Avui voldria parlar també sobre educació, sobre d’educació superior, amb una disserteció teòrica amb un matís sociològic. En ocasió de la brutal pujada de preu de matriculació del 66%, tractaré breument (és a dir, amb les paraules justes i necessàries) i molt senzillament la mercantilització de l’educació superior, la plusvàlua que suposa pagar-se els estudis i l’explotació a la qual està sotmesa l’estudiant. D’entrada, enllaço un parell d’articles que poden anar bé per fer-hi una primera aproximació, de vessant polític, també: sobre les polítiques mercantilitzadores i sobre les dificultats econòmiques de l’estudiant. En altres articles, ja parlaré més del mateix, de l’educació i la plusvàlua, però sense fer-ne una dissertació teòrica.

L’educació teòricament és un dret, ofert en forma de servei social garantit per l’Estat. Però en el món capitalista postindustrial en el qual ens movem, els interessos de mercat arriben a tot arreu, la lògica econòmica tot ho empesta. L’educació, en aquest sentit, no se’n salva. A més, les universitats són una institució ja reglada i ben organitzada que, en ser mercantilitzada, serviria com a perfecta eina logística per orientar els joves i introduir interessos privats a través d’una estructura pública que, aprentment, està al servei de tots. Si això passa, llavors allò públic es confon amb allò privat, i allò privat són els interessos i les pràctiques d’empresa i de mercat que serveixen de model per a tota la societat, i, atès que la comercialització (amb el consum) és un codi social d’inclusió, llavors allò privat suplanta allò públic i limita allò públic a ser entès només amb un criteri restringit. De fet, en realitat allò públic es converteix en plataforma d’allò privat, per la qual cosa es desvirtua.
A tall d’exemple, serveixi la propaganda: un espai és públic, és de tothom (i s’entén amb criteri postmodern “tothom” per “no ningú”), llavors una empresa sempre pot posar-hi un peu per anunciar productes de manera que així la propaganda és vista per tothom, crea una estètica d’allò públic i, en parlar del que és públic, forçasament hom haurà de referenciar allò privat. Naomi Klein va parlar al seu llibre No Logo sobre els efectes de la colonització privada de l’espai públic. El que passa és que es van dissolent les fronteres entre l’espai privat i l’espai públic, i no em refereixo només a les implicacions polítiques, sinó que són unes categories culturals que serveixen per guiar l’acció humana, per considerar allò que està bé i allò que no, allò que és bo i allò que és dolent… Que us sistema social global acabi incorporant el codi d’un subsistema social vol dir que aquestes categories es van perdent.

Mercantilitzar l’educació vol dir convertir l’estudiant en mera mercaderia i productor de riquesa, en quelcom intercanviable i sense valor per si mateix (només el valor que instrumentalment se li pugui donar). Mercantilització també és aplicar els criteris de mercat per gestionar les institucions universitàries, llavors els beneficis que generi la universitat (pels diners dels estudiants o el seu esforç treballador i intel·lectual i per les inversions buscades) els obtindran les empreses privades o els governs (també ho fan ara, però sense preocupar-se per la utilitat social, només per l’eficiència. O, millor dit, atès que es confonen els criteris, els valors promuguts des de les elits assimilen utilitat amb eficiència). Amb això, tota l’educació passa a ser subjecte de comercialització.
El procés de comercialització es duu a terme per mitjà de l’objectivització de la realitat educativa o, millor dit, l’educació en si (el producte comprat), educació d’altra banda ben delimitada. D’aquesta manera, el missatge transmès socialment i les postures preses per les elits mostren que l’important (les expectatives vitals, generades d’aquesta manera) és tenir títol, que assegura una feina, i ser aplicat i trobar un bon lloc de treball remunerat. L’educació superior s’acaba convertint al final en un sistema expeditiu de títols, que és l’únic que demana la societat (estructurada així per mitjà del mercat). És a dir, l’educació perd tot valor instrínsec i humanista i passa a ser reformulada amb els termes econòmics dominants del moment, de manera que la lògica funcional que hi ha al darrera de l’educació no és altra cosa que la compra d’un títol. Això és el que acaben pagant els estudiants, així és com es comercialitza l’educació, i així és com s’ha objectivat com a quelcom extern propi de la formació tècnica la utilitat de l’educació. De fet, la realitat ho demostra: quants cops s’ha dit que s’abolirien les carreres sense sortida (professional, s’entén)? Niklas Luhmann, en les seves anàlisis complexíssimes de la realitat social, ja diu que només l’”home funció” quedarà integrat en la societat i serà útil; en el nostre cas, l’home funció és la persona (el treballador) especialitzat, apte per ser flexible, per això els plans d’estudi responen a la necessitat del mercat.

Vet aquí que, sabent això, ens trobem davant d’una situació de plusvàlua i alienació.
Comencem per l’inicial, que porta a l’alienació junt amb l’objectivització: la plusvàlua és el benefici de més que s’emporta el capitalista (o, en tot cas, el posseïdor de poder) pel treball que realitza un altre un cop arribat al nivell socialment necessari. Justament els estudiants paguen per crèdits i els crèdits són hores de dedicació a l’estudi (un crèdit ECTS equival a 25 hores de treball personal). Per tant, en entrar a la universitat estan comprant un servei que ells mateixos haurien de fer per ells mateixos i, en pagar per les hores de dedicació, estan venent la força de treball intel·lectual, una força de treball que, doncs, tant es pot aplicar a l’àmbit físic universitari com en el temps privat (ja que són hores de dedicació personal, i vet aquí que ens tornem a trobar amb la confusió entre públic i privat de què parlva més amunt). Això vol dir que l’estudiant “treballa” fora de la universitat i paga per aquelles hores. Si no estudiés les 25 hores, si ja hagués fet prou feina amb 14 hores, posem per cas, la resta d’hores continuen pagades, per tant és explotat en el seu temps lliure, la qual cosa conforma la plusvàlua.
Al final acaba pagant per una cosa que no ha fet o no necessita (perquè ja ha fet el que necessitava ell, que al final acaba sent el que necessita demostrar objectivament a la universitat per tenir un títol), amb la qual cosa qui es beneficia de l’esforç de l’estudiant és un altre. Amb això, l’estudiant cau en una situació d’alienació. Vegem la significació de l’alienació, per acabar aquesta breu anàlisi, amb dos fenòmens, el primer dels quals ja he esmentat com a causa de la mercanitlització i que alhora és també efecte de l’alienació:

1. Objectivització i instrumentalització: educació objectivada en una realitat externa i diferent a aquella que hauria d’estar originada per aquesta activitat educativa; i educació instrumental, no controlada pels seus actors primaris sinó per les imposicions del sistema educatiu: hom estudia per aconseguir unes credencials, títols, que confirmen per als mercats que és apte. Llavors l’estudi es converteix en la cerca del millor lloc de treball, d’acord als paràmetres del mercat i també als criteris objectivats del prestigi universitari (excel·lència, una creació que alimenta els circuits de al competitivitat).
2. Pèrdua de llibertat: hom no estudia per consecució lliure d’objectius, no controla la gestió d’aquesta educació pública que finança amb taxes privades i no controla els beneficis de l’educació, sinó que és aprofitada per una empresa (de fet políticament s’ha acceptat oficialment els anomenats consells socials, on les empreses podran decidir sobre aspectes educatius). No és estudi per gust, per estudiar, per aprendre, sinó que d’aquesta manera l’objecte és diferent del que hauria d’estar produït per l’activitat que genera aquest objecte. En certa forma, l’estudiant paga per treballar (en el futur), llavors l’educació és una inversió, amb la quals cosa la pròpia vida esdevé també una inversió (la qual cosa aguditza l’alienació social perquè el mateix individu passa a ser considerat objecte).

El llenguatge polític està dissenyat perquè les mentides semblin veritats, l’assassinat, un acte respectable, i per donar al vent aparença de solidesa.

Són paraules de l’escriptor Georges Orwell, molt apropiades pels temps que corren, és la perfecta definició de la comunicació política postmoderna. I això ho porto a col·lació a propòsit de la pràctica política del PP però, sobretot, tal com he dit, del seu discurs, del llenguatge utilitzat en la comunicació amb la societat, de la retòrica manipulativa i sofística que fa servir. Remarco: no és quelcom propi de la ideologia del PP, que també, sinó que ja forma part del cercle viciós de la comunicació política i les estratègies de partit, cosa canalitzada per aquest sistema bipartidista tan injust.
Amb el màrqueting polític, les paraules s’ordenen conveniment per enviar uns missatges determinats que no puguin ser rebutjats pel públic (però sí consumits), es canvien els significats dels significants, es buida de càrrega ideològica qualsevol paraula, i se substitueix la realitat pel missatge, gens transcendent. Però en realitat això passa perquè darrera d’aquest màrqueting hi ha una ideologia determinada: d’una banda, el mateix subsistema polític queda tancat en si mateix, en un cercle viciós, perquè només busca reproduir-se, però d’altra banda hi ha el pensament únic, la justificació de l’ordre neoliberal, que empeny els poders fàctics de la societat i canalitzats institucionalment a través de la política cap a un direcció determinada.

Vet aquí que ens trobem amb la situació actual d’Espanya i del seu govern. No fem retallades, fem reformes; no hi ha reforma laboral, hi agilització i flexibilització (o no sé què van dir); els empresaris no realitzen acomiadaments, sinó contractes (recordeu el que va dir aquell empresari, vicepresident de la CEOE, en una entrevista a TVE amb la periodista Ana Pastor); l’IVA no s’apujarà, sinó que es refà la ponderació impositiva per crear riquesa. Vaja, ja només li falta dir al govern que no hi ha desigualtats socials, sinó una nova forma de distribució de la riquesa més eficient que afavoreix el bé comú amb la cerca de creació de riquesa.
He de dir que, és clar, en un sistema democràtic on l’ordre institucional ja és pervers i està corromput, és difícil d’assolir humilitat i veritats en el llenguatge polític, però és que ara, per raó de la crisi, estem veient clarament fins a on arriba aquesta corrupció del llenguatge, fins on els polítics són capaços de manipular i instrumentalitzar les paraules, fins a quin punt ens tracten d’imbècils. El pitjor és que hi ha gent que de debò es creu que allò dit amb floritures és veritat, que aquests burds canvis de paraules, eufemismes i aquesta enginyeria conceptual donen solidesa (parafrasejant Orwell) a aquella realitat fal·laciosa, paraules vagues, recreada només dins del termes propis del llenguatge polític.

A banda de la manipulació, hi ha igualment una manca absoluta de transparència política però, en canvi, abundor de mentida. Ara no vull parlar de la transparència (ho faré algun dia a propòsit de la llei que va aprovar el PP i a partir del mal ús que fa de la paraula “transparència”), sinó que vull emfatitzar que el mateix PP és l’exemple bàsic per veure com els seus actes amaguen moltes coses, no diuen el que fan o fan el que van dir que no farien; volia remarcar com ara estem entrant en una dinàmica extrema tant política general com també institucional d’evasió de responsabilitats, no contacte amb la ciutadania, mentida i engany, dogmatisme en la pràctica política i ús d’estupideses i irracionalitats per justificar aquesta pràctica política. I volia exemplificar tot aquest rotllo amb el cas del PP: aquí us poso una mena d’hemeroteca recollida per Ignacio Escolar amb la quantitat de discursos i idees que va dir el PP contra el PSOE i que no faria i que ara, de fet, estan aplicant amb la més absoluta cerimonialitat per impulsar les “reformes” necessàries. I, per si no queda clara quina és la realitat de debò de la política, us copio el vertader “programa reformador del govern” del PP, tal i com l’ha desxifrat l’escriptor Juan José Millás a la seva columna setmanal de El País, del dia 27 d’abril:

Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades.

La setmana passada analitzava les implicacions antidemocràtiques de les mesures que vol dur a terme el govern per reprimir les protestes ciutadanes. Doncs bé, avui tractaré també sobre la repressió, però des d’un altre punt de vista: no de la significació ideològica, sinó des de la pràctica policial a través de les seves armes. A mode d’informació curiosa (o no), us exposo dues de les futures armes que utilitzarà la policia per “preservar la pau social”. En qualsevol cas, ara que s’acosta el maig, aquest mes al qual Interior (ministeri i conselleria) temen tant, veurem la policia actuar brutalment, per això també, amb l’excusa de les armes, faré un breu comentari sobre la repressió.

1- La primera arma: una escopeta làser per encegar temporalment els esvalotadors. Segons ho he pogut llegir de la BBC, la policia britànica, segurament alarmada pels disturbis de l’estiu passat, estudia usar aquesta arma. És sens dubte una arma molt eficient i impressionant, l’ús de la qual, evidentment, com sempre, posaria en greu perill la integritat física de les persones i podria disparar-se contra qualsevol que es manifestés, sense respectar el seu dret a lliure expressió i manifestació i sense considerar si és algú que ha fet mal o no.
Aquesta arma làser dispara un feix des de la increïble distància de 500 metres i projecta una mena de mur làser de 3 metres quadrats que acaben veient els manifestants, amb la qual cosa es queden temporalment cecs, així que no poden seguir protestant. El problema que té això: no es pot garantir quant de temps hom es quedarà cec.

2- Segona arma, i més perillosa encara: EUA farà ús d’un dispostiu molt modern i eficaç, d’origen militar, com no pot ser de cap altra manera, un canó de microones. El que faran és traslladar l’arma en contextos civils com a arma antidisturbis; es tracta d’una placa muntada en un vehicle que emet un feix d’escalfor que provoca una intensa calor inaguantable en el cos humà, semblantment a un microones, però sense que s’arribi a coure la pell. S’anomena Active Denial System (que penso que puc traduir per ‘sistema de dispersió activa’, però normalment dit “Arma de microones”). A banda de microones, hom també investiga amb canons sònics. Aquí en teniu un breu vídeo explicatiu:

Tots sabem que l’Estat té el monopoli de la violència legítima, deia Weber. Això, tanmateix, ha de ser limitat i construït socialment per les pautes de convivència i pels valors democràtics, a banda que, clar està, des d’ideologies emancipadores aquest axioma pot ser rebutjat fins a considerar que la violència de l’Estat és tan il·legítima com qualsevol altra. Ara mateix, coneixent les fortes tendències autoritàries que està prenent la pràctica política, hem d’estimar il·legítima aquesta violència estatal perquè els motius que s’esgrimeixen per justificar-la són contraproduents i contradictoris, no amparats per la decència democràtica; és a dir, aquells motius que es diuen per justificar-la com a legítima en realitat no s’adeqüen a allò que fins ara s’havia considerat i no són apropiats dins del mateix marc que pretén amparar-la. Un clar exemple el trobem, com vaig escriure la setmana passada, amb la total desvirtuació del principi de propocionalitat en l’acció policial.

A partir d’ara, en el temps que corren, no ens trobarem només amb control social, sinó pura repressió amb brutalitat policial justificada. Ens trobem, per tant, davant evidents pràctiques autoritàries. No en va tota aquesta tecnologia prové de la investigació militar. Cada cop ens acostem més a un món distòpic, amb lluita real social (de classes o no) en el carrer: si la policia utilitza armes làser, què us penseu que faran els altres? Quedar-se a casa? O potser tornar-se, amb raó, més violents perquè són coartats i maltractats?
No cal utilitzar com a exemple aquestes armes per entendre la repressió policial (i política, sens dubte va lligat). És evident que qualsevol policia fins i tot desarmat pot ser un instrument repressiu. Però el pitjor és sens dubte la violència pura i el mal causat. Les bales de goma, són, en aquest sentit, l’exemple més clar: com qualsevol altra arma, tenen un perill potencial per a les llibertats, a banda d’un perill real per a la salut. Qualsevol agent, en tant que ésser humà que també és i que es deixa portar per les emocions (de fet, la ràbia i l’orientació del sentiments violents és la principal tècnia de control de la policia que té el poder), pot saltar-se el protocol, no ser conscient de les seves accions o deixar-se endur. Si no, per què caram van a parar les bales de goma als ulls d’alguns manifestants?
Per cert, si voleu conèixer especificitats tècniques de les bales de goma, seguiu aquest enllaç, el web de l’associació que lluita a Catalunya per la prohibició d’aquest tipus d’arma antidisturbis.

La consideració per la humanitat i pels drets civils és més aviat limitada, de fet per definció tota acció policial és un perill per a la llibertat més essencial. I posaré un exemple claríssim: recordeu el que vaig dir la setmana passada: el perill més greu per a la democràcia és la manipulació i desvirtuació de signficats i símbols. Doncs això també s’expressa en el llenguatge policial: el que tota la vida s’ha dit porra ara resulta que “tècnicament” s’anomena defensa. Vet aquí la trampa: la policia no reprimeix, es defensa a ella mateixa i a la resta de la ciutadania d’algú (que curiosament també són ciutadans) que deu ser malvat. Sí que hi ha dos tipus d’armes: ofensives i defensives, però lògicament les defensives són les d’ús passiu per protegir-se de les envestides, no són les que directament s’utiltizen envers l’altri per coartar o reprimir la seva acció. Em sembla que qualsevol persona amb dos dits de front pot distingir quin tipus d’arma és la porra.
Amb aquest exemple, paral·lel a l’exposat la setmana passada sobre la tergiversació del sentit de resistència passiva i activa, veiem com canvien les regles de joc (millor dit, com per efecte de la dominació ens les canvien) en la democràcia.

I, segons jo entenc a partir d’aquestes noves armes, la lluita no només és ideològica, sinó certament real, com he dit més amunt. Per exemple, aquestes armes que he esmentat, per més que diguin que  només s’utilitzaran en cas d’emergència, són realment molt agressives que, com ho diria, ataquen de fons la naturalesa humana: la visió i la pell. I això pot ser molt greu, perquè a algú se li pot anar la mà i provocar una escabetxada. A més, encara que només s’utilitzessin en situacions amb violència real, el que provoquen és por, blinden el poder per damunt de la ciutadania i, per la manera com s’usen, deslegitimen el dret de queixa, protesta i la lliure expressió dels ciutadans.
S’acosten, per tant, temps difícils: la Guàrdia Civil s’equipà amb 50.000 pots de gasos lacrimògens i de fum, no fa gaire, coincidint amb les protestes de València. Això vol dir que, sí o sí, el govern ja té en ment fer-ho servir. Això vol dir que entrem en un circuit tancat i que es retroalimenta: hom surt al carrer, el govern restringeix més aquest dret, i el govern reprimeix la protesta. L’observança per les llibertats civils és nul·la, com si de debò no entenguessin per què surten al carrer, sense parar-se a pensar en les causes i conseqüències socials, però, en canvi, tenint en ment només la dinàmica mecànica simple d’acció i reacció pròpia del subsistema policial, aïllada de tot el conjunt social, que condueix a la brutalitat policial.

Titular: “El govern es planteja de fer responsables de les destrosses els convocants de manifestacions” (LV). Titular: “El govern pretén equiparar vandalisme de carrer amb terrorisme” (Público). Un altre titular: “Interior equipararà les penes per vandalisme amb les de kale borroka i comportaran ingrés a la presó” (TV3).

Hom llegint això no pot sinó sentir preocupació. Preocupació per la impunitat amb què actuen aquests desgraciats, preocupació perquè les agressions no vagin a més. La violència certament és molt negativa. No m’estic referint als actes destructius de la gent de carrer, m’estic referint a la violència institucional que actua contra tota regla democràtica i accentua la situació de dominació, i als polítics miserables que no accepten cap oposició ciutadana. Ja hi va haver una tímida manifestació en defensa de les llibertats civils el dissabte 14, però encara en falta més. En tot cas, voldria remarcar que la manifetació va ser convocada ni més ni menys que per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, no pas per una gran organtizació política, la qual cosa demostra que aquesta preocupació a què em referia ja arriba a les arrels ciutadanes. La base ideològica d’aquest moviment en defensa dels drets i de les llibertats civils és totalment correcta i sòlida, i sens dubte és com s’entén també la crítica que ara faig.
No es tracta de veure si la resposta del govern, vist en termes simplistes (que no veuen el conjunt) i instrumentals (com si l’únic que existís fos el camí marcat d’acció-reacció faltat d’ètica), és aparentment adequada per combatre la violència (que tampoc no ho és, ja que la violència sempre genera més violència i potser caldria incidir més en la prevenció i no la repressió), sinó de veure què implica això en la lògica democràtica. L’important és el que traspua de tot això, quins són els canvis (o desfasaments) que es produeixen en relació amb els principis d’igualtat i llibertat de la democràcia. Així, no hem de caure en reduccionismes limitats a possibles pràctiques dient “si no fa el que li diu la policia, doncs a la presó”. No, en absolut. Hem de saber en quina societat ens movem, quina és la base de la nostra democràcia. L’important és el discurs que es fabrica des de la política (institucional), la imatge que se’n fabrica, que té connotacions ideològiques i és el que acaba penetrant en la psicologia dels ciutadans.

Manifestació del passat 14 d'abril. (Foto: Albert García)

Així doncs, vegem quines són algunes de les mesures que volen fer els dos governs, català i espanyol, per suposadament combatre la violència urbana, que no tenen sinó com a conseqüència, i no pas col·lateral sinó essencial, les limitacions de les llibertats civils:

• Fer responsables de les destrosses els convocants de les manifestacions: és evident que no es pot corresponsabilitar una associació o entitat ciutadana i social, que ha fet ús de la seva llibertat d’expressió i reunió a l’hora de convocar els seus seguidors a una manifestació, de les possibles destrosses efectuades en el decurs d’una manifestació normal  i corrent. Per pura lògica i principi fonamental de l’estat de dret, no és pot acusar algú (o considerar-lo culpable) d’una cosa que no ha fet. Si hi ha actes vandàlics, el responsable és l’individu que els ha causat, cosa que s’ha de provar i quedar demostrada, i no pas un tercer. És així de simple. El contrari seria, de nou, una mostra més d’autoritarisme i una decisió antidemocràtica que limita les llibertats civils amb les implicacions següents:

1. Es considera culpable algú que no ho és.
2. S’elimina la presumpció d’innocència.
3. Es limita indirectament el dret de manifestació (ja que tothom sap que sempre poden haver-hi violents, i si l’organització convocant vol evitar sancions, potser no convocarà manifestació per por del que pogués passar).
4. Es converteixen també tots els seguidors i simpatitzants de tal organització convocant de la manifestació, així com dels manifestants mateix que poden no tenir-hi a veure, en sospitosos de ser vàndals i en coculpables d’oferir una mena de paraigua social justificat (la protesta social) als actes violents. Amb això, com que es considererà que en aquella manifestació hi poden haver problemes i com que tots els manifestants són criminals potencials, doncs simbòlicament es considerarà perillosa tota protesta social totalment justificada i augmentarà el control policial.
Fins i tot suposant que qui cremés un contenidor fos de debò membre de l’associació convocant, la policia no té potestat per demanar al violent quina és la seva afiliació política (però al pas que anem, no m’estranyaria gens que s’acabés convertint en policia política) i igualment aquesta associació no és ni molt menys una organització criminal. De fet, els dos titulars d’Interior ho han dit: hi ha entre els vàndals una organització criminal pròpia de guerrilla urbana. Si hom volgés corresponsabilitzar els convocants, llavors per analogia aquests esdevenen en el llenguatge polític organitzacions criminals organtizades (com la màfia) i criminals potencials. Aquest és el perill de les mesures del govern i és per això que deia al principi que no ens podem quedar en consideracions simplistes: la destrucció de la democràcia arriba amb la manipulació de símbols i signes, com queda ben clar en aquesta analogia ideològica.

Davant d'"indicis" que una manifestació pugui ser violenta, tots els seus participants passaran a ser prejutjats com a criminals potencials, a través d'una vinculació ideològica (i cognoscitiva) gens lògica amb els convocants de la manifestació considerats corresponsables dels actes que es cometin.

Per tant, considerar tot això és bastant prejudicial i ens adonem que suposa més “seguretat” i menys llibertat. Fixeu-vos que amb aquest exemple queda ben clar: la policia i Interior sempre diuen que tenen identificats els grups de professionals de la violència que es dediquen sempre a trencar manifestacions; llavors, per què caram pretenen corresponsabilitzar els convocants de la manifestació si ja tenen els culpables identificats?? Fer-ho és, doncs, una manera de considerar també els convocants com a organitzacions no grates i proclius a ser delinqüents. Aquesta valoració tendenciosa i el fet de voler multar-los és quelcom que toreja les llibertats i els drets civils i se salta absolutament totes les garanties jurídiques en cas que de debò els convocants fossin culpables. No se’ls pot acusar de res, llevat que facin crides expresses a la violència.

• Resistència passiva serà considerada atemptat a l’autoritat: en l’exercici legítim de la manifestació, hom bé pot resistir-se a l’autoritat i preservar la seva integritat, sempre i quan no faci ús de la violència directa o la coacció contra els agents de l’autoritat, els quals no poden mai excedir-se de les seves atribucions. ¿De debò es pensen que si hi ha algú que estigui cridant, posem per cas, “prou retallades, prou retallades!” i un policia va i li diu “surti del mig del carrer”, aquest manifestant dirà “ah, ah, entesos, ja me’n vaig”? Quina absurditat! I és per això que aquesta mesura el que suposa és:

1. De nou, criminalitzar els manifestants pacífics.
2. Deslegitimar les seves demandes: si la policia ha fet ús de la violència per fer valer la seva autoritat, deu ser perquè els manifestants eren delinqüents que no saben fer servir mètodes legítims.
3. Amb tot això, i lligat a la mesura que he enumerat més amunt, desvirtuació del dret de manifestació.
4. Supressió de l’habeas corpus: és interessant de veure com, dos mil anys després que existeixi aquest dret (prové del dret romà), ara els estats que de debò (en princpi) són democràtics eliminin aquest principi jurídic fonamental (almenys el seu reconeixement). Això succeirà en un doble sentit. Primer, si sempre hom es “resisteix” a la policia i això és considerat un delicte d’atemptat, vol dir que no es permet que hom tingui dret a la legítima defensa i resistència a l’abús d’autoritat, d’acord amb la llibertat i dret a la integritat personals. Tothom, per tant, pot ser subjecte (i de manera “legítima”) a rebre cops de porra. De fet, si ens hi fixem bé, aquesta mesura del govern vol dir que quan la policia comenci a carregar, tot el bloc de manifestants  estarà oferint per definició resistència pacífica. I el millor de tot és que serà considerat agreujant de la resistència pacífica que es tracti de desobediència justament en ocasió d’una manifestació o concentració. I és aquí on se suprimeix el segon sentit de l’habeas corpus: tots i cada un d’aquests manifestants, per tant, serà un criminal i, doncs, podrà ser detingut. Passaran detencions en massa, talment com en un règim polític del més pur estil autoritari. Caldrà posar-los a la presó, per això es generalitzarà la presó preventiva fora dels seus límits imprescindibles, sense garanties jurídiques, amb decisions unilaterals, sense haver suposat els detinguts cap amenaça real a l’ordre públic. Així, doncs, s’obre la porta impúnement a la brutalitat policial.

Si en aquella època ja hagués estat aprovada aquesta mesura, aquesta amable senyora indignada hauria estat tancada a la presó per un mínim d'un any.

La influència ideològica reaccionària en els canvis legislatius encaminats a criminalitzar la resistència pacífica és prou evident. El mateix conseller Puig ho va reconèixer quan va exposar les mesures: vol que la ciutadania tingui por per tal que no es manifesti. Quin paio més descarat i desgradable! Està reconeixent que ignora els principis liberals de la llibertat individual i imposa la repressió sobre les accions i actes d’organització civil propis de la llibertat d’expressió. Aquest caràcter polític i les mesures que l’acompanyen són el que Enrique Gil Calvo ha anomenat “política de la intimidació punitiva“.

• Identificació anònima de “violents” per mitjà de pàgines web: l’última mesura que citaré, molt espectacular, és que el govern català vol habilitar una pàgina web en què els internautes diguin quins dels violents retrats han vist o identificat. Evidentment, això vol dir que, sembla, el mateix estat deixa de confiar la tasca d’ordre públic a les forces professionals i, en canvi, amplia a tota la ciutadania la funció de la policia, la qual cosa implica, lògicament, que tota la ciutadania faci el rol de policia, que es perd el respecte envers l’altra persona i que es perd la noció de garanties jurídiques perquè el ciutadà corrent es converteix no ja en vigilant, sinó en acusador. El control social, doncs, augmenta i funciona igual com en les èpoques de dictadura quan els veïns en convertien en delators. En termes polítics i ideològics, significa:

1. No-respecte per la presumpció d’innocència.
2. Difusió il·legítima de la identitat i violació de la dignitat i reputació personals. Això és especialment greu si s’hi suma el primer punt, però, fins i tot si de debò aquell identificat fos violent i jutjat culpable, difondre la seva identitat és una altra manera de violar la seva llibertat i privacitat personals.
3. Desvirtuació del que és una denúncia: fer això, com he dit, no està subjecte a garanties jurídiques i desfà tot principi de la presumpció d’innocència en considerar ja per defecte tot aquell qui surti al web un criminal potencial. A més, per tal que tingui un mínim valor la identificació, no pot ser efectuada de manera anònima. No funciona com a denúncia i, si no és una denúncia, la policia no pot actuar, encara que 100 usuaris diguessin haver-lo vist al lloc dels fets amb un còctel Molotov a les mans, perquè no són proves fefaents. Per tant, la mesura del govern respon a altres motius, ja que basa una detenció en un clic fet a internet no és sinó persecució policial.

En alguns llocs d’EUA ja existeix una cosa semblant, i evidentment s’ha comprovat que la seva utilitat no té gaire garanties: les suspicàcies contra algú ja fan que sigui identificat en el web i les rancúnies i odis atàvics personals i entre clans també es noten en les “denúncies”. Això passa per generalitzar el qui pot ser un criminal. Si fa uns dies els Mossos d’Esquadra van dedicar-se a detenir salvatjament (i fins i tot escorcallar algun pis) implicats presumptament en els incidents del 29-M, obrint algun web així la cosa augmentarà. No s’està detenint ningú pel que hagi fet, sinó pel que es considera que pot haver fet o pel que suposadament podria fer. S’està actuant, per tant, per pura repressió, eliminant la dissidència, igual com en els règims totalitaris: agents del KGB seguint el “criminal” i detenint-lo a la porta de casa.
Per últim, jo em pregunto, si de debò cal “identificar” violents, també sortiran en aquest web les fotos dels agents de paisà infiltrats?

"La brutalitat policial encara és la moda"

Un cop exposat tot això, i reflexionant sobre la qüestió, sobretot a través del fantàstic article de Gerardo Pisarello i Jaume Asens Ilegalidad del poder, criminalización de la protesta y resistencia popular, és quan, per acabar, ens assalten unes quantes contradiccions, i cada una de les que tenim encara ens fa dubtar més de la viabilitat democràtica de les mesures i ens fa ser més crítics:

1. Existeix una equiparació entre pacífics i violents. No hi ha distinció entre ambdós, per tant allò d’il·legítim legalment que fan uns passa a ser traspassat als altres. Però també en sentit invers: els manifestants, com que ja són preconsiderats violents, potser acabaran actuant així perquè, clar, com poden distingir si la seva protesta realment és legítima o no si el criteri que utilitza el poder per valorar-les és el mateix?
2. Aplicar repressió no és mètode per frenar la violència, sinó que és una resposta violenta a aquella violència. Cada cop els serveis repressius necessitaran més armes.
3. La violència sempre engendra més violència.
4. Com pot la resistència passiva passar a ser considerada un atemptat, quan aquest per definició és actiu??
5. Sempre diuen els polítics i els liberals conservadors “està molt bé que protestin i fins i tot és bo per la democràcia que ho facin i, bla, bla… però que ho facin de manera legítima i no de manera violenta”. Pregunta: per què caram ara, doncs, si hom es manifesta de manera pacífica i protesta contra la brutalitat policial també de manera pacífica es considerarà això un acte criminal?? I no us penseu que ho dic en va: repeteixo el que he dit més amunt: serà agreujant desobeir l’autoritat en una manifestació. Però si justament les manifestacions són on es mostra el descontentament civil i és l’únic manera prou mobilitzadora que té la ciutadania per oposar-se a les mesures del govern o a la brutalitat policial! La visió que tenen els conservadors de la democràcia no és, per tant, vàlida, i les seves excuses per deslegitimar els qui protesten amb dret ja s’han acabat, ja que ells mateixos han destruït el seu propi argument.
6. Si es fa aquest canvi de valoració respecte de les manifestacions pacífiques i es deté la gent per la presumpta perillositat que implica i la seva paticipació en les manifestacions, vol dir que els presoners no ho seran per raó d’ordre públic o crims reals contra la comunitat, sinó de consciència. Però, que no havíem quedat que vivim en democràcia i la lliure expressió de pensament i opinió és bàsica?
7. Les càrregues policials i les mesures jurídiques s’han de basar pel principi de la proporcionalitat. Si carreguen contra gent pacífica, doncs, aquest principi se’n va a la m****. Per tant, on és el respecte per les llibertats individuals en aquestes situacions? De debò que una manifestació és l’amenaça ciutadana a la qual la policia ha de fer front? Tota càrrega policial injustificada -i ho pot ser encara que se segueixn ordres-, en tant que no correspon a aquests principis de proporcionalitat, no es respecta el dret a la integritat física, no es respecta la llibertat d’expressió i manifestació i es dirigeix contra uns ciutadans que no representen una amenaça real contra la resta de la ciutadania ni han atacat la policia, és il·legítima.

Es veu que el sa majestat el rei d’Espanya Joan Carles I ha demanat disculpes per la seva conducta poc exemplar. Semblava que anés a plorar. No sé jo si era poc exemplar el que ha fet o no, però sí que ha estat vergonyós, tant el que ha passat, com també unes disculpes en què, almenys jo, de ben segur que m’hauria sentit ben incòmode. La monarquia, ja ho veieu, no és una institució perfecta. El monarca s’equivoca. Potser sí que és cert que els monàrquics diran que mai no havien dit que el rei no s’equivoqués, però en una figura que representa tota ella Espanya, la “nació” espanyola, aquestes coses vergonyoses no han de passar. Políticament parlant, en termes institucionals, pot ser molt correcte que el cap d’estat ho faci, tot i que això no vol dir exactament que accepti les seves responsabilitats per les males accions, ja que no serà castigat -per dir-ho d’alguna manera- com ho podria ser un nen petit que es portés malament i prometés, tot sovint en va, que no es tornaria a repetir. Dins del que cap, segons això, doncs ho trobo bé. Però jo encara espero altres disculpes, que veig que no arriben.

Jo vull que el rei es disculpi per creure’s que té la sang blava i que és superior a la resta.
Jo vull que el rei es disculpi per mantenir la seva institució sempre tancada, hermètica, sense conèixer la transparència ni les lleis democràtiques.
Jo vull que el rei es disculpi per creure que en ell conflueix la consciència de tots els espanyols i representa l’esperit de la nació espanyola.
Jo vull que el rei es diculpi per tenir a tota la ciutadania lligada com a súbdita seva, talment com si de l’edat mitjana es tractés, de manera que encara es nega simbòlicament la seva llibertat humana essencial.
Jo vull que el rei es disculpi per ser el valador, en tant que cap d’estat, de la no-negació ni reprovació oficial del règim dictatorial franquista.
Jo vull que el rei es disculpi per ser ell mateix l’herència directa d’aquesta dictadura.

Jo vull que el rei plegui, així no s’haurà de disculpar mai més. Jo vull que renunciï als seus privilegis, a la seva posició gens democràtica, que abdiqui. Jo vull que el poble accepti les seves renúncies, perquè les disculpes mateixes ja serien justificatori de la destrucció de la monarquia. Llàstima que això no passarà…

Estimats lector, avui us proposo un joc: esbrinar quina dona dels 4 models exposats a continuació és la més masclista. Són models corrents, que podem trobar pel carrer, però si us sonen és perquè els extrec de la televisió: es tracta de les quatre protagonistes de la sèrie Sexe a Nova York. Es tracta de trencar-se el cap, si és que ho trobeu interessant, i anar analitzant i valorant des de la pròpia perspectiva aquestes dones, tot sabent que avui dia segur que hi ha més perfils, però jo parteixo d’aquests. Si heu vist mai la sèrie, us podreu situar millor (i tot i així segur que tindrem més presents les darreres temporades que no pas les primeres), però en tot cas jo ara descric i comento una mica cada un dels personatges a continuació, sense dir jo encara la meva opinió respecte de qui és la més (o la menys) masclista. Espero no oblidar-me res de rellevant dels seus estils de vida.

Carrie Bradshaw: és la protagonista principal, escriu una columna sobre les relacions entre homes i dones i el sexe. Pel que jo entenc, sembla que expressi que les dones no seran mai completes fins que no tinguin un home al costat, de fet, en tant que narradora de la sèrie, a mi em sembla entendre que la seva vida personal la desenvolupa en comparació amb els homes.
Té una mentalitat una miqueta adolescent (de fet la seva vida i també la de les seves amigues és una mica “adolescèntrica”, però la seva bastant més), en la mesura que sempre sembla perduda, cau en problemes amorosos típics de noies, espera el seu príncep blau, l’home dels seus somnis, i es desespera per ell. Sentimental i indecisa, sembla una “pepa” quan està amb homes. Li costa fer el primer pas i, quan té un home, sempre entra en dubtes sobre si de debò li agrada o no o si serà capaç de comprometre’s-hi, potser perquè creu que encara pot aparèixer un home més bo, però també sobretot perquè té en ment un altre home amb qui no ha estat capaç d’establir-s’hi.
Enganxada a la moda i a la sociabilitat pròpia de festes i esdeveniments socials, vol caure sempre bé i li preocupa no estar al nivell d’altres dones que pugui veure, ja que ella és més simple i descuidada.
Si voleu veure molts més fotos de com vesteix ella i el seu estil, seguiu aquest enllaç.

Miranda Hobbes: representa el model de dona feminista típic dels 90: pragmàtica, emprenedora, amb vocació professional, vol tenir un home però no lligar-s’hi. Sent que quan estigui amb un home perdrà la seva autonomia i, de fet, intenta fer la seva vida personal sense cap home, però tanmateix a la vegada espera que algun cop podrà compartir la seva vida.
Peojecta una imatge més masculina que la resta d’amigues, però es va diluint i quan té un fill el seu estil de vida canvia. De fet, la seva prioritat és la carrera professional, advocada, que intenta fer tant bé com pot per igualar-se als homes.
D’ells sempre espera que els homes li donin tot el que ella vol i que no li prenguin res, però no de manera sentimental, sinó cínica. És, de fet, una mica histèrica en el sentit d’agitada, misàndrica, tampoc no suporta les dones amb poc caràcter femení i desitja fer un clau quan es troba estressada.
Quan té un fill, aquell amb qui l’ha tingut no el considera exactament la parella (ja que, com a misàndrica, és incapaç de veure el que té de bo), però tal esdeveniment important farà que se senti realitzada com a mare per l’expressió de la feminitat, però a la vegada pensa que és un llast.

Charlotte York: un model oposat en molts aspectes a l’anterior, ja que és una dona purament femenina en el sentit més sentimental, emocional i de caràcter. Espera també el seu príncep blau, però a diferència de la Carrie, ella és sempre optimista i romàntica. Potser per això és també una mica fleuma perquè no té un caràcter fort i eclipsant, però ella sap què vol, però no com ho vol. De fet, al final de la sèrie s’enamora i es casa amb un home groller, poc romàntic, no gaire atractiu, un home de qui a priori diríem que no és el seu tipus.
Té un estil de vida calmat, tot i que també va a festes amb les amigues, però no a la caça d’homes. Per contra, és una dona més tradicional, calmada, reservada, preocupada pel seu futur sentimental i familiar. S’emociona per aquelles coses típiques que una dona que fa el que s’espera d’ella voldria (per exemple, està encantada amb el fill de la seva amiga Miranda). Malgrat aquest romanticisme que l’acompanya, no cau en “cursilades” i està interessada a donar una imatge elegant i popular, però amb cert aire aristocràtic i responsable.
La seva prioritat és, justament, ordenar la seva vida, buscar el millor camí de desenvolupament personal, però evidentment també cau algun cop en dubtes. La seva imatge i consciència de dona depèn del que pugu fer i de l’home amb qui estigui. I per assolir aquesta bona feminitat, fa el que se suposa que ha de fer com a dona. Per exemple, és ella qui expressament decideix deixar la feina quan es casa per quedar-se a la llar fent de muller atenta.

Samantha Jones: ella és més gran que la resta i és molt més experimentada en el sexe. Li agrada ser objecte de devoció dels homes i, de fet, se n’aprofita per passar-s’ho d’allò més bé amb ells perquè també són objecte de devoció per a ella com a sementals. No en va procura estar estupenda, genial, sexy i intenta combatre el pas del temps, però alhora sap que sempre se sentirà bé.
Segura de se mateixa en la seva vida professional (és agent de relacions públiques) i en la vida sentimental, que redueix només al sexe sense compromís, però bon sexe i oberta a qualsevol experiència que li vingui, fins i tot durant un temps es converteix en lesbiana, diguem-ho així. També és una dona forta, com la Miranda, jo diria, però sense caure en histerismes i dobles possibilitats d’acció en la seva vida.
Sap què vol i ho busca: l’èxit, que vol dir fer el millor que pot la seva feina i per damunt d’altra gent que faci el mateix (sobretot altres dones) i comploure al màxim els homes al llit, a la vegada que ells l’han de complaure. Però no vol parella ni la necessita perquè ella per si sola desborda feminitat que li dona fortalesa i independència, i ja està completa fent córrer la seva vida entre sexe ràpid i fortuït, sense possibilitat de patir els alts i baixos de les relacions.

Doncs bé, espero que hàgiu trobat això curiós i, un cop fet això, us atreviu a dir la vosta, sobre qui creieu que és més o menys masclista, o més o menys feminista, i per què?? Vinga, els comentaris estan oberts a tothom! Jo donaré la meva opinió, també, però deixo un temps prudencial (15 dies) perquè comenteu sense que jo hi interfereixi, amb el benentès, és clar, que la meva serà també una altra opinió, no un judici defintiu.

Durant la passada vaga general, van ocórrer uns quants incidents, alguns bastant greus. Avui no vull extendre’m sobre la qüestió, només vull fer palesa la meva crítica a les accions a vegades purament repressores de la policia i a la mala gestió que en fa el conseller Puig. Ja preparo altres articles per explicar bé les noves polítiques que limiten més les llibretats que volen fer tant el conseller d’Interior com el ministre d’Interior (el tàndem fatal), i per reflexionar i també criticar la violència anàrquica que els més radicals mostren sense sentit, tot sabent, cal reconèixer-ho, que entre els encaputxats hi ha tant fastigosos policies infiltrats que inciten la brega, com energúmens que es diuen demòcrates però són feixistes difressats i que destruixen allò mateix que defensen.
Però ja dic que ara la qüestió només es mostrar breument a partir d’uns vídeos i un exemple que posaré a continuació l’ús inapropiat de les dites forces de l’ordre.

Per començar, tots sabem el paper que juguen els agents infiltrats. No poden ser identificats, no s’hi pot parlar. Però tothom els reconeix i sap què fan. Precisament perquè la policia, i, per extensió, les forces del sistema que són les qui tenen ara mateix el poder, sap com es mouen les masses, les incita i les provoca atiant les flames de la ràbia o odi que sent la gent. Llàstima que no es pugui controlar, i a vegades tenen les ganes per atacar la policia a flor de pell. I igualment, per suposat, els agents també comencen a vegades a incendiar ells els contenidors. Jo a la manifestació en vaig veure, d’agents, apartats de la multitud i arraconats al costat dels contenidors, així quan vinguessin els “violents de debò” ja estarien preparats.
Ara em direu alguns, potser, que tambe hi havia anarquistes salvatges i tot això. Sí, és cert, ho he dit més amunt, però jo estic cansat sempre de relativitzar les coses dient uns ho han fet malament, i altres també; que sí, que és cert, però hem de tenir en compte que ara mateix estem parlant del que fa la policia i el govern, independentment del que facin els altres, cal tractar analíticament aquesta situació a partir de les seves característiques. A més hi ha una clara diferència entre uns i altres: la policia representa l’ordre de debò, reprsenta l’Estat i la llei; el govern i els polítics representen els valors de la democràcia. Els anarquistes salvatges, no. Per això, aquell qui provoca la violència i juga amb la demagògia des d’una bona posició i d’un bon estatus social, llavors aquell és qui corromp el sistema i qui en perverteix els ideals. Els altres, són producte de les circumstàncies, siguin o no reaccions al poder. Però bé, sobre això ja dic que en continuaré parlant properament (i “properament”, com que escric només un cop a la setmana o potser dos, vol dir d’aquí a unes setmanes): detallaré més bé la involució autoritària, reflexionaré més sobre violència, protestes i policia, i criticaré aquest anarquisme salvatge.

Aquest és un primer vídeo, per si no l’havíeu vist. En realitat, res del que dic no és nou: són exactament les mateixes tàctiques que s’han fet servir sempre: el poder difon la por, inicia el aldarulls per provocar la gent i emetre una mala imatge, limita la violència on toca i on no, no.
Això és un acte informal de la policia, però també hi havia actes, per acció o inacció, formals de la policia que van ser totalment impactants i sonats: hi havia força policia pel centre per “seguretat”, malgrat també que tothom sap que si la hi poses pots provocar la gent perquè està enrabiada, però en canvi no n’hi havia i no n’hi va anar de seguida allà on ja es podia veure que hi hauria brots importants de violència, com per exemple quan van cremar el cafè aquell. I també, i el que trobo pitjor, hom va gasejar la ciutadania general a Pl. Catalunya simplement perquè estava al costat dels radicals. Doncs això no hauria de ser així: jo penso que no és que hagin fet servir gas en 16 anys perquè no calia, sinó que ara el van fer servir perquè els va donar al gana emulant atacs repressius contra la ciutadania bastant anteriors a 16 anys.
De fet, jo el que era motiu d’aquesta entrada i que trobo especialment malament és precisament l’acció formal de la policia, així com la postura política i la summa arrogància, que ja em comença a provocar basques, del conseller Puig. Si abans us he posat un vídeo, ara us en poso un altre, que no té perdició, per expressar això mateix a través de les paraules d’un senyor que es dirigeix personalment al conseller en un clar al·legat contra la mala intervenció policial del dia de la mani i una crítica, molt directa i encertada, a Puig, a banda que també defensa el dret de la ciutadania a manifestar-se i indirectament critica els actes violents.

Bé, i ja per acabar, us exposo la situació dels presoners que van detenir pels aldarulls com a exemple de les reaccions desproporcionades de la policia i com a preludi de la repressió que vindrà a partir de les noves lleis que volen impulsar: resulta que els detinguts porten ja, si no m’he descomptat, 9 dies de presó. Pot estar justificat legalment i tot el que vulgueu, jo no entro a veure si hi ha prou indicis delictius contra els processats perquè se’ls decreti presó preventiva perquè evidentment no sóc expert en dret, però sí que volia que sabéssiu que aquesta gent no tindrà possibilitats de sortir fins d’aquí tres o quatre dies, i no pas perquè siguin perillosos, sinó perquè resulta -segons m’han dit uns amics dels detinguts que estan en contacte amb el seu advocat- que la jutgessa se’n va anar fa uns dies de vacances sense obrir el recurs de la defensa. Mentrestant, ells continuen privats de llibertat en una situació en què ben bé sembla que la presó preventiva hagi excedit el límit indispensable.

Avui voldria, a mode de noticiari, informar d’una notícia que em sembla important i interessant, més que no pas reflexionar ni exposar un tema, però en tot cas en faré un petit comentari. Primer de tot, reprodueixo la notícia tal i com la diu TV3, que podeu llegir també a la pàgina oficial de la UB:

La Universitat de Barcelona ha informat en un comunicat que ha interposat al Defensor del Poble un recurs d’inconstitucionalitat contra el Reial Decret del govern de Rajoy de Mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit.

El centre ha considerat, tal com expressa en el comunicat, que la mesura “vulnera el dret a l’autonomia universitària”, ja que es contradiria amb l’autonomia universitària que preveu la Constitució Espanyola i la llei orgànica d’universitats. En aquest sentit, la universitat considera que en la prohibició de contractar nou personal aquest 2012 el govern assumeix funcions d’autoorganització i acadèmiques, exclusives de les universitats.

En base a aquesta situació, la UB ha decidit recórrer al Defensor del Poble, ja que com a institució “no està legitimada per interposar recursos d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional”. Tot i el recurs, la universitat també s’ha mostrat “plenament conscient” de la situació econòmica i la necessitat de mesures d’austeritat, encara que també ha apostat per l’autonomia universitària.

Això penso que és prou significatiu. Les universitats catalanes també es queixen de la situació econòmica i que amb menys recursos podran fer menys coses, però més aviat em sembla que només ho veuen en perspectiva tècnica de sosteniment de la seva institució. Malgrat això (i ara ho criticaré de seguida), això ens demostra que les universitats coneixen la situació real, saben de què va la cosa i entenen que és insostenible i que els polítics estan fent unes pràctiques que en realitat no ajuden a mantenir el servei.
Els rectors són figures institucionals, i per això desenvolupen el seu paper institucional i hi mostren oposició des del seu rol. Això està clar. És el cas d’aquesta crítica a la llei de pressupostos: hom ho fa d’acord a la situació formal, les lleis i els discursos propis que es generen en la discussió política. I amb tota la raó, com és aquest cas amb el principi d’autonomia universitària. Per cert que ara es critica amb la llei del PP, però això també ho posa en perill el govern català amb la figura dels interventors. Per començar a tenir una idea, una mica simple, de com es valora l’autonomia, podeu llegir-ne l’explicació que en fa el mateix rector de la UB a la seva pàgina oficial.
Potser el rol institucional podria ser desenvolupat amb més força o fins i tot caldria anar més enllà. Per dos motius: 1) perquè les universitats són agents de canvi social i han de ser eines per a l’emancipació social. I 2) perquè la crítica feta queda encallada (potser fins i tot reclosa) en el discurs i els seus ecos.
Ara parlaré del segon punt, que pot tenir més implicacions tècniques i pràctiques, mentre que el primer és concepció de la societat i s’entén així des d’un bon enteniment de la universitat i l’educació en general com a dret democràtic.

Respecte del segon aspecte, justificaré perquè el rol institucional es podria expressar d’altres maneres més punyents i projectant-se en el conjunt de la societat. Però per fer-ho, abans posaré un exemple de com l’oposició que sovint mostren els rectors queda encallada en els discursos. Vegem-ho amb una situació que m’invento: va un rector i diu alguna cosa per l’estil “la universitat és una institució amb vocació de servei al país que vol formar les noves generacions de joves que han de ser el futur i ens ajudaran a sortir d’aquesta crisi. La universitat necessita del suport general de tota la societat per tal d’empènyer amb força la formació d’aquests joves, però actualment la crisi sembla que ho posa en dubte. No podem adormir-nos, sinó el país no avança; no podem limitar les oportunitats que ofereixen les universitats públiques catalanes, que són motor de l’economia del país i tenen un fort reconeixement internacional. És per això que no s’han de limitar les ajudes i els recursos de què han de gaudir les universitats, altrament la seva tasca podria ser més complicada. Des de les universitats entenem la situació que viu el país i els pocs diners que hi ha, les dificultats de la Generalitat per recaptar impostos i les necessitats de l’austeritat per tal d’assolir els nivells europeus, però la minva de recursos pot posar en dubte la continuïtat d’un model d’universitat pública catalana eficient.” I va el polític de torn i respon “s’ha de fer més amb menys perquè el país avanci“. Fi de la discussió. M’ho he inventat, però us sembla surrealista??

És en aquest sentit que, des de posicionaments crítics, hom diu que degans i rectors són còmplices de les retallades. Algun hi haurà que sigui més “punyent” en les seves declaracions i accions, però generalment van al pas del que marquen les directrius polítiques, i aquestes es fan segons els dictàmens dels mercats. Si de debò les retallades i les noves mesures pel que fa la universitat l’estan posant en perill (i sí, certament ho fan), llavors cal plantar-hi cara valentament i sense miraments hipòcrites a mantenir les formes polítiques. Altanto: no vull dir que els rectors ignorin el paper institucional que els pertoca, però bé poden fer coses més fortes (per exemple, tancaments patronals) i llençar discursos a tota la societat (no només dins dels circuits propis de la discussió de les altes esferes) defensant clarament la universitat i explicant de manera real, més enllà de les paraules pròpies i tot sovint buides de contingut dels missatges polítics, què passa. Mentre això no succeeixi, jo entenc que potser no seran còmplices directes de l’adveniment del nou ordre neoliberal, perquè en la mesura que poden ho critiquen (per exemple, en ocasió de la inauguració del curs universitari que va tenir lloc a la UPC a l’octubre), però sí que poden ser agents connivents perquè les seves postures no tenen incidència real en frenar les polítiques nefastes actuals (simplement, dedueixo, intenten buscar l’”equilibri”), i si allò que critiquen no s’ho creuen realment.
Encara algú em podria dir que no, que els rectors fan el que poden i tot això. Sí, hi estic d’acord en part, com he explicat, i em sembla bé que ho facin, però es limiten dins del seu ordre institucional més restringit. I si poden mostrar certa oposició als poders polítics (com és el cas d’aquesta interpel·lació a la llei de pressupostos), no és, però, una crítica general ni una postura que combati la línia general de deriva que està prenent la societat per les pautes marcades per aquells que tenen capacitat d’influència. I és aquí on es mostra la complicitat: que potser tenen por les universitats d’obrir un debat polític i social, en comptes de limitar-ho tot al seu àmbit que controlen que sembla, falsament, que es manté al marge de la política? Que potser temen “trencar” amb la bona sintonia general amb els poders polítics i les empreses i “desvirtuar” els discursos polítics prefabricats? Que no afecta l’educació a tots i cada un dels membres de la societat i no és un bé públic fonamental?

La insubmissió o desobediència civil ha d’arribar a tot arreu. Si el govern català, amb una ben preparada estratègia convergent, insinua que no pagarà a Madrid, per què no poden les universitats “ignorar” el que diuen els governs si això van en contra dels principis universitaris? Senyors rectors que m’estiguin llegint, treguin-se els complexos de sobre i facin alguna cosa més incisiva!
Aquesta és la meva opinió.

Com bé sabeu, el passat 19 de març es va celebrar el bicentari de la promulgació de la primera constitució liberal del Regne d’Espanya, dita la Pepa. Jo avui vull fer-ne un comentari, però no faré exactament una explicació històrica contextual ni tampoc no valoraré amb ulls actuals què ha suposat, en què es nota avui dia aquesta constitució ni res d’això, ja que els polítics ja saben prou bé amb el seu discurs dir que és l’origen de l’Espanya actual, que els espanyols són molt moderns, que és una meravella i bla, bla…, coses de les quals el govern es vanta molt i alimenta així el patriotisme emotiu, i a sobre justifica encara més la monarquia. Com va dir Enric Juliana a la seva crònica de La Vanguardia de l’edició del 19 de març, “els aniversaris dels grans esdeveniments històrics miren el passat amb nostàlgia, però sempre -sempre- es refereixen al present”. Jo ara no vull, per tant, commemorar l’efemèride caient en aquesta tendència interpretativa, sinó que intentaré fer-ne un comentari més polític, per això he arxivat l’entrada dins de “Política”, malgrat la base històrica sobre la qual, evidentment, es recolza: compararé i valoraré alguns dels articles d’aquella constitució amb alguns dels articles de la nostra constitució actual, i ho faig perquè, d’una banda, servirà per conèixer més bé què deia la constitució impulsada per les Corts de Cadis, i, d’altra banda, valorar més críticament el discurs polític actual. En tot cas, si voleu llegir sobre l’herència de la Constitució de 1812, us recomano que mireu tot aquest bloc temàtic que hi ha dedicat El País.
Abans de començar comentant alguns dels articles (i us puc assegurar que pot ser pesat, i més si no us interessa, i a mi mateix m’ha suposat prou feina fer-ne aquest brevíssim comentari), sapigueu que podeu trobar senceres la constitució de Cadis aquí (i aquí la podeu veure escanejada) i la Constitució de 1978 aquí. Només citaré uns pocs articles dels 384 que té la de 1812 i dels 169 que conformen l’actualment vigent. Els que comenti tindran l’any de la constitució a la qual es refereixen entre parèntesi.

Previ a la constitució stricto sensu de 1812:
Abans del corpus jurídic de la de 1812, hi ha una mena de presentació: la constitució va acompanyada per uns decrets de les Corts, atès que eren Corts extraordinàries en teoria no reconegudes per la monarquia, que exposen la situació de legitimació de les Corts en la mesura que actua com a regent i es fa portadora de l’autoritat i voluntat reial, a més de ser organ que representa la voluntat del poble, i exposen també, així, les ordres de difusió i promulgació de la constitució. De fet, la constitució no va ser signada pel rei: com diu el text, les mateixes Corts en nom de la nació i en substitució del rei i en nom seu per la seva absència la van decretar. Aquesta és una clara distinció amb la constitució actual (i és que en els temps en què es va promulgar la nostra constitució no feia falta que els Corts es formessin en paral·lel al rei) i és un clar exemple històric de com la burgesia (o també aristòcrates) s’autoorganitzava per donar-se un marc jurídic i social propici però que no trenqués amb la monarquia.
Encara més: a continuació hi ha un discurs preliminar que va es llegir quan es va presentar el projecte de constitució. Aquest discurs és altament interessant, ja que exposa l’esperit que va portar a redactar la constitució i fins i tot és la “guia” perquè entenguem els articles, ja que fa una explicació dels “temes” polítics que s’hi tracten i per què (amb la qual cosa podem apreciar el pensament de l’època). El més curiós de tot és que veiem com es diu que tot es va fer per la grandesa de sa majestat, atès que ell estava incapacitat, i que esperaven que la constitució servís per reafirmar l’autoritat reial. Just al final del discurs ho diu: “Dígale a V.M. que en esta ley se contienen todos los elementos de su grandeza y propseridad, y que si los generosos sentimientos de amor y lealtad a su inocente y adorado Rey la [a la Nación] obligaron a alzarse para vengar el ultraje cometido contra su sagrada persona, hoy más que nunca debe redoblar sus esfuerzos para acelerar el suspirado momento de restituirle al trono de sus mayores, que reposa majestuosamente sobre las sólidas bases de una Constitución liberal.” Dic que és curiós perquè, com és sabut, Ferran VII no va pas acceptar la constitució quan va retornar a les seves terres, de fet ho va considerar algun tipus d’acte de sublevació contra la seva majestuosa autoritat per ser massa revolucionària.

Article 2 (1812):
La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

Article que s’entén també pel context de guerra en què es trobava el regne, té un sentit, complementat per tot el capítol primer, de marcar l’origen de la sobirania nacional i la voluntat natural dels espanyols de fer les seves pròpies lleis, sense imposicions estrangeres ni amb un absolutisme monàrquic que ignorés la lliure actuació política dels ciutadans, com aquells mateixos que van propugnar la constitució.

Article 3 (1812):
La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Amplia l’anterior, és el primer cop a Europa que s’estableix de per llei la sobirania nacional com a màxima font de legitimació i origen d’autoritat per fixar les lleis.

Article 4 (1812):
La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

Encara té un caràcter una mica abstracte. Serà especificada per altres articles més endavant, però no deixa clar quins són els “drets legítims”, a banda que es pot entendre que ho són en la mesura que els reconeix la mateixa constitució. Igual com la sobirania nacional és la font de legitimació col·lectiva, són els individus (tots els espanyols) el qui són els membres de la nació, per tant ells tenen drets i a ells se’ls ha de reconèixer-los (però es poden perdre com dicten els articles 24 i 25). Però es refereix més a drets ciutadans que no a condicions inherents a la persona humana com avui ho entendríem.

Article 1 (1978):
1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Una exposició formal típica de qualsevol estat democràtic actual. Amb un sol article recull els principis bàsics de l’Estat i l’ordre social, alguns dels quals són especificats al llarg de la constitució o s’interpreta que ja s’entenen a partir de la dispocició legal i el marc interpretatiu fixat en el preàmbul (com és el cas d’estat de dret). Aquest sol article recull els tres articles anteriors de la de 1812 i altres, però també és complementada més endavant per altres articles d’exposició de drets.

Article 10 (1978):
1. La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de
la paz social.

El punt 2 d’aquest article fa referència als drets humans, com a fonament de dret internacional i expressió dels drets inherents a la persona. Aquí també exposa, doncs, que això és fonament de la política que s’ha de fer, mentre que l’article 4 de la de 1812 deia que “la Nació està obligada”, amb la qual cosa, malgrat que la Nació té organ de representació propi, no es pot extrapolar qui serà qui farà la política i com serà aquesta pràctica política posterior. Aquesta constitució fa una declaració de drets més clara, no tan com l’altra, perquè, per motius històrics, no volien que s’assemblés a la declaració que tenien els francesos.

Article 12 (1812):
La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra.

Article 16 (1978):
3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.

Clara diferència entre una constitució i una altra. La de 1812 no feia distinció entre religió i Estat, malgrat el caràcter tan fortament liberal que tenia, cosa que sí que temptejaven altres constitucions posteriors. L’aconfessionalitat de l’Estat, que després tindrà en realitat problemes amb la laïcitat, corre en paral·lel a la llibertat ideològica i de consciència, cosa que no es demostra el 1812, no només per la vinculació entre Estat i religió, sinó per la prohibició explícita a l’expressió religiosa que no fos la catòlica. Sens dubte una incongruència dins de la filosofia liberal.

Article 15 (1978):
Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.

La constitució actual exposa molt clarament els drets i llibertats. La de 1812 no tant, ja que els articles són curts i a vegades molt generals i té sobretot un caràcter de disposició pel que fa l’ordenament polític general, més que no pas, com he dits abans, una declaració de drets. Per exemple, el dret a la integritat física no és dit explícitament, però hom ho podria entendre a partir de l’article 4 i d’acord a la reglamentació de l’ordenament jurídic, en què es prohibeix l’ús de la tortura.

Article 20 (1978):
1. Se reconocen y protegen los derechos:
a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

Article 371 (1812):
Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

La llibertat de premsa i impremta, molt avançada per l’època, es diu al final de la de 1812, mentre que en l’actual és al principi quan s’exposen el que es consideren drets fonamentals. La llibertat d’expressió passa a ser essencial per a al discussió pública s’elimina la censura prèvia preventiva, però es pot permetre, d’acord al que digui la llei posteriorment, la censura repressiva.
No sempre els drets queden ben exposats a la de 1812, per exemple quan surt per primer cop la llibertat de premsa és quan es tracten les facultats de les Corts (concretament és la 24a de l’article 131: Proteger la libertad política de la imprenta). Com que això correspon a les Corts i les Corts és l’organ de representació de la sobirania nacional i aquesta té la missió de protegir la llibertat política de premsa, vol dir que és una llibertat civil que correspon a tots els ciutadans espanyols.

Article 23 (1978):
1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos, directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.
2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las leyes.

Article 34 (1812):
Para la elección de los diputados de Cortes se celebrarán juntas electorales de parroquia, de partido y de provincia.

Aquests dos articles mostren que hi haurà celebració d’eleccions. En la constitució liberal, el text és molt extens detallant legalment els tres tipus d’eleccions, que funcionen en ordre jeràrquic per tal d’elegir els diputats a Corts. Bé, en realitat, més que eleccions, són formació de juntes, un sistema molt complex de sufragi indirecte en quart grau. Això és: votació directa i lliure (per a homes majors de 25) a les parròquies per escollir uns compromissaris, els quals escullen electors parroquials, els quals al seu torn deliberen per escollir electors de partit, i aquests escolliran els electors provincials, els quals finalment designaran els diputats. Els diputats són, d’acord amb l’article 27, els qui representen la Nació.
Les eleccions van suposar la manera de portar ciutadans als òrgans estatals que no fos per designació nominal del rei. Evidentment qui es movia per aquests cercles era gent amb recursos i contactes. S’agrupaven per interessos, però els partits no eren igual que ara, que són entremat pròpiamentn institucional del sistema estatal.

Article 56 (1978):
1. El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.
2. Su título es el de Rey de España y podrá utilizar los demás que correspondan a la Corona.
3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65, 2.

Article 168 (1812):
La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad.

Article 169 (1812):
El Rey tendrá el tratamiento de Majestad Católica.

Article 170 (1812):
La potestad de hacer ejecutar las leyes reside exclusivamente en el Rey, y su autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden público en lo interior, y a la seguridad del Estado en lo exterior, conforme a la Constitución y a las leyes.

En la constitució liberal, encara els articles 171 i 172, fixa específicament quines són les prerrogatives i limitacions de l’acció reial, per tal que el seu poder executiu, propi de la divisió de poders, no s’excedeixi. També ho fa la constitució actual, amb la diferència que els poders que se li donen no corresponen a autoritat executiva, sinó que són “superiors” i simbòlics sancionadors de la política d’Estat. En ambdós casos veiem que el rei és inviolable, cosa que amb criteri democràtic actual no toleraríem, de manera que s’entén que el responsable dels seus actes és (per tant els seus actes són refrendats per) el president del Govern.
La constitució gaditana té molts d’articles dedicats a la monarquia, per la importància que se li donava, tant política com pàtria, ja que és el símbol últim de la nació, i no només de l’Estat.

Article 242 (1812):
La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales pertenece exclusivamente a los tribunales.

Article 243 (1812):
Ni las Cortes ni el Rey podrán ejercer en ningún caso las funciones judiciales, avocar causas pendientes, ni mandar abrir los juicios fenecidos.

Article 244 (1812):
Las leyes señalarán el orden y las formalidades del proceso, que serán uniformes en todos los tribunales; y ni las Cortes ni el Rey podrán dispensarías.

Amb aquests articles i els següents veiem com s’estableix la divisió de poders. En cada apartat de la constitució que tracta d’allò executiu, allò judicial i allò legisltatiu s’especifiquen quines propietats té i qui ho tractarà, d’acord amb el que diuen els articles 15, 16 i 17, que especifiquen quins organs tenen quines potestats. Aquí ho veiem en el cas legislatiu com a exemple, que es distancia dels altres poders estatals que fins llavors sempre s’havien considerats indivisibles.
Així mateix, també s’exposen les garanties jurídiques, una gran novetat i aspecte polític modern a l’Europa del moment, que han de regir en els processos judicials i les garanties d’autonomia judicial, iguals per a tots els espanyols (excepte per als eclesiàstics). D’aquesta manera, es posa fi als privilegis estamentals. Les garanties jurídiques, tant de funcionament com de drets, s’especifiquen en els articles posteriors, i inclouen la prohibició de la tortura, la no-arbitrarietat judicial, la inviolabilitat de domicili sense ordre justificada i la càrrega de responsabilitat individual de l’acte criminal, com diu l’article 305: Ninguna pena que se imponga, por cualquier delito que sea, ha de ser trascendental por término ninguno a la familia del que la sufre, sino que tendrá todo su efecto precisamente sobre el que la mereció.

Article 366 (1812):
En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprenderá  también una breve exposición de las obligaciones civiles.

Aquí també veiem una gran novetat. Així com s’han reconegut drets individuals, ara aquest article també reconeix el de l’educació, de moment la infantil. L’alfabetisme se situava al 10% entorn d’aquell any i, per descomptat, el sentiment de pertinença a una nació o el coneixement d’uns drets i deures que suposadament tothom tenia perquè eren convinguts per uns representants de la Nació que no coneixia el ciutadà mig espanyol, no era pas gaire estès. Però potser sí l’amor patri, i més en temps de guerra. Per això la constitució i el nou règim liberal es proposava fer formació cívica, quelcom ben propi que ja ve de l’herència d’instrucció pública de la Revolució Francesa. En aquest cas, ho podem posar en relació amb el que diu l’article 7: Todo español está obligado a ser fiel a la Constitución, obedecer las leyes y respetar las autoridades establecidas.
La constitució actual també garanteix el dret a la l’educació i la llibertat d’ensenyança, com no podria ser de cap altra manera, i persegueix uns objectius que van més enllà del que abans es perseguia d’acord a una concepció integral de la persona humana, i també marca els objectius de difondre el dècorum cívic. Alguns dels punts d’aquest article, i amb això acabo, són:

Article 27 (1978):
1. Todos tienen el derecho a la educación. Se reconoce la libertad de enseñanza.
2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales.
4. La enseñanza básica es obligatoria y gratuita.

S’acosta Setmana Santa, amb les seves misses i les seves processons (que jo trobava tenebroses quan era petit), i també amb els discursos polítics i religiosos (sobretot en el sentit específic d’eclesiàstics) confluïts en una mateixa línia de discurs vers la societat, que no és altra que una certa magnificència de la religió catòlica i suport polític públic (a vegades de manera molt clara, altres no tant) a tal religió. És evident que hi ha d’haver una separació entre les pràctiques politicocivils i les pràctiques eclesiàstiques, així com entre els discursos. D’això se’n diu laïcisme. Ja en vaig fer una petita explicació en una altra entrada en ocasió de la visita del Papa, però repeteixo el leitmotiv citant Maquiavel: al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu.

Per què torno a parlar del laïcisme? Doncs perquè el govern espanyol sembla, sempre ho sembla, que no conegui aquesta base liberal de la democràcia, que porta evidentment a l’aconfessionalitat, això és, la no-adhesió pública a una església o a una confessió religiosa. En canvi, mostra un recolzament tàcit a l’Església. De manera directa, amb subvencions, tots ho sabem, i posant una graella a la declaració de la renda; de manera indirecta, o, en tot cas, més subtil, afavorint les manifestacions catòliques, ara que s’acosta Setmana Santa. Justament associacions atees havien convocat per aquest Dijous Sant una manifestació per Madrid, igual com van fer l’any passat. Va ser prohibida en ambdós moments. Aquí en podeu llegir la notícia.

Aquests postura representa de nou un atemptat contra la llibertat d’expressió i manifestació, cosa últimament molt freqüent. La manifestació atea no posa en perill en cap cas la llibertat religiosa ni de consciència, ni és cap atac a la pràctica religiosa. Ningú no prohibeix el lliure exercici de la fe religiosa, com sí que es prohibeix la lliure manifestació que clama per un nou enfocament social en aquesta qüestió.
Tots sabem el suport, i fins i tot reverència, que els càrrecs polítics, bàsicament del PP, mostren a l’Església. Ara el govern li fa també el seguici amb decisions polítiques com aquesta totalment tendencioses que no fan sinó afavorir la influència catòlica: Dijous Sant no és un dia de propietat privada de l’Església. La manifestació atea, com dic, no és un perill per al dret de llibertat religiosa perquè no hi ha cap restricció a tal religió. En canvi, la Delegació del Govern a Madrid no sembla entendre-ho, ja que va dir que la prohibia per “raons fundades d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a la integritat de persones i béns”. També pregunto a la Delegació el mateix que li pregunta Ignacio Escolar en la seva entrada desmuntant prejudicis contraris al laïcisme: pot el govern explicar i demostrar quines són aquestes raons fundades?? Mentre això no es demostri, l’avinença entre el govern i l’Eslgésia és evident, la qual cosa demostra la inexistència de l’aconfessionalitat que hauria de ser pròpia de tot estat democràtic (aquest és, de fet, una de les contradiccions de la constitució).
Com he dit, no és el primer cop que l’Estat acata l’Església i se sotmet a la religió. Per la visita del papa de l’estiu passat es va fer quelcom molt més greu que impedir una manifestació: la policia va carregar conta els manifestants pacífics al centre de Madrir i va tancar Puerta del Sol al lliure trànsit de persones. Sens dubte, una violació més de les llibertats civils totalment infundada i injustificada que només pot ser conseqüent si s’entén per motius de moralitat catòlica.

Hi ha una qüestió, en això de la manifestació atea, que pot despertar els ànimcs de la gent, principalment dels catòlics: és una provocació fer una manifestació en un dia “sagrat”? Doncs la meva resposta és sí i no.
Primer contestaré seguint la línia política fins aquí exposada: per descomptat que no és cap provocació. Dir “és que jo sóc catòlic i em molesta que ho facin” no és cap argument gaire racional per prohibir la manifestació, i tractar els ateus en aquest cas com a delinqüents potencials és prejudicial, discriminatori i contrari al dret fonamental de llibertat d’expressió. És a dir, en cap cas la manifestació no és cap perill polític i, a més, dubto molt que el verb “provocar” tingui fonament jurídic. D’altra banda, ja he expressat que aquest dia “sagrat” no pot ser patrimonialitzat ni es pot restringir amb aquesta excusa el dret de manifestació. Jo també podria dir que em molesta que la veïna vella i grassa del costat pengi les seves calçasses a la vista de tothom, però no per això trucaré a la policia dient l’estupidesa que fereix la meva sensibilitat i se li hauria de prohibir penjar-ho, quan en realitat l’espai és públic i la dona (igual que la manifestació) fa un acte lliure i necessari per al seu benestar.
Ara també es pot respondre en un altre sentit: és una provocació en termes socials de discussió pública i en termes intel·lectuals, ja que és una crítica i es tracta d’obrir un debat sobre el paper de l’Església a Espanya (aquest potser seria el “benestar cívic” que cerca la manifestació segons el símil una mica absurd que he posat de la dona vella i grassa). En aquest cas, doncs, provocar ho hauríem d’entendre com suscitar un debat i mostrar oposició a les postures confessionals del govern, no una provocació en sentit negatiu per incitar a l’odi o el que sigui. Igual com un professor a classe a vegades provoca els seus alumnes perquè pensin, també el moviment laic i ateu provoca tota la societat.

Doncs bé, amb això acabo el comentari. Com que volia fer una crítica a la no-aconfessionalitat que mostra el govern i explicar una mica què significa a partir de la manifestació atea, arxivo l’entrada dins de “Política”. Continuaré parlant sobre aquest tema: sapigueu que n’estic preparant un parell d’articles més, que ja tinc projectats: un per explicar la situació en termes polítics del laïcisme a Catalunya, i un altre que serà un escrit típic dels meus sobre explicació i significació de certs termes i/o fenòmens, en aquest cas evidentment parlaré del laïcisme i l’ateisme.