A la col•lecció Medieval and Renaissance Texts and Studies de l'Arizona State University, ha aparegut una edició de l'Espill, una obra excepcional de la literatura catalana escrita a València, amb més de 16.000 versos, en la segona meitat del segle XV. L'edició ha estat enllestida per la doctora Maria Celeste Delgado-Librero i consta d'un estudi preliminar, de la transcripció de l'únic manuscrit que conserva l'obra i de la traducció anglesa en prosa: The Mirror of Jaume Roig. An Edition and an English Translation of MS. Vat. Lat. 4806 (2010). És tracta, doncs, de la tercera traducció a una altra llengua, després de les castellanes (en vers, segle XVII; en prosa, segle XX) i de la francesa (en prosa, segle XXI).

En un context de presentació mistificadora de l'obra, l'Espill va ser anomenat Llibre de les dones i Llibre de consells, potser amb una intenció de dissimulació de les procacitats que conté. I malgrat el seu grau de misogínia, o potser per això, hi ha hagut moltes dones –"les dones de l'Espill"-- que s'han dedicat a estudiar-lo, des de Maria Aurèlia Capmany fins a Maria Celeste Delgado. També ho han fet alguns homes, com un servidor, amb diversos articles, una tesi doctoral i el llibre Ficció i realitat a l'Espill. Una perspectiva fraseològica i documental (2010).

He de dir que em satisfà el treball de la doctora Delgado-Librero perquè, contràriament al que s'estila en sectors resclosits i dominants de la filologia catalana medieval, aborda el tema amb rigor i sense prejudicis. En lloc d'insultar i desqualificar, com han fet i possiblement encara ho fan la doctora Lola Badia i altres de la seva escola, és capaç de descriure els estudis (meus) que posen en qüestió l'autoria de l'Espill amb naturalitat i respecte acadèmic: "Josep Guia i Marin is the only scholar who has disputed Roig's atthorship of The Mirror...", en un parell de pàgines de la introducció.

En fi, una bona notícia per a la difusió internacional de la cultura catalana i un cop d'atenció a les dèries i els interessos gremials dels estudis de literatura medieval a casa nostra.

València, 10 de gener de 2012

L’altre dia vaig veure el film Pretty Woman (1990), on l’insuportable margalló Richard Gere representa el paper d’un fastigós sangonera capitalista especulador. Potser pel comportament, els hotels i els vestits l’he relacionat amb un altre veí de New York, un tal Undargarin, encara que n’hi ha molts d’altres, de cara no coneguda. Al capdavall, es tracta de personatges que es dediquen a comprar i (re)vendre, sense fabricar res. O, dit d’una altra manera, a fruir sense produir.

 

Sembla que aquesta és l’essència de la fase final (que voldríem terminal) del capitalisme: el domini d’una (sub)classe capitalista financera i especuladora, sense arrels ni ètica, que desvia diner públic cap a butxaques privades, que compra els polítics i el deute de les administracions públiques, que detrueix el texit productiu allà on li convé... talment com si tot i tothom fossim en mans d’una colla de grans usurers a escala universal.

 

Uns tals garrins, porcs dignes d’escorxador pudent, estan portant el planeta cap a una desfeta tràgica, amb fams i morts generalitzades a l’anomenat tercer món, que ja truquen a la porta del primer. Dissortadament, no seran les autoritats polítiques ni judicials dels actuals estats capitalistes les que acabaran amb aquestes sangoneres perquè, en general, ministres, jutges i diputats són els seus servidors. Tenen els càrrecs que tenen perquè els qui manen de debò volen que els tinguin. A l’inici del capitalisme, els governants encara es permetien i podien prendre mesures contra la usura. Avui, però, tots en depenen. El capital financer i especulador, que comanda, és una creació inevitable del propi sistema capitalista. Així doncs, la conseqüència és clara: només una revolució de canvi de model productiu pot acabar amb això. I salvar el món, de passada.

 

5 de gener de 2012

A la portada de la revista LLUITA, del PSAN, d'octubre de 1987, hi havia el mapa complet de tot Catalunya, amb el lema "Per una sola terra" i les especificacions, als llocs corresponents del territori: "València, darrer diumenge d'octubre", "Perpinyà, 7 de novembre", "Palma, 31 de desembre". I l'editorial d'aquest número en feia la glossa:

"Després de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, representativa de l'encara i sempre vigent voluntat de resistència i de lluita arreu de Catalunya i, especialment, des de la capital, Barcelona, se'ns presenten diverses commemoracions perifèriques: l'octubre valencià, el novembre rossellonès i el desembre mallorquí. Els aniversaris de l'entrada a la ciutat de València de Jaume I, del tractat dels Pirineus que esquarterava la nostra terra entre Espanya i França, i de la conquesta catalana de l'illa i de la ciutat de Mallorca, presenten unes bones ocasions per a l'afirmació de la catalanitat del Sud, del Nord i de les Illes. (...)"

Dos mesos després, a la contraportada de la revista LLUITA del mes de desembre, es reproduïa el cartell de convocatòria de la primera manifestació de la Diada del 31 de desembre a Palma. El lema fou, justament, "Per una sola terra", car no debades aquella convocatòria va ser una idea i una iniciativa del PSAN, assumida per l'MDT, gestada a València. I des de València i Barcelona, un centenar d'independentistes acudírem en solidaritat amb els companys i companyes de Mallorca a manifestar-nos a Palma. Va ser una bella expedició, que donà fruits i tingué continuïtat.

Enguany, hi tornem, el PSAN i Solidaritat Catalana per la Independència, perquè Mallorca i la bona gent catalana que l'habita s'ho valen. I perquè cal sumar esforços per combatre l'exterminador Bauzà, per impedir que continuï agredint la nostra llengua, cultura i nació. I les nostres festes, costums, tradicions i formes de vida i de treball, que ens caracteritzen com a poble. Solidaris amb Mallorca, per la dignitat de la nostra terra, tota completa, acabarem amb l'opressió espanyola i guanyarem la independència.

València, 23 de desembre de 2011

Hi ha alguns gasetillers, comentaristes pretesament experts sobre l'independentisme català, en el qual mai no han militat, que pontifiquen habitualment sobre com s'hauria de comportar aquest, repartint faltes i bones des de la seva cadira. O columna. O pedestal, que en això d'escalar-lo estan, a veure si algun patrici/polític/podrit els premia amb el bunyol d'or o amb la coroneta de fulles de llorer.

L'un d'aquests oracles, crosta habitual de la pansida secció d'opinió que hem de suportar a les primeres pàgines de El Temps, qualifica la reivindicació d'independència de SI d'"independentisme flamíger" i probablement haurà restat molt cofoi de la seva ocurrència. L'altre, amb un posat més beatífic, en una entrevista a la mateixa revista (de la qual sóc subscriptor i lector), diu que el discurs de SI, de vegades, "ratlla els límits, no ja del bon gust, sinó de la cultura democràtica". Redéu, quins finolis!

La qüestió rau en el fet que a l'un i a l'altre, com ells mateixos confessen, els provoca vertigen l'expressió "rebentar Espanya", un neguit potser del mateix tipus que el de la presidenta del parlament del parc de la Ciutadella de Barcelona envers la frase '"Espanya ens roba". I com que tot això arriba als límits de la democràcia (de la democràcia ibèrica, és clar), s'hi hauran de prohibir aquestes expressions "de mal gust". I, a més, practicarem un "independentisme respectable", pactista i autonomista, com cal. És a dir, com el d'ERC, que és llur partit de referència i de promoció, si escau. Partit que, per cert, des que va intentar liquidar totes les organitzacions independentistes catalanes, ara fa vint anys, en una operació molt ben pagada, ha mantingut electoralment segrestat l'independentisme català, posant-lo al servei de l'autonomisme. I això ha estat així fins a l'aparició de SI, diguin el que vulguin aquests gasetillers. Si convé, en tornarem a parlar.

València, 1 de desembre de 2011