Una foto pim-pam amb el mòbil –quan passava amb el cotxe– d’aquest treball de Gaser al C/ Comerç de Reus.

La temporada artística comença a despertar. Paisatgisme i land art com a tema de portada en Bonart aquest mes, i l’agenda d’expos per saber per on tenim que anar.

A Tàrrega, durant els dies de la Fira de Teatre, et pots trobar sorpreses molt agradables. Aquesta col·lecció de senyals de tràfic trànsit reciclades n’és una.

<

<

<

<

<

Continuo pensant que el millor de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega –jo diria que aquest any amb menys públic– són els espectacles de petit format que pots trobar en qualsevol revolt, com ara els francesos de La cabane de Pepe (la imatge de dalt): imaginació al poder!

Del programa oficial m’han agradat un munt de coses, per exemple El príncep feliç (companyia La Baldufa), el conte d’Óscar Wilde (un plaer xarrar amb els actors i tafanejar entre bambolines). I també amb la proposta de Gravity que és una coproducció amb el londinenc Greenwich & Docklands International Festival.

Aquesta nit hem sopat amb uns amics a la platja. En part per què com qui diu són els darrers dies d’estiu, en part per què no teníem res millor per fer. En part per què ens venia de gust fer alguna cosa diferent.

I per la mateixa raó, aquí va un fragment del poema Repose of Rivers, del poeta americà Hart Crane que feia anys que no llegia.

The willows carried a slow sound,
A sarabande the wind mowed on the mead.
I could never remember
That seething, steady leveling of the marshes
Till age had brought me to the sea.

[I aquí va una traducció patxim-patxam que vaig fer fa la tira de temps: Els salzes porten un so lent/Una sarabanda del vent tallat al prat/ Jo no podia recordar/ Que l'anivellament ple d'ebullició i constància dels pantans /A certa edat m'havia portat fins al mar]

Tarragona s’afegeix als actes programats per The Big Draw, organitzats pels Serveis Territorials de Cultura, tindran lloc entre el 6 a l’11 d’octubre de 2011.

“Des de l’any 2000, The Big Draw se celebra a diferents llocs del món impulsat per un moviment anglès anomenat Drawingpower, que defensa l’ús del dibuix en totes les etapes de la nostra vida.
Per què dibuixar? Perquè el dibuix incideix en el nostre desenvolupament emocional i intel·lectual.  L’objectiu no és aprendre a dibuixar, sinó dibuixar per aprendre, perquè dibuixant s’aprèn a mirar, a conèixer i a comprendre millor el que ens envolta.
Big Draw Tarragona és la manifestació de l’esdeveniment internacional The Big Draw aquí, a la ciutat de Tarragona.  Amb personalitat pròpia, l’hem dissenyat per promocionar, a més de la activitat del dibuix, el nostre patrimoni cultural i natural, l’accés a aquest patrimoni per part de tothom i el respecte per l’entorn, per això diem que l’accent està en l’accesibilitat i la sostenibilitat.” [més info]

Entre les activitats artístiques convocades amb motiu la iniciativa Ciutats Creactives que es va fer el passat mes de juny a Tarragona es van dibuixar dos grans murals, un a la plaça de l’oli, creat pel Lluc Queralt i Mëgan.

I un altre a la Rambla Vella, obra de Aryz i Sawe.

Com cada any a tgn els tallers oberts obren la temporada artística –és una manera com altra de parlar– a Tarragona i són un lloc de trobada per als amics.

Tres recomanacions d’aquest any:

1. El taller i el treball del professor Amadeu Anguera: imprescindible (I si el dia 10 de setembre de 2011 esteu a Reus no us perdeu l’acció que farà al vespre al Cafè Teina de la plaça farinera).

2. L’obra fotogràfica de Josep Serra de Mènsula creatius (Mediona, 5, baixos, tgn).

3. Els llibres d’artista de Jordi Llort Figuerola (Gallus), que es poden veure al Bar Pajaritu (C/ St. Llorenç, 21 de tgn)(Ho sento, imatges subjectes a copyright).

Fins i tot algú com Luis María Ansón –tan allunyat dels seus postulats ideològics– parlava fa unes setmanes de forma elogiosa d’El món no se’n surt (ed. La Magrana, 2010, 190 pàg. 20 €), el llibre de Tony Judt és una mena de testament intel·lectual que l’autor va deixar escrit poc abans de morir. Tony Judt, era un historiador anglès prestigiós, professor universitari establert als EUA que va guanyar-se renom internacional gràcies a Postwar, considerat llibre de referència sobre l’Europa de la segona meitat del segle XX. En El món no se’n surt fa un repàs de les dificultats de la socialdemocràcia per construir una alternativa ideològica al liberalisme, mentre elabora una crítica al sistema econòmic anglosaxó, definit al llibre com un sistema amb fortes desigualtats i poca cohesió social.

“Hi ha un motiu pel qual la mortalitat infantil, l’esperança de vida, la criminalitat, la població penitenciaria, els trastorns mentals, la desocupació, l’obesitat, la malnutrició, l’embaràs d’adolescents, l’ús de drogues il·legals, la inseguretat econòmica i els deutes personals són molt més marcats als EUA i al Regne Unit que a l’Europa continental. Com més gran és la distància entre la minoria benestant i la massa empobrida, més s’agreugen els problemes socials, cosa que es demostra certa tant als països més rics com als més pobres. No importa com de ric sigui un país, sinó com de desigual és.
(…)
La mobilitat intergeneracional s’ha interromput: al contrari que els seus pares o avis, els nens dels EUA i el Regne Unit tenen molt poques expectatives de millorar la condició social en què han nascut.”

Esports per a totes les edats a Miravet, una ullada al treball d’Amanda –Amanda-Jane Collelldevall Coriminas– en Benifallet (no us perdeu l’obra que està fent en els antics rentadors de roba).

i unes quantes hores llegint a l’ombra Les coses tal com són, de Màrius Torres (Ed. Acontravent. 501 pàg. 24,5 €) a cura de Jordi Julià i Pere Ballart. Un llibre que ens ajuda a entendre com era el món cultural català dels anys 30 i començament dels quaranta. I del que es va perdre.

“Per damunt de la lectura dels seus textos s’eleva finalment la figura d’un intel·lectual —amb un gruix de lectures, coneixements, intuïcions i opinions— d’una talla per a la qual difícilment trobaríem gaire paral·lels en la Catalunya de finals de la dècada dels 30. Oferir-ne una imatge clara, rica i acabada, que superi d’una vegada els tòpics que han fet del poeta de Lleida un creador digne només de compassió a causa de la tragèdia que va estroncar en plena joventut la seva trajectòria vital, i només valorat per la malaurada fi d’una carrera que s’augurava esplèndida, haurà estat l’objectiu primordial dels qui hem compilat aquest volum (…) El seu pensament, vast i complex, integrat per un conjunt d’idees morals, polítiques, estètiques i literàries, constitueix un llegat d’una peça, massa valuós per romandre indefinidament disseminat per cartes, dietaris i papers dispersos. El més de mig miler de fragments escollits entre tota la seva prosa que el lector trobarà a continuació d’aquest pròleg creiem que finalment pot esdevenir, en suport d’aquella tesi sobre l’autèntica dimensió intel·lectual de Màrius Torres, un argument definitiu” (del pròleg).

[instal·lació interactiva de Dora Garcia]

Visitar la Biennal de Venècia et permet veure quines són les tendències més importants en el món de l’art. D’acord, això és un tòpic: tornem a començar. Si pensàveu que en el món de l’art ja estava tot inventat heu d’anar a passejar per la Biennal de Venècia. Un altre tòpic. A veure ara: coses que podeu veure a la Biennal de Venècia. Moltes instal·lacions, nous materials, poc videoart, poca pintura, fotografia patxim-patxam. Molta propaganda institucional i turística. Algunes bones idees –tres o quatre molt brillants– i en general un gran desplegament de medis.

.

[el treball de "Norma Jeane" ens convida a jugar amb plastilina]

I si teniu temps (l’acreditació de premsa només és vàlida per 3 dies) passegeu per la ciutat, per carrerons amagats, esperant la tempesta.

Dos homes s’enamoren d’una mateixa dona en L’última trobada (Ed. Salamandra, 190 pàg, 7,55 €), de Sándor Márai. El llibre està ben escrit i ben resolt, però crec que li sobren unes 90 pàgines. En Los enamoramientos, el darrer llibre de Javier Marías (Ed. Alfaguara, 404 pàg. 19,50 €), una dona s’enamora d’un home, sabent que és només un passatemps ja que l’home de qui està enamorada està enamorat d’una altra dona.

Una llarga reflexió sobre el que sentim quan estimem algú que no ens estima, quan algú ens estima i nosaltres no l’estimem, i del que finalment som capaços de fer. Sempre és un plaer llegir Javier Marías i reconèixer les seves cites: Macbeth –“She should have died herreafter”–, Balzac, o John Keats –“palely lotering”–.

[...] la admiradora más pesada y vulgar logra acercarse a su ídolo y acaba casándose con él, el periodista corrupto y ladrón pasa por moralista y por paladín de la honradez, reina el más remoto y pusilánime de los sucesores al trono, el último de la lista y el más catastrófico; la mujer más cargante, engreída

Y despreciativa es adorada por las clases populares a las que aplasta y humilla desde su sillón de dirigente y que deberían odiarla, y el mayor imbécil o el mayor sinvergüenza son votados en masa por una población hipnotizada por la vileza o dispuesta a engañarse o quizá a suicidarse; el asesino político, en cuanto cambian las tornas, es liberado y aclamado como patriota heroico por la multitud que hasta entonces había disimulado su propia condición criminal, y el patán más clamoroso es nombrado embajador o Presidente de la República, o hecho príncipe consorte si por medio anda el amor, el casi siempre idiota y desatinado amor. Todos aguardan la oportunidad o se la buscan, a veces depende sólo de cuánta voluntad se ponga en la consecución de cada anhelo, cuánto afán y paciencia en la de cada propósito, por megalómano y descabellado que sea [...]

La passejada pel cementiri protestant de Roma, on està la tomba de John Keats, és una experiència molt agradable. Hi ha poca gent, els responsables del cementiri són molt amables –la directora, Amanda Thursfield, un encant–,  la proximitat de la Piràmide de Cesti –que per alguns és horripilant– produeix un efecte estrany: a Roma tot és vertical. Com a contrapunt la piràmide tranca l’angle recte, diríem que et fa tocar de peus a terra.

“Ode on a Grecian Urn” (Sobre una urna grega) és un dels poemes més coneguts de Keats, i un dels més importants en llengua anglesa. Tot i que Keats va visitar moltes vegades a Londres el Museu Britànic, on va dibuixar i descriure les obres gregues que s’hi exposen –com vam fer nosaltres l’any passat–, la urna que descriu en el seu poema no es basa en una urna concreta, si no que és una creació pròpia. Però podríem dir que és tan “real” com qualsevol de les antigues urnes gregues que es conserven als museus.

Continuo pensant que la traducció catalana d’ “Ode on a Grecian Urn” que va fer Marià Manent l’any 1919 (que es pot trobar en la rara edició de l’ed. Alpha de l’any 1955) és la millor. A l’alçada de la bella traducció que va fer en els anys 50 Cortázar (tan difícil de trobar com la de Marià Manent).

El primer vers de la segona estrofa de l’oda “Heard melodies are sweet, but those unheard” (Les melodies que sentim són dolces, però més les no oïdes) té la força del pensament romàntic del segle XIX que avui dia encara perdura. Enyorem el que no temin, pensem que en algun lloc –dintre nostre o més enllà de la frontera– hi ha la gran veritat.