Entrenament
Arribat el moment, no volia fallar. Va col·locar una bala de fogueig a la recambra i es va disparar al cap.


El bolxevic
A la pregunta del capità de per què disparava a l’aire, el soldat li va respondre que volia matar Déu.


L’invent del segle
Quan se’n van adonar ja era massa tard. Els havien estafat amb bales bumerang.


Error tipogràfic
El ministre d’interior va evitar la presó adduint que, on deia que s’havien de disparar bales, hi havia de dir boles.


Deformació professional
Abans que l’atracador li disparés, el joier es va preguntar si la bala predestinada seria daurada i lluent.


Estimar la feina
Tot i ser habitual, encara s’emocionava amb el ritual de fer-li un petó a la bala abans d’acabar amb l’objectiu.

Baixa'l en PDF.

Llegeixo al diccionari online de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la definició de la paraula esport, que diu així: Exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes. Al meu entendre, queda clar que la pràctica de qualsevol esport implica una activitat física més o menys continuada i més o menys intensa. Sorprèn, llavors, que als esports de motor se’ls identifiqui precisament amb aquesta paraula. En principi, conduir un cotxe o portar una moto no requereix, crec jo, gaire desgast físic. Ara bé, si parlem de competició, és evident que els pilots de qualsevol disciplina motoritzada han d’estar en molt bona forma; al capdavall, aguantar el volant amb fermesa quan s’agafen corbes a més de dos-cents quilòmetres per hora exigeix una força física considerable. Per tant, podríem arribar a la conclusió que cal fer esport amb regularitat per estar en condicions de poder competir en curses d’alt nivell.

A la definició de l’IEC s’hi podria afegir que l’esport també es practica amb la intenció de combatre el sedentarisme i mantenir-nos sans. En aquest sentit, els esports de motor no són pas cap exemple pel que fa a salut: la contaminació atmosfèrica així com també l’acústica, per citar alguns dels excessos més palpables, són un atac frontal a qualsevol concepció de vida sana, a banda de suposar un malbaratament descontrolat dels recursos naturals.

Per tots aquests motius, i malgrat que algunes televisions en diuen espectacle o fins i tot circ (manllevant-ne també l’autèntic significat), seria interessant que s’inventessin una paraula per a les competicions de motor i deixessin de maltractar la paraula esport.
Text escrit el 29 d’octubre de 2011.

Baixa'l en PDF.
– T’acompanyo en el sentiment, Xavier. Déu sap com m’estimava la meva cosina. Sé molt bé com et sents, i no cal que et digui que aquests són moments terriblement durs; encara recordo l’enterrament de la teva àvia, en pau descansi, com si hagués estat ahir mateix. Però bé, així és la vida, noi, i em sembla que, al capdavall, el millor que li podia passar a la teva mare era que Déu la cridés al seu costat; no pateixis, que amb el Senyor estarà bé. La teva mare ha tingut massa anys de patiment i malviure, amb tantes anades i vingudes a l’hospital cada dos per tres. I, ja veus, tot va començar amb un parell de morats que es van anar fent grossos i als que ningú, ni ella ni els del seu voltant, donava cap importància. N’hem de treure una bona lliçó de tot això: quan el cos ens avisa, se l’ha d’escoltar. Per cert, a ton pare el veig molt bé, fins i tot ha fet broma tot preguntant-me qui era jo. Home, feia temps que no ens vèiem, però jo diria que tampoc tant! Però ja sé el que li passa: la processó li va per dins, no pot ser altra cosa; tard o d’hora, li sortirà, com ha de ser. En fi, Xavier, que veig que hi ha molta gent aquí darrera que et ve a donar el condol. Em tens per a qualsevol cosa que necessitis, només m’ho has de dir, d’acord? No t’ho pensis dues vegades. Un petó, maco.– Gràcies, Maria Cinta, moltes gràcies.
* * *
– Hòstia, Xavi, ho sento molt, de debò. Sé perfectament pel que estàs passant ara. És com si estiguessis en una espècie de núvol perquè tot sembla irreal, i més ara, amb tanta gent per tot arreu. Quan va morir el meu pare l’any passat, més que en un núvol jo em sentia com si estigués en una altra galàxia, a la quinta forca, vaja. Però l’autèntic cop va venir dies després, quan tot va tornar a l’aparent normalitat. Així que, ja saps, company, si et cal parlar, o si el que necessites és cridar per desfogar-te, fes-me un truc i quedem a l’instant, encara que siguin les tres de la matinada. Els amics estan per a això i per a tot el que necessitis.– Gràcies per haver vingut, Dani. Moltes gràcies.– Ah, i estigues atent amb el teu pare perquè, tot i que sembla que ho porta molt bé, ha d’estar fotut per collons. Mira si està distret que, quan abans l’he anat a saludar, m’ha dit que no volia saber res dels mormons. No sé, he pensat que potser s’havia confós perquè vaig vestit amb la roba de la feina i porto un llibre a la mà, però quan li he preguntat si no em recordava, llavors ha somrigut i m’ha donat un copet a l’esquena; encara té forces per fer bromes. No obstant això, deu estar bastant desorientat, el pobre. No és per preocupar-se, però durant les properes setmanes li hauràs de donar un cop d’ull de tant en tant. Au, xaval, una abraçada. I recorda: pel que calgui i quan calgui.– Moltes gràcies. Ets un bon amic.
* * *
– Però Antoni, què hi fa aquí? Vingui, segui aquí, si us plau. No calia que vingués, home! Ja ho sap la Maria Cinta? – I què més! A veure si als meus noranta-vuit anys m’han de dir el que puc fer i el que no. Jo no he de demanar permís a ningú, que quedi clar! Això sí, segur que el corcó de la meva filla ho xerrarà tot al metge, però jo, com si sentís ploure. Mira-te-la, ja ve cap aquí a clavar-me el sermó de torn. Que els donin pel sac, a ella i al metge! Avui el meu lloc és aquí. Al cap i a la fi, la teva mare era la única neboda que tenia i me l’estimava tant com a la meva pròpia filla. Però ja veus, noi, la vida sovint és una merda, i aquest coi de Déu que tant venera la meva filla s’enduu els millors i deixa que els heretges que ens caguem en ell ens corquem fins al final. Ja em sentirà quan el vegi, aquest malparit; un bon gec de garrotades li fotré jo!– Vigili, Antoni, que encara el sentiran tots dos: la Cinta i el d’allà dalt.– Que se’n vagin a pastar fang, m’és igual. I al teu pare, què li passa? Ja saps que no és sant de la meva devoció i mai hem parlat gaire, ell i jo; potser per això no el conec bé. No obstant això, el veig estrany. Quan li he anat a oferir el meu condol, s’ha quedat mut i amb una cara de peix bullit que no li havia vist mai. Suposo que encara no ha començat a pair-ho. En fi, Xavier, que em sap molt de greu. Compta amb aquest vell pel que calgui, d’acord? – Moltíssimes gràcies, Antoni. Sigui on sigui, segur que la mama i també la iaia es posaran molt contentes de veure’l aquí.
* * *
– Doctor Pla, no m’esperava pas que vingués. Li ho agraeixo molt, de debò.– Em sap greu, Xavier. No cal que et digui que, en la mida que pugui, estic pel que necessiteu tu i el teu pare.– Em sembla que el meu pare no s’adona de res del que està passant aquí, doctor. Miri’l, allà el té. Tot just acaba de sortir d’una altra sala de vetlla. Perdoni’m, l’aniré a buscar.– No, Xavier, ja hi vaig jo. Tu queda’t aquí, amb la teva mare.– Gràcies, moltes gràcies, doctor.– Si n’hem de treure alguna cosa positiva de tot plegat és que, si més no, l’Alzheimer li desdibuixa la pèrdua. 
Conte escrit el 4 de novembre de 2009.Revisat el 5 de març de 2012.

Foto presa l'11 d'agost de 2010 a Brussel·les, Bèlgica.

Sóc incapaç d'imaginar-me el dia d'avui en format e-book...

Gaudiu del Sant Jordi!

Sense que serveixi de precedent, aquesta entrada al blog me la dedico a mi mateix. No té pretensions literàries, ni tampoc vol reflectir opinions de cap mena. De fet, gairebé es podria dir que és una entrada avorrida i anodina, que no aporta res interessant al blog (considerant, és clar, que les més de cent vint entrades anteriors hagin atret l’interès d’algú). Però, per a mi, és una entrada de rang superior, d’una transcendència cabdal i que, ara fa un any, segurament l’hauria qualificat de propera al miracle. Avui, 17 d’abril de 2012, fa tres-cents seixanta-sis dies que no fumo! (Sí, té pebrots que hagi hagut d’esperar un dia més per assolir la fita).
N’hi ha que potser pensaran que exagero al celebrar-ho amb tant d’entusiasme. Al cap i a la fi, de gent que deixa de fumar en trobarem a carretades: a alguns els costa més i a d’altres menys, n’hi ha que necessiten parlar-ne sovint com si fos part de la teràpia (aixeco el dit) i d’altres prefereixen portar-ho en silenci i que ningú els recordi el seu procés de deshabituació. Ara, però, a mi tot això m’és ben igual: el 17 d’abril és un dia que queda marcat al meu calendari i, com a tal, cada any penso celebrar-ne l’aniversari amb els de casa que, després de tot, han estat els meus dos grans suports.
Moltes gràcies Cristina i moltes gràcies Guillem, i també vull expressar un agraïment sincer a tota la resta que, en un moment o altre, de manera conscient o sense saber-ho, m’heu ajudat a tirar endavant. I, per acabar, permeteu-me que, en un moment de màxima intimitat i sense que ningú em miri, em faci un petó a la mà i me l’estampi a la galta.
Comencem el número dos.
Text escrit el 17 d'abril de 2012.

Si abans que nasqués el seu fill ja era una mica cagadubtes, la paternitat el va acabar de rematar. No obstant això, la seva nova condició de pare també va venir acompanyada d’un plus de responsabilitat de la que ell mateix se’n va sorprendre. Així, amb el cap fred, va creure que el més convenient era deixar-se aconsellar per aquells que ja havien viscut aquesta etapa i, contra tot pronòstic, el va reconfortar que la pràctica totalitat dels consells anessin en el mateixa direcció: al nen cal educar-lo (o disciplinar-lo, segons li va dir algú altre) des de ben al principi; si plora a l’hora de dormir, que plori; si ho fa quan va en cotxet, que plori també; i si reclama braços, que s’aguanti i que plori més, si en té ganes.

El que no podia saber, però, era que la genètica havia fet de les seves i, de resultes, el seu fill era d’un caràcter radicalment oposat al seu: tossut com una mula, no es cansava mai i, més que aprendre disciplina, el que va adquirir va ser una infinita capacitat de perseverança.

Microrelat escrit el 10 de febrer de 2012

Baixa'l en PDF.
Mentre caminava per l’interior del metro, un d’aquests amb forma de cuc, es va creuar amb una noia que li era lleugerament familiar. En desconeixia el nom però recordava d’on la tenia vista. Es van saludar i tot seguit ell va seure en un lloc buit. L’expressió de la noia semblava haver mostrat una certa intenció d’encetar conversa, però ell, capficat com anava, no s’havia adonat de la seva poca cortesia fins que s’havia assegut. S’ho va pensar dos segons i al final va decidir aixecar-se a parlar-hi. La noia el va rebre amb un tímid somriure però només van poder creuar quatre paraules perquè ella baixava a la següent parada. Quatre paraules que ell va rebre com un bàlsam.

* * *
Assegut al metro, estava llegint una novel·la de Dickens, però no aconseguia mantenir la concentració durant més de tres línies seguides. Les coses feia temps que no li rutllaven bé i no hi podia deixar de pensar. De cop i volta, va sonar un telèfon mòbil d’algú assegut als seients del davant. Una dona gran va respondre, sorprenent a tothom i espantant-ne alguns altres a causa del volum exagerat de la seva veu. Així, tot el vagó es va assabentar que algun parent o amic acabava de tenir un nét. La decibèlica conversa, que es va allargar durant uns minuts, tenia tots els passatgers del vagó aguantant-se el riure, i ell no n’era pas una excepció. El que arriba a ajudar una rialla...

* * *
Es va aixecar del seient ja que arribava a Maragall, la parada on havia de baixar. El metro anava ben ple i l’aire condicionat no funcionava. Però tot i la forta calor que feia esbufegar tothom, les seves cabòries el mantenien aliè a l’ambient sobreescalfat del vagó. Mentre s’obria pas cap a la porta, de reüll va veure un noi amb una funda de contrabaix, però durant unes dècimes de segon va confondre l’instrument amb un taüt, quedant-se atònit per un moment. El cuquet de la creació se li acabava de despertar: en pocs segons el seu cap va idear una història rocambolesca que podia convertir-se en un bon relat. Satisfet d’ell mateix i donant les gràcies telepàticament al músic, va sortir del metro i es va afanyar a arribar a casa i començar a escriure immediatament.

* * *
Cansat i desmotivat per un desànim que es resistia a marxar, estava fent cua en un local d’entrepans quan un noi d’encara no vint anys li va preguntar si ell era l’últim. Sense haver entès gaire el que li havia dit, va contestar amb un sí fluixet. Però segons després va caure que el noi l’havia tractat de vostè. Amb un somriure sorneguer li va preguntar al noi si el veia tan gran com per tractar-lo de vostè. El noi, sorprès però agafant-s’ho bé, li va respondre que no, que li havia sortit així, sense pensar-hi. Interrogat sobre quants anys li posava, el noi va dir que feia pinta d’uns vint-i-vuit. Ell li va aclarir que en tenia tres més. Instants després es desitjaven bon profit i cadascú va anar a cercar una taula. Una conversa banal havia aconseguit despreocupar-lo una estona.

* * *
Probablement no les tornaria a veure mai més i, amb l’excepció de la noia amb la qual havia coincidit algun cop abans, ja no recordava les cares d’aquelles persones. Malgrat tot, havien tingut la seva importància en petits moments de la seva vida: l’havien fet pensar en altres coses que no fossin els seus problemes i maldecaps, i li havien aconseguit arrencar un somriure. Només per aquest motiu va creure que es mereixien que els dediqués un relat.
Conte escrit el 10 de juliol de 2006.Revisat el 22 de març de 2012.

Q. L'informàtic no es podia creure el correu electrònic del seu cap: si us plau, instal·la'm una webcam a l'orinador. 


W. L'addicte al sexe al·lucinava amb el missatge del seu amic que li parlava d'una psicòloga: confia en ella, és la millor teraputa que conec.


E. El metge somreia amb els seus antics apunts de ginecologia: no és estrany que algunes dones estiguin de mal humor durant la monstruació.


R. L'estudiant no sabia com respondre la primera pregunta de l'examen d'història antiga: faci un resum acurat sobre les guerres púbiques.


T. Tot i saber que no li anava la vida, l'informe del metge el tenia molt capficat: cal efectuar-li una operació quirúrgica a l'Hospital Cínic.


Y. L'alumne va pensar que, tenint aquell nom, Frederic Baba-roja no podia haver estat gaire important.