Al contracop

• Els grana cauen per 4-0 davant del Valladolid

• L'equip segueix cuer a la 2a A

Les setmanes passen i jornada rere jornada el Nàstic segueix en posicions de descens. Malgrat l'última crida de la plantilla i D'Alessandro a l'afició per lluitar per la permanència, el cas és que la darrera golejada encaixada aquest diumenge al camp del Valladolid complica encara més que el Nàstic es pugui salvar. Si la permanència matemàtica a 2a A s'aconsegueix amb 50 punts i els grana en sumen 16, molt hauran de canviar les coses.

D'entrada, una visita a Valladolid sempre es planteja com un repte i l'afició sap que és un dels camps on el Nàstic pot perdre. Amb tot, i durant la setmana prèvia al matx, des de l'entitat tarragonina han sortit declaracions plenes d'orgull i que volien mostrar una gran confiança en les possibilitats del Nàstic de cara a aquest encontre. A l'hora de la veritat, però, el de sempre. Els de D'Alessandro han saltat a la gespa sense nervi, a veure-les venir. Els grana no han estat mai rivals per als locals, que han dominat tot el joc gairebé sense esforç.

Sense opcions a Pucela

El Valladolid és un gran equip. Ho demostra la solvència dels seus homes atacants, amb un Óscar en estat de gràcia. El mitja-punta dels castellans ha completat una gran actuació i ha fet un hat trick que acosta el seu equip al lideratge de la classificació. La cirereta a la golejada l'hi ha posat Javi Guerra amb el 4-0 definitiu quan es disputava el minut 81 del partit.

Els grana no han estat mai rivals per als locals, que han dominat tot el joc gairebé sense esforç

I per part del Nàstic, el desert. Ni Powel ha pogut demostrar la seva qualitat ni l'habitual salvador dels desastres grana, el porter Rubén Pérez, han pogut fer res per evitar la mala imatge que ha donat el conjunt del Camp. El Nàstic té ara la salvació a 7 punts. Cartagena, Huesca i Girona són els altres conjunts que baixarien si la Lliga s'acabés avui. La setmana vinent els tarragonins rebran la visita del Numància. El partit es disputarà el proper dissabte, a les 18h, a l'Estadi. Una nova patacada podria condemnar definitivament el futur dels grana.

Para ir abriendo boca comparto este video dividido en dos partes, realizado por Racing Pigeon World China sobre la suelta Nacional de Holanda de Blois de 2007 (palomares entre 500 y 700 km). Hacen un seguimiento desde los enjaules a las llegadas de las palomas, pasando por grabaciones de las palomas en vuelo.

Aprovechando la suelta la Universidad de Zurich organiza el experimento de soltar 10 palomas de 5 colombófilos distintos (2 por palomar) dotadas de GPS. Como curiosidad podéis ver que uno de los GPS falla antes de la suelta y solo pueden soltar 9 palomas. De las 9 regresaron 7.

Para quien no sepa chino, está subtitulado en inglés. Para quien no sepa inglés, están las imágenes.

La qüestió era molt senzilla, es tractava d'escollir entre Rasputín Pérez Rubalcaba o Emma - manyaga - Bovary Chacon, afortunadament s'ha escollit dins l'ermot del PSOE, el més raonable: Rasputín Pérez Rubalcaba, no serveix de res i la travessa del desert serà més llarga que la inutilitat congènita de Conveniència i Unió, però el que no es podia era votar la banal i intranscendent inconsistència zapateril, i això és al màxim a que arriba Carme, o Carmen Chacon. Dins la desfeta i el desgavell, en els votants del PSoE ha imperat el sentit comú, o el sentit de la pervivència. Mai tanta inconsistencia ha tingut nom de dona, o 'la donna e mòbile'. 467 vots ha tret Chacon, quatre-cents seixanta set vots inùtils,i el que si se és que són els vots dels qui dins el PSoE no han entés res, i  quan algú no enten res, se sol dir dell que és un idiota. I em sap greu, però al PSoE n'està farcit pel que es veu, i així els hi va, i anirà, durant molt de temps. Farà falta molt desert.

Vents hivernals

Si el déu Èol,

avui, em convida,

portaré amanida

la capsa del dol,

tan minsos humans,

farcits de misèria,

ni gaudim la dèria

dels vents hivernals.

Aquests vents feixucs

que ni tomben fulles,

ni porten despulles

ni mouen els rucs.

En el camp desert,

esllanguida pols,

ni lluita calor

en un cel obert.

Els vents engrescats

mouran els molins,

Don Quixot lluitant,

els gegants fornits.

Ni vull aventures

dessota del sol,

ni tinc un rebost

amb llaminadures.

Escric, assegut,

davant la pantalla,

el cap com badalla,

avui, s'ha perdut.

Vent esvalotat

Vent, de pocs colors,

passant per la plana,

atura, descansa,

troba el teu amor.

Vent enfeinat

en remoure l'aire,

emporta't la flaire,

el secret guardat.

Vent, prou mentider,

farcit de venjança,

de malastrugança,

sorrut, matiner.

Voldria dormir

voltat d'embolcalls,

de blancs abrigalls,

en un ample llit,

però aplegues tu,

trucant a la porta,

ets un vent tanoca,

massa inoportú.

Encara que un déu,

enmig de la ciència,

et donà fermesa

per viatjar on deus.

I traspasses terres,

les vinyes i els horts

i portes les presses

ben endins del cor.

Vent esvalotat,

deixa'ns una estona,

pensa i raona,

reposa si cal.

 

Epitafis

 

Ho sento, he tingut un ensurt.

Tinc moltes ganes de veure’t.

Us notifico que he canviat el pany.

Ho sento, però no t’ho puc dir.

Darrerament, ni tinc memòria.

Ahir, vaig rebre el darrer condol.

A l’estiu, és una altra cosa.

Afanyeu-vos, hi ha places limitades.

Sóc aquí per respecte a una bona oferta.

De vegades, penso que no hi sóc. 

L'art de donar-se importància és una de les disciplines més feixugues, però potser també més agraïdes, que existeixen. Feixuga perquè molta és la competència que aquell que vol excel·lir en l'art de donar-se importància es trobarà en tot moment i a tothora, i potser agraïda perquè en cas d'excel·lir en tan dificultosa art, aquell que excel·leixi en l'art de donar-se importància gaudirà de tot allò que creu desitjar: riqueses a balquena, l'admiració de la plebs i l'enveja de no pas pocs, i, potser el més desitjat de tot, el goig de les carns més exquisides.
Però tot aquell que excel·leixi en l'art de donar-se importància també haurà de pagar un preu per haver assolit tot allò que creia desitjar. Doncs tan gros és l'esforç que es necessita per excel·lir en tan dura disciplina, que aquells que excel·leixen malbaraten totes les seves energies en donar-se importància, de manera que, un cop defalleixen en llurs esforços, el seu nom és tot seguit oblidat i res ni ningú recorda la seva existència, doncs aqueferats en donar-se importància, res de sòlid han pogut construir i cap obra els sobreviu.
Preu ridícul, certament, en ser la solidesa de la pròpia obra quelcom de poc interès per aquells a qui els plau donar-se importància, que només lamentaran, i no pas poc, la importància perduda.

Estava banyant la meua menuda, que aleshores ho era molt de menuda, quan de sobte es va posar a cridar i a dir que no veia, que no veia res. Alarmat pel plor i espantat per la perspectiva em vaig precipitar al telèfon. A l'altra banda Fermí, el nostre pediatra, va respondre amb tanta calma que em va calmar a mi i tot: 'no passa res, posa-li un glaçonet de gel a la parpella i tornarà a veure normal'. Ho va dir com si a ell li passara cada dia i efectivament la vista va tornar.

Fermí Tàpies era així. Un home calmat que havia vist milers de xiquets en la seua llarga i admirable vida de pediatra i que ho sabia tot. Un home que feia que la visita a la seua consulta, decorada amb unes cortines estampades amb elefants que distreien a les xiquetes dels seus mals, fora sempre un plaer, encara que tingueren febre o qualsevol altra cosa engorrosa. Veure com les tractava era una lliçó humana difícil de superar: amb respecte, mirant-les al detall, endevinant de què es tractava només parlant amb elles, explorant-les amb tota la cura possible, posant dècades de coneixement .

Fermí era, a més, una gran persona. No només era un gran metge sinó que era una gran persona. Ple d'inquietuds, cada visita era una conversa sobre la nostra societat, sobre el país, sobre els llibres, sobre l'actualitat.

Sempre feia la impressió que no tenia cap pressa, això tan difícil de viure en la nostra societat d'avui. I sempre somreia. No hi havia tema que no li interessés ni opinió que no volgués explorar.

Les meues filles ja no tenen cap necessitat de pediatres però quan hem sabut, tard, de la seua mort, han plorat de tristesa. Amb un sentiment gran, que tots hem compartit, de profunda admiració, agraïment i pena per aquesta pèrdua tan gran.

Bona nit!

Aquesta setmana us porto una recepta que vaig agafar-li a l'Eva del blog Ma petite Boulangerie.

Amb la meva filla vam fer Lasanya Bolonyesa i amb espinacs.

Aquí us deixo unes fotos:

 

La recepta inicial la vaig modificar tant en cantitats com en ingredients en el cas de la Bolonyesa i en el cas de la d'espinacs no està feta amb mycook.

Aquí m'aturo, els dimarts Un bloc que vol seguir l'actualitat política, social i cultural setmanalment. Tos els dimarts, un article d'opinió com els que vaig publicar a La Vanguardia durant alguns anys. Una mirada crítica al nostre entorn, que espero que vulgueu compartir amb mi.

Davallant apressat les costerudes escales de l'estació del Putxet, veig com l'home que davalla al meu davant s'ajup per recollir el mocador que acaba de caure-li i, tot seguit, veig també com un segon home que també davalla al meu davant, s'ajup per recollir el paraigües que també acaba de caure-li. I encara davallant, imagino com un tercer home s'ajup a recollir la bossa que imagino que també li cau, i com un quart s'ajup a recollir-se el braç dret, també caigut, i un cinquè el cap, doncs posats a imaginar em resulta més llaminer imaginar que hom va perdent parts del seu cos. I imaginant homes que davallen escales tot recollint-se a ells mateixos arribo a l'andana, on m'imagino escrivint el que acabo de veure i imaginar, potser com a començament d'un relat on per causes incertes hom va perdent parts del seu cos, i fins i tot començo a imaginar que, a l'hora de recollir-les, hom recull l'occípit d'algú altre alhora que el tal algú altre recull el penis del hom que imagino, de tal manera que hom deixa de ser qui és per esdevenir una mena d'híbrid mutant.
Però és aleshores que arriba el tren i puc seure i posar-me a llegir el petit llibre que tragino a la butxaca, farcit de paraules que em són desconegudes, com ara estarangina o paupons, que un cop arribat a casa no trobo a cap diccionari, ni al de l'institut ni a l'Alcover Moll, ni al de l'enciclopèdia ni al'etimològic de Coromines, i em fan oblidar, potser no del tot, als apressats desconeguts que davallen escales, alhora que descobreixo el polisèmic significat de carnús, bonic mot que potser podria anomenar a aquells que, davallant escales, s'ajupen sense descans per recollir les parts del cos que els hi són caigudes.

"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, no fa massa es va acomiadar Charles Aznavour, als 83 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fa un parell d'anys al Grec, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als seixanta i quants anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió. 
He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies.
Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."


El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era. Ah! avui hauria complert 70 anys.

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa..........per sempre.

 Tercera partida (045-051):

Clica sobre el pany que vulguis per poder accedir a les seves preguntes (cada setmana s’activa un pany nou).

Ja hem començat! Tens temps fins el 10 de febrer per obrir els 7 panys. 

.

Si has respost erròniament una pregunta, no passa res. Quan creguis que ja saps la resposta, ho pots tornar a provar. El que és important és haver-les encertat totes abans que hagin passat les set setmanes que dura la partida.

Excepte trobar els racons de Vilamajor, les respostes de les altres preguntes són fàcils de trobar a internet.  

.  El premi.

• Per agafar forces després de trobar tots els racons: un berenar a l’Engruna de Sant Antoni de Vilamajor. (gentilesa de l’Engruna)
• I, a més, una subscripció de 6 mesos al setmanari “L’Actualitat del Baix Montseny”. (gentilesa de l’Actualitat del Baix Montseny)
• I encara n’hi ha més! Per celebrar-ho: un sopar per a dues persones al restaurant “Can Noguera” (gentilesa de Can Noguera)

Si hi hagués més d’un guanyador se sortejaria el premi. .  Com es juga?

Filed under: El Cofre de les 7 claus, El Racó de Vilamajor

Ho explicava ahir el gerent de Finder Mac, Carles Díaz, per argumentar les noves idees i projectes que vol dur a terme la seva empresa per afrontar els nous temps. Després de quinze anys com a evangalitzadors de productes d’Apple, arriba un moment que la gran companyia decideix “matar” els distribuïdors amb els seus propis canals de venda, les Apple Store -els intermediaris ja no tenen margers-. Pioners a Catalunya de la marca Apple, ara toca planificar noves estratègies i continuar liderant el canvi. No són temps fàcils per ningú, però el sector TIC consolidat resisteix, de moment, bé a la crisi. Hi ha camí a recórrer en el seu segment i la idea em sembla atractiva i interessant: oferir a les empreses -sobretot a les mitjanes- un servei a la carta per als mòbils i tablets perquè tinguin un control dels seus serveis. És un canvi immediat, en temps de milions d’aplicacions, que cada vegada més són la font d’ingressos de les multinacionals. O sigui, els guanys provenen més de les descàrregues que dels aparells, que acabaran a cost zero a canvi dels contractes de permanència.

En temps que l’audiència és a les xarxes socials -atenció a la nova sensació: Pinterest-, la socialització de les marques, consum global, la mobilitat, el màrqueting digital, la geocalització, la realitat augmentada, el cloud computing i milions d’aplicacions aspiren a tenir èxit, les empreses també necessiten la manera d’adaptar-se al canvi tecnològic i obtenir una major rendibilitat a través dels nous formats digitals i la mobilitat. Aplicacions a la carta. Qüestió de mentalitat i ganes d’afrontar el canvi. És cert que encara és un procés de transformació inicial, però el mercat avançarà en aquesta direcció.

Música | Exile, Vilify # The National

Comparteix o guarda-te'l:

De la mateixa manera que l'estiu comporta admetre un bon doll de tòpics al seu entorn, molts dels quals resten exemplificats a les cançons aquestes que en diuen del verano, també l'hivern té la seva mitologia popular. Per més que visqueu en indrets on no neva i en els quals la majoria d'arbres autòctons conserven les fulles, els infants, als quals de forma inevitable a escola i a casa els repetim les nostres dèries recurrents, dibuixaran tardors amb fulles per terra i hiverns amb paisatges nevadets i cases de pagès, en general.
De vegades he escoltat a mestres explicar que anaven amb els infants al Montseny per veure la tardor, pel fet, és clar, que allà hi ha més arbres de fulla caduca que no pas al costat de casa. Tot i que per ciutat, com que hi tenim ara molts arbres forasters que s'han adaptat força bé,  també podem veure caure unes quantes fulles, ni que sigui una fora d'hores.
Hi ha moltes cançons i molts poemes sobre l'hivern. Un dels meus poemes preferits sobre el tema, potser pel fet que l'he llegit molt i l'he fet dibuixar molt a escola és el de Martí i Pol:

Estimo la quietud dels jardinsi les mans inflades i vermelles dels manobres.Estimo la tendresa de la plujai el pas insegur dels vells damunt la neu.Estimo els arbres amb dibuixos de gebrei la quietud dels capvespres vora l'estufa.Estimo les nits inacabablesi la gent que s'apressa sortint del cinema.L'hivern no és trist:És una mica malenconiós,d'una malenconia blanca i molt íntima.L'hivern no és el fred i la neu:És un oblidar la preponderància del verd,un recomençar sempre esperançat.L'hivern no és els dies de boira:És una rara flexibilitat de la llumdamunt les coses.L'hivern és el silenci,és el poble en silenci,és el silenci de les casesi el de les cambresi el de la gent que mira, rera els vidres,com la neu unifica els horitzonsi ho torna totcolpidorament pròxim i assequible.
Les estacions són un tema del qual crec que a escola n'hem abusat una mica i en continuarem abusant ja que resulta còmode per endegar quelcom temàtic i que pugui servir per generar murals decoratius. Es relacionen amb les festes populars i al seu volt es possible programar centres d'interès diversos i globalitzats. Inventar coses noves és difícil i sovint assoleix resultats poc reeixits, en comparació amb aquells que aconseguim amb els tòpics de tota la vida.
De la mateixa manera que hi ha cançons de l'estiu també existeixen cançons de l'hivern, cançons de l'hivern que podem ballar o cantar a l'estiu, és clar, només faltaria. Una de les ja clàssiques és el Tombe la neige de l'Adamo, cantant romàntic del meu temps que de tant en tant, com sol passar amb tants altres, encara fa una reaparició sobtada. Una altra de les meves preferides és aquella del Serrat, Quan arriba el fred, una de les primeres i crec que de les menys escoltades del cantant. Tots els cantants del meu temps s'han fet una mica vellets, ai. O són morts, com Ovidi Montllor que tal dia com avui hauria fet setanta anys.
Aquests dies, amb això del fred i les exageracions que s'han generat al seu entorn amb el tancament d'escoles i el mareig als pares i mares treballadors que els han hagut d'anar a buscar per si un cas, m'ha vingut al cap una cançó de la meva època que, com que sempre l'escoltava en la versió castellana, no coneixia gaire en l'original italià, ja que va guanyar un San Remo d'aquells d'abans i l'he buscat al youtube, indret virtual que espero que un dia d'aquests no em tanquin de forma definitiva. 


Sobre escoles, opino que són els directors els qui han de decidir el tema i, en tot cas, en ajuntaments petits, consultar amb els poders municipals. Les mides des de dalt i per a tothom generen aquesta mena d'absurds i de pors de morir vestits. Tant al curs de pintura on vaig com a un parell de reunions culturals on he fet cap aquests dies -al centre de Barcelona, ep, no pas al Pirineu- l'assistència ha estat absolutament minoritària i no pas per ordre del govern sinó per por al fred i a no sé quina mena d'apocalipsis congeladora. És clar que si arriba a nevar més i no es prenen mides també es criticaria el govern, manés qui manés. Recordo una vegada que havia de ploure molt, es van prendre mides, la gent no va sortir, no va ploure i després els de l'hosteleria es van queixar dels meteoròlegs pel fet que havien perdut calerons. En fi, què hi farem.
Bé, per a nostàlgics i per a joves ignorants de les belles cançons del passat, cançons d'aquelles que com sempre diu la gent gran, ja no es fan, penjo aquesta que comentava, Ma che freddo fa... I com que ahir parlàvem també de traduccions poètiques, aquí teniu la versió hispànica, doncs de catalana no n'he trobat, l'hauré de fer jo. Llàstima que ja no estic per posar-me minifaldilles com la de la cantant, per cert, poc adient a la fresqueta musical. Nada Malanima, aquesta noia de nom homèric i laforetià, que tenia tant de fred, continua en actiu, té bon aspecte i encara canta molt i bé, tot i que per aquí l'hem injustament oblidat, llàstima.
I repetiré un tòpic més, també molt recurrent en època de la meva joventut: que bé sonen les cançons en italià, és el millor idioma per a les tonades romàntiques...

Dijous em van entrevistar al magazine de tarda de Ràdio Nacional d'Andorra, el programa "La Caravana".

Són 20 minuts parlant del projecte a Verkami d'En cap cap cap Diccionari de dites i refranys sobre el cap. Detalls, anècdotes i molta il·lusió.

Si ho voleu sentir, aquí teniu un reproductor per fer-ho. per cert, els adios els allotjo a Ipernity, un fantàstic servei (amb interfície en català) per allotjar fotografies, audios i vídeos, amb moltes i bones possibilitats.



No iframes supported

beCEroLes El 2 de febrer va fer 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover (Santacirga, Manacor, 1862 - Palma, 1932), propulsor i primer redactor del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), començat a publicar ara fa 50 anys; recopilador de rondalles mallorquines; president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i responsable del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906. El Consell de Mallorca ha declarat el 2012 Any Alcover, amb la programació de diferents actes per a recordar-lo. Qui també homenatjarà el lingüista serà la Institució Pública Antoni Maria Alcover. L'IEC ja va posar en marxa l'any 2011 el portal Antoni M. Alcover, on es pot consultar el Bolletí del diccionari de la llengua catalana, «La flexió verbal en els dialectes catalans», els seus dietaris i quaderns de camp, a més de l'enllaç al DCVB. Apuntem a continuació alguns articles recollits a la Bibliografia sobre la llengua de les comarques centrals dels PPCC del web del CEL, que aprofundixen en la relació d'Alcover i els seus corresponsals de L'Obra del diccionari:   Aragonés Salvat, Albert (2008). "El parlar de Freginals al Diccionari català-valencià-balear. Una aportació de Tomàs Bellpuig", beCEroLes. Lletres de llengua i literatura, núm. 3. CEL, Alcanar, p. 13-32. Buj Alfara, Àngela (1997). “L’excursió filològica: d’Alcover a Bellpuig”, Tresmall. Revista trimestral de lletres i pintures, núm. 12 (abril), pàg. 6-7. Gimeno Betí, Lluís (2004). Mossèn Alcover i les comarques centrals del territori lingüístic. (Correspondència amb mossèn Joaquim Garcia Girona. Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. Massip i Bonet, M. Àngels (1986). ”Francesc Mestre i Noé i la seva actitud davant la llengua. Correspondència amb Mn. Alcover", T(D), núm. 1 [Tortosa], pàg. 16-20. Perea, Maria Pilar (2009). "Noves dades lingüístiques sobre l'Aragó catalanòfon. L'epistolari de Ferran Esteve a Antoni Maria Alcover", dins Moret, Hèctor (ed.) Llengües i fets, actituds i franges. Miscel·lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font. Associació Cultural del Matarranya-Institut d'Estudis del Baix Cinca, Calaceit, 2009, pàg. 355-382. Solana, Ricard (1992). ”La visita de Mossèn Alcover a Calaceit", Sorolla't, núm. 9 (juliol), pàg. 11-15.  

El ritual del diumenge és gairebé sempre el mateix. Em llevo a les sis a l'estiu i a les set a l'hivern, surto una horeta amb la bicicleta, m'enduc el mòbil i la càmera de fotos, ah! i Coca Cola fresca al bidó. Vol dir doncs que surt-ho a passejar, no a fer competició, però m'agrada anar amb bicicleta i contactar amb la natura del meu entorn més proper (si fa molt de fred no surto amb la bici). Arribo a casa, em dutxo, prenc un cafè i me’n vaig a veure al meu pare, na Mercè i la Tina. Agafo el cotxe atès no tinc cadena per lligar la bicicleta i em nego a lligar-la a un fanal o a qualsevol fòtil perquè no me la prenguin, i amb una altra cadena lligar el seient perquè no me’l prenguin també. Abans, i no m'agrada parlar massa d'abans, la gent als pobles quan sortia de casa deixava la clau posada al pany per la part exterior per si algun veí havia de menester alguna cosa. Aixó es va acabar fa temps quan algun pispa espavilat se’n va adonar i es va dedicar a buidar les vivendes dels confiats habitants.Tornant al diumenge, compro el pa acabat de sortir del forn i me'n vaig a esmorzar amb el Santiago, el meu pare, la Mercè (la seva companya sentimental atès ambdós fa anys que són vidus) i la Tina la gosseta que tenen. El ritual sempre és el mateix, la Tina que m'olora quan encara no he trucat des de baix, el Santiago que com sordeja no ho sent i quan intueix que he trucat obre la porta del pis, la Tina que continua bordant i la Mercè que li diu al Santiago "obre la porta de baix que és el teu fill". Aixó - us ho juro - passa cada diumenge de l'any.El Santiago té el cap molt clar malgrat els seus 95 anys, i els diumenges xerrem, i com té el cap clar parlem d'aspectes de la actualitat quotidiana, no ja de política, ambdós hem perdut fa temps la fe en aquesta patuleia, tot i que indirectament sempre n'acabes parlant. Un diumenge d'aquests parlavem de l'enrenou que s'havia organitzat a Barcelona per la prostitució al carrer, i l'home no ho entenia.Sempre n'hi ha hagut de putes i fins i tot se'ls hi tenia una certa consideració, al cap i a la fi feien una tasca social, d'aprenentatge vers el jovent i de consol als qui no trobaven el que buscaven a casa o a la gent gran que se sentia sola, quants pares no iniciaven als seus fills duent-los de putes. Perquè la puta d'abans era molt més que una simple màquina de cardar, era una consultora sentimental, un refugi on acollir-se, una refugi amb qui confessar-se. Recordava el meu pare com després de la guerra que la prostitució s'havia prohibit i com no varen tenir més remei que tornar a deixar que continués atès era una necessitat social pels mateixos soldats invasors, sobre tot els legionaris, i com s'havia regulat des de la Casita Blanca, a les cases de cites, als pisos i a les que dins l'estrat més baix exercien la seva feina al "barri Chino". Tot aixó ha canviat molt Santiago - li deia - ara les putes son de l'est o d'aquesta entelèquia anomenada subsahariana, i es limiten a cardar ràpid i a robar el que poden sense ni guardar les mínimes formes, son esclaves del sexe i prou i per quatre euros. Les putes d'en Serrat o de l'Ovidi han desaparegut i a penes queden “madames”, tot forma part del declivi d'una manera de viure d'una ciutat com Barcelona, víctima de si mateixa i d'un Ajuntament inoperant que ara, perquè va sortir un travestí donant pel cul a un paisà publicat a el País, s'han esverat i esquinçant-se les vestidures demanen que és prohibeixi la prostitució a Barcelona que seria com demanar que es prohibissin els polítics que encara són pitjors, i de la mateixa manera que no es poden posar portes al camp ni barreres a la mar no es pot prohibir la prostitució, que aixó de cardar bé de vell, tant de vell com el feixuc ofici de viure o de forner, i a la gent en general ens agrada. Qui no hagi passat per la primera d'en Serrat, potser no ho podrà entendre, però les putes, les nostres putes d'abans eren en general de bona fusta i complien una funció social important. les d'ara ja no són de les nostres, com els politics, i al meu pare i a mi, francament, no ens interessen gens.

Es fon el dia, com la neu blanca i delicada que ahir va abrigar terres i cases. A la cuina... la llenya crepita, m'acompanya en un so pausat, dolç, que s'adiu i contrasta amb la impetuositat del vent al jardí.

A fora, la remor dels pins - i tot just fa un instant,...., les campanades....-, dibuixen un paisatge d'hivern a poble.

Els hiverns, als pobles, són pausats, tranquils, provoquen una sonsònia semblant a la de l'infant que endormiscat al bressol escola amatent les passes segures de la mare.
Quina pau!, I quin silenci mesurat!...

Per uns instants és com si l'atemporalitat s'hagués establert a casa.

El fum de la llar enfila xemeneia amunt. S'apressa, es torça i se sent un espetec. Es plany la llenya, i la flama, esmorteïda, reviu i... agosarada ensenya tota la lluïssor dels vermells, dels taronges i dels grocs. Enmig, espurnes blaves, coquetegen i atrauen la mirada...

Al lluny,... el so d'un motor, una remor suau, compassada, com la del rellotge que, damunt la llar de foc, marca les hores. Fugit irreparabile tempus, deia Virgili.

Acaba la tarda. Els llums retallen les ombres del capvespre. Vola fugint un ocell, dringueja la tanca. Enllà, la mimosa espolsa la fonedissa neu de les branques, en aquest plàcid i tendre tombant de la tarda.

Diumenge 5 de febrer, a les 22.30 a TV3, l’equip d’arqueòlegs del programa investiga què va destruir la ciutat romana d’Ilturo tot just 70 anys després de ser fundada

web, bloc,  twitter i Facebook per estar al dia de la sèrie i participar en diferents iniciatives com concursosVídeo avançament del tercer capítol

La primera temporada de “Sota terra” l’equip va marxar de Cabrera després de comprovar que efectivament Ilturo havia estat una ciutat romana, però sense saber per què la van abandonar. Ara, tornen a Cabrera per saber per què s'abandona la ciutat: és certa la hipòtesi del gran incendi que plantejava l'Eudald Carbonell en acabar aquella primera excavació de “Sota terra”? I qui el va provocar i per què?

Dues escenes del tercer capítol. A dalt, de peu, l'arqueòleg Jordi Rosell i ajupit Eudald Carbonell, ambdòs de l'IPHES. A sota, Carbonell excavant en una sitja romana - CEDIDES TV3

L’equip també mostrarà com dins de la ciutat romana persisteixen els ritus ibers, la qual cosa demostra la relació de la població autòctona amb els romans. Com continua aquesta relació? Segueix habitat el poblat iber després de l’abandonament de la ciutat romana?“Sota terra” té tres dies intensos per desvelar aquestes incògnites i per aclarir les dimensions d’un temple dedicat al mitraisme del qual només se’n coneixen quatre a la península Ibèrica. I d’una sitja, aparentment força habitual, en sortiran increïbles sorpreses...