Ja fa més d'un mes que no tinc sexe amb ningú que no sigui jo. De vegades, sovint, m'agradaria aquella estabilitat de saber que arribes a casa, o quedes, i trobes la teva parella: aquella que coneixes tan bé i amb qui saps, coneixes i reprodueixes les carícies que més li agraden i saps que ho farà amb tu. I amb qui saps que cada dia tens alguna cosa nova per descobrir. Ara no tinc formalment parella ni amors petits. I tampoc tinc ganes de buscar-ne de nous ni de vells. Començo a necessitar el bes, l'abraçada, la olor de la pell... però penso que potser és el desig que neix més que no pas una necessitat. Li donaré temps -al desig- perquè maduri. Aquest matí, una companya/coneguda de l'edifici on treballo m'ha dit: "... fas pinta de cansat; potser t'hauries d'afaitar aquesta barba de quatre dies... tot i que jo la trobo interessant." He provat de fer-li un somriure amable. No sé si m'afaitaré o la retallaré... (li he dit), però gràcies per la floreta. 

He tornat a la feina. Cap dels companys ni companyes de feina no em provoca cap estímul libidinós. Torno cap a casa i no veig al carrer res que em faci girar el cap. Penso si no seran les retallades que també ens han retallat la libido. No. És cosa meva. 

Surto a comprar. Vaig a un súper que fa temps que no anava. Recordo que encara no tinc cap regal per reis. Demà passaré un parell d'hores al centre comercial. I em regalaré un desig.