Os proponemos salida de 2 dias. Solo lunes y martes y el miércoles a descansar. Se trata de la Via Verde de la Terra Alta en bicicleta y al dia siguiente, equipados con neopreno nos vamos de Xerta a Tortosa en piragua entrando en sus innumerables islas.
Dormimos en albergue o casa rural a elegir. Contáctanos para más info o visita www.rogles.org.
Ah ! I la cooperativa de vino de Pinell de Brai o el Museu Picasso en Horta de Sant Joan, no pueden fallar para que también lo cultural esté presente.

Nos vemos,

La ferrada de la Morera de Montsant és espectacular, però si li afegeixes els colors ataronjats dels ceps, dels aurons... és encara millor. Si a més tens un bonic ressol i vas pujant cap a una Serra Major emboirada, li donen un toc màgic... Ah! Avui Christian ha fet els 16 anys pujant-se aquesta via ferrada !!

Fa uns dies l'amic Marc, especialista en orientació ens va donar un cop de mà amb una jornada multiactivitat al poble de Tivissa.
Marc va estar amb el rappel i la via ferrada del Barranc de la Foig. Ells estan aquí:
http://www.ruralturistic.cat

I vam quedar de fer alguna col·laboració més amb el tema del geocaching als pobles de Tivissa o Flix.
Segur que ens veiem aviat,

Aquest diumenge va ser tot un plaer portar un grup de joves de la Ribera d'Ebre a conéixer la seua pròpia comarca. Remuntar lo barranc de la Foig quan feia 2 dies que havia plogut ha estat tota una experiència. Hem arribat a esmorzar que era hora de dinar i hem dinat que era hora de berenar, però... i que no és bonic això ?

Queda pendent de fer en pondre's lo sol la ferrada del Tormo de la Margarida: més curta i més intensa o passejar-se pel pont de la Morera de Montsant.

Fins aviat !!

Sense cap mena de dubte un dels packs que més hem consolidat enguany és l'atractiu de la Via Verda en bicicleta i les canoes per l'Ebre. El pack inclou el picnic per a poder dinar a la Fontcalda i els monitors en la piragua i l'hotel amb esmorzar inclòs.
Si disposes de 2 dies, és segons els clients el millor a fer per les Terres de l'Ebre. I si vols quedar-te la nit anetrior, tampoc hi ha problema.

¿Quien nos iba a decir que a estas alturas de octubre disfrutariamos de una agradable m´ñana soleada?
Los amigos de Manresa, Zaragoza, Reus y Tarragona y Huesca de hoy han disfrutado de la isla del galatxo que tiene suficiente agua para cruzarla en el tramo espectacular entre Mora la Nova y Miravet.

Nos vemos pronto !!

De Cambrils i Salou ens han visitat avui i hem fet una travessa entre Garcia i Benissanet. Molt poca gent coneix aquests dos pobles i els mapes i navegadors de cotxe ajuden molt.
Aquesta ruta és fantàstica perquè ens permet entrar a 2 illes al·lucinants com són Subarreig i Galatxo. Avui el problema era que havia una batuda de senglars i no hem pogut entrar a la primera.... llàstima.
En qualsevol cas, salutacions als amics finlandesos que també ens han acompanyat avui. Quan ve gent d'aquests països tan verds i et diuen que els ha agradat molt, a Rogles ens arriba molt més: una abraçada a Raisa i Janio !

Fins aviat a tots !!

Fa molt temps que no ens plou per aquí. Un dels aspectes positius, és que encara és molt bon temps per a fer una ruta per l'Ebre en piragua. Contacta'ns i informa't per a fer una baixada.

I si arriba el fred, baixem amb neoprens, cubrebanyeres i sortint a les 11:00 del migdia. O sigui que no tens excusa !!.

 Practica ioga a la cota 2.500, respira l’aire més pur dels Països Catalans!
Si les paraules “pranayama”, “ashana”, “sat nam”, “so ham”, “kundalini”, “swastia”, transformació, coneixement, llum… tenen per a tu algun significat, potser aquesta proposta t’interessi.
Si ets un expert practicant de ioga, t’agradarà segur… si tens certs coneixements, potser t’ajuda a millorar, si no has fet mai ioga i voldries començar, aquí tens una oportunitat ben diferent!

Per al setembre us proposem una activitat de descoberta dels líquens i la pràctica del ioga en un entorn privilegiat, els boscos i els prats de la Val d’Aran i del Pallars Sobirà!

Aquesta proposta no pretèn ser un curs, un taller o res que s’assembli a una classe magistral, ja existeix arreu una oferta suficientment diversa i especialitzada.

La trobada és una proposta per a practicar ioga i conèixer al voltant de l’espectacular flora liquènica que es desenvolupa als Pirineus.

Els líquens són bioindicadors de la qualitat de l’aire, d’aquesta forma podrem practicar ioga en un dels indrets amb l’aire més pur dels Països Catalans, i totes les avantatges que aquesta qualitat de l’aire aporta al nostre organisme.

Aquesta proposta s’adreça a gent autònoma, estoica, que tingui nocions de muntanya i que tingui ganes de conèixer la màgia i les virtuds de la simbiosi liquènica.

Estanyola de Gerber

La trobada proposa dues sortides, dissabte als Estanys de Gerber, al Pallars Sobirà, i diumenge un itinerari pels majestuosos boscos de Canejan i Sant Joan de Toran.

Cercant líquens a les escorces dels arbres

Material necessari:
Per la pràctica de ioga es necessita un mat (esterilla per a ioga) i roba còmoda.
Per a les excursions cal portar una motxila (per a dur el picnic i l’aigua), sabates de muntanya, pantalons llargs, impermeable, gorra i una lupa de 10 augments per a observar els líquens.
Per a qui s’adreça l’activitat:
La trobada s’adreça a persones que els agradi el ioga i el coneixement de la natura, i disfrutin compartint-ho amb els altres. La trobada està oberta a famílies amb nens, hi haurà servei de “guarderia” si es necessita. La casa on estarem allotjats és prou gran i compartimentada per a que tots puguin estar a gust.
La sortida de dissabte poden fer-la nens a partir de 5 anys.

+ informació:

23, 24 i 25 de setembre, Trobada ioga i líquens a la Vall d’Aran i Pallars Sobirà

VERTILÍQUENS – lichens & climbing

contacta:     info@geoplay.cat            mjchesa@gmail.com 

En tres o quatre dies canviarem de servidor i pel canvi de ip’s del domini, turismefacil estarà potser dos dies sense funcionar. Disculpeu quan aixó passi.
Gràcies

Josep & Sílvia

Us presentem la nostra primera ruta fora de Catalunya . Hem estat a Galícia , a la zona de les Ries Baixes, més o menys entre la frontera amb Portugal i la Costa da Morte. Ens ha quedat per veure A Coruña , la capital, i tota la zona de les Ries Altes i l’interior. És que Galí­cia sembla petita però per la seva distribució geogràfica es triga molt en visitar certes zones. La carretera de la costa que ressegueix les ries és molt maca, però cal tenir paciència perque en haver d’entrar i sortir, vint kilómetres es fan molt llargs. Us adjuntem el mapa de carreteres de la comunitat perque tingueu més fàcil anar amunt i avall

La primera advertència és que en general, està  tot poc adaptat. Hem tingut la sensació que ens trobavem a la Barcelona de fa 30 anys. Segons la nostra valoració, el tema del turisme per a tothom no el tenen gens clar i ara tot just comencen amb les primeres iniciatives. Aixó sí­, hi ha places reservades per aparcar a gairebé tots els municipis, céntriques i respectades. És una mica incongruent: si posen aparcament (cosa que ens sembla fantàstic) perquè no es fan guals i rampes? En fí­, per alguna cosa es comença!

El tema dels lavabos, és simplement inexistent. Si els locals d’hosteleria no tenen l’entrada adaptada, menys tindran el wc. El nostre consell és que aprofiteu els lavabos de les benzineres, o els centres de menjar americà  (ja sabeu, Burguer King i similars).

Les platges són grans, amb molt poca gent, i amb arbres a tocar de la sorra, però les passarel.les (les que en tenen) no arriben fins l’aigua, nomès fins just tocar el principi de la sorra, per la qual cosa arribar a banyar-se és gairebé impossible (tampoc hi ha servei de cadires amfibies ni de voluntaris en cap de les platges que vam visitar). A més a més, la sorra és molt fina i dura, i sempre es manté humida pel tema de les marees. Vam provar a circular amb la cadira de rodes (manual) però tampoc va ser possible. Això sí­, sota els arbres de moltes platges hi ha zona de pï­cnic amb taules i cadires.

Una altra cosa a tenir en compte és la meteorologia. Nosaltres vam estar de sort i vam enganxar una setmana amb molt de sol, però no és el més habitual. Per tant, procureu portar impermeable i paraigua. També acostuma a girar-se ventet fresquet als vespres, amb força contrast amb la calor del dia, per la qual cosa també necessitareu un jersei.

El sol es posa una hora més tard que a Catalunya (de fet, els correspon l’hora de Portugal o de les Illes Canàries , però mantenen l’hora peninsular). Això fa que a les 22 h. encara hi hagi llum i que poguem contemplar unes postes de sol (pel mar!) espectaculars.

Fotografies

Començarem explicant-vos l’allotjament, que ha estat el nostre punt de partida per a totes les excursions i visites que hem fet. Casa do Zuleiro , a Serra d’Outes , és un fantàstic hotelet rural adaptat. Hem pogut gaudir-ne sense barreres arquitectòniques a totes les zones comunes. Només hi ha un petit graó fàcilment salvable entre la recepció i el menjador. El cotxe es pot deixar a la banda del darrera, si hi ha lloc, i sinò al pàrking (des del pàrking hi ha dos graons i una rampa dificultosa, molt millor si podeu deixar el vehicle més a prop). Els propietaris intenten facilitar el tema, comentant als hostes que deixin l’aparcament fàcil lliure, però una altra cosa és que els altres usuaris de la casa rural ho tinguin en compte.

Un cop feta la introducció, carretera i manta.
El primer vespre vam sopar a Freixo. L’avió va sortir una hora tard de Barcelona, i no haviem dinat. A la casa ens vam recomanar el Bar El Muelle , bo i barato (com tot el menjar a Galícia, els preus són més baixos que aqui). Es troba al final del Port de Freixo , que és petit, a mà dreta i te dos graons per entrar (com gairebé tots els locals d’hosteleria). Ens hauran d’ajudar. L’adreça exacte és Ribeira do Freixo, 60, i el telèfon per si voleu preguntar alguna cosa és el 981765189.

Primer dia

El primer poble que vam visitar va ser Muros , al principi de la Costa da Morte, anomenada així­ pels naufragis dels mariners. És molt bonic, però només te accessible el passeig marí­tim. La resta de carrers s’emparren cap a la muntanya i per tant, tots tenen un munt d’escales. Impossible circular-hi en cadira.

Marxem cap a Carnota , on hi ha una platja immensa amb passera (de taulons bastant separats, de les de tremolar, ja m’enteneu). Heu de tenir en compte que , com ja hem dit abans, no arriba a l’aigua. Un cop vam haver gaudit del sol, ens vam anar a dinar al bar de l’ Hotel O’Prouso. Es pot aparcar al carrer gairebé al davant. Te terrassa i pel lateral, hi ha una porta prou accessible. Atenció perque el propietari és de l’Espanyol i fins i tot te una foto penjada amb Dani Sànchez Llibre! Un cop ben tipets, continuem.

Vam arribar en cotxe al mirador de Ézaro, on s’hi arriba de pressa perque la carretera fa molta pendent i salva el desnivell molt ràpid. Les vistes són ideals per fer fotos.

Passem per Corcubión i arribem a Fisterra, antigament coneguda com la fi del Món (quan veieu les vistes desde la base del Far entendreu el perqué). El cotxe es pot deixar als laterals de la carretera peró heu de tenir en compte que a l’agost hi ha moltíssima gent (ple de catalans, per cert). Vistes increïbles de l’oceà . Al Far no cal que hi entreu perque només hi ha un taulell d’informació. Tot està  asfaltat però fa pendent, aneu amb compte.

De tornada, vam sopar a Serra d’Outes, a la Pizzeria Italia (Avinguda Fisterra, 31. T. 981 850 163. Te algun graó per entrar, com tots els locals.

Segon dia

El segon dia vam anar al Concello de Noia (que vindria a ser l’Ajuntament). Està  ben adaptat, però haureu d’entrar per la porta lateral, on es troba la Guàrdia Urbana (amb rampa). La façana principal també te rampa però després hi ha uns graons, per tant, recordeu adreçar-vos al lateral de l’esquerra. A dins podreu veure el Claustre de l’Esglèsia, no deixa de ser curiós que la religió i l’Administració comparteixin espai. Al segon pis hi ha lavabo adaptat i s’hi pot pujar amb ascensor. Desprès vam passejar pel costat de la ria (sense problemes) i per la zona vella (el paviment és de lloses grans, cal vigilar una mica amb les rodes petites). Vam visitar l’Esglèsia de Santa Maria A Nova i el seu cementiri mariner. L’entrada a l’Esglèsia és complicada, hi ha graons i un passadís de lloses desiguals. En arribar a la porta, altra cop igual, dos graons. Ens hauran d’ajudar bastant, sinó impossible. Dins hi ha el Museu de les Làpides, la majoria gremials, molt txulo. Al costat hi ha el cementiri mariner, petit, i amb grava, però es pot veure sense recòrrer-lo.

Tornem a agafar el cotxe i seguim recorrent la carretera de la costa , entrant i sortint de la ria, per Portosín i Porto do Son i acabem al Parc Natural de les Dunes de Corrubedo. La primera advertència és que si fa sol porteu una gorra perque no hi ha lloc on amagar-se, sinò us torrareu vius. Només al final hi ha un petit toldo. Hi ha un parell de places reservades per aparcar i lavabos al principi del recorregut (no n’hi ha d’adaptat, i estan bastant bruts). La passera és de fusta i la cadira de rodes tremola força perque els taulons estan una mica separats, com a la Platja de Carnota. En fi, altre cop com si anèssiu en tren (dels antics!). Paciència. Al final hi ha un mirador però no és en alçada, per la qual cosa veiem la duna nomès per darrera, però no la pendent. No està  permès sortir del recorregut i estan ben clares les senyalitzacions de no trepitjar les dunes, però s’ha de dir que hi ha qui passa de tot, i això que hi ha un vigilant. La passera tampoc dona pas a la platja per anar a passar el dia, s’hi ha d’anar per un altre cantó-
Dinem a la població de Riveira, bastant gran, en un bar del Passeig Marítim que es diu Portovello (Parque Garcia Bayón, 63 T. 981 872 647). Res de l’altre món, però és que tampoc hi ha cap altre local que sigui gaire més accessible. A la tarda seguim cap a Cambados, un poble molt bonic. Voltem pel casc antic, amb moltes tavernes i botigues de vins (és bressol de l’Albariño). Veiem per fora el Pazo de Fefiñans. Sopem empanada a un bar amb terrassa, A Esquina da Meiga (Real, 1.). Te un graó per entrar. Després, de nou cap a Outes (nosaltres vam tornar que ja era de nit i les distàncies enganyen. Ens vam perdre pel bosc força estona, o sigui que us recomanem tornar quan encara hi hagi llum).

Tercer dia

Per poder descansar d’anar amunt i avall (ja us hem explicat que es fan molts kilòmetres per la particular especial distribució geogràfica de Galícia) hem anat a la platja, a Broña, molt a prop d’on estem allotjats. Aquesta platja es parcialment accessible i te aparcament adaptat (si no l’ha ocupat algú). El que no està  gaire ben preparat és l’accès a la sorra de la platja. Creiem que el problema de Galícia és el tema de les marees, peró segur que es podria trobar una solució, potser provar un material que no sigui la fusta, no ho sé, no és pas l’únic lloc del món on l’aigua puja i baixa. Haurien de posar-se les piles amb el tema. Als dos bars de la cala tampoc podem accedir perque tenen escales. Han de millorar en aquest sentit. El que si te són zones d’esbarjo, sempre queda aquesta alternativa per dinar, encara que l’accés a aquesta zona tampoc és planera. Dinem al poble del costat, Freixo, on ja vam anar la primera nit, però aquesta vegada al local O’Taboleiro, on provem el llom que anuncien a tot arreu com a Raxo. I també llagostins! El local te terrassa però dinem a dins (és al port). A la tarda ens arribem fins Noia i fem fotos de la posta de sol sobre la Ria. Bocata en un bareto i cap a descansar.

Quart dia

Ens vam llevar una mica més d’hora per anar a veure una amiga a les afores d’Arzúa. Desprès de dinar a casa seva (ho sentim, aqui no hi podeu anar ;-D) ens acompanya a Santiago de Compostela. Deixem el cotxe en un pàrking cèntric (us ho recomanem perque és un lloc turístic i és més fàcil deixar el cotxe i no haver d’estar voltant). A pesar de la quantitat de gent que hi ha (sobretot peregrins) trobem el casc antic d’alló més bonic. Entrem a la Catedral per una portal lateral (per la frontal no es pot, hi ha escales). Tenim la sort de que hi hagués una Missa amb l’Arquebisbe i van posar en marxa el Botafumeiro. Espectacular! Aixó sí, hi ha uns frares amb sotanes blaves que no paren de dir-li a la gent que no faci fotos mentre duri la missa (missió impossible per altra banda, perque és com jugar al gat i la rata). La Catedral és molt gran i el famòs Pòrtic de la Glòria està  en restauració, però es pot veure (tot i que no podreu posar la mà  ni fer un cop de cap al Santo de los Croques).No us podem dir locals per dinar o sopar a Santiago de Compostela perque totes dues coses les vam fer de franc gràcies a la nostra amiga.
Cinqué dia

Aquest cop ens vam adreçar a Pontevedra (per l’Autopista de l’Atlàntic) , que te un casc antic molt ben conservat. El paviment és de lloses grans, però cal anar vigilant perque les rodes petites poden enganxar-se. Val la pena recòrrer els seus carrerons i prendre alguna cosa en alguna terrassa (n’hi ha moltes). Nosaltres hi vam dinar, en una d’elles (Restaurant Ruas. Carrer Figueroa, 35. T. 986846416). Com en gairebé tots els locals, adaptació zero. Fins i tot la terrassa te un graó alt!

Desprès ens arribem també per autopista fins a Tui, a la frontera de Portugal. Ens sorprèn que te una Catedral molt gran, que sembla un castell. Te rampa per entrar (miracle!) però per visitar el claustre ja no (ja ens semblava massa miracle). Li cobren dos euros al Josep per entrar i jo m’espero voltant per l’esglèsia.

De tornada, una tirada important, triguem una hora i mitja en tornar a Outes. Sopem una tarta de poma que ens hem comprat i a dormir.

Sisé dia

Cap a Padrón! ja sabeu, la pàtria dels pebrots petits (ja ho anàvem a posar, pimientos de Padrón, unos pican e outros non). Val la pena visitar el Jardí Botànic amb sequoies, molt cuidat. L’entrada tampoc està  adaptada, han fet unes rampes que no serveixen per res, jo crec que ni per als cotxets de nen petit, o sigui que ens hauran d’ajudar a pujar i baixar.

Dinem en un Restaurant de cuina creativa, A Casa dos Martinez, on el propietari ens sorprèn parlant el català i és que és de Barcelona però porta molts anys a Padrón. L’entrada és plana però per anar al lavabo hi ha un graó (i no està  adaptat). És una mica car, però està  força bé perque se surt dels típics menús de les tavernes.

Pretenem visitar el Museu-Casa natal de Rosalia de Castro, però no està  adaptat!!! Que estrany, oi? L’entrada està  plena de grava i la cadira ja no avança. Quan ho comentem ens diuen que hi ha una porta amb una rampa massa estreta i que també acaba a la grava. Com veiem tan poques ganes de col.laborar (aqui es fa palès altre cop que hi hauria d’haver un canvi de mentalitat) marxem cap a Outes. Sopem a la casa de turisme rural, tot bé.

Seté dia

El darrer dia ens trobem amb la sorpresa que a Negreira, on ens voliem arribar, hi ha un incendi. La vista del fum ens acompanya durant tot el matí. Anem en cotxe a veure el Pont Medieval de Porto Nanfoso. També pugem al Monte Do Gozo (darrera parada del Camí de Santiago) i dinem a Urdilde un peix boníssim al Restaurant O’Cruceiro (T. 981 805304). Es pot aparcar a la porta i per entrar hi ha un graó, però després d’una setmana, ja estem acostumats a les dificultats. Desprès, deixem el cotxe de lloguer a l’oficina de l’Aeroport i cap a casa, això si molt tard per un retard de 3 hores a l’aeroport de Santiago. Culpa de qui? De Vueling?

Us presentem la nostra primera ruta fora de Catalunya . Hem estat a Galícia , a la zona de les Ries Baixes, més o menys entre la frontera amb Portugal i la Costa da Morte. Ens ha quedat per veure A Coruña , la capital, i tota la zona de les Ries Altes i l’interior. És que Galícia sembla petita però per la seva distribució geogràfica es triga molt  en visitar certes zones. La carretera de la costa que ressegueix les ries és molt maca, però cal tenir paciència perque en haver d’entrar i sortir, vint kilòmetres es fan molt llargs. Us adjuntem el mapa de carreteres de la comunitat perque tingueu més fàcil anar amunt i avall

La primera advertència és que en general, està tot poc adaptat. Hem tingut la sensació que ens trobavem a la Barcelona de fa 30 anys. Segons la nostra valoració, el tema del turisme per a tothom no el tenen gens clar i ara tot just comencen amb les primeres iniciatives. Això sí, hi ha places reservades per aparcar a gairebé tots els municipis, cèntriques i respectades. És una mica incongruent: si posen aparcament (cosa que ens sembla fantàstic) per què no es fan guals i rampes? En fí, per alguna cosa es comença!

El tema dels lavabos, és simplement inexistent. Si els locals d’hosteleria no tenen l’entrada adaptada, menys tindran el wc. El nostre consell és que aprofiteu els lavabos de les benzineres, o els centres de menjar americà (ja sabeu, Burguer Kings i similars).

Les platges són grans, amb molt poca gent, i amb arbres a tocar de la sorra, però les passarel.les (les que en tenen) no arriben fins l’aigua, només fins  just tocar el principi de la sorra, per la qual cosa arribar a banyar-se és gairebé impossible (tampoc hi ha servei de cadires amfibies ni de voluntaris en cap de les platges que vam visitar). A més a més, la sorra és molt fina i dura, i sempre es manté humida pel tema de les marees. Vam provar a circular amb la cadira de rodes (manual) però tampoc va ser possible. Això sí, sota els arbres de moltes platges hi ha zona de pícnic amb taules i cadires.

Una altra cosa a tenir en compte és la meteorologia. Nosaltres vam estar de sort i vam enganxar una setmana amb molt de sol, però no és el més habitual. Per tant, procureu portar impermeable i paraigua. També acostuma a girar-se ventet fresquet al vespres, amb força contrast amb la calor del dia, per la qual cosa també necessitareu un jersei.

El sol es posa una hora més tard que a Catalunya (de fet, els correspon  l’hora de Portugal o de Canàries , però mantenen l’hora peninsular). Això fa que a les 22 h. encara hi hagi llum i que poguem contemplar unes postes de sol (pel mar!) espectaculars.

Fotografies

Començarem explicant-vos l’allotjament, que ha estat el nostre punt de partida per a totes les excursions i visites que hem fet. Casa do Zuleiro , a Serra d’Outes , és un fantàstic hotelet rural adaptat. Hem pogut gaudir-ne sense barreres arquitectòniques a totes les zones comunes. Nomès hi ha un petit graó fàcilment salvable entre la recepció i el menjador. El cotxe es pot deixar a la banda del darrera, si hi ha lloc, i sinó al pàrking (des del pàrking hi ha dos graons i una rampa dificultosa, molt millor si podeu deixar el vehicle més a prop). Els propietaris intenten facilitar el tema, comentant als hostes que deixin l’aparcament fàcil lliure, però una altra cosa és que els altres usuaris de la casa rural ho tinguin en compte.

Un cop feta la introducció, carretera i manta.
El primer vespre vam sopar a Freixo . L’avió va sortir una hora tard de Barcelona, i no haviem dinat. A la casa ens vam recomanar el Bar El Muelle , bo i barato (com tot el menjar a Galícia, els preus són més baixos que aqui). Es troba al final del Port de Freixo , que és petit, a mà dreta i te dos graons per entrar (com gairebé tots els locals d’hosteleria). Ens hauran d’ajudar. L’adreça exacte és Ribeira do Freixo, 60, i el telèfon per si voleu preguntar alguna cosa és el 981765189.

Primer dia

El primer poble que vam visitar va ser Muros , al principi de la Costa da Morte, anomenada així pels naufragis dels mariners. És molt bonic, però només te accessible el passeig marítim. La resta de carrers s’emparren cap a la muntanya i per tant, tots tenen un munt d’escales. Impossible circular-hi en cadira.
Marxem cap a Carnota , on hi ha una platja immensa amb passera (de taulons bastant separats, de les de tremolar, ja m’enteneu). Heu de tenir en compte que , com ja hem dit abans, no arriba a l’aigua. Un cop vam haver gaudit del sol, ens vam anar a dinar al bar de l’Hotel O’Prouso. Es pot aparcar al carrer gairebé al davant. Te terrassa i pel lateral, hi ha una porta prou accessible. Atenció perque el propietari és de l’Espanyol i fins i tot te una foto penjada amb Dani Sánchez Llibre! Un cop ben tipets, continuem.
Vam arribar en cotxe al mirador  de Ézaro, on s’hi arriba de pressa perque la carretera fa molta pendent i salva el desnivell molt ràpid. Les vistes són ideals per fer fotos.
Passem per Corcubión i arribem a Fisterra, antigament coneguda com la fi del Món (quan veieu les vistes desde la base del Far entendreu el perquè). El cotxe es pot deixar als laterals de la carretera però heu de tenir en compte que a l’agost hi ha moltíssima gent (ple de catalans, per cert). Vistes increïbles de l’oceà. Al Far no cal que hi entreu perque només hi ha un taulell d’informació. Tot està asfaltat però fa pendent, aneu amb compte.
De tornada, vam sopar a Serra d’Outes, a la Pizzeria Italia (Av Fisterra, 31. T. 981 850 163). Te algun graó per entrar, com tots els locals.

Segon dia

El segon dia vam anar al Concello de Noia (que vindria a ser l’Ajuntament). Està ben adaptat, però haureu d’entrar per la porta lateral, on es troba la Guàrdia Urbana (amb rampa). La façana principal també te rampa però després hi ha uns graons, per tant, recordeu adreçar-vos al lateral de l’esquerra. A dins podreu veure el Claustre de l’Esglèsia, no deixa de ser curiós que la religió i l’Administració comparteixin espai. Al segon pis hi ha lavabo adaptat i s’hi pot pujar amb ascensor. Després vam passejar pel costat de la ria (sense problemes) i per la zona vella (el paviment és de lloses grans, cal vigilar una mica amb les rodes petites). Vam visitar l’Esglèsia de Santa Maria A Nova i el seu cementiri mariner. L’entrada a l’Esglèsia és complicada, hi ha graons i un passadís de lloses desiguals. En arribar a la porta, altra cop igual, dos graons. Ens hauran d’ajudar bastant, sinó impossible. Dins hi ha el Museu de les Làpides, la majoria gremials, molt txulo. Al costat hi ha el cementiri mariner, petit, i amb grava, però es pot veure sense recòrrer-lo.

Tornem a agafar el cotxe i seguim recorrent la carretera de la costa , entrant i sortint de la ria, per Portosín i Porto do Son i acabem al Parc Natural de les Dunes de Corrubedo. La primera advertència és que si fa sol porteu una gorra perque no hi ha lloc on amagar-se, sinó us torrareu vius. Només al final hi ha un petit toldo. Hi ha un parell de  places reservades per aparcar i lavabos al principi del recorregut (no n’hi ha d’adaptat, i estan bastant bruts). La passera és de fusta i la cadira de rodes tremola força perque  els taulons estan una  mica separats, com a la Platja de Carnota. En fi, altre cop com si anéssiu en tren (dels antics!). Paciència. Al final hi ha un mirador però no és en alçada, per la qual cosa veiem la duna només per darrera, però no la pendent. No està permès sortir del recorrgut i estan ben clares les senyalitzacions de no trepitjar les dunes, però s’ha de dir que hi ha qui passa de tot, i això que hi ha un vigilant. La passera tampoc dona pas a la platja per anar a passar el dia, s’hi ha d’anar per un altre cantó.

Dinem a la població de Riveira, bastant gran, en un bar del Passeig Marítim que es diu Portovello (Parque Garcia Bayón, 63 T. 981 872 647). Res de l’altre món, però és que tampoc hi ha cap altre local que sigui gaire més accessible. A la tarda seguim cap a Cambados, un poble molt bonic. Voltem pel casc antic, amb moltes tavernes i botigues de vins (és bressol de l’Albariño). Veiem per fora el Pazo de Fefiñans. Sopem empanada a un bar amb terrassa, A Esquina da Meiga (Carrer Real, 1. ). Te  un graó per entrar. Després, de nou cap a Outes (nosaltres vam tornar que ja era de nit i les distàncies enganyen. Ens vam perdre pel bosc força estona, o sigui que us recomanem tornar quan encara hi hagi llum).

Tercer dia

Per poder descansar d’anar amunt i avall (ja us hem explicat que es fan molts kilómetres per la particular especial distribució geogràfica de Galícia) hem anat a la platja, a  Broña, molt a prop d’ Outes, on estem allotjats.  Aquesta platja es parcialment accessible i te aparcament adaptat (si no l’ha ocupat algú). El que no està gaire ben preparat és l’accés a la sorra de la platja. Creiem que el problema de Galícia és el tema de les marees, però segur que es podria trobar una solució, potser provar un material que no sigui la fusta, no ho sé, no és pas l’únic lloc del món on l’aigua puja i baixa. Haurien de posar-se les piles amb el tema. Als dos bars de la cala tampoc podem accedir perque tenen escales. Han de millorar en aquest sentit. El que si te són zones d’esbarjo, sempre queda aquesta alternativa per dinar, encara que l’accés a aquesta zona tampoc és planera. Dinem al poble del costat, Freixo, on ja vam anar la primera nit, però aquesta vegada al local O’Taboleiro, on provem el llom de porc que anuncien a tot arreu com a Raxo. I també llagostins! El local te terrassa però dinem a dins (és al port). A la tarda ens arribem fins Noia i fem fotos de la posta de sol sobre la Ria. Bocata en un bareto i cap a descansar.

Quart dia

Ens vam llevar una mica més d’hora per anar a veure una amiga a les afores d’Arzúa. Després de dinar a casa seva (ho sentim, aqui no hi podeu anar ;-D) ens acompanya a Santiago de Compostela. Deixem el cotxe en un pàrking cèntric (us ho recomanem perque és un lloc turístic i és més fàcil deixar el cotxe i no haver d’estar voltant).A pesar de la quantitat de gent que hi ha (sobretot peregrins) trobem el casc antic d’allò més bonic. Entrem a la Catedral per una portal lateral (per la frontal no es pot, hi ha escales). Tenim la sort de que hi hagués una Missa amb l’Arquebisbe i van posar en marxa el Botafumeiro. Espectacular! Això sí, hi ha uns frares amb sotanes blaves que no paren de dir-li a la gent que no faci fotos mentre duri la missa (missió impossible per altra banda, perque és com jugar al gat i la rata). La Catedral és molt gran i el famós Pòrtic de la Glòria està en restauració, però es pot veure (tot i que no podreu posar la mà ni fer un cop de cap al Santo de los Croques).No us podem dir locals per dinar o sopar a Santiago perque totes dues coses les vam fer de franc gràcies a la nostra amiga.
Cinquè dia

Aquest cop ens vam adreçar a Pontevedra (per l’Autopista de l’Atlàntic) , que te un casc antic molt ben conservat. El paviment és de lloses grans, però cal anar vigilant perque les rodes petites poden enganxar-se. Val la pena recòrrer els seus carrerons i prendre alguna cosa en alguna terrassa (n’hi ha moltes). Nosaltres hi vam dinar, en una d’elles (Restaurant Ruas. Carrer Figueroa, 35. T. 986846416). Com en gairebé tots els locals, adaptació zero. Fins i tot la terrassa te un graó alt!
Després ens arribem també per autopista fins a Tui, a la frontera de Portugal. Ens sorprèn que te una Catedral molt gran, que sembla un castell. Te rampa per entrar (miracle!) però per visitar el claustre ja no (ja ens semblava massa miracle). Li cobren dos euros al Josep per entrar i jo m’espero voltant per l’esglèsia.
De tornada, una tirada important, triguem una hora i mitja en tornar a Outes. Sopem una tarta de poma que ens hem comprat i a dormir.

Sisè dia

Cap a Padrón! ja sabeu, la pàtria dels pebrotets (siiiiii, ja ho anàvem a posar, “pimientos de Padrón, unos pican e outros non”). Val la pena visitar el Jardí Botànic amb sequoies, molt cuidat. L’entrada tampoc està adaptada, han fet unes rampes que no serveixen per res, jo crec que ni per als cotxets de nen petit, o sigui que ens hauran d’ajudar a pujar i baixar.
Dinem en un Restaurant de cuina creativa, A Casa dos Martinez, on el propietari ens sorprén parlant el català…i és que és de Barcelona però porta molts anys a Padrón. L’entrada és plana però per anar al lavabo hi ha un graó (i no està adaptat).  És una mica car, però està força bé perque se surt dels típics menús de les tavernes.
Pretenem visitar el Museu-Casa natal de Rosalía de Castro, però…no està adaptat!!! Que estrany, oi? L’entrada està plena de grava i la cadira ja no avança. Quan ho comentem ens diuen que hi ha “un portón” amb una rampa massa estreta i que també acaba a la grava. Com veiem tan poques ganes de col.laborar (aqui es fa palès altre cop que hi hauria d’haver un canvi de mentalitat) marxem cap a Outes. Sopem a la casa de turisme rural, tot bó.

Setè dia

El darrer dia ens trobem amb la sorpresa que a Negreira, on ens voliem arribar, hi ha un incendi. La vista del fum ens acompanya durant tot el matí. Anem en cotxe a veure el Pont Medieval de Porto Nanfoso. També pugem al Monte do Gozo (darrera parada del Camí de Santiago) i dinem  a Urdilde un peix boníssim al Restaurant O’Cruceiro (T. 981 805304). Es pot aparcar a la porta i per entrar hi ha un graó, però després d’una setmana, ja estem acostumats a les dificultats. Després, deixem el cotxe de lloguer a l’oficina de l’Aeroport i cap a casa, aixó si molt tard perque un retard de 3 hores a l’aeroport de Santiago. Culpa de qui? De Vueling?