Fins el dia que el teu home no va tornar a casa, mai no havies sentit parlar de les vídues de la crisi. Fins unes hores abans de rebre la notícia pertanyies a una família normal de classe mitjana alta; després, en traspassar una frontera invisible i desconeguda, passares a incorporar-te a l’estadística. No ho sabies, però el teu marit ho havia perdut tot. Ell ho havia intentat, saps que volia dir-t’ho, però mai no va gosar: li va ser completament impossible i només amb una carta pòstuma va ser capaç d'exposar-te la nova realitat que et deixava en herència. A tot estirar va aconseguir dissimular unes setmanes, fent com si anés a la feina, una feina que no existia perquè la consultoria de la que era propietari havia tancat i tots els bens i valors que posseïa havien estats embargats. Se’n va anar deixant un enorme engolidor de misèria, i tu i els teus dos fills quedàreu sense gairebé res, picant a la porta de la casa de la teva mare que s’obrí impulsada per la desesperació.

En poques setmanes veieres com totes les teves pertinences de valor canviaven de mans, mentre el teu home era aliè a tot, clos baix una feixuga llossa de marbre d'un excessiu panteó familiar. Et sents forta i tens la convicció de que refaràs la teva vida, d’una forma o d’una altra, però la figura del teu marit ha quedat deformada per sempre i ja no recuperarà l’esplendor d’anys enrere quan era un petit empresari d’èxit. Ara només seria, als ulls de molta gent, un covard que us havia deixat abandonats a la sort; però no estaves tota sola, t’acompanyaven altres víctimes de la depressió financera, juntes fèieu pinya, juntes apreníeu a refer-vos i a aixecar-vos lentament.

Passarà temps, però un dia, amb la complicitat del sol ixent, et llevaràs amb la mirada ferma, prenent la distància correcta a l’horitzó. Serà llavors quan el teu fill petit tornarà a pintar fent servir tots els colors de la capsa de llapis, i el gran et parlarà sense fer-te culpable de quelcom que és incapaç de comprendre. Arribat el moment sortiràs al carrer, caminaràs amb la fermesa recuperada i la mirada atenta a un voltant canviant i, malgrat les ombres que enfosqueixen alguns racons de la teva existència, començaràs a ajudar de veres a d’altres dones que t’han seguit involuntàriament pel mateix camí que emprengueres aquell dia que el teu home va marxar per no tornar-hi.

© 2012 J. M. Vidal-Illanes

Pedalaves a contracorrent amb totes les forces de que disposaves. En realitat volies anar contra el temps, retrocedir en una contrarellotge insòlita: la lluita de recular uns minuts per anticipar-te i evitar allò que esdevingué. Senties el sol abrasador d’aquesta primavera canviant i la suor que et cobria el front. I les cames, les agitaves mentre feies girar les bieles a la màxima velocitat que el teu cos podia permetre’s.

Però el temps no retrocedia, ni tu tampoc. Seguies sentint l’escalfor sobre el front torrat d’aire i sol i les gotes de suor per tot el cos, amb l’involuntari pessigolleig salmenc que t’hi dedicaven. Decidires apurar la posició del tronc, intentant optimitzar la fràgil aerodinàmica del ciclista. Res no canviava, et retrotreies mentalment, però la contrarellotge la guanyava el teu enemic sense pietat. Pensaves com evitar-ho, inútilment ordies una tàctica: la maniobra evasiva perfecta.

Els ulls se’t tancaven, senties veus allunyant-se, una sotragada i l’udol d’una sirena. Tot es movia i les forces t’abandonaren. Deixares de pedalar, havies perdut. De res no servia lluitar contra allò inevitable perquè ja havia succeït. Un cotxe s’havia travessat a la sortida d’una cruïlla demostrant-te que tu eres el més feble.

–Aguanti, no es deixi anar que ja som camí de l’hospital –et deia una veu greu i deformada.

Tornares a girar les cames amb força, no et resignaves a perdre la cursa, no aquest cop, no d’aquesta manera. Pedalant i aferrat a la vida, ajagut a una llitera, disputaves una contrarellotge molt especial contra el fred que començava a inundar el teu cos, dins d’un asèptic vehicle que s’obria pas sorollosament entre el trànsit atapeït.

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

Podran arrencar els llaços de les façanes dels edificis, però ningú no els podrà arrabassar dels nostres cors. Com va dir Nelson Mandela: "Parlar-li a algú en un idioma que entén permet arribar al seu cervell, però parlar-li en la seva llengua materna significa arribar al seu cor"...