Pots tenir la realitat que vulguis sense canviar-la essencialment. Només cal mirar-la d’una altra manera; la dificultat, però, rau en saber com mirar i en no creure en estructures inamovibles.

La sentència anterior s’extreu del principi d’inducció matemàtica i dels axiomes de Peano.

No, aquest escrit no va sobre les desastroses –no sé si necessàries- retallades en matèria sanitària dutes a terme per les diferents administracions. Però tampoc no s’hi allunya gaire.

Introduint les essències.

L’esperança és l’essència de la felicitat. Sense una no hi ha l’altra. L’esperança és allò que mou i la felicitat assolida és el destí, el lloc d’arribada. Sense camí a recórrer no hi ha, tampoc, felicitat. Fixeu-vos en aquells que ho tenen tot. Quants cops no hem llegit a la premsa que tal artista ha mort de sobredosi o que tal altre està en una clínica de desintoxicació. Felicitat és un concepte sempre-futur, ja sigui espaial o temporalment.

Arribats a aquest punt he de concedir-vos que hom pot sentir certa felicitat en assolir allò que volia, però el temps farà que la novetat envelleixi i es dissolgui dins la nova quotidianitat.

Però què és l’esperança? a banda d’allò que essencia (que n’és essència) la felicitat? És ignorància. És no saber. En saber assolim una realitat, arribem a un lloc i, com deia, no hi ha felicitat en el present, al menys, no massa duradora. Si felicitat és moviment i canvi –recerca- la realitat és allò més allunyat de la felicitat. Compte, no confonguem ara realitat amb desgràcia; és, en tot cas, un punt de partida.

La breu realitat

Vosaltres heu vist mai un metge, oncòleg, posem per cas, en que cada dia recordi als seus pacient que tenen càncer? Vosaltres creieu que aquest pacient té alguna esperança de felicitat, per efímera que sigui?

Per què, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els mitjans ens repeteixen que estem immersos en una crisi galopant? Tot just quan creiem que la cosa pot millorar et recorden que no, que t’estàs morint d’un càncer a la cartera.

Em pregunto quina novetat fa que allò que ja sabem i coneixem esdevingui noticia perpètua. Jo ja sé que l’economia va malament, però deixa’m tenir l’esperança de creure que ens en sortirem!

L’audiència augmenta de forma inversament proporcional a la felicitat d’aquesta i, què m’has dit! toca proclamar als quatre vents que això s’enfonsa per rebentar els índexs (d’audiència).

Serem “gilipolles”!

I què voleu que en faci jo, l’Alex, autor d’aquest text, quan veig per la televisió que Europa està immersa en una recessió, encara que no vulgui utilitzar-se aquesta paraula? Què puc fer quan em diuen que han despatxat a no sé quants treballadors?

Hi ha persones que després de quatre o cinc anys parlant de crisi encara no han aprés a viure en ella. De fet, estan en crisi constant.

La crisi no és un període més o menys prolongat en el temps, la crisi es un instant concret en el que es passa d’una situació favorable a una altra de menys favorable.

Un cop passat aquest instant tenim una nova quotidianitat en la que viure. Arribats a aquest punt només ens queda treballar per millorar les expectatives i tenir esperança. És un error creure que estem en crisi constant.

Els cambrers desenvolupen una marcada pèrdua de visió perifèrica, talment com si duguessin aclucalls, com les bèsties de càrrega. Si no et situes davant dels seus nassos –dels del, cambrer, és clar- ets invisible.

Com ha de funcionar una societat si quan es crea una nova llei, directriu o ordenança que no agrada el primer que es fa és ridiculitzar-la en lloc de discutir-la i refutar-la per via de la raó?

Absurditzar allò que no agrada, deixant de banda la necessària crítica constructiva, és un acte d’irresponsabilitat social. Una societat així és una societat que juga a la contra, reactiva i gens implicada en la construcció social.

m'agenollo davant
                  el cos
                  impur
                  obscè
                  mortal
                  primer
                  pais
                  vivent
                  taüt
                  obert
                  d'on vinc
                  no hi ha,
                  mare, una altra naixença.
Maria-Mercé Marçal (2000) Raó de cos. 62-Empúries.

1. Què et sembla el poema: una oració, una descripció, un lament ...?2. Repassa els qualificatius. En treuries algun? N'afegiries algun? Explica-ho3. Estàs d'acord amb el que s'enuncia en els dos darrers versos?4. Prepara un recitat tenint en compte el ritme dels versos. Fes-ho.

Malgrat l'aparença, no és trivial. Segurament és més informatiu que moltes introduccions estàndart. Única observació: al final, t'indica que si t'interessa la filosofia, parlis amb el professor ... d'història! (Quan vegis les barbes de ton veí pelar ....)
Tret de la mina de pedres precioses que és el blog de la D. A.

I en un ambient una mica enrarit.

Sento a la televisió un adult universitari, amb responsabilitats de govern en una ciutat:
"El problema local más importante que tenemos en determinadas zonas de Badalona en estos momentos es la inseguridad, y una parte importante de esta inseguridad la están creando individuos que son gitanos rumanos"Cosa que dóna peu al titular de Europa Press:
"El alcalde de Badalona culpa a los gitanos rumanos de "una parte importante" de la inseguridad de la ciudad"I més avall:
"Dice que es un "dato objetivo""
A classe de filosofia:

Professor/a: - GA, estaria d'acord amb què vostè està dient, en esquema, el següent?
1. Hi ha inseguretat a Badalona
2. Alguns responsables de la inseguretat són romanesos
3. Això són fets vertadersGA: - Si. Aixó ho dic ara, i ho deia fa sis mesos i fa un any.
P: - Defineixi "inseguretat": Com es mesura? Què l'origina? Es refereix a això?
GA: (            )
P:  - Sobre els "responsables de la inseguretat" a Badalona, també li semblen vertaders aquests altres fets?:
Alguns responsables de la inseguretat duen ulleres
Alguns responsables de la inseguretat diuen paraulotes
Alguns responsables de la inseguretat tenen un cognom començat per consonant
Alguns responsables de la inseguretat tenen una ungla a cada dit del peu dret
Alguns responsables de la inseguretst han estat vacunats contra la diftèriaGA (s´ho rumia, una mica desconcertat): - Home, és clar!, però ...
P: - Però li sembla que no són informatius, oi?
GA: - En absolut!
P: - I el que n´hi hagi alguns que siguin romanesos? Per què és informatiu?
Alumne despistat: - Per què són romanesos, i hem d'anar amb compte amb ells!
P: - Aleshores també hem d'anar amb compte amb la gent que duu ulleres, o que diu paraulotes, o que el seu cognom comenci per consonant, o que tinguin ungles als dits del peu, o que estiguin vacunats contra la diftèria ...?
Alumne despistat: - Nnnnno, és clar que no. No és informatiu, hi ha molta gent que està vacunada contra la diftèria, per exemple, que no és delinquent!
P: - Aixì com hi ha gent que és romanesa i gitana que tampoc no ho és, oi?
GA: - És clar que sí, això també ho he dit sempre i arreu!
P: - Llavors, per què insisteix en repetir que hi ha delinquents romanesos, si reconeix que no és informatiu?
Alumne inquisidor: - Per què vol que associem delinqüent a romanès.
Alumne aplicat: - Ara entenc què és l'estereotp prejudiciat típic del racisme: atribuir característiques a un membre d'un col·lectiu pel fet de ser membre d'aquell collectiu. El que es vol és que es pensi que els romanesos són delinquents ...
Alumna coherent: - Cosa que augmenta la sensació d'inseguretat de les persones crèdules i acrítiques en veure una persona que suposen romanesa.
Alumna polititzada: -  I que permet al polític de torn atiar el menyspreu per al grup d'estrangers, és a dir,  la xenofòbia, i mantenir atemorits els dos col-lectius, el dels acrítics i el dels romanesos, tot donant una imatge de fermesa en problemes que requereixen altres solucions. A més, acostuma a donar peu a injustíces amb els membres del col·lectiu objecte de xenofòbia.
(GA manté la boca oberta)

Prescripció, de moment:
a. Faci els exercicis adients de l'Aristòtil Mas fins que s'adoni que "Els A són B" no és equivalent a "Els B són A".b. Completi els seus "estudis de dret", especialment pel que es refereix a la prohibició d'incitació a la discriminació que figura dins la Declaració Universal de Drets Humans. Repassi els tractats internacionals signats pel seu país o, si més no, l'article 510 del Codi Penal vigent a l'Estat.c. Redacti un escrit sobre el tema: "Si jo hagués nascut a Romania ..."Un altre dia parlarem del compliment dels acords del Parlament de Catalunya.

El terror de Hobbes quan solidàriament acompanya Calvin en les esgarrifoses baixades amb carretons o en trineu sempre li suggereix alguna qüestió per reflexionar:- Està a punt d'acabar-se l'estiu. Què ràpid que ha passat, oi?- Si. Quan es tracta de no fer res el temps sempre vola.

L’evolució fa prevaler aquells trets que tendeixen a fer disminuir la incertesa de l’entorn de l’organisme evolucionat: un peix amb una dentadura ben afilada i amb les dents apuntant a l’interior de la boca té més possibilitats de retenir la presa que un que tingui les dents igualment afilades però apuntant a l’exterior del peix; el tret evolutiu redueix la incertesa en l’aspecte alimentari: l’animal s’alimentarà gairebé sempre. No hi ha lloc a la pregunta “avui, podré dinar?”. La resposta és, gairebé sempre, “SI”.

Qüestió important:

Si no hi ha incertesa,
no hi ha necessitat de formular preguntes.

Avui hi havia un titular a la premsa que deia que les empreses internacionals de rating (empreses que acostumen a ser les que responen a les preguntes sobre si és bo invertir en determinat assumpte) es mantenen escèptiques davant la inclusió, en la Constitució Espanyola, d’un límit d’endeutament. Bé, aquest escepticisme, en fer-lo palès públicament a través de la premsa, manté el grau d’incertesa en la ment de l’inversor i, com no, del públic en general.

Suposo que a aquestes empreses ja els va bé que es mantingui de manera antinatural aquest grau d’incertesa econòmica, ja que el seu negoci és cobrar per respondre a la pregunta “¿és bona aquesta inversió?” , és a dir, cobrar per reduir la incertesa de l’inversor.

En una mon que s’enfonsa –econòmicament-, qualsevol entitat amb capacitat per reduir la incertesa dels mercats hauria de posar-se a disposició dels governs per tal de treballar en la reconstrucció d’un mercat saludable o, si més no, no contribuir de forma tan irresponsable a augmentar-ne la incertesa.

Tothom és llicenciat en ciències econòmiques; tothom té un màster en macroeconomia; tothom sap cap calcular la gràfica d’equilibri de l’oferta i la demanda per un determinat producte i tothom es capaç de veure, a través d’un glop de guisqui, els equilibris, pilars i tendències que sustenten la societat moderna.

Perdoneu, em deixo el més important: tothom és entrenador de futbol.

No serà per això que les coses van com van?

No té mèrit preguntar-se sobre el per què de les coses estranyes, noves o espectaculars, el té fer-se preguntes per allò que ja es dona per fet, per sabut i per evident. Em permetreu que m’aturi a preguntar-me per la mediocritat i la idiotesa, que prendré com a sinònim-agafat-amb-pinces de mediocritat.

Aquest matí, mentre llegia la premsa he vist una frase que deia:

Ya me he convertido en lo que él [el pare] más detesta: en un autor de éxito.

El relat començava dient:

Mi padre no lee textos premiados, textos que nacen con el pecado original de la comercialidad, textos que leería cualquier idiota porque los habría escrito cualquier bobo.

I eus ací que no em costa res arribar a la conclusió que, segons l’autor del relat, qualsevol llibre d’èxit ha d’haver estat escrit per una persona mediocre i que, alhora, serà llegit per persones mediocres. La conclusió següent a la anterior és que allò que agrada a la majoria et fa mediocre, perquè és mediocre. O és a la inversa, com que ets mediocre, t’agrada allò que és mediocre?

Quants cops no hauré sentit: “aquesta pel·lícula és una americanada!”, acompanyat, la majoria de vegades, d’un sentiment de menyspreu!; la majoria de vegades que ha estat en referència pel·lícules d’èxit de taquilla.

No puc evitar preguntar-me quina és l’essència de la mediocritat. Potser és allò que atreu a molta gent? I si atreu a molta gent, per què és mediocre? Si és del gust de tothom, serà que la majoria, encara que inconscientment, ha triat i determinat què és allò més valorable en aquell moment. Reflectirà l’estat d’ànim d’una societat o el que vulgueu, però, mediocre?

Seguidament he de preguntar-me per la intenció de l’escriptor, poeta, director de cinema, que crea una nova obra. És la de passar totalment desapercebut per esquivar la comercialitat? O bé es la de guanyar-se les garrofes? Si és el segon cas, intentarà fer allò que sap que agrada al consumidor, per tant, aquell que fa americanades no és el director, o, si ho és, és degut a la demanda d’americanades per part dels consumidors (no tant sols americans).

Per acabar em pregunto si no és el consumidor d’art, cinema, literatura, etc., aquell que estableix què és mediocre i què no amb la finalitat [única] de revestir-se ell mateix d’una aura d’entès en la matèria, de crític literari, d’art o de cinema: de persona de bon gust.

Jo crec que una obra mediocre no és aquella que es consumida per molts, sinó aquella que, consumir-la, esdevé un sacrifici i una obligació, encara que sigui autoimposada. Aquell llibre pesat, aquella pel·lícula amb un tractament fotogràfic i un diàlegs ‘especials’, aquella obra d’art que no saps com mirar-te-la en la que diuen que s’hi veu un animal. No sé si serà mediocre o no, però és avorrit. Serà que soc mediocre? D’acord, però és avorrit.

I que els deus em guardin de criticar (abans se’n deia menystenir, ara som més eufemístics) alguna obra que no m’hagi agradat. En tot cas diré allò de: “no m’ha agradat perquè no és el meu estil de cinema, art o literatura”.

Fixeu-vos que poca gent mostra la seva opinió basant-se en sentiments i sensacions propis (covards!), sempre ho fan apel·lant a allò que és neutre i que fa tothom (mediocritat): “és una americanada” en lloc de “no m’ha agradat” o “és massa comercial” en lloc de “crec que li falta algun contingut X o Y”.

Els consumidors d’excuses mediocres 
          també son persones mediocres?

Disculpeu-me per tanta mediocritat i disculpeu-me si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules.

Qui és el bo? Per què?

Una lectora de Guardian raona en una carta al director:


"It seems a fundamentalist rightwing Christian was responsible for the attacks in Norway. Following precedent, does our government now have the right to attack any other country which harbours similarly minded people?
Liz Brandow
Leicester"Es tracta d'un raonament analògic en la variant d'argument del precedent, segons Walton et al. (2008) Argumentation schemes, pp 43-86.
(notícia per gentilesa de J.M.L.)

Massa dies en silenci. Des del comiat a les audiències cautives no havia postejat res. Em semblava que havia de trobar un altre to. Fins que m'he preguntat per què cal un altre to?
La Cristina Montiel s'examina d'opos. Que vingui gent com ella! Així no costa jubilar-se. (gràcies a l'infatigable XS)

Quan veig els gossos particularment agraciats que vigilen casa nostra, penso en La mosca. En aquell gos, pobret, que es posa dins d’una càpsula teletransportadora en fase de probes i que, segons més tard, apareix convertit en el gos-kebab. Pobre gos! Semblava que hagués sofert totes les lepres i es desfés de lleig, d’aquella lletjor que només pot ser donada per la ciència. Una visió repugnant que tinc gravada  la retina des que, de ben petita, vaig veure la pel·lícula.

A la mosca,  amb això que li passa al pobre gos,  podem entendre l’estoïcisme d’alguns animals en obligar-los a formar part de les nostres vides. I és clar, en algun moment o altre,  el món animal s’havia de venjar de nosaltres! Ja ho va fer esclavitzant-nos, al Planeta dels simis. Ara ho fa enviant-nos el Baldrick del seu regne: La mosca.

Per tant, la pitjor sort del film, no la va patir aquell pobre gos, deixalla de la supèrvia humana, sino Jeff Goldblum, el protagonista, en col·locar-se dins la càpsula. A ell, malaventurat, la màquina li va funcionar correctament però, ai las!,  no comptava amb tenir una mosca dins la càpsula.  I va prèmer el botó del desastre. El botó que el convertiria, a poc a poc, en un pecat pels ulls i per tots els sentits, en un incordi per la resta de cadena tròfica, en un assassí de placidesa, en un mosca.

Misantropia

 I és que  a les mosques, ningú les ha obligat a ser-hi. Hom no va a una botiga de mascotes a comprar-se mosques de companyia. Ningú ha anat mai  a la protectora de mosques a salvar-ne unes quantes d’una mort segura. Qui es molestaria a mantenir una protectora de mosques? Quin misantrop tan malvat dedicaria temps i diners en aquests assumptes?  

Perquè odio les mosques i si pogués les exterminaria de la capa de la terra. Les odio, no només per la predisposició a tenir-les-hi repugnància  que el cinema m’ha suggerit . Perquè aquí al camp, la seva presència és constant i pertorbadora.  Hi ha mosques a les parets, cagant-se al silestone, copulant al cim de la torrada de l’esmorzar, passejant-se’m pels dits mentre escric.

De nit, si no hem estat prou previnguts de tancar bé les finestres durant el dia o d’exterminar-les per complert, s’amaguen. Quietes. Fregant les potetes i fent “hehe” en silenci.  Esperen que  dormim una bona estona, que pensem que podem estar tranquils. Van fent tot això en algún lloc fosc de l’habitació i esperen. Esperen a que surtin els pirmers raigs de sol per venir-nos a mosquejar a cau d’orella, a posar-se al cim del nas i de la boca o a fer-te pessigolles repugnants a l’únic dit del peu que et surt per sota el llençol.

Van fent això fins que ens desperten, dues hores abans que soni el despertador. El despertador però, no té la mateixa habititat que tenen les mosques per escapar-se de l’ira de la meva mà estesa. Sempre reben justos per pecadors.

Filed under: vida quotidiana

 

Ara que visc al camp, ara que estic experimentant l’aventura de la vida salvatge, m’agradaria escriure de quatre coses que no poden deixar de sorprendre a algú que pràcticament, ha crescut a l’eixample.  

Jo que em creia una mica salvatgina, perquè tenia un avi pagès i sabia diferenciar una col d’un enciam (a vegades). Jo que havia vist escorxar mascotes i les havia retrobat a l’arròs. Jo que m’enfilava als arbres del mas dels avis, on passàvem alguns estius. Jo que pensava tenir un peu a cada món, des que visc aquí em reconec més urbana que un pas de zebra. Que un pipican. Que una girocleta.

 Per això, avui faré una proposta al meu marit.

 Cada setmana s’arriba a la ràdio del poble per parlar d’algun ocell. Els ocells, certament són els animals més bonics que corren pels aires del camp. Els xiscles de les orenetes fan companyia. La puput fa bonic. Les garses et recorden a algun parent que enyores i et fan sentir com a casa. El mussol ajuda a descansar tranquil quan és de nit perquè saps que algú té els ulls ben oberts, que algú vigila en la foscor absoluta de foramuralles.

 A Girona, en canvi, els ocells més comuns solen molestar. I molesten perquè estan sonats. Els estornells psicòpates del bar Núria, que esperen a cagar-se quan hi tens el cotxe a sota. Per no parlar dels maníacs de l’ajuntament, que intenten espantar-los amb aquelles sirenes eixordadores prenuclears. I els coloms, els lobotomitzats cotonets grisos, la majoria pollosos i mutilats, víctimes innocents dels gavians que sobrevolen l’Onyar i la deixalleria amb la mateixa voracitat.

 Li faré una proposta al meu marit, sí. Li diré que, quan se li acabi la llista d’ocells encantadors de poble, pot continuar amb uns altres animals que sovintegen igualment el seu paratge. Que costen més de veure que un ocell. Però que són per tot, com Déu nostre Senyor.  Que t’hi has de fixar. Això, si no es fixen abans ells en tu. Parlo d’alguns insectes. Avui, de les mosques.

 

 

Filed under: vida quotidiana

Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar”

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  - o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! -diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).

Filed under: dones!, Uncategorized, vida quotidiana