Un no és el que és
fins que deixa de ser,
quan l'ànima es mor.
Mentre un viu
persisteix la perplexitat
la capacitat de sorprendre's
els fracassos per digerir.
Un no és el que és
sinó el que creu ser
i aquest error és molt comú
......................... i humà

Havia jugat de petit
en el pati d'aquesta casa,
ara tancada i abandonada
i on ja hi havien els rosers,
que aliens a tanta deixadesa
segueixen fent roses,
potser perquè les plantes
tenen un altre sentit del temps, i,
al contrari de les cases,
és més dificil enderrocar-les
o tapiar-les.

La barraca isolada
es a un punt d'esfondrar-se
pel pas del temps i el seu abandó
La ginesta la voreja i l'arbre
que ignorant no se quin és
li dona un punt de distinció.
Més amunt hi ha una bòbila
també abandonada i mig en runes.
No tot és perfecte dins la natura
que cruel, assetja a les seves víctimes
sense cap pressa, car el temps,
juga sempre a favor seu.

amor,
no et marceixis
tan aviat,
espera una mica més,
fins la tardor,
per després envellir
junts els dos
entre frases fetes.

Rere la línia de l'horitzó
hi habiten les esperances,
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la,
mai no ho aconseguiràs,
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant,
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat.
Però enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda com tu,
a la recerca de tot o de no res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res.
Cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi.
.

Negres nùvols de tempestas'acosten aquesta tarda en quehi ha més ombres al meu entorn.L'aire que s'ha girat suaraporta una càrrega estranya d'humitat,els ocells volen baix cap enlloc i les mosquesestàn més emprenyadores que de costum.El temps i l'estat d'ànim a vegades  hipnòticament es conjuminen.en una comunió de mals presagis.

S'eternitzen els diumenges
d'aquesta rara primavera
que ens porta a mal borràs.
Passen lentes les hores
i tot és més que previsible,
com en un inacabable dia de la marmota,
sense que res sigui capaç d'alleujar aquest sopor
que no per sabut, avorreix.
Enyoro aquells diumenges
en que era capaç de il·lusionar-me
encara que fos pel futbol, les motos
o qualsevol altre esport.
També tot això m'avorreix
i no desperta en mi cap interès.
Potser només sigui que estic cansat
i em sé el guió de memòria
d'aquesta previsible obra de teatre
que és la vida.

No escriure, no dir res, és no ser per al poeta,
encara que pitjor és escriure
i repetir-se constantment.
Les paraules edifiquen un món
fet a mida del poeta,
que des del seu balcó
el contempla amb un deix
de falsa indiferència.
Cal seguir escrivint,
inventar noves paraules
o tergiversar les velles
fins que semblin noves.
No es tracta d'un engany
sinó d'una rendició.

Karl Wolfovitz

.








Tots els meus somnis són blancs,
no vull els pètals vermells dels geranis
i de les malves de l'hort.
Vull pètals blancs
que surin quan inclini el vol.
Trobaré una branqueta que sigui bassa
per a un mariner nàufrag.
Trobaré una pedra
i veuré les bombolles sortint del fons del mar.
He recollit tots els pètals caiguts
i els he posat a nedar.

Karl Wolfovitz.jk

La boira del capvespre
em torna records
dels dies plàcids,
dies en què aliè als problemes
tot semblava en ordre
i la vida s'oferia com una verge
per ser desflorada.
Era només un miratge,
viure és acumular fracassos
i desenganys.
Només els records
dels moments feliços
i l'esperança, sovint vana
ens permeten suportar
la pesada càrrega
de l'existència.

Ara paro taula, com cada nit,
posant les coses al lloc on s'espera
que han d'estar. Els coberts i els tovallons,
els vasos i els plats. L'ampolla de vi
i una mica d'aigua. Paro taula també
per a tu, ja ho saps. Com cada nit.
I deixo l'espai necessari
per als nostres cossos cansants,
Mengem i miren la televisió
asseguts al sofà. Ens posem al día,
del mon i de nosaltres. Poques vegades diem
la veritat estricta. No mentim tampoc.
Adaptem tot alló que ha succeït
a una versió reduïda de la realitat,
sense posar res en perill.
Tot sabent que la vida es resisteix
a ser penetrada per la pròpia vida.


Joan Elíes Adell Pitarch 

No suporto gens el vent
i menys la tramuntana,
ni el seu udol gemegós
pel voltant de les cases,
o com castiga els arbres
a ballar estranya dansa,
arrossegant les fulles
lluny de la seva estança.
Bufa el vent i tot vola
no hi ha control arreu
i quant cau s'esmicola
portes i finestres bateguen
llurs cors accelerats
vidres i gerros trencats
i alguna que altra teula
acaba parant per terra.
No suporto gens el vent
i menys la tramuntana.
Parlem de la marinada
que és de bufada agraïda
sobretot cap a l'estiu
albirant la mitja tarda.

El trànsit del divendresés un soroll confós de motorsi claxons impacients que pretenen avançar on la carretera embussada està aturada.Possiblement per algun accidenta la carretera de Castellar, operquè som a divendres i la gentfot el camp de cap de setmana.Allà enllà sona la sirena d'una ambulànciaque transporta ràpida esperança de vida.Cada divendres és el mateixmés sembla que els xòfers no ho enteneno no se'n recorden i segueixen tossutsembussats dins el fòtil de ferromentre premen pesats el claxon.
*

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

Susanna Rafart

La naturalesa no és sàvia,ni és res,i quan peta, peta i ho destrueix tot;orca és com un déu antici tu i jo som un bria mercè de l’engany que navega pel riu subtili que no tenim més que la músicai pocs altres bens,pocs,només aquells que la tramuntana no se’n du. 
Francesc Cornadó

Perduda la fe en els símbols,
els homes i els déus
no queda ja res en què creure,
ni causa per la qual lluitar.
Ni creure en nosaltres mateixos
que tant ens hem decebut,
ni en la suposada experiència.
que no són més que els errors
que hem anat acumulant.
No hi ha doncs objectiu ni meta a assolir. . .
. . . . . . . . . . . . . . . . ni esperança.
Tot queda somort a l'espera del no res,
mentre el pas del temps
pesat, és l'avantsala solemne
de l'avorriment infinit.

un poema de Karl Wolfovitz.

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
------------ l'he cridada i venia
- tota era blanca com un glop de llet.
.
Visca l'amor que Ella també es delia:
.
visca l'amor:
------------ la volia i l'he pres.


Joan Salvat Papasseit

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja..
Salvador Espriu.

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.
No m'esperes aquesta nit, mare.


irene Climent

.. Emily Dickinson










De totes les ànima creades
n'he escollit una.
Quan el judici s'escapi de l'esperit
i es recorri a subterfugis;

quan el que és i el que va ser
se separin, i visquin sols, intrínsecs,
i aquesta breu tragèdia de la carn
s'escampi com la sorra;

quan les figures mostrin el seu veritable rostre,
i modelem en la boira,
¡Diré que vaig triar aquest àtom
de tota l'argila!



en Cien poemas, 1980