La convocatòria de mobilització indignada mundial per aquest 15 d’octubre també es va seguir a Barcelona, una més de les gairebé mil ciutats on la revolta social s’ha fet sentir. Aquí, com que jo hi vaig anar, us en faré una breu crònica i esmentaré, per tenir enformació, el que han dit diversos mitjans de comunicació sobre la qüestió. Barrejo fonts dels mitjans oficials i altres de mitjans d’informació alternatius.

Per començar, podeu llegir la crònica que n’ha fet La Vanguardia, que podeu contrastar amb aquest breu comentari de la redacció de La Haine de Barcelona, amb un seguit d’enllaços d’interès. És interessant també de llegir el que en diu TV3 i veure la videonotícia.

Abans que comenci a relatar el que vaig viure, podeu veure aquest vídeo com a inspiració prèvia del que havia de ser la manifestació:

La concentració de gent que donés el tret de sortida a la gran manifestació estava prevista per les cinc de la tarda a Plaça Catalunya, on tant s’hi podia anar directament (com vaig fer jo) com convergint-hi amb una de les moltes columnes que s’havien trobat prèviament a molts indrets de la ciutat. Per exemple venien estudiants que estaven al campus del Raval de la UB (Facultat de Filosofia i Facultat de Geografia i Història), que havia estat ocupat per estudiants i professorat la nit anterior.

Hi havia realment molta gent, es respirava l’aire característic del 15-M, enmig d’un clima festiu i animat, amb poca presència policial. Jo creia que la manifestació, que es dirigia a Arc de Triomf per Passeig de Gràcia, Carrer d’Aragó i Passeig de Sant Joan, havia d’estar dividida per sectors socials (per exemple, educació i sanitat) i fins i tot diferents agents socials (com Democràcia Real Ja i els sindicats), i després a Arc de Triomf se separaria en tres blocs que farien manifestacions independents. Però en realitat estava tot molt barrejat i molt divers. De fet, però, és igual, perquè de l’altra manera penso que la reivindicació quedava molt limitada (després quan es dividís en tres ja n’hi hauria prou per protestar contra els efectes directes de les polítiques), l’important és que la protesta fos unànime i es notés la crítica a l’abús de poder de polítics i financers. És per això que entra la multitud hi havia gent i grups de gent de tot tipus: un grup d’anarquistes i un grup de republicans, per exemple. Hi havia joves (no només joves estudiants a la vintena, sinó altres no tan joves de trenta o trenta i escaig), també força gent de mitjana edat i gent gran i famílies senceres, i no pas poques, amb els seus nens petits. Igualment vaig veure algun estranger, per exemple una família de francesos que no semblava pas sorpresa, sinó que segurament s’hi van apuntar perquè ja sabien de què anava la cosa.

Foto: EFE

De tanta gent, a la manifestació li va costar arrencar i sortir de Pl. Catalunya per formar una llarga currua de persones. De totes maneres, tampoc no ho vaig apreciar gaire perquè jo aquest cop no em vaig moure gaire, acostumava a estar pel mateix lloc.

La concentració, totalment pacífica (i en algun moment en un lloc concret fins i tot bastant silenciosa, però això no vol dir que faltés ànim a la gent), va arribar a Arc de triomf, on s’havia de dividir en tres. Jo em pensava que estava pel davant de la manifestació, però resulta que ja hi havia arribat molta gent i les tres columnes, just en arribar, ja havien partit de seguida. Hi havia la que reclamava un habitatge digne, la que reclamava sanitat de qualitat (que es dirigí a l’hospital de Mar) i la que clamava per educació pública i de qualitat (on em vaig apuntar jo, que anava al campus del Raval). Les tres columnes no eren ara tan nombroses com la manifestació principal, clar, segurament perquè força gent va marxar (sobretot els no tan joves) però també perquè altra gent es quedava concentrada a Arc de Triomf. A més, malgrat que en principi estava anunciat que la manifestació transcorreria així, semblava que la gent no sabés que es dividia en tres.
Vaig avançar ràpid per Ronda de Sant Pere per arribar al capdavant del grup d’educació. Com que ara n’eren menys i havia marxat de seguida d’Arc de Triomf, la gent no estava tant amuntegada, de fet hi havia grups dispersos en una llarga currua dilatada. És curiós que passant per la Ronda no semblava que la policia tallés el trànsit, no vaig veure com agent ni vehicle policial, potser per això els cotxes (però no hi havia en cap cas molts vehicles amuntegats) s’esperaven, fins i tot algun va poder passar en els espais buits entre manifestants.
En arribar a Plaça Universitat, la currua de gent es va tornar a fer més compacta, i vam baixar a la facultat del Raval, on es va es va iniciar una assemblea, que es va tallar durant uns minuts perquè tothom s’acomodés al pati. En aquest moment, entorn de dos quarts de nou del vespres, jo vaig marxar, però l’assemblea va ser molt nombrosa, de ben segur que almenys hi havia mil persones, però les que vam arribar a la facultat n’érem moltes més. I, d’altra banda, a aquella mateixa hora encara hi havia manifestants que arribaven a Arc de Triomf.

Uns dels organitzadors en començar l’assemblea ja va dir les xifres de participació total que tenia: 350.000 persones, que quedaven reduïdes a 50.000 segons la policia. Sens dubte, no puc dir a ull nu quanta gent érem perquè n’hi havia realment molta i és difícil d’estimar, i més si no em vaig moure per tota la manifestació, però està clar que n’hi havia moltes més de 50.000, però potser la xifra de 350.000 és una mica exagerada. Les últimes xifres actualitzades, segons es pot llegir als enllaços que he donat, són 60.000 participants segons els Mossos i 400.000 segons els organitzadors. En qualsevol cas, l’important és que ens hàgim fet sentir, i que continuï així. Si voleu veure ens imatges l’ambient que es va viure i com va ser la manifestació, aquí aquest vídeo:

Pel que fa a la situació en altres parts del món, podeu començar llegint la notícia de La Vanguardia. Com a aspectes destacats, jo diria el següent: sembla, pel que he pogut llegir, que les manifestacions més multitudinàries han tingut lloc a Barcelona i Madrid (on, diu l’organització, hi havia mig milió de persones, cosa que no ha estat contrastada per les autoritats). La participació a aquesta jornada de lluita ha estat, per tant, molt diferent segons els estats, segurament perquè el sentiment de ressignació no estava prou arrelat, o al contrari, com a Grècia, la ciutadania està tan cansada que no té ànim. En qualsevol cas, les manifestacions s’han desenvolupat pacíficament a tot arreu, llevat de Roma, on durant tota la tarda hi va haver una batalla campal. A Estats Units, en algunes ciutats, com Nova York, on hi havia uns pocs milers d’indignats, la policia va actuar per desallotjar les places que ocupaven. La seva crítica al sistema financer i l’atac a Wall Street sembla que va quallant (llegiu, en aquest sentit, aquest article i aquest altre de Paul Krugman).
Si voleu llegir una crònica mundial (però no pas especialment detallada), podeu seguir aquest enllaç, on trabareu també diversos vídeos i fotos. Altres fotos les podeu trobar al web de la BBC.

El programa Singulars del Canal 33 va emetre una mena d’entrevista doble als economistes Arcadi Oliveres i Santiago Nño Becerra. Aquesta entrada no és tant per valorar les respostes i la situació econòmica, ja que sóc bastant ignorant en les qüestions tècniques del sistema econòmic, com per recomanar fervosament que mireu el programa. Els dos economistes ja són prou clars i ho expliquen molt bé, queda tot ben entès (però a algú ignorant com jo, ja dic que se li escapen algunes nocions tècniques, les implicacions pràctiques). I els entrevistats, ambdós crítics amb el sistema tal i com està instituït, parteixen, com és lògic, de les preguntes que formula el presentador, preguntes que neixen de la realitat mateixa. De fet, no us podeu perdre de l’entrevista ni tan sols la introducció que fa Jaume Barberà: clara i contundent, on acusa els dirigents de no fer res i els bancs de no tenir en compte les necessitats de la ciutadania, de fet recalca que la situació econòmica és destructiva. Si algú, posem per cas del moviment del 15-M, hagués dit això mateix, els sectors més conservadors de la societat l’haurien acusat de populista (de fet, recordo que quan els indignats començaven a expressar-se públicament aquesta és un de les crítiques que queien), quan en realitat això no és fer populisme: això, com el senyor Barberà ha demostrat, és observar la realitat mateixa, saber-nos-hi situar, entendre què passa, què es mou en el fons social i polític, apreciar-ne els fonaments i analitzar-ho.

Tal com he dit, no intento ni estic capacitat per analitzar la situació econòmica formal. Això ho deixo a Oliveres i Niño Becerra, per això els referencio. Però sí que estic capacitat per informar-vos a tots vosaltres, per saber-ne més, de qui són aquests dos economistes. Així que, a continuació, us faré un breu resum de la biografia acadèmica de cada un d’ells i, així mateix, us comentaré una mica quina és la posició que adopten com a economistes en el si de l’entrevista i esmentaré algunes de les idees més punyents que diuen.

Foto de Josep Cano

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) estudià Ciències Econòmiques a la UB i es doctorà el 1993. Actualment és professor d’Economia Aplicada a la UAB. Ha publicat diversos llibres, l’últim dels quals l’any passat: Aturem la crisi (Angle Editorial).
És un activista social, amb un currículum que arrenca durant el franquisme defensant la democràcia. És membre actiu de múltiples organitzacions i associacions: entre d’altres, és president des del 2001 de Justícia i Pau, entitat cristiana que actua a Catalunya des de l’any 1968 i que té per finalitat la promoció i defensa dels drets humans, la justícia social, la pau i el desarmament, la solidaritat i el respecte al medi ambient.

A l’entrevista (o conversa), pren posicionaments més generals, dóna una visió global real i recolzada en dades objectives sobre el funcionament de la societat. Interpola els entrellats del sistema econòmic en altres fenòmens i perspectives, com ara l’ecologisme i els fonaments de la democràcia. En aquest sentit, puc destacar com a idees impactants que pronuncia les següents:
-El creixement té un límit: la supervivència de la Terra.
-Seria ideal fixar un sou màxim per als grans dirigents i als més rics.
-Darrera la crisi econòmica, hi ha la crisi de valors, ja que s’ha donat massa importància al diner.
-S’ha pervertit el significat real d’economia.
-Cal canviar radicalment el model. Una de les mesures pràctiques que proposa de moment és nacionalitzar els bancs.

Foto de Noticias de Gipuzkoa

Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) estudià economia a la UB i és actualment catedràdic d’estructura econòmica de l’Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon Llull).
El seu primer llibre -i em sembla que de moment únic- és El crash del 2010 (Los libros del lince, 2009), on ja anunciava per avançat que la crisi s’agreujaria.

A diferència d’Oliveres, ell esgrimeix arguments i dades més tècnics, explica les qüestions concretes sobre el funcionament i la pràctica real de l’economia tal i com està instituïda. Sobretot jo destacaria que remarca la influència negativa del poder econòmic real en el nostre model de societat i la política. Així, és crític també però potser no tant amb un discurs de fons com Oliveres, sinó més aviat centrat en les males pràctiques del capitalisme.
Destacaria les idees punyents següents:
-Afirma que Merkel i Sarkozy no són ningú, només titelles del poder econòmic.
-És brutal quan recomana als petits empresaris tancar el seu negoci si no el poden continuar mantenint sense prescindir dels crèdits.
-Malgrat que entén els límits físics del creixement, creu sempre s’ha de créixer o bé perquè és necessitat humana o bé perquè el sistema ens ha inculcat unes idees a seguir (com ara tenir un Audi A3) per no ser uns “desgraciats”. Però tanmateix diu que la crisi sistèmica suposarà un canvi de model, el qual com a conseqüència suposarà l’empobriment de la població.

Avui ha tingut lloc l’acte oficial (per tant polític) d’inauguració del curs universitari a la Unipersitat Politècnica de Catalunya. Hi havien d’anar el president Mas i el conseller Mas-Colell. Al final, només hi ha assistit el segon. Per què? Doncs perquè avui, justament aprofitant aquest acte, també tenia lloc un acte de protesta organitzat coordinament per professorat i alumnes a través de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública. El president Mas, que ja es veia a venir que hi hauria “problemes”, ha decidit no assistir-hi.

A continuació us cito les referències oficials dels mitjans de comunicació sobre aquests dos fets paral·lels: aquí podeu llegir la notícia referent a la protesta, com la publica La Vanguardia, i aquí segons els serveis informatius de TV3. D’altra banda, podeu veure les dues notícies que n’ha emès Televisió de Catalunya: aquí sobre l’acte inaugural, aquí sobre la protesta en si. TVE ha elaborat aquest reportatge, on, per cert, casualment surto jo. Fixeu-vos que les xifres que diuen uns i altres són ben diferents: 500 segons el periodista de TVC, 200 segons el de TVE.
Per acompanyar aquestes informacions oficials, ja que jo he pres part d’aquesta protesta, us faig una breu crònica del dia, acompanyada d’unes fotos, tot sabent que jo no sóc un membre de les organitzacions que munten aquests actes de protesta, simplement congrego en el que diuen i m’hi apunto, però evidentment no sempre sé què està organitzat. No exposo els motius de la protesta perquè això és quelcom que tracto en altres entrades i és quelcom que no només s’ha de centrar en les qüestions pràctiques de l’educació, sinó en la qualitat de la democràcia, ja que tot forma part de l’estratègia de la mentalitat neoliberal per desarticular l’estat del benestar i per anar reduint els drets socials i les llibertats civils.

A les nou del matí havíem quedat professors, estudiants i personal d’administració i serveis a la parada del metro de Palau Reial. A banda d’aquesta concentració, n’hi havia una altra, però no sé aquesta on s’ha trobat. La qüestió és que en el grup on jo estava m’atreviria a dir que sobretot érem estudiants de la UB, però també n’han vingut de la UPC i de la UAB, com no pot ser de cap altra manera. En un primer moment, semblava que hi hagués poca gent, però quan ja ens hem agrupat tots per pujar cap al campus de Diagonal Nord, doncs ja es veia realment que n’érem uns quants, 300 com a mínim. L’agrupació l’hem feta al mig de la Diagonal, on hem pogut estendre la pancarta que encapçalava la manifestació. Hem tallat, per tant, aquesta via. Hi havia un parell de cotxes de la policia, i ja ens han advertit per megafonia que la manifestació no estava permesa. En tot cas, només l’hem tallada durant uns minuts i de seguida hem pujat: havíem d’anar a les portes de l’edifici de la Plaça d’Eusebi Güell.
Pel camí s’ha ajuntat més gent, i quan hem arribat a lloc també, de manera que en deuríem ser 400. Però la gràcia és que, a banda del nostre grup, n’hi havia, com he dit, un altre, aquest sobretot format per professorat i PAS, algunes persones del qual portaven enganxines sindicals. Aquest altre grup, que diria que no era tan nombrós com el primer, estava concentrat a l’altra banda de l’edifici, a la cantonada dels carrers de Sor Eulàlia d’Anzizu i de Dulcet. La policia era, per tant, entre els carrers que ens separaven, però tampoc no teníem intenció d’ajuntar-nos. Jo he tingut ocasió de comptar 9 furgons, però no hi he parat gaire atenció. A més, a l’altra banda n’hi deuria haver més, per tant estimo que en deurien ser una dotzena.
A les portes d’aquest edifici (em sembla que en diuen UPCnet), hi hem estat una estona, concentrats tranquil·lament i llençant consignes. Jo pensava que havia de venir en Mas-Colell, però resuta que ja era dins. I, respecte del president, ja se sabia que no vindria, ha preferit evitar trobar-se amb gent indignada que l’escridasseria. En qualsevol cas, portàvem una carbassa que volíem entregar com a metàfora del nostre rebuig. Com que, evidentment, tots no podíem entrar, llavors ens han dit que alguns representants sí que ho podrien fer per dur la carbassa o bé que sortís em sembla que era el president del Consell Interuniversitari de Catalunya -però no n’estic segur i, a més, no el conec-. Nosaltres hem cridat que volíem que sortís el conseller, però evidentment ja sabíem que no ho faria, així com també hem cridat que si no sortia ell entraríem nosaltres, tot i que evidentment només era una consigna sense intencionalitat real. Al final, em sembla que realment ha sortit el president d’aquest òrgan citat i els encarregats de portar la carbassa l’han deixada a terra.

Després de tot això, ens hem esperat uns minuts més i llavors hem resolt, per acabar la protesta, tornar a baixar fins a Diagonal. De camí, s’han retrobat els dos grups que protestaven, tot i que quan hem arribat a la Diagonal ja hi havia gent que havia marxat i la suma dels dos grups no s’ha notat, de fet potser fins i tot n’érem uns pocs menys de 500.
Allà a la Diagonal, davant de la Facultat de Física i de la Facultat de Química, com és lògic hem tornat a tallar el trànsit. Ha estat redirigit molt ràpidament, llavors les cues no s’han fet just on érem nosaltres. Hi hem estat potser durant uns vint minuts o mitja hora màxim, fins a un quart de dotze. Jo no tenia entès que hi hagués cap actuació pensada per fer a continuació, així que un noi ha proposat dissoldre la concentració i emplaçar-nos a Plaça Catalunya per demà al matí, on hi ha assemblea general de l’àmbit de l’educació. Aquest sector, com he esmentat al principi del text, s’estructura amb la PUDUP, el lloc oficial de la qual podeu trobar aquí. Una de les coses que es volen discutir és la convocatòria de vaga general i de jornada de protesta, que en principi arreu d’Espanya ja ha estat proposat que serà el 17 de novembre. A més, també s’ha d’acabar de muntar com serà la manifestació del proper 15 d’octubre, que és de fet, una convocatòria mundial. S’espera que sigui una gran manifestació que concentri tots els sectors afectats per les retallades i també la població indignada. Cal que hi anem tots!

M’he informat sobre una situació curiosa, una vaga sexual de dones que ha tingut lloc a alguns poblats de l’illa filipina de Mindanao. Segons podem llegir aquí, resulta que les dones d’alguns poblats van decidir fer vaga sexual per forçar els seus homes a deixar de matar-se i per impedir la ruïna econòmica. Segons sembla, la vaga va reeixir, i els enfrontament es van aturar en dos poblats (l’article que he citat es refereix a Dado).
No conec, evidentment, de manera exacta la situació allà i no sé exactament amb quins termes es va fer la vaga ni la pau posterior, però puc dir que el que es produeix no és exactament una guerra oberta, sinó enfrontament continus que fa més de trenta anys que duren per motius separatistes. Us explico més detalladament la situació política:

Font: Viquipèdia

La República presidencialista constitucional de les Filipinies, un dels països més poblats del món, ha de

fer front, parlant en termes de política interior, a dues amenaces principals: la insurgència del Nou Exèrcit Popular, una organització d’inspiració maoista (braç militar, de fet, del Partit Comunista), i l’acció de la guerrilla del Front Nacional d’Alliberament Moro, que actua a l’illa de Mindanao (una de les tres principals de Filipines, la més meridional) perquè en reclama la independència en base a la peculiaritat de la religió musulmana: “moro” és el grup ètnic de musulmans de les Filipines que representa una minoria del 5% de la població, ètnia d’ascendència bàsicament malàisia marginada pel govern i concentrada sobretot al sud.

Doncs bé, aquesta vaga sexual ha tingut lloc, justament al sud de les Filipines, és a dir, s’emmarca en el context d’aquest conflicte separatista que recurrentment provoca enfrontaments, malgrat que les converses amb el govern també són existents i, de fet, els musulmans ja tenen autonomia a la regió de Bangsamor.

Tornant-nos a centrar en la vaga en si, aquesta mesura no ha aturat la guerra, només algun enfrontament entre dos bàndols que no he pogut identificar a les fonts on he consultat, però sembla lògic deduir que ha estat entre els “soldats” governamentals i els separatistes, tot i que també (atès que l’èxit de la vaga només s’ha fet notar en dos poblats) sembla lògic creure que ha estat entre dues faccions locals rivals dins del marc del conflicte general a Mindanao.
En qualsevol cas, ja dic que no sé exactament de què va la cosa i no voldria dir res equivocat (per això ja tenim els periodistes), per tant remarco que el paràgraf anterior no conté exactament informació, sinó el que puc entendre del que jo mateix he llegit per esciure aquesta entrada. Si voleu saber més sobre la qüestió, us remeto a aquest article de l’any 2007 que tracta justament sobre aquest conflicte a les Filipines i el seu efecte sobre la població. D’altra banda, si voleu conèixer de primera mà la situació a l’aldea de Dado, podeu mirar aquest breu informe (així en diuen oficialment) que han elaborat els responsables de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats destinats a la regió:

No sé si el final del conflicte realment es pot atribuir directament al desig sexual no satisfet dels homes, o bé a l’impacte social i psicològic d’una protesta de tal naturalesa i magnitud. La gràcia d’aquest escrit era que servís com a excusa per reflexionar sobre la situació i per adonar-nos que no és el primer cop que les dones fan quelcom així, i ben fet que fan, penso jo. Això demostra que les dones tenen el poder i són elles les que fan moure el món. També demostra que les guerres no serveixen per res, ja que bé que hom pot buscar la pau si vol, en aquest cas sota pressió sexual (o, millor dit, antisexual).

Aquesta situació recorda innegablement la comèdia d’Aristòfanes Lisístrata, que el mateix article que he referenciat també esmenta: les dones gregues, cansades de la guerra entre Atenes i Esparta i que els homes sempre siguin fora (o morts), decideixen fermament no entregar-se als homes per satisfer els seus desitjos carnals, de cap mena, ni de muller ni de barjaula. La situació, però, té una contrapartida molt graciosa (que penso que en versions posteriors de l’obra és més exagerada, és el nucli principal): els homosexuals ho aprofiten per fer-se un lloc (o per buscar un “lloc”, no sé si m’explico…). En qualsevol cas, la força de les dones deixa els homes descol·locats i ansiosos, i acaben per fer la pau.
D’aquesta obra es va fer una pel·lícula en català l’any 2002. No és que fos una meravella de pel·lícula, però tanmateix es vivien situacions molt hilarants. D’altra banda, penso que aquesta és una de les obres preferides de representar quan se celebren festivals o cicles de teatre clàssic.

Segur que a tots us sona: un trader anglès, Alessio Rastani, va fer unes clares declaracions ben adequadesa a la més pura i essencial lògica capitalista manifestada en el seu egoisme com a inversor. Per si ho voleu tornar a veure, aquí us poso aquesta breu entrevista, que culmina amb un fragment d’una pel·lícula que penso que és Los fisgones.

Com haureu notat, la subtitulació en castellà no és exacta, sinó que hi ha alguna frase traduïda de manera més vulgar per donar força a les seves paraules, com ara que se’n va al llit amb una erecció, quan en realitat vol dir que somia en una nova recessió.

D’aquestes declaracions, cal dir que sens dubte són molt fortes i diuen sincerament el que passa en el món financer. La BBC va haver d’assegurar que no era una broma, era de debò. Ens diuen a la cara que els importa un rave què passi, ells aprofiten l’ocasió per enriquir-se. Però el que és curiós de tot això és que, malgrat que va ser aquest mateix mitjà de comunicació qui el va convidar, de seguida s’han afanyat la mateixa BBC com altres mitjans oficials a treure llenya al foc i a desprestigiar-lo. Aquí podeu veure’n un exemple: intenten contradir les seves declaracions, però penso que no és convincent, primer de tot perquè no està prou ben argumentat, en segon lloc perquè està claríssim que el que diu és veritat, i en tercer lloc perquè també economistes experts estan cansats de repetir que l’especulació és un dels motius de la crisi. Però més curiós és que també ell mateix es retractés, ell mateix es desprestigiés. Per què hauria d’anar a la tele a dir tota això i després desprestigiar-se? I, encara que ell mateix s’humiliï, que potser no és veritat el que diu? Què potser no hem de tenir en compte les seves paraules?
Aquí podeu llegir un comentari d’un economista que ve a ratificar el que Rastani confessa, i en aquest altre article reflexiu del mateix autor veureu com usa l’excusa de Goldamn Sachs que Rastani esmenta per paralr sobre els poders econòmics reals que influeixen sobre tots nosaltres.

La intenció d’aquesta entrada no era pas, però, parlar sobre l’economia en si o sobre com aquestes declaracions s’han viscut en els mitjans de comunicació, sinó una altra: la paraula trader em servirà d’excusa per veure quina és la profunditat negativa de la qüestió econòmica i per apreciar el simbolisme de les paraules en la nostra societat:
Les paraules no són banals, com sabeu. Les paraules tenen ple significat, per si soles diuen molt; són un bri de realitat, igual que una foto però sense imatge. No dic això, com potser us penseu, perquè el discurs d’aquest home ha estat clar. No cal: ell mateix ha estat dramàticament clarivident i les paraules que ha utilitzat, transparents. Ho dic per veure més enllà, per copsar com si fos una foto verbal quina realtitat expressen les paraules, a les quals sovint no prestem prou atenció. I això ho faré amb la paraula trader, la “professió” de Rastani que expressament no he traduït més amunt. Trader literalment significa ‘comerciant’. Però com us podeu imaginar, comerciar no és exactament el que fa ell; en aquest món globalitzat plenament capitalista ha passat a adquirir un significat financer tècnic: ‘inversor’. Però el problema és la forma com aquestes suposades inversions es duen a terme, per això l’inversor o l’agent de borsa passa a ser un ‘especulador’, com aquest mateix senyor sembla ser (i com el traductor dels subtítols del vídeo s’ha pres la llicència de posar). Quan el comerciant es transforma en inversor, i quan l’inversor muta en especulador, llavors ja hem begut oli.
La gràcia de la qüestió és que en la mateixa llengua originària, trader, com a derivat del verb trade, té un significat precís que es refereix només als fets reals, per tant se centra en l’objecte i la finalitat; això vol dir que concentra l’acció, explícita i entesa en ella mateixa, en l’individualisme. Justament per això, trader no només es pot traduir per (i no només vol dir) ‘comeciant’, sinó també ‘traficant‘ en tant que persona que es dedica a fer intercanvis com a mitjà de vida. Així doncs, si el sentit del verb se centra només en l’objecte, com acabo de dir, de manera que tant pot adquirir un sentit positiu com negatiu, llavors ens sobrevé la pregunta: aquest home s’ha qualificat de trader com a cosa bona o com a cosa dolenta? Aparentment, pel seu to del discurs, sembla que cregui que es bo, això de lucrar-se en detriment dels altres, ja que aquest és el seu mode de vida, perquè només ha aprofitat les oportunitats. Però, d’altra banda, fent-ne una consideració gens egoista com fa aquest paio i ententent com s’articula en el conjunt del funcionament social, podem concloure clarament que, en realitat, estem davant d’un traficant, un porc capitalista desgraciat. I, així com ell, molt altres.

Ho teníem davant dels nassos: el mateix llenguatge financer anglès ja qualifica la gent com ell d’especuladora i traficant, però hem preferit creure que utilitzàvem el sentit positiu de trader, quan la realitat, que hem ignorat, ens ha mostrat contínuament el contrari. Més val que obrim els ulls o, millor, les orelles per poder entendre bé què volen dir les paraules. I ara el mercat desviat i el sistema financer ja no tenen excusa per dir que són bons, que no tenen responsabilitats en la crisi, que les coses s’arreglen soles, que només cal laisser faire… No! Ara, a la vista de tot això, potser ja va sent hora que fem tots plegats un pensament de debò: socialisme o barbàrie!

Estimats lectors,

Aquesta setmana he començat la universitat, la qual cosa em prendrà temps per poder-me dedicar a escriure. És per això que a partir d’ara publicaré almenys un cop a la setmana, presumiblement els caps de setmana, però si tinc possibilitat també procuraré fer algun altre escrit, ja que sempre hi ha moltes coses a comentar, tot i que potser en aquesta cas no serien articles tan elaborats, malgrat que procuraré tenir-los prepreparats des dels diumenges a fi només de publicar-los quan ho cregui oportú. També cal deduir (jo mateix també ho faig, perquè no sé exactament què pot passar) que en temps de vacances tornaré a augmentar el ritme de publicació.

Bé, doncs només volia informar d’aquesta situació. Mentre no escrigui res, per a aquells que sigueu nous, sempre podeu llegir-vos el que prèviament ja ha estat publicat.

Com suposo que esteu al cas, perquè se’n parla molt als mitjans de comunicació (perquè interessa), el govern palestí mínimament reconegut (l’Autoritat Política Palestina), encapçalat per Mahmud Abbas, està cansat d’esperar i va reclamar el passat dia 23 a l’ONU d’una vegada per totes el reconeixement de l’estat palestí, a la qual cosa evidentment Israel s’oposa, així com EUA, que ja ha anunciat que farà ús del set dret a veto. Aquí podeu trobar un recull de les últimes notícies pel que fa a aquesta qüestió.
Doncs bé, el propòsit d’aquesta entrada no és tant comentar la situació, com anar enrera en el temps per explicar breument els orígens d’aquest conflicte. I això ho faig precisament avui perquè es va produir una efemèride que inicia el conflicte polític: el 26 de setembre de 1923 va configurar-se oficialment i efectivament el Mandat Britànic de Palestina.

Els territoris àrabs del Proper i Mitjà Orient pertenyien abans de la Primera Guerra Mundial a l’imperi Otomà, estat que va ser derrotat a la guerra i que es va desintegrar, com les potències vencedores i la derrotada van estipular amb el Tractat de Sèvres. Les potències vencedores, com a forces imperialistes, volien repartir-se el territori, però havien promès als àrabs, que havien iniciat la seva revolta, que els ajudarien a instaurar un gran estat per a la nació àrab.

Segons les disposicions imperialistes internacionals del Tractat de Sant Remo de 1920, els britànics i francesos (com ja havien acordat secretament ignorant els àrabs a la declaració de Balfour de 1917) van repartir-se els territoris del Proper i Mitjà Orient després de la caiguda de l’imperi Otomà, sota l’argument que havien de protegir els àrabs i ajudar-los a desenvolupar el seu propi estat. A la regió de la Palestina actual existia també un fet diferencial: la voluntat política sionista d’apropiar-se d’un espai propi per erigir un estat jueu, per això arribaven contínuament colons jueus europeus. Els britànics, a més, també van prometre als jueus que podrien aconseguir un estat propi. Així, políticament parlant, els britànics tenien la tutela de l’Orient Mitjà meridional sota la figura jurídica del mandat internacional sota els auspicis de la Societat de Nacions (una manera eufemística de dir que era un protectorat britànic). La part nord (Síria, Líban i la meitat d’Iraq) era mandat francès. Els britànics van partir el seu mandat en divreses àrees: el 26 de setembre de 1923 s’inicià oficialment el mandat de Palestina, que comprenia els actuals estats d’Israel i Jordània.

Així les coses, amb un exercici de malabars polítics, el Regne Unit s’havia compromès tant amb els nacionalistes àrabs com amb els sionistes. La complexa situació va fer que els bitànics creessin Tranjordània com a emirat “autònom”, de manera que el mandat de Palestina es va focalitzar només en els actuals Israel i territoris palestins.
El mandat va servir en realitat de protecció per al desenvolupament d’una certa estrucutra insitucional jueva de facto en detriment dels àrabs. No és exactament que els britànics ajudessin els sionistes, ja que aquests també atacaven posicions britàniques, és que simplement patien d’inacció i deixaven fer a la voluntat imperialista sionista que es manifestava amb expulsions de la població autòctona i ocupacions de terres, cosa que indica que els britànics no van acomplir el seu deure oficial. D’altra banda, l’autoritat britànica també havia de fer front a la revolta nacionalista àrab.
La greu situació, provocada per aquesta mala gestió, va fer creure a la potència mandatària que potser el millor seria una partició del territori en dos estats, com van proposar el 1937. El primer cop que fou acceptat per l’ONU un projecte polític que inclogués la partició fou el 1947 amb la resolució 181, que incloïa, però, Jerusalem com a ciutat de control internacional. Aquest pla de partició no fou acceptat pels àrabs, sí pels jueus perquè els afavoria molt, tot i que el seu objectiu final era tenir un estat totalment jueu. Les tensions eren constants, i la incapacitat (o potser fins i tot ineptitud) dels britànics, evident. La situació va esclatar fort a la fi del mandat.
El 13 de maig de 1948, s’acabà oficialment el mandat i fou el moment d’inici de la retirada de les tropes britàniques. Aprofitant la situació, l’endemà els sionistes proclamaren l’Estat d’Israel (que rebia el suport tant dels EUA com de l’URSS), fet que provocà la primera guerra araboisraeliana: davant d’aquesta proclamació unilateral, els estats àrabs de la regió atacaren el nou estat. És curiós d’observar com anomenen patriòticament els sionistes la guerra: Guerra de la Independència. Aquest conflicte marcà alhora l’inici de la Nakba, el gran èxode de població àrab a causa de la violència practicada per les tropes sionistes altament preparades i equipades, una autèntica neteja ètnica. L’actuació d’Israel ha violat repetidament els drets humans.
El 1949 se signà un armistici que donà la victòria a Israel, la qual cosa confirmà l’existència de iure d’aquest estat, reconegut llavors a l’ONU, i l’ocupació de diverses parts del territori: Cisjordània passà a incorporar-se a Transjordània (amb la qual cosa canvià de nom a Regne de Jordània) i Gaza passà a ser administrat per Egipte.

Tot això que he explicat és l’origen de l’entrellat polític de la situació. A partir de llavors, com és ben sabut, s’han succeït altres guerres araboisraelianes, multitud de reunions i acords i s’han produït diversos enfrontament entre les milícies àrabs i l’Estat d’Israel. Tots aquests altres conflictes no crec que sigui necessari que els expliqui aquí, a banda que és mooolt complicat i jo mateix amb podria perdre en l’explicació. Penso que l’únic important a saber és que, a banda d’aquest origen polític derivat de la mala gestió britànica, també hi ha una altra causa social real més profunda: l’actitud imperialista sionista, que té els seus orígens al segle XIX i que es pot exemplificar amb el lema que el moviment sionista va adoptar per reivindicar un estat propi: Una terra sense poble per a un poble sense terra. Això vol dir que els sionistes, amb la mentalitat imperialista i racista europea, tenien en ment que aquell territori estava buit i podien anar a ocupar-lo i fer-se’l seu, mentalitat que sens dubte encara dura entre les elits polítiques i guia la pràctica política, d’aquí la col·locació d’assentaments en territori primordialment àrab. El 2003, però, l’ONU va reconèixer la necessitat de crear una autoritat palestina, i aquesta és la base, em sembla entendre, que s’utilitza avui per reclamar realment l’existència d’un estat palestí separat del jueu.
Amb això últim que he dit, només em queda fer una observació -ara a mode de comentari, allunyat de l’explicació històrica-: fixeu-vos que amb aquesta postura política s’entén que la solució passa inequívocament per la partició de Palestina en dos estats (cosa que, cal dir-ho, defensen intel·lectuals israelians poc o gens sionistes ), quan en realitat també es podria proposar una altra solució: configurar realment un sol estat multinacional seguint el model d’estat europeu, deslligat del sionisme i de la religió. Però per això, és cert, segurament cal sobretot que els polítics jueus canviïn d’actitud i cal que alguns palestins vulguin també conviure amb jueus, que la solució no és expulsar-los a tots, el mateix que ells van fer, ja que això empitjoraria les coses. Cal dir que aquesta solució de l’estat únic democràtic també és defensada per alguns intel·lectuals, entre ells Mordechai Vanunu.

Recentment, el dia 18 de setembre, van tenir lloc les eleccions legislatives regionals a la ciutat estat alemanya de Berlín. Des de fa uns mesos que s’estan celebrant eleccions als diversos Länder (els estats federats) de la república, que en la majoria tenen lloc cada cinc anys. Doncs bé, interessat en la qüestió, faré un petit comentari, gens expert, d’aquestes eleccions com a exemple de la situació general d’Alemanya, on, com us deu sonar perquè no paren de repetir-ho a les notícies oficials, el partit governamental federal, la CDU de la cancellera Merkel, pateix força revessos.

Per posar-vos al dia, primer us informaré de la situació prèvia i després faré el breu comentari:
Al parlament d’aquesta ciutat estat hi havia representació parlamentària (que s’aconsegueix en superar el llindar electoral del 5%) de cinc partits. Per ordre de representació i repartiment d’escons eren: SPD (el partit socialdemòcrata: 30,8% i 53 escons), CDU (els democristians: 21,3% i 37 escons), Die Linke (socialistes: 13,4% i 23 esoncs), Grüne (ecologistes: 13,1% i 23 escons), FDP (liberals: 7,6% i 13 escons).
D’altra banda, la participació ha estat una mica superior a la dels darrers comicis i se situa entorn del 60,2% i ben bé un milió i mig de votants. No he trobat un gràfic per poder penjar-lo aquí, però podeu consultar els resultats oficials complets i les comparatives clicant aquí.
En les dues darreres legislatures ha governat la ciutat l’alcalde socialdemòcrata Klaus Wowereit gràcies al suport dels socialistes amb diversos partits, que el 2007 es van unir per formar Die Linke (per cert que en alemany vol dir ‘l’esquerra’, de caire comunista).

Per qüestions del sistema representatiu alemany, que és realment força complex perquè barreja el vot directe i el vot indirecte, el nombre d’escons del parlament pot ampliar-se lleugerament amb el que s’anomena Überhangmandate (‘mandats sobrants’), de manera que actualment el parlament de Berlín ha quedat configurat amb 152 escons, mentre que durant la legislatura anterior en tenia 149. El repartiment d’aquests 152 escons i el percentatge de vot aconseguit per cada partit canvia el panorama polític anterior. Vegem-ho amb aquests gràfics i amb un petit comentari:

Resultats electorals

Repartiment d'escons. Atenció: cal sumar-hi els Überhangmandate: SPD +1, Die Linke +1, Grüne +1

El que més destaca del resultat electoral és el fet que el Partit Pirata alemany ha entrat al parlament regional amb ni més ni menys que el 9% dels vots (130.000 paperetes) que li suposen 15 escons. Però, a més, el partit liberal FDP, que és el tercer en representació federal i soci de govern de la CDU, s’ha desplomat totalment i ha desaparegut del parlament, com ja ha passat també en altres Länder. El mal resultat del partit liberal és sens dubte un mal auguri i un factor negatiu per al govern federal. Per contra, la CDU, que, com he dit més amunt, ha patit alguns revessos electorals en altres estats, en el cas de la capital alemanya ha augmentat lleugerament la seva representació. El que els democristians han guanyat (+2,1%) ho han perdut els socialdemòcrates (-2,5%), però pel que fa a la repartició d’escons és diferent, ja que els primers en guanyen 2 però els darrers en perden 5. Així i tot, el Partit Socialdemòcrata Alemany ha tornat a guanyar les eleccions, però probablement no repetirà govern amb els seus antics socis de Die Linke, ja que no suma majoria absoluta i no sembla que vulgui governar en minoria. Això és tant perquè la SPD ha perdut representació com la mateia Die Linke (-1,7% i -3 escons), formació que, per afinitat ideològica, treu més vots a l’antic Berlín est, fins i tot és majoritari en alguns districtes.
L’SPD aquests dies està entaulant negociacions amb els Verds, partit que domina en el centre de la capital i que ha augmentat la seva representació amb un 4,5% i se situa a només 9 escons de la CDU. Aquest darrer partit és sens dubte el que està més allunyat de poder formar una coalició de govern, llevat que l’SPD hi volgués pactar, com ja va fer als anys noranta quan ambdós partits eren clarament majoritaris, però ara no és probable malgrat que, com mana la bona pràctica política, l’SPD i la CDU també han mantingut converses.

Recuperant el fil sobre la irrupció del Partit Pirata, aquest partit, que era el primer cop que es presentava i ja està pensant, a més, en el comicis federals del 2013, ha aconseguit un resultat espectacular entre altres motius gràcies al vot juvenil (que ha “saquejat” en part a Die Linke), així com gràcies a l’atractiu que desperta per ser nou i alternatiu, ja que no entra tan ferotgement en el joc de les discussions polítiques, sinó que basa el seu ideari en la defensa dels drets fonamentals dels ciutadans i, sobretot, en defensar les noves tecnologies i tot el que implica per a la política, com ara la transparència, la lliure informació i plena llibertat d’expressió. És el mateix que fa el Partit Pirata de Catalunya, ja que tots els partits pirates formen part d’un moviment internacional. A Espanya, els pirates també han anunciat la intenció de presentar-se a les properes generals del 20-N.  Són arguments, cal dir, que avui dia utilitza tot partit alternatiu i petit, sota el vernís de canvi de sistema. Malgrat que el fons del discurs pugui ser encertat, no sé jo si estructurar un partit com el que proposen els pirates és un discurs ideològic ampli i vàlid com per representar un model de gestió de la societat. En certa manera és el mateix que feia Ciutadans a casa nostra quan va néixer, però ara ha caigut en els mateixos vicis que la resta.

Per acabar aquesta brevíssima anàlisi, només voldria notar -al meu entendre- que em sembla clar que els partits clàssics estranyament pactaran amb els pirates, ja que aquest és un partit alternatiu amb qui no interessa tractar. Tanmateix, val a dir que Die Linke es va formar també com a nova proposta de l’esquerra, més alternativa i més autèntica i sí que va entrar al consitori.
En el cas de Berlín sembla que la preeminència dels dos grans partits SPD i CDU no és tan agosarada com en el cas federal, però tot i així, per tal que no ens confonguéssim, cal tenir present que el bipartidisme d’Alemanya no és tan preponderant com a Espanya.

P.S.: en futurs posts, de cara a les eleccions del 20-N, esciuré sobre partits alternatius, per exposar-los i comentar què representen.

A partir d’ara, si estàs cansat i passeges pels barris de la Salut i de Sant Roc de Badalona, a la part baixa occidental de la ciutat, no podràs seure als bancs del carrer perquè, simplement, els han retirat, així com alguna font (a Salt, 26 fonts de 30 tenen l’aigua tancada).

Sant Roc

Es veu que les reunions d’usuaris que s’hi produïn eren molestes, que tanta gent pot ser un perill de seguretat (i ho és, és cert, per a l’Estat vigilant) i que es feia un ús indegut del mobiliari. Aquest ajuntament, així com altres, ha decidit directament, en comptes de lluitar contra l’incivisme, retirar el mobiliari urbà de l’espai públic, de manera que en priva de l’ús la resta de la ciutadania. A mi em sembla vergonyós, ja que és una destrucció de la llibertat en espais públics i l’excusa usada no deixa de ser un exemple més d’arguments poc sòlids que acaben corrompent la democràcia.

Foto de CAROLINA IZQUIERDO

Però el més fort de tot és que ha suprimit els bancs només d’aquelles “zones d’immigrants“. Està clar que aquestes no són paraules dels polítics, però es veu clarament l’associació entre ciutadans molestos i no volguts amb la seguretat. Justament la seguretat ja va ser un argument d’Albiol a les eleccions, no en va el passat dia 12 van entrar en servei les patrulles de policia de barri. Se suposa que la policia és l’encarregada de vigilar que es compleixi la llei, però retirar els bancs públics és una exageració i és una mesura inapropiada.

Treure els bancs és una manera delicada -o potser més aviat lletja- de dir, amb aires de superioritat d’herència burgesa, que la xusma no hi ha de ser en aquella ciutat. És també una manera subliminal de dir que la llibertat de pas queda qüestionada. I, de debò, ¿algú es pot pensar, si té un bon criteri democràtic de com ha de funcionar la política, que un ajuntament s’ha de dedicar a treure els bancs públics del carrer sota pretès argument que és pel bé comú? Em sembla bastant absurd.

Així, aquesta mesura radical, que s’alimenta d’un criteri discriminatori (i, per tant, racista sense fonament), implica que no s’ajudi la gent amb problemes que podia necessitar l’aigua (un bé essencial i el dret d’accés a la qual és universal), que no es focalitzi en el problema en qüestió (ja que, si a altres hores de la nit grups de gent fan soroll, doncs llavors això és incivisme i cal multar-los), i, sobretot, implica que es fereixi la llibertat individual de la resta de ciutadans, ja que l’espai és públic i d’ús comú.

De fet, jo em pregunto si una mesura així pot posar en perill el dret de reunió i expressió. Està clar que tècnicament parlant retirar bancs, per més descarat que sigui, no sembla que vulneri aquests drets perquè no és una prohibició directa sobre les persones que els utilitzaven, però és igualment evident que aquesta mesura persegueix un objectiu determinat sota l’excusa que aquelles persones són delinqüents o molesten els altres. És per això que em sembla un criteri inadequat en considerar per generalització certs ciutadans indignes del lliure ús del mobiliari públic; per tant, la mesura està allunyada de les formes democràtiques i indirectament -però claríssimament- incideix en el dret de reunió.
Fins i tot suposant que els lliures usuaris dels bancs posessin en perill l’ordre públic (i això ja és més que dir que “molesten”), la mesura no deixa de demostrar que aquest consistori (així com altres, Barcelona també) practiquen una política burgesa no destinada a tota la població, ja que així ignoren els desafavorits, immigrants o marginats i els empenyen fora dels carrers de les classes acomodades. Això indica una inclinació ideològica ben concreta, de manera que alguns polítics consideren part de la ciutadania, a la qual serveixen i la qual a la vegada és, en certa manera, responsabilitat seva, indigne. Aquesta postura és poc democràtica i l’actuació en si no és manera de resoldre el problema.

El passat dia 10 de setembre al vespre el president de la Generalitat de Catalunya va fer el discurs institucional de rigor propi de la Diada Nacional. A continuació, us transcric el seu discurs oficial d’uns vuit minuts, que podeu recordar aquí. Però aquest no és, de fet, el tema principal d’aquest missatge, ja que un servidor ha tingut accés al que sembla ser el primer discurs que els assessors de Mas havien preparat, però que el president havia rebutjat en considerar-lo massa directe i massa poc hipòcrita. Després de la transcripció real, us copio el text d’aquest document filtrat al qual el nostre bloc ha tingut accés en exclusiva.

Benvolgudes i benvolguts compatriotes,

Em dirigeixo a tots vosaltres amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Alguns creuen que amb la Diada els catalans commemorem una derrota, la de l’onze de setembre de 1714; tanmateix és just al contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ànima, la nostra nació.
En aquests darrers tres segles s’han donat gairebé totes les circumstàncies perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional. Lluny d’això, el nostre país és avui el territori més atractiu de l’antic Mare Nostrum, la Mediterrània. Podíem no ser, però som; podíem haver caigut en la marginalitat, però exercim la capitalitat en l’àrea geogràfica que sempre ens ha estat més propera; podíem ser un poble derrotat i vençut, però som un poble viu i amb futur.

Fóra absurd negar les enormes dificultats del moment: vivim temps d’incertesa, d’adversitat, d’amenaces econòmiques que sacsegen el nostre benestar i d’amenaces polítiques que qüestionen el nostre autogovern. És cert, però com ja hem fet al llarg de la nostra història ens cal convertir aquestes dificultats en estímuls positius que ens portin un cop més no tan sols a fer-hi front sinó sortir-ne més enfortits i amb major capacitat per construir un país més sòlid, més just, més lliure.
Certament moltes coses que passen i que ens afecten no depenen directament de nosaltres: hi ha moltes variables en joc en les que (*) la nostra capacitat d’influència és poca o nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn ni de Berlín, ni de Frankfurt, ni de París, ni de Madrid: la força de creure en nosaltres mateixos, aquella força basada en uns valors propis que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantigués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap. És hora de retrobar-nos amb aquests valors; és hora de creure en nosaltres mateixos; és hora d’assumir el millor llegat de la nostra història: la voluntat de ser, de progressar, d’anar endavant.
Els països treballadors, creatius i de mentalitat oberta estan avançant enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són països de dimensió més aviat modesta però amb un caràcter molt marcat i uns valors molt forts. Catalunya pot ser un d’aquests països si ens ho creiem i si creiem en nosaltres, i això -torno a insistir- només depèn de nosaltres.

La Diada d’enguany té lloc en un moment en el que (*) l’obligada política d’austeritat en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns que ens trobem davant d’un afebliment irreversible del nostre estat del benestar. Crec francament que no és així. Contenir el creixement de l’endeutament és l’únic camí per assegurar que les generacions més joves, els nostres fills i els nostres néts, podran gaudir com a mínim del mateix estat del benestar que hem construït en les darreres dècades. Demano en aquest sentit comprensió a tothom, a fi d’evitar que els deutes excessius d’avui no es converteixin en una llosa per a les esperances de les generacions futures: un llegat de deutes impagables no fóra èticament acceptable.
En canvi, ens cal tenir una actitud d’escolta atenta i, sobretot, respecte a aquells que viuen una situació personal més difícil, una actitud de justícia i de servei per ajudar a donar un cop de mà a qui més ho necessita, actituds que caracteritzen avui a (*) la majoria de les nostres famílies, que amb el seu esforç diari ajuden a mantenir una societat cohesionada i sòlidament vertebrada.

La Diada Nacional és també un motiu per recordar la necessitat de reforçar la nostra vida democràtica i procurar no esquerdar-la. En els darrers tres-cents anys, n’hem tingut escassadament quaranta de democràcia, trenta dels quals són les darreres dècades. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible; la democràcia, també, i a casa nostra potser encara més. Per tant, tot allò que pretengui honestament contribuir a millorar un sistema imperfecte, no només cal escoltar-ho, sinó posar-ho en pràctica. Ara bé, no podem deixar que s’instal·li entre nosaltres una actitud destructiu (*) cap al sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya. No es tracta només d’una qüestió d’ordre públic, sinó d’una cosa molt més important: l’aposta per una societat basada en el diàleg i en la deliberació col·lectiva, que no és el mateix que la violència i la coacció disfressades de demandes, el d’una societat on existeix el dret d’expressar-se lliurement i el deure d’escoltar tothom, però en cap cas d’acceptar la coacció de minories que suplanten les majories reals. No sempre el que més crida té més raó, i al que coacciona no se li pot donar la raó.

No vull deixar en aquesta celebració de la nostra Diada Nacional de referir-me a aquells fets que darreramet s’han produït i mostren les amenaces que poden afectar el nostre autogovern, els nostres símbols i la nostra voluntat de construir un model propi de societat: la modificació unilateral de la Constitució, per part dels gran partits estatals, trenca definitivament les regles del joc de la Transició espanyola, en deixar de banda un dels principals artífex d’aquesta, el catalanisme. Això suposa un canvi profund, del que (*) Catalunya n’ha de prendre nota i que òbviament no serà neutral ni innocu en la relació entre Catalunya i l’Estat.
Aquests dies molts catalans han vist amb una dramàtica claredat que la visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans, amb independència de la seva llengua habitual, el seu lloc de naixement o les seves creences religioses. I això reforça el catalanisme, del signe ideològic que sigui, més enllà del malestar o del ressentiment cultural, més enllà en definitiva d’una postura merament reactiva.
Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la reobertura el debat sobre la llengua: la immersió lingüística a Catalunya no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per assolir una societat més cohesionada, és per això que va sorgir en el context històric d’un gran consens polític i social, i continua disposant d’una acceptació social molt majoritària. Ningú pot pretendre canviar un determinat model de convivència que, a més, ha obtingut uns bons resultats i gaudeix d’un consens social majoritari.

Afrontem anys de trascendència (*) històrica que marcaran per molt de temps el rumb i el nostre futur com a país. De les nostres actituds i, sobretot, de les nostres accions dependrà el futur de la nació catalana. No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual, on es produís una conjunció de reptes econòmics, conseqüències socials, manca de respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua i qüestionament del nostre autogovern.
Actuem, doncs, amb intel·ligència, conscients de la nostres capacitats, siguem exigents i treballem bé. Comprometem-nos amb Catalunya com una noble i bella causa. Sapiguem ser dignes de l’herència rebuda de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes, molts d’ells vinguts d’arreu, que han lluitat i treballat per un millor futur per aquest país.

Bona Diada a tothom i visca Catalunya!

Ara sí, el que tots estàveu esperant: el primer discurs preparat, que sembla que digui el que Mas amb gran sofisme ha volgut transmetre en el missatge oficial finalment emès. Compareu els dos textos, a veure si hi veieu diferències (a banda de les errades gramaticals marcades amb asterisc), a veure quin diu la veritat i quin divaga molt sense dir res comprensible i fa confondre la ciutadania.

Catalans, catalanes i altres éssers:

Em dirigeixo a tots vosaltres perquè és la meva feina en un dia com avui que em dóna més protagonisme. Algú que no conec creu que amb la NOSTRA Diada commemorem una derrota, però en realitat és just al contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la NOSTRA identitat, la NOSTRA llengua, la NOSTRA cultura, la NOSTRA ànima, la NOSTRA nació. Amén!
En aquests darrers tres segles s’han produït gairebé totes les circumstàncies -que no sé quines són- perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional. Gràcies a Déu, no ha estat així, i avui Catalunya és un país envaït de guiris. Podia no estar-ho, però ho està; podia ser marginal, però volem els diners de la gent que ha estat més afi als NOSTRES interessos econòmics; podia ser un poble esclau de Madrid, però per sort és un país convergent.

Fóra absurd negar la mala salut de la democràcia: vivim temps d’incertesa, com sempre, d’adversitat provocada per les amenaces econòmiques que sacsegen el VOSTRE benestar, i d’amenaces partidistes que qüestionen el NOSTRE autogovern, també partidista. És cert, però, com ja hem fet al llarg de la NOSTRA història (és a dir, durant el pujolisme), ens cal convertir la VOSTRA indecisió i ignorància en vots positius que ens permetin un cop més mantenir els NOSTRES privilegis aristocràtics, per sortir més enfortits de la crisi i amb major capacitat per prendre-us el pèl parlant de la llibertat de Catalunya.
Certament, molts coses que passen i US afecten aparentment no depenen de vosaltres: hi moltes variables de mercat i d’interessos partidistes en joc en què la nostra voluntat de fer prevaler els principis polítics democràtics és nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn dels altres: la força de creure en Convergència (i Unió), aquella força basada en patrimoliatzar el catalanisme, en aprofitar la situació per fer veure que Convergència és la solució i fer política hipòcrita amb un peu a Madrid i un altre a Catalunya. És hora de trobar-nos en la mateixa situació de sempre; és hora de continuar proclamant les mateixes fal·làcies; és hora de dir paraules maques buides de contingut, com progressar.
Els països aligàrquics, capitalistes i de mentalitat retrògrada estan retrocedint enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són els països que més descaradament diuen que defensen la democràcia quan en realitat retallen l’estat del benestar. Catalunya és un d’aquests països, i continuarà així si us creieu l’excusa del patriotisme. Depèn de vosaltres.

La Diada dels darrers anys té lloc en un moment en què el tomb pretesament neoliberal de retallades en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns insensats que estem davant d’un afebliment irreversible de l’estat del benestar, quan en realitat només pateix ara un lleuger afebliment temporal que podrà ser esquivat pels rics que pagaran els serveis privatitzats. Crec fermament que és així. Contenir l’endeutament és l’únic camí a seguir, si ignorem les opinions expertes d’alguns economistes. Com que em crec amb la raó, aquest és el camí per assegurar que els successors dels actuals dirigents de les grans empreses i dels grans bancs podran gaudir del mateix marge de benefici que fins ara han tingut, o més. Demano, en aquest sentit, que us deixeu engalipar a fi que els interessos dels bancs d’avui es converteixin en una llosa per als ciutadans del demà: controlar el capital i les finances fóra èticament massa correcte.
Tant és així que ens cal mantenir una actitud de submissió total als mercats i de sordera exagerada envers aquells que viuen situacions personals difícils. No cal ser equànime, com la majoria de les famílies d’avui reclamarien, que amb la seva poca incidència política ajuden a mantenir les elits cohesionades, els polítics al poder i el capital expectant.

La Diada és també, com qualsevol altre dia, un motiu per recordar la necessitat d’afeblir la VOSTRA vida democràtica i procurar corrompre-la, com ara amb populisme i afirmacions de poc rigor històric. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible, sempre i quan no estigui un partit d’ordre coaliat amb el poder econòmic guiant aquest sistema. Així, la democràcia es pot corrompre encara més: ignorarem descaradament tota queixa i posarem en pràctica l’ús de la violència legítima, ja que no podem deixar que s’instal·li entre vosaltres una actitud crítica massa organitzada envers el sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya. L’excusa és una qüestió d’ordre públic, però en el fons hi ha quelcom més important: l’aposta per una societat coaccionada pels envits del mercat i domada per un fals sentiment de llibertat cada quatre anys, com el sistema de representació democràtica mana, que no és el mateix que la democràcia essencial, aquella que un sector de la societat reclama i al qual, com que té la raó, tenim el deure de no escoltar.

No vull deixar de referir-me en aquesta data tan assenyalada i tan estupenda d’aquesta celebració esplèndida de la NOSTRA Diada Nacional, a aquells entrellats polítics propis del sistema tancat que poden ser una amenaça per a la democràcia: la modificació unilateral de la Constitució, per part dels dos grans partits, ens ha fet enfadar realment perquè ha deixat de banda un partit tan important com Convergència que també volia decidir-ho unilateralment. Ara tenim l’excusa de dir que s’han trencat les regles de la Transició, la qual cosa suposa un canvi profund del qual Convergència ha de prendre nota: podem marcar la nostra transició nacional cap al País del Mai Més.
Aquests dies molts catalans han vist amb una dramàtica claredat com cada cop que s’acosten eleccions surten els mateixos temes i tots ho aprofitem per identificar els nostres enemics: la visió excloent d’Espanya, exemplificada pel PP, amenaça tot ésser vinent, però només virtualment, ja que si convé Convergència (i Unió) hi pactarem per aprofundir en el neoliberalisme, i això sí que afecta tot català, llevat dels oportunistes i els aprofitats del sistema. Això reforça el malestar i la indignació, que espero que no passi d’una postura merament reactiva.
Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la immersió lingüística:és cert que té consens social, però és un mitjà justificat pel fi que persegueix: crear una identitat catalana a la qual Convergència faci de pare. Ningú no pot pretendre canviar un model de catalanisme que ens ha donat tants bons resultats i que, de fet, en entrar al joc de la discussió sobre la immersió, encara ens en continuarà donant.

Afrontem anys de transcendència històrica. Tots ho són, de fet, però aquests més perquè ho dic jo: m’erigeixo com a Senyor de la Història. Aquestes dates marcaran el futur polític immediat, amb transcendència futura, del nostre país. No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual, on es produís un conjunció de factors adversos i s’evidenciés la nocivitat del sistema, fins al punt de qüestionar la legitimitat democràtica per una actitud de la ciutadania responsable i crítica.
Actueu, doncs, si voleu, com a radicals i insensats, conscients de les vostes capacitats i possibilitats davant de les porres i el control polític. Comprometeu-vos amb el país i la democràcia com una bella causa, si sou uns romàntics eixalebrats. Sapigueu que no ens considerem indignes ni ens cal el VOSTRE respecte per fer el que volem, i l’amonestació ciutadana, sovint mostrada arreu, no doblegarà els NOSTRES interessos ni la voluntat de construir-nos un sistema a mida.

Bona crisi a tothom i visca la Catalunya parlamentària i convergent!

Avui s’han donat a conèixer els finalistes dels Premis Blocs Catalunya 2011 i aquest blog ha estat seleccionat com a finalista dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”. És un honor compartir nominació amb en Jordi Bonvehí i les seves Històries Manresanes i el blog Mans de Catalunya Ràdio. Moltíssimes gràcies a [...]

Avui us esciuré sobre una cosa nova que encara no he tractat: televisió. Faré un petit comentari a mode de forta recomanació de dues fantàstiques sèries de televisió que arriben aquesta nova temporada al Canal 3XL: Skins i Battlestar Galactica.

Skins és una sèrie molt bona que beu de la tradició britànica de drama social, amb algun toc d’humor no còmic. És un drama d’adolescents prou original, interessant i atractiu, centrat en la vida de diversos joves, com es relacionen entre ells i l’ambient. No hi ha un argument fix ni general en la sèrie, simplement la història es va desenvolupant a partir de mostrar com és la vida de cada un dels personatges. Així, cada capítol se centra en un adolescent concret, que forma part de la colla d’amics entorn dels quals gira la història i que és, potser, l’únic que dóna cohesió global a la sèrie a través de les relacions que s’estableixen entre ells. Aquesta és una manera perfecte de poder tractar diversos temes, com ara els estudis, el sexe, l’anorèxia, la relació pares i fills, l’homosexualitat, etc., però he de dir que molts d’aquests personatges estan estereotipats i que, en ocasions, les situacions que s’expliquen i que conformen l’entremat de la sèrie són una mica exagerades. Tanmateix, això no li treu mèrit, ja que no crec que sigui una sèrie especialment realista.
Cada temporada consta d’uns deu episodis, l’últim dels quals tracta de manera grupal tots els amics que han estat mostrats individualment a cada episodi. Però, no només això, sinó que la sèrie aconsegueix donar un gir encara més original gràcies a “generacions” de personatges: cada dues temporades es canvien els personatges protagonistes. Les històries, per tant, giren entorn d’altres joves, de manera que les històries es renoven, s’emeten alenades de nous temes i es manté l’interès. Atès que hi ha cinc temporades, la sèrie consta de tres generacions: ben bé una trentena de personatges diversos. Hi ha, però, un vincle entre una generació i una altra: per exemple, la protagonista de la segona generació (per tant, de la tercera i quarta temporades) és la germana d’un dels protagonistes de la primera generació. Però aquest vincle jo diria que és simple, senzillament existeix perquè hi hagués una mínima relació, perquè els personatges no quedessin despenjats, però repeteixo que a la segona generació els adolescents de les dues temporades anteriors ja no surten, i a la cinquena temporada ja no apareixen els protagonistes de totes les altres temporades anteriors.
Al meu gust, la primera generació, la que estrena la sèrie, és la més encertada i potser, crec, una mica de res més realista que les altres generacions. En qualsevol cas, sempre és una sèrie atractiva i ben feta. El final de la segona temporada (per tant, el comiat de la primera generació) és sensacional, i el primer episodi de la segona generació és molt provocatiu i ja ens mostra que aquella generació prometrà molt de si.

Skins va ser creada per l’empresa independent Company Pictures i produïda per la cadena de televisió Channel 4 (que retransmetia la sèrie pel canal E4), la mateixa que va produir l’estupenda Queer as Folk ja fa més de deu anys i que actualment també produeix altres sèries com Misfits o la comèdia The IT Crowd (ambdues també emeses pel 3XL). Segons tinc entès, també s’ha fet una pel·lícula de la sèrie centrada sobretot en els personatges de la segona generació, però em sembla que encara no ha estat llençada.
La sèrie ha rebut una bona crítica, tot i que també ha generat algun punt controvertit, i va tenir tan bona acollida que se’n va fer una versió nord-americana (ja sabeu com són els americans: volen tenir les coses pròpies. El mateix va passar amb Queer as Folk, per exemple). La sersió Skins US, malgrat ser ideada per un dels cocreadors de la versió original britànica, no té punt de comparació: és bastant mediocre i va ser més controvertida, per això en fou cancel·lada la producció havent fet només 10 episodis.

Pot ser que el nom de la sèrie ja us sonés, i és que ja havia estat retransmesa a Espanya per Antena 3 (crec que per Neox i diria que només les tres primeres temporades), però ara (no sé exactament a partir de quan perquè TVC encara no ho ha anunciat) tindrem l’ocasió de veure-la en català. És una gran oportunitat que no us podeu perdre. De moment, us enllaço un vídeo amb el tema musical original complet de la sèrie. La primera part és la més agradable, al meu gust, i és la que s’utilitza per a les caretes de la sèrie, caretes que són, a més, diferents per a cada episodi i que modifiquen una mica la música en cada temporada.

Battlestar Galactica és una sèrie de ciència-ficció d’acció, de producció angloamericana i basada en la sèrie de finals dels anys 70, de fet n’és una nova versió. Al contrari que Skins, no la conec personalment, per tant no en puc fer una valoració extensa ni tan encertada més enllà del que sé a través d’internet i tercers.
L’argument de la sèrie és la lluita enmig de la galàxia d’uns humans del futur contra uns malvats robots que volen exterminar la humanitat, robots que els mateixos homes han creat i que se’ls han girat en contra. Malgrat que aquesta premissa pugui semblar molt bàsica i basti als amants de la ciència-ficció per atreure’ls a veure la sèrie, cal saber que, de fet, a partir d’aquesta premissa es fan reflexions sobre temes diversos i es construeix una història amb gran profunditat argumental. Per exemple, segons tinc entès, es desenvolupen temes polítics que confereixen gran complexitat a la història i que poden ser un perfecte reflex de la nostra societat. Així matix, la història no evita poder fer consideracions morals i reflexions entorn de la humanitat, cosa que sens dubte pot ser reflexiu i interessant.

Actualment, la companyia nord-americana David Eick Productions, que havia coproduït aquesta sèrie amb altres companyies nord-americanes i britàniques, està produint per si sola una preqüela d’aquesta sèrie centrada en l’almirall protagonista quan era jove i lluitava contra els cylons (els robots dolents). Serà, per tant, una nova sèrie, protagonitzada, per cert, per un dels actors britànics de la segona generació d‘Skins. Ja es va fer també una altra preqüela, però en aquest cas també com a spin-off, de la sèrie original: Caprica.

Segons sembla, el 3XL emetrà tant les quatre temporades de la sèrie, com la minisèrie, com la pel·lícula com els capítols exclusius per a internet. Realment pinta molt bé.

http://www.youtube.com/watch?v=8sLy5VCMuKMendofvid
[starttext]
Vídeo on es presenta una reconstrucció del Colosseu de Roma i imatges comparatives amb les restes arqueològiques. Realitzat per Archeolibri
[endtext]

Nascut a Hérouël (Aisne) el 12 de juny de 1746, va estudiar dret i va treballar com a passant d’un procurador de Châtelet (1765). El 1774 va comprar el càrrec. Un any després es casaria amb una cosina amb la que tindria cinc fills. Després de la mort de la seva [...]

Amb tota seguretat, el principal problema que té l’ofici (vell ofici) d’historiador és que hem arribat a un punt en el qual amb la història s’atreveix tothom. M’explico. Hi ha una legió de joves que han estudiat una llicenciatura, d’altres un màster i fins i tot un doctorat en història i han fet recerques d’una [...]

http://www.youtube.com/watch?v=Kg-6TYWFRhAendofvid
[starttext]
Reconstrucció en 3D del mihrab de la mesquita de Còrdova.
[endtext]

Vicenç Prat i el Llibre Verd

Dibuix del manresà Anselm Corrons al Llibre Verd de Vicenç Prat

Les ciutats sempre han escrit llibres amb història, el seu passat i les seves llegendes que la cultura ha respectat, una excel·lent forma perquè la comunitat respiri tradicions pròpies i es senti arrelada a la vil·la on viu d'una forma participativa i quasi patriòtica.

Avui us parlaré d'un llibre que va veure la llum durant els intensos anys de la Segona República, es tracta del famós "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als Magatzems Jorba des dels 13 anys.

La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa. Contra tot pronòstic, vuitanta anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals.

Reedició del llibre de 1932 d'en Vicenç Prat, editat per l'Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages l'any 2002, coincidint amb el 70è aniversari de la seva primera publicació

Més informació sobre els autors:

- Vicenç Prat, aquí
- Anselm Corrons, aquí

Bibliografia:

- memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)

Aprofitant la celebració de l’11 de setembre aprofitem per recuperar dos interessants documents de l’arxiu de TV3. En primer lloc, una intervenció del professor Josep Maria Solé i Sabaté en el programa Divendres on, acompanyat de l’escriptor Alfred Bosch, respon a tres preguntes clau en el conflicte de la Guerra de Successió: 1. Va ser [...]

http://www.youtube.com/watch?v=_C93FynD4cQendofvid
[starttext]
Avui l'equip d'HistoTube ha de lamentar-se de la mort d'en Josep Termes, un dels millors historiadors del país. Especialista en moviment obrer, anarquisme i catalanisme, s'ha caracteritzat sempre per un esperit crític i el seu compromís. Des d'HistoTube volem aportar en nostre granet de sorra en la difussió de la seva obra i la seva persona. És per això que hem publicat avui aquest vídeo de Vilaweb i hem obert una pàgina a facebook on tots hi podeu participar.[endtext]

L'11 de setembre de 1976

Coincidint amb el 35è aniversari de la celebració del míting de la Diada de 1976 al pavelló del Congost de Manresa (la primera Diada que es podia celebrar en llibertat des del 1939, si bé una llibertat encara vigilada), l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta l'àudio d'aquell acte multitudinari, que va tenir lloc el dia 10 de setembre –la vigília de la massiva concentració a Sant Boi de Llobregat-, i diversa documentació inèdita que hi està relacionada.

El document sonor de l'acte, de notable interès, ha estat facilitat per la manresana Maria Lluïsa Batlle Sanpera, i dura prop de 90 minuts. Inclou tots els parlaments: els de Josep Badia, Xavier Sitjes, Dolors Estrada, Joan Tatjé, Sebastià Vives i Isidre Badia (presentador). En nombroses ocasions els parlaments són interromputs per aplaudiments i proclames diverses, entre les quals les de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!" i "Visca l'Assemblea de Catalunya!".

Aquest míting del Congost va ser un dels actes polítics més remarcables de la transició a la ciutat. Sota l'impuls de l'Assemblea del Bages, van assistir-hi prop de 3.000 persones segons l'organització i la premsa –unes 1.600 segons la Guàrdia Civil- per reivindicar les plenes llibertats individuals i nacionals, just un dia abans de la coneguda i massiva concentració a Sant Boi de Llobregat.

L'Associació Memòria i Història de Manresa acompanya l'àudio del míting amb una trentena de documents, la major part dels quals desconeguts pel públic. Destaquen, d'una banda, els informes de la Guàrdia Civil sobre l'acte, un dels quals incriminava Josep Badia d'haver acusat al mateix cos de la Guàrdia Civil de l'assassinat de Jesús Maria Zabala, motiu pel qual va ser detingut. Escoltant l'àudio del míting es demostra que Josep Badia en cap moment no va fer aquesta afirmació. També s'hi pot veure la instància de petició del permís per celebrar el míting i la consegüent denegació per part del Govern Civil; diversa documentació de l'Assemblea del Bages i uns vint documents inèdits facilitats pel manresà Pep Centelles, que ofereixen informació de les despeses que va ocasionar l'acte, els materials que a l'entorn de la Diada es van vendre a les parades, les diverses factures generades per a la contractació de diferents serveis, etc. Finalment, també es poden veure prop de 40 imatges i una desena de retalls de premsa de l'esdeveniment.

Es pot escoltar l'àudio i veure tot aquest material en un web que Memòria.cat ha creat específicament sobre el tema i que es titula "El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa".

Web 'El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa'