Flor de la perera, (Pyrus communis). Foto de .Bambo.

Al·loteta, robadora,
a qui vos compararé?
A la flor de la perera
o a les roses del roser?
A la flor de la perera
jo us comparo per blancor
i a les roses del roser
jo us comparo per l'olor.

(popular)

Flor de la perera, (Pyrus communis). Montoliu de Lleida. Foto de Ferran Turmo Gort

Senyals de març

Hom veu la lluna darrera
de nostra perera en flor;
cada flor de la perera
sembla una gota de plor.
Enllà una donzella espera
d'algun xiuxiueig el so:
molla de la llum lleugera
s'inclina de l'ombra al do.
Un núvol, ans prepotent,
minva, esperonat pel vent,
i cap a la lluna trota.
Hom sent en l'aire embaumat
l'últim plany d'amor del gat
i el primer de la granota.

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 - Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Perer florit. San Esteban de la Sierra. Foto de Alejandro Espinosa

La flor del perer

Lleu, la flor del perer és una dolça dama,
dreta sobre les fulles com en un prat. I mai
no se'n mou ,amb l'ombrel•la blanca. Si alcés la cama
trobaria l'espai.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Ja s'adivinen les primeres peres. Sant Pere de Ribes. Foto de Mª Africa

Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma, Mallorca, 1913 - el Brull, Osona, 1938)

Perera amb pera verda. Delta de l'Ebre. Foto de Manel Zaera

Tot és com una dansa

Tot és com una dansa de la vida i la mort:
hi ha l’home i l’ocell i l’herbeta de l’hort,
l’avet, que sembla etern, la margarida,
en el dansar de la mort i la vida.

Mor algun astre, temps enllà,
i la flor de perera al quintà,

i la noia daurada s’oblida
en el dansar de la mort i la vida.

Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Perer. Garciaz, Extremadura. Foto de Iker Cavallé

Tardoral

Pluja d’estels: novetat de setembre.
Ara toquen els afanys de la sembra.
I és confident i gustosa la fembra.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.

Ara el treball és sedant; no trabalsa.
Ara és el temps de les peres amb salsa.
I la padrina les oques encalça.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.
Pugna de glavis apar la fageda
tota d’aram. Una boira de seda
la visió de l’exèrcit ens veda.

Ara és el temps del profit i l’amor:
aiguabarreig d’escomesa i llangor.
...

'Guerau de Liost'
Jaume Bofill i Mates
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 - Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

Compartint una pera. Foto de Joan Grífols

La pera

Tinc una pera asseguda
a la vora del meu plat
i dient-me que la tasti
perqué té un sabor genial.

Mossegada a mossegada
feliç me la vaig menjant
i comprobo que la pera
és més dolça que genial.

Menjeu peres empeltades
d'aquesta dolçor especial
que juga fent pessigolles
i el cor ens va perfumant.

Margarita Alejandro i Bello
(El Guinardó, Barcelona)

Pera podrida. Foto de Silvia Bel

Podrir peres

He deixat podrir
una pera a la panera
per poder palpar
la pena de perdre
els colors pintats
pel pas del temps
que tot ho torna negre.

Silvia Bel
(Barcelona, 1982)

Pyrus communis. Albern, Schwechat, Austria. Foto de Hermann Falkner

Les peres jovenetes

Il·lustració: Jordi Casamajor

El perer aguanta bé el fred i l'hivern. La seva escorça grisa és plena d'esquerdes. La fusta del perer és molt resistent, però molt difícil de treballar: se'n fan, habitualment, només les peces petites. Se'n fabriquen les clavilles de les guitarres i dels violins, i d'altres instruments de corda. La fusta del perer, com la del boix i el cirerer, s'utilitza com a matriu per a la tècnica del gravat més antiga: la xilografia. Amb fusta de perer feia els seus gravats el famós artista holandès M.C. Escher (1898 – 1972).
Els lectors habituals de la poesia catalana associem els perers i les peres amb la idea de la felicitat i harmonia: imatge produïda en una gran part pel record de la protagonista del cinquè poema de «Els fruits saborosos» de Josep Carner: «¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor!». «Sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent». Els perers en flor, primaverals, també representen un començament etern, anyal, d'una nova i millor vida, un somni de l'eterna joventut. Tanmateix, a Xina, el perer es considera el símbol de la saviesa i de la llarga vida.
Els perers són arbres molt antics. Van aparèixer per primera vegada a l'Àsia Central: el seu origen se situa als vessants més baixos de les muntanyes xineses de Tian Shan: «muntanyes celestials», també conegudes com a muntanyes dels esperits. Des d'allí, s'han anat estenent fins a arribar a produir totes les varietats que coneixem avui en dia. A l'Edat de Bronze, ja es cultivava a Europa, Nord d'Àfrica i Àsia. Es creu que l'espècie europea procedeix de l'encreuament entre Pyrus nivalis (el Perer de les Neus) i Pyrus caucasica.
La literatura antiga conté moltes referències als perers i el seu cultiu. Al cant XI de l'Odissea (segle VII AC), trobem la referència a les tortures de fam i set que patia Tàntal, aquell estimat dels déus que va sacrificar el seu fill i el va servir en un banquet per a ells, encadenat dins del llac. L'aigua l'hi arribava fins a la barbeta, però quan abaixava el cap per beure, s'assecava. Magnífics perers, pomeres i figueres allargaven les seves branques per a que pogués agafar la fruita, però el vent se les enduia cap al cel. Plini (23 – 79 DC) parla de diverses varietats de les peres, la d'Alexandria, la de Numància i la de Siria, i la més saborosa de totes, la Crustamina. Plini considerava que les peres eren bones per l'estomac si es menjaven cuites al forn amb mel; totes les peres crues, deia, són un menjar molt pesat sobretot per a aquells que estan malalts, però també per als que gaudeixen de bona salut.
Els fruits del perer s'assemblen a la forma del cos d'una dona; és un fruit que té un cert simbolisme sexual. Una de les llegendes diu que els déus van crear la primera dona (Eva, la mare de tota l'humanitat) a partir d'un perer. Els fruits que produïa es van convertir en persones. És la raó per la qual el perer es considera també un símbol de la maternitat, de l'amor matern. A la mitologia russa, però, a prop dels perers de bosc, perers salvatges, o fins i tot als seus mateixos troncs, hi viuen els dragons, les bruixes i els dimonis. Els dragons petits hi fan nius; els dragons grans prefereixen una cova que tingui un perer al davant. Les bruixes viuen en cases amb potes de pollastre. Quant a la forma de l'habitatge dels dimonis, no es coneix exactament.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 07/08.05.2012 ·

Perer (Pyrus communis). Foto de ana.solepon

Imatges d'un emprenyat

Darrerament tinc la inspiració a can pistraus.
Coses molt immediates reclamen la meva atenció.
Però no per això deixo de veure allò que passa al meu voltant.
Coses agradables i menys agradables.
La Laura empresonada des del 29 de març.
Ningú però aturarà la consciència col•lectiva.
Justícia i equitat per un món cada cop més petit.
I un arbre sota el qual reposar i repensar...
jd
J.D. Fernàndez i Brusi

Canigó i magraner. Bages, Rosselló. Foto de Toni Hermoso Pulido

Haikús del magraner

Ve prest novembre,
el groc del magraner
cau blanc a terra.

Gelós de l’aire,
empresona la llum
amb el ramatge.

Llances o peixos,
ocells o ulls o mans,
l’estol de fulles.

Tres retxes basten
per acotar amb amor
dotze pams d’arbre.

Francesc Florit Nin
(Ciutadella de Menorca, 11 setembre 1960)

Magrana obrint-se (Punica granatum). Alòs de Balaguer. Foto de Ferran Turmo Gort

Fruit

La magrana badada en la polsosa
voravia del camí! Quin desperdici
de robins que s’esmicolen trèmuls,
inútils! Massa color i encara
un punt de lívids. És la corfa
de cuiro ressec que s’ha esquerdat.
Un glabre cap convuls,
l’esventrament d’un cor.

Tono Fornes
(Tetuan, Marroc, 29 gener 1955)

Magraner. Foto de mmolinah

Va de fruites i cors

Qui m'ho havia de dir
He plantat
Un cor de cirera amb gust tardorenc
Ha sortit
Un pruner empeltat d’alegria
magre i esvelt,
Vora seu
El magraner creix robust com mai.

Assumpció Costals Puig

Magrana. Foto de Joan Grífols

Trenta de gener

Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l'Amor,
la conquesta del Plaer.

Jordi Pope
(Barcelona, 1953 - 10 gener 2008)

Estiu al magraner. Tona, Osona. Foto de Diari MEF

Amor eslau

Com si l'estiu, de sobte, anomenés
El teu desig entre fruites badades
O l'amargor de les magranes verdes
Et suggerís plaers concrets, uns ulls
T'han ferit i has comprès. I la tristesa
Per eixugar (el cos com una esponja)
O veus marcides, mormolades, blanques,
T'han amarat d'aroma o violetes.
Vessen paraules, ara, les finestres,
Dolçors del seu record de dona jove
Mentre el sol bat i encalenteix les pedres
O aquests dos cossos enllaçats. Les veus
De les genetes i dels llops, llunyanes,
No penetren l'estança on dius amor
Mentre t'enfonses pels camins dels ulls
I d'un cos nou d'amor de dona eslava

Jaume Pomar
(Palma, Mallorca, 29 juliol 1943)

Magraner. Foto de Miquel Bohigas Costabella

Tardor

Quan ve, amb aire de pàmpols, la tardor
devallant des del cim fins a la foia,
esclata al món i a l’esperit la joia,
i es desfà com un núvol la tristor.

L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.

Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.

I en les hortes – aurífic el fullatge –
mil magranes es riuen amb coratge,
la boca oberta plena de robins.

Francesc Almela i Vives
(Vinaròs, el Baix Maestrat, 9 novembre 1903 - València, 1967)

Magraner florit. Foto de Sara A.

L'ombra de l'altre mar

(fragment)

No hi ha aparat en el ponent, a l'illa.
Queda un verd tendre als ametllers i parres
i un argentat llunyà a les oliveres.
Els murs de pedra tenen transparències
d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua
immòbil però viva dels aljubs,
té el color exacte de la tolerància.
Sols queden breus esclats als llocs més alts,
com aquesta flor roja al magraner
que s'exalta amb el raig de sol que sotja
durant un temps molt breu entre uns balustres.
No hi ha aparat en el ponent. Conec
la dignitat d'aquestes hores baixes.

Joan Margarit Consarnau
(Sanaüja, Segarra,1938)

Magraner. Foto de irenearma

Càntic dels càntics
(Fragment)

L'esposa

Jo sóc per al meu estimat,
i cap a mi ve el seu anhel.
Vine, estimat meu, sortim al camp!
Farem nit a les masies.
Anirem de bon matí cap a les vinyes.
Veurem si brotonen els ceps,
si esclaten les gemes,
si els magraners floreixen.
Allí et faré el do del meu amor!
Les mandràgores exhalen perfum,
i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos:
de novells i de vells encara;
els he reservats per a tu, estimat meu!
Tant de bo que em fossis germà,
alletat als pits de la meva mare!
Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me'n fes retret.
Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.
Em posa l'esquerra sota el cap,
i amb la dreta m'abraça!
Us conjuro, filles de Jerusalem:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

Salomó
(Jerusalem, Naixement: ca. 1011 a.C. - Defunció: ca. 931 a.C.)
La Bíblia, versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat

Flor de magraner. Foto de Pilar Pascual

La Barretina

Cançó de l'últim barretinaire de França,
dedicada al pintor olotí D. Joaquim Vayreda

(Fragment)

Quan a Olot jo l'aprenia
mon ofici dava pler,
cada poble a on floria
me semblava un claveller,
Mos clavells i roses veres
jo plantí en eixes riberes,
eren, ai!, jardins les eres
i jo n'era el jardiner.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
més no canto gaire,
més no canto, no.

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)

L'oblid de les magranes a la Pera. Baix Empordà. Foto de Quim Bahí

«El most de les meves magranes»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Tot un símbol

Quina delícia són, les flors de la magrana!.. «Al magraner vermell de flors» («on this fresh pomegranate bough») va reposar la fada de John Keats, en una de les traduccions més boniques cap a català que coneixem. El barretinaire creat per Jacint Verdaguer descrivia els anys de la glòria de la barretina, lamentant la seva desaparició del dia a dia català, de forma següent:
«Com la flor de la magrana, / queia bé al bosc i al jardí... / ...des de Nàpols a Marsella / no floria un port sense ella, /era en terra flor vermella, / en la mar coral del fi».
Joan Margarit l'ha comparat amb els últims moments de la posta del sol:
«Sols queden breus esclats als llocs més alts, / com aquesta flor roja al magraner / que s'exalta amb el raig de sol que sotja / durant un temps molt breu entre uns balustres».
Si observem l'evolució que fan les flors de la magrana per convertir-se en fruits, veurem com les boletes vermelles s'obren adquirint la forma de fanalets japonesos. A mesura que avança l'estiu, la part de darrera de cada flor es fa més ampla, i el «fanalet japonès» esdevé de més a més semblant a una pera coronada. La seva corona allargada es fa més petita i seca mentre el cos de la fruita s'arrodoneix.
La magrana, reina de la Tardor -Toni Bra-
Mireu la foto de la magrana com a reina de la tardor feta per Toni Bra, al Poema a la magrana: La granada, de García Lorca: tot apreciant la seva interpretació humorística, tinguem present que la magrana, durant molts segles, s'ha considerat un símbol del poder. Els egipcis eren enterrats amb magranes. Es creu que precisament la forma d'una magrana oberta va suggerir el disseny que avui en dia adorna els caps dels reis.
Segons la tradició jueva, la magrana té 613 llavors (nombre igual als 613 manaments de la Torah), i és un símbol de la veritat. A la mitologia cristiana, les llavors simbolitzen els creients d'una sola església. Josep Gordi Serrat la defineix com a símbol de reialesa, esperança i vida futura, així com també de la resurrecció de Jesús, i cita els versos del Càntic dels càntics on apareix el valor de la magrana com a fruita que satisfà l'assedegat. L'esposa diu (Ct 8, 2):
Quan et trobaria per fora, et podria besar sense que ningú me'n fes retret. Et conduiria i et faria entrar a la casa de la meva mare, que em nodrí, i jo et donaria a beure vi perfumat i most de les meves magranes».
A Roma, la deessa Juno es representava portant una magrana a la mà, com a símbol del matrimoni, i les núvies duien ornaments fets de branques de magraner.
El «Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar» (1944) té un lloc prominent a l'obra de Dalí. El mateix Dalí va crear una joia «El cor de magrana»: una agulla de pit. Federico García Lorca veia una magrana com a un cel crista·litzat on cada gra és un estel: un cel sec i comprimit. La veia com un rusc diminut format per boques de dones; un cor generós, perfumat, que per fora és tan dur com el cor humà; un crani i un tresor.
A Rússia, els interpretadors dels somnis diuen que si somies amb la teva estimada que et dóna de menjar llavors de magrana, a la vida real resistiràs a l'encís de les dones malintencionades.
A Catalunya, hi ha un poble d'uns 150 habitants que té un magraner al seu escut. Es troba a 25 km de Lleida, i es diu Granyena de les Garrigues.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 30.04/02.05.2012 ·

Magranes. Foto de Joan Centellas Banqué

Cal salvar el jardí centenari de Gràcia

El convent de les Missioneres del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada, ubicat al carrer de l’Encarnació 62-64, de Gràcia, a Barcelona, va ser enderrocat el passat mes de gener.
Tot just feia un mes que les missioneres havien donat una quarta part de la propietat del convent a l’Arquebisbat de Barcelona i una altra part igual a l’església de Sant Joan de Gràcia. Un cop repartides les parts, l’inici de les obres va estar, sorpressivament, imminent.
Però el solar del convent compta –encara- a la part del darrera amb un jardí d’uns 800 m² on hi ha arbres frondosos que aporten a l’interior de l’illa formada pels carrers de Encarnació, Torrent de les Flors, Sant Lluís i Escorial un paisatge verd urbà d’alta riquesa paisatgística. Aquests arbres són:
• 4 Palmeres de canàries enormes (Phoenix canariensis), dues d’elles, • segons van explicar fa anys les monges més velles del convent, van ser plantades en el 1902 per la fundadora de la congregació, Maria Emilia Riquelme.
• 2 Lilàs esplèndids (Wisteria siensis), actualment en floració, que conformen una ombrejada glorieta en el centre del jardí.
• 1 Avet magnífic (Araucaria heterophyla) d’uns 15 metres d’alçada.
• 2 Llimoners molt apreciables (Citrus aurantium)
• 3 Ficus (Ficus elastica) força desenvolupats, en especial un exemplar del fons del jardí.
• 4 Troanes (Ligustrum japonicum). Arbres de grans dimensions i diversos desenvolupaments que aporten verd a les parts més aèries.
• 4 Adelfes, o llorers de flor rosa, (Nerium oleander), algunes d’elles bastant grans i d’abundant floració a l’estiu.
• 3 Nesprers del Japó (Eriobotrya japonica), dos d’ells petits, però són ambaixadors i homenatge de l’amor i del profund respecte pels arbres que hi ha en els països de l’extrem orient.
D’altra banda, aquests arbres acullen gran varietat d’ocells com cotorres, merles, tórtores, pit-roigs o pardals.
No obstant això, el jardí del convent és amenaçat actualment pels interessos econòmics dels propietaris del solar, que pretenen arrasar amb tot el verd del jardí centenari i fer una construcció de vivendes privades i places de pàrkings per a fer negoci amb aquesta parcel•la. Parcel•la que, malgrat sempre ha estat un equipament escolar i religiós, per un error material en el Pla General de Planejament Urbanístic, va quedar aquest terreny com a Residencial i, en el seu lloc, dos blocs d’edificis privats del costat del convent estan –sorpresivament- classificats com a equipament. Des de l’Ajuntament se’ns ha manifestat el compromís verbal de “treballar en la línea de salvar el màxim possible del jardí”, però també la llicència d’obres de l’empresa promotora per a construir habitatges privats i pàrkings no ha estat aturada per l’Ajuntament, cosa que dóna desconfiança a les paraules de la regidora del districte.
Curiosament, es dóna la circumstància que, a primers del 1900, la família terratinent d’aquest espai va adjudicar com herència aquesta propietat a l’església amb la condició de construir una escola a la barriada de Sant Joan de la Vila de Gràcia.
Els veïns de l’entorn d’aquest jardí, afectats per la seva possible desaparició, han iniciat les mobilitzacions veïnals i pretenen aconseguir que, d’una banda, es respecti el jardí centenari com a patrimoni de la Vila de Gràcia i, d’altra banda, l’església faci un exercici responsable d’aquests terrenys i construeixi, enlloc d’habitatges privats, un edifici d’equipaments socials pel barri.
Plataforma de Veïns de l’illa Encarnació - Sant Lluís
“Salvem el Jardí Centenari i l’Equipament pel Barri”

Un camp vestit de roelles,
des de diferents punts de vista
El turista: “Beautiful, awesome, esplendid, marvelous!” “clacka, clacka, clacka” (sons d’obturador).

La mare (d’un altre temps) a la nina: “No entris per dins les roelles, que les taques no fugen del vestit!”

El naturalista: “Aquestes plantes ruderals contribueixen a la biodiversitat, rompent la monotonia del monocultiu de cereal, atraient insectes que a la vegada atreuen aucells, i donen valor a aquests sistemes agrícoles saludables”

El científic: “Aquestes roelles, Papaver rhoeas, pertanyen a la papaveràcies, el seu color vermell no és vistós als ulls de determinats pol·linitzadors, i no és massa freqüent entre les flors d’aquestes latituds, on són més típics el groc i el blau. Per contra les màcules negres que presenta a l’interior dels seus pètals són vistossíssimes als ulls dels insectes que detecten la llum ultraviolada. Les substàncies al·lelopàtiques presents a les seves arrels fan que allà on creixen no hi creixin altres espècies”

El Pagès: "Mal les toc pesta a les ditxoses roelles! Mira que no deixen anar bo ni es favó, ni sa civada! El fan anar ben magre, te dic que tot mos són contraris!”

L’hoteler: “Mira que són colloneres aquests pagesos, sembren flors per als nostres turistes...això pareix Holanda!” $$$ “clinck, clinck, clink” (sons de diners que fan les parpelles en obrir-se i tancar-se)

El daltònic: “no entenc que li troben d’espectacular a aquest camp!?...”
Fotos: Roelles al camí des Campà, Algaida (un diumenge plujós de maig) i roelles a Búger.
Dedicat a l'amic Javi Millán i a tots els daltònics del món.
Rafel Mas, Búger, 7 de maig de 2012

Poesia sota els arbres
"Poesia sota els cirerers"
Masquefa

Diumenge 6 de maig del 2012
A les 10 del matí :
Trobada a la font dels jardins de la Plaça del Pla de l’Estany
per anar passejant cap a l’Hort dels Cirerers.

A l’Hort dels Cirerers, mentre s’esmorza o
es fa una mossada, asseguts sota els arbres:

Recital de poesia sota els cirerers a càrrec dels poetes :
Trini Casas, Marisa Olivera, Alexandra Farbiarz i Jordi Muntané

Està previst que cap a les 12 del migdia
es tornarà passejant cap a casa.

· Cadascú s’hauria de portar un entrepà o una mossada i alguna beguda, (a l’acte ja hi haurà te per beure).
· Es demana als assistents que portin dolços casolans (coques, galetes, pastes) per prendre i compartir mentre es gaudeix de l'entorn i dels poemes.
· Com que allà no hi ha lloc per seure, els assistents s'han de portar una estora, catifa, coixí o sac de plàstic per seure a terra, o cadiretes plegables.
· A les 2 del migdia es farà un dinar amb els participants i tothom que hi vulgui estar, reserva i compra de tiquets pel dinar a les oficines de L’Alzinar (Tel. 93 772 68 61).
· A l’acte es podrà comprar un recull de poemes dels autors del recital.

• 花見 •
Els cirerers i les cireres,
símbol de solidaritat, llibertat i esperança
La intenció d’Amics arbres · Arbres amics, de l’Alzinar i dels poetes que ens acompanyen era celebrar per tercera vegada a Masquefa la festa del Hanami, la contemplació dels cirerers florits. Però aquest any hi hem fet tard, l’Hanami és en la culminació dels cirerers en flor i gairebé ja fa un més que els cireres van començar a florir i a hores d’ara ja no hi ha cap flor als arbres. Diverses circumstancies ens han impedit celebrar-ho a temps. Per tot això s’ha organitzat ara aquesta vetllada de “Poesia sota els cirerers" . Els cirerers i les cireres simbolitzen moltes altres coses, també són símbol de la solidaritat, llibertat i esperança, coses que tant es necessita en aquest temps de crisi i canvis. I ho celebrem amb la intenció que sigui tant agradable com l’Hanami dels altres anys i de les anteriors vetllades de “Poesia sota els arbres" i amb el desig que l’any vinent siguem a temps de tornar a celebrar el Hanami. Tothom hi és convidat.
·
• お花見 •
· Poesia sota els cirerers al facebook · · Primera Jornada de Hanami a Masquefa ·
· Segona Jornada de l’Hanami a Masquefa · · de el temps de les cireres ·
·
Organitza: Amics arbres · Arbres amics – L’Alzinar, Societat Recreativa i Cultural
Amb la col·laboració de: Ca la Roser - Cal Rafel - Els Poetes

La fruita, millor menjada baix l'arbre (2)

Després de feinejar durament per foravila, quin major luxe i plaer hi pot haver que assaborir aquest fruit taronjós i sucós?
Pinyols de bronze, polpa dolça i nèctar fi, i una pell fina amb borró suau. Un regal de la natura.






Rafel Mas, Búger, 2 de maig de 2012

Fulles d'arbocera
Aquestes fulles d’arbocerales he arreplegades per fotografiar-les. No ho faig mai això de tocar o retocar el que és natural i salvatge. En aquest cas volia concentrar aquests colors i, creureu que el fet mateix d'haver-ne manipulat la composició em deixa incòmode?

Per altra banda no hi puc donar més argument que elpurament estètic. Més que res per no parlar del que no sé. Què és allò queprodueix aquestes taques obscures? Un fong? Com així cauen en aquest temps, quanen tornen treure de noves en la segona primavera? La primera és la de latardor. Ja sabem que és a l’estiu que els cauen les fulles a la majoria delsnostres arbres i arbusts autòctons mediterranis. A causa de l’estrès de l’estiusec i calorós. És possible que qualque episodi de calor hagi provocat aquetacaiguda, gens important per altra part. Ja dic que les he arreplegades jomateix aquestes fulles. He estat pensant en perquè tenen aquest color i no unaltra. Evidentment no n’he tret entrellat.
Llavors m’heaturat a fotografiar aquest paisatge tan bell de la vall d’Orient i les mevesestimades muntanyes, amb el Maçanella al capdavant. He tingut la sort de gravarel so d’aquest rossinyol, dues vegades. Vos n’ofereixo una, la més breu. Heaprofitat també per gravar el missatge de salutació del mòbil amb el seu cant.
Pel que fa a lesfulles d’arbocera, vull tornar a repetir l’experiència de fotografiar-les enaltres ocasions, aprofitant estacions diferents.
Joan Vicenç Lilloi ColomarAlaró a 30 d’abrilde 2012.





Un rossinyol
Fotos i vídeo: JV30abril12.

La quadratura del cercle

El bell vell mosaic de Llíria

Pedalant els camins de l'Horta nord, aquest laberint fruitós del que mai no voldries trobar eixida, envoltat pel perfum de la flor on el taronger barreja a parts iguals la vida insubornable de la llimona i la dolçor desolada de l'abandó, confós i lliure alhora, solcant el mar vegetal que floreix sobre les avingudes de deixalles i fang que les serralades properes han deixat anar al llarg dels segles, he observat un fenomen més que curiós, encisador. Podríem anomenar-lo: la irresistible atracció dels camps de tarongers. No és només el seu esclat visual i olfactiu, fins i tot tàctil i gustatiu. Pocs plaers són comparables, des del punt de vista gastronòmic, i afegiria poètic, que menjar-se una sucosa taronja al mateix lloc on va nàixer. No, no és només açò. N'hi ha un bon pessic de màgia en el fet d'endinsar-se per la quadriculada geografia d'aquell tros. Aquesta geometria delicada, que comparteix amb qualsevol conreu de l'horta, té molt a veure amb la precisió dels mecanismes físics i mnemotècnics de la meua benvolguda bicicleta. Podríem dir que és la versió en dos dimensions de la vessant esfèrica i volumètrica que defineix l'essència d'una bicicleta. La quadratura del cercle. No vull quedar-me en la superfície al considerar l'esfericitat del seu fruit, o l'engranatge de cotó aromatitzat de la flor que el precedeix. La correspondència, si més no, a mi m'ho sembla, és més profunda. Tal i com les primeres pedalades d'un xiquet al damunt de la bici tenen el valor afegit de descobrir un equilibri que poc abans ell mateix hagués dit impossible, les primeres passes a l'hort de la taronja són el retrobament del nen amb el Jardí de les Hespèrides que varen trepitjar i escriure els seus avis, besavis o rebesavis… Perquè segons diuen, aquelles pomes d'or no n'eren sinó taronges. Aquelles que Hèracles va robar, com si d'un ciclista de diumenge es tractés, de l'arbre del bell i vell mosaic trobat a Llíria. I en passar els anys hi trobes les nimfes a l'ombra d'aquelles flors de llima i desolació. I saps que n'has fet el camí amb dues rodes i un quadre fins aquell quadrilàter ple a vessar de pomes d'or i flama. I que les bicis són al marge del camí. I tu rius i ella riu tant i com us endinseu a la pastura de trèvols de quatre fulles que encatifen les interlínies verdes i grogues dels tarongers. I cerqueu l'arbre de la vida, l'arbre de l'amor, sota el desig obert d'un sol sempre en oriflama. I passat els anys tornaràs tot sol. I veuràs les nimfes i diràs bellesa, no més. Perquè ara són els homes grans que busquen la intimitat del camp, d'aquella orina que mai no acaba d'acabar-se mentre recorden la insospitada desolació del primer equilibri d'una roda, d'un pas, i la poma dolça de la vida. Molt lluny tot plegat de qualsevol consideració només mecànica d'una taronja.
Vicicle
· Article publicat al bloc Vicicle el 17.04.2012 ·

El panorama urbà de València avança sobre els camps de tarongers abandonats. Foto de Amadeu Sanz

Taronges encara per collir. Albuixec, l’Horta Nord. Foto de Paco Mollà

Els primers plàtans de la devesa són napoleònics?

L'article explica la recerca per comprovar si Francesc de Palmerola i Soler, un català, alcalde de Perpinyà i general dels excèrcits napoleònics va ser qui va fer plantar els primer arbres al Parc a la zona de la plaça de les Botxes

Tots els gironins hem sentit en algun moment que els orígens dels plàtans de La Devesa venien del temps de Napoleó. Bé, fins fa poc pensava que això era una llegenda més, perquè no hi havia cap constància documentada al respecte.
La primera vegada que vaig poder llegir una referència va ésser en uns articles del periodista Carles Sentís al diari Avui i, posteriorment, en un article del mateix a La Vanguardia del 13.6.2003. He estat durant molts anys anant darrere d'aquest fil per trobar una resposta convincent.
En l'article es deia que "un vell perpinyanès m'ha dit que va ésser un general català dels exèrcits napoleònics qui va plantar els plàtans de Perpinyà i de La Devesa. Era en Francesc de Palmerola". Bé, amb aquest bagatge he anat intentant cercar alguna referència. Parlant amb persones de Perpinyà em varen comentar que al Rosselló hi vivien descendents del general però sense concretar res més. Però no sabia per on anar, fins que vaig pensar en el meu gran amic Sebastià Delclós ,en Pitruc, que és un personatge únic, d'aquells que dóna l'Empordà de tant en tant i que coneix les dues vessants de l'Albera com el palmell de la seva mà. Un dia em va telefonar i em va dir: "Vine, que tenim una reunió a Cotlliure amb tot un reguitzell de vells catalans del Rosselló. Són persones d'edat i podrien tenir referències sobre el que busques". Quina va ésser la meva sorpresa quan al finalitzar l'acte vaig començar a parlar amb diferents persones i em semblava que havia trobat la mateixa persona que havia parlat amb Carles Sentís. Em varen dir textualment el mateix que es reflecteix en el seu article. Però el més bo va ésser trobar el senyor Louis Massot, que viu en l'antiga casa on va morir el general i era un fervent admirador de la seva memòria. Vaig quedar amb ell per un altre dia. En la reunió va estar present també el senyor Jean Marie Seva, "descendent" del general , que ens va portar uns escrits de quan el general va ésser cap del fort del Castell de Sant Ferran de Figueres (1812-1814). Malauradament els seus escrits feien referència a la seva correspondència d'afers militars, del dia a dia. En realitat, el general va morir sense descendència atès que el seu fill va morir molt jove i a la seva mort va donar els seus béns al fill d'un lloctinent seu que va afillar, era l'avantpassat del senyor Jean Marie Seva.
En Francesc de Palmerola(Saint Feliu d'Avall 1755 - Argelés 1816) descendia d'una família ubicada antigament al Castell de Palmerola, que pertany avui dia al municipi de Les Llosses, comarca del Ripollès, per tant, gironí. Els seus avantpassats van passar a França en temps antics. Tant el pare com la mare eren catalans.
En Francesc de Palmerola va ésser alcalde de Perpinyà (1804-1809), sembla ser que nomenat per Napoleó i és el que va fer plantar els plàtans existents en un passeig de la ciutat, que porta el seu nom. Aquests plàtans, d'uns 210 anys, i potser un xic més estan en el anomenat "Cours Palmerola" davant del Palau de Congressos, prop del Castellet. També, segons en Lluís Massot, quan va ser Cap del Castell de Sant Ferran a Figueres va fer plantar uns plàtans, avui malauradament tallats, que hi havia al camí d'accés. Parlant d'aquests plàtans del Castell de Sant Ferran sembla que varen ésser tallats ja fa algun temps. Hem de recordar que durant aquesta època es varen plantar molts plàtans en totes les carreteres del sud de França, impulsats sembla ser per Napoleó perquè fessin ombra als viatgers i, és clar, a les tropes napoleòniques.
El General Palmerola, segons es pot llegir en algun escrit, va coincidir en la seva època d'estudiant a l'acadèmia militar amb Napoleó. De fet, va ser ell qui el nombrà alcalde de Perpinyà. Quan Napoleó va perdre a Waterloo i va ésser substituït, el general Palmerola va veure caure la seva estrella i es va retirar a Argelés, tot i que va ocupar encara tasques de caire militar. Va morir a Argelés el 1816.
En l'estudi al llarg dels anys de la Devesa he trobat coses que no concorden. Per un cantó, en Primitiu Artigas, fill de Torroella de Montgrí, enginyer de Monts i Catedràtic de silvicultura de l'Escola de Madrid va visitar la Devesa els anys 1879 i 1882 i va esmentar que els plàtans del Passeig principal tindrien uns 25/30 anys. Per tant foren plantats sobre el 1850. Aquesta data coincideix amb uns anells que vaig contar l'any 1974 que donaven aproximadament la mateixa edat. Però a La Devesa hi ha els plàtans de la plaça de les Botxes, que va des de les carpes d'estiu fins a l'Hotel Inform, que són d'unes mides superiors a tota la resta dels plàtans de La Devesa. Mentre els plàtans de darrere les carpes tenen uns 2,5 metres de perímetre, els de la plaça de les Botxes tenen sobre 4 metres.
Podria, doncs, ben ser que aquesta part de La Devesa sí que tinguin els seus orígens en l'època de l'ocupació francesa. En total, hi ha uns 82 plàtans de característiques similars. Ja a l'any 1975, a l'estudi-dossier sobre La Devesa, recollia que eren els plàtans més grans de tot el Parc. Fa pocs dies, al pensar en fer aquest article, vaig anar novament a Perpinyà per remirar aquells plàtans, vaig prendre noves mides i els resultats dels seus diàmetres oscil·laven entre els 3 i el 5 metres, molt similars als de la plaça de les Botxes.
Personalment, fins avui no creia que quedés cap plàtan que pogués correspondre a la'època de la guerra napoleònica, però amb les últimes troballes començo a tenir sospites que molt bé podria ésser així. Bé, algun dia se sabrà de manera definitiva, quan s'obtingui una mostra radial d'algun d'aquests plàtans i es contin els anells de creixement. Però cada vegada més sospito que serà veritat. La mida extraordinària dels plàtans de la plaça de les Botxes i laterals podria obeir al fet que tenen més edat que la resta, tot i que això no sempre es correspon amb la realitat atès que el creixement més gran es pot donar per més riquesa del sòl i subsòl, més abundància d'aigua, etc. Ja que La Devesa fou zona d'estada dels soldats, és lògic i coherent pensar que igual que va fer a Perpinyà i, segons diuen, al Castell de Sant Ferran a Figueres, manés fer un passeig de plàtans. Si fos així, tindríem que els plàtans més antics de La Devesa farien l'any vinent ja 200 anys, una bonica xifra, que ben cuidats podran doblar.
Per cert, segons alguns escrits, el General Palmerola va fundar, juntament amb altres militars, la primera lògia franc-maçònica de Catalunya formada per militars francesos. Només hi havia entre ells, un civil, un metge de Figueres de nom Lluís Martín. Bé, però això ja és un altra història.
Narcís Motjé
· Article publicat a Diari de Girona el 22.04.2012 ·

Curiosa coincidència i confluència de plantejaments...

Fa un poc més d'un mes, vos plantejava la meva idea -encertada o no- de com veia el problema del becut:
Bombolla urbanística, passeigs marítims i el becut vermell

Avui vos pos un escrit aparegut fa uns dies al diari El País. No em molestaré en traduir-lo. M'han xocat sobretot les 4 primeres frases:

Palmeras
Sheldon Adelson es portador de una plaga, semejante al picudo rojo de las palmeras y exige tener las mismas ventajas que ese insecto
Manuel Vicent. El País. 15 d'abril de 2012
No deja de ser una metáfora siniestra el hecho de que la burbuja inmobiliaria forzara a importar miles de palmeras de Egipto, cuanto más altas más baratas, para adornar paseos marítimos, urbanizaciones, avenidas y demás engendros urbanos, y con ellas llegara la plaga mortal del picudo rojo, como remate de esta fiesta de la especulación. Todas las palmeras de nuestro país están amenazadas de muerte y los más pesimistas auguran que a la larga esta muerte será inevitable. En los años cincuenta del siglo pasado ya sucedió una tragedia semejante con los naranjos. Un ministro de Franco se pasó por la cornisa de sus genitales la rigurosa prohibición de importar plantones de California, lo hizo sin permiso, los plantó en su finca valenciana e introdujo el virus de la tristeza, que obligó en 10 años a tener que arrancar uno detrás de otro todos los cítricos del Mediterráneo para sustituirlos por nuevos plantones con pie tolerante. La hembra del picudo rojo deposita alrededor de 400 huevos en el corazón de las palmeras cuyas larvas se alimentan de su savia hasta agotarla y el escarabajo que nace del capullo se expande a gran velocidad en cuatro kilómetros a la redonda. Este insecto llegó a España como a un país de jauja, ya que aquí no encontró predadores que lo neutralizaran. Desde el principio gozó del mismo privilegio y manga ancha de los especuladores inmobiliarios para destruir el paisaje, pero ahora que el picudo rojo acaba de coronar la fiesta de la especulación con un horizonte de palmeras muertas, la codicia está dispuesta a introducir de nuevo en este país otro virus muy dañino. Se llama Eurovegas, de Sheldon Adelson, un tipo que ha tomado a los españoles por idiotas. En medio de la crisis económica este macarrón nos promete casinos, ruletas, putas, mafiosos y rascacielos en mitad del yermo, siempre que los políticos, a cambio de hipotéticos puestos de trabajo, estén dispuestos a bajarse los pantalones. Este tipo californiano es portador de una plaga, semejante al picudo rojo y exige tener las mismas ventajas que ese insecto, nada de controles, para anidar a sus anchas como un forúnculo en el cogote de futuros especuladores, quienes una vez que hayan llenado el saco dejarán ese erial de ladrillos a merced de las raposas y de los lagartos.


Foto becut: R.Mas; Foto palmera: M. Vidal (modificada)
Agraesc a en Jaume "Sentes" que m'enviàs l'escrit.

Les llavors de l'om un capvespre a l'Albufera





Rafel Mas, Búger, 23 d'abril de 2012

Avui, diada de Sant Jordi i dia del llibre, us volem oferir
en aquestes pàgines d’Amics arbres · Arbres amics una
petita mostra del llibre ‘El poble de l’Illa’ del company
de l’equip d’aquest bloc en Joan Vicenç Lillo i Colomar.

En Serafí

“Jo devia tenir devers deu o dotze anys, quan en el corral de casa meva vaig observar un busqueret de capell que menjava murtons damunt una branca d’una vella i alta murtera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar un mac i li'l vaig llençar. El mateix so tou ja em va indicar que havia fet blanc. El cos menut d’aquell ocell va caure, des de l’arbre, mort i calent dins les meves mans abans de tocar terra. Tot va passar tan aviat que em vaig quedar astorat. Encara puc sentir l’escalfor que conservava el seu cos quan el vaig acostar a la meva galta. El vaig enterrar prop d’allà mateix. De llavors ençà pus mai més vaig anar a caçar o a participar en cap activitat cinegètica amb els meus amics.

Quan ho analitzo a la distància, pens que aquell episodi va determinar que, a banda d’encetar una afecció d’observació ornitològica, em dedicàs a allò que ha representat la meva activitat professional: un pagès d’arbres. Em dedic —i em coneixen per això— a fer planters i a vendre arbres. També vaig aprendre a empeltar o, si realment a l’arbre li cal, a podar i a exsecallar.

A Vellalzina hi ha bons experts que m’han sabut ensenyar aquest vell ofici. Encara que no n’hi ha dos d’iguals, de mestres d’arbres. Cada un té la seva particular manera d’entendre’ls per a fer-los més bells o productius. Sovint no coincidesc amb alguns d’ells. Fins i tot pens que n’hi ha que els perjudiquen més que no els ajuden, als arbres.

Personalment també m’he fet la pròpia tria del que els és bo o no. M’agraden els arbres alts, que han crescut lliures i han estat poc o gens podats. M’agrada que a davall es conservi i es transformi la fullaca amb tota la munió d’animalons i fongs que nodreixen i protegeixen la terra. Per tant, lluny l’arada!
M’agraden tots els fruits dels arbres. Cadascun és únic, al seu propi arbre i en la varietat d’espècies a què pertany. Els valor pel sabor i no tant per la forma. M’agraden els aglans dolços, crus i torrats, les serves conservades al terra de l’arbre, xuclar les nesples, l’acidesa dolça de les atzeroles, els gínjols quan són marrons, els lledons rodons de pell ruada i negra; rosegar les garroves dolces i ensumar l’olor gairebé afrodisíaca de les flors mascles del garrover; els murtons dolcencs d’empelt, els pinyons del pi ver i del pi blanc, que també agraden als trencapinyons, les taronges mandarines, les de sang, les imperials... totes; cada poma d’una pomera i cent classes de pomeres de gustos diferents, els nispros dolços, siguin rodons, allargats, primerencs o tardans...; les nous i les nous amb mel, els albercocs i els que tenen el pinyol dolç, les peres que es fonen en aigua dolça dins la boca, l’elegància de les magranes, també les amargues per a cuinar, les imprescindibles llimones, les figues i la seva confitura, les olives, sobretot les pansides, que són les que agraden més als tords; les móres que taquen, les pruneres de mil gustos i formes; les cireres que he d’agafar competint amb el mart o els ocells, els codonys, les codonyes i la seva olor, els caquis voluptuosos, les ametlles mollars i les gomoses... M’agraden els torrons, totes les melmelades, confitures i codonyats que se’n poden elaborar i encara altres mil i un plats exquisits.

I què direm dels arbres salvatges, malgrat que no facin fruits que els humans podem menjar? Fins i tot un arbre mort no deixa de ser arbre. Ans al contrari, es transforma en el cau de multitud d’éssers vius que l’ocupen i transformen en humus, el nutrient del bosc.

L’arbre no es mou i els ocells volen. No obstant això, s’estimen i es necessiten mútuament. Qui sinó empara els nius dels arbres? Qui sinó dissemina les llavors dels arbres?

Els fongs el micoritzen i estenen la cooperació simbiòtica com a forma de fer funcionar tot l’ecosistema. Qui sap de quina manera estableixen les coneixences, els fongs i els arbres.

Què vos he de dir? Val més que calli, perquè crec que en podria parlar fins que es fes de dia i pens que ens cal dormir.”

El rostres d'en Miquel i na Beatriu dibuixaven un somriure admirat per aquella passió d'en Serafí i no es cansaren d’escoltar-lo. No obstant això, acceptaren de grat les seves paraules i allargaren el cos per a tombar el cap. Aviat entraren en els territoris del somni.

Joan Vicenç Lillo i Colomar(del llibre ‘El poble de l’Illa’)

Talen l'araucària octogenària
de Can Nebot de sa Farinera
Els propietaris retiren el singular arbre que embellia l'entrada
al poble de Sant Josep per la carretera de Vila

La casa amb l'araucària. Diario de Ibiza / MC

Veïns de Sant Josep van lamentar ahir la retirada per part dels seus propietaris de l'araucària de Can Nebot de sa Farinera, un arbre que, segons la versió popular, va ser plantat l'any de la proclamació de la Segona República, i que es s'alçava per sobre de l'habitatge dels seus amos, situada al costat de la carretera de Vila, a l'entrada del poble de sa Talaia. L'araucària de Can Nebot gaudia d'una gran popularitat entre els veïns, atès que per la seva bellesa, simetria i dimensions, la consideraven un arbre singular i fins i tot es va arribar a comentar en el poble que l'exemplar hauria de gaudir de protecció oficial. Curiosament, un arbre que recordava la República va ser tallat i retirat amb una grua ahir, el dia de seu 81 aniversari.
PR | Eivissa
· Article publicat a Diario de Ibiza el 15.04.2012 ·

L'araucària

El pi de can Nebot ‘de sa màquina’, ombra tutelar i testimoni mut dels jocs i de la vida quotidiana de la nostra infantesa, era molt més que un arbre esponerós i esvelt, era tot un símbol de riquesa, de modernitat i de progrés.
A l'ombra d'aquest arbre, i treballant de valent, el vell Bartomeu Ribas de can Nebot i la seva esposa Margalida hi criaren i educaren tretze fills. El dadaista Raoul Hausmann, que va viure al poble de Sant Josep als anys trenta, a la seva obra ´Hyle´ escriu: «...el senyor Nebot viu i treballa al costat de la carretera... Ens ha de fer tres cadires i una taula. Amb una dotzena de fills d'una sola dona. D'un pare fuster. Salut i alegria». I més endavant: «Quan tot va ser llest, calculat i ordenat, hi havia tres cadires acabades, sòlides, irreprotxables al sòl del taller».
Però a can Nebot, el vell Bartomeu, un home baixet i tenaç, intel•ligent i bondadós, a més de la fusteria, hi havia creat una farinera on hi acudien a moldre el grà els pagesos de tot el terme municipal, des de Sant Agustí fins a Sant Jordi.
Instal·là també una dinamo que permetia treballar fins tard a la nit i havia donat llum al poble amb motiu d'alguna festivitat solemne.
L'adquisició i bona marxa duna màquina de vapor enorme, que causava admiració i pànic a parts iguals als més petits quan la vèiem per primera vegada, permetia el funcionament de tota la maquinària.
En aquella casa que era fàbrica i indústria al mateix temps, tot era immediat i sonor. El tràfec era continu i l'afluència de persones, especialment a l'època de moldre el grà, constant. Des de la matinada fins ben tard s'hi sentien veus i crits. Els pagesos que havien arribat amb els carros, cavalls i mules carregats de sacs, aguantaven a peu ferm durant hores i esperaven el seu torn a l'altra costat de la carretera.
El molí amb la seva fressa monòtona, que no s'aturava en tot el dia, feia pensar en el pa blanc que sortiria d'aquella farina blanquíssima en que s'havia transformat el blat de xeixa.
A la fusteria, on hi arribaren a treballar sis persones, igual s'hi feia la moblada, que les cobertes, portes i finestres d’una casa. O els bancs i el trespol d'un camió de passatge. Fins i tot taüts i alguna barca s’hi van arribar a construir, amb enginy i un art insuperables.
Originaria de Xile, on existeix la creença que plantada davant la porta de casa manté allunyats als enemics i desgràcies, l'araucària va ser cultivada primer a Espanya per indians que havien aconseguit fortuna a les Amèriques. Plantada en aquella casa del costat de la carretera, a l'arribada del poble, representava l'ascensió contínua cap a la il·lustració, la modernitat i la llum.
Ara convertida en testimoni incòmode de l'esplendor d'un temps passat, amb el seu front mirant sempre el blau estàtic, extasiat del cel, tal vegada malalta de melangia, l'araucària s'havia convertit en un anacronisme.
Com tantes altres coses, era condemnada a desaparèixer de la nostra illa en nom d'un progrés que cada vegada s'assembla més a la decadència.
Jaume Ribas Prats
· Article publicat a Diario de Ibiza el 20.04.2012 ·

Llorer (Laurus nobilis). Madeira. Foto de Àngels B

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemmat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.

A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com mel.

Per a un gall
Ja no em podràs desvetllar com abans, agitant
amb vigoria les ales per anunciar-me l'alba.
Un lladregot t'atacà d'amagat quan dormies
i et clavà les seves urpes al coll.

Uns infants, boc, t'han posat regnes purpúries,
han passat un fre a la teva boca peluda
i et fingeixen cavall davant del temple del déu,
per ensenyar-te a portar-los amb suavitat mentre juguen.

Anite de Tègea
(Tègea, Arcàdia, cap als 300 aC)
(Traducció de Maria Àngels Anglada)

Llorer florit (Laurus nobilis). Tarragona. Foto de Ferran Llorens

Llorer florit

Floreta petita
humil i peruga
ens dones la vida
i nova esperança.
Discreta, amagada
dins la teva branca
verdosa de fulles
surts tota daurada.

Imma Cauhé
(Sant Feliu de Llobregat)

Llorer amb els seus fruits. Talamanca, Bages. Foto de Joan Grífols

Preferesc el de la siringa i el llorer

Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil•len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol•lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.

Pere Bessó
(València 1951)
[De La pols de l'escriptura]

Llorer florit. Pacs dels Penedès. Foto de Mª Africa

Llorer

Sonen les set, a la vila. La nit
fuig pel darrer carreró del silenci.
I, a la teulada amb taques de liquen, els coloms
fan un parrup mandrós; joc de grisos i blancs,
amb les plomes del coll tornassolades.
El vent s'esplaia al campanar,
de confusos carreus, amb finestrals que foren
antic refugi d'òlibes. Les filades de pedra
es dolen, mudes, del rosec dels anys.
I em sento vell. Però la llum penetra
pel balcó esbatanat, mare. I encara
grogueja un polsegós ram de llorer,
lligat a la barana.

Jordi Pàmias
(Guissona, la Segarra, 12 febrer 1938)

Flors de llorer i abella. Penedès. Foto de Angela Llop

Pausa de remer

Arriba un dia en què no pots
reprendre la paraula de seguida,
necessitaràs una pausa, utilitzar
el subterfugi de les coses
inacabades. Respires a fons,
com un remer que reposa, mentre la força
de la inèrcia t’empeny. Convertit
en una illa d’incomptables platges
et negues a voler-te saber, a preguntar-te
per què no has pogut enllestir mai
res de veritable. En realitat ja ho saps.
No necessites fer cap testament
de la pròpia mediocritat. Tot ho coneixes
només d’oïda. Vols fer neteja, aprofitant
aquest mutisme sobtat, com si cremesses
totes les naus. Simple terra eixorca.
No serà tan fàcil, però. No podràs evitar
el pols de les marees de nit i de dia.
L’olor de llorer. El record d’unes pedres
disperses. Una expressió reeixida. De fet,
acabes de construir un espill que espera
el teu reflex. Un reialme de veritat

Joan Elies Adell i Pitarch
(Vinaròs, Baix Maestrat, 2 febrer 1968)

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Natalia

Retrobament

Anit plourà per les verdes dunes calcàries,
el vi guardat fis avui a la boca d'un mort
desvetllarà amb ponts el paratge, transmutat en campana,
Una llengua d'home tocarà l'audàcia en un elm.

I així vindran també els arbres a més apressades passes,
per a esperar una fulla amb veu, portada en una urna,
missatge de la costa de son, tramesa a la marea per les banderes,
banyada en els teus ulls per a ésser, perquè jo cregui que morim plegats.

El teu cabell que raja del mirall escamparà l'aire,
on amb una mà de glaç, encendré l'autumne.
D'aigües begudes per orbs brostarà sobre una escala tardana
el meu menut llorer per a mossegar-te el front.

Paul Celan
(Černivci, Bucovina, 23 novembre 1920 - París, 20 abril 1970)
(Traducció de Artur Quintana)
•

Regasike

Pe dunele verzi de calcar va ploua astă noapte
Vinul păstrat până azi într-o gură de mort
trezi-va ţinutul cu punţi, strămutat într-un clopot
O limbă de om va suna într-un coif cutezanţa.

Şi-aşa vor veni într-un pas mai grăbit şi copacii,
s-aştepte o frunză cu glas, adusă-ntr-o urnă,
solia coastei de somn trimisă mareei de steaguri.
Scăldată în ochii-ţi să fie, să cred că murim împreună.

Părul tău scurs din oglinzi va aşterne văzduhul,
În care cu-o mână de ger voi aprinde o toamnă.
Din ape băute de orbi va sui o scară târzie
laurul meu scund, ca să-ţi muşte din frunte.

Paul Celan

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Gregory Johnson

CC
Aprofita la joventut,
abans no arribi la vellura
i de copa en copa fes córrer
-verge reclosa durant èpoques-
un vi ocult per vels de seda.
Preservat al celler llarg temps,
els murs coneix de la taverna,
gerres mestisses del quitrà
i l'argila de la carcassa.
És el vi pur com l'ull del gall
d'aroma d'almesc de Darain
i la flaire suau del llorer.
Nits passàrem a cal seu amo
amb joves brillants com estels.
Extreia el vi de la foscor;
corria vers l'ocult espectre
de darrere de les cortines;
s'exclamaven meravellats
de veure un vi encès en la nit:
-El sol en l'hora equivocada.
-La lluïssor de l'alimara.
Donzelles vestides amb túniques
soltes o de cinyells cenyits,
portaven el vi dins les copes
que podria amb la seva llum
servir de guia als viatgers.

Abû-Nuwâs
(Ahvaz, Pèrsia, c. 755 - Bagdad, c. 814)
[Khamriyyat. Poesia bàquica]
(Traducció de Jaume Ferrer Carmona i Anna Gil Bardají)

Flor del llorer. Foto de Vicent Benaiges

Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant,
mentre pastorejava per la falda del vaporós Helicó.
Aquestes paraules m'adreçaren les deesses, muses olímpiques,
filles de Zeus portador de l'Èdiga:
"pastors, rústecs, indignes criatures, només ventres,
sabem dir mentides que semblen veritats,
i també anunciar veritats, si volem".
Així parlaren les filles de l'Altíssim, les ben parlades,
i em donaren una vara de llaurer florit
que tallaren,brot magnífic, i m'inspiraren
llenguatge sonor per cantar el futur i el passat.

Hesíode
(Ascra, Beòcia, segle VIII ac)

Llorers. Algendar, Menorca. Foto de Carlos Pons

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap,
somnàmbul crit estroncat de les entranyes
que, arrancant la pell quan acompassa els zig-zags violents
de l’èxtasi? ¿Com esdevenen tan sords els fonemes
més sonors en passar pel sedàs emmirallat del teu vertigen?
¿És aleshores aquesta veu grossa i càlida com la mel,
enclavada al bell mig del palau, a l’alt pati,
talment com un llorer de sagrada cabellera regalat
pel Virgili, la passió enraonada que dicta els versos?
Entre brosses de fúria i pantaixets de mort, zumzeges
el perol dels esclata-sangs, assotant els embolics
de les mans i la roba que il•luminen l’alta llàgrima de la nit.
Com un fantasma divuitesc, amagat en la bodega,
condueixes el voluptuós vaixell cap als penya-segats
més enlluernadors de l’incendi. Sacsejat pels vents
mariners, vole ja, ebri i solemne, cap a la destrucció.

Lluís Alpera
(València, 24 juliol 1938)

Δάφνη, Llorer (Laurus nobilis). Foto de Κηπολόγιο

Sota un llorer

Il·lustració: Jordi Casamajor

'Laurus nobilis'

«Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar cellut, setge i batalles.»
J.V. Foix

Ja tinc la clau de Sant Julià. Ja fa tants dies que la tinc que la finíssima polsera de cuir on es troba muntada s'ha fet malbé en fragments. Dels complements MO «Les set claus d'Andorra» que evoquen la història de l'armari de les set claus (impossible d'obrir sense que les cònsols de les set parròquies hi introdueixin les set claus respectives), vaig escollir el símbol de Canòlich perquè –com diu J. V. Foix a la conclusió del ja citat poema– «m'exalta el nou i m'enamora el vell!», i feia dies que desitjava trobar una clau màgica que em fes comprendre el funcionament i l'esperit de la sisena parròquia, la de l'escut coronat amb branques de llorer, simbolitzada des de fa un temps per la monumental escultura de la rotonda de les Arades «Muntanyes sobre un carro» de Jordi Casamajor.
Imaginem l'artista amb la corona de llorer, –per protegir-lo de llamps i calamarsades que li puguin caure al damunt (aquesta era la protecció que es buscava pels camps quan s'hi anava amb creus de llorer i olivera beneïdes) i per assegurar que a la seva ànima no hi hagin fet un niu les bruixes (això ho fa, a les cases, un ram de llorer beneït el Dia de Rams penjat a la porta o a la finestra)–, i sobretot, per celebrar la lluita i la victòria interior sobre les forces negatives, el triomf de l'harmonia de l'obra resultant sobre el caos que malda per obtenir un lloc destacat a l'univers. També són mereixedors d'una corona de llorer els guanyadors d'esdeveniments esportius. Avui, si pogués repartir corones de llorer per Andorra, n'assignaria unes quantes: d'entrada, a tot l'equip del River Andorra, per celebrar el seu ascens a la LEB Or, i als artistes del meravellós circ- museu Raluy que han estat amb nosaltres en la recta de La Margineda, fins ahir.
L'arbre de llorer no deu semblar gens exòtic a aquells qui sou de procedència mediterrània i sempre heu portat les seves branques a les processons de Setmana Santa i a les celebracions de Sant Joan. Jo, russa, de petita l'imaginava antic, testimoni del temps de Crist i dels primers cristians, tot i que trobava les seves fulles a la sopa. La palma, l'olivera i el llorer eren, per a mi, els arbres de misterioses terres caloroses poblades per déus i nimfes, sants i bruixes. Els russos –especialment aficionats a tota mena de màgia– utilitzen les fulles de llorer per purificar l'aura de la cuina i d'aquesta manera, millorar les habilitats culinàries de la persona a la que pertany. També se'n fa –de fulles de llorer en combinació amb altres herbes seques– un amulet per trobar feina.
No he trobat evidència clara de que el llorer s'hagi estès, en algun o altre moment històric, a la localitat de Sant Julià de Lòria. Josep Moran i Ocerinjauregui, a la introducció del llibre Laurèdia, fa cent anys, comenta que es tracta d'un topònim d'etimologia problemàtica possiblement relacionat amb el mot «laura»: paraula que designava, antigament, un grup de cel·les eremítiques. Considera probable que el nom Laurèdia s'hagi degut a la proximitat a un monestir creat en el període visigòtic. Això no obstant, sempre he associat la terra laurediana amb l'arbre consagrat a Apol·lo que antigament –així es creia– afavoria el guariment i allunyava la mort, l'arbre de la immortalitat i la virtut, l'arbre que just a aquesta època –mitjans d'abril– floreix.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 16/18.04.2012 ·

Llorer florit (Laurus nobilis). Masquefa. Foto de Francesc Mas

Pinus halepensis i cyclamen balearicum





















Fotos JV 16abril12

“El poble de l’Illa”

El proper dijous 19 d’abril de 2012 és fa la presentació a Palma del llibre “El poble de l’Illa” que ha escrit en Joan Vicenç Lillo i Colomar, un dels companys i amic de l’equip que fem aquest bloc ‘Amics arbres • Arbres amics’.
“El poble de l’Illa”, un conte per llegir en veu alta, és un llibre adreçat especialment als joves a partir dels 14 anys però que també pot llegir i agradar a les persones de qualsevol edat.
El llibre explica històries, que passen als voltants de l’any 1900, d’un poble que podria estar a Mallorca però també a qualsevol part del món i on els arbres també hi són protagonistes importants.
La presentació serà a les 20 hores del dijous 19 d’abril a la llibreria Quart Creixent, al carrer d’en Rubí 5, de Palma. Tothom hi està convidat.
Presentació del llibre
El poble de l’Illa
Un conte per llegir en veu alta
de Joan Vicenç Lillo i Colomar
dijous 19 d’abril de 2012
a les 20 hores
a la llibreria Quart Creixent
carrer d’en Rubí, 5, de Palma (Mallorca)
http://www.quartcreixent.cat/