He sentit pel celobert que algú (per no dir alguna) ha posat en dubte que a l’escala no hi ha pebrots per tirar endavant una nova tongada de les Històries veïnals. I ja sabeu, si em provoquen, responc; com deia el Pedrolo. Serà per collons!
Seria la dotzena edició. Dotze perquè l’0nzena la vam fer “in situ” el dia del sopar veïnal. I encara les he de transcriure. Quan agafi el que anava escrivint frases al·lusives a un coi de truita de patates arreu, ja li faré una de personal..., amb ous escaldats. I mira, seran dotze com els apòstols! Podria fer algun motiu bíblic aquest cop com a pretext. Crec que la cosa religiosa l’hem tocat poc, oi? O massa?
Però no: tinc una altra idea per aquesta edició... Serà sobre la...Tot i que, ben pensat...; no.  Millor una altra cosa. Per què no em doneu la idea vosaltres, ara que ja en sou experts en això dels relats i ens coneixem les manies. Això mateix: us proposo que em proposeu el motiu d’arrencada(qui vulgui, eh?) per muntar la Dotzena Tongada de les Històries veïnals. Si veig que no hi ha quòrum o que cap és factible , o prou trempada, ja la proposaré jo, no patiu. Serà per idees..., amb pebrots o sense.
Les inscripcionsles feu als comentaris d’aquests post; al correu: historiesveinals@gmail.com o al facebook. Recordeu de deixar nom, email i nom de blog.
Les idees per la 12a tongada, feu-ho personalment (serà secret) al meu emiliu: elveidedalt@gmail.com
D’entrada, doncs, teniu fins a finals el 30 de maig (mes de Maria, per cert) per inscriure’s. I ja sabeu, amb els inscrits, farem el sorteig dels grups de quatre membres i donarem terminis per fer les històries veïnals. Si hi ha algú que es vol apuntar i encara (encara?) no sap que són això de les Històries  veïnals, les normes de participació les  trobarà aquí. Posaré numerus clausus. Fins a 69 inscrits màxim. O sigui, que no tardeu.  Com sempre, s’accepten suborns i untatges.
Mentrestant, me’n torno a corregir el coi de galerades del llibre conjunt. Això està a punt de caramel, nengs i negnes...
Aviat novetats.El vei de dalt surt al replà.

foto  treta de L'Independent de Gràcia
Estem de retallades arreu. El meu blog no és en essència reivindicatiu (el dia a dia ja m’esgota en aquest sentit i aquí cal venir a passar-s’ho bé) però em reca de tant en tant treure a colofó alguna acció que paga la pena assenyalar. Avui és el cas de l’escola infantil L’Univers, a cavall entre Gràcia i l’Eixample. Una de les molts escoles en aquesta ciutat que encara ha de donar classes en barracons. Ells fa tres anys que hi són. I és que ara, a més, ja ni hi caben (no tenen més espai per posar-ne més!)  i no els pensen construir el nou edifici llargament promès i ajornat. La solució proposada pel departament d’Ensenyament, per mesquina i inversemblant, fa plorar: compartir edifici amb una escola religiosa concertada propera. Creure en l’escola pública per acabar així...! Fa temps que els pares i mares de l’escola estan de revoltats i van fent múltiples accions reivindicatives originals. Ja ho té això de seré pare, mare i jove... I dissabte passat 5 de maig en van fer una de sonada. Van decidir fer una festa reivindicativa al mig del carrer Bailèn. Van haver-hi diables, petards i timbals, animació infantil, i batucada a càrrec de colles d’infants, amb  una cantada de la cançó “Uh, oh!: L’Univers tindrem!” a càrrec dels infants de l’escola i de la Coral Coloraines de Gràcia; i un manifest llegit per l’Àlex Brendemühl. No és el veí, però és guapot el noi.

En defensa de la construcció de l’escola l’Univers, el projecte artístic INSIDE OUTdel francès JR, amb les fotos de la fotògrafa Anna Mèlich, va permetre que 56 retrats de grans dimensions dels seus infants omplissin d’art un mur del carrer.. Durant tot el matí es van anar penjant els retrats al mur que tanca el solar on s’ha de construir el nou edifici. El resultat va ser fantàstic i no deixa indiferent a ningú que passa per davant. Aneu a veure-ho i flipareu. 

De moment, ja han sortit a l’Info-k: http://www.tv3.cat/videos/4086670/Info-K---08052012( a partir del minut 10:30).

És molt important que el màxim número de persones s’adhereixi al manifest; per fer-ho només cal entrar a: http://afabailen.wordpress.com/adhesions-al-manifest/El vei de dalt surt al replà.

Veïnatge m. 1 Qualitat de veí, de pròxim.  2 Vincle que lliga entre ells els veïns d’un terme municipal per la comunitat d’interessos, de drets atorgats al municipi i de deures imposats per les lleis.

Collons! Com no anava a “apadrinar” aquest mot, jo!, si precisament d’això es tracta en aquest blog (i en tots els blogs de la catosfera, no?) De ser pròxim, de ser veïns (sí, ja ho sé, jo estic “a dalt”, però no en cap escalafó; si no perquè tinc una terrassa de cagate lorito). Doncs això, com diu la definició, som veïns perquè som blocaires. O som blocaires perquè som veïns? Hosti!, ara no ho sé...
Podria haver escollit i apradinat altres mots que em plauen: esguard, demiürg, cunnilingus (ai, no! que això no toca), alatrencat, esmaperdut, melicotó, glavi, atzur, somiatruites, torracollons o guaisdelparaguàis (que no sé si surt al Diccionari de l’IEC, però es d’un in-culte del cagar) i Àpali!
En fi, que quedi clar que la segona definició del diccionari no em fa el pes; per això que diu del “deure imposat per les lleis”. Coi! Si precisament alguna cosa caracteritza als veïns de Blogville és la manca de lleis i de normes. Bé..., fins que algun dia em requi de posar-ne alguna que em plagui; com per exemple, recuperar el dret de cuixa veïnal o el de cugúcia, que vés per on, seria una bonica paraula per apadrinar. Ja sabeu què vol dir, oi?
En fi, que tingueu un bon veïnatge! I un bon aParaula'm!



Me’n vaig a veure quin diccionari haurà muntat amb tot aquest sidral el bon jan del Víctor Pàmies, instigador cuguç, vull dir, blocaire, on hi hagin.El vei de dalt surt al replà.

El dimarts 8, a les 21 h, comença la Setmana de Poesia a Barcelona amb a Nit de Poesia al Palau, al Palau  de la Música, és clar.
Allí, hi seré. Si algun veí o veïna hi treu el nas, farem sonets al galliner...

Aquí, el programa


El vei de dalt surt al replà.

El dimarts 8, a les 21 h, comença la Setmana de Poesia a Barcelona amb a Nit de Poesia al Palau, al Palau  de la Música, és clar.
Allí, hi seré. Si algun veí o veïna hi treu el nas, farem sonets al galliner...

Aquí, el programa

El vei de dalt surt al replà.

Jo hi participaré..., el 9 de maig. Un mot, per participant.


El vei de dalt surt al replà.

"En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
El Generalísimo Franco
Burgos, 1 de  abril de 1939.

Ai, no, que m'he equivocat de disc! Perdó!

En el dia d'avui, en commemoració de la verge de Montserrat, esgotat i desquiciat fins a l'extenuació, l'exèrcit veïnal ha assolit els seu darrer i principal objectiu militar: s'han assolit els 2.000 euros a Verkami. La pallissa diària d'emails, facebooks i twits ha acabat. Ja podeu descansar en pau.
ElveidedaltBlogville, 27 d'abril de 2012
PS
Mil gràcies al micromecenes que heu recolzat el projecte durant aquests 40 dies. Especialment als que han ajudat a la seva difusió i han encoratjat al veïnat en les trinxeres. 98 fidels servidors fins ara han empès per poder tenir imprès (rodolí) el llibre de les Històries veïnals. I això pot créixer encara en dos dies més que tenim! Més diners, més llibres!

PSS
Ara, a preparar la presentació "oficial", no? I així tenim una altra excusa per beure cervesa i rajar de mig món, a discreció. O sense.


El vei de dalt surt al replà.

Collons, que em feu patir...!
Falten 3 dies i falten 100 putus euros per arribar a fer el cim i poder editar el llibre.

Segur que arribem; però serà in the last minute. Tot ho fem igual. Passa re. Ja estem curtits d'espants.

De totes maneres tinc un plan B: he trucat a un tal Institut Nóos que es veu fan obres socials a gent necessitada. Demà tinc hora concertada. No els vindrà d'aquí.Hem deuen algun favor..
Per cert, hem diuen que a RAC1 al program Via Lliure, de dissabte 28, cap les 11.20 h parlen de les Històries veïnals.
I jo no els he pagat res, eh?El vei de dalt surt al replà.

Avui és Sant Jordi, i toca regalar roses i llibres. Enguany no hem organitzat la moguda de l'any passat perquè prou mogudes tenim en marxa...
Però el primer és el primer: deixo aquí una munió de roses per a les veïnes que avui es passin pel replà. N'hi ha de sobres, no patiu.

A canvi, demano un llibre, és clar. Com que no me'l donareu físicament, deixo que me'l podeu "regalar" al comentari al post i miraré de llegir-lo, seguint la vostra recomanació. I així espavilo amb les ressenyes literàries, que les tinc abandonades...
I jo us recordo que avui és un bon dia per regalar-vos (si és que encara no ho heu fet ), un llibre molt especial: un recull de les millors històries veïnals que trobareu a Verkami. El demaneu ara i se us lliurarà més endavant. Li falta una petita empenta per arribar als 2.000 euros per ser imprès; i només queden nou dies per assolir la fita! No sigueu racanus! I feu-ne difusió entre els vostres replans!


El vei de dalt surt al replà.

(continuació)


Després d'anar despertant-se del somni soporífer en què havien caigut alguns assistents en sentir les paraules del veidedalt (els veïns solen ser gent de mala vida i costums noctàmbuls, ja se sap, i van cansats, els pobres), va començar la festa de debò.
Primer, després de les paraules en clau que havia preparat la Llum de dona:
Algú va entendre res?) Doncs era la frase en clau per arrencar la vetllada literària...,  ivan sortir a l'escenari els quatre mosqueters, a saber, i per odre d'aparició:

Robertinhos,  Violette, Josep Manel i Mar. Es tractava de llegir un dels relats de les HV. Els dos primers eren autors reals del relat (cacofonia!). Els dos segons, no. Però coneixíem les seves aptituds lectores i els vam convidar a substituit la Uribetty i la Cau de Llunes que vés a saber tu en quins baixos fons blogosfèrics es deuen moure ara. I vsn accedir! I gratis! El relat escollit va ser "9 mm", de la tercera tongada. Un conte on hi ha de tot: amor, sexe i assassinats. Una autèntica joia de les HV. Hi ha  cap HV que no tingui cap de les tres coses? No cal dir que la prosòdia dels lectors va ser de nivell. I més de nivell va ser quan, en acabat el relat, cadascun dels quatre va explicar perquè havien participat en les HV i què els havia representat la seva participació. Aleshores es va descobrir tot el percal: el Robertinhos va confessar que ho feia per diners (el veidedalt el té a sou), el Josep Manel ho va fer un cop i per equivocació, la Mar no sabia de què li parlaven -ella venia a jalar i prou- i la Violette va confessar que era per pura compassió caricativa. 

 Val... no es pot fer conya. La veritat, voleu? Doncs no cal dir que les paraules van ser prou emotives. Fins i tot em permeto transcriure aquí els que va llegir en Josep Manel. Chapaeu company!

 “Les històries veïnals em fan pensar sovint en aquella magnífica pel·lícula de Robert Altman, “Vides Creuades”. No pel tràfec d’històries que van trobant-se al llarg del metratge, i que van configurant el destí dels personatges que hi apareixen. En aquest cas, més bé, són els personatges, els diferents habitants d’una comunitat veïnal imaginària, els que van cabdellant i descabdellant històries que en realitat no protagonitzen  (o potser sí), i que van omplint d’argument l’espai virtual que els aplega. Tot sota I l’atzarosa mà del president de l’escala que ens relliga i ens mena a la coincidència. No com un déu bíblic que ens predestina a patir (bé, patir si pateixes si ets l’últim i et toca tancar la història), sinó com un crupier que ens baralla i ens reparteix sobre l’estora del replà, esperant que donem bon joc. Perquè ací no importa tant el premi com que la partida sigui ben llarga.”
Del que va dir el Robertinhos no ho sé perquè no el vaig escoltar gaire (crec que parlava del Maresme o de futbol). Sé que la Mar, un encant de dona, es va comprometre a fitxar a la propera tongada (no te n'escapes!). I no cal dir que encara duc el mocador impol·lutment babejat de les paraules que ens va dedicar la Violette. Per això té categoria de musa a Blogville. Impagables les paraules de tots quatre.

 Després de tant magna event, va venir un altre que no es quedava curt: la lectura d'una estrena mundial. La lectura del Primer microrelat veïnal entre 35 dels assistents (vaja, quasi tots!). Ja que venien, que almenys penquéssin una mica la gent, no?  Així,  es va repartir uns fulls on era escrit el microrelat (jo me'l sé de memòria, eh?) i s'atorgava una frase a cadascú. Abans, ens vam numerar en veu alta  (els que heu fet la mili sabeu de què parlo ("¡Coño! ¡Numérense!"). Com era lògic hi havia números repetits (Joana! Cris!) i jo tenia el 69. Si no passessin aquestes coses, això no serien les HV! Després de desfer l'entrellat va començar la lectura que va anar com una seda i ens va posar els pèls de punta. Cómo escarpias, que diria aquell. Collons, si s'entenia i tot! I fins i tot una madrilenya infiltrada ens va llegir una frase en català! (merci, Maite!) És que som la repera!I després del microrelat, una altra sorpresa de darrera hora: un conte, a pèl, a càrrec del Palimp. Un cuentista de pro. Ens va fer una versió lliure d'un relat de la setena tongada, aquella dels set pecats capítals, recordeu? El conte era "Buffy, la cazavampiros". Un relat on, com no, havia d'haver amor, sexe i assassinats.I per acabar la festa literària, va venir la nota lírica de la nit. Uns parells d'ulls marítims i les veus més cadencioses de la catosfera van fer, a duo, la lectura del Primer Renga veïnal (primer i únic, ara per ara). Ja sabeu què és un renga, oi? No un regla ni tenir la ídem, eh? És un poema fet per diversos poetes, vers a vers, com deia el Machado. La Khalina, i la Cris V/N van fer una lectura mà a mà que va encandilar el públic, que va caure rendit als seus peus. Collons, si és que sabem fer poesia i tot! 
Aplaudiments per tots. Onada col.lectiva i barra lliure (de beguda, eh?) i quinze minuts de xerrera fins a l'hora de sopar. 
Mentrestant, el respectable anava  omplint els fulls penjats a la paret, preparats per la Comissió, on els "onze magnífics" (els onze veïns i veïnes que han participat en totes les deu tongades de les HV initerrompudament des de l'inici) van escriure una frase perquè els assitents acabesssin, amb deu frases més, cada un dels relats. I així, d'una tongada, teniem feta l'Onzena Tongada de les HV. Digueu-nos tontos. Ja les anirem penjant... I qui són els 11 magnífics? Doncs (per odre alfbètic, que no d'edat): Arare, Carles Mulet, Carme Rosanas, L'Avi, Llum de dona, Puji, Robertinhos, Té la Mà Maria -llegeixis seguit i sense pausa-, Violette, Xurri, i Zel.
I els que volien immortalitzar-se, doncs ho feien davant el photocall preparat per l'ocasió. Sota l¡aenta mirada de l'ull de la càmera de l'Helena. En solitari, parella o trios. I alguns en grup!  Vaja, igual igualet que a les nits del replans de Blogville. Alguna mostra les veieu aquí. La resta on jo surti, m'haureu de subornar.
I el bagul del bookscrossing, perfectament tunejat per la Srta. Mikis i la Joana, seguia omplint-se de llibres.

I així anava passant la nit. I les cobradores del frac, la Glòria i la Carina, que no duien frac sinó un somiure turgent de mig pam que feia que tots es rendissin sota la seva mirada a pagar la quota veïnal sense piular, anaven fent comptes (no fos cas que el Barbollaire se n'anés sense pagar)...

 I així ens preparàvem per sopar i per alguna sorpresa més.
Demà, seguim. 
I acabem.
(continuarà)
El vei de dalt surt al replà.

Som a L'Horiginal, una sala amb molt de pedigree a la Barcelona literària del moment. Una dissabte a la tarda d'un 14 d'abril. 
La gent va arribant a l'hora convinguda. Són  gent ferma i complidora, no es pot negar. Abraçades, encaixades i petons a dojo (sense llengua, però). Retrobaments i desvirtualitzacions (que no desvirgacions). Pagament reglamentari de la quota veïnal i etiquetatge personalitzat arran del pit. Somriures, bromes i anècdotes que van i vénen., de rondalla en rondalla.  Photocall oficial a càrrec de la nostra fotògrafa oficial de Blogville. Lliurament del llibre pel bookscrossing final  en un bagul formosament decorat ("Hosti! Jo no l'he dut embolicat!) i copeta de vi i patates per anar fent temps. "Què si jo sóc tal...", "Què si tu ets tal qual..." "Que quin vestit em porta aquella...","Que què guapo és el veí!", "Que què lleig el Barbollaire...", "Que qui és aquest tanoca de negre...?", "Que jo et feia més gran...", "I jo més prima..", "Que quan es jala aquí...", etc.
En un moment donat, arrenca el vídeo de presentació veïnal i es fa el silenci a  la sala  Comença, doncs, LA FESTA. I a tres quarts de vuit; a l'hora convinguda per la Comissió Blocaire del Sopar Veïnal (una gent de mal viure que no feia més que enredar, donar la tabarra i posar-me dels nervis), a mi em va donar per pujar a l'escenari i, enlloc de fer el numeret d'estriptease que havíem assajat amb el Paseante [carallot!,  el que et vas perdre: 26 donzelles pul·lulant tota la nit buscant-te], i deixo anar un discurset cap el respectable que havia assajat mil cops al mirall i que  horror!, hauria d'improvisar amb els papers caiguts pel terra. Els nervis, ja se sap... Això sí, la gent molt educada i fent veure que escoltava. Al final  algun aplaudiment (per una claca a sou, és clar). Unes paraules de benvinguda que vaig intitular "Somni d'una nit d'abril". I que aquí us deixo per a la Memòria i  desagravi de tots.
_____________________________




Somni d’un nit d’abril
"Mireu. Avui estic content perquè és un dia especial. Alguns pensareu que és especial perquè és14 d’abril. És cert. Podríem aprofitar que som aquí reunits, signar un manifest i declarar la instauració la República blocaire (que no la d’Ikea). No sé si som prou gent en aquesta sala, però segur que seríem prou valents. Però no estem avui, aquí, per això.
Alguns direu que és especial perquè som a una setmana de Sant Jordi, i això, a uns lletraferits malaltissos i romàntics picapedrers com nosaltres és una data que ens agrada i ens motiva. Però tampoc és aquest el motiu.
Alguns direu que és especial perquè d’aquí uns setmana hi haurà el partit de l’any. Confesso que amb els de la Comissió havíem previst fer aquesta trobada la setmana vinent, però quan ho vam comentar a les directives del Barça i el Madrid ens van demanar que avancéssim nosaltres la data, no fos que els traguéssim protagonisme. I com que som bona gent, els vam fer cas.
Alguns direu que avui és un dia especial perquè som aquí per celebrar una festa.  I que som aquí per celebrar un sopar. I per posar rostres a uns nicks que des de fa temps llegim en blogs personals.
I és cert. Per tot això que he dit, ja paga la pena ser-hi.
Però hi ha una cosa més important, encara. És cert que estem aquí per fer-nos unes fotos, per veure uns vídeos, per escoltar unes músiques, per fer unes lectures conjuntes, per intercanviar llibres, per jugar una estona i per xerrar. Per xerrar molt. Oi, veïnes? Però encara hi ha una cosa més important que ens aplega.
Algú un cop algú va dir una frase cèlebre. “I have I dream”. "Jo vaig tenir un somni."
Jo també vaig tenir un, de somni, fa temps. 
Vaig pensar en un indret obert a tothom. Un espai on la gent es trobés d’una manera tranquil·la, sense censures ni prejudicis. Aquest espai existia i existeix, i exisitirà. I es diu internet. Per això és tan potent i tan temut alhora.
Però el meu somni era més modest. Albirava tan sols trobar una petit territori, una petita illa, poblada de gent amable, divertida, encuriosida, inquieta,... per poder intercanviar relats, ressenyes, poemes, imatges, pensaments, acudits, escrits... Una petita illa on el veidedalt, el meu alter ego, es pogués créixer i fer-se gran.
I en aquest espai, fa uns quants anys, ens vam anar trobant, mig per causalitat, mig per necessitat, uns quants blocaires dels que avui som aquí.
Si em permeteu el símil, aquella petita illa es va anar poblant de nàufrags arribats d'arreu.
Jo us vaig trobar. Tu ens vas trobar. Ella ens va trobar. Nosaltres ens vam trobar. Vosaltres us vau trobar... Sembla que faci una classe de gramàtica, ara...! Aquella illa, aquell paisatge veïnal que surt al photocall de l’entrada [i que encapçala aquest post], no tenia cap mar al voltant.  Sempre ha estat un racó petit, cert; però amb uns horitzons immensos. Un indret virtual que algú, molt especial, amb un glamur de color violeta,  va batejar fa temps com a Blogville.
I ja teníem un nom per a la petita pàtria que ens acollia. Una pàtria comuna, diàfana i oberta a tothom. Una pàtria virtual. Cert. No ho oblidem. Però ben nostra.
Tambés es cert que hi ha moltes altres blogvilles arreu que naveguen en aquest oceà comú que és internet. Molts illots surant en aquest mar comú que fan un arxipèlag que algú ha anomenat la catosfera. No són illots ni millors ni pitjors, tots ells són diferents i peculiars, necessaris. I complementaris. I seguint el símil marítim -no sóc original, ja ho sé-, avui ens trobem els capitanes i capitanes de diversos vaixells que hi naveguen. Alguns, curiosament li han posat un nom semblant... 
Som molts, i venim de molts llocs i tenim moltes veus, i no sempre és fàcil de retrobar-se en un mateix port. I així, uns quants d’aquests vaixells, vam coincidir, ens vam conèixer, vam intimar i van construir petits projectes en comú. Que si el Blocaire invisible, que si el Pessebre blocaire, que si les Itineràncies poètiques, que si la Dash i Lilly, que si els Relats conjunts, que si el Calents i contents, que si les Sabates vermelles, que si Museu blocaire del disseny friki, que si el Blogs, roses i llibres, ...i tants alters que em deixo. Han estat molts projectes compartits.I  en vindran d'altres.
I un d’ells es va titular Històries veïnals.
Si la literatura és en essència creació i les xarxes socials són, en essència comunicació, era evident que de l’encontre entre tot dos móns havia de sorgir un producte singular. I així vau ajudar a construir un petit somni.                       I ja som al cap del carrer. És per això que avui estic content. Perquè de la virtualitat també hem passat a ser tangibles. A posar rostres i somriures. I a posar-hi la pell i la veu.
Ja ho sé: no som cap infants. No creiem en Reis Màgics. Ni en salvadors de pàtries.
Tampoc som ingenus, Ni il·luso. Senzillament som blocaires.
Però ens agrada saber que a vegades, tan sols a vegades, els somnis poden acomplir-se. 
I en els blogs, en els vostres blogs, aquests somnis, encara que només que sigui a vegades, es fan realitat.
Gràcies doncs, per se aquí i per seguir somiant plegats.
Sou collonuts!"

(continuarà) El vei de dalt surt al replà.

1) Punt u.
Al sopar del dia 14 som els següents. Uns 40, amb acompanyants. Els que han pogut, volgut i sabut. Si algun blocaire s'ho repensa, encara podem fer un lloc entre veí i veïna. Sense empentes.

1. Mar (Bocins de lluna)
2. Joan (N'hi que neixen estomacats)
3. Laura (MariCel)
4. Josep Manel (Filant Prim)
5. Rita (Illa Roja)
6. Fra Miquel (Banc amb vistes)
7. Kika's (Kika's log)
8. Helena Batlle (+quemil palabras)
9. Viuillegeix (Viuillegeix)
10. Arare (Des del meu mar)
11. Elfreelang (Si dubto és que sóc)
12. Kweilan (Llibres llegits i per llegir)
13. Xurri (Post-its sacados de la papelera)
14. MK (Cuentos prescindibles)
15. JordiCine (Paranoia 68)
16. Eli (Somriure és el millor que es...)
17. Rafel (La Cerdanya des de Can Fanga)
18. Martí (Aquari)
19. Khalina (Aventures i desventures de la Khalina)
20. Cris (Cris V/N)
21. Barbollaire (Un lloc per nosaltres)
22. Carme Rosanas 
23. Emily
24. Anna (Abogada en BCN)
25. Doommaster (Jordi Benítez)
26. Palimp (Cuchitril Literario)
27. Carina (El guant d'Alie)
28. Gerònima (Llampec i trons)
29. Carles (acompanyant Gerònima)
30. Joana (Llum de dona)
31. Srt. Tiquismiquis
32. Glòria (Glo.bos.blog)
33. Robertinhos (Too mauch strong...)
34. Marta (La RaTeta Miquey)
35. Violette (Violette Moulin)
36. Fanal blau (Fanal blau)
37. Veidedalt (Malerudeveure't)

2) Punt dos.

Al llibre de les Històries veïnals els autors/res que sortiran seran els de sota. Si voleu el llibre, ja sabeu: queden 19 dies NOMÉS per arribar als 2.000 euros requerits per l'edicióa Verkami  estem a la meitat (945 €). Collons! Que només cadascú enganxi a un conegut/da a la proposta hi arribem. Esteu adormits o què? Clique aquí i deixeu la vostra aportació emparaulada. El dia 30 d'abril és el dia D: o caixa o faixa: o tenim els diners o al garete. I és una llàstima, no?

Els 87 autors/es amb relats (almenys amb un relat; que n'hi molts que en tenen dos i alguns tres, quatre, cinc i fins i tot, una veïna, sis!)


Agnès Llorens Alatrencada Alepsi Andrea Anna (Biblosfera) Anna Sentiments Anna Tarambana Antígona Arare Barbollarire Cafè amb llet Carina Carles Mulet Carme Fortià Carme Rosanas Cau de llunes Cèlia Clara Clint Cruella Déjà Vie Duschgel El veí de dalt Eli Elur Emily Euria Far Filadora Gabriel Gaby Gatot Glo.bos Grum Hypatia Jane Muller Jesús Tibau Jo Mateixa Joan Guasch Joana Jordi Casanova Josep Braut Josep Manel Júlia Costa Khalina Lady Griselda Laura T. Marcel La Xica de Reykiavik L'Avi Lluna Marinetix Metamorfosi Monyofiné Montse Núria Turpal Núrua Aupí Òscar Palimp Palito Paseante Petit far Pratinsky Puji Raquel Rateta Ricderiure Robertinhos Rosalita Sani Girona Sergi G. Osset Sergi Rovira Sol Solet Sr. Villet Srta. Mikis Tals The Silver blue sea Té la Mà Maria Trillina Trina Milán Uriberty Vida Violette Vuillegeix Vullunestuc Xurri Zel  Zinc









 Àpali!


El vei de dalt surt al replà.

Sobre el tema transcendental que s'esdevindrà d'aquí tres setmanes en algun lloc inconclús de la capital catalana, la Comissió Gestora creada a tal efecte informa a la comunitat que:

1. Pel moment som 37 blocaires inscrits al sopar-festa veïnal del 14 d'abril; nou dia mundial de la república de Blogville. Diuen que seran 27 del sexe femení i 10 del masculí. Crec que em reservo la taula del racó per poder parlar tranquil.lament de futbol.
Encara teniu alguns dies per apuntar-vos. 
2. Les aportacions al  llibre a Verkami avancen però més a poc a poc que el cas del Millet-Montull (que ja és dir). Queden 31 dies i portem 385 euracos recollits. Crec que per la solapa tenim prou. Però faltarà alguna cosa més si voleu passar de la portadella. Ara que ve final de mes, ja imagino que tirareu la casa per la finestra.
3. En fi, que la Setmana Santa és a prop i crec que me'n vaig de retiro espiritual a Lourdes... a expiar els pecats no comesos (encara).El vei de dalt surt al replà.