Situació viscuda ahir, a casa, amb la meva filla. Què fariem sense aquesta imaginació desbordant i innocent al nostre costat? Són els millors.

Situación vivida ayer, en casa, con mi hija. ¿Qué haríamos sin esta imaginación desbordante e inocente a nuestro lado? Son los mejores.

- Et trobaré a faltar, ara quan comenci a treballar per les tardes…quasi que només ens veurem els caps de setmana…

- Doncs no hi vagis, a treballar.

- Si no vaig a treballar, no tindrem diners per viure!

- Doncs ja et deixo els meus de la guardiola, però tu no vagis a treballar!

Emma (6 anys)

- Te echaré de menos, ahora cuando empiece a trabajar por las tardes … casi que sólo nos veremos los fines de semana …

– Pues no vayas a trabajar.

– Si no voy a trabajar, no tendremos dinero para vivir!

– Pues ya te dejo el de mi hucha, pero tú no vayas a trabajar!

Emma (6 años)

Ens hem volgut afegir també enguany a la celebració de l'aniversari del poeta, a la II Diada d’Estellés, que ha promogut Víctor Pàmies. Hem passat l’estiu en companyia de Joan Fuster, gràcies a la col·leccióCorrespondència, que edita 3i4 i que ja compta amb 12 volums, per això podem compartir amb vosaltres què en pensava l’assagista del poeta, de la poesia, dels criteris editorials, de la crítica literària. Llegim poc, massa poc, les autores i els autors valencians, per això reclamar-los i bolcar-los a la xarxa és una activitat que no hem de deixar de fer perquè és ben trist que Fuster, Valor, Estellés i tutti quanti, encara, siguen poc coneguts. Ballem. Manola Roig “No m’han donat mai cap raó mitjanament respectable que em convença que la poesia ha d’ésser un sostingut refilet de rosinyol (tot i que no tinc res a dir contra els refils, ni contra els rossinyols, ni contra els enginyers agrónoms). Si et faig aquestes observacions és perquè últimament m’he sentit incómode llegint alguns il·lustres historiadors de la literatura, els quals no saben resistir la temptació d’exhibir llur pruderie [beateria] en un moment en què resulta radicalment inoportuna ... La pornografia ... pot ésser matèria de literatura, tant com la devoció a qualsevol sant ... Un dia, el senyor Riba em deia que l’Alpha no ha publicat el Rabelais del general Faraudo ... per por que s’escandalitzassen els habituals clients de l’editorial ... ¿Què vols que et diga? Aquesta ingerència de la moral (d’una moral) en la història i en la crítica literàries, em sembla impertinent, o si més no indiscreta. Una vegada embalats, hi podem fer intervenir, a més de la moral, les nostres idees polítiques o les nostres preferències en futbol”. Carta de Joan Fuster a Antoni Comas, 7 de març 1955

“L’Estellés no ha publicat –em penso– res més, després del Donzell amarg. Té en premsa un volum titulat La clau que obri tots els panys, que, en la meva opinió, és un bon llibre. A estones (només) molt realista i tot. I d’un localisme divertidíssim, que les vostres refinades antenes metropolitanes no arribaran mai a copsar. Però l’Estellés és un animal estrany, i el llibre, en proves corregides, s’està morint de fàstic als calaixos de l’editor ... L’Estellés és un poeta de més categoria que la major part dels Palaus, Triadús, Barats, Romeus, etc., de la meva generació (que és la seva). Les tres obretes que ha publicat no donen la mesura de la seva producció, que és fabulosament extensa, genialment obscena en alguns passatges, i d’una qualitat molt irregular. És un cas ben trist que sigui poc conegut”. Carta de Joan Fuster a Joaquim Molas, 19 d’octubre 1962

Ma iaia era una dona sàvia i reposada, a qui la guerra civil, les raons de la qual mai va entendre, va deixar vídua jove. Visqué atrapada entre el taulell de la carnisseria, la por a que li posaren la llengua damunt i la necessitat d’alimentar dues criatures. Aquella dona més partidària de la copa de carbó que de la xarradeta de carrer repetia com una consigna de vida “dels capellans has de mirar el que diuen i no el que fan”. La dita l’havia heretada de sa mare, una santa abnegada que es casà amb l’home perquè se li aparegué, amb una faca a la mà i disposat a clavar-se-la, a l’entrada de missa de set. La meua besàvia que no alçava ni pols ni remolí i se sentia poc inclinada a l’escàndol, accedí al sacrifici, sense cap ni una queixa. Cumplia amb diligència les obligacions que s’havia imposat per salvar l’home de fer una barbaritat. I sempre l’acompanyà una gran capacitat de comprensió cap als actes maliciosos, violents o poc justificats de la resta de gent. De fet, en sa casa sempre va treballar, sobretot, ella, que no parava de repetir com una lletanies de rosari “qui té nas es moca”. Resumint en cinc paraules la dificultat de viure amb coherència. Les meues avantpassades tocades per la tradició, la por, i les apariències es van topar amb la necessitat de ser dones treballadores però fòra de casa, i cara a cara amb el públic. Reaccionaren, una i l’altra, sense saber-ho, seguint les instruccions de l’evangeli de sant Joan “ féu el que jo us diga”.Una i l’altra van intentar transmetre’m la seua por. Mai van entendre que jo feia temps que havia canviat els seus punts de vista sobre el món i els hòmens, per una dita molt popular i més d’acord amb els nous temps “fer com fan no és pecat!”

L’altre dia em vaig sentar amb els meus fills a retallar cartolines i se’m va ocòrrer de provar de fer un montatge com alguns que ja havia vist a d’altra gent, a base de retallar cartolines i enganxar-les en relleu. Una mica de cinta d’enganxar per les dos cares(i que sigui una mica gruixuda) comprada en un Tot a cent, unes cartolines de coloraines, unes tisores…i et voilá! Divertit i de resultat inmediat :)

El otro día me puse con mis hijos a recortar cartulinas y se me ocurrió probar de hacer un montaje como algunos que ya había visto a otra gente, a base de recortar cartulinas y pegarlas en relieve. Un poco de cinta de pegar por las dos caras (y que sea un poco gruesa) comprada en un Todo a cien, unas cartulinas de colores, unas tijeras … y et voilá! Divertido y de resultado inmediato:)

I una altra més de tècniques tradicionals. Aquest estiu estic deixant de banda l’ordinador per dedicar-li més temps a les tècniques tradicionals. Barallar-se amb els colors sense tindre a mà el “pas enrera” del teclat és tota una aventura…i un exercici d’estudiar molt més el dibuix abans de posar-s’hi. He de dir que la pròxima vegada atacaré directament amb aquarel·les i després fer retocs i detalls amb els llàpissos, ja que utilitzar exclusivament aquests per pintar tot un dibuix acaba sent molt tediós…El dibuix fa 18×18 i es titula: En un somni.

Y otra más de técnicas tradicionales. Otra más de lápices acuarelables. Este verano estoy dejando de lado el ordenador para dedicarle más tiempo a las técnicas tradicionales. Pelearse con los colores sin tener a mano el “paso atrás” del teclado es toda una aventura … y un ejercicio de estudiar mucho más el dibujo antes de ponerse. Tengo que decir que la próxima vez atacaré directamente con acuarelas y luego hacer retoques y detalles con los lápices, ya que utilizar exclusivamente estos para pintar todo un dibujo termina siendo muy tedioso … El dibujo hace 18×18 y se titula: En un sueño.

Enyor. Desig. Tendresa. Dos llavis.
Pell contra pell. A frec de pell i d’alba. Ens escapem.

La xiqueta que no volia eixir de casa

Una vegada ja fa molts anys va viure prop d’ací una família poderosa i estranya que tenia una filla amb totes les virtuds i els defectes d’una criatura ben alimentada, intel·ligent i sensible. Aquella jove, de qui es contaven i no paraven, aconseguí una veu captivadora, un enginy sense rival, i una curiositat sense mesura.En complir setze anys però li canvià l’humor, i el seu caràcter obert i divertit s’esmorteí. Es negava a eixir de casa, i passava els seues dies errant del banc del jardí, a la butaca de prop de la llar. Com més insistia son pare més s’entestava ella ano moure’s. Com més la temptava sa mare, més clar tenia la seua filla que mai no es mouria d’aquell racó càlid i confortable que era sa casa.

Profundament preocupats pel futur de la xiqueta, així com per la seua felicitat es van decidir a buscar una solució. Gràcies a les seues influències i bones relacions van fer córrer per tota la comarca el que havien pensat. Es passa de boca a orella que qualsevol viatger, home o dona, seria ben rebut i convenientment recompensat, si, abans de abandonar aquelles terres passava per la vella casa familiar per visitar la jove que no volia eixir de casa, i, compartia, amb ella la seua vida. La gent, de naturalesa amable i xafardera s’avingué a col·laborar amb la desfeta d’aquell misteri i començà a visitar constantment la jove i la seua poderosa família.

Així va ser com, sense moure’s del seu magnífic jardí, la nostra amiga se n’assabenta de la bondat dels ésser humans, però també de la seua maldat. Conegué els racons més foscos de l’odi, la ira, l’enveja.Rigué de gust amb les facècies de les persones més vitals, plorà a llàgima viva amb les penes de les més desgraciades. Prova pastissos de mig món, es perfumà amb ungüents bons per a les mans, els dolors, les enveges. Li explicaren com de gran i menut és el món, i quantes maneres n’hi ha de tramar i ordir una bona tela, o un bon paper. Pintures, raboses, gesmils, relats. En aquell saló familiar es van sentir en pocs anys les llengües més vives, i també, les més mortes.

Quasi tot el món passà per les mans, les orelles, la vista, el tacte i l’olfacte de la bella jove, que a força de parlar amb tanta gent i tan diversa es convertí en la persona més sàvia, més justa, i amb més sentit comú de tota la comarca. No obstant això, ni per un sol moment defallí de la seua inicial decisió de no traspassar la porta de la casa familiar. Son pare emmalaltí de ràbia per no poder curar l’obsessió de la filla. En canvi, sa mare, d’esperit més pràctic i flexible s’adaptà a la nova situació. Ella que des del primer moment s’encarregà d’escriure per donar les gràcies a les persones que les visitaven, acabà per mantenir una fluïda, voluminosa i intensa correspondència amb les viatgeres i viatgers. Amb el temps reuní el major nombre de cartes -escrites i rebudes- que s’havia vist mai per allí, i es convertí en un fenòmen que atreia l’interés de tota mena d’investigacions sobre les relacions humanes.

No cal que us diga que en tots aquells anys de patiment per a son pare, però de felicitat per a les dones de la casa, de matrimoni per a la xiqueta no se’n va parlar mai. Prou maldecaps tenien ja! Però va passar el temps i un bon dia la nina preciosa va cumplir vint anys, i en moment volà el cresol. La bella jove, sàvia i justa, mirà per la finestra que s’havia deixat oberta l’última visita i veié un jove hermós, d’ulls negres com l’atzabeja, rulls espessos com les nits sense lluna i cos ferm com les bacores de Sant Joan. Un impuls, ara ja imparable s’instal·la en el seu pensament, i la força de mil ones se n’entrà als seus peus. Abandonà la casa familiar, son par, sa mare i el jardí. Va eixir i no torna a entrar mai més.

No, no és un error, ni tampoc és una paraula inventada. Les donuetes, són com nosaltres, però diferents, més lliures i poderoses. Ara que sé que són les veig en algunes de les dones que conec, i les reconec i les salude. A canvi, elles em conten les seues històries. Em consola i m'alegra pensar que totes tenim una donueta al nostre interior i que algun dia l'alliberarem.

Donueta 1: la brotxa

Ell va haver de fugir de pressa. Ni temps per emportar-se les sabatilles. En tots els morros li les llançà. Au, de part de Mari. Agra del seu destí. Agra de les excuses de l'home. Agra d'haver de respondre mil preguntes imbècils cada dia. Mari, on estan els calçotets? Mari i les galetes i el sucre? Mari, el fem l'he de baixar? I damunt era un dia de molt de compromís, casa plena, amigues, amics, el veïnat, la sogra, la família. Havia d'ensenyar la roba de la menuda, que era fallera major infantil i atendre a unes i a altres, i el café i la cervesa, i els regals, la bíblia i l'adreç de la iaia, que s'ha de vore bé. El Mari que feia deu no el va poder suportar, en sentir Mari, on està la brotxa? Mari es girà. Juntava les mans i amb un gest crispat assenyalà una part del seu cos peluda i partida, que ell no sempre li trobava, i amb un to de veu alt i clar li respongué, per última vegada: Ací la tens, la teua brotxa està ací!
La donueta perdé la paciència i el marit. Guanyà tranquil.litat i silenci. Ara a qui li pregunta com li diuen li contesta: el meu nom és Josepa, Josepa Maria.

I seguim practicant amb les tècniques tradicionals. Aquest cop li ha tocat als llàpissos aquarel·lables. Seguint amb la línea infantil, m’ha sortit una caputxeta enamorada del seu llop. La làmina fa 21×13 cms aproximadament. Poc a poc vaig recuperant allò que tenia tan oblidat, com són els pinzells i les làmines.

Y seguimos practicando con las técnicas tradicionales. Esta vez le ha tocado a los lápices acuarelables. Siguiendo con la línea infantil, me ha salido una caperucita enamorada de su lobo. La lámina hace 21×13 cms aproximadamente. Poco a poco voy recuperando lo que tenía tan olvidado, como son los pinceles y las láminas.

…Un altre robot! jijiji…

Segurament el desembre será la data de la meva primera exposició de dibuixos vectorials amb temàtica robòtica. Estic repassant el que tinc i el que no tinc, a veure si puc arribar al menys a una desena de dibuixos. O sigui que ja he començat amb un altre cap de llauna. Al ataquerrlll!…

… Otro robot! jijiji …

Seguramente diciembre será la fecha de mi primera exposición de dibujos vectoriales con temática robótica. Estoy repasando lo que tengo y lo que no tengo, a ver si puedo llegar al menos a unos diez dibujos. O sea que ya he empezado con otro cabeza-lata. Al ataquerrlll! …