Ahir a la tarda, segons tornàvem a casa després de passar el dia fora amb uns amics, vaig veure al carrer, tirada a les escombraries, una carpeta gran d’aquelles que acostumen a portar els estudiants d’arquitectura. De l’interior en sortia un paper que semblava ser una làmina del segle XIX, a punt de caure a la vorera.

Desde fa anys m’he acostumat a anar tafanejant pels mercats d’antiguitats –aquí a França n’hi ha molta afició- i només em va caldre una ullada per reconèixer que el paper i l’estil s’assemblava molt a alguns dibuixos que tinc per casa de la mateix època.

La carpeta estava just davant d'uns baixos, a la mateixa vorera de casa, on durant uns quants anys sempre hi havia assegut un home ja gran que hi tenia tot tipus de paperots. Vaig obrir la carpeta amb compte -un no sap mai el que es pot trovar- i per la meva gran sorpresa va resultar estar plena de dibuixos i gravats del segle XIX.

Després de passar una bona estona classificant el lot, hi vaig comptar unes 200 làmines diverses. Es notava que el conjunt havia tingut problemes d’humitat, però hi havia algunes làmines on els dibuixos encara estaven en un estat raonable.

La majoria són representacions de sants i d'història sagrada, però també hi ha llocs comuns de França o dibuixos satírics.

Un dels que més m’ha cridat l’atenció és una representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832 –avui he vist que el Museu Britànic en conserva una còpia-. Representa la LLibertat, sopant amb els seus apòstols –els polítics francesos de la època- i dient allò de “en veritat us dic que un de vosaltres em trairà”.

Per cert, la reproducció que em vaig trovar data del període de la revolució de juliol de 1830, coneguda arreu pel famós quadre de Delacroix: “la Llibertat guiant al poble”.

Avui he tornat a pasar pels baixos dels veins, però les portes tornen a estar tancades, com ja és normal durant aquestos últims mesos. Em pregunto que més deu haver-hi al interior i quantes coses a vegades acaben a la brossa per no saber-hi trovar un lloc millor.

Antoni Chumillas, Antibes (França).

-------------------------------------------------------------
Foto 1: Gravat del segle XIX.
Foto 2: Representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832.

Fa uns mesos vam visitar la Missió de San Juan Capistrano, una parròquia espanyola situada al sud de Califòrnia. Aquesta missió va ser erigida l’any 1776 pel Pare mallorquí Juníper Serra. És una de les missions més importants de totes les missions californianes.

L’objectiu primari de les missions era el de convertir el major nombre possible de natius cap al cristianisme. Espanya, en comptes de portar espanyols a habitar les colònies, com van fer els britànics, van creure que podrien convertir els natius en espanyols.

Per aquesta raó van crear les missions, per educar i convertir la gent. Aquells que es van convertir, van anar a viure a la missió i no en podrien sortir sense permís. En menys de 30 anys la missió va anar prosperant fins a tenir 1000 habitants.

La missió compta amb una basílica de pedra, una capella i una església; habitacions/cel•les i menjadors, sales de música, sales on feien el vi i l’oli, una gran extensió d’horts, forns i jardins, un cementiri i la caserna dels soldats, entre d’altres.

L’any 1812 hi va haver un terratrèmol que va destruir gran part de la missió, que posteriorment va ser reconstruïda. De fet avui dia les obres de reconstrucció encara segueixen. A partir d’aleshores, la missió va entrar en declivi.

Quan Mèxic es va declarar independent d’Espanya, el 16 de setembre de 1810, el govern va decidir acabar amb la missió. Però quan Califòrnia va passar a ser part dels Estats Units, el govern va retornar la missió a l’església catòlica.

Tot i que aquesta missió és propietat de l’església, està dirigida per una organització no governamental, així doncs només reben subvenció de les donacions dels visitants i els benefactors.

Estel i Lluís, EUA.

------------------------------------------------------------
Foto 1: Horts de la parròquia.
Foto 2: Restes d'un forn en el que feien estris de metall.
Foto 3: jardins de la parròquia

Fa molt temps que no us explico res des de Berlín. Torno a ser aquí després de moltes setmanes de silenci, amb vacances pel mig i una reincoporació laboral molt intensa. Escriure al bloc és sovint buscar un forat a l'agenda, estar inspirat, trobar idees i escriure sense presses ni estrés. No és precisament en el moment que en trobo jo, però ara mateix m'estic adonant que escriure és un bon mètode de relaxaciò per trencar amb la rutina i les obligacions.
Ara mateix sóc al metro, a la línia U8 i anant cap a Alexanderplatz, són les 08:30 del matí d'un dissabte i mentre alguns miren sense pauses el seu smartphone, jo doncs he decidit agafar un paper i escriure-us.

Després d'una setmana de més de 70 hores treballades de dilluns a divendres (!!!) em sorprèn que Berlín encara em faci somriure en un moment d'esgotament absolut. Ahir a la nit, sortint de la feina sobre les 12 de la nit, vaig endinsar-me als mons subterranis per anar cap a casa. Observar el què passa al metro pot ser molt emocionant i sobretot un divendres a la nit.

Ahir tothom semblava feliç, només hi havia gent jove amb ganes de gresca i els vagons estaven plens de gom a gom. Encara que per molts visitants pugui semblar sorprenent, la festa pels que viuen a Berlín comença al metro. La primera cervesa es fa al metro, de camí cap a la festa que toca aquella nit; així que el consum d'alcohol pot preocupar a països on hi ha "llei seca", però pels berlinesos és una acte rutinari i un clar indici de cap de setmana!!!.

Imagineu-vos-ho doncs: 12 de la nit, vagons plens i cervesa. Estar a aquell vagó després de 15 hores treballades em va resultar surrealista, però al mateix temps molt emocionant. Un al costat de la porta del metro, altres seguint-los en l'estrofa principal, turistes seguint l'exemple dels alemanys ja amb la cervesa a la mà i rialles i crits que es sentien per tot arreu. Era inevitable somriure i meravellar-se de tan bon rollo. Era una sensació estranya. Estava esgotada, tenia el cervell saturat, tenia ganes d'anar a casa i dormir, però aquell ambient enganxava i em van arrencar unes bones rialles durant els 20 minuts de trajecte.

Aquesta és una de les grans virtuts de Berlín. Els berlinesos seràn antipàtics, serà una capital sense calers ni feina, una ciutat amb poc sol, però enganxa, cautiva, sorprèn i sempre fa somriure.

Aquesta ciutat es plena de personatges bojos, bohemis inspiradíssims i joves enèrgics que fan fascinar a qualsevol. Serà la força del ying yang, que mostra només la part maca de les coses en una moment de devallada? Serà una façana que no deixa veure la incertesa i solitut de les persones en una impersonal gran ciutat de 892 km quadrats?

Maria Miquel Quadra, Berlín.

--------------
Video 1: Flashmob a un vagó del metro de Berlín (línea U8).
Video 2: Un grup tocant a la parada de metro de Alexanderplatz.

Hola, catalans!!

Aquí s'acaba la nostra experiència a Ithaca!!

Pels qui heu anat llegint els nostres textos des de l'inici, sabreu que vam venir a Ithaca per estudiar a la Universitat de Cornell. Malauradament el màster ja s'acaba i ja toca recollir.

Amb aquests gairebé dos anys, hem acumulat moltes experiències, hem après molt anglès, molta cultura americana, hem menjat moltes hamburgueses, hem fet moltes barbacoes, hem visitat molts indrets i ciutats: NYC, Boston, Chicago, San Francisco i un llarg etcètera...

També hem conegut molta gent, hem fet amics, ens hem enriquit com a persones, hem enyorat casa nostra, la família i els amics, hem enyorat el pernil i el fuet!!! i un llarguíssim etcètera...

La bona notícia és que encara ens quedem per Estats Units. Sembla que ara marxem cap a l'Estat de Massachusetts; així que de moment seguirem a la East Coast!!

Si tot va bé, seguirem actualitzant. De fet, en menys d'un mes tenim la graduació del David, així que ja us penjarem
les fotos del ritual de la toga, el birret i tot el cerimonial. Hahahah...

De moment comencem a recollir!!

Petons i fins aviat!

David i Laura, Ithaca.

---------------------------------------------------------------
Foto 1: David i Laura passejant per Ithaca.

El Cirque du Soleil, la gran multinacional del circ d’origen quebequès, té en compte la llengua catalana dins i fora la carpa de circ.

En primer lloc, fa uns quants mesos, amb motiu de l’estrena de l’espectacle “Corteo” a Barcelona, circulava una oferta de feina relacionada amb l’atenció al públic en llengua catalana i, l’Íngrid, una de les estudiants de català a la Université de Montréal, va ser seleccionada.



D’aquesta manera, l’estudiant de nivell avançat aprenia el català al vespre i el practicava activament cada matí amb els catalans que, sense saber-ho, parlaven per telèfon amb una quebequesa d’origen colombià. Des de Mont-real, l’Íngrid els venia les entrades i els donava les instruccions per arribar a la carpa de circ.

Paral·lelament, a Mont-real, el Cirque du Soleil preparava el seu últim espectacle, “Amaluna”, amb la participació de la pallassa catalana Pepa Plana.

El Cirque du Soleil té un equip de lingüistes especialitzats a crear una mena d’esperanto universal que s’acosti als parlants de diferents llengües per tal d’afavorir l’exportació dels seus espectacles.

Tanmateix, la Pepa va anar modelant els seus esquetxos en la seva llengua materna, de manera que ja es pot dir que, amb Amaluna, la primera llengua real present en un espectacle del Cirque du Soleil haurà estat, senyores i senyors, la llengua catalana.

Des d’aquest article vull reivindicar no només la professionalitat i rigor de la Pepa (abastament reconeguts i aplaudits pel públic i la crítica), sinó també el seu rol indiscutible d’ambaixadora de la cultura catalana per la naturalitat i perseverança amb les quals la pallassa de Valls ha situat el català i el país dins una de les companyies més importants del món del circ.

Èric
--
Foto: Pepa Plana en el personatge de la dida de la protagonista de l'espectacle Amaluna

Els Carnavals de Rio de Janeiro són uns dels més famosos del món. Es comencen a preparar des de mesos enrere, ja que les Escoles de Samba tenen assatjos cada setmana, on s'hi pot anar a veure com es prepara la banda de música i la coreografia i, fins i tot, alguna "bahiana" vestida amb la disfressa típica de bikini i plomes. Les escoles més famoses de Rio són Salgueiro, Beija-Flor, Mangueira, Portela... Totes elles desfilen al Sambòdrom durant el Carnaval, i una d'elles serà la guanyadora de l'any.

A mí, les festes de Nadal i Cap d'Any aquí se'm van fer bastant estranyes perquè no vaig veure gaires llums pel carrer, ni l'ambient era gaire nadalenc... Clar que a ple estiu, és difìcil que l'ambient sigui el que ens imaginem allà, amb el fred, el Pare Noel i els llums il.luminant els carrers a la nit i les campanyes publicitàries massives per fer-nos comprar regals... A més, aquí no venen els Reis Mags el dia 6, o sigui que és acabar les celebracions de Cap d'Any i ja començar amb les preparacions pel Carnaval, que és amb el que els brasilers realment s'identifiquen.

Des d'un parell de mesos abans, els gimnàs ja ofereixen classes de samba intensives d'un mes per arribar preparats al Carnaval, que sobretot és música, ja que la desfilada que veiem per la tele al Sambòdrom, a la que pocs brasilers poden accedir pel preu de les entrades, no té res a veure amb el Carnaval popular, de carrer, que gira al voltant dels "blocos" (comparses). Els blocos són grups de música que es preparen durant tot l'any per tocar durant el Carnaval, alguns d'ells amb algun tema especial, com el bloco "Sargento Pimenta", que toca música dels Beatles, "Mulheres de chico", format només per dones que toca cançons del famós Chico Buarque, molt estimat al Brasil, o "Toca Rauuul", que només toca música de Raul Seixas, un altre cantant brasiler. A vegades, els blocos estan estàtics en un lloc concret, o tenen el format de carrossa fent un recorregut, però no significa que els seus participants hagin d'anar disfressats, ja que el que importa és la música, però la gent que va a veure'ls ja s'encarrega d'animar l'ambient amb les disfresses.

La programació de quan i on estaran els diversos blocos apareix a internet uns dies abans. Aquest any, hi va haver assajos de blocos des d'una setmana abans del Carnaval, que va ser del dia 18 al dia 21, i també n'hi han fins al cap de setmana següent, o sigui que en total, el Carnaval dura unes dues setmanes aquí!!

Sobre les disfresses, són molt diferents de les d'allà, ja que aquí és ple estiu!! Això té avantatges i inconvenients, ja que no poden ser tan elaborades com les d'allà (la gent es moriria de calor), però a la vegada, amb quatre coses pots sortir disfressat. Pots anar de hawaiana només amb un bikini, faldilla de tires i collaret de flors; de núvia, amb un vestit blanc, guants blancs, ram de flors i un vel; o de pirata, amb un barret de pirata, mocador de monedes de dança del ventre i una samarreta negra de només una màniga.... Les combinacions amb poques peces de roba són infinites, el que fa que hi hagi molta gent disfressada i l'ambient sigui molt divertit.

L'ambient durant el Carnaval és molt animat però hi ha zones de la ciutat on es pot tornar perillós, ja que es roben moltes carteres i càmeres, per això s'avisa els visitants que és millor sortir sense dur res a sobre. També perquè la gent beu molt, hi ha baralles i fins i tot tirotejos, però pel centre de Rio no vaig sentir que hi hagués hagut res greu. La veritat és que va ser tota una experiència, sobretot el bloco "Mulheres de chico" que va tocar a Ipanema en un entarimat a la platja i cap al tard, o sigui que no feia massa calor. Tot i que, per refrescar-se, sempre hi ha gent venent cervesa i "sacolé" (polo estil "flaix" en un saquet de plàstic) de caipirinha, que està boníssim!


Eva Crespo, Brasil.

---------------------------------------------------------------------------------------
Fotos 1, 2: Santa Teresa.
Foto 3: Ipanema.
Foto 4: Bloco "Mulheres de chico" a la platja d'Ipanema.

Un mes a Viena dóna per molt. De fet, és una ciutat bastant fàcil de recórrer caminant. Tot i això, té punts en comú amb Tòquio: molta seguretat, transports que funcionen i troballes inesperades a carrerons.

M'explico: Anant amunt i avall per la ciutat, he descobert que als carrerons laterals dels carrers principals a on hi ha botigues, s'hi troben les millors sorpreses. Una d'elles m'ha fet recordar el tarannà japonès. Com ja sabeu, els japonesos són molt gelosos de les seves tradicions, però no els hi costa gens adaptar-les per fer-les noves. Doncs bé, això passa amb el sector moda a Viena.

El vestit tradicional es diu Dirndl i és molt cucarró. Les faldilles són bastant llarguetes i les samarretes són curtes amb les mànigues abombollades.
L'últim crit de la ciutat són les mànigues d'aquest tipus, i en concret una versió moderna de la samarreta del Dirndl.

L'idea és d'una noia que ha creat Monkey on my Shoulder, una petita botiga-boutique on ven les seves creacions. El curiós del tema és que em va cridar l'atenció la seva botiga pels “kimonos” estranys que hi havia a l'aparador. Es veu que ha participat a la Setmana de la Moda a Tòquio on no només va presentar les mànigues de Dirndl, sinó que també hi va presentar els quimonos que va dissenyar. (Si no teniu oportunitat d'anar a Viena, no us preocupeu, que té una botiga online).

Aquesta mena de barreja tradició-modernitat em crida moltíssim l'atenció. Això també marca molt el caràcter de la gent. Tot i que els vienesos són bastant més secs, val a dir que quan s'han obert, són molt simpàtics. (Tot i que encara estan plens de manies pel meu gust).

Una altra de les sorpreses de Viena és la sala Prunksaal de la Bibioteca Nacional. És impressionant. Jo que sóc una rata de biblioteca m'ho vaig passar pipa mirant tota la sala. Aquest tipus de biblioteques sempre m'han agradat. Al Japó n'he visitat moltes, però la majoria són totes molt modernes. Aquesta és una joia!

Si alguna vegada penseu passar per Viena, per poder-ho veure tot tranquil·lament, us recomano no menys de dues setmanes. La raó és simple: hi ha masses coses per veure. Us fareu un tip de fer-hi fotografies. No només hi ha els llocs tradicionals, sinó que els carrers que semblen que no tenen res poden amagar sorpreses!

Trobar gent que només parli en alemany és bastant estrany. Tot i que l'accent moltes vegades pot ser una mica estranyot, la veritat és que amb l'anglès ho pots fer tot (correus, supermercat, llocs d'interès turístic, preguntar direccions, etc).

Us aviso: la majoria dels vienesos són molt 'fashion'. Tot i que encara hi ha gent que va a la seva, la veritat és que els hi agrada marcar-se el punt amb modelets originals, com ara les mànigues del Dirndl, Monkey on my shoulder.

Anar a Viena i no fer un cafè o un brunch (esmorçar-dinar) és tot un crim.
Els vienesos estan bojos, literalment parlant, pels cafès i els brunchs. La ciutat està plagada de cafeteries. N'hi ha de tradicionals, de modernes, d'estranyes...

És normal trobar, en un mateix carrer, tres o quatre cafeteries gairebé juntes!

Pepi

----------------------------

D’aquí a quatre dies els francesos escolliran el president de la República que haurà de dirigir el país durant els pròxims cinc anys.

La campanya electoral ha sigut força llarga i la primera volta, que es va celebrar fa una semana, va donar unes quantes sorpreses:

1. D’ una banda, les forces d’esquerra, encapçalades per Jean Luc Mélenchon del Front de Gauche, van recollir un 11% dels sufragis.
El partit ha aconseguit multiplicar per tres els resultats –comparat amb les eleccions precedents- i el seu candidat, un molt bon orador, ha marcat el pas de molts dels temes generals de la campanya, sobretot en qüestions de justícia social.

2. D’altra banda, hi ha Marine Le Pen, de l’ultranacionalista (o per dir-ho clarament, xenòfob). Front National, que amb el 17% dels vots ha marcat l’agenda de la segona volta, amb temes d’immigracio i seguretat que s’ha intentat apropiar el president sortint, Sarkozy.

Ara mateix les espases encara estan en alt. El debat entre els dos candidats, seguit per uns disset milions d’espectadors, va servir, almenys, per mostrar que hi ha dues maneres d’entendre el país i d’entendre la crisi.

La que creu que l’Estat ha de respondre amb serveis públics de qualitat o l’alternativa que proposa amputar el que calgui per tal que els interessos dels préstecs d’Estat no s’envolin.

L’ambient que es respira, en general, és d’una certa fatiga amb Sarkozy. La seva forma autoritària de governar, les seves amistats amb les grans fortunes del país, la legitimitat que està donant a les tesis dels partits d’extrema dreta i, en general, el desgast a causa de la crisi són elements que no l’estan ajudant gens tot i que, s’ha de reconèixer, com a polític, té molt de nervi.

Aquest diumenge se celebren les eleccions i aviat sabrem si Sarkozy aconsegueix un nou mandat o si és el canditat socialista, François Hollande, i les seves propostes de creixement abans que rigor els triomfadors.

A la meva oficina les veus durant les eleccions precedents estaven a favor de Sarkozy. Aquesta vegada, en canvi, és més difícil trobar-ne partidaris que defensin el seu balanç com a president.

A mi em sembla que bufen aires de canvi a l’Elisi –el palau presidencial- i no seria gens estrany veure Hollande com a president a partir de dilluns.

La resposta, definitiva, d’aquí a uns quants dies a peu d’urna.

Antoni

Les tortugues de mar que es troben per aquestes terres ponen els ous del gener a l'abril, que ve a ser la nostra primavera.Hi ha un col.lectiu de voluntaris que durant l'estació de posta organitza caminades per trobar els ous d'aquestes tortugues, recollir-los i portar-los a un lloc protegit, on, al cap de 45 dies, sortiran les tortuguetes i seran lliurades al mar. Aquest any ha estat el primer any que hi he anat amb l'escola, i ha estat una experiència molt maca.


Vam sortir d'Auroville cap a les 7 del vespre. Érem unes 60 persones. Primer de tot, vam sopar tots junts, molt animats per anar a veure aquestes grans criatures. Vam acabar cap a la mitjanit. Després vam caminar per la vora de la platja fins a les 5, però no en vam veure cap!

Potser us pensareu que ens vam decepcionar, però no. Va ser una caminada tan bonica i romàntica... Caminar descalços trepitjant l'aigua, mirant els crancs, amb la brisa del mar i la mitja lluna penjant a dalt. Vam trobar tresors: animals sense vida que el mar havia escupit, però, tot i així, interessants d'estudiar.

Cap a les 5 del matí, com que els organitzadors sospitaven que no veuríem cap tortuga adulta, van dir que pel cicló ha minvat el nombre de nius. Van decidir no deixar els nens amb un pam de nas, i van anar a buscar tortuguetes perquè les poguéssim deixar anar a l'aigua. Això va ser tota una experiència! Aquesta petita criatura, tan petita, camina cap a l'immens mar, tota sola i, de vegades, les ones la tornan cap a la sorra. Però la tortugueta no es dóna per vençuda i, ben decidida, torna cap al mar, fins que ho aconsegueix. Impressionant!

No us he dit que aquestes tortugues estan en perill d'extinció i són molt importants per l'ecosistema, ja que es mengen les meduses.

Unes setmanes després d'anar a la caminada, vam anar a Tranquebar on vam trobar nius oberts i tortugues mortes... Una llàstima.

La tornada cap a casa la vam fer satisfets pel treball fet, dormint a la furgoneta; estavem esgotats!


Aquí us deixo una web, pels que puguin estar interessats en aquest tema: http://sstcn.org/

Matilde Mir

----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Foto1: Foto d'una tortuga olivàcia adulta; no en vàrem veure cap així de gran!
Foto 2: Una tortuga que vam trobar morta.
Foto 3: Un nen i les tortuguetes.
Foto 4: La tortugueta a les meves mans. Sembla tan fràgil, però és tan valenta!

Avui tenia curs de Bouwbesluit 2012, que és la nova regulació per construcció que entra en vigor l'1 d'abril.
Tot tornant cap a casa, he passat pel Stedelijk Museum, el museu d'art contemporani d'Amsterdam, que els darrers 10 anys ha estat tancat per reformes. I ves per on, per primera vegada es pot veure la nova ala! Quina forma més divertida. La gent li diu "De Badkuip", que vol dir "la banyera", per la seva forma. El trobo realment impressionant. També trobo impressionant el nou museu del cinema, que ja està pràcticament acabat, un edifici futurista darrere de l'estació Central.

A part d'això, a qui li agradi l'arquitectura li diré que a Holanda hi regna una mentalitat sòbria, i això es reflecteix en una arquitectura civil petita, amb mides "humanes", en les quals es vol impressionar per la forma, o per la creativitat o originalitat, sense caure en impressionar per una ostentació basada en el luxe. Per exemple, per regla general, el govern es gastarà més diners per construir edificis "necessaris" com per exemple habitatges per la població, que no pas en un edifici per impressionar, que no serveix per res més.

En arquitectura d'habitatges s'estan fent nous barris molt atrevits, amb una arquitectura realment interessant: barris flotants, illes artificials i edificis ecològics que no consumeixen energia, el que es coneix per "arquitectura passiva". Aquesta mena d'arquitectura es diu així ja que no cal refredar-la a l'estiu, ni escalfar-la a l'hivern. Les cases ho fan elles mateixes, emprant tècniques diverses i energies renovables integrades dins l'edifici, amb complicats sistemes per reutilitzar l'escalfor de l'aigua calenta o l'estabilitat tèrmica del sòl que hi ha sota l'edifici.

Un altre dia parlaré més sobre les cases passives. Amsterdam sembla que ha estat adormida els darrers 10 anys i sembla que ara per fi està despertant.

Miquel Marzabal (Amsterdam, Holanda).

---------------------------------------------------------------------

FOTO 1: De badkuip, la nova ala del museu d'art contemporani d'Amsterdam.
FOTO 2: Nou museu del cinema.
FOTO 3: Habitatges a la illa Borneo.

Aprofitant els caps de setmana que tenim lliures, anem visitant ciutats i llocs que ens queden a prop, o relativament a prop de casa. Una de les primeres ciutats que vam visitar va ser Las Vegas, també coneguda com Sin City (la ciutat del pecat); és la ciutat més gran de l’estat de Nevada. El seu nom li va donar l’espanyol Antonio Armijo, que passava per allà seguint un vell camí des de Texas, amb motiu de les fonts que existien en les àrees baixes de la vall que creaven zones verdes que feien contrast amb el sec desert.

La ciutat va començar a construir grans hotels i casinos de joc a partir de la legalització del joc als anys 30. Molts dels primers inversors de la ciutat van ser acusats de portar diner procedent dels sindicats del crim de la Costa Est. De fet, l’Hotel Flamingo, el primer hotel de la ciutat moderna, va ser construir amb la supervisió del gàngster Bugsy Siegel.

El viatge des d’Irvine, la ciutat on vivim, són unes 4 horetes i poc. De camí, ens vam aturar a Calico, una antiga ciutat minera de l’oest creada l’any 1881. La ciutat tenia unes 500 mines i va produir més de 20 milions de dòlars de plata en uns 12 anys. Amb la pèrdua de valor de la plata l’any 1890, Calico va perdre la seva població i es va convertir d’aquesta manera en una ciutat fantasma. A dia d’avui s’ha convertit en una atracció pels turistes que passen per allà de camí a Las Vegas o fent la Ruta 66, entre d’altres.


A l’arribar a Las Vegas el primer que vam fer va ser recórrer l’Strip, el carrer on es troben els hotels i els casinos més famosos de la Ciutat. Gairebé tots els hotels tenen el seu propi casino. Nosaltres també ens allotjàvem a l’Strip, però aquesta vegada vam dormir en un autèntic Motel americà.

Hi ha un munt d’hotels temàtics amb decoracions impressionants dignes de ser visitats. Algun dels hotels temàtics més famosos de la ciutat i que més ens van agradar són:

Excalibur: Inaugurat l’any 1990 (4.008 habitacions). Aquest hotel està inspirat en el castell de Carcassona(França) i el seu nom fa referència a l’espasa del rei Artur. Des de dalt de tot d’una de les torres hi ha el mag Merlí observant.

New York, New York: Inaugurat l’any 1997 (2.024 habitacions). La seva façana és una espectacular recreació de l’skyline de NY amb l’edifici Chrysler o l’Estàtua de la Llibertat, entre altres. Té una muntanya russa que dóna la volta a tot el complex.

The Venetian: Inaugurat l’any 1999 (7.128 habitacions i suites). Un dels més luxosos. A dins tens la sensació d’estar contemplant la Capella Sixtina o d’observar els canals de Venècia amb les seves gòndoles.

Paris: Inaugurat l’any 1999 (2.915 habitacions). Amb una torre Eiffel de 140 metres (la meitat de la mida de la Torre real), aquest hotel es veu des de tota la ciutat. També hi ha una rèplica de l’Arc del Triomf i de la Plaça de la Concòrdia. El seu casino recrea els carrers de Montmartre i cada taula de joc té el nom d’una estació de metro.

Després de visitar gran part dels hotels més famosos de la ciutat del joc, vam decidir provar sort a les màquines d’apostes. La gran jugada de la nit va ser la inversió d’un dòlar a les màquines escurabutxaques! Vam guanyar-ne cinc!

A part de l’Strip, també vam visitar el Fremont Street, la zona on van fer-se els primers hotels i casinos de Las Vegas. És un carrer per a vianants amb una volta de canó amb 12,5 milions de llums LED que cobreixen tot el carrer. És força espectacular veure tots els llums oberts i els colors i formes que s’hi van representant.


Estel i Lluís, Irvine (CA)

------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Cartell lluminós a Las Vegas.
Foto 2: La ciutat fantasma de Calico.
Foto 3: El carrer de L'Strip a Las Vegas.
Foto 4: L'Hotel "New York, New York" a Las Vegas.
Foto 5: L'Hotel "Paris" a Las Vegas.

Fer reverències mentre pagues, demanar disculpes o donar les gràcies quan un cotxe et deixa passar són un dels molts símptomes que porto amunt i avall després d'haver viscut 8 anys a Tòquio. Em comporto tant “a la japonesa” que fins i tot la dóna de fer feines de la meva amiga m'ha confós amb una japonesa, tot i que “amb uns cabells una mica estranys”.

Tres setmanes a Viena han provat tota una experiència paranormal que us explico ara:

“Quan paguis no facis reverències”; “Quan un cotxe et deixi passar, has de saludar-lo amb la mà, no inclinant-te trenta graus cap a la seva direcció”. Aquestes són algunes de les indicacions de la meva amiga. Indicacions que, en certa manera, em deixen una mica pensant. Aquestes coses les explicava jo als japonesos amb qui feia intercanvi a Barcelona. Ara això m'ho explica la meva amiga per fer-me fer memòria. I això és molt fort: “per fer-me fer memòria!!”.

He assimilat tant la cultura nipona que ara tornar als “vells costums” és una mica estressant. Primera, perquè et sonen campanes i no saps de què, simplement “sonen”. I segona, perquè estàs cansada i tornar-te a reprogramar és una feinada de por. I penso: “sort que he parat a un país europeu abans de fer visita a casa”. Ho penso perquè si els meus amics em veuen així sense haver passat per una depuradora potser s'espanten. Però, “em vull depurar jo?” Doncs del tot la veritat és que no.

L'altre dia vaig anar a un taller de dolços japonesos a l'Ambaixada Japonesa a Viena. La meitat dels assistents eren alemanys, l'altra meitat japonesos. Un italià i una catalana ens havíem colat al taller. Vam avisar la noia japonesa de la recepció que nosaltres només sabíem dos idiomes: o el japonès o l'anglès. Ens vam asseure als nostres llocs i quan una noia austríaca de l'ambaixada va passar repartint les eines, i ens va començar a explicar vés a saber què en alemany, la noia japonesa amb qui havíem parlat abans va venir corrents cap a ella per dir-li:“aquests dos només parlen en japonès”. Imagineu-vos la cara de pòquer.“Aquests dos??”
Tot i que pot semblar una mica “paranormal” (la veritat és que no sé com definir-ho), ens trobàvem tots dos a la nostra salseta: tranquils parlant en japonès amb els altres japonesos. El problema és que nosaltres no som japonesos. Per postres, els nostres dolços estaven molt ben fets, “com si fossin fets per japonesos”. La noia austríaca va repartir fotocòpies amb la recepta explicada. A nosaltres ens va donar la versió en japonès. Vaig sortir feliç de l'ambaixada amb els meus dolços pensant de menjar-me'ls l'endemà.

Estic convençuda que m'acabaré acostumant als usos socials europeus en unes poques setmanes més. El problema no és el que veuen els altres, sinó el que ha portes a dins. Fet el canvi, passat el punt de no retorn, et converteixes una mica en una rara avis, en una estrangera al teu país. Ho saps, ho notes. Moltes vegades dius que no, que t'hi acostumaràs, però en el fons saps que un cop has fet el pas, no hi ha marxa enrere.

Hi ha pinzellades a la personalitat, formes de veure el món diferents, formes d'abstracció a l'hora de veure els problemes de casa, experiències diferents que han fet que la meva personalitat sigui de certa forma, coses que comparteixo amb altra gent diferent que no viuen a casa. És normal, doncs, que els que hem tingut experiències semblants ens acabem ajuntant per fer un cafè, per posar un exemple.

Em miro Europa amb uns altres ulls. Potser amb uns ulls més crítics dels que molts dels que viuen aquí voldrien, donant valor a petits plaers de la vida que altres donen per descomptat.
Allà on jo trobo plaer i joia, molts no hi troben res. Us donaré dos exemples:

Fa dos dies vaig anar al Cafè Central. És una cafeteria clàssica vienesa, on hi ha un pianista tocant el piano pels clients. Si vols, li pots donar propina per la seva actuació. Jo estava asseguda a la meva taula, gran i pomposa, amb una cadira grossa i còmoda, escoltant una música que em feia relaxar. La meva amiga era un sac de nervis. La taula era petita, la cadira massa dura i la música la molestava de mala manera. Per a mi, aquella taula, la cadira i la música eren tot un luxe. Per a la meva amiga una cosa carca que no aguantava. A més, el lloc era petit. En canvi, per a mi era tot gran i m'ho estava passant pipa. De fet, segons els “estàndars europeus” les taules de la cafeteria eren petites, i les cadires massa tradicionals, i per tant dures. Per a mi era un luxe, tenint en compte l'espai que estic acostumada a tenir a Tòquio.

L'altre exemple és “poder estirar els braços i no tocar enlloc mentre estic a casa”. L'espai sense res al mig, sense mobles, sense cadires, sense res, a on pugui obrir els braços, les cames i no tocar res. Una habitació mig buida i despullada, amb una taula i una cadira, és un palau. I per què? Doncs perquè els meus ulls poden veure un buit i el meu cos pot experimentar l'aire dins de casa i relaxar-me amb el no-res. Vet aquí un luxe que trobo exquisit. Tota una monstruositat, per altra banda, per algú que troba una habitació mig despullada, l'ambient més solitari i depriment de l'Univers.

Tot és una qüestió de punts de vista. Els meus han canviat i m'han fet valorar molt més el que tinc a casa. Però també m'han fet una persona molt més crítica i objectiva a l'hora de veure altres "coses de la societat" que s'han de millorar, la falta de gust pel bon servei o la manca d'objectivitat que tenen els europeus a l'hora de fer-se una autocrítica. D'aquí una mica la rara avis, perquè els ulls amb què observo i analitzo el meu voltant són diferents als ulls d'una persona que ha tingut una experiència local. La suma de totes aquestes coses petites és la que fan que algú, no se sàpiga com, sigui un estranger a casa seva, i que hi hagi, al seu voltant, alguna cosa que no acabi de connectar o que faci posar nerviosos els locals.

La gent de casa creu que aquestes “manies” s'acaben pocs mesos després de l'arribada a casa. Però la veritat és que no ho crec pas. Els costums socials, de portes cap enfora, es tornen a aprendre. Les experiències viscudes no es poden oblidar, i aquestes es queden arrelades de portes cap endins marcant la nostra personalitat i el nostre caràcter.

Josefa Valderrama

Nota: si veniu a Viena heu d'anar a un concert al Cafè Central, al Palau del Schönbrunn i a una exposició d'art. Perdre's una d'aquestes coses és un crim!

------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Les onigiri que vaig fer.
Foto 2: Els dolços de sakura que vaig fer a l'ambaixada.
Foto 3: El Cafè Central de Viena (el recomano, és molt maco!!!)
Foto 4: Vista de Viena des del Palau Imperial del Schönbrunn.

Si hi ha una cosa que la majoria de persones no suportem és haver de fer cua. Una cosa tan normal com anar a dinar un dia entre setmana a qualsevol restaurant, agafar el transport públic (metro, autobús, minibus i fins i tot el taxi), comprar en qualsevol botiga o fins i tot agafar un ascensor a Hong Kong, o bé vas a contracorrent, o acabaràs fent cua.

Decidir fer qualsevol acció en l’horari “normal”, en el que la gent ho fa, pot arribar a ser un suïcidi. Fer cua durant una hora per sopar en un restaurant és d’allò més normal. Tenir una cua de 50 persones davant teu en fila índia per pujar a l’autobús és d’allò més normal. Deixar passar 3 metros davant teu perquè van atapeïts de persones i no es pot entrar al vagó és d’allò més normal. Esperar-te 20 minuts davant de la porta de la botiga de Luis Vuitton o Gucci per poder entrar a dins i comprar és d’allò més normal.

Solució: anar a contracorrent. No agafar el metro en hora punta, anar a sopar a les 6 de la tarda o les 10 del vespre en lloc de les 8 o anar a comprar quan la gent està treballant són algunes de les alternatives més efectives per no haver d’anar tot el dia cuejant.

Després, quan un porta 6 mesos a Hong Kong i arriba a una ciutat europea com Barcelona o fins i tot Londres, a un li sembla que els carrers estan buits de gent i tothom s’ha esfumat. Malgrat tot, però, com he dit en algun article anterior, Hong Kong és un lloc de contrastos i per sort encara es poden trobar llocs sense aglomeracions i tranquils per desconnectar del ritme de la ciutat.

Saluts.
David Cornadó.

-------------------------------
Foto 1: Cua de gent a Causeway Bay esperant el bus i gent creuant el carrer.
Foto 2: Cua per sopar en un restaurant local qualsevol de Mongkok

Benvolguts lectors:

Si teniu pensat venir a Itàlia en breu, les respostes a aquestes preguntes us seran ben útils!


Quins són els millors restaurants pel menjar a Itàlia?

La cuina italiana té una bona reputació a tot el món i, com a bona gurmet que sóc, us puc garantir que és una reputació del tot merescuda! Seria una llàstima no aprofitar-ho i no fer que les vostres vacances siguin encara més boniques.

Jo us recomano que eviteu els restaurants on el menú està traduït en molts idiomes. La raó és òbvia: si entreu veureu que amb prou feines se sent parlar l'italià. Aquests restaurants típicament turístics són els clàssics locals que ofereixen un menú estàndard.

Per gaudir d'especialitats de la casa, de vegades només cal entrar en un carreró secundari i deixar-se aconsellar per la gent del lloc o els mateixos vilatans. Potser d'aquesta manera acabareu en alguns dels restaurants on el menú diari es presenta en un full de paper groguenc escrit a mà només en italià. Veureu que el vostre estómac us ho agrairà ;-) Trieu a l'atzar entre els menjars que s'ofereixen, o deixeu-vos aconsellar pel cambrer.


Quina és la millor manera de viatjar a Itàlia?

Als que em fan aquesta pregunta responc que no hi ha una resposta única, sinó que depèn de la destinació del viatge. Resumint, digueu-me a on voleu anar i us diré com arribar-hi :-)

Itàlia, de fet, no és només Roma, Venècia o altres ciutats turístiques més o menys importants; és un país ric en pobles medievals, desconeguts per la majoria, on és fàcil trobar, sobretot per a un turista, un ambient més autèntic i relaxat. Tant si es tracta de pobles amagats en els plecs dels turons o descansant al fons d'una vall, aquests petits tresors sovint no són fàcilment accessibles per les persones que viatgen en transport públic. En aquests casos, el lloguer d'un cotxe és simplement la millor manera de visitar aquestes localitats, i a vegades, és una opció obligada.

D'altra banda, per arribar a les principals ciutats (Florència, Pisai Siena, si parlem de la Toscana, on jo em trobo) us recomano que agafeu el tren i, un cop allà, aneu a peu o preneu l'autobús. En grans ciutats com Florència podeu també llogar un parell de bicicletes. D'aquesta manera evitareu el trànsit, i les zones ZTL (zona de tràfic limitat) que a Florència son pràcticament tot el centre històric, on només els residents només poden accedir-hi en cotxe. Són molts els turistes que reben la multa a casa en tornar de les vacances!!!

Pagar l'estacionament del vostre vehicle al final del dia pot ser bastant car. Repeteixo, eviteu si podeu anar a les grans ciutats en cotxe. Utilitzeu les cames, o el transport públic!

Què s'ha de saber sobre els trens a Itàlia?

Llegiu.....
Viatjar amb tren a Itàlia pot ser bastant car comparat amb altres països. El que potser no sabeu és que hi ha diferents tipus de tren. Anem a veure quins són i les diferències entre els uns i els altres:

- Eurostar: se'ls anomena Frecciabianca, Frecciarossa, Frecciargento. Aquests són els trens més ràpids, perquè fan menys parades que els altres, però són també els més cars. Per exemple us porten de Florència a Roma en només hora i mitja i sense parades. El cost del bitllet d'anada i tornada us pot costar 90 euros.

- L'Intercity és un encreuament entre l'Eurostar i el tren regional, tant en termes de velocitat com en cost del mateix bitllet.

- Els trens regionals italianssón més lents i menys costosos. Una cosa que he notat és que són pocs els turistes estrangers que saben que els bitllets per a aquests trens es venen a la majoria de les estacions en els quioscos de premsa. Això us ajudarà de debò a estalviar temps i evitar les cues que de vegades es poden formar al davant de les màquines expenedores i/o a les mateixes finestretes tradicionals.

Consulteu horaris i compreu els bitllets on line a Trenitalia

Com estalviar diners en vacances a Itàlia?

El bitllet de tren per a l'Eurostar és el més car, però, si el compres online, pots gaudir de descomptes del 30 o el 40%, però aquestes reduccions són vàlides per a un nombre limitat de places. Quan compreu el bitllet, assegureu-vos de preguntar o mirar si hi ha descomptes.

Eviteu la temporada alta, que és normalment de juny fins a principis de setembre. En aquests mesos el cost de l'estada us pot sortir més alt que la resta de l'any. Les ciutats turístiques són molt plenes de gent, i a l'estiu les temperatures són altes. Anticipant o postposant les dates de les vostres vacances a Itàlia gastareu menys!

En alguns períodes de l'any l'entrada als principals museus és gratuïta. Un d'aquests esdeveniments és la tradicional Settimana della Cultura (Setmana de la Cultura), que té lloc cada any a l'abril. D'altra banda, en moltes ciutats italianes hi ha una targeta amb la qual es pot accedir de forma gratuïta o amb un important descompte als museus més importants durant tot l'any i a més amb viatges gratis amb transport públic i altres descomptes.

Preneu nota de tot, ja veureu com us anirà bé! I no dubteu de fer les maletes per fer un viatge italià!

Per a qui vulgui reservar una estada diferent a Itàlia mireu aquest enllaç: Agriturismo Italia

Arrivederci! Buon viaggio!

Gemma Grau, des del cor de la Toscana!

-------------------------------
Foto 1: Un bon plat de Pici a Lucca
Foto 2: Fent turisme en bicicleta al sur de la Toscana
Foto 3: Trens Santa Maria Novella a Florencia

Després del meu llarg silenci, pel fet que he estat molt atrafegat amb la presentació i defensa del treball final de màster, torno a l’activitat de Catalans pel món en ple clima “hostil” i amb tot el món virtual ple de referències a l’Argentina i la decisió del govern de reassumir el control de la companyia via expropiació d’accions.

Quant de soroll i d’anàlisi seriosa que no tinc coneixements per rebatre, recolzar o posar en dubte. Sí que m’atreveixo a llançar algunes reflexions que em sembla que van més enllà de l’episodi concret.

En primer lloc, dir des d’on parlo, ja que em sembla que és bàsic i honest en aquest batibull d’esgarips i opinions contundents transparentar-ho. Ja he explicat en posts anteriors la meva simpatia per les polítiques que ha dut endavant aquest govern argentí i he deixat constància del que, al meu parer, em sembla com a punt més positiu posar la política per sobre de l’economia.

Vaig comentar que el coratge per enfrontar-se als poders aquí a l’Argentina i també a fora és un punt molt interessant a l’hora de fer Política en majúscules. He llegit moltes opinions davant de la crisi, entrevistes a moviments d’indignats, xerrades virtuals, etc, que el que es demana és el coratge per posar fre al que el Consens de Washington va portar i aportar des dels anys 90. Doncs bé, aquest és un fre que evidentment porta molta polseguera.

No comparteixo moltes de les paraules que han acompanyat el discurs de la presidenta – pàtria, sobirania energètica, més feina i inversions pels locals - més que res per que no conec prou les dificultats que la gestió portarà i perquè em semblen més soflames de cara a la galeria interna que una altra cosa.

El que sí que em sembla important és que l’episodi és un indicador que el món ha canviat i que les relacions de força entre els països són diferents. Que a més parlar de més gestió estatal en comptes de la gestió privada em sembla oportú. I que ser capaços d’intentar – que no dic aconseguir – plantar cara als mercats és un bon símptoma de cara al futur.

En un post de no fa gaire, deia que la paraula 'default' semblava prohibida per a casos com Grècia o fins i tot Espanya. Potser cal plantejar-se un default general d’uns quants països i que la banca assumeixi les pèrdues que li portaria (segurament això últim no és més que l’expressió d’un desig que pot ser rebatut per qualsevol economista, però almenys un altre del ram ho pot arribar a veure viable).

En fi, que tot just comencem a parlar de petroli i encara no hem parlat de l’aigua, en què l’Argentina és potència. Que les “hostilitats” no arribin a gaire més.

Xavi

------------------------------------------------------
Fotografia: Pou de petroli a la Patagònia a la zona de Chubut. Fa un temps, en un viatge, vam travessar la zona dels pous d’YPF i és una imatge que impressiona

Ja fa uns mesos que rondo per Holanda. Finalment m'he decidit a escriure quatre línies pel bloc de Catalans pel Món!

Des de l'última vegada, les coses han canviat força. He deixat la carrera per motius personals i professionals ja que la Universitat no em permetia compaginar treball i estudis des de l'estranger no sent Erasmus (una pena, però bé... segurament els reprendré aviat).

M'he assegurat de perdre contacte amb gent amb la qual no em sentia a gust, i em vaig traslladar a una habitació petita, a prop del centre d'Utrecht.

Segueixo buscant feina. Fa unes setmanes vaig tenir una entrevista per una plaça d'agent comercial a una empresa de solucions online de Barcelona que es vol obrir mercat aquí, als Països Baixos. Però la meva experiència en vendes és escassa. Molt probablement m'agafaran quan hagin de desenvolupar plans de màrqueting. La veritat és que tinc ganes que el moment arribi aviat, però mentrestant segueixo buscant altres oportunitats laborals... alguna cosa trobaré, tard o aviat.

Aquí tinc televisió (gran millora respecte de l'habitació de Gant), però el tancament de TV3 a l'estranger no m'afecta excessivament perquè és molt vella i no enganxa gaire canals. Només els holandesos i algun d'estranger - veig TV3 a través d'Internet. De fet ja em va bé, ja que així puc polir el meu neerlandès. Tot i així, no estic d'acord amb la decisió de tancar les emissions ja que són una bona finestra per la qual Catalunya es pot exhibir al món i ja vaig signar la petició en contra del seu tancament.

Utrecht és una ciutat preciosa. No té la popularitat d'Amsterdam però els carrers i els seus canals no hi tenen res a envejar.

De vegades em recorda una mica a Reus per la manera com tenen situades les tendes i els centres comercials, al centre de la ciutat. Les distàncies són perfectament caminables, encara que sempre hi ha busos i tramvies per arribar-hi sense problemes.

Això sí, t'has de fer amb una OV-Chipkaart (Openbaar Vervoer-Chipkaart, o el que és el mateix, una targeta de transport públic) per evitar multes. Durant tot el temps que he estat visitant Utrecht, des que vivia a Gant fins que m'hi he traslladat, he vist com el sistema s'ha anat fent més pràctic: de les Stempelkarten (o bonus de transport que el conductor t'havia de segellar) a les targetes que les passes per un lector electrònic hi ha un pas significatiu. Potser algun dia hi dedicaré un post sencer a explicar aquesta qüestió.

Bé, de moment això és tot.
Quan hi hagi més novetats us tindré al corrent!

Salutacions assoleïades... aquí no és corrent que surti el sol.

Laia
_______________________
Foto 1: Un dels canals del centre de la ciutat, durant la primera setmana que porto aquí.
Foto 2: Prenent un cafè amb llet a una de les tendes de Hoog Catharijne, un centre comercial gran que està adjunt a l'estació central d'Utrecht.

No fa pas gaire que em vaig treure el carnet de conduir. Concretament el 5 de desembre del 2002. Me'n recordo perquè era dia de Sinterklaas i l'examinador em va felicitar com si fos ell el mateix pare Noel neerlandès. Això de tenir un cotxe és fantàstic.

Seus al teu seient i la capsa metàl·lica et porta allà on vulguis en un tres i no res. Però darrerament m'estic començant a plantejar si no hauria de vendre'l. L'any passat ja em vaig gastar un dineral en benzina, uns 1.800 euros, més o menys. Però aquest any és un robatori cada vegada que vas a la benzinera. M'hi deixo uns 80 euros cada vegada. És horrorós.

A més, aquest hivern ha estat un drama. El vell Golf del 1991 estava ja tan vellet que vam decidir canviar-lo per un de més modern. I ja que la benzina està tan cara vam pensar de comprar un cotxe petit i que gastés poca benzina. Vam mirar un Seat Arosa de segona mà, que ràpidament vam rebatejar en Seat Arenys.

El problema va ser que el cotxe va resultar un desastre. El motor estava fet un colador i, de ser econòmic, res. Gastava igual que el vell Golf. Després d'algunes reparacions sense èxit, farts que aquest cotxe no funcionés bé (una molt mala compra), vam decidir de canviar-lo per un Golf del 2001 que funciona de meravella.

Estem molt contents amb el Golf, però continuem gastant molta benzina. Aquí a Holanda es parla de quilòmetres per litre. Aquest fa 13 quilòmetres amb un litre de benzina, que ve a ser 7,7 litres per cada 100 quilòmetres.

En aquests moments la benzina està pels núvols, a €1,85 el litre. Jo m'estic començant a plantejar si no és millor vendre el cotxe i agafar la bicicleta.

Realment m'estalviaria uns milers d'euros a l'any. És clar, moltes coses que ara faig no les faria o seria menys pràctic agafar el cotxe un moment per anar al mar, anar un moment a l'Ikea, anar a patinar a pistes cobertes que a Amsterdam no tenim i a Utrecht o Hoorn sí, o anar a visitar els sogres a Frísia.


És clar, hi ha alternatives. Per exemple 'Greenwheels', que és un concepte semblant al Bicing però amb cotxes, i molt a prop de casa n'hi ha una parada.

Podria anar a patinar a la pista descoberta d'Amsterdam. He d'admetre que el preu de la benzina és realment desorbitant. Com és al país on sou vosaltres?

Miquel
----------
Foto 1: El Seat Arosa
Foto 2: En Klaas posant benzina al Seat Arosa
Foto 3: Anunci de la web de Greenwheels.

Antigament els emigrants només parlaven amb les seves famílies una o dues vegades a l’any per la falta de comunicacions de qualitat i per l’alt cost de les trucades.

M’han explicat que per establir una trucada interoceànica es trigava mitja hora i sovint es tallava. He sentit a dir que molts emigrants tornaven al cap de 40 o 50 anys, i molts ja no van tornar mai. A vegades, per qüestions polítiques, altres per circumstàncies familiars.

Suposo que molts dels meus companys de blog tornen a casa seva amb certa freqüència. Però no és el meu cas. Jo fa quasi 6 anys que no torno a Barcelona. Per a mi, Internet i el telèfon tenen una importància cabdal.

Amb Internet tinc, a temps real, les novetats de la meva família i la informació d’Espanya: pàgines de diaris d’espectacles, culturals, d’informació general, etc. La xarxa fa que estigui totalment assabentat del que passa a l’altra banda de l’oceà.

I també em serveix perquè els amics estiguin al corrent de les meves vivències. Com gairebé tothom, tinc el meu perfil a Facebook i, per estar més a prop de Barcelona, participo en diversos grups.

Un dels més importants es el de "Apocalípticos Blanquiazules RCDE 1900", en què tinc contacte amb molts aficionats del club blanc-i-blau que comparteixen como jo una línia crítica amb la directiva del club i amb la política de vendes de jugadors importants.

Associada a aquesta pàgina també hi ha el blog a Facebook de la "Bolsa de empleo Apocalípticos Blanquiazules RCDE 1900" on tothom qui vulgui pot deixar les seves dades o currículum, i també les empreses que necessitin mà d’obra poden deixar les seves peticions.

Per mitjà del telèfon puc parlar regularment amb la mare, sempre preocupada per mi. Com que no té Internet és l’única via que trobo per comunicar-me amb ella. Amb els germans i amics puc pujar fotos i veure les que ells pugen a la xarxa.

La meva idea és tornar d’aquí a un parell d’anys de visita. He arrelat a Mèxic i m'hi quedaré a viure una bona temporada.

El proper article l’escriuré des de la ciutat de Guadalajara (Jalisco), a on em trasllado per negocis.

Fins aviat
Rafa Torrejón

------------------------------------
Foto1: Connectat, parlant amb els meus amics
Foto2: La meva filla Sofía, el dia del seu aniversari, al desembre. Va complir 2 anys!!

Rio de Janeiro, la també anomenada “Ciutat meravellosa”, és realment una ciutat molt bonica, caracteritzada pels forts contrastos, tant geogràfics com socials.

Està dividida en zona centre i zona sud: a la zona centre hi ha el centre històric, Santa Teresea (el barri bohemi) i Lapa (per on se surt de nit a beure cervesa i escoltar samba), i a la zona sud hi ha les platges turístiques i els barris més rics: Copacabana, Ipanema, Leblon, Barra...

Aquests barris tenen un índex de desenvolupament humà tan alt com el dels països nòrdics, mentre que a les faveles, o com s'anomenen aquí, “comunitats”, situades normalment a les muntanyes per tota la ciutat i a vegades ben a prop de zones molt valoralitzades, s'hi viu en condicions d'extrema pobresa.

Jo visc a Lapa, molt a prop del centre històric on es van esfondrar 3 edificis el dia 25 de gener, just darrere del Teatre Municipal: el primer edifici que va caure, de 20 plantes, va arrossegar els altres dos, de 10 i 4 plantes.

Dos mesos després de l'accident, encara no se sap del cert què va provocar la caiguda d'un edifici tan alt, però sembla que s'han descartat les hipòtesis d'explosió de gas, bastant freqüents en aquesta ciutat, d'antiguitat o erosió de l'edifici (que tenia només 40 anys), i d'inestabilitat del terreny, ja que l'edifici va començar a caure des de dalt, i no des de baix.

La prova és que hi va haver sobrevivents que estaven a la planta baixa. Per tant, es pensa que el problema ve d'unes obres irregulars que s'estaven fent a l'última planta o d'algun altre tipus de problema estructural. Les tasques de recerca van durar diversos dies i al final el total de morts va ser de 22, la majoria dels quals estaven fent classe a l'edifici quan es va esfondrar.

Durant el Carnaval, al febrer, vaig passar per allà, però des de fora no es podia veure res...

Per desgràcia, accidents d'aquest estil no són poc comuns a Rio, ja que se sent sovint a les notícies que hi ha hagut alguna explosió de gas o un altre tipus d'accident que em va sorprendre bastant al principi: explosions a les clavegueres o als forats de les línies d'electricitat o de les tuberies del gas, que fan que la tapa del forat que dóna al carrer surti disparada i s'emporti algun vianant que passava per sobre, o afecti alguna persona que estava a prop del forat caminant per la vorera!

Des que vaig sentir això, intento no trepitjar cap tapa rodona que em pugui trobar caminant per la vorera...!!


Eva Crespo

-------------------
Fotografia 1: Centre de Rio amb la catedral (l'edifici que sembla una piràmide) feta des del Parque das Ruínas, a Santa Teresa.
Fotografia 2: Copacabana, la vaig fer des d'un hotel.
Fotografia 3: Foto dels esfondraments (font: Tribuna Norte)

Com a primera col·laboració al blog de “Catalans pel món” us volem parlar de l’impacte que ens ha produït aquest nou entorn on vivim.

Irvine és una ciutat del sud de Califòrnia, tot i que el terme ciutat, tal com l’entenem a Europa, no defineix pas l’estructura urbanística de cap dels termes municipals d’Orange County i Los Angeles County. Imaginem que poguéssim tirar tot Barcelona a terra i començar de nou: la construiríem igual? Segurament no. Els senyors que van construir Irvine van tenir l’oportunitat de dissenyar una ciutat segons les necessitats de l’humà de la segona meitat del segle XX.

Concretament, es va dissenyar des de zero als anys 60, i es va consolidar com a terme municipal el 28 de desembre de 1971. Irvine té una extensió de 172km2 i una població d’uns 220.000 habitants (28.000 dels quals són estudiants de la University of California Irvine (UCI), com nosaltres; i uns 10.000 més són treballadors del campus), pel que es pot dir que la ciutat gira al voltant de la universitat.

Si feu el càlcul, la densitat és d’uns 1.280 hab/km2, que suposa una densitat 12 vegades inferior a la de Barcelona i unes 4 vegades inferior a la de l’àrea metropolitana (amb la diferència que nosaltres tenim molts espais no urbanitzats dins d’aquesta regió i ells no).

No hi ha espais no urbanitzats i les ciutats estan enganxades les unes amb les altres.

Tornem enrere. Hi havia una vegada un senyor anomenat James Irvine que un dia per allà finals del segle XIX va decidir comprar terrenys. Es veu que hi tenia la mà trencada, perquè en va comprar molts.

El seu fill va fundar una empresa anomenada (endevineu com) Irvine Company. Així doncs, és comprensible que una ciutat a on pràcticament la totalitat del seu sòl pertany a la Irvine Family es digui com es diu. De fet, segurament, l’actual successor de la família Irvine li pot dir al seu fill la típica frase “fill meu, tot això eren ranxos” (que vindria a ser l’adaptació californiana de la nostra frase “fill meu, tot això eren camps”); i a més pot afegir “i tot això és nostre!”, que no està malament.

Però anem al gra. En què consisteix l’estratègia urbanística d’Orange County? (o almenys el que nosaltres hem deduït). Per començar, tot és pla i fàcilment urbanitzable. Segon: quan es van crear les ciutats europees a l’edat mitjana, la gent encara no tenia cotxe, per la qual cosa el seu radi efectiu era el que podien caminar, diguem, en 20 minuts. Quan es va construir Irvine la gent ja tenia cotxe, i per tant el seu radi efectiu era de fins on podien arribar en 20 minuts, però en cotxe. Així que, igual que si vius a Barcelona tens accés a la gran majoria de serveis a 20 minuts a la rodona caminant, a Irvine passa el mateix però en cotxe.

El problema el tens quan no disposes d’aquest vehicle. D’aquí que la idea de ciutat sigui diferent. Ja no és necessari l’existència de petits comerços pels carrers, ja que com que s’ha d’agafar el cotxe tant sí com no, millor concentrar-los tots en nuclis comercials.


Bàsicament, Irvine consta de les següents zones:

- Residencials: La gran majoria d’extensió. Es tracta d’illes enormes on hi ha cases unifamiliars amb la seva backyard (pati al darrera), de màxim una sola planta (PB+1). L’alternativa són les comunitats: zones d’apartaments. Els preus en general són força alts.

- Comercials (malls): Així doncs, tots els comerços els concentren en grans àrees comercials amb pàrquing. Allà hi ha supermercats, botigues, restaurants i altres serveis com perruqueries, servei de bugaderia, etc.

- Financers: Són una minoria, tot i que a Irvine hi ha una zona amb bastants edificis d’oficines. Lògicament, aquests edificis pertanyen a la Irvine Co. i en lloguen espais a les empreses.

- Parcs: Petits boscos amb camins per anar en bicicleta, caminar o córrer, on la gent hi va a fer esport, jugar amb els nens o passejar els gossos.



I com que al final tot és a una distància impossible per anar-hi a peu, el resultat és que tots els carrers (ja siguin etiquetats Road, Drive, Way, Street, Boulevard, etc) tenen normalment dos carrils per sentit de circulació. Això és bastant còmode, ja que no t’has de preocupar pel sentit dels carrers, sinó que senzillament saps que sempre podràs tombar cap allà. I les interseccions? Doncs amb semàfors (alguns d'eterns, altres de molt ràpids) o la superintersecció on tothom té un STOP. És bastant divertit, perquè la preferència la té el primer que ha arribat, i així un no ha de pensar si és a la dreta i té preferència i aquestes coses rares que tenim a Catalunya. Ah, i també tenen molts carrils bici...

I ja que estic posat en circulació, parlaré d’autopistes: n’hi ha moltes. Tantes que de la universitat a Los Angeles pots triar diferents rutes. El problema és que sempre hi ha trànsit. A qualsevol hora i dia de la setmana. A més, les retencions són bastant més espectaculars que a Barcelona, perquè no és que tinguis 2 carrils, com a la C-58: és que normalment n’hi ha 4 per sentit, a part del Carpool (equivalent al VAO)!

Conclusió, tal com està muntat ara funciona prou bé (si tens vehicle propi), però el dia que es posin a construir massivament vivendes de més d’una planta (els pisos de tota la vida de les ciutats), les vies de comunicació potser no podran suportar un augment tan important de la densitat.

Estel i Lluís, Irvine (CA)

------------------
Fotografia 1: Fotografia feta des d’un mirador de Mulholland Drive (als turons de Los Angeles)
Fotografia 2: Irvine. Zona residencial en primer pla. Districte financer al darrere
Fotografia 3: Mason Regional Park
Fotografia 4: Quatre carrils + carril VAO a l’esquerra