Ha mort Jordi Dauder.  Dir que ha mort l’actor Jordi Dauder seria terriblement injust amb una de les figures més sòlides i més complexes del panorama cultural contemporani d’aquest país.

Jordi Dauder és un personatge de convincions profundes i d’interpretacions contundents.  Ara, ben segur, vindran tota mena de reconeixements institucionals, elogis i lloances.  Benvinguts siguin, sense cap dubte, per merescuts, a un representant de la cultura en majúscules.  De l’alta cultura, si voleu.

En qualsevol cas, per què tinc la sensació que, com a país, no hem fet les paus amb tot el Dauder ha aportat al nostre panorama cultural i intel.lectual?  Potser per la complexitat del personatge?  Potser per les seves conviccions ideològiques?  Potser el seu treball, seriós, rigorós?  Potser per una mica de tot, de fet.

Desapareix una grandíssima figura.  En vindran d’altres tan remarcables, o més, això segur, però Dauder se’ns ha anat i ja no tindrem cap nou treball seu que gaudir.  Ja no tindrem el privilegi de no haver de llegir la crítica en veure el seu nom associat a una obra, per saber que ens trobem davant d’una creació de qualitat contrastada.

Que descansi en pau.

Un pas més per fer caure la impunitat amb què l’església catòlica tracta els capellans acusats de pederàstia:  un grup nord-americà d’ajuda a les víctimes d’abusos sexuals denunciarà el Papa Benet XVI i altres tres càrrecs vaticans d’ocultar els abusos a menors per part de religiosos.

Quan vaig llegir la notícia, no sé per què, em va venir al cap el setge judicial a Pinochet, fa uns anys.  Suposo que va ser perquè tots dos casos semblen impossibles de portar a bon port;  és a dir, a una condemna justa, un cop demostrats els delictes.  En aquesta ocasió, l’acusació és per crims contra la humanitat.

En el cas que ens ocupa, però, la cosa és força complicada perquè el Vaticà ni reconeix la Cort Penal Internacional.  Ja sabem que la justícia, el dret i els poders terrenals només interessen a l’església quan poden servir als seus interessos, com molt bé vam poder comprovar durant la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid.  Quan la justícia i el poder terrenals no els són favorables, senzillament, no els reconeixen.

El més greu de tot és que estem parlant d’encobriment de delictes de pederàstia.  Francament, em costa d’imaginar un delicte més cruel pel que implica d’abús de poder per part de persones que, a priori, s’acosten a la víctima des d’una posició de respecte i autoritat moral, si més no, i pel mal que fan en el futur desenvolupament psicològic i social dels nens que en són víctima.

Potser no tindrem més remei que esperar la justícia divina, si n’hi ha, perquè faci pagar aquesta colla de criminals els seus pecats.  Els seus delictes serà més difícil, però un bon mal de cap segur que no els el treu ningú, amb aquesta iniciativa.  A més, potser contribuirà a desenmascarar-los davant de molta gent de bona fe que encara se’ls creu i els respecta.

Una de freda i una de calenta:   el Congrés aprova una moció de suport a la immersió lingüística a l’escola, amb els vots favorables del PSOE (i del PSC).  Paral.lelament, el Congrés rebutja una proposició no de llei que instava a demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea, amb els vots en contra de PP i PSOE (i del PSC).

Es veu que això de l’escola en català, a Catalunya, encara pot arribar a ser tolerable, tot i que amb matissos (complint interlocutòries i sentències sense sentit, afegint la tercera hora d’espanyol…), però que el català pugui treure el cap Pirineus enllà… això sí que no.   Per si encara calia, tenim una nova mostra de la posició dels socialistes catalans respecte a la llengua:  a casa, encara, però a fora, ni en broma.  Disciplina de vot a Madrid, per damunt de tot.  I com ja ve sent habitual, de la maneta del PP.  Quanta hipocresia (o quanta complicitat).

És molt trist constatar que una bona part de les energies del país, del nostre país, es perden i se’ns giren en contra així que arriben a la capital del regne.  Calen més proves de la submissió i l’obediència deguda que patim?

Mentrestant, un capellà denuncia pressions perquè faci les misses en espanyol.  Sembla que les afinitats entre determinades formacions polítiques i la jerarquia eclesiàstica van contribuint a fer la feina bruta.  Es veu que també en aquest cas es pot exigir (ells en diuen triar en nom de la llibertat) la llengua de culte, igual com a les escoles, per exemple, fent saltar pels aires la pau i la normalitat de dècades de convivència.

Realment, la llengua és un dels grans camps de batalla contra Catalunya, i ho serà sempre, mentre seguim sotmesos al control d’Espanya.  Perquè no ens enganyem, darrere de la llengua hi ha el país, una identitat col.lectiva que vol sortir al món tal com és, sense el filtre d’Espanya.  I aquest és el veritable objectiu.

Que la retòrica política no és el que era és un fet que podem constatar a diari.  El gust per la obvietat elevada a la categoria d’argument o de tesi és constant.  Imagino que quan ja no es té res a dir, només es pot recórrer a les obvietats, dites amb aparent convicció, per intentar projectar una imatge de falsa solvència, i de falsa innocència.

Les darreres declaracions del candidat Rubalcaba sobre la relació entre Catalunya i Espanya en són un bon exemple.  Anem a pams:

- Titular:  vuit anys de govern del PSOE no han millorat les relacions.  Una obvietat com una casa de pagès.  Si més no des de Catalunya, i fora dels seus seguidors incondicionals, dubto que ningú pugui creure ja en aquell “govern amic” que ens va voler vendre el tripartit, amb els socialistes al capdavant.

- Argument:  però la culpa no és nostra.  Evidentment, la culpa d’aquest desencontre creixent és del PP, dels seus atacs a l’estatut i de les seves campanyes anticatalanes.  I les mentides reiterades, sense anar més lluny, del president Zapatero? I els cincompliments flagransts en inversions i infraestructures?  I les votacions al Congrés, de la maneta del PP?  I els recursos contra l’Estatut i altres lleis del Parlament presentades pel PSOE?  D’alguna manera, tot això també hi deu haver contribuït, no?

- Raonament:  s’han fet coses malament des de les dues bandes.  Segurament que sí, però la palma en matèria de mentides, d’incompliments i d’enganys (causa final del desencontre) se l’emporta el PSOE, amb la connivència dels seus socis a Catalunya.

- Conclusió:  cal un exercici de respecte mutu.  Quina barra!  amb l’excés de lleialtat institucional que s’ha desplegat des de Catalunya durant dècades (allò de contribuir a la governabilitat, del sentit d’estat…). parlar de respecte “mutu” és una mostra de cinisme intolerable.

Si aquesta és tota la solidesa argumentativa del candidat a president, per part del PSOE, no tinc cap dubte que els seus seran els pitjors resultats electorals de la història.

En qualsevol cas, l’alternativa (un govern del PP) no millora gens les nostres espectatives.  Un cop més es demostra que tant li fa qui governi a Madrid.  A Catalunya sempre tenim les de perdre.  I encara pretenen que compartim els seus discursos mediocres i tendenciosos.  Si és que…

Ahir, finalment, vam tornar a la rutina que millor marca el ritme de milions de catalans:  la tornada a l’escola.  Satisfacció dels nens per retrobar companys que fa dies que no havien vist i satisfacció dels pares, que veuen reordenada la seva agenda quotidiana.

Aquest any, però, la tornada al col.le té elements vells, que de tant vells, fins i tot ens semblen nous:  tornem a reclamar una escola en català (als que tenim una edat ens hem de sacudir la mandra haver de tornar-hi), tornem als exàmens de setembre (potser sí que l’estiu es pot aprofitar una mica, si cal), tornem a no patir la setmana blanca (em venen al cap les declaracions de l’exconseller Maragall i l’esquí), tornem el debat, tot i que molt apaivagat, sobre els uniformes a les aules (segueixen sent tan sexistes com sempre)…

De vegades, hom té la sensació que en aquest país no passa el temps i que res no es mou.  Una vegada, la meva mare em va comentar que aquesta era una de les coses que recordava de la posguerra:  que passaven els anys i tot era igual.  No canviaven les espectatives de futur, ni la manera de vestir, ni les maneres de fer.   Aquesta és la trista sensació que tinc, de vegades.  En altres moments, penso que potser sí que canvien les coses, si més no, des de la nostra perspectiva, i que en realitat estem vivint una mena de revival orquestat per quatre nostàlgics.  Però els gustos i les maneres de fer han canviat i res no pot ser com era, per més que vulguin.  És el que té qualsevol revival.

Tornem al col.le.  Fem-ho amb rutines tan noves com puguem.  Amb il.lusió, fins i tot.  Amb una ma davant i una altra darrere, com sempre hem fet, però amb energia.  Perquè caldrà molta il.lusió i moltes ganes per encarar els mesos que tenim al davant, i per superar fracassos anunciats com la negociació d’un nou pacte fiscal, o per posar bona cara a vells coneguts que fa molt que no havíem vist (Sra. Chacon, quant temps sense saber res de vostè, per aquest país).

Tot sembla vell, fins i tot nosaltres, però en realitat tot és nou, com les llibretes i els bolígrafs dels que tornen a l’escola.  Només cal creure que tenim molt per aprendre i que encara tenim un futur en blanc que cal escriure, ni que sigui en la recuperació de setembre.

Estat del benestar.  Eus ací l’argument en nom del qual es pot prendre qualsevol mesura política, social o econòmica.  Només cal invocar el suposat manteniment de l’estat del benestar i tot resta, automàticament legitimat i revestit d’una pàtina d’honorabilitat i progressisme.  Però no.

Jo diria que l’estat del benestar és, abans que cap altra cosa, aquella situació en què una societat gaudeix de seguretat, en els diferents àmbits:  educatiu, sanitari, laboral, d’habitatge, d’infraestructures…  Quan es garanteix aquesta seguretat, la societat realment es pot desenvolupar en un escenari de benestar.

Les mesures que aquests darrers temps han estat prenent els diferents governs també ens han aportat seguretat en diferents espais:  seguretat que mai més tindrem una feina fixa, seguretat que no tindrem un sou digne, seguretat que no tindrem accés al crèdit bancari, seguretat que mai no podrem comprar un habitatge, seguretat que no podrem estudiar en la nostra llengua, seguretat que els nostres impostos es malbarataran en línies d’AVE inútils, seguretat que si volem una bona sanitat l’haurem de pagar a banda, seguretat que som i serem cada cop més pobres i que els rics seran cada cop més rics…

Aquestes són les úniques seguretats amb què comptem, a hores d’ara.  S’ha destruit absolutament un mediocre estat del benestar que ens havien venut les darreres dècades com a panacea progressista.   No oblidem, per exemple, que les xifres de l’atur a Alemanya, en el pitjor moment de la crisi, eren inferiors a les d’Espanya en el millor moment de bonança econòmica (quan es parlava del miracle espanyol).  I el més greu és que el futur immediat no pinta pas millor.

No podem seguir tolerant que ens menteixin com ho fan aquests suposats defensors del benestar amb les seves polítiques i mesures absolutament inútils per sortir de la crisi (no crec que es pugui dir, honestament, que cap ni una hagi estat efectiva, ans al contrari), que ben bé podrien compartir els sectors polítics més reaccionaris, i que han destrossat el poc benestar i la poca seguretat que teníem.  I això des de governs suposadament progressistes i d’esquerres.

Si us plau, no tornin a utilitzar el nom de l’estat del benestar amb la frivolitat que ho fan, que la realitat no admet més tonteries ni més mentides.  Ni nosaltres les mereixem.

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.  Sí, sí, nacional, perquè som una nació, encara que no un estat.  Així i tot, ens agrada tenir un dia que ens recordi que tenim un passat i que aspirem a tenir un futur.

Avui assistirem a un seguit d’actes institucionals a pràcticament tots els pobles, viles, barris  i ciutats de Catalunya on els diferents representants polítics exhibiran la seva millor i més nostrada cara (o el seu rictus feixista) en actuacions tan imprescindibles com inútils, perquè sovint emanaran un tuf excessiu de cartró pedra i bambolines que s’esvairà tan bon punt sonin les darreres notes d’un himne massa incòmode per a determinada gent, que tornarà a la seguretat de casa, a fer un bon dinar i migdiada, com li escau a un dia de festa.

Però també hi haurà una altra diada, anònima, o potser no tant, per col.lectiva, de milers de persones que van aprendre “Els Segadors” en una octaveta amb una lletra borrosa i una senzilla partitura, o en un single que algú va tenir l’ocurrència d’editar per recordar-nos qui som i d’on venim.  Serà la diada de moltes persones que, com cada any, o potser com cada dia, faran un viatge al fons de la memòria, a un temps sense renúncies ni traïcions.  Serà la diada de la gent que es llevarà d’hora (en paraules de Guardiola) per treballar i construir un futur;  la de les persones conscients i orgulloses de ser qui són i de voler el que volen, perquè saben que tres-cents anys només són un accident històric que es pot superar.  Serà la diada de tots aquells que pengen la senyera al balcó, ni que siguin els únics de l’edifici;  la de tothom que és conscient que en té dret i mereix una societat millor, més rica, més plena i més lliure.

Més enllà de les paraules ampul.loses i dels escenaris llustrosos, hi ha el país, la seva gent, que exigeix ser allò que és, honestament, dignament, i que mereix una resposta adequada a la seva il.lusió, a la seva constància i, perquè no, als seus somnis.

Bona Diada.

Quan algú juga a marginar i a trencar la cohesió, potser el millor que li pot acabar passant és que acabi marginat.  L’alternativa sempre és molt pitjor,  i sempre comporta efectes socials més greus, quan no irreparables.

Vull proposar una solució per a aquells quatre pares i mares mal comptats que en nom de no sé quina llibertat volen trencar un sistema escolar vigent durant dècades i prou efectiu.  Recordem que, a Catalunya, la llengua vehicular a l’escola ha de ser (no ho és en tots els casos, i si no em creieu, volteu per diferents escoles del país) el català.  D’altra banda, el sistema ha de garantir la competència lingüística en català i en espanyol en acabar l’ensenyament obligatori.

A aquests pares que volen que els seus fills es puguin educar en espanyol, els proposaria:  un professor particular que els impartís totes les assignatures, a ells sols, en una aula (amb un petit despatx ja faríem) a part i amb les hores dedicades al català a l’aula habitual, amb el professor i els companys habituals.  No oblidem que han de fer català, també.

Segur que esteu pensant que la proposta és una bestiessa i que margina l’alumne.  Doncs crec que no.  La meva proposta és absolutament respectuosa amb la voluntat i les prioritats expressades pels seus pares i, qui realment exigeix un tracte diferent i marginal per al seu fill són ells, que no respecten un sistema educatiu perfectament vàlid per a la immensa major part de la població.  O potser el que volen no és que els seus fills rebin una determinada educació, d’una determinada manera, sinó obligar la resta de nens i nenes de Catalunya a ser educats d’acord amb la seva voluntat i no d’acord amb els criteris científics de la comunitat educativa?  Això no sembla gaire democràtic ni te res a veure amb la llibertat, em sembla.  Ni amb l’educació, de fet.

I arribats a aquests punt, senyors pares, si us plau, expliquin als seus fills per què reben classes a banda i al marge del que fan tots els seus companys.  Segurament no els hauria de costar gaire, si tan segurs estan del que demanen i de les seves prioritats.  I si tenen cap dubte, demanin ajuda als tribunals, que segurament que els ho sabran explicar molt bé.

De tota manera, no ens enganyem, aquesta ofensiva contra el català no és cap fet aïllat.  També hi ha les sentències contra els reglaments municipals, i en vindran més (voleu fer apostes sobre quan començarà el moviment per exigir el bilingüisme a TV3?), amb l’únic objectiu d’imposar, per mandat constitucional, només faltaria, l’espanyol.  Com a avís a navegants, recomano l’editorial de Vilaweb.  I mentre esperem la tornada a les aules en un curs que promet emocions fortes, desapareixo uns pocs dies, per agafar revolada.

La política catalano-espanyola està vivint un canvi d’escenari brutal, que obliga a reescriure tots els principis que han tingut més o menys sentit les darreres dècades.  Cal, doncs, llegir correctament la realitat i actuar en conseqüència.

Ja no tenim ni peix, ni cove, ni riu on pescar.  L’espanyolisme ja no necessita Catalunya per a res i jugar a salvar governs agònics, com va fer CiU fa poc més d’un any amb el de Zapatero, ja no té sentit, perquè l’únic que podem esperar, a canvi, és una nova retallada del nostre petit autogovern i una nova agressió, aquest cop segurament letal, contra la llengua a l’escola.

El procés de reunificació espanyola no té aturador.  Les autonomies, aquest invent postfranquista per anorrear les aspiracions de Catalunya i d’Euskadi, es veuen com un llast per a l’estat únic;  el seu procés de liquidació està en marxa i seguirà en el futur, ara que el PP governa a pràcticament totes elles i que el PSOE ja ha sembrat la llavor de l’odi amb el pretext d’una crisi econòmica que en cap moment no ha sabut gestionar.

Posicionaments polítics com els de Duran Lleida al llarg del debat al Congrés per a la reforma constitucional no s’han de poder repetir.  Per a molts ciutadans va ser patètic i indignant veure uns esforços desmesurats per sortir a la foto d’un pacte inútil (perquè la majoria PP-PSOE és més que suficient) i absolutament contrari als nostres interessos.

Des d’una perspectiva històrica, i que miri una mica més enllà de la propera mitja hora, és el moment adequat perquè el president de la Generalitat lideri un canvi definitiu cap a la independència.  No es pot seguir amb l’ambigüitat política.  Estic absolutament segur que un posicionament clar del president en aquest sentit, ara, tindria una adhesió social multitudinària que faria el procés irreversible.  Seria més llarg o més curt, el procés, però en tot cas irreversible.  Només és qüestió de capacitat de lideratge i de dignitat nacional.

Crec que aquest és el moment de fer el pas.  El meu únic dubte és si el nostre president voldrà o podrà canviar l’orientació de la política catalana respecte a l’espanyola i, de passada, evitar-nos més espectacles denigrants com els dels darrers dies al Congrés.  És el moment d’un nou lideratge, d’un nou estil de govern i d’un nou futur.  L’alternativa, tal i com es preveu la realitat immediata, és la nostra desaparició com a país, per més que ens vulguin repetir, d’aquí a quatre dies -amb motiu de la Diada- que som una nació, perquè ja no serà cert.

El president Mas té l’oportunitat històrica de ser recordat com el president que va iniciar la marxa definitiva de Catalunya a la independència o com el president que va tolerar la destrucció de la minsa recuperació nacional postfranquista.   Ja no hi ha terme mig, ni terceres vies.

Va dir el president Mas que, si no s’admetien les esmenes de CiU a la reforma de la Constitució, Catalunya estaria més lluny d’Espanya.  Sona bé, com a titular de diari, però em temo que hi trobo alguna cosa que no és del tot exacta.  Potser és una deformació de la meva infantesa amb Barri Sèsam, qui sap…

Passi el que passi amb la Constitució, i crec que no cal ser cap savi per imaginar-ho, Catalunya seguirà tan lluny d’Espanya com els seus governants vulguin i, ara com ara, “lluny” encara vol dir “a prop”.

Bona part de la ciutadania catalana cada dia té més clar que la relació entre Catalunya i Espanya és un carreró sense sortida (per a nosaltres, evidentment) i que el somni d’un estat federal, per exemple, és un de tants enganys de la pseudoesquerra espanyolista per aprofundir en la idea d’estat (únic) manipulant el concepte de federalisme (autonomia mínima i igual per a tothom i, per tant, inútil per a nosaltres).

CiU, ho vulgui admetre o no, cada dia és més lluny del govern d’Espanya, perquè ja no fa falta.  El PP guanyarà amb una majoria més que sobrada les properes eleccions i posarà en marxa la seva política de destrucció autonòmica (entre altres) que ja podem anar endevinant a partir dels seus bancs de proves de València, Balears, Castella-La Manxa… Comptar amb Catalunya ja només és una qüestió tan estètica com innecessària.

I és que Catalunya ja és molt lluny d’Espanya, ara mateix, perquè ja no és cap problema per a Espanya.  La política combinada de PP i PSOE ha donat com a resultat un enfortiment de la idea d’una única Espanya, suposadament afeblida per unes autonomies que cada dia es veuen més com a generadores de dèficit.  En aquest procés, Catalunya va al mateix sac, tot sovint també per mèrits propis, que Múrcia o Melilla, per exemple i sesnse cap protagonisme ni capacitat d’influència.

Es reformarà la Constitució i Catalunya seguirà al mateix lloc:  Molt lluny d’Espanya, si mirem des d’Espanya, i molt a prop si mirem des de la voluntat del govern català.  De vegades penso que els diferents governants catalans pateixen una variant socialment letal de la síndrome d’Estocolm que els fa sentir una curiosa complicitat amb els seus captors, com recentment hem pogut veure en l’actuació de Duran i Lleida al Congrès, durant el debat de la reforma constitucional, per exemple. Inqualificable (per no dir entre patètica i ridícula).

Caldria mirar de retrobar el capítol corresponent de Barri Sèsam (TVE el va començar a emetre l’an 1976, curiosament) i entendre i aplicar l’adverbi  “lluny” amb propietat, tot i que em temo que no hi ha cap intenció.  El perill és que “a prop” acabi sent “a dins, del tot”, de tant a prop com s’hi estarà.

Ja n’hi ha prou.  Els tribunals volen dinamitar un model d’escola catalana que ha demostrat ser un model d’èxit des de fa molts anys.  Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dóna dos mesos a la Generalitat perquè expliqui com pensa acatar la sentència del Suprem que imposa que el castellà ha de ser llengua vehicular a l’escola i quines mesures prendrà, al respecte.

Si després de dècades d’un determinat sistema escolar que s’ha demostrat vàlid per formar persones amb domini suficient de dues llengües; si després que aquest model ha tingut -i té- un ampli reconeixement arreu del món; si s’ha pogut aplicar sense conflictes i sense generar cap divisió a la societat, a què venen ara aquestes sentències i aquestes interlocutòries?

Cal que la Generalitat no faci ni un pas enrere.  El castellà és present a les aules, des de sempre, en la mesura justa per garantir el seu aprenentatge per part de tots els alumnes.  Per tant, qualsevol imperatiu legal resta més que assumit.

Cal començar aquest nou curs com sempre, sense variar gens la política educativa.  Per dignitat nacional i per respecte a una pràctica docent absolutament vàlida i eficaç.  I sobretot, per respecte als nostres alumnes, que tenen dret a viure en una societat que no generi fractures per raó de llengua, que és allò que es busca amb es recursos polititzats de qui porta el sistema a judici.

Els tribunals que diguin el que vulguin.  La nostra defensa ha de ser els anys de bons resultats, i res més.  Si no els sembla prou, això és una opinió, no un argument jurídic, penso.

Insubmissió, doncs, contra aquestes sentències i involucions socials que només volen destruir la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat, tot reduint allò que soni a català a una qüestió secundària, regional i folklòrica.   La Generalitat no pot admetre cap més humiliació d’un estat que la vol sotmesa i obedient, i molt menys pel que fa a l’escola, que ha de ser la base d’una societat futura més justa i democràtica de ciutadans formats, dignes i lliures.

Sempre és divertit  llegir els currículums dels nostres polítics.  Hi podem trobar des d’estudis incomplets, fins a girs lingüístics impossibles per amagar autèntics forats negres pel que fa a formació.  De tota manera, el més interessant és veure què considera cadascú com a mèrit, més enllà de les certificacions acadèmiques.  El darrer capítol, el de l’exconseller de seguretat de Melilla, Ramón Antón Mota, del PP.

Mèrits curiosos:  formar part del Cos Superior de Policia a Irun, quan s’hi va decretar l’estat d’excepció, o haver exercit a Barcelona, on va assistir a l’execució de Salvador Puig Antich.  Aquests són alguns dels mèrits que reconeix i premia el PP.  I aquest és l’autèntic substrat ideològic del futur govern d’Espanya.

Viatjant Ebre enllà podem comprovar que el franquisme és ben viu, tant als carrers i a les places com a la memòria col.lectiva i a la mentalitat de molts ciutadans.  Ara, molts d’aquells que mai han volgut jutjar críticament una dictadura brutal tornaran al govern, en un moment de feblesa absoluta de l’ideari d’esquerres i amb el rerafons d’una involució autonòmica innegable, possible des de la connivència  entre populars i socialistes.  I no ho faran per mèrits propis, perquè la seva contribució a la vida política dels darrers anys ha estat lamentable, quan no inexistent;  ho faran com a alternativa anys de clara incompetència en l’exercici de la governabilitat.

Constatar com es poden mantenir i honorar franquistes, encara, em referma, cada dia una mica més, en la convicció que la manca de capacitat i de talent per governar només genera monstres que acaba votant la gent.  En tenim prou exemples en els diferents governs municipals i autonòmics que s’han format, gairebé de manera exclusiva, a partir de propostes populistes, xenòfobes, feixistes…  Aquest és el futur immediat.

“Tot i que…” és l’expressió que el programa de TV3, “Polònia”, associa al president Mas i, si hem de ser sincers, potser sí que ressumeix força bé l’actitud política de Convergència i Unió.  Molt sovint tinc la sensació que és allò d’estar a favor d’una cosa i del seu contrari.

A la votació al Congrès de la proposta de reforma constitucional, Duran Lleida, després d’una intervenció prou destacable, va posicionar el grup parlamentari en el no vot, per fer ben visible que si PP i PSOE s’ho havien manegat tots sols per plantejar la proposta de reforma, que la votessin també ells solets.

He de confesar que la postura em va semblar magnífica (de fet va sorprendre força tothom), tot i que…

- Hauria de ser coherent amb les actituds posteriors, com ara no presentar-hi esmenes, no votar, tampoc, al Senat…

- Si realment la reforma constitucional no va amb ells, cal començar a treballar en una altra via alternativa.

- Potser és hora d’assumir que tot el que es pugui decidir a Madrid, de fet, no té a veure amb els nostres interessos, ans al contrari.

- Potser sí que ara és un bon moment per afirmar la sobirania del Parlament de Catalunya i obrir una via política clara i sense matissos cap a la independència.

Però no.  Segur que després d’aquesta posició al Congrès vindrà una bateria d’esmenes i negociacions per mirar de reduir l’impacte negatiu que tindrà sobre nosaltres la reforma constitucional (el temps demostrarà que sense èxit), un vot favorable o d’abstenció al Senat, cap canvi de rumb en la política catalana respecte a Madrid i, sobretot, cap insinuació d’avenç cap a la independència.  A tot estirar, una llei paral.lela al Parlament que el Tribunal Constitucional, en el seu moment, s’encarregarà d’invalidar.

Definitivament,  el “sí però no” i el “tot i que…” són pautes d’actuació política prou assentades a CiU.   Una autèntica pena (encara que cap sorpresa) perquè el moment polític actual em sembla extraordinàriament propici per a grans canvis, sobretot pensant d’on venim, aquests darrers anys, i el que ens espera.

“Més ràpid, més alt, més fort” és el lema de l’olimpisme modern.  Aquesta frase la va pronunciar al Baró de Coubertin durant la inauguració dels jocs d’Atenes, l’any 1896 i, a través d’una construcció comparativa amb tres adjectius llatins vol reflectir el valor de la competitivitat i de l’esperit de superació a través de la pràctica de l’esport.

Al llarg dels anys, aquells jocs olímpics han anat donant lloc a jocs paralímpics, Special Olympics, jocs d’hivern, i altres competicions que volien recollir l’esperit olímpic, com ara els Jocs Mundials de Policies i Bombers, que enguany es fan a Nova York i en els quals hi participen bombers i policies espanyols i també catalans.

L’edició d’enguany, però, ens acaba de deixar una mostra espontània més de la realitat social al Regne d’Espanya:  un grup de bombers i policies espanyols escridassant i insultant uns quants “col.legues” catalans que van fer un castell coronat per una estelada (insult i agressió a la dignitat espanyola i a la seva bandera, es veu.  Una bandera, l’espanyola, que no dubten a embrutar amb la silueta d’un toro (quan no amb una àliga), per remarcar la seva identitat més cañí).

Les imatges dels fets són extraordinàriament expressives:  un grup de persones fent un castell (la tradició) i enlairant una senyera estelada (la utopia) escridassades i insultades per un altre grup de persones al crit de “yo soy español, español, español” (l’obvietat).   Aquesta és la realitat:  la intransigència en estat pur i el nul repecte cap a qualsevol expressió de diferència.

Des d’aquesta intolerància, el lema olímpic: citius, altius, fortius és d’imposible aplicació, perquè no hi ha comparació ni competició possibles; només una realitat que es vol única, indissoluble i sense cap possibilitat de canvi.  Ells són els únics, els més.  Davant d’això, el millor és seguir amb la nostra tradició i la nostra utopia, perquè qui no evoluciona són ells, no la resta del món, que va fent el seu curs històric.  De fet, ja ens anem aconstumant a aquest tipus de manifestacions de “respecte” a la “diversidad de los hombres y tierras de España“.

Ah! i no oblidem que molts d’aquests que criden i insulten, juntament amb l’exèrcit, tenen el monopoli de l’ús de les armes a Espanya.  Quin espectacle!  I quina realitat.  No t’hi vulguis trobar…

Fa no gaires dies vam poder assistir a una allau de crítiques a unes paraules de Mourinho que venien a dir, més o menys, que el futbol és un esport d’homes.  Més enllà del profund menyspreu que em mereixen aquestes paraules, només comparable al que em desperata l’actitud habital del personatge, he de reconèixer que aquesta idea, aplicable a pràcticament tots els esports, és norma en la nostra societat.

Cert que hi ha esports on el protagonisme femení es viu amb força, com ara en la natació sincronitzada (encara no hi ha modalitat masculina) o en el vòlei platja (per raons molt més inconfessables i, al capdavall, indecentment masclistes), però en general, l’esport és cosa d’homes, i més en un esport tradionalment “mascle”, com qualsevol que tingui a veure amb les motos, on el paper de les dones s’ha de limitar a marcar postura i tipus tot aguantant un paraigua que faci ombra als pilots.

Per a tothom que tingui la temptació de dir-me que no, li recomanaria de llegir la breu nota amb què es despatxa el fet que una esportista catalana hagi  aconseguit l’onzè campionat mundial de trial.  Remarco: onzè campionat del món.  Parlo de Laia Sanz.  Potser ni us sona.  Una ajuda:  aquella motorista que va guanyar el Dakar passat, en categoria femenina.  Això sí, portant com a company d’equip Jordi Arcarons, com bé es va anar recordant en el seu moment.  De tota manera, ja és tot un èxit que aconseguir onze campionats del món mereixi, si més no, breus a diferents mitjans, tractant-se d’una esportista; els deu títols anteriors només van merèixer el silenci i la indifierència mediàtics.

És trist.  És molt trista aquesta cursa boja cap al menysteniment de les dones, també a l’esport.  Potser per això, les declaracions masclistes,  les proclames a favor de la testosterona, com les de Mourinho (i tants altres il.lustres personatges que tothom tenim al cap), en el fons, sempre són acollides amb simpatia, ni que sigui des de posicions absolutament hipòcrites (perquè tots som molt respectuosos amb les dones, oi que sí?).

Felicitats Laia!  un cop més.  Tu sí que vals.

M’agradira molt que algun representant del PSOE, o de la seva franquícia catalana, m’expliquessin què tenen d’esquerres, després que ens toqui patir la major retallada social de la història, a mans dels diferents governs Zapatero.  La darrera actuació es pot resumir en la lamentable frase:  “millor un precari que un aturat”

Quan un ministre de treball té la poca vergonya de dir una cosa així, no només assumeix la més absoluta incapacitat per frenar l’atur, sinó que fa seva la política més liberal possible, forjada a partir de l’extensió dels llocs de treball precaris. Si encara tingués un mínim de dignitat, que no en té, no trigaria ni cinc minuts a dimitir, després d’assumir el fracàs de la seva gestió d’una forma tan evident com cínica.

Treballar en precari, amb sous de misèria, sense cap perspectiva de poder fer plans de futur és el pitjor que li pot passar a una societat, perquè deixa generacions senceres en la inestabilitat més absoluta, com ja està passant amb milers i milers de joves.

Els darrers anys han estat pèssims pel que fa a la gestió dels drets laborals dels ciutadans, i molt em temo que els que venen no seran pas millors, si són bones les enquestes.  Espanya ha perdut definitivament el tren de la modernitat i ha girat cap a l’opció de la incompetència, de la precarietat, de la manca de competitivitat.  O és que algú es pensa que pot haver cap implicació personal des de la precarietat?  On és la “nova economia” socialista?  Ara ja ho sabem:  als subsidis miserables i en una economia que cada cop ratlla més l’esclavisme laboral.  Aquesta és la seva única alternativa al fracàs del boom de la construcció.

I encara tenen, aquesta gent, la barra de proclamar-se defensors de les polítiques socials.  Quines?  Quines noves propostes farà en campanya aquesta falsa esquerra? que paguem per anar a treballar?   potser l’acomiadament sense indemnització? ( de fet, podent encadenar contractes temporals indefinidament, ja hi és).  I els sindicats callats, submissos, obedients i pactant més limitacions salarials per als pròxims anys.

O marxem aviat d’aquí o la misèria espanyola ens engolirà per sempre.  No només ens roben, ara també ens volen pobres i sense cap perspectiva de futur.  Així, ni es remunta una economia ni es construeix un país.

Catalunya és un país que s’ha acostumat a viure de genolls, a demanar permís per a qualsevol cosa i a demanar perdó sempre i en tot lloc, malgrat la inutilitat del gest.  El darrer exemple el tenim en el fet que el jugador del Barça Cesc Fàbregas hagi hagut de demanar perdó immediatament, per tres cops, pel fet d’haver exhibit una estelada durant la celebració del triomf a la supercopa d’Europa.

Cesc passa així a la llista de proscrits esportius que han comès el crim imperdonable de manifestar la seva catalanitat en públic, com Xavi o Puyol i la seva senyera a l’arribada a Madrid després de guanyar el mundial.  De res serveix la humiliació davant d’Espanya, ni la petició de perdó; sempre seran uns proscrits.

Aquesta situació, que podria no ser gaire cosa més que una anècdota, és la trista realitat del nostre país:  demanar perdó, i no obtenir-lo, pel simple fet d’existir i de ser com som.  Denamen perdó per utilitzar el català, demanem perdó per demanar que la gent ens parli en català a Catalunya, demanem perdó per fer lleis pròpies, per tenir una ridícula representació exterior, per voler cinema en la nostra llengua, per aspirar a un mínim reconeixement com a país, per tenir la història que realment tenim…

Cada dia és més evident que som una societat subjugada, vençuda per una Espanya cada cop més superba, i els nostres representants polítics, o bé mostren una submissió evident a l’amo castellà, o bé no tenen cap mirament a trair el país per fer-se un lloc al costat dels que manen de debó o, simplement, es suïciden políticament, jugant un joc de despropòsits i personalismes.

Prou de demanar perdó per ser.  Prou.  Només ho fem nosaltres, mai els dominadors que no dubten a insultar sempre que cal i amb total impunitat.  Avui parlo de futbol, però no només de futbol.  Ja és hora de jugar (i de viure) dempeus i no de genolls.

El tema de la presència del CAT a les plaques de matrícula dels cotxes comença a ser el conte de l’enfadós, que apareix de tant en tant per distreure el personal i per donar una impressió de preocupació per qüestions simbòliques i d’identitat nacional que sovint no té massa a veure amb la realitat.

El darrer capítol d’aquesta astracanada el tenim en la postura contrària a modificar les plaques de matrícula vigents, per part de l’associació de venedors espanyols de vehicles, amb un argument tan sòlid com que la presència d’identificadors territorials dificultaria la venda fora del principat per la fòbia anticatalanista que hi ha a Espanya.

A la vista d’aquest posicionament, em plantejo dues qüestions:

La primera, que l’anticatalanisme és real i que afecta la dinàmica econòmica del país.  No són fantasies nostres.

La segona, que potser el gremi de venedors està retornant les ajudes que ha rebut fins ara dels diferents governs, tots ells contraris a la modificació de les xapes (gran expressió, la de les chapas d’Aznar).

Sigui com sigui, mala peça al teler.  Seguirem carregant amb l’indentificador espanyol, tant si volem com si no, a risc de rebre la corresponent sanció, si no ho fem, per més que diguin alguns prohoms del nostre govern, que ja començo a no saber a què juguen, si no és a crear debats tan innecessaris com inútils i espectatives totalment falses, ells sabran per què-

El més curiós, però, és que fins i tot França, segurament l’estat europeu més jacobí, ha incorporat un distintiu territorial a les seves matrícules (amb tots els defectes que vulguem, però ho ha fet).  Si més no ja no ens poden dir que no es poden modificar les matrícules per mandat europeu.  Ara ja només és qüestió de respecte, però ja sabem que Espanya coixexa, i de quina manera, pel que fa a tot allò que pugui alterar mínimament la seva indissoluble unitat.

Diu la dita que rectificar és de savis.  Segurament que sí, però no haver de rectificar (per haver actuact correctament) encara és més de savis.  Aquesta reflexió es pot aplicar a la gestió dels pagaments del PIRMI, perquè ara sabem que el setembre es tornarà a pagar per transferència bancària, com fins ara.

Que al PIRMI hi ha una bossa de frau significativa, no ho dubta ningú.  Que és un sistema de subsidi que pot desmotivar a l’hora de buscar feina, també ho sabem, però que aquest mes d’agost moltes persones que realment el necessiten per subsistir ho han passat molt malament, no és menys veritat;  i això és intolerable, perquè suposa jugar amb els mínims ingressos de moltes famílies realment desafavorides,  les més vulnerables en el nostre sistema social.  Errors com aquest deixen al descobert la feblesa del propi sistema o, si més no, de la seva gestió.

Aquest cas ha posat sobre la taula moltes de les incompetències que cal bandejar definitivament de la gestió pública:  dependència d’un servei de correus incompetent (especialment a l’estiu), manca d’informació per part de l’administració, poc respecte als ciutadans com a perceptors de serveis, dubtosa qualitat de bases de dades que ben segur que van costar una fortuna… i per acabar-ho de reblar, l’encàrrec a una empresa externa de la revisió del sistema.

Posar noms als governs, pràctica que va introduir el tripartit, em sembla un error enorme, perquè és una manifestació de supèrbia important i perquè facilita la crítica més corrosiva.  Si en el seu moment el suposat “govern d’entesa” sovint era una olla de grills, ara el “govern dels millors” acaba de donar una mostra d’incompetència que no mereixem, i que no ens podem permetre, com a país, si volem aconseguir, cada dia, una societat una mica millor.

Algú va dir que les lleis són normes, però també són armes, i el cert és que els darrers esdeveniments polítics a Espanya venen a donar la raó a aquesta afirmació.  Em refereixo a l’ús instrumental que es fa de la Constitució Espanyola.

Fins ara, la sacrosanta constitució ha servit per limitar l’autogovern de Catalunya, per exemple, o els drets de participació política mi molts altres drets- o per tancar publicacions, contravenint de manera clara el propi text constitucional; però és clar, una cosa és el que diu la lletra i una altra la interpretació que se’n fa, ja sigui des de les Corts Espanyoles, ja sigui per part del Tribunal Constitucional.  I és que invocant la Constitució, tot s’hi val.

Fins ara, aquesta constitució ha estat teòricament intocable i se n’ha fet bandera de la seva perdurabilitat i vitalitat al llarg dels anys, en un exercici de miopia política (o de cinisme polític) extraordinari.  Val a dir que el propi text constitucional preveu el seu mecanisme de reforma, que és força complex i prou difícil d’aplicar.

Però vet aquí que quan als grans partits espanyols -PP i PSOE- els interessa, modificar la Constitució és cosa de cinc minuts.  Així es va fer per permetre que els ciutadans comunitaris puguin votar a les eleccions municipals i així es farà per limitar la capacitat d’endeutament de les comunitats autònomes, en una nova clara invasió de competències.

Ras i curt:  la Constitució servirà ara per ofegar les comunitats autònomes, limitant la seva capacitat de decisió econòmica.  Aquesta nova agressió, val a dir-ho, lliga perfectament amb les propostes del candidat Rubalcaba de passar competències de les diputacions a les comunitats, tot incidint el paper d’aquestes com a ens supramunicipals, no com a estructures polítiques d’autogovern, no com com a estrures de país, que es reserven (i cada cop més), en nom de la igualtat de tots els ciutadans, a l’Estat.

Cada dia és més clar que el procés de destrucció autonòmica s’ha posat en marxa amb el vist-i-plau de PSOE i PP, i que qualsevol ocasió és bona per fer-ne un pas més, encara que sigui convertint la Constitució en una norma de destrucció massiva, molt més real que les armes que assegurava Aznar que hi havia a l’Iraq.