'espanyol, que hauria d'evolucionar en el respecte a la pluralitat cultural i lingüística. Aquesta miopia se'ls gira en contra, perquè com que la conclusió és que per usar el català a Europa has de tenir un estat –com el tenen països més petits que Catalunya–, la proliferació d'independentistes no té aturador. Si Espanya no defensa el català a Madrid ni a Estrasburg, i si el govern català és incapaç de plantejar el tema ara que viatja tant presumint de les retallades, l'única sortida és l'estat propi. Això és el que volen Obiols i Badia.

Quan penso en l'oficialitat del català a Europa, no em puc treure del cap la imatge de la cabina que vaig veure a Brussel·les per als traductors de gaèlic, una llengua usada per 70.000 europeus i coneguda per 260.000.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

Lectura, audiovisual i xarxes socials. Tres conceptes en un. Aquesta és l'aposta dels llibres enriquits per a les tauletes que publica un emprenedor instal·lat al Tecnocampus de Mataró. Després d'una aventura pels Estats Units, l'enginyer Pau Vidal [Twitter] acaba de posar en marxa una empresa innovadora i pionera en el món de l'edició digital de continguts de no ficció. Ja és disponible a la botiga d'Apple l'aplicació per a iPad del llibre d'autoajuda d'Àlex Rovira La brújula interior [Facebook]. Text, vídeo amb comentaris de l'autor i possibilitat de compartir i comentar els continguts a les xarxes és la força d'un format multimèdia i social que desenvolupa i comercialitza Enhancing Ebooks. L'empresa de Pau Vidal [Linkedin] col·labora amb partners tecnològics de l'entorn com la productora Clack en la creació de continguts audiovisuals de qualitat per a nous formats. L'edició digital va més enllà dels ebooks gràcies al concepte enhanced appbooks, que pot oferir noves experiències multimèdia als lectors/usuaris/consumidors en temàtiques com cuina, autoajuda, art, periodisme, viatge, ciència, educació... El món de l'emprenedoria i l'aventura es donen la mà en el proper appbook que publicarà Enhancing Ebooks. Es tracta d'Espíritu de aventura, d'Albert Bosch [web], que acaba d'assolir en solitari la travessa al Pol Sud. Ben aviat, la versió enriquida a l'App Store.

Artur Mas va accedir a la presidència de la Generalitat prometent una transició nacional amb la conquesta de la independència fiscal basada en un pacte similar al concert econòmic. Semblava que els set anys a l’oposició i les seqüeles del pacte del Majestic havien fet canviar la cúpula de CiU. Durant un cert temps, la gesticulació i les exhibcions sobiranistes dels valors emergents de CiU van servir per delmar la moral dels votants d’ERC, llavors al poder. ¿Recorden quan CiU era més independentista que una ERC venuda al president Maragall primer, i a Montilla després?

El Majestic va ser la icona d’un pujolisme per oblidar, d’allò que la CiU de Mas no havia de repetir mai. Doncs ja ho veuen. ¡Roda el món i torna al Born! Hem tornat al Majestic, però amb la diferència que ara no és Jordi Pujol qui s’aprofita de José María Aznar, sinó al revés. Qui no té majoria al Parlament, i tampoc a l’Ajuntament de Barcelona ni a la Diputació, és CiU. I qui sí que disposa de majoria absoluta és Mariano Rajoy. Així doncs, s’entén perfectament el vot favorable de CiU a l’ impostàs del PP, la setmana passada al Congrés. I això es va traduir ahir en el gest d’Alicia Sánchez-Camacho, que ja facilita el camí per aprovar els pressupostos de la Generalitat del 2012. Si tu me’n dónes jo te’n donaré.

Ho escrivia diumenge en aquest diari el professor Toni Aira. Rajoy i Mas són líders que utilitzen estratègies diferents amb un mateix objectiu. Rajoy es pot mantenir en segon pla i posar la seva vicepresidenta totpoderosa Soraya i els ministres Montoro i De Guindos en primera línia de foc. La majoria absoluta ho permet, especialment si, de tant en tant, tens l’aval centrista de CiU. Qui no va donar la cara al Congrés va ser, accidentalment, Josep Antoni Duran Lleida, forçat a votar no a la investidura de Rajoy i ara pressionat pel conseller Andreu Mas-Colell a dir sí a un impostàs que, malgrat que engrandeix el dèficit fiscal català i penalitza les classes mitjanes, dóna un descans.

S’ha girat la truita. Al Majestic, qui mana és la parella Rajoy-Camacho, mentre que la parella Mas-Duran capegen el temporal com poden per cobrar els deutes que va deixar el ministre Blanco (759 milions de les infraestructures de la disposició addicional tercera), el fons de competitivitat i alguna engruna estatutària. L’empenta de Duran als passadissos de Madrid dóna pas a la desimboltura de  Sánchez-Camacho  al pont aeri. La força del Mas sobiranista es transforma en repetició del peix al cove pujolista. Però, com ja deuen saber, les segones parts mai són bones. ¿Serà el Majestic una excepció? A la porta de l’hotel esperen, pacients, uns benintencionats Oriol Junqueras (ERC) i Pere Navarro (PSC).

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)

Quatre llibres interessants que m'han arribat darrerament i que recomano:

RT#15M "Memòria d'una lluita que s'escampa. Una mirada col·lectiva i propera. Una veu coral de tots i totes. Una aproximació al #15M en imatges i tweets." Així es presenta aquest volum de fotografies i piulades del 15-M finançat amb crowdfunding (488 mecenes hi han col·laborat) a Verkami, de gran qualitat i molt ben editat. Conté imatges de 63 fotògrafs i infinitat de tweets. El llibre està editat per La ciutat invisible, Setmanari Directa i Claraboia Audiovisual.

La revolución de la dignidad. La blocaire de Tunísia que va iniciar la marea àrab, Lina Ben Mhenni, amb pròleg de Maruja Torres. Editat per Destino.

Conecta!, de Pepe Tomé [bloc], amb pròleg del president d'Spanair, Ferran Soriano [Twitter]. L'empresa a la xarxa social. Com aprofitar la força dels mitjans digitals per crear aventatges competitius. És un dels veterans d'Internet, actualment soci director a Roca Salvatella.

Empreses en el núvol, de l'enginyer i doctor en informàtica Jordi Torres [bloc], amb pròleg de Joan Majó. Claus per entendre la internet global. Ideal per entendre les possibilitats del cloud computing.

Aquest diumenge he participat en el programa de Ràdio 4 que dirigeix i presenta David Escamilla [web], Club 21, en què hem fet tertúlia amb el cronista i escriptor de Barcelona Lluís Permanyer [wiki] i amb el promotor del projecte de micro donacions Teaming Jil Van Eyle [bloc].

Dijous vaig participar en el programa 59 Segons de Televisió Espanyola a Catalunya, amb el conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, com a convidat. Aquest és el vídeo del programa, que continua amb aquest altre.

.act_wid_1 { font: 16px Arial; margin: 0 0 2em 0;} .act_wid_1 * { border: none; margin: 0; padding: 0;} .act_wid_1 .act_wid_img { margin: 0; padding: 0; height: 150px; overflow: hidden; } .act_wid_1 img { border: none; margin: 0;} .act_wid_1 .act_wid_title h1 { text-transform: none; margin: 0; padding: .4em .5em; font: normal 1.5em Helvetica; border: none; border-bottom: 1px solid;} .act_wid_1 .act_wid_title h1 a { text-decoration: none; background: none; text-indent: 0; width: auto; height: auto; display:block;} .act_wid_1 .act_wid_title h1 a:hover { text-decoration: underline;} /* widget sign */ /* .act_wid_1 .widget_sign { min-height: 420px; overflow: hidden; margin: 0 0 2em 0;} .act_wid_1 .progress_bar { border-top: 1px solid; border-bottom: 1px solid; } .act_wid_1 .progress_bar .pb_cont { position: relative; height: 18px; } .act_wid_1 .progress_bar .pb_bkg { width: 100%; position: absolute; height: 18px; background: #FFF; opacity: .5; } .act_wid_1 .progress_bar .pb_prog { position: absolute; height: 18px; background: #FFF; opacity:; .9; } .act_wid_1 .progress_bar table { margin: 0 0 .75em 0; font-size: .85em;} .act_wid_1 .progress_bar td { padding: 0; width: 22%; text-align: center;} .act_wid_1 .progress_bar td.f { width: 17%; text-align: left;} .act_wid_1 .progress_bar td.l { width: 17%; text-align: right;} */ .act_wid_1 .widget_sign { min-height: 0; } .act_wid_1 .widget_sign .wc { padding: .5em 0.8em; } .act_wid_1 .widget_sign .wc p { margin: 0 0 .2em 0; } .act_wid_1 .widget_sign .wc .box { padding: 0; background: none; padding: 1em 0 8em 0;} .act_wid_1 .widget_sign .signs_info { position: relative; } .act_wid_1 .people_count { position: relative; width: 50%; } .act_wid_1 .people_count, .act_wid_1 .signs_left { font: bold 1em Helvetica; } .act_wid_1 .signs_info small { font: bold .65em Arial; display: block;} .act_wid_1 .signs_left { width: 50%; position: absolute; left: 50%; top: .5em;} .act_wid_1 .act_now { font-size: .75em;} .act_wid_1 .act_now h3 { text-transform: uppercase; font: bold 1.7em Helvetica; margin: .25em 0;} .act_wid_1 .act_now table { width: 100%;} .act_wid_1 .act_now th, .act_now td { padding: 1px 5px 1px 5px; background: none;} .act_wid_1 .act_now th { text-align: right; font-weight: normal; width: 6em;} .act_wid_1 .act_now td input { width: 95%; } .act_wid_1 .act_now tr.accept_conds td input { width: auto; font: .75em Arial;} .act_wid_1 .act_now tr.accept_conds td { font: .75em Arial;} .act_wid_1 .act_now .submit { padding: 1em 0 1.5em 0; margin: 0; border: none; text-align: center; } .act_wid_1 .act_now .submit input { font: bold 1.4em Helvetica; vertical-align: top; height: 38px; padding: 8px 20px 6px 20px; text-transform: uppercase; border: none; -moz-border-radius: 4px; -webkit-border-radius: 4px; border-radius: 4px; -moz-box-shadow: 2px 2px 2px #666; -webkit-box-shadow: 2px 2px 2px #666; box-shadow: 2px 2px 2px #666;} .act_wid_1 .act_now .submit input:hover { opacity: .9; cursor: pointer;} .act_wid_1 .act_now .submit a { text-decoration: none; display: inline-block; font: bold 1.4em Helvetica; vertical-align: top; padding: 16px 18px 9px; text-transform: uppercase; border: none; -moz-border-radius: 4px; -webkit-border-radius: 4px; border-radius: 4px; -moz-box-shadow: 2px 2px 2px #666; -webkit-box-shadow: 2px 2px 2px #666; box-shadow: 2px 2px 2px #666;} .act_wid_1 .act_now .submit a:hover { opacity: .9; } /* widget sign theme */ .act_wid_1 .act_wid_img { background: #8CDEEF url("/images/widget_bkgd_blue.png");} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_wid_title { border-color: #FFF;} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_wid_title h1 { border-color: #FFF;} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_wid_title h1 a { color: #FFF; } .act_wid_1 .wtheme_blue .widget_sign { background: #169FB9; color: #FFF;} .act_wid_1 .wtheme_blue .progress_bar { border-color: #FFF; } .act_wid_1 .wtheme_blue .people_count { color: #FFF;} .act_wid_1 .wtheme_blue .signs_info small { opacity: .6;} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_now { background: #8CDEEF; color: #08738B;} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_now h3 { color: #08738B;} .act_wid_1 .wtheme_blue .act_now .submit input { background: #08738B; background: -webkit-gradient(linear, 0% 0%, 0% 100%, from(#086E85), to(#128CA5)); background: -moz-linear-gradient(100% 0% 270deg,#086E85, #128CA5); color: #FFF; } .act_wid_1 .wtheme_blue .act_now .submit a { background: #08738B; background: -webkit-gradient(linear, 0% 0%, 0% 100%, from(#086E85), to(#128CA5)); background: -moz-linear-gradient(100% 0% 270deg,#086E85, #128CA5); color: #FFF; } Pongamos fin al limbo legal de los CIE Han actuado 0 personas Nos faltan 0 firmas Actúa ahora Tu nombre Tu apellido Tu correo-e Cód. Postal   Acepto las Norm. de Uso y Pol. de Priv. Firma la petición document.getElementById("actuable_signs_count_2851").innerHTML = supporters_count + " persona" + (supporters_count == 1 ? '' : 's'); document.getElementById("actuable_signs_left_2851").innerHTML = suppors_pending + " firma" + (suppors_pending == 1 ? '' : 's'); document.getElementById("actuable_authenticity_token").value = auth_token; El Periódico de Catalunya és el primer mitjà de comunicació de l'Estat que obre, impulsa i demana signatures per a una petició a la comunitat en línia Actuable. El diari llança una campanya per regular i millorar urgentment el funcionament dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). Divendres passat va morir al centre de la Zona Franca Idrissa Diallo, de 21 anys, de Guinea Conakry. El cas ha destapat una polèmica sobre el buit legal i la vulneració de drets fonamentals en aquests centres. Llegiu la petició, animeu-vos a signar-la i difondre-la entre les vostres amistats. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, rebrà totes les peticions recollides.

El periodista d'El Punt Avui Jordi Panyella publica aquest gener un llibre amb títol prou eloqüent Fèlix Millet, el gran impostor. Han passat un parell d'anys i el més calent continua a l'aigüera. L'espoli del Palau de la Música de 30 milions d'euros no s'ha aclarit i una vegada més es fa bona la frase que diu que quan la justícia és lenta no és justa. El jutge cargol Juli Solaz es va apartar després d'haver evitat una instrucció millorable, i els que l'han rellevat no han fet més via. Fèlix Millet i Jordi Montull, parella de la Catalunya indigna, continuen en llibertat com si aquí no hagués passat res. Van acabar amb el miratge de l'oasi català per normalitzar-nos, pejorativament parlant, en el mapa dels països corruptes catalans. Un altre impostor, Iñaki Urdangarin, va fer corrupteles a càrrec dels governs valencià i balear, i en menor mesura a Catalunya, perquè es veu que on governaven els republicans no hi tenia la mateixa entrada que li oferien Francisco Camps i Jaume Matas. El nostre Urdangarin local era Millet. Ambdós han desprestigiat institucions com el Palau de la Música per al catalanisme i la corona per a l'espanyolisme. Més enllà de la pena de telediari, que és com se'n diu de l'escarni mediàtic, i del mecagoncoi que ara fem al bar, l'ascensor o les xarxes socials, hi ha una gran decepció per les lliçons que no aprenem. El llibre de Panyella ens torna a situar allà on érem. Mirant-nos al mirall i veient un personatge que a cop de fer la viu-viu, amb complicitat perversa i incompetència aliena aliada als seus interessos, ens deixa cara de babaus.

En pocs dies, ha plegat el director general de Pressupostos per l'escàndol de la nòmina dels funcionaris. El president de l'Institut Català de la Salut se salva, de moment, deixant unes empreses per possible conflicte d'interessos. Hi ha molta feina a fer. Ara paguem els impostos de Suècia, però la transparència i la pulcritud a l'entorn dels diners i la cosa pública recorden Grècia.

(Article publicat a El Punt Avui)
 

.prezi-player { width: 550px; } .prezi-player-links { text-align: center; }

Comunicació Estratègica Digital on Prezi

Dilluns vaig oferir una sessió de tres hores en el Postgrau de Comunicació Estratègica Digital de la Universitat Pompeu Fabra, en el seu campus al 22@ de Barcelona. Aquesta és la presentació que he fet servir, que inclou diversos vídeos. A part d'explicar la meva experiència personal amb l'ús d'eines digitals com a periodista, bona part de la intervenció va consistir a explicar el model i el projecte de transformació durant els quatre anys que vaig dirigir l'Agència Catalana de Notícies, posant èmfasi en l'estreta relació entre els continguts periodístics i la gestió empresarial. L'ACN com a model d'èxit, afegint-hi l'aposta per les xarxes socials i l'enfortiment del model multimèdia.

El president Artur Mas ha viatjat en el seu primer any gairebé més que José Montilla en tota una legislatura. Va aconseguir entrevistar-se aviat amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, i el del Consell Europeu, Herman van Rompuy. Els contactes de Josep Antoni Duran Lleida i del nou delegat de la Generalitat a Brussel·les, Juan Prat, van obrir a Mas unes portes habitualment tancades als presidents regionals. Ahir, a la City, el president va tenir ocasió d’explicar el seu sever pla d’ajustos als dirigents liberals, amb el viceprimer ministre britànic, Nick Clegg, al capdavant.

El president català ha fet un esforç d’interlocució directa amb polítics de les institucions europees per desmuntar el raonament de l’últim Govern de Zapatero, que es dedicava a atribuir a les autonomies tots els mals del dèficit públic espanyol. Europa va comprar l’argumentari, però des de fa uns mesos hi ha introduït un matís. Les retallades de l’Executiu de CiU i els viatges de Mas han servit perquè Europa sàpiga que Catalunya està fent «els deures». Un altre tema és si les retallades sense reformes, ni política, són bones per preservar l’Estat del benestar.

L’agenda internacional de Mas té una certa continuïtat amb la projecció de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, encara que el context és molt diferent. La cartera de venedor de Pujol no té sentit amb Mas, perquè ara del que es tracta és de pagar les nòmines sense la genuflexió davant del Banc Sabadell. Mas té la necessitat d’explicar que Catalunya no cau en els mals dels aeroports desèrtics (Alguaire al marge) i les estacions d’alta velocitat sense viatgers per alleujar els polítics europeus. Faltarà saber si l’Europa dels mercats ha captat el missatge i no comprarà l’ideari centralista si algun dia la vicepresidenta Soraya o el ministre De Guindos es dediquen a responsabilitzar totes les autonomies de la mateixa manera.

Explicar-se allà on es talla el bacallà –cada vegada menys a la Carrera de San Jerónimo i més a la Rue de la Loi– és una bona estratègia de la Generalitat. El que és incoherent és haver cedit al xantatge del PP per reduir a la mínima expressió les poques delegacions catalanes al món. Les energies que Pujol dedicava a fer pedagogia a Madrid les reparteix Mas a Brussel·les.

Potser seria una bona idea acceptar la proposta del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, que la Generalitat deixi els lloguers de les seves modestes oficines i traslladi el seu personal a les ambaixades espanyoles. De fet, els escocesos actuen amb estatus diplomàtic des de les ambaixades britàniques. I això que Escòcia convoca un referèndum d’independència. I Londres l’accepta.

(Article publicat a El Periódico de Catalunya)