Agafes el primer equip del Barça fa quatre anys, canvies les formes i el fons, t'hi compromets plenament, t'hi deixes gairebé la salut, no busques mai excuses, prens decisions valentes i ho arribes a guanyar tot. Tot. I no només això, sinó que enlaires el futbol apropant-lo a una creació artística. I a més, fas que un model passi a ser el nostre model, que una manera d'entendre l'esport passi a ser la nostra manera, que la humiltat i l'esforç ens omplin, que les derrotes no ens facin perdre la vergonya i que ens sentim orgullosos d'haver sigut partíceps d'aquests moments inoblidables.

Però és clar, tot plegat ha de desgastar molt, convertir-te en el millor entrenador de la història s'ha d'acusar en tots els aspectes i després d'aquestes vivències increïbles necessites fer un canvi, aturar-te i pensar, passar pàgina, omplir-te de nou. És normal, els genis es reiventen. Només cal recordar el cas del Ferran Adrià, un altre geni contemporani català, que després de ser considerat durant diversos anys el millor cuiner del món, després d'haver liderat la seva professió, ha volgut deixar l'espiral competitiu i d'exigència i ara, es troba en procés reiventador mitjançant elBulli Foundation, una nova aventura creativa.

Pep, potser faràs un any sabàtic, potser tornaràs a entrenar el Barça d'aquí uns anys, potser voldràs noves responsabilitats en el futur, com la presidència del club, però suposo que et sents feliç d'aquests èxits increïbles, de la teva trajectòria, perquè has asssolit portar el Barça a ser el millor equip d'Europa i del món dues vegades, perquè ens has retornat la confiança en què si volem, podem. I cal dir-ho, hi ha persones que lideren espiritualment un sector, un ofici, i tu ets un d'ells. Has assolit un paper transversal, un reconeixement mundial i amb aquesta última pirueta, marxar quan ningú volia que ho fessis, ens has obert les finestres de la imaginació. Perquè amb el Tito, podem seguir guanyant, perquè abandonant la banqueta, és la manera més segura que el teu llegat ja no depengui de tu, sinó de tots. Perquè ens l'hem fet nostre i ara ja només depèn de nosaltres fer-lo etern. No pateixis, que persistirem i ens hi deixarem la pell perquè perduri.

Els genis es reiventen i el teu futur serà probablement tan apassionant com el teu camí transcorregut. El teu futur i el nostre aniran sempre lligats, espero, perquè al capdavall els genis són sempre fidels als seus valors i al seu poble. I cal dir-ho, hi ha persones que lideren espiritualment un país, i tu ets un d'ells. Avui, Catalunya es troba en un moment crucial, en una etapa plena d'incertesa que precisa gestos heroics de la gent, però també la llum de les persones més valuoses, lúcides i capaces per construir un futur digne. El teu compromís inequívoc amb el català a les rodes de premsa i la teva vinculació amb Òmnium Cultural han sigut una mostra també de la teva fermesa i de la teva personalitat. Espero que en aquesta faceta, en la del compromís nacional, ens esperin més gestos, vés a saber si alguna acció que ens sacsegi i que també ens faci canviar el destí, ens faci ser millors, ens faci tocar els estels i canviar el paradigma, perquè com ens vas dir un dia, el nostre futur pot ser imparable. (Publicat a El 9 Esportiu el 30/4/2012)

D'aquest equip se n'han escrit centenars d'elogis merescuts, des del punt de vista dels resultats excel·lents, ja que ha guanyat els grans títols i rebenta a diari les estadístiques més llegendàries. D'aquest conjunt s'ha glossat la qualitat del seu joc que dialoga amb l'art i ja se'l considera un dels millors equips que mai han trepitjat un terreny de joc. D'aquest Barça se n'ha valorat la identitat pròpia, la capacitat de crear un equip meravellós amb la part central dels futbolistes de la Masia. De l'equip dirigit per Pep Guardiola s'ha tingut en compte la seva capacitat de superació constant, tot mantenint un esperit competitiu admirable, malgrat algunes travetes del destí com les malalties de Tito Vilanova i Eric Abidal. I també hi ha un altre vessant, ja que el Barça actual és polièdric en la seva transcendència, que també traspua un nivell d'alta categoria humana: la solidaritat.

S'ha repetit mil i una vegades que els futbolistes són miralls de la societat, però certament és gairebé injust traspassar aquesta enorme responsapilibtat a persones d'entre els 18 i els 35 anys, que sí que són capaces de competir a primer nivell, però que no tenen perquè disposar de la intel·ligència emocional per dur a terme aquest rol de prototips socials. Ara bé, els jugadors del Barça han demostrat també mil i una vegades que són capaços d'administrar magistralment aquesta tasca. Només cal recordar el magnífic documental “Soufian, el nen que volia volar” emès per TV3, on Leo Messi s'emocionava amb Soufian Bouyinza Dabbou, un nen de Manlleu que pateix una estranya malaltia degenerativa. El Soufian i els seus pares i de retruc, un munt de persones amb dificultats, van rebre un estímul increïble gràcies a la complicitat del millor futbolista del món. També futbolistes com Piqué, Valdés o el mateix Abidal han protagonitzat campanyes solidàries...

Tot i això, voldria remarcar uns fets que he viscut en primera persona, fets que manifesten la bona voluntat d'aquests futbolistes. Tot comença amb les botes amb què Andrés Iniesta va fer el gol d'Stramford Bridge, un dels gols més emocionants de les últimes dècades de l'equip blaugrana. Com és sabut, Iniesta va donar les botes màgiques, perquè és van convertir en màgiques, a un nen de Caravaca de la Cruz que pateix paràlisi cerebral, perquè les pogués vendre i així, pagar-se el tractament de la seva malatia a Filadèlfia. Així va ser i el Museu de Joguets de Verdú que codirigeixo, les va adquirir amb aquesta causa soliària com a finalitat. Tot seguit, des del Museu ens vam adreçar al Messi i al Xavi, que ens van regalar les seves botes de la temporada dels sis títols per fer créixer un espai expositiu fantàstic on s'exhibeixen aquests tresors culers. Ara, hem incorporat dues joies solidàries més (els diners de les adquisicions han anat al Casal del Raval) que també exposem a Verdú: la pilota de Wembley amb la qual el Barça va guanyar la Copa d'Europa contra el Manchester United i la pilota del partit de Yokohama, amb la qual l'equip blaugrana va derrotar al Santos.

Potser són aquestes petites coses, o aquestes petites coses acaben de fer, que aquest col·lectiu sigui admirat més enllà de l'esport. La seva manera de fer els converteix en un equip trascendent, màgic. (Publicat a El 9 Esportiu el 16/4/2012)

Hi ha creacions artístiques de primer nivell, obres que han emocionat i emocionen a milers de persones, són aquells fets que quan els veiem, notem que ens commouen d'una forma especial, que ens han atrapat per sempre. Tots ho hem viscut alguna vegada, tots hem tingut la sensació que mai oblidarem una cançó evocadora, un menjar que ens va fer descobrir nous gustos, una pel·lícula que ens va pessigar el cor, un llibre que vam devorar apassionats, un quadre que al visualitzar-lo ens va posar la pell de gallina. En definitiva, un seguit de vivències que ens acompanyaran amb un record singular, clarament diferenciat de la mitjana, moments irrepetibles que ens han marcat la vida. Aquest Barça actual, aquets equip majúscul, forma part d'aquestes coses commovedores i que t'atrapen, perquè aquest conjunt futbolístic no només representa una vàlvula d'escapament, una il·lusió col·lectiva, els colors i l'afiliació de centenars de milers de catalans i de milions d'aficionats al món, sinó també representa un element més elevat i més perllongat, un fet que ha tingut i té, sense cap mena de dubte, transcendència artística. És només qüestió de temps perquè es constati la importància d'aquest moment que vivim i gaudim, perquè més enllà dels títols, el com s'està gestant la història de l'esport marcarà una època i minimitzarà certa frivolització que ha hagut de patir el futbol.  I bé, segurament cal aclarir-ho, la transcendència artística, el diàleg amb les millors creacions actuals d'aquest Barça contemporani, no és una exageració fanàtica, no és fruit d'una mirada passada de voltes, sinó una fruita madura, gairebé una evidència que ja ha assumit el món avançat i les persones lúcides. Per tot plegat, és el moment de posar tota la carn a la graella i fer que aquests moments màxims d'expressió artística en el futbol, es tradueixin en copes alçades, en títols guanyats, perquè ningú mai més pugui optar pel negacionisme i intentar esborrar el bagatge d'aquest equip. Per tot plegat, cal que aquest conjunt etern allargui la seva fam de victòries i la lucidesa d'assolir-ne el màxim. Per tot plegat, cal que el Real Madrid, un equip amb grans jugadors, però dirigit per Florentino Pérez i José Mourinho d'una forma indecent, sinestra i sense escrúpuls, no pugui batre al Barça de Guardiola. Per tot plegat, cal exigir dia si i dia també, justícia i equitat en els arbitratges i en les decisions a l'hora de sancionar els futbolistes que tenen un comportament impresentable. Per tot plegat, cal incidir perquè el millor entrenador segueixi fent de director de la millor orquestra que mai ha trepitjat un camp de futbol.  Acabem el nostre Guernica, no deixem a mitges l'obra mestra de l'esport contemporani, perquè quan un té la sensació que viu una època extraordinària no pot dimitir, malgrat les circumstàncies són complexes i res és mai perfecte. El Barça comandat per Guardiola té una missió molt més important que guanyar lligues i copes d'Europa, té un objectiu ja molt superior, ja molt més commovedor: convertir-se en la fotografia de l'excel·lència, esdevenir aquells genis que van portar el rumb de l'esport a fites desconegudes.