Relats
Chop Suey, Edward Hopper, 1929 Aquest és la proposta nº 50 de Relats Conjunts! Per celebrar-ho, tornem a l'autor amb que es va obrir el projecte, ara fa més de cinc anys. Què us suggereix aquest quadre? Què ha suggerit a... (47 propostes)
Ja fa més d'un mes que no tinc sexe amb ningú que no sigui jo. De vegades, sovint, m'agradaria aquella estabilitat de saber que arribes a casa, o quedes, i trobes la teva parella: aquella que coneixes tan bé i amb qui saps, coneixes i reprodueixes les carícies que més li agraden i saps que ho farà amb tu. I amb qui saps que cada dia tens alguna cosa nova per descobrir. Ara no tinc formalment parella ni amors petits. I tampoc tinc ganes de buscar-ne de nous ni de vells. Començo a necessitar el bes, l'abraçada, la olor de la pell... però penso que potser és el desig que neix més que no pas una necessitat. Li donaré temps -al desig- perquè maduri. Aquest matí, una companya/coneguda de l'edifici on treballo m'ha dit: "... fas pinta de cansat; potser t'hauries d'afaitar aquesta barba de quatre dies... tot i que jo la trobo interessant." He provat de fer-li un somriure amable. No sé si m'afaitaré o la retallaré... (li he dit), però gràcies per la floreta.
He tornat a la feina. Cap dels companys ni companyes de feina no em provoca cap estímul libidinós. Torno cap a casa i no veig al carrer res que em faci girar el cap. Penso si no seran les retallades que també ens han retallat la libido. No. És cosa meva.
Surto a comprar. Vaig a un súper que fa temps que no anava. Recordo que encara no tinc cap regal per reis. Demà passaré un parell d'hores al centre comercial. I em regalaré un desig.
Vaig a casa d'un client, em diu que amb la crisi i tot plegat la cosa està molt fotuda i si no li abaixo el preu ho haurem de deixar estar, que jo ja sé que tots ens hem d'apretar el cinturó. Li dic que ja m'ho pensaré i li diré alguna cosa o altra. Més tard em truquen els llogaters, ell està sense feina i ella, amb les hores que fa, no arriben a gaire res. Em demanen que em miri bé el lloguer i que els ho hauria d'arreglar. Amb l'actual conjuntura tots hi hem de posar una mica de bona voluntat. Arribo a casa i poso les notícies sento que el govern ha dit que tots hi hem de posar el coll per aixecar la situació, que haurem de fer sacrificis i renunciar a l'estat del benestar al que ens havíem acostumat. A més amb el canvi d'any i de govern ens augmentaran l'IVA i el preu dels serveis bàsics: llum, aigua i gas. L'endemà vaig al banc, li explico al banquer que per culpa de la crisi que en part ells han creat he hagut de baixar els meus preus i el meu lloguer i que a més el govern m'apuja els impostos i els serveis. Per tant li demano que, ja que tots hem de fer un esforç per aixecar la situació, ells m'abaixin la hipoteca. Des de casa estirat al llit, sense poder dormir, encara ara el sento riure.
Bocca della verità, Roma, 1632 Que us suggereix aquesta escultura? Què ha suggerit a... (22 propostes)
Avui faré digues-li un plagi descarat, digues-li un sentit homenatge a l' Assumpta. Però és que ampliant fotos m'he trobat amb això que teniu al damunt. I jo us pregunto algú gosa dir que és? La resposta a partir de demà a les deu del matí aquí.
Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Petita estança [M. del Mar Bonet] Cel·luloide fresc: Benvenuti al sud Cojón de sastre: SamboriUn narrador que vol crear un personatge [o una sèrie de] de saviesa inaudita. Comprenez-vous? No és que vol definir-lo savi com altre és definit esvelt o destre i punt, no. Ell vol crear-lo savi, vol fer-lo parlar i que el lector el reconega erudit, vol que diga, d'entre totes les possibles, la sentència més adequada en el moment més adient. Vol que genere coneixement. Però com simular més saviesa que la pròpia? Id est, com superar-se a un mateixa en la ficció sense fer-ho en la realitat? No sóc jo, escrivà, el límit dels meus personatges? Com no recórrer a l'... 'Horacio Holiveira [per dir-ne un] que fou l'ésser més judiciós, lletrat, docte i versat del seu temps.' ...? Eixa cursiva en crear-lo, eh? Molt anglesa, molt fucking Game of Thrones, una cursiva fonètica. Bueno waskaris, amigos de lo ajeno, jo torní de San Sebastián i m'havia comprat l'In The Shadow Of The Emperor, que ancà n'hi ha que provar. Salut i arròs nigger d'El Brosquil!
Baixa'l en PDF.
– És que ets lletja de collons, eh? De debò que no anava ben torrat quan em vaig fixar en tu? O potser vas fer algun curs a distància d’hipnosi (o de bruixeria!) abans que ens coneguéssim? Perquè no ho entenc. No entenc com puc haver estat amb tu tots aquests anys. Quina pèrdua de temps! Diuen que l’amor és cec i en un altre cas podria ser aquesta l’explicació, però és que jo no t’estimo gens ni mica i diria que no t’he estimat mai. Suposo que al principi em feies gràcia i poc més. Se’t veia tan aturadeta, tan tímida i amb un posat tan estúpid que tot plegat feia llàstima. Deu haver estat això, segur: em feies tanta pena i se’t veia tan incapaç de fer res per tu mateixa que em va sortir la vena protectora i paternal. I tu te’n vas aprofitar a fons, eh? No vas dubtar ni un moment a enganxar-te a mi com una paparra. Però això ara s’ha acabat. Definitivament! Tornaré a ser lliure, sense lligams de cap mena, i podré anar-me’n al llit cada dia amb una dona diferent. Sí, sí, no riguis, que oportunitats per ser-te infidel n’he tingut a grapats. Què dic a grapats, a milers n’he tingut! No com tu, que no trobaràs cap paio que et vulgui fotre un clau. Et miro de dalt a baix i no m’arribo a comprendre a mi mateix. Però com he pogut tenir tan mal gust per arribar a cardar amb tu? I, a més a més, al llit ets avorrida i patètica, eh? Igualeta que un pal, sense passió, sempre mirant cap a una altra banda. Si m’hagués comprat una nina d’aquelles inflables segur que hauria gaudit molt més que no pas amb tu. Però bé, ara ja és igual, el passat no es pot canviar. Divorciar-me de tu és la porta a una nova vida plena d’emocions, amor de debò i sexe, molt sexe! I encara que m’ho imploressis de genolls, encara que em m’oferissis milers de milions d’euros, encara que t’operessis el cos sencer i quedessis més sexy que una playmate i amb una intel·ligència lleugerament superior a la que tens ara (que tampoc costa gaire), encara que fessis tot això i més, tu no en podràs formar part ni ara ni mai. Sí, ja pots anar fent aquesta cara simulant aquests falsos aires de superioritat, que a mi no m’enganyes. Et conec massa bé i sé perfectament que estàs feta pols per molt que ho intentis dissimular. I que et quedi clar que no em crec ni una paraula d’allò que em vas explicar que estaves amb un altre home. I què més! Però tu què et penses? Que paios que fan d’oenagés sentimentals n’hi ha gaires pel món o què? Em vas trobar a mi, i prou que me’n penedeixo. O és que t’has convertit en una caçadora d’homes? És que em peto de riure! Massa bona persona, això és el que he estat. Va, vés, vés, és que fins l’últim moment em trauràs de polleguera! – Així doncs, no tindràs cap problema per signar, oi? És ben senzill, signes on et digui el teu advocat i ja està, no em veuràs mai més. Et veus capaç de fer-ho? – Però, però... videta meva... crostonet meu... estelet del meu cor... que no ho deia seriosament, dona. Per què no t’ho repenses? Encara hi ets a temps. Ho podem tornar a intentar, no? No em deixis, si us plau, que em sento molt sol sense tu. Au va, torna a casa... Conte escrit el 24 d’agost de 2006.Revisat el 12 de setembre de 2011.
Baixa'l en PDF. És un sarcasme, ho sé, però el cert és que aquesta sala és idònia per aquest judici tan escabrós: grisa, sòrdida, amb algunes rajoles a punt de caure i un mobiliari tan obsolet que fa pena. Ja té pebrots el tema, tenint en compte tot el que s’arriba a recaptar amb els nostres impostos. I també és de jutjat de guàrdia que, amb tots aquests formalismes burocràtics, encara no coneguem el veredicte. Ha de ser culpable, no pot ser d’altra manera; tot l’inculpa, tant les proves com les declaracions dels testimonis que hem estat cridats a l’estrada. Però, que no pensa acabar de parlar mai aquest jutge malparit? Com es nota que li agrada fer-se veure. Suposo que aquesta deu ser la manera d’obtenir notorietat mediàtica i, a poc a poc, anar encaminant una carrera meteòrica que l’acabarà portant cap algun tribunal d’aquests tan importants. Però no hi ha dret. El molt desgraciat aprofita que les càmeres de la televisió són aquí per tal de demostrar a tothom la seva magnífica oratòria. I a la resta, a tots els implicats en aquest judici, els que de debò estem patint aquest calvari, doncs que ens bombin. Va, fill de puta, calla i dóna la paraula al president del jurat! Ara, ara, a veure què diu... Però, serà possible? El president del jurat també ha de deixar anar una lletania abans d’emetre el veredicte? La mare que els ha matriculat! Hauríem de querellar-nos contra tot el sistema judicial acusant-los de tortura psicològica. Espera, ara sembla que sí. Declareu-lo culpable, per favor, pel que més estimeu! M’és igual la pena que li pugui caure, però digues culpable! Com? Innocent? No pot ser, no m’ho puc creure. Què diu? Que hi ha un dubte raonable? I què més! Que se’n vagin tots a la merda! I ara, a qui li carrego jo la morta? Perquè el pallasso que acaben d’absoldre era el cap de turc ideal. Merda, les coses se’m poden complicar molt... Conte escrit el 22 de novembre de 2006.Relat finalista del Repte 188, el tema del qual era La incertesa.Revisat el 7 de setembre de 2011.
El vent et frega la cara. És càlid, com s'escau una calorosa tarda d’agost després de la migdiada. La Vespa no pot anar més ràpid, però vius una sensació de llibertat que fa que percebis un moviment sense resistència, com si en realitat haguessis pres el vol en un ultralleuger. La sensació final s’assembla més a un vol sense motor en un veler blanc remolcat cel amunt i alliberat del cable que l’unia a l’avioneta sorollosa. I veus passar a tota presa les mates de llentiscle entre les parets seques. Llegeixes el recorregut de memòria i coneixes tots els racons, revolts, pendents i rectes de la carretera; al final de la rampa, que puges lleuger, s’obre la mar amb l’illa i el far trencant l’horitzó com una espècie de sargantana gegant, dormida damunt d’un mirall blau i travessada per una sageta blanca i negra.
Davalles el pendent pronunciat com lliscant per un tobogan, a baix de tot t'espera la platja amb un enorme llit ondulat de sorra blanca i fina. I acceleres alliberat del vent del nord que t'havia acompanyat durant tot el trajecte desestabilitzant el rumb. Imagines com arribaràs, com sotjaràs la selva de gent cercant-la. Penses en què sentiràs en veure la seva pell morena, fina i lluent; els ulls bruns i els cabells llargs, negres com el carbó amb que havies escrit el seu nom el dia anterior. Encara dus a sobre la seva olor i l'escalfor del contacte d'uns pits acollidors.
Era estiu i tenies devuit anys, la il·lusió del segon despertar, i tota una vida per aprendre a encaixar amb elegància el cúmul de desenganys que t'esperaven a l'aguait entre els revolts del desig.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Les Voyageurs [Les Ogres de Barback]
Partides analògiques: Endeavor, Meuterer
Cojón de sastre: IPAC2011
Una cosa: si aneu al Mercadona i mig ompliu el carro[mato] de productes i en acabant aneu a la caixa i després de passar-vos-els tots per la maquineta que fa bip el xic vos diu que en són tretze i escaig i li doneu cinquanta en bitllet i vos torna cinquanta-sis i cèntims i aleshores no només vos ha eixit la jugada de bades sinó que encara heu guanyat uns bons calés i penseu que d'haver-ho sabut haguéreu fet la compra més gran mai narrada no se vos ocórrega assumir que si el caixer esta vegada encertara les tornes podríeu dir-li impunement que en un univers paral·lel no m'estàs cobrant. D'això res.
Però ni de prop, eh?
Vaig vore tard que s'havia equivocat i no estic cent per cent segur, sinó parauleta del niño jesús que els haguera tornat. Búsquenme en Donostia, IPAC2011. Salut i catxap!
I el setembre va arribar sense previ avís, feia un any que havia marxat sense deixar ni una nota de comiat i de sobte compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari i l’endemà va esperar que fossin les set i et va despertar rient assenyalant-te el camí a la feina.
J. M. Vidal-Illanes
© 2011
Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Star of the county down
Partides analògiques: Nimmt 6, Puerto Rico, La Resistencia
Cojón de sastre: Ibón
Està acostumat a gesticular mentre parla i així ho fa també quan condueix, amollant de vegades el volant per a emfatitzar. Amb la direcció lliure el vehicle presenta una lleugera tendència a l'esquerra [un radi de curvatura finit, no?] que el conductor sap corregir amb destresa, en acabar el raonament. De vegades, si la corba és a esquerres o l'asfalt està inclinat el cotxe tendix a la marge dreta però també ací és ràpidament adreçat, a cada punt i apart.
Per la ce-ve-quaranta direcció Ontinyent un cotxe dibuixant trajectòries en funció del discurs.
Ie, m'ha comprat el Kutschfahrt zur Teufelsburg, cómo lo ves? Salut i ensaladilla rusa!
Baixa'l en PDF. Una de les notícies de les que més s’ha parlat durant els mesos d’estiu ha estat la del cobrament de la renda mínima d’inserció (PIRMI) mitjançant xec bancari. El govern de la Generalitat ho ha justificat adduint que es tractava d’una mesura per lluitar contra el frau, que podria arribar al 25%, mentre que entitats socials calculen que deu estar sobre el 2-5%. Sigui un 2 o un 25%, és de calaix que cal lluitar contra el frau ja que, al capdavall, els diners públics són els que s’han de gestionar amb més cura. D’altra banda, però, seria desitjable que aquest ímpetu antifrau es traslladés a totes les esferes començant, com és de sentit comú, per aquelles menys vulnerables i que, alhora, estafen més diners a l’erari públic. A més a més, una actuació en aquest sentit probablement seria doblement efectiva: si una persona que percep la PIRMI sense ser-ne mereixedor veu com s’actua contra els poderosos, s’ho pensarà dues vegades abans de defraudar l’Estat. En canvi, els acabalats que estafen hisenda es deuen fer un fart de riure quan comproven que només es persegueix els més dèbils i ells gaudeixen d’una impunitat que sembla eterna. Queda clar, per tant, que el primer frau públic el fan les administracions públiques, que traeixen la confiança que se’ls ha atorgat per mitjà del sufragi. En lloc de gestionar amb equitat i justícia els diners públics, actuen sempre contra els mateixos col·lectius i de manera gairebé autoritària i poruga. Text escrit el 22 d’agost de 2011.
Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Nit de llàmpecs [Els berros de la cort]
Cel·luloide fresc: El baile de la victoria, Enredados
Cojón de sastre: PResbaladiza
Esta és la meua tesi (T), que serà vessada per vosaltres i per tots els homes. Sindicats apareixen criticant algunes actuacions policials de dubtosa legalitat [durant les Jornades Mundials de la Joventut 2011 a Madrid] i assegurant que es faran investigacions internes.
A. Crec que és un fet que molt poques vegades [jo diria mai] hem vist que la notícia aïllada siga que han obert expedient [o declarat culpable o el que siga, desconec la terminologia legal] a un agent de les forces de seguretat. Aïllada en el sentit de que no hi ha una altra prèvia, que la notícia és l'expedient i no el fet que el motivà: 'Avui han expedientat a un grup de policies que havien comés tal falta'. Ocorre mai investigar a les forces de seguretat sense una denúncia ciutadana?
B. Una persona ix al carrer i veu clarament un policia abusant d'autoritat i agredint una persona. En principi aquest ciutadà no sap si esta acció està recolzada per tot el cos [i sindicats i polítics i autoritats vàries] i per tant està representant-lo o si per contra aquesta acció és una pixada fora de test de l'agressor que no aprovarien els seus col·legues ni caps i que, de conéixer-la, denunciarien. En principi no hi ha forma de saber, aleshores, si és un fet aïllat [culpa de l'agent] o si és una política habitual [culpa del cos o la cadena superior].
C. Només quan apareix un vídeo relacionat amb els fets a tots els mitjans de comunicació i xarxes socials comencen a escoltar-se veus oficials declarant-se contràries i a favor d'investigar els fets, estos fets.
D. És possible que l'única vegada que un policia abusa de la seua autoritat precisament hi haguera una càmera per registrar-ho? Per probabilitat direm que no, no? Diríem que açò ocorre altres vegades i només una part d'elles són registrades per espectadors neutrals [o crítics, millor m'ho poses].
T. No és clar que, donat D, per a que A siga vertader la resposta a la disjuntiva que presenta B ha de ser que és una política habitual de les forces de seguretat i per tant C, que culpa a l'agent individual, no és més que voler salvar el cul davant la opinió pública?
Ai quin galliner! Guilopos! Que sou uns guilopos! Sautari i gaspatxo andalús!
Baixa'l en PDF. En diem jugador patològic i no pas ludòpata. Aquesta frase li ha quedat gravada al cervell des que li va sentir dir a la psicòloga, ara fa cinc mesos, a la unitat de joc patològic de l’hospital on rep el tractament. Aquesta tarda, després d’haver anat a conèixer els resultats dels tests de personalitat realitzats ahir durant més de tres hores, n’ha sentit una altra que tampoc oblidarà mai: sembla que hagis volgut maquillar una mica les respostes per fer-nos creure que no estàs tan malament, però el primer que has de fer és acceptar la situació i ara mateix, Oriol, estàs immers en una forta depressió. Unes hores més tard, cap a la una de la matinada, és amb els seus amics prenent unes cerveses en un bar de la Plaça Reial. Cap d’ells sap que ha estat un addicte a les escurabutxaques durant més d’un any. Quan són a punt de sortir, un dels amics s’anima a introduir una moneda en una màquina. No és pas el primer cop que ho fan però, en aquests casos, ell sempre ha optat per apartar-se’n una mica o per dir-los que els espera al carrer. Aquest cop no és una excepció: quan ha vist que es posaven a jugar ha començat a caminar cap a la porta. Però abans d’arribar-hi, un dels amics el reclama; tenen una possible jugada i segurament ell sap la millor manera de fer-la guanyadora. Amb el cor ferit per la ganivetada involuntària que el seu amic li acaba de clavar, s’acosta a la màquina i amb un ràpid moviment prem tres botons fent caure cinc euros. Tots menys ell fan un crit de celebració i el feliciten per la seva destresa. A la següent jugada es dóna el mateix cas i en un vist i no vist guanya vint euros més per a un dels seus amics. Després dels dos èxits consecutius decideixen marxar cap a un altre bar. N’hi ha alguns, pensa l’Oriol, que saben on és la frontera. Mentre busquen un nou local, l'Oriol va caminant pel carrer, lleugerament endarrerit respecte els seus amics; els nervis el roseguen amb desgast i tossuderia. L’havien avisat: una recaiguda és possible i es pot produir en qualsevol moment; una sola moneda et pot tornar a desencadenar l’obsessió compulsiva pel joc. Per tal de mitigar l’angoixa, ni que sigui una mica, decideix agafar una bona borratxera; no aconseguirà oblidar res del que ha passat però espera que l’alcohol l’ajudi a acabar de passar la nit. Tornar sol a casa seria el pitjor que podria fer ara mateix. Quan són prop de les set del matí, arriba a casa i se’n va al llit. El cap no li para de donar voltes per l’alcohol ingerit durant la nit, però recorda perfectament que, sis mesos després, ha tornat a prémer els botons d’una màquina escurabutxaques. Malgrat això, la son i el cansament poden més i s’adorm en pocs minuts. L’endemà, quan es desperta cap al migdia, sent la necessitat angoixant d’enfrontar-se a una màquina escurabutxaques. Després de dinar surt a fer un tomb i durant dues hores s’asseu a la barra d’un bar, a escassos metres d’una màquina. Amb els nervis a flor de pell i fumant sense parar mira furtivament aquell artefacte infernal, talment com si tingués el mateix poder atractiu d’una noia bonica. El cambrer, que el coneix de fa temps i que, sense que l’Oriol ho sàpiga, sospita que té problemes amb el joc, prova de donar-li conversa però, aquesta vegada, ni la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol té èxit. L’Oriol el contesta amb frases curtes i monosíl·labs, gairebé sense pensar en el que diu; cada racó del seu cervell se sent atret per la màquina, com si es tractés d’un imant. Finalment, treu la cartera i paga les dues tòniques que s’ha begut amb un bitllet de vint euros. Amb el canvi a la mà, s’aixeca i s’acosta a la màquina de tabac, situada a tocar de l’escurabutxaques. Treu el paquet de tabac que vol i es queda mirant de fit a fit la màquina escurabutxaques. Després de gairebé mig minut amb la vista concentrada en el mateix lloc, esbossa un lleu somriure de profund menyspreu i se’n va. Conte escrit el 19 de juny de 2006.Revisat el 22 d’agost de 2011.
Ones de pressió als meus timpans que parlen de: ripejant d'Spotify
Cel·luloide fresc: Tokyo Blues + Blackthorne, Ga'Hoole, 23F, Torrente 4
Cojón de sastre: LIpsum
Té davant la pasteta de té però de gana va ben curta, gens ni mica per via de l'esmorzar. Malgrat tot ha estat educada segons els cànons contemporanis i pensa que seria correcte menjar-ne una altra: al plat hi haurà unes vint galetes a repartir entre mitja dotzena de comensals ['els quatre que en som més la cortesia que ha de quedar al plat calculada com la meitat d'este nombre fan sis boques i, ergo, tres peces a testa', pensa], a banda considera que la parella no és adient per a una novençana a la que es suposa espenta, que no la defineix un nombre redó, el missatge és sempre senar ['podria menjar-ne encara però em fermaré amb mesura' o bé 'de tant bones que eren he hagut de creuar la ratlla, sàpiguen perdonar-ho'. Això ho aconsegueix el trio de dolcets i no la parella, el desequilibri, el joc]. La companyia sabrà detectar aquest detallet. Està convençuda, aleshores, i malgrat tot no és capaç puix realment està sadolla i no en pot més. Un microgest comunicatiu impossible. Una pasteta que no menjarà i no està segura si l'ha de menester. Una elecció crucial que, en aquest cercle, pot significar la glòria o el fracàs.
Eixa és la meua proposta per a hui. El gran món de les merdetes. Nyas. Salut i bollit de dilluns!
Fugida és un relat de J. M. Vidal-Illanes que podria ser recuperat per al llibre "El jugador de daus i altres contes miserables". Podeu deixar la vostra opinió en favor (o en contra) de la inclusió del Fugida al llibre al Fòrum del web [Aïllat].FugidaMires per la finestra discretament, cercant la invisibilitat impossible en una hora fatídica per les visites inesperades: només tu saps perquè i un calfred ha recorregut la teva esquena com una pinzellada humida. Has sentit el soroll d’un cotxe aproximant-se a la casa. No esperes ningú i saps que un amic no es presentaria sense avisar. Així doncs suposes que qui s’atansa és un probable portador de notícies no esperades... o sí. Et sens inquieta. (Llegir el relat a: http://issuu.com/jmvidal-illanes/docs/fugida_edici_) J. M. Vidal-Illanes © 2011 Publicat també a: Llibres per llegir
El passat 28 de juliol el conseller d’Interior va presentar els resultats de l’enquesta de seguretat pública; la dada principal, destacada per la majoria dels mitjans de comunicació, va ser que un de cada cinc catalans havia estat víctima d’un delicte durant l’any 2010. Així doncs és evident que aquesta enquesta només valora determinats tipus de delictes i no inclou episodis de corrupció política o casos com el del Palau de la Música que, si haguessin estat avaluats, donarien un resultat del cent per cent pel que fa a la victimització de la població. Carta publicada a www.elpuntavui.cat (14/08/2011).
|
![On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]](http://baladre.info/imatges/onanar/logo_onanar200bl.jpg "On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]"){kind=logo}
![Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]](http://baladre.info/imatges/macblogs/macblogslogo200.gif "Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]")
