Un informe desclassificat pel ministeri d'Exteriors alemany ha deixat en evidència la versió oficial espanyola segons la qual el rei Juan Carlos I va tenir un paper destacat i decidit per aturar el cop d'Estat del 23-F de 1981 dut a terme per militars espanyols. Segons la revista "Der Spiegel" l'ambaixador alemany a Espanya l'any 1981, Lothar Lahn, va redactar l'informe, on explica que en una conversa privada amb el monarca espanyol aquest es va mostrar "comprensiu" amb els autors del cop d'Estat i no va mostrar "ni menyspreu ni indignació" per aquests fets. De fet, Lahn assegura que Juan Carlos I simpatitzava amb ells, ja que considerava que els militars colpistes " només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". Segons l'ambaixador alemany, el rei va culpar directament el president espanyol, Adolfo Suárez, d'haver estat el responsable de l'aixecament militar per haver "menystingut" els militars; de fet Juan Carlos I havia intentat aconsellar-lo perquè "atengués" les demandes dels militars "fins que van decidir actuar".

Testimoni d'un temps
  Per Mateu Morro  i Marcé, historiador 
     La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.    Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional. [Continuar]

No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
  Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans
                   Per Lluís M. Xirinacs
  En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".  No hi estic gens d'acord. La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes. Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya. [Continuar]

Terra Mítica, parc temàtic preferit pels especuladors i polítics corruptes, lluny de destruir els seus mostres sota l’abundantíssima merda que ha fet, els manté en vida, pudents com un carnús, per a retornar-los, si convé, a la política activa. El rumor, un escoltellet que encén la sang de la gent honrada, escapolida i indefensa, diu que aquell Zaplana que afirmava sense rubor que estava en política per a fer-se ric, amic íntim –«amiguito del alma» en llenguatge coent d’un altre acabacases, també ninot indultat per la justícia espanyola (oxímoron!)–… amic íntim, deia, de Vicentico Sanz, àlies «Pega’m una mamaeta», aquest sinistre pardalot de l’Albufera, doncs, aquest cartagenero moreno, diu el rumor que Mariano de España, àlies Rajoy, està pensar a nomenar-lo capo di capos de RTVE. I tot d’una, nosaltres, gent de compte i raó, ens esbalaïm en sentir un tal rumor, o amenaça. Ens esbalaïm només de pensar en el model d’informació que va imposar a RTVV quan era president de la Cheneralitá, o siga a Canal Nou Que Ens Costa Un Ou I No Val Una Merda; model encara vigent i potent, model «diu més mentides que alena, i alena més que un porc». Hi haurà, doncs, a RTVE, mentides i més mentides, i Rajoy i companyia sempre sota pal·li. «Viva er No-Do!». I de la pela de tots, o siga dels patxaqüens públics, no deixarà ni el pollegó, si arriba a manar-hi el Zaplana. I la Cospedal –quin altre pardal!–, com un gínjol de veure-hi un dels seus posant-hi «ordre». Amagueu els patos, que torna Zaplana!

Dijous em van entrevistar al magazine de tarda de Ràdio Nacional d'Andorra, el programa "La Caravana".

Són 20 minuts parlant del projecte a Verkami d'En cap cap cap Diccionari de dites i refranys sobre el cap. Detalls, anècdotes i molta il·lusió.

Si ho voleu sentir, aquí teniu un reproductor per fer-ho. per cert, els adios els allotjo a Ipernity, un fantàstic servei (amb interfície en català) per allotjar fotografies, audios i vídeos, amb moltes i bones possibilitats.



No iframes supported

Diu la Fiscalia Anticorrupció espanyola que no recorrerà l'absolució de Camps i Costa perquè «no hi ha base jurídica suficient». Jo crec que hauria d'esforçar-se per trobar-la. Ni que fóra perquè no ens quedàrem amb la idea que la Fiscalia Anticorrupció és tan corrupta com els corruptes que, en teoria, ha de perseguir i engarjolar. Fa pudor, doncs, la Fiscalia Anticorrupció. S'avé amb els corruptes com s'avenen els lladres a la fira.

El secretari general de CiU i portaveu del seu grup parlamentari al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha valorat positivament la trobada entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president espanyol, Mariano Rajoy, que ha tingut lloc aquesta setmana a La Moncloa. Ho ha fet en la seva carta setmanal a la web d'Unió, on Duran diu que ha servit per "deixar clar" els objectius de Catalunya i si el govern espanyol hi vol col·laborar o no. Duran espera que s'avingui a col·laborar i a entendre's amb el govern català i amb Catalunya, ja que del grau de "col·laboració i entesa entre CiU i PP" en dependrà el futur de les relacions entre els partits i entre "Catalunya i la resta de l'Estat". El secretari general de CiU tem que si com es preveu el govern espanyol tanca les portes al pacte fiscal que reclama la Generalitat això "seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar" i que al seu entendre "no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya".

 

La vicepresidenta i progaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assegurat que "el govern considera que el que s'ha de promoure en totes les comunitats autònomes que tenen una llengua oficial pròpia, a més del castellà, és aquest bilingüisme integrador i equilibrat que es practica al carrer". Per això ha assegurat que "hi haurà diàleg" entre l'executiu espanyol i català i ha apostat per "treballar per la cordialitat que hi ha al carrer". També en la roda de premsa posterior al consell de ministres, Sáenz de Santamaría ha valorat positivament la trobada entre Mariano Rajoy i Artur Mas i ha remarcat "l'entesa entre tots dos en la necessitat que Espanya emprengui reformes estructurals en el camí de la consolidació fiscal i en el camí de la creació d'ocupació". 

El ple del Parlament Europeu ha votat aquest dijous en contra de la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols intercontinentals arran d'aprovar per unanimitat i votant a mà alçada una esmena de CiU que "demana a la Comissió Europea que s'asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d'un país a un altre", com passa a l'Estat. I és que un informe de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2009 assegura que els governs espanyols han signat almenys 23 tractats amb països d'altres continents -onze d'africans, sis d'Amèrica Llatina, quatre de l'Orient Mitjà i un d'Europa- que fixen Barajas com l'únic aeroport on poden enlairar-se i aterrar els seus avions. Altres acords, 42, sí que inclouen Barcelona i 15 donen llibertat a les aerolínies per escollir aeroport. Tots aquests acords encara són vigents avui dia. L'esmena és una iniciativa de l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que denuncia que "Espanya manté un manté un sistema aeroportuari com el de Romania" i confia que "la Comissió Europea pugui forçar-la" a abandonar-lo i permetre a l'aeroport de Barcelona "competir en millors condicions" amb Barajas. Tremosa, a més, lamenta la "mala notícia de l'eliminació d'Spanair", perquè "els vols intercontinentals són els que més valor afegit aporten a una economia, faciliten les inversions d'altres països, l'exportació i els intercanvis de tots tipus, el turisme, les fires i congressos i els creuers".

Llibres d’excursions i viatges: Les danses de la terra i les fotografies de Bartomeu Payeras
  Per Miquel López Crespí, escriptor
  Les fotografies de Bartomeu Payeras ens situen davant una Mallorca tan autèntica, tan real, que, en veure tanta bellesa, un calfred de pànic ens viatja per l'espinada, conscients com som que tot és a punt de desaparèixer davant els nostres ulls. Visions de miratges. L'aigua, les muntanyes, l'albufera, els rierols de muntanya, el pla, els estrats kàrstics d'abans de la història escrita, els habitants d'aquesta terra que viuen al costat d'aquests paisatges ens demanen com és possible l'actual encimentació de l'Illa. El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills. Quan Jaume Font, conseller de Medi Ambient del govern de les Illes i l'amic Francesc Gost, normalitzador del català a l'Ajuntament de sa Pobla i que actualment treballa a la Conselleria de Medi Ambient em demanaren fer un llibre sobre Mallorca i el seu paisatge em vaig sentir interessat. I en explicar-me, el projecte, en veure les fotografies de Bartomeu Payeras vaig saber que escriuria el llibre. Ja al primer cop d'ull, en el mateix instant d'obrir la carpeta que les guardava, hom constatava com aquella obra palesava  un amor fora mida per la nostra terra, una sensibilitat única i especial que es mereixia tota mena de recerques per a portar endavant el projecte que em demanaven.  El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l'alta qualitat  d'un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l'angle adequat per a prémer l'obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra. Sovint, i ho reconec sense cap mena de vergonya, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l'obra que tenia davant, m'aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Les fotografies que he comentat en el llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient són solament una part, magnífica, de la ingent obra que silenciosament ha anat realitzant aquest gran artista pobler, un autèntic  poeta de la fotografia. [Continuar]

El Parlament Europeu ha aprovat aquest dijous l'esmena presentada a finals de 2011 pels eurodiputats catalans Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV), juntament amb la basca Izaskun Bilbao (PNB), la flamenca Frieda Brepoels (NVA) i l'eurodiputat escocès Alyn Smith (SNP) que defensa el concert econòmic per als territoris autònoms i dóna suport al federalisme fiscal; és a dir, que els grans tributs siguin recaptats pels governs territorials i no pels estatals. La cambra europea creu que així es guanyaria en eficiència econòmica, s'assoliria una major responsabilitat fiscal i es faria front al frau fiscal i a la lluita contra el dèficit. Concretament el text aprovat defensa que: "El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d'impostos en l'àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada". El text s'ha aprovat per 516 vots a favor, 113 en contra i 8 abstencions. Per Tremosa l'aprovació "carrega de raó la demanda catalana del concert, que no respon només a un desig d'autogovern o d'identitat, sinó també de gestió eficaç".

Després d'haver anunciat aquesta setmana importants canvis a l'ensenyament, que en principi inclourien la fi de la immersió lingüística a Catalunya, ara el ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, ha assegurat que el govern espanyol vol que les curses de braus siguin declarades "com a producte i bé cultural". Així ho ha dit auqest dijous al Congrés, on ha anunciat que el seu ministeri donarà suport a qualsevol administració estatal, territorial o internacional que doni suport als "valors" de la tauromàquia i dels braus com a "bé cultural". Per això el ministeri té previst augmentar les milionaries subvencions que ja dóna a les entitats i als promotors taurins (de més de 564 milions d'euros anuals) i impulsarà i sufragarà una campanya de comunicació que vol posar de manifest "els valors culturals, socioeconòmics i mediambientals de la tauromàquia en el seu conjunt". En una nova relliscada, Wert ha afirmat que altres països "com França" han demanat a la UNESCO que reconegui les curses com a patrimoni immaterial de la humanitat, fet que ja ha estat desmentit pel govern francès.

Blai Bonet en el record

| 02 Febrer, 2012 19:03 | Compartir: 

Blai Bonet, màrtir de l’estultícia

Pau Vadell | 30/01/2011 |

Tots els lectors d'aquestes pàgines coneixen més o menys l'escriptura de l'autor santanyiner Blai Bonet (1926-1997). La seva obra ha estat considerada entre les millors mai escrites en llengua catalana. Tot i això, l'oblit i la desaparició que ha patit des de la seva mort, l'any 1997, ens indica quin és el nivell de decadència nacional que vivim.

Blai Bonet va signar l'edició de les seves obres completes poètiques abans de morir. L'any 1998 aquestes obres ja havien de ser al carrer i se n'havia de fixar el text definiu, la cosa més normal que es fa a un autor que ha excel·lit per la seva qualitat i el seu geni. Això sembla no ser possible a la cultura catalana. Una dècada després, comença a desaparèixer de la consciència col·lectiva i de les editorials una obra tan important i sòlida com la de Blai Bonet. No ha tengut fins aleshores cap edició completa i els adveniments polítics i els cicles naturals de la mala fortuna han aprofundit més en la llaga que l'autor santanyiner arrossega. Han estat infructífers molts d'intents per part d'alguns jovençans i no tan jovençans d'esmerçar aquesta situació malaltíssa.

L'editorial 62, qui ha de ser l'encarregada de l'edició de l'obra completa, després d'assegurar-se l'ajuda institucional illenca -com si el pes i la qualitat de l'obra no fossin un aval- ha començat un llarg procés de reflexió i de repensament i un cúmul d'emperons. Si no és així, no s'explica com pot ser que a dia d'avui no tenguem notícies ni de les obres completes, ni de la reedició dels dietaris ni de les seves novel·les. No és possible que un autor com Blai Bonet, amb tantes vídues literàries com té, no hagi evolucionat gens. Que El mar no sigui un llibre del gran cànon empastifat de la catalania ens ha de fer avergonyir a tots. No cal dir que ja han aparegut un parell de cases museu per davant de la que s'havia de projectar a Santanyí, no hi ha doblers, diuen. Només un país com aquest de pa sucat amb saïm ranci pot deixar que això s'esdevengui. Més diré, que quasi hauria de ser un tema d'estat! El nostre president Francesc Antich hauria de gestionar en persona aquest desastre. Vull pensar que és oblit i no una jugada de mala fe per part de cap dels cacics encara presents a la societat balear.

Caldrà pegar un cop de puny damunt la taula i mostrar les dents. Voleu dir que Blai Bonet encara fa nosa? No queda gent que digui les coses clares, tal com han de ser? El meu vot de confiança s'acaba al maig; la paciència fa molt que l'he perduda. La fe ja és tema de burla.

Des d'aquestes poques ratlles deman a la societat civil, cultural i social un pas endavant per fugir de l'estultícia imperant. Hem de recuperar el seny i solucionar algunes enrocades que fan avergonyir fins i tot les truges de palau.

Diari de Balears (dBalears)

Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)

Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)

Blai Bonet i la generació literària dels 70


Blai Bonet

És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.

Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!

Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel×lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.

Revista S´Esclop (Octubre 2007)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai

Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren

F.MARÍ. Palma.

Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.

Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.

«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».

Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».

El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».

Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.

Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».

Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».

Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».

Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.

Diari de Balears (21-XII-07)

Com ja és costum des de fa uns quants anys, la pàgina web oficial de la lliga de bàsquet dels Estats Units, la NBA, ha ofert aquest 2012 la possibilitat d'usar el català a l'hora d'elegir els jugadors que els aficionats d'aquest esport vulguessin anar al partit de les estrelles d'enguany (l'All-Star). Com en l'any passat, s'ha pogut votar en 20 idiomes diferents, entre els que hi ha la llengua catalana. Això és així des que a la NBA hi juga un catalanoparlant, Pau Gasol, ara ja fa forces anys, i darrerament també hi ha altres jugadors del país, com el seu germà Marc, Ricky Rubio o el mallorquí Rudy Fernández. I és que la presència d'un de sol d'ells va ser suficient perquè la NBA traduís al català el seu espai web. El fet topa amb l'actitud de la lliga estatal espanyola de bàsquet, l'ACB, que tot i que gairebé un terç dels equips d'aquesta lliga (5 d'un total de 18) són de terres de parla catalana (Regal FC Barcelona, el FIATC Joventut, el València Basquet, l' Assignia Manresa i el Lucentum Alacant) continua amb la plana web exclusivament en castellà, malgrat que hi ha diverses desenes de jugadors catalanoparlants al conjunt de plantilles de la lliga.

Un reportage sobre Garzón, un sobre Rubalcaba i un altre sobre el GAL. Tres productes audiovisuals que no només estan fets des d'una òptica ultraconservadora sinó que per ells s'han pagat 634.840 euros quan ja han estat emesos per altres cadenes. Tal com denuncia El País, el juny de l'any passat Canal 9 va comprar a Triskel Audiovisual, una empresa vinculada amb Fernando Lázaro Quintela, director de RTVV, tres audiovisuals que havien dit que costaven 66.000 cadascun d'ells. Una xifra desorbitada tenint en compte que normalment l'emissió d'un documental en cadenes generalistes no costa més de 1.000-1.500 euros i que els que coprodueix Canal 9 només obtenen uns fons de 18.000 euros. Si la xifra ofisiosa no és prou escandalosa, la que ha denunciat el comité d'empresa de RTVV i no s'ha desmentit des de les cadenes afectades, és molt més elevada: el triple. El cas s'agreuja, però, quan resulta que aquests documentals ja han estat emsos. El de Garzón Canal 9 el va emetre el el passat dia 24 de gener però Intereconomia ja l'havia emès el 30 d'octubre; el de Rubalcaba i el del GAL encara estan pendents de ser emesos per Canal 9 tot i que el primer ja es va poder veure per TVE el 13 de novembre de l'any passat i el del GAL per Intereconomia el 6 de novembre. 

L'atur continua sense aturador als Països Catalans, segons les dades que ha fet públiques aquest dijous el Ministeri espanyol de Treball. A les Illes els aturats s'han incrementat en 840 persones (+0,86%%) respecte el desembre, per un total de 98.927 persones sense feina. Al Principat de Catalunya l'increment ha estat de 18.966 persones (+3,09%), per un total de 633.210 persones a l'atur, mentre que al País Valencià el total és ja de 551.793 persones, fet que suposa un increment de 16.757 aturats (+3.13%). En total l'atur "oficial" d'aquests tres territoris voreja els 1,3 milions, concretament 1.283.930 aturats (+36.563) als que caldria sumar-hi els de la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya del Nord. Cal recordar que aquestes dades no es poden comparar amb les que proporciona l'Enquesta de Població Activa (EPA) que publica el govern espanyol a través del l'Institut d'Estadística (INE), que el darrer mes indicaven més d'1,5 milions d'aturats als Països Catalans.

Un jutjat del Prat de Llobregat ha obert diligències per investigar la denúncia que un jove advocat ha posat després de ser agredit i vexat a l'aeroport del Prat per membres de la Guàrdia Civil només perquè els havia respost en català. El jove va posar una denúncia als Mossos d'Esquadra, que abans l'havien acompanyat al CAP per ser atès de les lesions que li va produir un dels agents després de conduir-lo a una habitació apartada i perquè quedés constància de les mateixes. La sucessió de fets del jove agredit al Prat recorden els que també va patir un home a l'aeroport de Palma, que fou igualment conduït a una petita habitació i agredit per la Guàrdia Civil pel mateix "delicte" d'haver parlat en català. Ara el jutjat cridarà a declarar el jove i requerirà la informació pertinent a la Guàrdia Civil per tal d'identificar els dos agents implicats en el cas. Mentrestant el ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha sortit en defensa dels agents i ha negat que agredissin el jove al Prat; segons la versió "oficial" el jove es va negar a passar el control de seguretat i va ser detingut sense maltractaments.

Miguel Arias Cañete, actual ministre espanyol d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, va ser protagonista d'una polèmica sobre el transvassament de l'Ebre quan era ministre amb la mateixa cartera amb el govern amb majoria absoluta d'Aznar. Ja aleshores va assegurar que el Pla Hidrològic Nacional (PHN) es tiraria endavant "per collons" i que el tràmit al Congrés dels Diputats seria "un passeig militar". Ara, torna a la palestra i aquest dimecres ha anunciat l'aplicació d'un nou pla hidrològic per garantir l'aigua "de manera integral i solidària a tot el territori". Ha estat durant la comissió d'Agricultura i Medi Ambient a la cambra baixa espanyola quan ha criticat l'herència rebuda del govern del PSOE en matèria d'aigua i sobretot les grans inversions fetes en dessalinitzadores i ha apostat per un pacte "de llarga durada" i de "caràcter estratègic i vertebrador per a tot el territori nacional [espanyol]". Segons Cañete, el nou PHN -que ja constava al programa electoral amb què els populars van concórrer a les legislatives espanyoles- "tindrà en compte totes les tecnologies i infraestructures existents" per si hi ha zones amb dèficit de cabal es pugui travessar aigua d'una altra conca hidrogràfica. 

"El llibre i la rosa" és la darrera obra de Geronimo Stilton, un autor que ven molt al mercat literari dedicat als infants tant a Espanya com a Catalunya, i que en aquest cas es basa en la tradició catalana de regalar un llibre i una rosa pel dia de Sant Jordi. El llibre surt a la venda aquest dijous, però mentre que la versió catalana il·lustra la seva portada amb diverses senyeres en una imatge del dia de Sant Jordi, a la castellana aquestes senyeres han estat retirades pels editors castellans de l'obra. A més a més el títol també ha estat rectificat en la seva versió per a distribuir a Espanya, i es dirà "El dia del libro". Segons la directora editorial d'Estrella Polar, Patrizia Campana, la intenció d'aquests canvis és "apropar la història a la Feria del Libro de Madrid". L'aventura en la que es basa l'obra passa a Catalunya durant el dia de Sant Jordi, però en la portada de l'edició castellana aquest fet passa totalment desapercebut.

La participació de Joan Tardà, diputat d'ERC-RCat-CatSÍ al Congrés dels Diputats, en una concentració a favor de la llibertat de l'exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, ha costat al republicà una denúncia per enaltiment del terrorisme. L'Associació ultradretana Dignidad y Justicia ha sol·licitat a l'Audiència Nacional espanyola que investigui Tardà per haver respost a la crida de la plataforma 'Arnaldo Askatu, Politika Askatu' (Allibereu Arnadlo, allibereu la política) de reunir-se davant la presó de Logronyo, el centre on Otegi hi és empresonat- i reclamar-ne el seu alliberament. En l'acte d'aquest dissabte es va exhibir una fotografia del líder abertzale i l'associació de Daniel Portero assenyala que "atés que Arnaldo Otegi ha estat condemnat per pertànyer a ETA en grau de dirigent" entén que "l'exhibició de la seva fotografia, la consideració d''heroi' tant a ell com a la resta de condemnats en el procediment 'Bateragune' no és més que menysprear les víctimes del terrorisme, enaltir la figura dels condmnats per pertànyer a ETA i una clara burla a les víctimes del terrorisme i els seus familiars'.